El darrer brindis de l’any ...

Fa uns 30 anys que vaig començar aquesta petita tradició, personal, d’aixecar la darrera copa de cava de l’any en record i agraïment a totes les persones amb qui hem compartit moments dels darrers 365 dies.

Amb vosaltres ens trobem en els correus electrònics, al linkedin, en les converses properes o al bar, parlant per telèfon, en les entitats en que hi estem implicats, amb la gent que continua treballant pels veïns, amb els qui continuen fent de la seva professió un valor afegit, i ho fan amb un somriure, per els que ens ajuden a trobar un lloc de tranquil·litat i veïnatge a la Conca de Barbera, per els que et demanen una opinió i confien amb tu, amb els que lluiten cada dia des de l’adversitat, per els qui no poden sortir al carrer, i en general donant suport a moltes iniciatives que tinguin com a objectiu, una millora de les persones, de les seves condicions de vida, i de la col·lectivitat en general ... o per els que han fet el seu darrer viatge.

Per a tots vosaltres continuarem aixecant-nos cada dia, amb l’empenta suficient per a aportar el millor de nosaltres mateixos, i en el temps que la meva vida m’ho permeti. Bona entrada d’any

Ens retrobarem al proper any ...

Gracies a tots els que us heu deixat escoltar ... El silenci dels telers

Ahir, a la tarda, l’Assumpta Montellà va estar al Centre Cívic el Vapor (de Santa Perpetua de Mogoda), per presentar aquest seu darrer treball, al voltant de les experiències de les dones a les colònies tèxtils, esteses al llarg dels nostres rius Llobregat i Ter majoritàriament. Coincidia també amb la presentació, i entrega, del darrer “Ordit” que el Crem entregava als socis, i que tracta sobre el procés d’industrialització a Santa perpetua, i de quina forma aquest dibuixa el futur urbanístic i la utilització del sol.

L’Assumpta te un llenguatge directe, planer, estructurat ... i al llarg de la seva dissertació va detallar el procediment, i acostament, a aquest col·lectiu de dones que han guardat en silenci moltes de les vivències viscudes; en algun punt ens va fer espurnejar els ulls, o treure un lleu somriure amb alguna anècdota : de tot es pot deduir una satisfacció del fet d’haver viscut i estat la seva vida a la Colònia, però la visió més oberta i actual ens ofereix una imatge dura i complexa.

Hem d’agrair a l’Assumpta la seva dedicació a aquest gènere documental, entre la historia i la vivència intima, i l’esperonem a que ens ofereixi nous espais i vivències per emocionar-nos, tant des de la vessant del reconeixement, com de la vessant de donar a conèixer realitats molt properes en el temps.

No es fàcil aquest treball de l’Assumpta : el nostre cervell guarda informacions desordenades, moltes vegades amb l’influencia de fets viscuts, de l’entorn, de la família ... i que ens fa singulars dintre del mateix grup. D’altra banda no solem ser oberts, i guardem les nostres realitats de forma interior : arribar a aquest interior, requereix hores de conversa, oferir confiança i deixar que tot flueixi de forma natural.

Malauradament en aquest moments tant tecnològicament connectats, continuem essent persones tancades, fins hi tot complexes, i de vegades les nostres experiències negatives, les transmetem a les noves generacions; o no recordem enemistats, entre branques familiars, perquè en una ocasió hi va haver un fet determinat que va enfrontar germans i que posat amb la distancia no tindrien la repercussió que han generat.

La historia oral forma part de l’estudi polièdric i sota diferents disciplines de la historia, es la confrontació practica del que podem extreure de la documentació escrita i dels fets històrics del moment que es cerca. La historia oral, hauria d’estar protegida i difosa la seva metodologia en els estudis secundaris, al igual que la pròpia historia familiar.

Gracies Assumpta

L’actualitat dels Sants Innocents ...

Les brometes sanes, les “llufes”, les noticies irreals dels mitjans de comunicació, han estat referents d’aquesta diada que s’entronca en la història dels temps del Naixement sense que existeixi una certesa del fet : el rei Herodes va enviar a matar als nens mes petits de dos anys i, per aquest motiu, Josep assabentat per l’Angel, es trasllada a viure amb Maria a Jesús a Egipte.

Ens aquest anys estem assistint a una generalització de les innocentades tot l’any : de vegades han estat els politics, que amb cara de seriositat, han manifestat, i reiterat, de que farien tal o qual compromís; d’altres, han estat determinats directius, que abusant de la confiança i coneixement personal han fet invertir en preferents o deute subordinat; d’altres amb l’excusa, i emparats amb la crisi, s’han perdut part del valor econòmic que tenien determinats actius borsatils o immobiliaris o, per contra, s’han inflat preus amb l’excusa de  rendibilitats altes en períodes curts de temps; d’altres hem promocionat a personatges mediàtica i televisius, on venen luxes i vivències, i que els elevat a ídols i referents ...

Cal retornar a la seriositat de les afirmacions, al compromís amb els altres, i al resultat del que fem, mes del que diuen que fem : si ho fem ens en sortirem

De les olors de Nadal : cuina i família

 El Nadal continua essent una creença, una vivència, un conjunt de sensacions, un retorn als orígens i casa familiar, un espai de sobretaula planera, gaudir de la xerrada familiar distesa acompanyada de records dels que hi són, i dels que no hi són, de passat i futur, de la partida d’un joc de taula o, senzillament, de retrobar aquella estona amb els més propers, que no has pogut fer al llarg de l’any.

Però, aquesta sensació, és màgica, és per a gaudir-la tots aquells que la sentim, juntament amb una creença que ens congregarà a celebrar l’esdeveniment del naixement.

Hi ha una part important de la població, cada vegada creixent, que no comparteix les festes : potser la pèrdua d’algun familiar,  la pròpia societat de consum, o bé el desarrelament amb l’església, fa que els indrets d’oci (pistes d’esqui) i destinacions exòtiques, siguin els nous plaers nadalencs.

La Pilar Rahola va fer una referència, al sopar de les avies de Lliçà d’Amunt on va ésser convidada i, en la seva intervenció directa al públic que l’escoltàvem, feia esment que l’àvia o la mare es converteix, el dia de Nadal, en dona i senyora de la cuina, per a preparar una escudella, cuinada poc a poc. i que conserva aquella recepta pròpia, resultat de la tradició i del que, els avantpassats, ens havien ensenyat.

Aquesta olor que es va produint, per una cocció lenta, envaeix tots els racons de la casa i, és el resultat de la conjunció dels productes de l’horta i de granja, que es van transformant; tot plegat, s’arrodoneix amb els tradicionals galets de Nadal, adquirits per a l’ocasió.... aquesta olor, ens arriba al moll de l’os, i ens transforma.

Aquest brou nadalenc, vindrà acompanyat d’una carn d’olla, la pilota... i al darrera el tradicional rostit amb prunes i pinyons. La fruita, els torrons, les neules,  i el cafè, faran allargar una sobretaula.

És aquest moment màgic, finalitzada la sobretaula, i amb l’estomac ple, que potser deixem caure el cap, ens deixem acaronar, i compartim al costat del foc aquests moments de tranquil·litat, que només es poden fer realitat. en aquest dia tant especial, i al costat de tots aquells que més estimem.

En el meu cas, els meus avis els vaig perdre de petit i, els altres dos, no els vaig poder gaudir com hagués volgut però, també, ens varen deixar aviat; val a dir que eren avis dels d’abans, els recordo amb respecte, però res a veure amb els avis actuals.

Al meu pare fa vint-i-set anys que va morir d’una malaltia del cor i la meva mare, amb Alzheimer, durant molts anys veiem com se’ns anava, encara que el seu cos hi estava.

Avui, amb la Concepció, fills, jove i neta, tornem a sentir aquestes sensacions, amb enyorança dels que no hi són.

A tots els que ens acompanyeu al llarg de l’any, familiars, amics, coneguts, gent amb qui compartim estones i sensacions, veïns, i coneguts de les xarxes socials ... us desitjo unes bones festes.

Quan anem tots a una ... 60è aniversari del Centre Parroquial de Santa Perpètua

Aquest dissabte 21,  hem estat al Centre Parroquial per compartir, amb molts veïns, aquest aniversari, que ha inclòs els parlaments protocol·laris, la presentació d’un enregistrament que recull, amb imatges, diferents etapes i entitats vinculades i, com a actes d’aniversari, s’han realitzat dues actuacions musicals : la de la Coral Renaixença, conjuntament amb la de Montornès, i la de la Jove Orquestra local (JoSPM)

No voldria tancar, aquest primer paràgraf, sense fer esment de Mossèn Josep Serra i Colomer i, d’altres capellans, que han estat al front del Centre (sempre vinculat a l’església) donant continuïtat a la tasca de persones i d’entitats que han fet, de l’edifici, lloc d’estada. Tampoc voldria deixar sense comentar el fet de que, el local, també ha viscut molts altres esdeveniments ciutadans, com “l’homenatge a la gent gran” que congregaven a la majoria d ‘avis del poble festa esperada tant per els joves acompanyats com per els propis avis fets que, segurament, estan en la memòria de molts de nosaltres, que estem sobre la seixantena.

Fa anys vaig pertànyer a una coral amateur i, per tant, conec l’esforç que representa agrupar diferents tipus de veus per obtenir una harmonia agradable per ésser escoltada i que, s’aconsegueix amb molt treball i hores d’assaig.

 Si això hi afegim un repertori de nadales conegudes, ens porta a reviure moments viscuts de més joves, del caràcter dolç i sensible de la seva tonada, i de les lletres que ens parlen del fet principal del Nadal, i fa que el moment sigui per viure’l amb intensitat interior.

A Catalunya hi sovintegen les corals, orfeons, cors d’en Clavé ... com a elements culturals, de cohesió, i de convivència que formen part important del teixit associatiu dels diferents indrets.

Un punt, i apart, va ésser la segona actuació, la de la Orquestra, composada majoritàriament per joves, nois i noies, amb un notable domini musical. Un repertori, fora dels clàssics, va permetre que l’orquestra ens oferís moments de gran bellesa acústica, tot forçant el potencial dels instruments i la seva vitalitat. Tres d’aquestes peces van estar acompanyades per dues cantants, d’un nivell, i conjunció amb l’orquestra, que van merèixer el reconeixement del públic assistent.

He de reconèixer que aquest grau d’encert, no s’assumeix sense moltes hores d’esforç, dedicació i amor per la música. En els assajos es poden afinar, rectificar, graduar el ritme ... però en el moment de l’actuació en  directe, l’orquestra ha de treballar amb un grau de compenetració, amb un so coordinat, talment com crec que l’hauria  somiat el seu autor : aquests moments són d’aquelles sensacions que fan vibrar.

Moltes vegades caiem en la temptació d’equiparar al jovent amb moltes accions de les que, malauradament, han de sortir a la premsa perquè hem prenguem consciència en negatiu; caldria veure més sovint grups de joves compromesos com aquests, amb l’esforç, els assajos i, moltes vegades, amb la poca comprensió de companys que no pertanyen a aquest món : es tot un estímul i un exemple extrapolable a molts altres camps.

En aquest moment de la segona desena del segle XXI, continuem necessitant joves i persones sensibles, amb capacitat de fer vibrar a partir d’experiències culturals, musicals, acadèmiques, laborals ...

Encoratgem a tots els joves a participar dels valors del treball i l’esforç, en el dia a dia, perquè els que ja estem a la seixantena, podem veure, amb ells, també el fruit del nostre propi esforç

Bon Nadal a tots

20 Possibles alternatives : No hi ha Pla B (VIII)

No hi ha alternatives : la solució al comerç local ha de venir dels mateixos comerços, amb els recursos propis, humans i materials; amb la seva capacitat de gestionar-los, amb l’iniciativa i creativitat en les propostes, amb l’empenta conjunta, ... si tot això es produeix, hi ha una espurna de camí. Si ens hi adormim difícilment arribarem enlloc.

1)      Treballar de forma interurbana : cal eliminar les barreres del terme municipal i establir connexions amb els pobles veïns, tant a nivell lúdic com de promoció comercial.

2)      Potenciar la vida associativa, independent de les administracions publiques, o que la col·laboració amb els ajuntaments no estigui vinculada a l’aportació que en faci el mateix.

3)      Les accions promocionals han d’esser consensuades anualment, temporitzades i ajustades als interessos de tot el comerç, amb independència de que siguin establiments, botigues de serveis, o professionals.

4)      Vincular les activitats que es facin, amb els esdeveniments, festes, actes esportius i altres festivitats, amb una implicació i complementarietats.

5)      Afavorir el comerç i els productes que son propis de l’entorn, i potenciar-los, aixis com donar sortida a productes d’obtenció o fabricació locals.

6)      Establir comunicacions directes amb els socis en temes del seu interès, i que pugin recolzar de forma efectiva l’activitat comercial (temes bancaris, millora de condicions de subministradors ...)

7)      Donar prioritat al comerç local en la seva globalitat, amb independència de que l’establiment estigui afiliat o no; de l’acció de la pròpia associació, en dependrà la seva futura adhesió.

8)      Potenciar una imatge de marca identificativa, actual i integradora.

9)      Establir trobades informals cada trimestre, informals, i de coordinació i cohesió del teixit comercial.

10)   Estudiar la realització d’una web comercial complerta, interactiva, que conformi una oferta atractiva i cridanera de possibles compradors.

11)   Aprofitar esdeveniments d’impacte en indrets veïns per a cridar l’atenció i obtenir una clientela puntual; o organitzar activitats que n’arrepleguin.

12)   Evitar la realització d’accions repetitives respecte d’indrets propers i en les mateixes dates.

13)   Organitzar l’estructura de la Junta de l’Associació, amb responsabilitats especifiques per a la promoció i motivació.

14)   Establir periòdicament barems o criteris que permetin seguir l’evolució del comerç local i de les possibles desviacions

15)   Garantir la formació dels empleats i dels propietaris dels comerços en les novetats i tècniques de venda mes actuals

16)   Establir un esquema de la varietat de comerços, potenciant el manteniment dels mateixos i procurant la reiteració del mateix tipus de comerç.

17)   Formalitzar participacions creuades entre comerços, i/o mecanismes de viabilitat en aquells que minven les seves vendes.

18)   Mantenir contactes, amb ens com Re empresa, per a garantir el manteniment dels comerços, que veuen propera la seva finalització, com es el cas de les jubilacions.

19)   Implicar en el comerç, als joves del territori, com a futurs responsables o gestors dels mateixos, i una forma de mantenir la implicació i la residencia al mateix municipi

20)   La presidència de les associacions de comerciants, hauria d’esser mitjançant candidatures, en que es tinguessin clares les línies a treballar.

De moment, bon nadal

Nous horitzons a les entitats representatives : Comerciants (VII)

El client virtual (també visual), el de les noves tecnologies, es molt light : adquireix els productes i serveis sense la tangibilitat (el tocar-ho, sentir-ho), i els seus impulsos de compra es basen, prioritàriament, en el fet visual, el preu, la facilitat de compra i la consulta comparativa dels diferents productes del catàleg.

Davant d’un client amb unes percepcions que s’escapen a qualsevol raonament, o campanya que es pugui fer, l’acció del comerciant es veu superada, no per la manca de coneixements, sinó de la forma amb que ha d’afrontar-ho

D’altra banda, l’ objectiu d’aquestes associacions de comerciants, d’ajuntar voluntats sota el mateix paraigües, ha estat la representació i l’organització d’activitats conjuntes per afavorir una presencia mes forta i col·lectiva. Això ha estat possible en campanyes promocionals, en l’ànim de fidelitzar una clientela i d’ identificar-la amb uns comerços que donaven resposta a la majoria de les necessitats de compra.

El pas del temps, la consecució dels seus objectius, la dinàmica de la societat, i la crisi han fet que els objectius, s’hagin vist superats per aquestes circumstancies i, aquestes mateixes associacions, passin per moments baixos a l’espera d’un replantejament de les seves finalitats.

Jo sempre soc partidari del “carretera i manta”, en molts àmbits empresarials, personals i d’entitats, en el sentit de que cal veure diferents indrets, parlar amb molta gent, copsar idees i plantejaments nous, estar obert al debat, i fer-ho amb tranquil·litat.

També moltes de les activitats col·lectives que es fan al carrer es promouen com un acte de reafirmació de l’existència del comerç, sense mirar la rendibilitat o si comportarà un increment de vendes; no hi ha una reflexió, i/o seguiment posterior, per avaluar si cal continuar amb les mateixes propostes, i si han estat encertades.

Malgrat tot continua havent una percepció de que, l’establiment veí, es una competència, de que estem lluitant per el mateix client (encara que siguin en rams molt diferents). Ens costa trucar a la porta del veí i comentar temes transcendents i, aquestes accions promocionals que es veuen com una acció conjunta, es en realitat la suma de petits interessos comercials particulars.

Quan un client se’n va (va a comprar fora de  l’entorn comercial local), hi perdem tots : i això moltes vegades no es percep (i moltes vegades no torna).

Al proper post comentarem l’opinió personal envers diferents accions de millora ...

Del client virtual al comerciant per necessitat (VI)

Aquesta comoditat en la compra fa que, aquest comerç electrònic, vagi pujant amb xifres importants i, cada vegada mes, les grans cadenes de distribució s’hi apunten.
Per contra, hi ha una altra classe de clientela que te la capacitat de fer quilometres per a anar a cercar una oferta especialitzada (per exemple Decathlon, Ikea ...), amb una gamma i varietat d’opcions sense competència, malgrat que ambdues marques tenen una forta implantació a la xarxa.
Aquestes botigues tenen una capacitat de compra, i de negociar preus, molt estudiada; en especial les botigues on tot esta previst, tant el catàleg de productes, com la forma en que aquest s’ha de mostrar, la política promocional i publicitària.
En una altra vessant, hi ha un nombre de nous establiments que sorgeixen, mes per necessitat que no per coneixement i estudi del mercat i, la seva implantació es fa amb una base estudiada molt fluixa. Normalment es un comerç no especialitzat, que al estil dels “colmados”, té una varietat de productes basics.
Un altra element d’aquest trencaclosques es que hi ha un degoteig de tancaments de botigues (per jubilació, per manca de rendiment, per redistribució de la clientela per mes competència ...), fet que fa que la interrelació amb el comerç interurbà sigui cada vegada mes gran (alguns productes amb la reducció de botigues, s’han de cercar en poblacions veïnes). Aquest panorama fa que les pròpies associacions de comerciants es vegin en un entorn que no els es favorable, i hi aflorin moltes de les problemàtiques individuals, i els esforços es centrin mes en l’àmbit de la pròpia botiga, que en l’àmbit associatiu.
A la propera, parlarem de les associacions ...

El comerç vocacional, o una sortida a la crisi ? (V)

Ja un nou comerç que moltes vegades hem recorda al de quan era petit : els “colmados”, “tendes de queviures”, o “d’ultramarins”, encara que l’únic que si assembla es el seu caire atapeït de productes, amb estants que arribaven fins el sostre.

D’altres establiments venien a pes (a granel), segons el volum que volies; de vegades a perfumeries i ferreteries i a altres tipus d’establiment també ho feien. També amb les peces de roba es podia comprar els metres que volies, i un sastre o modista et feia la peça  a mida.

Aquest tipus de comerç es basava molt en l’experiència del propi botiguer, i també dels seus empleats, que coneixien el producte, el moment òptim de maduració, el proveïdor que els subministrava, i que es transmetia a través del propi establiment.

Avui en dia tot be envasat, i el que es fresc no sen sap l’origen : pots trobar fruita fresca de temporada a qualsevol moment de l’any, sense que moltes vegades puguem conèixer amb seguretat l’origen i varietat exacta de la mateixa; a les botigues de roba no hi trobes una persona que t’orienti, de si una peça de roba et queda bé, o els colors estan conjuntats, per estar mes elegant. Els productes envasats han permès homogeneïtzar una oferta d’alimentació que la trobem als estants del súper, en mides, marques i formats que en poc ens ajuden a esbrinar la seva qualitat real.

El botiguer tradicional neix –neixia- al comerç, de petit absorbia tots dels secrets del producte, de conèixer l’origen, el tacte, el moment oportú, o el que li va be : es un comerç familiar, que viu per a una activitat econòmica que a la vegada genera una interrelació amb la clientela, un espai de coneixement i assessorament, un element cultural i cohesionador del indret on neix.

Aquest indret, barri o poble necessita del comerç com a element per a la seva subsistència : d’una part com a proveïdora de llocs de treball, d’impostos per a atendre les despeses generals del municipi i per garantir el manteniment d’una població estable, que podrà satisfer les seves necessitats de compra, i subsistència, en el mateix entorn que li es propi.

Però aquest botiguer tenia l’encert d’adquirir els productes que coneixent la seva clientela podia vendre, ja que no es podia permetre que li quedessin productes estocats o que poguessin passar el període d’adquisició adient.

Aquest comerç l’hem deixat perdre, enlluernats amb franquícies i grans superfícies, i el propietari s’ha vist desbordat per una clientela que no es deixa fidelitzar, amb uns centres comercials, un potencial publicitari promocional difícil de fer-hi front i on sota un mateix edifici s’hi conjuguen totes les necessitats d’oci (cinemes), gastronòmica (restaurants), de magatzems amplis (Carrefour, Alcampo ...), de comerç variat i de diferents segments i/o marques (franquícies, gamma alta ...), d’estacionament de vehicles garantit ...

En continuarem parlant ...

La percepció i la primera impressió al comerç (IV)

Fa uns dies ha obert un nou establiment al nostre poble; sempre acostumo a anar a saludar-los i desitjar-los molt d’èxit, apart d fer una mica el curiós i conèixer quina oferta nova hi ha.

Aquest establiment que es de venda d’alimentació en fresc, es a mes proper al domicili, i per tant una excusa mes per a anar-hi.

També a coincidit que, ahir al bar i esmorzant, una veïna de taula que no coneixia va fer el comentari de “heu anat a ..., hem dona mala sensació” (no es que fos una indiscreció, però es que el bar aquest es petit i per tant, el veí, el tens casi a la mateixa taula.

Feta aquesta presentació, us diré que a l’entrar a aquest nou establiment (i es de proporcions reduïdes), hi havia just a sobre d’una nevera (d’aquestes de congelats, amb vidre al sobre), un esprai de neteja vidres. No vaig dir res, però ja hem va sobtar. Varem comprar un article (a un preu un quaranta per cent superior al del nostre súper de referència), però això no hauria d’esser determinant.

Quan s’inaugura es molt important la primera visió, el que veus, perceps, detectes ... i el nou propietari hauria de cuidar aquests detalls, perquè de vegades no hi haurà una segona opinió.

Estem parlant de productes en el quals ja hi ha una oferta, i per tant un nou establiment el que procura es agafar part d’aquest pastis i restar clientela a la competència.

Per tant hi hauria d’haver una estratègia, un espionatge senzill, del que compra, pregunta la clientela, de com esta posat el material, i sobre tot de quina forma podem diferenciar-nos. Cal també que la publicitat, la difusió del nou establiment, l’ imatge, les ofertes de sortida ... en la mida i recursos que es tinguin, estiguin coordinats per garantir el màxim impacte.

Si l’experiència es bona, la gent en parlarà; d’altra forma i una vegada superada l’etapa de gracia i de curiositat que ens empeny, les vendes aniran minvant, i cal ser curosos d’establir senyals que ens marquin aquesta evolució i si cal redreçar les desviacions.

De la mesura del temps ...

Just aquest dies, i amb motiu de la commemoració de la fundació d’una entitat associativa (en que soc soci), vaig plantejar quin es el moment precís de l’esdeveniment.
Val a dir, abans, que el temps es una continuïtat que no te fí; es com una corrent d’aigua, que no la podem parar, pot anar mes rapida, mes planera, amb poca aigua, però sempre te una vitalitat, un moviment continuat.
Els humans sempre ens ha interessat veure en quin moment històric estem; per aquest motiu varem crear les setmanes, els mesos, els anys, i de tant en tant els segles, com si fossin espais compartimentats.
Però la commemoració ens marca dues referències : una d’elles la puntual, el fet precís que ho ha provocat (aniversari de casament ...), o una data que succeeix una vegada a l’any (Nadal ...); també podríem dir (l’any en que varem fer quinze anys de casats ... o el Nadal de l’any 201x), i això encara que ho referenciem a l’any, ho acotem a una època determinada de l’any; per exemple podriem dir : l’any que varem fer el quinzè aniversari varem estar de viatge a Roma ... el Nadal del 201x en que varem dinar plegats ...
La referència principal de les persones, entitats i empreses, es l’any; per les empreses en part perquè ens ho demana Hisenda, i per assegurar de que no ens desviem respecte de les previsions (per tant aquí es prioritza l’any natural).
A les entitats, una quasi unanimitat, segueixen també l’any natural, llevat d’aquelles que per campionats, curs escolar o semblants, inicien i finalitzen el seu any social, en èpoques diferents. Les persones ens marquem com a  referència l’any exacte a partir de nostre naixement, i així contem anys sencers.
Cal veure tres excepcions, que ho son de criteri (i per endavant el meu respecte a altres opinions) : d’una part, el canvi d’any; la celebració màxima es per l’any que s’enceta, i no pas per l’any finalitzat. El nou any encara no sabrem que ens depararà i per tant ho celebrem com un triomf, en canvi del que es tanca, ens en oblidem i, a lo millor, ha estat un bon any, o al menys l’haurem superat, que ja es tot un èxit.
D’altra, celebrem els nostres aniversaris dient ... hem complert 60 anys, quan els varem començar a complir el dia desprès de haver celebrar els 59. Poso com a exemple quan neix una criatura, i al primer mes diem que te 1 mes, però de quin any ?, en canvi als 12 mesos diem que te 1 any, per tant en el primer cas ha celebrar el primer mes del primer any de vida.
Quan ens expressem amb un interval de temps mes llarg tenim casos en els quans no diem un segle es, per exemple del 1901-2001, quan fem la declaració de renda es del 1 gener al 31 desembre ...
El problema sorgeix en comptar com un any sencer el primer o el darrer. La mesura del temps l’hem anat banalitzant, amb fets com avançar o endarrerir l’hora, com aquell que ens regalen o ens treuen una hora de vida, quan tenim la mateixa
No voldria pas filosofar sobre aquest aspecte : la durada de la vida, es la mateixa.

Satisfets o preocupats ?

Avui al migdia i després de molts dies s’ha conegut la pregunta a la consulta que des de feia dies planejava al mon polític.
Just abans de la presencia dels caps de les diferents formacions, he pensat que estarien satisfets d’haver aconseguit un consens ampli.
Però una vegada han anat explicant, els seus raonaments i les seves impressions davant el micròfon han estat tensos i, la majoria, rebuscant en un paper algunes notes agafades ràpidament per argumentar el moment; però encara ha estat mes sobtat l’expressió quan han compartit micròfon i se’ls veia al costat d’un altra representant, amb unes faccions preocupants.
La major part de representants politics, han indicat en els seus parlaments la necessitat de ratificar aquest acord amb els òrgans de direcció del partit i de les bases, en una clara al·lusió a que l’acord pactat, marcava diferencies respecte del que inicialment pretenien i de que el seu lideratge era ser ratificat.
Tenim quasi un any en que les tertúlies analitzaran tot aquest procés; una altra cosa serà si ens ajudarà a millorar la decisió de la nostra resposta, o serà allargar temps.
El temps ho dirà ...

Quan els euros no valen el mateix ...

Fa uns anys, quan estava Cardedeu hi havia una senyora que, mensualment, venia a fer un ingrés de pocs euros a tres ONG’s que ajudaven a països i situacions d’emergència; sempre he recordat l’esforç que aquells euros devien suposar-li, però per a l’entitat era una mil milionèsima part de les necessitats en que es trobaven en el dia a dia. Aquest mes de desembre estarà disponible la digitalització dels llibres parroquials d’un indret de la Conca de Barberà que he finançat, i segurament l’any que ve d’un altra parròquia; altres administracions hi ha contribuït en aquesta digitalització, però amb els diners públics, es prioritzen de forma diferent.

La gran recapte passada, amb mes de tres milions i mig de quilos d’aliments permet donar un cop de ma a molta gent; si calculéssim una mitjana d’un euro per producte, parlaríem de que ha estat una aportació econòmica de la gent entre 3,5 i quatre milions d’euros, fets quilo a quilo, per gent que esgarrapa del seu compte, de la seva nomina, o de la seva diversió ...

Aquest cap de setmana proper hi ha la gran Marató de Tv3, amb un munt d’actes arreu del país, i amb una conscienciació que ja porta uns anys arrelada ...

Crec que es molt positiu que hi hagi una major implicació de les persones, guanyant terreny a les institucions en la resolució de necessitats properes, en quan representa mes participació i implicació.

La vida i les persones, vivim amb la realitat, de peus a terra; els turistes venen uns dies, passegen per els millors carrers, i gaudeixen del millor del nostre entorn, però no coneixen la profunda realitat del que passa i del que bull dintre d’una societat que revifa ...

Perdoni’n senyors Guiraj i Shristi ... tenen un moment

Aquest cap de setmana ha estat el casament, amb el ritual hindi, del mou matrimoni Guiraj i Shristi, que ha estat difós per els mitjans de comunicació en unes comptades fotografies i vídeos.

Mes enllà del casament de les percepcions, i sensacions, que ens pot despertar, i si hagués estat a la meva ma, hagués distret, la seva atenció en algun moment dels tres dies de l’esdeveniment, i els hagués portat a veure el Pantocràtor de Sant Climent de Tahull, que conserva el MNAC, el mateix lloc de celebració del casament.

No seria la meva intenció de que canviessin d’opinió de les seves creences, ni de que el volgués explicar el sentit del cristianisme, però si que en la solitud de l’espai, que intentessin entendre la realitat d’una Catalunya, que fa mes de mil anys, uns austers pagesos i ramaders de muntanya, van escriure a la paret, per mitjà d’artesans-artistes, i van esser capaços de plasmar el que era aquest esser superior, que ens guia i acompanya.

Sense que això fos incompatible, amb la festa, la diversió ... però sense l’ostentació que de vegades s’ofereix d’aquests esdeveniments ni de la despesa milionària, que es diu, que haurà estat repartida entre proveïdors del nostre país i d’arreu.

Pantocràtor que, personalment, hem continua meravellant per la seva contundència, per la seva expressivitat, que va mes enllà de la simple pintura i, per aquest aura, que fa defallir a qui ho mira però, a la vegada, amb la tendresa de qui essent el mes gran, et mira amb ulls de proximitat

Segurament es una mirada que deuria haver captivat a persones com el Bisbe Pere Casaldàliga o en Vicente Ferrer, ambdós, dedicats a donar suport als mes desvalguts, en indrets ben diferents.

No voldria obviar la paradoxa de que la Fundació Vicente Ferrer, ha tingut a Catalunya un lloc de sensibilitat i d’aportació de recursos envers la tasca que feia, i la de la seva Fundació, amb imatges impactants que ens neguitegen, en comparació amb els recursos que s’han utilitzat en aquest esdeveniment que comentàvem.

Malgrat tot en Vicente Ferrer, si estigues viu, continuaria estant al lloc on estava, amb un missatge mol clar, i amb la gent que ho necessita.

De lletres i números ...

Quan estem cercant un dígit de control d’alguna numeració, a Espanya sempre s’ha estat mes partidari de fer-ho amb lletres, mes que en números. Recordo que al 71 quan vaig entrar a treballar en una entitat bancària, els números de compte sempre finalitzaven en una lletra.

Encara hi ha numeracions d’importància que porten lletres en la seva finalització, el DNI, la numeració dels cotxes, el IBAN també incorpora les lletres del país, en la seva versió adaptada a la normalització europea.

Hi ha elements que afavoreixen aquesta predisposició, i el mes significatiu es que els números nomes permeten 10 acabaments, mentre que un abecedari estaria entre els 25 i 30 lletres (ho deixo obert perquè hi ha determinades terminacions que no sempre son acceptades). Per contra la lletra té dificultats d’identificació, ja que es comú identificar la Q de queso o la k de kilo.

Si encara no fos prou, cada dia se’ns demana mes complexitat a les claus d’accés a molts dels nostres llocs a la xarxa, amb combinacions de lletres, números i majúscules ... i per tant estem creant una sèrie de contrasenyes que difícilment les recordarem.

Si no en tinguéssim prou, els codis SEPA ens obligaran a identificar el nostre compte bancari amb 24 dígits.

Cada vegada les pròpies web’s incorporen espais per a rehabilitar o reenviar la contrasenya, i per tant el grau de seguretat baixa; d’altre banda molt de nosaltres tenim els ordinadors amb la clau permanent i per tant accessible amb una certa facilitat.

Trobar l’equilibri es farà difícil : seguretat o complexitat; hauriem d’anar, a curt termini, a una simplificació de la complexitat

Oh happy day – comerç (III)

El darrer dissabte vaig veure a TV aquest programa on diferents formacions corals competeixen, per a una classificació a la final.

Fa uns anys vaig estar en una coral totalment “amateur” i, per tant, al menys en conec petits detalls, i m’agradaria posar-ho amb comparació amb el comerç local.

Una coral es la suma de diferents persones (en la seva vida laboral, personal, d’edat ...), però també una variació de “cordes” (des de greus, sopranos, tenors ...); totes aquestes característiques es posen en comú, per aconseguir que l’objectiu (una peça musical), sigui un element on les veus han de coincidir. Recordo al director de la coral quan es referia  el moment mes aconseguit, que era quan la veu pròpia no s’escolta, ja que queda integrada dins de la dels demes.

Al comerç local, podríem agafar algunes de les referències :

a)      Es pot venir de diferents establiments (amb mes o menys antiguitat, venen tal o qual producte ...), però quan anem a representar els comerciants (per exemple a traves d’una Associació de Comerciants ...) hem de fer-ho amb una sola veu, i que les veus de tots estiguin amb la mateixa harmonia.

b)      Podem créixer, podem assumir reptes, cançons mes difícils ... però hem de tenir un objectiu i un saber perquè ho fem.

c)       Mes enllà del treball conjunt ha d’haver-hi una interrelació entre les pròpies persones

d)      Hem de saber mostrar el nostre treball conjunt, amb una oferta atractiva per el client; en cas contrari el que feríem seria avorrir-lo.

Tot això comporta moltes estones de treball intern, de repeticions fins que s’assoleixi el punt idoni ... però el resultat s’ho val.

No  veig  encara,  als  comerciants, amb  capacitat  de  fer  una  coral;  potser  tampoc ho tenen fàcil però, potser, caldria trencar les inèrcies actuals i comentar-ho amb obert.

Continuarem parlant-ne

Les associacions de parats : es una opció valida ?

Fa uns mesos vaig participar en unes trobades que, organitzades per l’Ajuntament de Lliçà d’Amunt,  pretenien motivar als parats, i a la vegada veure de quina forma l’Ajuntament podia incidir-hi.

El cert es que a les, tres o quatre, reunions que es van fer, no varem trobar el camí idoni per a vehicular aquests objectius, que semblaven tots hi estàvem d’acord; fins hi tot deu constar al Registre d’Entitats del municipi l’alta de la Plataforma d’Aturats de Lliçà d’Amunt - PALLA.

Mes enllà dels fets, he de manifestar que l’idea, no hauria d’haver caigut en l’oblit; els parats necessiten d’algun òrgan que els representi, en vehiculi les seves inquietuds, els faci visibles al mon empresarial local i en faci de portaveu davant l’Ajuntament.

Es evident que el repte era prou gran i a la vegada engrescador : d’una part hi va fallar una poca assistència a les reunions (convocades al Butlletí municipal), i per tant el grupet nomes ens representàvem a nosaltres (parats, i veïns interessats en aquesta problemàtica); repte també perquè requeria que dins d’una problemàtica personal, s’haguessin de dedicar esforços a treballar per altres persones a les quals no coneixíem. Potser també hi va ajudar un debat sobre la representativitat que podíem aportar uns veïns que preníem aquesta iniciativa, i per tant ens fixàvem uns objectius que creiem adients, però que no havien estats referendats per una assemblea de parats.

Les oportunitats de feina que es generen gota a gota, solen quedar col·lapsades per una demanda, i nomes serà l’acció coordinada de totes les parts que farà millorar-ho.

D’una part un empresariat que sigui conscient de que hi ha treballadors al poble que poden suplir aquesta demanda, d’altra oferir als parats unes accions formatives sorgides de les inquietuds pròpies, mes que d’una programació a distancia, i d’altra oferir i fer arribar al parat, els drets i/beneficis que li poden oferir les administracions i les empreses privades.

Hi ha iniciatives com a l’Ajuntament de Parets del Vallès, on els establiments que s’han ubicat al sector comercial Iveco, han delegat la selecció de personal a l’oficina de treball de l’Ajuntament hi ha prioritzat als residents al municipi. No crec que es tracti de que sigui decisiu aquest paràmetre, però si que sigui valorable amb una puntuació suplementària.

Comerç crida comerç (II)

Aquest dissabte passat varem anar a comprar unes sabates a Mollet del Vallès; just varem trobar estacionament enfront de la mateixa botiga, i com que érem propers a l’hora de dinar, ens hi varem quedar, en un restaurant que ens va recomanar la dependenta de la sabateria, i encara desprès, ja amb el cotxe ven aparcat haguéssim fet una compra addicional, però encara no era horari d’obertura de tarda.

Hi ha cert tipus de compra que formen part de la nostra segona pell (sabates, roba, ulleres ...) en que si hi ha oferta de compra per Internet, es important provar-ho, tenir l’assessorament, i estar-ne segurs de que ens queden be.

Ho comento això per la interdependència, i la venta creuada, que pot generar un establiment respecte de l’altre i com, aquests, poden esser complementaris, i donar comoditat a la compra d’altres productes o serveis, d’una forma natural, i dins del teixit urbà d’una població, com un element mes de la vida diària.

Aquest mateix concepte es el que fa que un centre comercial generi elements de compra per a complir totes les necessitats d’una persona (compra genèrica, compra especialitzada, restaurants, bars, cinemes ...) i passar-hi tot el dia sense avorrir-nos.

Però les grans superfícies s’han instal·lat en llocs aïllats dels centres històrics : en molts indrets han estat les rodalies (amb mes capacitat de terreny comercial i d’estacionament) les que han guanyat, amb les obligacions d’accedir-hi amb cotxe propi, o a Barcelona, en indrets o antigues fabriques (Glories, Maquinista ...), llocs emblemàtics (Arenes ...), o zones de nova expansió (Gran Via2 ...).

L’efecte entre uns i altres es el mateix : fomentar la venda, apropant establiments en un petit espai, i que puguin cobrir tota la oferta : però els mitjans no son els mateixos, un gran centre comercial te potencial i forma d’accedir a les administracions amb mes facilitat, que el petit empresari o botiguer, amb menys ressò mediàtic, i amb menys facilitats

Es el mateix efecte que molts anys enrere cobrien els mercats municipals ... però aquests formaven part de la nostra vida quotidiana.

Com pot afrontar el comerç la crisi : algú en parla ? (I)

Els establiments oberts per la comercialització de productes o serveis, son molt mes que això : han estat històricament un fet cultural, un lloc d’assessorament, de coneixement, i de resolució de dubtes, han estat un col·lectiu generador de llocs de treball, cohesionador de l’entorn, un lloc on fer xarxa i per a la divulgació de noticies d’àmbit mes proper, d’interrelació ...

El canvis en els comportaments de compra de la ciutadania, les comoditats que ofereixen els grans nuclis comercials, la concentració d’oferta en un espai reduït, i el reclam de preus baixos, ha deixat arraconat un tipus de comerç que aguanta sota mínims, especialment, en pobles e indrets on el nombre d’habitants no fa rendible una activitat comercial.

Però el comerç, crida l’un a l’altra : es el resultat de la suma d’establiments, generalment agrupats en un espai proper, i de la seva complementarietat.

Deia l’alcalde del meu poble que el comerç (hi ho deia també amb altres referències), no son 50 o 100 botigues posades una al costat de l’altra : es, i son, les vivències, el treball conjunt, i sentir-se que es forma part d’un espai comercial, i això fa que pugui compartir amb l’establiment del costat converses, tenir-hi uns objectius comuns.

En un altra àmbit es com aquells alumnes que entren, a l’escola o a la universitat, com a companys i surten com a promoció : si surten com a companys, malament, si surten com a promoció vol dir que comparteixen el resultat de moltes vivències que els fan especialistes en quelcom i que aquestes vivències superaran el temps acadèmic.

Al igual que en seu dia van ser les Associacions de Veïns, les Associacions de Comerciants han de reinventar-se amb uns objectius mes adaptats, i entre ells han (o haurien) de cercar la representació del sector, la potenciació d’accions que repercuteixin en la millora de la facturació dels establiments, la consolidació dels mateixos, pensar en el mig termini,  replantejar-se el seu caràcter localista i actuar mes coordinadament amb associacions veïnes, i afavorir politiques conjuntes de promoció global de l’activitat econòmica local.

Però com a primer pas : Som capaços de parlar amb el nostre veí comerciant, encara que no sigui del mateix sector, o el continuem veien com una competència ?

De fires i firetes ...

Pocs dies ens manca d’aquest mes de novembre, per entrar en un mes agraït : el desembre, mes d’alegria, festa, compres, regals, Nadal ... i que finalitza amb el gran esclat del fi d’any.

Es d’aquells mesos que no hauria de mancar a cap calendari. Però, aquest mes, es també tot un seguir de fires i firetes que poble i poblet fan coincidir en un període propici : tot es una excusa per a muntar, amb mes o menys encert, amb mes o menys edicions, un motiu per a la festa i concentració de persones, avides de veure i comprar allò que s’ofereix.

Però també, tanta oferta, fa que les fires de mes pes, i tradició, se solapin en dates amb altres d’una reconeguda presencia i vitalitat i els, quatre, caps de setmana del mes estan atapeïts d’ofertes a arreu del territori.

L’excusa el primer cap de setmana (amb un pont generós, la majoria d’ocasions) es el torn de la Fira d’Espinelves i del Mercat de Vic; mes enllà vindran les de Vilafranca, El Prat de Llobregat, Valls ... com un Pre Nadal.

Els tradicionals mercats de Santa Llúcia, a molts indrets, porten l’ambient nadalenc al carrer, amb parades, cada vegada, menys dedicades al mon del pessebrisme, a la recerca d’aquella peça o element paisatgístic que arrodoneixi l’ambientació ... i formen un conglomerat de tradicions globalitzades difícilment complementaries (Reis Mags, Pare Noel, Santa Claus ...), però que comparteixen espai a la mateixa botiga.

Però el que val de tot això es acabar l’any trencant amb l’ambient gris del 2013, com si volguéssim exprimir la resta de l’any abans que aquest s’esgoti ...

De col•leccionisme : Entrevista a Radio Mollet 19.11.13

La Montse Gabarroca va pensar en mi per a una intervenció, al programa Posa’t les piles, dels matins; el cert es que hem va trucar el dia abans, i sense conèixen’s vaig acceptar.

Tinc una col·lecció de documents mercantils (com a referència principal), encara que hi tenen cabuda múltiples expressions de la vida diària (lletres de canvi, talonaris de xecs, rebuts, cartes comercials, contribucions, cartilles de racionament, cèdules personals, paper timbrat, segells fiscals, entrades, tiquets de transport, accions ...), en resum tot allò que ha esdevingut el rastre de la vida diària dels segles 19 i 20 principalment.

Es una col·lecció d’aquelles que un se sent content, no pas per el valor dels documents, sinó per el testimoni, el que representa cadascun, i el d’haver garantit al menys la seva conservació. Malauradament som molt donats a tirar coses sense valorar el que representen, i una cosa antiga, viscuda o familiar no te reposició

Però la meva reflexió va en el sentit del que representa, el col·leccionisme, en general : d’una part penso que no pot ser una moda, tampoc pot ser un recull de peces sense un ordre, ni pot ser quelcom egoistament personal.

Les col·leccions mes enllà de l’entusiasme del propi titular que hi ha esmerçat molt de temps i dedicació, ha d’esser un espai per compartir i transmetre els valors del que representa la col·lecció en si : si som capaços de transmetre-ho serem capaços de que la col·lecció pugui esser valorada, entesa i perpetuada.

Però això també comporta una tasca de “museïtzació”, de dotar a la col·lecció d’un mínim recorregut harmònic, documentat i complementari, que faci entendre el valor de cada peça en el context en que s’ha produït. Jo personalment he identificat una sèrie de documents, a partir dels quals hem podran permetre i servir d’excusa, per a documentar fets, que no sortiran a la historia publicada, però que formaran part de la nostra petita historia.

Ja ho vaig dir a la radio : soc una de les moltes persones que ens varem apropar al col·leccionisme a la Plaça Reial i al Mercat de Sant Antoni tot buscant, regirant i, amb un criteri selectiu, adquirint aquella peça que ens feia retornar satisfets a casa, com si haguéssim trobat un petit tresor, una peça mes del puzle, que ens emplenava i completava la nostra col·lecció.

Tot aquest procés de cerca, de gaudir de la col·lecció, del fet cultural que comporta, dels espais de tranquil·litat que et permet gaudir, del fet de poder compartir l’afició amb altres, els intercanvis físics d’objectes, o de coneixements o descobertes ... cal recuperar-ho, i donar-ho a conèixer.

A la nostra època van esser els segells; ara son les plaques de cava que tenen el protagonisme, i que hem d’agrair que tornin a posar d’actualitat una forma d’esbarjo i de creiexement personal, apte per a tots els públics i butxaques.

Torre Agbar : Perdoni Sr. Jean Nouvel ...

Quan li van encarregar l’edifici, ara anomenat Torre Agbar, fa una dotzena d’anys ningú podia pensar que el seu edifici es convertiria en un mes d’una espècie de mostrari de diferents edificis singulars que conflueixen a la Plaça de les Glories, ni del seu canvi de destinació.

D’una part, suposo que quan es planteja un edifici, una de les línies definitòries es la seva utilització posterior i per tant els paràmetres i necessitats dels inquilins, i de la comoditat i circulació interior dels mateixos.

Avui ens sobta la possible utilització de l’edifici com un nou hotel a Barcelona, instal·lat a aquest edifici; penso que si en Jean Nouvel hagués previst aquesta destinació segur que el seu edifici hagués tingut alguna particularitat que ara se’ns escapa, al igual que les obres d’adequació i canalitzacions, poden obligar a fer retocs, que de coneixes la seva destinació haguessin estat previstos. Es el mateix dissenyar un edifici per oficines, per hotel, per clínica o per habitatges ?

També li deu sobtar Sr. Nouvel que ens menys de 10 anys, l’edifici no haguí tingut l’èxit esperat, mes enllà de la ridícula comparació amb figures de diferents connotacions i ara li canvien l’orientació, en una operació típicament mercantilista.

Però també suposo deu estar una mica desil·lusionat amb un entorn que en lloc de formar tot un cos homogeni, es fruit d’edificacions singulars difícilment agrupats en un sol estil arquitectònic : de la fabrica Olivetti (ara centre Barcelona Glories), al centre de Disseny, als nous Encants, al Auditori, al TNC ... per cert que el nou equipament dels encants també ha sofert variacions, per no haver tingut en compte variables climàtiques i d’orientació que haguessin d’haver estat calculades en el seu plantejament.

De vegades  s’entossudeixen (els promotors, empreses grans) en cercar als millors arquitectes per fer una obra, que mes endavant desprecien, perquè ja han tingut el nostre reconeixement mediàtic i publicitari : ja han fet la seva piràmide per la historia, allò que els farà passar a l’ immortalitat de les desventures. No haurà passat una dècada en que Agbar fuig de l’edifici al·legant una despesa de manteniment excessiva.

Jo penso en una obra d’art, una molt bona obra d’art, que mereix estar en un museu, us imagineu que pocs anys desprès la veiéssim penjada en el racó d’un bar ... : hem de saber valorar la creació i  qui ho ha fet.

Segur que amb la meva neta, quan la pugui acompanyar a Barcelona, de les glories, nomes li ensenyaré la Torre Nouvel. Gracies per tot el sentit que hi va posar.

Propostes que no son del temps ...

Fa ara prop de dos mesos vaig “atrevir-me” a escriure a diferents despatxos d’empresa de la Vall del Tenes, per a proposar una reunió informal, on sense renunciar a res, poguessin parlar de si es podien compartir estratègies que ajudessin a la nostra visibilitat.

Tot provenia del networking que es va celebrar, a Lliçà d’Amunt, abans de l’estiu (a Industries Figueres), i on s’hi varen inscriure molts despatxos adreçats al mon de l’empresa (assessors, tècnics en marketing, en riscos laborals, en comunicació, en web’s ...), amb seu a fora de la Vall del Tenes.

Això hem va fer pensar que hi ha un desconeixement de les diferents possibilitats que ofereixen i oferim (oficines i despatxos) que, en el cas d’estar identificats sota un col·lectiu, o fen alguna esponsorització (i ho poso a tall d’exemple) podríem oferir un ventall de solucions, que, ara, sembla que les pròpies empreses han de cercar en altres indrets.

Es evident que, la globalització, ha fet que els entorns en que ens movem no es limitin als merament locals però, si que : per proximitat, per facilitat d’accés, o per coneixença de l’entorn, aquestes empreses clients haurien de proveir-se, en una part significativa, dels entorns mes propers.

Reconec l’errada, o l’inoportunitat, de la proposta, i de la minsa resposta de la mateixa, encara que fos per rebutjar-la.

Es fa difícil de pensar que no tinguem la voluntat, al menys, d’escoltar la proposta o una iniciativa diferent i que no pretenia mes que tenir un canvi d’impressions.

El comerç mes enllà dels límits locals …

La reducció del nombre de comerços oberts a la nostra comarca, fa que la compra d’alguns subministraments es faci en pobles veïns, tant per el fet de que ens trobem en un punt en que sigui mes a prop el comerç veí, o perquè no hi hagi aquest tipus d’establiment, o hagi tancat recentment.

Mes enllà d’aquest fenomen que es multiplica quan fem referència a grans superfícies o marques amb molta capacitat d’atreure clientela (Decathlon, Media Markt, Ikea …), ens fa veure d’insuficiència dels límits municipals.

Però aquesta interrelació, no es veu compensada amb una coordinació de les accions comercials de les diferents Associacions de Comerciants, immerses en projectes pensats per a públics mes tradicionals, i amb una visió poc actualitzada.

Només com exemple hem de veure l’ utilització que es fa de les eines de localització i directoris a la xarxa, on la presencia del comerç local es minsa.

Moltes vegades hi han activitats col·lectives, com les Parades al Carrer, o les seves variants semblants, que cerquen unes activitats d’apropament, però que a la finalització no en recerquen els resultats o les avantatges respecte de l’augment de la facturació en la mateixa acció o en un període posterior, o l’avaluació de l’activitat.

Si no som capaços d’avançar, de fer créixer els negocis amb independència del lloc, i per extensió de fer créixer el nombre d’usuaris dels comerços, difícilment podrem consolidar espais comercials eficaços.

En la mida que no veiem que el desenvolupament comercial es feina de tots i no d’uns quants, podrem consolidar models estables; en la mida que no aconseguim estarem foragitant el comerç innovador, el de valor afegit, caient en una espiral d’un comerç que s’arronsa, i abaixa el seu nivell de servei per oferir productes i serveis mes genèrics.

El nivell d’un poble es valora per la seva capacitat de generar activitat econòmica : empreses i comerços, com a font de cohesió i d’arrelament dels propietaris i treballadors, de generar recursos per al finançament de les necessitats col·lectives, i d’implicació en els afers del dia a dia.

Sense una capacitat de generar activitat econòmica, que es un poble ?

La prepotència dels mes grans : Media Markt i el Vallès

Fa dies que hi han instal·lats diferents plafons publicitaris, a mes d’insercions a la premsa, sobre el desembarcament de Media Markt al Vallès, amb un eslògan que, al menys personalment, el trobo mes que abusiu.

D’una part perquè pretendre identificar tot el Vallès com un indret molt car (es a dir no “car”, sinó “molt car”) tindria poc sentit ja que amb la facilitat que el client va d’un indret a l’altra, seria com dir que el comerç, i els serveis, tenen uns preus al client molt exagerats.

Però a mes aquesta afirmació va dirigida a tots els sectors, tant del Vallès Occidental com de l’Oriental, tant al pagès, com al restaurant, tant a la perfumeria com a la sabateria …, però a mes diu que s’ha d’acabar. Es cert que pot acabar amb el comerciant que esta i ha estat aguantant en anys bons i dolents, i que poden veure minvades les seves expectatives amb aquest desplegament publicitari que pot oferir una gran superfície.

També m’hagués agradat veure la resposta de les associacions de comerciants, de patronals d’àmbit comarcal, o d’altres representants del mon econòmic… intentant matisar aquesta publicitat enganyosa.

Hauríem de poder canviar la tendència : els diferents estudis ens mostren que a Granollers, principalment, el comerç tira de les franquícies, i les aquestes normalitzen un producte i una forma de fer, que deixa sense alè el comerç petit i especialitzat; potser ens caldria veure a nivell comarcal, o de subagrupacions, quin es el tipus de comerç local i comarcal que volem tenir.

Es cert que hi haurà comerciants que voldrien penjar les claus, i deixar de patir de forma continuada una crisi que sembli no tenir fi : però segur que mes enllà d’aquesta afirmació, ens cal trobar l’escletxa on aprofitar el que la grandària de Media Markt no pot oferir

“Jo no soc tonto” doncs no ens hi tractin

REC08 : Reflexions desprès de la visita

Ahir vaig estar, a Igualada, visitant el barri del Rec i les botigues temporals que, dues vegades l’any, ocupen naus industrials inactives (la majoria del segle XIX), i que son un espai idoni per a aquest esdeveniment.

Ja hi havia assistit, a la darrera ocasió, en dissabte però volia veure-ho amb mes tranquil·litat, ja que el dissabte hi acostuma a haver-hi molt mes de públic del habitual, i els carrers estrets i els espais es fan petits.

El primer que sobta es que en el recorregut de les diferents naus/marques comparteixes espai vial amb altres tallerets e industries que estan en actiu i, per tant, es una barreja o complementarietat de persones, vehicles i d’anades i vingudes.

Aquesta mateixa complementarietat s’ha fet palesa en aquesta edició amb l’aportació d’ofertes, i difusió d’activitats comercials, del centre d’Igualada, que en anteriors ocasions s’havien queixat de que, la majoria de gent, mes enllà de les compres, no gaudia dels recursos i oferta comercial que si oferia, atenent el volum important de gent que s’apropa el REC.

Al llarg de l’observació, he vist persones amb bosses, de vegades amb quatre o cinc, anant d’un indret a l’altra, uns tafanejant, d’altres adreçant-se directament a la marca precisa, en un recorregut identificat i fàcil de seguir.

La decoració dels espais, es efímera, moltes vegades es encertar en la reciclabilitat d’elements que cobren una nova funció : un palet, una taula antiga del propi edifici, o inclús elements arquitectònics del immoble que son reforçats per la presencia de vida …

Hi ha una consolidació del model, del format, de les marques conegudes que hi aposten amb la seva presencia, un públic engrescat que be d’arreu, i una aposta de conjugar el treball públic i privat, de les administracions i de les empreses perquè sigui una realitat.

En altres indrets també provinents del tèxtil, la pressió Inmobiliaria va fer desaparèixer edificis fabrils, per ocupar-hi pisos, que ara no tenen la demanda de quan van esser construïts i, per tant ,m’agradaria que una part dels edificis de la Igualada mes fabril es mantinguessin amb noves ocupabilitats, que en garantissin la seva presencia e historia.

Jo crec que a altres indrets, també seria possible fer uns espais semblants (no dic la competència), però per exemple a la comarca, a la Garriga que ha tingut una vinculació molt forta amb el mon del moble i la fusta, no seria possible ?

Fins aviat

En record Esteve Sala …

Avui hem enterrat a l’Esteve, 95 anys; el recordem, i el recordarem, primer al costat de la seva muller que va morir fa uns anys, i desprès sol, assistint a la missa de la Parròquia, fins als darrers mesos.

Sempre ens havia tingut una certa simpatia, mes enllà del seus rodolins, que ens regalava a la sortida de l’església, i d’un aperitiu als que durant alguns anys ens apropàvem el dia següent, a Nadal, a l’església de Palaudaries, en una època en que l’església tenia uns forats i escletxes, fins a la seva restauració.
En aquests 15 anys que portem visquem a Lliçà hem tingut ocasió de conèixer a persones, d’una vàlua personal i personalitat, que tenien un tarannà obert a tothom, i que en altres indrets haguessin estat reconeguts a nivell ciutadà.
Recordo a en Ninet Nadal, amb la seva perruqueria d’homes (on hi varem estar un temps al local veí, la Maria de missa, una persona amb gran vitalitat i ganes de viure, l’Esteve …
Avui en dia, s’ha imposat una família virtual amb qui comparteixes mil i una incidències del dia a dia que no aporten, mes enllà del tràfec i el neguit en contestar i estar totalment connectats…
La família per a mi ha de fer emocionar, i això es possible quan el contingut de la conversa esdevé gratificant i ens aporta quelcom de positiu
Gracies Esteve

La polivalència de les edificacions …

Fa just un any en que l’escola bressol la Font de Santa Eulalia de Ronçana, edifici que havia estat inaugurat feia pocs anys, i que en aquest període havia rebut reconeixements per el plantejament arquitectònic i sostenible.
Ara, pot tenir una nova vida : una associació de la Garriga esta estudiant la seva reobertura, amb la proposta de que l’edifici aculli mes nivells educatius, adaptats al projecte educatiu dels nous promotors, totalment privats.
En aquests moments en que s’està estudiant la proposta, i per tant pot tenir diferents entrebancs i tramitacions per les administracions que hi intervenen (local i ensenyament) i per tant pot tenir una demora, i encara els propis interessats no n’han fet la presentació publica del projecte que volen assolir, no correspon fer cap mes comentari que desitjar que arribi a la seva finalització i es pugui gaudir d’un nou equipament.
Però el títol del post, va per un altra tema : i es el de la polivalència dels edificis. En un moment en que hi han grans desajustos demogràfics i poca inversió, els equipaments que tenim tenen unes limitacions greus per passar d’una a altra utilitat.
De sobte no tenim un centre de dia a Lliçà, però teníem un edifici buit (que aquest any ha estat una solució provisional al segon Ies; l’edifici dels Galliners també ha hagut de fer-hi inversions per adaptar-ho a centre juvenil (ara reubicat a la Biblioteca). Per contra els edificis escolars nous no gaudeixen d’aïllaments ni climatització per atendre el calor dels estius, i en els mesos de juny i setembre, hi han problemes de temperatures.
Ara estem en moments en que les inversions escassegen i per tant cal pensar en la polivalència dels edificis, fomentant unes construccions obertes, però compartimentades amb mòduls pladurats, que s’adaptin a les necessitats de cada moment.

La conversa de Miquel Roca i Felipe González...

Ahir al vespre, 8TV va convocar a dues persones que han tingut responsabilitats a Madrid, en la consolidació d’una etapa històrica. Segurament el temps fa que els esdeveniments es vegin d’una forma mes calmada, fruit de la vivència i del coneixement de la realitat actual.
Crec que del resum que es pot fer, la paraula mes utilitzada, va esser diàleg i pacte,i no dubto que ha d’ esser el camí a recórrer, en aquest i en altres camps de la convivència ciutadana.
Els lideratges democràtics es consoliden en el temps a partir de complicitats, de negociacions i de consensos, on tots els punts de vista son escoltats, valorats, i cercant una solució pactada on el que mes hi perden, accepten el raonaments de la part contraria, i els que hi guanyen, accepten rebaixar les seves demandes a un punt de consens.
De segur que els entorns, que la crisi, que Europa, que els mercats … no afavoreixen climes de consens, de treball fora de càmeres, de declaracions sense contingut, o de propostes que al cap de setmanes ni es compleixen i es canvia de sentit, situacions que fan perdre credibilitat als politics.
Perquè hi hagi pactes, hi han d’haver politics a l’altura …

 

Gracies President Tarradellas

S’acompleixen els 25 anys de la mort del President Tarradellas que, el temps, li donarà la vàlua de la seva transcendència, en el seu retorn; però també del que representava en un moment difícil però, amb politics, que tenien, uns punts de mira, molt mes enllà del tacticisme e interès partidista.
Nomes vaig estar, en una ocasió, en una recepció al Palau, on ell ens va rebre a una representació de la Jove Cambra de Sabadell; el recordo com un home corpulent, una d’aquelles persones carismàtiques, amb to de veu i una personalitat fortes.
Al llarg de la seva Presidència, va posar els eixos del que seria la Generalitat : quan arriba a Barcelona només porta al darrera el seu títol de President, mantingut durant molts anys en la tranquil·litat de l’entorn francès de Sain Martin le Beau; de ben segur que, per els historiadors, la seva personalitat i treball, deixen llums i ombres, però ningú li traurà la seva entrada a la historia de Catalunya.
Difícilment podríem entendre la Catalunya actual, sense el retorn de Tarradellas; el que no es pot comprendre es el silenci que se’n ha fet i recordem amb molta mes presencia mediàtica els aniversaris de Presidents anterior com Irla, Companys o Macià. L’actitud de la Generalitat, en aquests dies, demostra la manca de sintonia de Ciu, i en Tarradellas
Però en Tarradellas també va estar vinculat a la família Monés a través del meu Antoni Monés, amb qui va tenir una amistat personal, fruit de la seva coincidència a la Diputació., l’un com a President i el meu tiet com a Vicepresident

 

Factures pendents fins al 2108 ...

Desconec de quina forma, la Generalitat, pot deixar pendents factures, u obligacions, fins dintre d’un segle (comptant que, segons diuen, son del tripartit).
Una qüestió es veure quina ha estat la formula per a endarrerir aquests pagaments i, a quin preu, hauran sortit els serveis o inversions, per a haver-hi inclòs els interessos corresponents a aquests deutes.
Situats davant del calendari del segle, vol dir que, la neta de la meva neta, encara se sentiran dir que uns avantpassats els hi han hipotecar la seva vida, amb uns pagament de deutes, on les inversions a que correspondrien ja estarien mes que amortitzades.
Però, si ho valorem a l’inversa, que diríem nosaltres si els nostres avantpassats ens haguessin deixat un deute per a pagar ara ?... per exemple d’inversions per refer les destrosses de la Setmana Tràgica ... que dirien, ara, els nostres politics ? …

BIZ per un dia

Avui he estat al saló BIZ Barcelona, relacionat amb temes d’emprenedoria, i que esta obert fins demà a la tarda a l’espai de Fira BCN, a Montjuic.
Tinc el record d’alguna altra visita, en edicions anteriors i, en aquesta edició, ha estat mes limitada : tant, amb el nombre d’expositors com de presencia als diferents estands  suposo fruit, també, de la crisi que difícilment fa entreveure un futur fàcil per a noves inversions.
Poques novetats, d’aquelles que no es coneguin en altres indrets o mitjans; si que voldria destacar el rol de les escoles participants, i que han muntat les parades a la Plaça de l’Univers ; algunes de les classes (de l’Eso) han fet la visita al propi saló, mes preocupats per saludar a algú conegut, o recollir caramels. Son dos mons que cal cuidar, per separat, perquè quan estiguin madurs puguin esser complementaris.
Desconec si amb aquest format, el saló pot tenir continuïtat; no voldria finalitzar aquesta nota fent pales l’èxit de les xerrades i activitats paral·leles, algunes d’elles amb l’aforament ple.
Queden 364 dies per a veure la concreció dels contactes, o de la lectura mes pausada del fulletó, i que pot esdevenir un primer pas en algun projecte nou.

El projecte Gest, o com començar des de baix ...

 

Fa uns dies, es va fer a Can Muntanyola, la presentació dels grups Gest, per part de l’entorn que es mou en l’àmbit cooperatiu; gest, es l’abreviatura de grups d’estalvi solidari territorial.

Es cert que el tema, d’una part, es nou en la mida que ofereix, a determinades iniciatives d’economia local, un suport tant financer com d’acompanyament, tot això amb l’experiència de diferents grups que han  creat experiència, en altres indrets europeus.
M’ha recordat en un dels aspectes quelcom de semblant que fèiem en l’època d’estudiant, i que va tenir una punta de popularitat que eren els clubs de borsa : uns estudiants que mitjançant petites aportacions, s’assolien compres de valors borsaris, previ anàlisi de la seva activitat principal, dels seus rendiments ... en moments on el valor en borsa estava menys dominat per altres incerteses o per noticies globals.
Com funciona : es tracta de posar cada un dels components una quantitat mensual (per exemple 30, 50 euros ...) i amb la suma de tots estudiar l’ inversió amb algun emprenedor; desprès amb el retorn mes la suma de noves aportacions s’assoleixen la financiació de projectes mes importants
Recentment el Sr. Valles de l’ICF ens comentava, que a arreu d’Europa, el finançament bancari de les pimes, es fa majoritàriament fora de l’entorn bancari i, per tant, totes aquestes propostes (que es basen principalment en la garantia del propi projecte) poden tenir sortida amb aquestes iniciatives.
Personalment hi he mostrat el meu interès a participar en un d’aquest grups, en el cas de que es desenvolupes una iniciativa a la comarca

Toni Argent : Projecte Millorem i les causes del fracàs escolar

Vaig estar present,  fa uns anys, en la presentació de la primera edició del Projecte Millorem (al Teatre Auditori de Granollers),  estudi que era l’ inici d’un projecte que ha donat a la llum un anàlisi de noves dades recollides arreu d’unes comarques definides.
Tan aviat va sortir el seu post, a fb, de la publicació d’aquesta nova edició, li vaig demanar una copia perquè el tema, crec que, mereix mes d’una consideració.
No es un document que ens sorprengui amb novetats mes enllà de les conclusions, que al dia a dia, de les entitats que estem prop del mon escolar observem : però té l’encert d’enllaçar aquest estudi sistematitzat dels resultats amb una graella d’anàlisi on, i aquí es l’encert, recull de forma raonada aspectes, i solucions, d’un problema que va mes enllà de les voluntats personals i que demana una implicació a diferents nivells.
La solució no es gens fàcil, però tenim una eina que, segur, serà un element i document de capçalera per a enfocar i promoure iniciatives que tendeixin a minimitzar-ho.
Gracies Toni

Del Papa Francesc a la Teresa Forcades : com dèiem ahir …

Al setembre de l’any 2007, vaig inserir en aquest bloc una nota amb el títol d’aportar vida, fent referència a les mancances de l’església catòlica de promoure un cert engrescament i de facilitar una vida parroquial viva.

En aquesta anys dos persones han vingut a configurar una certa esperança : d’una part amb el Papa Francesc, en aquells primers signes de canvi (en petits gestos i formes), que s’hauran de traduir en fets que es ramifiquin per a cada racó de les esglésies i pobles del mon.

D’un altra la monja Teresa Forcades amb la seva creuada, en una evangelització moderna, amb un discurs impactant, i amb referències a l’església i al pensament catòlic, i que esta desenvolupant un recorregut poble a poble per a  conscienciar i agrupar a diferents veïns en la organització de petites comunitats locals.

Jo crec que hi ha esperança; cal que el temps i els entorns permetin que els missatges arribin frescos i amb tota la seva intensitat : potser es el renaixement d’una església mes activa, i mes viva

Un dia per viure …

Davant de tants dies grisos, compartir els moments emotius del casament d’un fill, amb les persones mes properes, la Concepció i la Nuria, i amb el meu germà i la Teresa i la Irene, ha estat una vivència i una fita d’aquelles que no s’obliden. Ha estat un acte que representa el compromís de dos joves de compartir un futur conjunt,  val a dir que es tot un atreviment, un joiós i orgullós atreviment.

Ha estat en el saló de plens de l’Ajuntament de Sabadell, un indret i unes parets on part de la família hi ha contribuït, com a representants del poble, a la gestió de la ciutat; primer el meu tiet Antoni Monés, com a regidor en èpoques en que el tren circulava sense soterrar o la Gran Via era tot un projecte que semblava irrealitzable. Mes tard l’Antoni Farrés (nebot de la meva tieta Maria Rosa), també va ocupar l’alcaldia amb un lideratge, i un carisma, encara avui reconegut per totes les forces politiques.

En els moments previs revius el record de moltes persones amb qui ens hagués agradat compartir aquest moment, però que ens han avançat en el pas del temps; temps que avança per a tots, cadascú al seu ritme, per a gaudir de l’espai de vida i edat que ens correspon.

L’acte ha estat breu però molt en la línea de solemnitat i austeritat (compatibles ambdues), i amb la cordialitat i vitalitat dels nuvis i de la petita Natalia. Un dinar informal a casa dels nous casats ha culminat un dia intens.

Espero durant molts anys de poder gaudir del meu fill Feliu J, de la Eli, la nostra jove, i de la Natalia la nostra neta.

Per donar visibilitat als parats

Aquets darrers mesos he assistit a dues de les reunions que, a partir d’una convocatòria de l’ajuntament, s’han fet al CC de Palaudaries.
He de dir,en principi, que la meva situació no es la de parat però ates que, des de la cooperativa, i des d’a punt, hem endegat algunes iniciatives, hem va semblar que podíem aportar-hi la nostra opinió.

El cert es que de compartir unes estones, s’ha detectat que hi ha un camí per recórrer : difícil, en el sentit de que la creació d’un nombre significatiu de llocs de treball no esta a les nostres mans, i perquè la llargada d’aquesta crisi fa que es visquin situacions dramàtiques que afecten el dia a dia de la persona (desnonaments, impagament dels subministraments a la llar, menjar i atendre altres necessitats diàries …).

Crec que per a la reunió del dia 10 de juny, es poden aportar propostes que permetin, d’una part, coordinar els esforços, fer mes sensibles a tots els agents que hi intervenen, i promoure a les empreses que necessitin contractar personal, una priorització cap a els parats locals, en la mida que sigui possible.

Cal que entre tots coneguem, i ens sensibilitzem, d’aquest fet que afecta a una part sensible de la nostra població.