Oh happy day – comerç (III)

El darrer dissabte vaig veure a TV aquest programa on diferents formacions corals competeixen, per a una classificació a la final.

Fa uns anys vaig estar en una coral totalment “amateur” i, per tant, al menys en conec petits detalls, i m’agradaria posar-ho amb comparació amb el comerç local.

Una coral es la suma de diferents persones (en la seva vida laboral, personal, d’edat ...), però també una variació de “cordes” (des de greus, sopranos, tenors ...); totes aquestes característiques es posen en comú, per aconseguir que l’objectiu (una peça musical), sigui un element on les veus han de coincidir. Recordo al director de la coral quan es referia  el moment mes aconseguit, que era quan la veu pròpia no s’escolta, ja que queda integrada dins de la dels demes.

Al comerç local, podríem agafar algunes de les referències :

a)      Es pot venir de diferents establiments (amb mes o menys antiguitat, venen tal o qual producte ...), però quan anem a representar els comerciants (per exemple a traves d’una Associació de Comerciants ...) hem de fer-ho amb una sola veu, i que les veus de tots estiguin amb la mateixa harmonia.

b)      Podem créixer, podem assumir reptes, cançons mes difícils ... però hem de tenir un objectiu i un saber perquè ho fem.

c)       Mes enllà del treball conjunt ha d’haver-hi una interrelació entre les pròpies persones

d)      Hem de saber mostrar el nostre treball conjunt, amb una oferta atractiva per el client; en cas contrari el que feríem seria avorrir-lo.

Tot això comporta moltes estones de treball intern, de repeticions fins que s’assoleixi el punt idoni ... però el resultat s’ho val.

No  veig  encara,  als  comerciants, amb  capacitat  de  fer  una  coral;  potser  tampoc ho tenen fàcil però, potser, caldria trencar les inèrcies actuals i comentar-ho amb obert.

Continuarem parlant-ne

Les associacions de parats : es una opció valida ?

Fa uns mesos vaig participar en unes trobades que, organitzades per l’Ajuntament de Lliçà d’Amunt,  pretenien motivar als parats, i a la vegada veure de quina forma l’Ajuntament podia incidir-hi.

El cert es que a les, tres o quatre, reunions que es van fer, no varem trobar el camí idoni per a vehicular aquests objectius, que semblaven tots hi estàvem d’acord; fins hi tot deu constar al Registre d’Entitats del municipi l’alta de la Plataforma d’Aturats de Lliçà d’Amunt - PALLA.

Mes enllà dels fets, he de manifestar que l’idea, no hauria d’haver caigut en l’oblit; els parats necessiten d’algun òrgan que els representi, en vehiculi les seves inquietuds, els faci visibles al mon empresarial local i en faci de portaveu davant l’Ajuntament.

Es evident que el repte era prou gran i a la vegada engrescador : d’una part hi va fallar una poca assistència a les reunions (convocades al Butlletí municipal), i per tant el grupet nomes ens representàvem a nosaltres (parats, i veïns interessats en aquesta problemàtica); repte també perquè requeria que dins d’una problemàtica personal, s’haguessin de dedicar esforços a treballar per altres persones a les quals no coneixíem. Potser també hi va ajudar un debat sobre la representativitat que podíem aportar uns veïns que preníem aquesta iniciativa, i per tant ens fixàvem uns objectius que creiem adients, però que no havien estats referendats per una assemblea de parats.

Les oportunitats de feina que es generen gota a gota, solen quedar col·lapsades per una demanda, i nomes serà l’acció coordinada de totes les parts que farà millorar-ho.

D’una part un empresariat que sigui conscient de que hi ha treballadors al poble que poden suplir aquesta demanda, d’altra oferir als parats unes accions formatives sorgides de les inquietuds pròpies, mes que d’una programació a distancia, i d’altra oferir i fer arribar al parat, els drets i/beneficis que li poden oferir les administracions i les empreses privades.

Hi ha iniciatives com a l’Ajuntament de Parets del Vallès, on els establiments que s’han ubicat al sector comercial Iveco, han delegat la selecció de personal a l’oficina de treball de l’Ajuntament hi ha prioritzat als residents al municipi. No crec que es tracti de que sigui decisiu aquest paràmetre, però si que sigui valorable amb una puntuació suplementària.

Comerç crida comerç (II)

Aquest dissabte passat varem anar a comprar unes sabates a Mollet del Vallès; just varem trobar estacionament enfront de la mateixa botiga, i com que érem propers a l’hora de dinar, ens hi varem quedar, en un restaurant que ens va recomanar la dependenta de la sabateria, i encara desprès, ja amb el cotxe ven aparcat haguéssim fet una compra addicional, però encara no era horari d’obertura de tarda.

Hi ha cert tipus de compra que formen part de la nostra segona pell (sabates, roba, ulleres ...) en que si hi ha oferta de compra per Internet, es important provar-ho, tenir l’assessorament, i estar-ne segurs de que ens queden be.

Ho comento això per la interdependència, i la venta creuada, que pot generar un establiment respecte de l’altre i com, aquests, poden esser complementaris, i donar comoditat a la compra d’altres productes o serveis, d’una forma natural, i dins del teixit urbà d’una població, com un element mes de la vida diària.

Aquest mateix concepte es el que fa que un centre comercial generi elements de compra per a complir totes les necessitats d’una persona (compra genèrica, compra especialitzada, restaurants, bars, cinemes ...) i passar-hi tot el dia sense avorrir-nos.

Però les grans superfícies s’han instal·lat en llocs aïllats dels centres històrics : en molts indrets han estat les rodalies (amb mes capacitat de terreny comercial i d’estacionament) les que han guanyat, amb les obligacions d’accedir-hi amb cotxe propi, o a Barcelona, en indrets o antigues fabriques (Glories, Maquinista ...), llocs emblemàtics (Arenes ...), o zones de nova expansió (Gran Via2 ...).

L’efecte entre uns i altres es el mateix : fomentar la venda, apropant establiments en un petit espai, i que puguin cobrir tota la oferta : però els mitjans no son els mateixos, un gran centre comercial te potencial i forma d’accedir a les administracions amb mes facilitat, que el petit empresari o botiguer, amb menys ressò mediàtic, i amb menys facilitats

Es el mateix efecte que molts anys enrere cobrien els mercats municipals ... però aquests formaven part de la nostra vida quotidiana.

Com pot afrontar el comerç la crisi : algú en parla ? (I)

Els establiments oberts per la comercialització de productes o serveis, son molt mes que això : han estat històricament un fet cultural, un lloc d’assessorament, de coneixement, i de resolució de dubtes, han estat un col·lectiu generador de llocs de treball, cohesionador de l’entorn, un lloc on fer xarxa i per a la divulgació de noticies d’àmbit mes proper, d’interrelació ...

El canvis en els comportaments de compra de la ciutadania, les comoditats que ofereixen els grans nuclis comercials, la concentració d’oferta en un espai reduït, i el reclam de preus baixos, ha deixat arraconat un tipus de comerç que aguanta sota mínims, especialment, en pobles e indrets on el nombre d’habitants no fa rendible una activitat comercial.

Però el comerç, crida l’un a l’altra : es el resultat de la suma d’establiments, generalment agrupats en un espai proper, i de la seva complementarietat.

Deia l’alcalde del meu poble que el comerç (hi ho deia també amb altres referències), no son 50 o 100 botigues posades una al costat de l’altra : es, i son, les vivències, el treball conjunt, i sentir-se que es forma part d’un espai comercial, i això fa que pugui compartir amb l’establiment del costat converses, tenir-hi uns objectius comuns.

En un altra àmbit es com aquells alumnes que entren, a l’escola o a la universitat, com a companys i surten com a promoció : si surten com a companys, malament, si surten com a promoció vol dir que comparteixen el resultat de moltes vivències que els fan especialistes en quelcom i que aquestes vivències superaran el temps acadèmic.

Al igual que en seu dia van ser les Associacions de Veïns, les Associacions de Comerciants han de reinventar-se amb uns objectius mes adaptats, i entre ells han (o haurien) de cercar la representació del sector, la potenciació d’accions que repercuteixin en la millora de la facturació dels establiments, la consolidació dels mateixos, pensar en el mig termini,  replantejar-se el seu caràcter localista i actuar mes coordinadament amb associacions veïnes, i afavorir politiques conjuntes de promoció global de l’activitat econòmica local.

Però com a primer pas : Som capaços de parlar amb el nostre veí comerciant, encara que no sigui del mateix sector, o el continuem veien com una competència ?

De fires i firetes ...

Pocs dies ens manca d’aquest mes de novembre, per entrar en un mes agraït : el desembre, mes d’alegria, festa, compres, regals, Nadal ... i que finalitza amb el gran esclat del fi d’any.

Es d’aquells mesos que no hauria de mancar a cap calendari. Però, aquest mes, es també tot un seguir de fires i firetes que poble i poblet fan coincidir en un període propici : tot es una excusa per a muntar, amb mes o menys encert, amb mes o menys edicions, un motiu per a la festa i concentració de persones, avides de veure i comprar allò que s’ofereix.

Però també, tanta oferta, fa que les fires de mes pes, i tradició, se solapin en dates amb altres d’una reconeguda presencia i vitalitat i els, quatre, caps de setmana del mes estan atapeïts d’ofertes a arreu del territori.

L’excusa el primer cap de setmana (amb un pont generós, la majoria d’ocasions) es el torn de la Fira d’Espinelves i del Mercat de Vic; mes enllà vindran les de Vilafranca, El Prat de Llobregat, Valls ... com un Pre Nadal.

Els tradicionals mercats de Santa Llúcia, a molts indrets, porten l’ambient nadalenc al carrer, amb parades, cada vegada, menys dedicades al mon del pessebrisme, a la recerca d’aquella peça o element paisatgístic que arrodoneixi l’ambientació ... i formen un conglomerat de tradicions globalitzades difícilment complementaries (Reis Mags, Pare Noel, Santa Claus ...), però que comparteixen espai a la mateixa botiga.

Però el que val de tot això es acabar l’any trencant amb l’ambient gris del 2013, com si volguéssim exprimir la resta de l’any abans que aquest s’esgoti ...

De col•leccionisme : Entrevista a Radio Mollet 19.11.13

La Montse Gabarroca va pensar en mi per a una intervenció, al programa Posa’t les piles, dels matins; el cert es que hem va trucar el dia abans, i sense conèixen’s vaig acceptar.

Tinc una col·lecció de documents mercantils (com a referència principal), encara que hi tenen cabuda múltiples expressions de la vida diària (lletres de canvi, talonaris de xecs, rebuts, cartes comercials, contribucions, cartilles de racionament, cèdules personals, paper timbrat, segells fiscals, entrades, tiquets de transport, accions ...), en resum tot allò que ha esdevingut el rastre de la vida diària dels segles 19 i 20 principalment.

Es una col·lecció d’aquelles que un se sent content, no pas per el valor dels documents, sinó per el testimoni, el que representa cadascun, i el d’haver garantit al menys la seva conservació. Malauradament som molt donats a tirar coses sense valorar el que representen, i una cosa antiga, viscuda o familiar no te reposició

Però la meva reflexió va en el sentit del que representa, el col·leccionisme, en general : d’una part penso que no pot ser una moda, tampoc pot ser un recull de peces sense un ordre, ni pot ser quelcom egoistament personal.

Les col·leccions mes enllà de l’entusiasme del propi titular que hi ha esmerçat molt de temps i dedicació, ha d’esser un espai per compartir i transmetre els valors del que representa la col·lecció en si : si som capaços de transmetre-ho serem capaços de que la col·lecció pugui esser valorada, entesa i perpetuada.

Però això també comporta una tasca de “museïtzació”, de dotar a la col·lecció d’un mínim recorregut harmònic, documentat i complementari, que faci entendre el valor de cada peça en el context en que s’ha produït. Jo personalment he identificat una sèrie de documents, a partir dels quals hem podran permetre i servir d’excusa, per a documentar fets, que no sortiran a la historia publicada, però que formaran part de la nostra petita historia.

Ja ho vaig dir a la radio : soc una de les moltes persones que ens varem apropar al col·leccionisme a la Plaça Reial i al Mercat de Sant Antoni tot buscant, regirant i, amb un criteri selectiu, adquirint aquella peça que ens feia retornar satisfets a casa, com si haguéssim trobat un petit tresor, una peça mes del puzle, que ens emplenava i completava la nostra col·lecció.

Tot aquest procés de cerca, de gaudir de la col·lecció, del fet cultural que comporta, dels espais de tranquil·litat que et permet gaudir, del fet de poder compartir l’afició amb altres, els intercanvis físics d’objectes, o de coneixements o descobertes ... cal recuperar-ho, i donar-ho a conèixer.

A la nostra època van esser els segells; ara son les plaques de cava que tenen el protagonisme, i que hem d’agrair que tornin a posar d’actualitat una forma d’esbarjo i de creiexement personal, apte per a tots els públics i butxaques.

Torre Agbar : Perdoni Sr. Jean Nouvel ...

Quan li van encarregar l’edifici, ara anomenat Torre Agbar, fa una dotzena d’anys ningú podia pensar que el seu edifici es convertiria en un mes d’una espècie de mostrari de diferents edificis singulars que conflueixen a la Plaça de les Glories, ni del seu canvi de destinació.

D’una part, suposo que quan es planteja un edifici, una de les línies definitòries es la seva utilització posterior i per tant els paràmetres i necessitats dels inquilins, i de la comoditat i circulació interior dels mateixos.

Avui ens sobta la possible utilització de l’edifici com un nou hotel a Barcelona, instal·lat a aquest edifici; penso que si en Jean Nouvel hagués previst aquesta destinació segur que el seu edifici hagués tingut alguna particularitat que ara se’ns escapa, al igual que les obres d’adequació i canalitzacions, poden obligar a fer retocs, que de coneixes la seva destinació haguessin estat previstos. Es el mateix dissenyar un edifici per oficines, per hotel, per clínica o per habitatges ?

També li deu sobtar Sr. Nouvel que ens menys de 10 anys, l’edifici no haguí tingut l’èxit esperat, mes enllà de la ridícula comparació amb figures de diferents connotacions i ara li canvien l’orientació, en una operació típicament mercantilista.

Però també suposo deu estar una mica desil·lusionat amb un entorn que en lloc de formar tot un cos homogeni, es fruit d’edificacions singulars difícilment agrupats en un sol estil arquitectònic : de la fabrica Olivetti (ara centre Barcelona Glories), al centre de Disseny, als nous Encants, al Auditori, al TNC ... per cert que el nou equipament dels encants també ha sofert variacions, per no haver tingut en compte variables climàtiques i d’orientació que haguessin d’haver estat calculades en el seu plantejament.

De vegades  s’entossudeixen (els promotors, empreses grans) en cercar als millors arquitectes per fer una obra, que mes endavant desprecien, perquè ja han tingut el nostre reconeixement mediàtic i publicitari : ja han fet la seva piràmide per la historia, allò que els farà passar a l’ immortalitat de les desventures. No haurà passat una dècada en que Agbar fuig de l’edifici al·legant una despesa de manteniment excessiva.

Jo penso en una obra d’art, una molt bona obra d’art, que mereix estar en un museu, us imagineu que pocs anys desprès la veiéssim penjada en el racó d’un bar ... : hem de saber valorar la creació i  qui ho ha fet.

Segur que amb la meva neta, quan la pugui acompanyar a Barcelona, de les glories, nomes li ensenyaré la Torre Nouvel. Gracies per tot el sentit que hi va posar.

Propostes que no son del temps ...

Fa ara prop de dos mesos vaig “atrevir-me” a escriure a diferents despatxos d’empresa de la Vall del Tenes, per a proposar una reunió informal, on sense renunciar a res, poguessin parlar de si es podien compartir estratègies que ajudessin a la nostra visibilitat.

Tot provenia del networking que es va celebrar, a Lliçà d’Amunt, abans de l’estiu (a Industries Figueres), i on s’hi varen inscriure molts despatxos adreçats al mon de l’empresa (assessors, tècnics en marketing, en riscos laborals, en comunicació, en web’s ...), amb seu a fora de la Vall del Tenes.

Això hem va fer pensar que hi ha un desconeixement de les diferents possibilitats que ofereixen i oferim (oficines i despatxos) que, en el cas d’estar identificats sota un col·lectiu, o fen alguna esponsorització (i ho poso a tall d’exemple) podríem oferir un ventall de solucions, que, ara, sembla que les pròpies empreses han de cercar en altres indrets.

Es evident que, la globalització, ha fet que els entorns en que ens movem no es limitin als merament locals però, si que : per proximitat, per facilitat d’accés, o per coneixença de l’entorn, aquestes empreses clients haurien de proveir-se, en una part significativa, dels entorns mes propers.

Reconec l’errada, o l’inoportunitat, de la proposta, i de la minsa resposta de la mateixa, encara que fos per rebutjar-la.

Es fa difícil de pensar que no tinguem la voluntat, al menys, d’escoltar la proposta o una iniciativa diferent i que no pretenia mes que tenir un canvi d’impressions.

El comerç mes enllà dels límits locals …

La reducció del nombre de comerços oberts a la nostra comarca, fa que la compra d’alguns subministraments es faci en pobles veïns, tant per el fet de que ens trobem en un punt en que sigui mes a prop el comerç veí, o perquè no hi hagi aquest tipus d’establiment, o hagi tancat recentment.

Mes enllà d’aquest fenomen que es multiplica quan fem referència a grans superfícies o marques amb molta capacitat d’atreure clientela (Decathlon, Media Markt, Ikea …), ens fa veure d’insuficiència dels límits municipals.

Però aquesta interrelació, no es veu compensada amb una coordinació de les accions comercials de les diferents Associacions de Comerciants, immerses en projectes pensats per a públics mes tradicionals, i amb una visió poc actualitzada.

Només com exemple hem de veure l’ utilització que es fa de les eines de localització i directoris a la xarxa, on la presencia del comerç local es minsa.

Moltes vegades hi han activitats col·lectives, com les Parades al Carrer, o les seves variants semblants, que cerquen unes activitats d’apropament, però que a la finalització no en recerquen els resultats o les avantatges respecte de l’augment de la facturació en la mateixa acció o en un període posterior, o l’avaluació de l’activitat.

Si no som capaços d’avançar, de fer créixer els negocis amb independència del lloc, i per extensió de fer créixer el nombre d’usuaris dels comerços, difícilment podrem consolidar espais comercials eficaços.

En la mida que no veiem que el desenvolupament comercial es feina de tots i no d’uns quants, podrem consolidar models estables; en la mida que no aconseguim estarem foragitant el comerç innovador, el de valor afegit, caient en una espiral d’un comerç que s’arronsa, i abaixa el seu nivell de servei per oferir productes i serveis mes genèrics.

El nivell d’un poble es valora per la seva capacitat de generar activitat econòmica : empreses i comerços, com a font de cohesió i d’arrelament dels propietaris i treballadors, de generar recursos per al finançament de les necessitats col·lectives, i d’implicació en els afers del dia a dia.

Sense una capacitat de generar activitat econòmica, que es un poble ?

La prepotència dels mes grans : Media Markt i el Vallès

Fa dies que hi han instal·lats diferents plafons publicitaris, a mes d’insercions a la premsa, sobre el desembarcament de Media Markt al Vallès, amb un eslògan que, al menys personalment, el trobo mes que abusiu.

D’una part perquè pretendre identificar tot el Vallès com un indret molt car (es a dir no “car”, sinó “molt car”) tindria poc sentit ja que amb la facilitat que el client va d’un indret a l’altra, seria com dir que el comerç, i els serveis, tenen uns preus al client molt exagerats.

Però a mes aquesta afirmació va dirigida a tots els sectors, tant del Vallès Occidental com de l’Oriental, tant al pagès, com al restaurant, tant a la perfumeria com a la sabateria …, però a mes diu que s’ha d’acabar. Es cert que pot acabar amb el comerciant que esta i ha estat aguantant en anys bons i dolents, i que poden veure minvades les seves expectatives amb aquest desplegament publicitari que pot oferir una gran superfície.

També m’hagués agradat veure la resposta de les associacions de comerciants, de patronals d’àmbit comarcal, o d’altres representants del mon econòmic… intentant matisar aquesta publicitat enganyosa.

Hauríem de poder canviar la tendència : els diferents estudis ens mostren que a Granollers, principalment, el comerç tira de les franquícies, i les aquestes normalitzen un producte i una forma de fer, que deixa sense alè el comerç petit i especialitzat; potser ens caldria veure a nivell comarcal, o de subagrupacions, quin es el tipus de comerç local i comarcal que volem tenir.

Es cert que hi haurà comerciants que voldrien penjar les claus, i deixar de patir de forma continuada una crisi que sembli no tenir fi : però segur que mes enllà d’aquesta afirmació, ens cal trobar l’escletxa on aprofitar el que la grandària de Media Markt no pot oferir

“Jo no soc tonto” doncs no ens hi tractin

REC08 : Reflexions desprès de la visita

Ahir vaig estar, a Igualada, visitant el barri del Rec i les botigues temporals que, dues vegades l’any, ocupen naus industrials inactives (la majoria del segle XIX), i que son un espai idoni per a aquest esdeveniment.

Ja hi havia assistit, a la darrera ocasió, en dissabte però volia veure-ho amb mes tranquil·litat, ja que el dissabte hi acostuma a haver-hi molt mes de públic del habitual, i els carrers estrets i els espais es fan petits.

El primer que sobta es que en el recorregut de les diferents naus/marques comparteixes espai vial amb altres tallerets e industries que estan en actiu i, per tant, es una barreja o complementarietat de persones, vehicles i d’anades i vingudes.

Aquesta mateixa complementarietat s’ha fet palesa en aquesta edició amb l’aportació d’ofertes, i difusió d’activitats comercials, del centre d’Igualada, que en anteriors ocasions s’havien queixat de que, la majoria de gent, mes enllà de les compres, no gaudia dels recursos i oferta comercial que si oferia, atenent el volum important de gent que s’apropa el REC.

Al llarg de l’observació, he vist persones amb bosses, de vegades amb quatre o cinc, anant d’un indret a l’altra, uns tafanejant, d’altres adreçant-se directament a la marca precisa, en un recorregut identificat i fàcil de seguir.

La decoració dels espais, es efímera, moltes vegades es encertar en la reciclabilitat d’elements que cobren una nova funció : un palet, una taula antiga del propi edifici, o inclús elements arquitectònics del immoble que son reforçats per la presencia de vida …

Hi ha una consolidació del model, del format, de les marques conegudes que hi aposten amb la seva presencia, un públic engrescat que be d’arreu, i una aposta de conjugar el treball públic i privat, de les administracions i de les empreses perquè sigui una realitat.

En altres indrets també provinents del tèxtil, la pressió Inmobiliaria va fer desaparèixer edificis fabrils, per ocupar-hi pisos, que ara no tenen la demanda de quan van esser construïts i, per tant ,m’agradaria que una part dels edificis de la Igualada mes fabril es mantinguessin amb noves ocupabilitats, que en garantissin la seva presencia e historia.

Jo crec que a altres indrets, també seria possible fer uns espais semblants (no dic la competència), però per exemple a la comarca, a la Garriga que ha tingut una vinculació molt forta amb el mon del moble i la fusta, no seria possible ?

Fins aviat