El darrer brindis de l’any …

Crec que des de fa uns 30 anys, el darrer brindis de l’any, al aixecar la copa, al dedico a totes les persones que ens envolten, en general, a totes les que han fet possible l’any, a totes les que compartim la majoria del nostre temps, de totes aquelles des de l’anonimat fan possible el miracle de que la societat lluiti per cada nou dia, i d’aquelles que ens han deixat en aquest període.

Aquest brindis no es limitatiu : no tinc pas la sensació de tenir “enemics” ni persones a qui amagar la copa de celebració. Potser, al llarg dels anys, hi han hagut discrepàncies amb persones (mes professionals  o de treball, que no pas de personals) però, en aquest sentit, la meva memòria es feble, i mes enllà del temps, o fet, s’oblida.

A tots el que llegiu aquestes línies, el meu brindis us acompanyarà, i espero que en moltes altres ocasions puguem fer-ho

Ens retrobarem al 2015 …

El regal de l’agenda …

Fa uns dies hem va regalar la Concepció l’agenda del 2015 : es senzilla, de tapes marrons. L’agenda es un dels elements que m’acompanya durant tot l’any : hem recorda persones amb qui he quedat, coses que he de fer properament, aniversaris, festes i festius, adreces, percepcions que vols recordar …

No recordo el com però si que les tinc guardades, de quasi tots els anys; son com petits records/àlbums  que a la finalització de l’any, estan atapeïdes, amb la tapa gastada i, a l’interior ple de tot el que ha donat l’any. De l’agenda nova el primer que faig es emplenar  els accessos a mil llocs de la xarxa, on cada vegada es demanen “password’s” mes sofisticats i que no et permeten reproduir sempre la mateixa; penso que si hi han persones que accedeixen a webs d’alt seguretat, amb molta facilitat, segurament, accedir a alguna de les meves deuria esser molt fàcil.

Però potser la gracia de l’agenda es que et dona 365 dies en blanc per viure (si Deu vol), pagines que puc(podem) anar emplenant  d’aquesta cosa tant important com es la vida …

Amb els millors desitjos per a tothom

La cuina : essència del Nadal …

Hi han dos nadals, quasi diria que, bidireccionals :

L’un, que es el que surt de dins a fora, és una suma de tradició, de fe, de quelcom difícil d’expressar i que, es manifesta en les nadales compartides, la Missa del Gall, el pessebre que moltes vegades et quedes mirant i que et deixa sense paraules per la transcendència del fet i del que representa …

Hi ha un segon Nadal que ve de fora, entra dins nostre, i es produeix a la taula de Nadal : hi ha un pas previ on es produeix un fet remarcable, i es la conjunció dels quatre elements de la natura als fogons.

Hi ha un foc que ens dona l’escalfor, i permet fer la transformació dels productes en el brou final, i a la vegada ajuda a superar el fred.

Esta a les nostres mans posar-hi mes llenya, fer que el foc sigui mes viu, però realment tot el procés té uns temps : la vida cal viure-la amb el xup-xup que cada moment requereix.

La terra, hi es present en els productes que en son fruit de la seva collita : l’api, la col, el porro, combinats amb productes i ossos del porc, que aquest també ha conviscut prop de la natura. Cada element hi aporta la seva part al resultat final, i on també hi son convidats : la xirivia, el nap … son vegetals que difícilment els hi fem cas la resta de l’any.

L’aigua, es l’element de consens, on tots els ingredients perden part del seu si, per esdevenir una unitat ; cadascun amb la seva funció, i tots son importants. Cap ingredient pot estar per sobre de l’altra o predominant en la seva proporcionalitat.

El vent, l’aire, on la flaire del brou s’estén i es fa present en l’entelat dels vidres i les rajoles i es va impregnant lentament fins als racons mes amagat, i que es fa sentir dins nostre.

Es una olor pròpia, fruit de la tradició familiar que l’ha anat reproduint al llarg dels anys; una flaire que de segur es diferent de la de la família veïna o d’altres branques familiars; que ens identifica i ens fa sentir units per un origen comú, tant per els per que ens ha unit des de fa anys, com aquells que s’han incorporat  mes recentment.

Aquest misteri que al llarg d’hores de profunda cocció va transformant i amorosint els ingredients, va donant color i consistència al caldo, que serà el regal a la taula, amb l’acompanyament d’uns galets grossos propis de la diada.

El sentit català i les restes de la diada ens permetran guarnir a taula de Sant Esteve amb un nou menú de canelons o croquetes, resultat també d’aquells productes que perden part de la seva identitat, encara tenen molt a oferir.

La sobretaula es fa mes planera : fruita, torrons, cafè, algun extra … un terreny propici a la serenor i a l’espai íntim, a la conversa de coneixement, de preguntar o d’interessar-se, o aquella de recordança del passat : un altre espai que ens apropa al sentiment col·lectiu. És aquest nadal mes viscut, com una aplicació practica dels nostres sentiments, de quelcom que surt de l’interior, i que és manifesta al llarg de la diada, però requereix d’un petit esforç : cal que ens hi deixem portar.

Al brou de Nadal, com a la família tothom es important; de vegades si ens falta un ingredient (una persona), pensem que potser no es el mateix i cada vegada hi ha mes persones i famílies que es tanquen al Nadal, i obvien la seva celebració mes festiva, la dissimulen amb una sortida festiva a indrets lúdics que ho facin oblidar,  unes vacances fora del nostre lloc habitual de residencia, o es deixen portar per proclames publicitàries on es potencien les individualitats.

Es evident que a la vida, hi han circumstancies puntuals que fan que no sempre estiguem propers a la festa, però una vegada superat un període de transició cal renovar aquest esperit al voltant del Nadal, per un mateix i per les persones que ens envolten.

Dels americans que sempre ens agrada fer servir de referencia, en especial dels festius : Halloween, pare Noel, Black Friday … tenen una festa molt especial que es el Dia d’Acció de Gracies, originàriament fer agrair el final del període de la collita, encara que avui dia es materialitza en un sopar familiar de gall d’indi i amb una oració conjunta de gracies.

De vegades ens caldria fer un “reset”, i tornar a aquest nadal 

100

Article preparat per al Programa de la Festa de Sant Antoni Abat 2015 - Santa Pertètua de Mogoda:

Els números tenen la característica de que són freds, són definitoris, exactes, precisos … a diferència de les paraules que permeten diferents accepcions, que identifiquen sentiments, defineixen coses, comuniquen i ens permeten expressar-nos-hi ; lletres i números (percepció i medició) formen una combinació que ens acompanya sempre.

100, és un número que ens aporta una reflexió diferent; podem parlar de fraccions, dels 25, dels 50 anys d’algun esdeveniment o aniversari com a fets que situen, l’antiguitat, com quelcom valorable, com un solatge que forma part de la mateixa persona, entitat o parella.

Segur que, amb una recerca acurada, podríem arribar a fer una aproximació a aquest període, de 100 anys enrere; però, aquesta combinació de percepcions, documentació i vivències, difícilment ens portarà mes enllà del punt de sortida documentat : una referència en el temps.

És també, 1914, l’any en que es constitueix la Mancomunitat de Catalunya, que donà una empenta a la tasca de modernització del país, amb models propis (fruit també del moviment cultural que s’havia iniciat a finals del segle XIX), en àmbits d’especial importància, com l’educatiu, el cultural, de recerca, en el desplegament d’infraestructures (camins, telefonia ...) anys, també, en que el Modernisme català esta en la seva plenitud, present en l’arquitectura, les arts decoratives i, en molts artistes, que fan del moment, un esclat renovador.

Però 100 també és el batec continuat, una línia consolidada que ens ha permès, com cada any, retre homenatge i agraïment al Sant Antoni i, de mantenir viva, aquesta voluntat de ser. Aquests 100 ens deixen també l’orgull d’haver estat Abanderats, i de molts reconeixements a gent del poble, socis, que s’han destacat, en altres àmbits, i contribuint a fer el poble que es avui : vital, compromès, i capdavanter.

No tindria sentit que en féssim 100, si no hi hagués al darrera d’aquest número, quelcom que ens fes sentir que, col·lectivament, hem fet un trajecte que ha deixat petjada a nivell del poble, de cada una de les cases, masies, indrets i persones que han bategat aquest sentiment que la festa aplega : hem de treure la pols al millor que tenim, per fer-ne una festa d’especial lluïment  i fer-ho palès.

Aquest any hem iniciat el l00 exercici social -el darrer 1 de gener-; no crec que hàgim d’ésser estrictes en cercar la realitat de tots i cada un dels exercicis, ni de la definició dels elements mínims que haurien d’haver conformat aquesta festa; el que compta és aquesta quotidianitat.

La gràfica d’aquest 100, és irregular, amb daltabaixos, però manté la continuïtat d’una essència que perviu, i que la continua fent viva any rere any, que reflecteix el pas compartit i vivencial, del món proper del cavall, dels seus estris i dels carros, fins el moment actual en que ho vivim amb el record, l’estima, i la història dels que ens ho han explicat.

El que compta és que entrem en l’any del centenari, que culminarà en la festa gran del proper any. Tenim uns mesos, per endavant, per a fer-nos-la nostra. És una festa que l’hauríem de recordar en homenatge a tots els que l’han feta possible fins avui, a tots els que la faran possible des de la participació, i estima a la Societat de Carreters i, als més joves, com una empenta renovada per mantenir l’essència del que hem estat.

Com us la imagineu ?  Que la gaudim tots

Feliu Monés i Pla,

De com fer-se ric …

No es que tingui la solució a aquesta qüestió, però si que podríem comentar alguns grups de persones, en funció de la seva renda :

a)      Hi han persones que son riques perquè, a la generació anterior o anteriors, han gaudit d’un patrimoni i ha estat heretat per la família (tant econòmicament com en càrrecs o posició social) per tant es un patrimoni que cal gestionar.

b)      Per el treball : difícilment trobem casos que, per el treball quotidià, es pugui assolir aquesta consideració : com a molt, podem aspirar a petites recompenses (un viatge, un cotxe nou …).

c)       Increment puntual de recursos : de vegades hi ha circumstancies que ens permeten fer operacions en que obtenim un resultat positiu sense que, nosaltres, el cerquem; aquí hi podrien entrar el premis de loteries, operacions de borsa, en que hi ha un preu de mercat que no podem modificar, o la venda d’una vivenda, a lo millor a un preu superior al de compra. Es evident que en aquests casos el saldo pot esser positiu o negatiu.

d)      Especulació : quan d’aquest increment de recursos en fem una feina habitual i, per tant, establim estratègies per a obtenir el màxim de rendiment, o per la intermediació en operacions.

e)      El que no té límit : aquest es el corrupte, el que estan en un entorn molt ambigu aprofita la seva posició per a obtenir un rendiment personal, sense que èticament en valori la seva legalitat o no. Generalment es un estadi en que sembla que tothom estigui en la mateixa sintonia i de  no es fa res incorrecte, o que hi ha un encobriment generalitzat.

Aquest dies amb les targes opaques de Caixa Madrid, hem tingut un exemple d’aquest darrer cas; en cap moment hem sentit, un penediment, una confessió de la culpabilitat, de la incorrecció al utilitzar les mateixes. Les despeses, que es van coneixent, ens fan veure que les adquisicions fetes no es corresponen amb un nivell d’exemplaritat, com a representants d’una Caixa d’estalvis, que en general havien tingut un reconeixement social molt notable, com a institucions.

La prova es que de tan abusar ens hem quedat sense unes institucions que han fet un suplència assistencial que mai els hi podrem agrair ….

Sempre ens han ensenyat a no mirar enrere… però de vegades cal fer-ho

Es ben cert que, mirar enrere per redreçar moments o accions, és del tot inútil : el temps va tancant cada un dels passos que fem i, la suma d’aquests, forma la imatge de la nostra vida.

Per contra, una revisió del que hem fet ens fa donar compte del lloc fins on hem arribat i dels èxits i/o fracassos que, aquestes vivències, ens han comportat. Però, també, els anys van fent que, el passat, sigui cada vegada una part important de la nostra historia i dels nostres records, enfront d’una esperança de futur que va minvant, en temps.

Aquesta pròleg hem permet introduir aquesta qüestió, fruit de la reflexió de la meva historia familiar refrescada, ara, per diverses coincidències..

Escoltava, aquest dilluns al matí, una xerrada en que la ponent deia que les persones som tres peces que formen el nostre jo : cos, ment i sentiment… el cos el cuidem molt : esport, gimnasos, aparells … la ment, també la cuidem; tenim informació i equips a l’abast i els nivells del coneixement humà mai havia estat tant profunds, ni tant diversificat, ni tant divulgats ... quasi tot esta estudiat, o esta escrit o disponible en algun lloc. Cap comparativa, amb els llibres d’escola dels nostres pares on, tot el saber que calia, estava concentrat en poques pagines.

I queda l’apartat dels sentiments : es aquí on hi ha molta mancança; moltes vegades he comentat que dels meus pares vaig aprendre a ser bona persona i a treballar, però en l’àmbit afectiu ells tenien unes mancances (fruit de la transmissió dels seus pares), i que no van saber com fer-ho per transmetre-ho, i ho dic amb el millor dels reconeixements cap a ells.

Ho dic i de ben segur que part del meu caràcter, i forma de fer, haurà estat influenciats i son fruit d’aquesta percepció : espero, i desitjo, que del meu fill i les generacions següents siguin ben diferent del seu pare, en aquest aspecte

Crec que ens manca a la societat un desenvolupament emotiu viscut i desenvolupar per pares i avis; però, aquests darrers, tenen un paper mes logístic que vital : una manca de transmissió dels valors familiars, de transmetre l’experiència, i de ser orgullosos de la historia que fa ser, a cada família, diferent

Quan apareixen noticies de violència de gènere, de maltractaments de fills a pares, de desgana i desmotivació d’una part del jovent… hi ha d’aquests trets vivencials que hi manquen : el jovent cal que creixi acompanyat en el seu desenvolupament i formació com a persona.

Tenim persones sense curiositat per les coses, sense capacitat d’emocionar-se davant petites experiències de la vida, d’anar perduts per el carrer amb un telèfon  que els connecta amb mil amics anònims, amb una reclusió i aïllament a les habitacions particulars de cada casa … sense adonar-se que la vida es viu amb comunitat.

Cada vegada son mes una societat mecànica ; sabem fer anar el mòbil, posar gasolina, utilitzar el caixer automàtic … fer accions reiterades sense posar-hi un valor afegit.

Com a persones ens falta molt per aprendre : la nostra estructura interior es sustenta en elements molt febles i això fa que moltes vegades no tinguem respostes emocionals adients. Ens caldria desmuntar el nostre puzle interior i tornar-lo a muntar de forma que ens ajudes a treure la nostra personalitat, i ens aportes aquella força vital que ens reorienti. A partir del coneixement del passat, podrem estructurar com volem el futur, a nivell personal, convivencial i col·lectiu ...

De com s’ho feien els nostres avis …

No recordo cap any com aquesta tardor : complexa, distreta, on la gent et diu una cosa i a l’endemà una altra, quan un noi(a) ni te ganes d’aprendre i, de vegades, de donar lliçons amb una resposta poc raonada. Estem en una època de persones que van per el carrer amb el mòbil, dinant a taula sense desconnectar, que no té la capacitat d’agafar una enciclopèdia i/o entendre o resumir un article, amb menys habilitats per escriure o descriure un fet; tenim amics anònims a arreu, i poques coses ens encurioseixen.

Enyoro la senzillesa, tranquil·litat, la sabiduría de les coses, dels refranys, i dels valors escoltats al costat del foc dels meus avis (ho intueixo, ja que vaig tenir- los pocs anys). Potser en aquell entorn molt mes reduït hi podien trobar quelcom que els omplia : el contacte amb veïns, el compartir les festes, i en els moments mes grisos de la vida, tenir un entorn de veïnatge, amics i coneguts mes reduït, però més autèntic, on podies trobar resposta, una transmissió oral que ens fa ser únics i a la vegada integrats/compenetrats amb la historia de la nostra nissaga, el coneixement de la natura i de l’entorn, amb sortides festives, i l’acompanyament proper de familiars que, en moments mes delicats de la vida, trobaven l’escalf a la casa pairal de la família, una casa sempre oberta.

Tenim(tinc) molts contactes al Linkedin i a altres xarxes socials però, la xerrada, el contacte personal o el escoltar, sense pressa, continuen essent essencials. Potser amb el progres, hem avançat molt, però també hi hem perdut moltes coses irrecuperables; la llàstima es que també hem ensorrat els aspectes emocionals de molts infants que es troben perduts davant tants “imputs” diaris, i de moltes persones grans que es veuen abocats a l’oblit, la soledat, i a viure-ho amb resignació ...

Estem al segle XXI ...

Mes esport europeu …

Moltes vegades hi ha qui comenta que, els europeus, som poc unitaris i que, el pes de la història, ens fa estar arrelats a uns colors territorials : com més globalitzats volem estar, mes potenciem les arrels. No dic pas que no sigui bo, però cal donar passos endavant : la construcció d’Europa no poc quedar en un entremig.

Hi ha un precedent d’integració com ha estat la implantació de la moneda única, donant pas a una nova referència, que substituïa moltes monedes nacionals. Deixant apart el procés mental d’adaptació, i dels seus efectes, cada vegada son menys les persones que comparen els preus amb les antigues pessetes. D’aquest procés, i com a part positiva, hem eliminat part de la burocràcia duanera, el cost del canvi de moneda, i de la moneda metàl·lica que no podien recuperar.

Però un fet que podria fer saltar les barreres entre ciutadans, i fer un pas gegant, seria la integració de determinats esports en equips representatius europeus : un procés en el qual en lloc de tenir 28 seleccions nacionals, en alguns esports estiguessin representats per una o un nombre reduït de les mateixes.

Escapant dels esports més massius (futbol, bàsquet …) hi han esports minoritaris, on la concentració d’esforços podria facilitar una reducció important de despeses, sense perdre les federacions de cada país; penso que seria possible assajar-ho en alguns esports. A la vegada podríem facilitar a països sense recursos naturals (muntanyes en el cas de l’esqui, o mar en els esports nàutics), l’opció a que esportistes d’aquests països poguessin desenvolupar la seva carrera esportiva.

Segur que se’ns ocorrerien moltes altres avantatges …

Carta a Lita : Gracies

Permetem què m’adreci  a tu, per el nom de Lita, perquè m’agradaria fer-te arribar les meves sensacions a la persona. No havia tingut l’ocasió de haver-te vist actuar i va esser, aquest dimecres a la nit que, sense conèixer qui clouria el Sopar de les Avies de Lliçà d’Amunt, vàrem veure’t sobre l’escenari.

Segurament ,el primer pensament, no va pressuposar el contingut de la teva actuació, que va anar creixent al llarg de la nit. No voldria entrar en el detall de les cançons, ni de la qualitat del cantant,  que acompanya les teves actuacions : necessitaríem moltes hores per refrescar temes, que formen part del mapa de la nostra vida.

Potser m’agradaria reflexar tres idees, que hem quedo de la teva actuació :

La teva vitalitat i condició física que, per a molts, es un revulsiu i una empenta de que la gent, amb un anyets, encara tenim molt a aportar, sempre que ho fem amb la dignitat i complicitat que vas fer-ho.

La validesa del teu accent i la defensa d’aquest orígens aragonesos, la sabidoria d’aquests acudits on reflexes molt de nosaltres mateixos, però que continuen traient aquest somriure sa, sense malicia; altra cosa es, el contacte directe amb el públic, el llenguatge picant, i aquesta proximitat que potser, dimecres, no eren el millor espai on actuar.

La teva defensa del music-hall propi del desaparegut Para rel; la globalització d’espectacles, i la priorització de la rendibilitat fa que, moltes manifestacions, estiguin reduïdes a poques funcions o programacions. Però el ventall musical  nostre es molt ample : les revistes musicals, la sarsuela … son generes que han captivat generacions de ciutadans i que hem deixat perdre; a indrets, com a Paris, hi han espectacles al Lido o al Moulin Rouge que mantenen un grau d’assistència notable, i que salvaguarden la seva continuïtat.

Però potser el punt final va esser una senyora, que va creuar per davant meu, i que et va abraçar amb sentiment : crec que, en aquell moment,t érem moltes les persones que com si fóssim una energia única, ens vàrem sumar a aquesta abraçada. Es difícil trobar aquest grau de sintonia, que nomes  s’hi arriba en moments de molta compenetració emotiva.

Gracies per portar aquesta bandera de l’honestedat professional, d’estar orgullosos d’haver compartit aquest moments, i que puguis portar aquesta forma de fer, tant personal, però també tant pròpia de tots nosaltres.

Amb tot l’afecte

La Cirera 2014 – Una Festa Major especial …

El dia 15 d’agost, com cada any, a quarts de dues es van iniciar els actes amb la Missa, que va ser oficiada per el Pare escolapi Andreu Trilla, que amb el seu tarannà particular, va celebrar una eucaristia propera, tot donant gràcies, i destacant la proximitat de la figura de Maria.

Un grup de cantaires, procedents la majoria del cor 21 de Santa Coloma, dirigits per en Pol Pastor van acompanyar la celebració eucarística amb els seus cants, aportant els espais de solemnitat a la missa.

Una vegada finalitzat l’acte religiós tothom va trobar-se en la benedicció, del nou espai social “El Forn”,  que el Pare Trilla va realitzar i, es va cloure, amb unes paraules de l’Alcalde de LLorac, Sr. Santiago Trilla, oferint i desitjant que aquest nou espai sigui utilitzat i compartit per els veïns i per les activitat que si puguin desenvolupar.

Aquest espai de nova construcció, amplia l’edificació que, amb aquest nom, va fer les funcions de forn de pa (i també conserva l’espai exterior que feia les funcions de forn de calç); anys més tard va ésser l’espai on la gent de La Cirera veia les primeres emissions de TV. Ara, és nou local (una sala de prop de 100 mestres quadrats, més lavabo), adaptat a les actuals necessitats.

Es va cloure aquesta part d’actes amb un aperitiu de Festa Major que va comptar amb una ampla participació dels assistents.

A continuació, i amb les taules preparades en el nou recinte, tots els veïns van participar en un dinar, que va consistir en un plat de mandonguilles amb sèpia, cuinat per un reconegut restaurant de Santa Coloma, fruita, gelat i cafès i on la sobretaula s’allarga tot fent la xerrada, sense preses.

A mitja tarda el grup Siboney, que també ens ha acompanyat aquests darrers anys, va iniciar el ball a la Plaça, que va ésser seguit per molts veïns i persones que, al llarg de la tarda, s’acosten a La Cirera per gaudir de la festa, on no hi va faltar el ball de rams (composats per herbes i plantes del indret), ni la coca, cuita en un forn del poble, per un dels veïns.

Una festa, on no hi manca res, però no hi sobra cap acte; cal reconèixer la tasca de complicitat i col·laboració entre tots en la preparació dels detalls perquè la Festa Major esdevingui complerta (neteja de l’església, preparació dels ramets, col·locació de les taules, preparació de l’aperitiu, distribució del dinar ...)

Una festa senzilla, però on es respira vitalitat : una conjunció de diferents generacions, respectuosa amb el passat i l’entorn, orgullosa del present, i amb ganes de que el futur esdevingui un espai de tranquil·litat i convivència.

Recordeu, per Sant Marc, i la Mare de Deu d’Agost a la Cirera, fem festa !.

Enviat a la Revista La Segarra per a la seva publicació        

L’estiu es gaudeix a prop …

No vull parlar de vacances sinó de l’aturada anyal que, amb mes o menys intensitat, podem fer en aquest mes de agost on, les temperatures, no ajuden a fer cap activitat física ni intel·lectual. Malauradament, les televisions, també si apunten i ens saturen de reedicions,de programes i series, que ja hem vist i que no conviden, a aquesta opció mes propera i mes econòmica.

Tampoc us puc recomanar una aventura en algun dels països exòtics que estan allunyats físicament del nostre; penso que la llibertat, il·lusió i el desig de conèixer nous indrets estan en cadascú i amb els reus recursos i possibilitats i, de vegades, hi han moments a la vida que cal celebrar coses, i fer un extra.

Fa temps que varem deixar de fer rutes, i quilometres, a arreu coneixent indrets i espais dins del radi que. el cotxe, i la salut ens permetien i, ara, cada vegada en gaudim mes a prop. I es la recomanació que volia fer-vos, abans de tancar les insercions estiuenques : gaudiu del indret proper.

Fer vacances, vol dir trencar amb la rutina diària; de vegades cal nomes agafar el tren, l’autobús i anar a un poble veí : cercar,  gaudir-ne, i veure’l des d’una perspectiva mes tranqui-la. De vegades pot esser agafar el camí que surt de la carretera i endinsar-se per la natura, recercant un lloc on asseure’s, poder dinar o berenar aquell entrapa, o amanida feta a casa, i relaxar-nos amb un capvespre, on la vista ens faci arribar ben lluny.

Tenim parcs naturals propers; espais atraients i/o museus, caminades o propostes al aire lliure, agendes locals plenes d’acció i de festa … nomes cal que ens hi deixem portar, gaudir del soroll compartit, de la festa oberta, i de formar-ne part.

Nosaltres així ho farem; es una forma d’agrair, al cos i a la ment, aquest esforç continuat que es fa durant tot l’any, recuperar forces i/o reflexionar per al proper període.

Amb el meu millor desig, i fins al setembre …

Es traspasa ...

Així mateix, sense mes explicacions, d’un dia per l’altra …

Es una botiga del poble; anava per el carrer sense mes observacions, quan veig un missatger amb un paquet a les mans, i a l’altra el telèfon mòbil fent equilibris … i just quan passava estava dient  … “escolti que estic aquí davant de la porta i es tancat …”, i m’he fixat amb el cartell, escrit manualment, on nomes hi ha aquesta paraula que inicia aquest post i el numero d’un telèfon mòbil.

No hem preocupa tant el que hi havia, com les formes, i les seves implicacions; els llogaters tenen, al menys, un altra botiga i suposo que hauran arreplegat veles.

A)     D’entrada hi ha una manca de visió estratègica : si ho tenien pensat, nomes calia posar un rètol, de liquidació total, tanquem a final de mes … un missatge d’aquest tipus hagués permès liquidar en pocs dies l’estocatge que tenien, ja que al no haver-ho fet han augmentat les existències de productes, amb una immobilització poc valorada.

B)      Cal preveure les operacions pendents; productes pendents de rebre o pagar, comandes pendents d’entrega … i al menys donar un servei o possibilitat de contactar amb els propietaris del negoci tancat

C)      Aquesta botiga era membre de l’Associació de Comerciants, per tant hagués estat un detall, comentar-ho anticipadament, perquè se’n assabentessin.

D)     Desconeixem els motius reals del tancament, encara que no ens equivocaríem si entenem que la manca de rendibilitat o vendes hagi estat el motiu principal : no hem cansaré de comentar, que abans d’un tancament hi han moltes coses a fer, però el tancar-se es una de les que porta irremediablement a aquesta situació.

E)      El tancament d’un comerç es també una pèrdua d’un canal de venda, i una motivació mes perquè el client cerqui el mateix producte en un altra indret.

F)      No entenc la validesa del traspàs ni la seva quantificació, mes enllà de valorar les existències o instal·lacions no amortitzades i que queden inserides al local. Un traspàs es un handicap que perjudica al nou llogater

En altres post, ja he manifestat la necessitat d’una acció efectiva de les associacions de comerciants, inclús en el manteniment i continuïtat de comerços emblemàtics o necessaris per al desenvolupament local, implicació que hauria d’incloure a altres col·lectius i administracions.

Catalunya Caixa (abans Caixa Catalunya i Caixa d’Estalvis de la Diputació de Barcelona)

Fa poca estona s’ha fet publica l’adquisició de Catalunya Caixa, per al BBVA (entitat que ja ha culminat, amb nota, la integració d’Unnim molt mes problemàtica perquè, encara, no tenia tancada la unificació total de les entitats, que la varen crea.

D’una part m’agradaria que, el BBVA, valores la marca. el que representa. i es pogués mantenir la mateixa “Catalunya Caixa” al igual que, el Banc Sabadell, ha anat mantenint alguns noms històrics de les entitats que ha anat absorbint.

Però, Catalunya Caixa, té un valor afegit al territori, un desplegament arrelat a les poblacions mitjanes i petites de totes les comarques catalanes; un fet que, juntament amb la propietat de la Pedrera i d’altres propietats, suposa un intangible que ha de ser valorat, mes enllà de la seva quantificació monetària.

Ara, clarificada aquesta nova etapa, amb la seguretat d’una entitat potent cal que aquesta entitat es posi a disposició de la societat (particulars, empreses, comerciants, autònoms …) per ajudar a redreçar l’economia i la vida de moltes persones, i a tancar una etapa, en la qual hem perdut una part important de la nostra personalitat, i d’entitats ...

Reflexions a l’entorn de dues xarxes d’establiments : Expo-mobi i Fotoprix

En les darreres setmanes, aquestes dues cadenes de distribució, han estat al mitjans . la primera, per el tancament dels seus establiments, i la segona per una sotragada, de la qual esperem se’n surti.

Ambdues son casos que ens permeten reflexionar, de forma general, d’un comerç que ha patit un revulsiu : d’una part la irrupció de centres especialitzat, amb una forta capacitat de captació i atreure a la clientela, i la segona un combinat d’aquesta i un evident canvi d’hàbits o de comoditats.

Però voldria matisar els elements que se’ns en van amb la pèrdua de xarxes d’establiments com aquests  (i ho faig amb caire genèric) :

a)      Aquestes xarxes tenen una distribució coherent dins el territori, adaptades a les necessitats de cada zona i amb una bona cobertura de transport serveis postvenda.

b)      Al darrera hi ha un assessorament especialitzat, fruit dels anys d’estar oberts al públic i del coneixement del producte.

c)       Hi ha una voluntat de compartir poble : de col·laborar i donar suport a les activitats socials i culturals, i amb la implicació ciutadana.

d)      Hi ha una generació de llocs de treball a nivell local, la consolidació d’aquests, i el manteniment d’una activitat econòmica local continuada, imprescindible, per dotar al municipi d’una autonomia, en l’adquisició de bens i serveis.

e)      Es genera una confiança : una continuïtat en el tracte, que es renova amb compres posteriors, una garantía que es transmet de la qualitat del producte, i amb el tracte personal.

Les grans marques han optat per un servei que l’entenem a la inversa : amb un numero molt limitat de botigues (situades estratègicament i amb bones comunicacions) opten per atendre a tot el públic; per tant si vols un producte, has de fer el kilòmetres que siguin.

El comerç hauria d’estar al servei del client, no el client al servei de las grans cadenes comercials ...

Les errades ortogràfiques, als aparadors…

De vegades sobta trobar reclams publicitaris, o informacions als aparadors,  o en altres indrets públics amb errades ortogràfiques, tant si estan en català com en castellà. Personalment, i si tinc una certa confiança,  acostumo a comentar-ho amb un afany mes pedagògic, que recriminatori.

En altres ocasions, han estat errades d’ubicació : per exemple, una gran empresa posava el nom d’un poble en un altra comarca que no corresponia; al cap d’uns dies de la meva comunicació ho havien corregit.

De vegades es curiós, que, al llegir la paraula o frase mal escrita, el propi cervell identifica que hi ha quelcom de diferent, quelcom que ho fa “raro” de llegir;  es, llavors, que una lectura reposada, ens ho fa veure.

No es que tingui una persecució envers aquest tipus de fets, sinó fos per el mal exemple que representa per a altres persones: si jo veig mal escrita una paraula (perquè el català te dificultats entre el que es diu i com s’escriu), puc donar-la per bona la paraula del aparador i reproduir l’errada. Per exemple viatge/viatge, davant/devant ...

En molts casos haurien d’esser les empreses de retolació, dissenyadors, impremtes i copisteries que, al veure-hi irregularitats ortogràfiques fessin el comentari de la seva correcció.

Si hi han sancions, per no retolar en català, potser també ni hauria d’haver per escriure-hi incorrectament, perquè també es una manca de respecte al  idioma, una i altra infracció.

El idioma esta escrit al diccionari, però també al carrer …

Gracies Mossèn Ricard …

Llegeixo, avui, l’escrit que ens has adreçat, a tots, en el suplement local, del full dominical, d’aquest diumenge.

Sincerament, les paraules que sobresurten en aquesta valoració, ràpida, son d’agraïment i reconeixement,  de aquests quatre anys que han passat molt de pressa. Hauran estat moltes homilies, reflexions, petites idees que ens han omplert i/o ofert, a l’eucaristia, al despatx, a la plaça, o al carrer.

En aquest període has tingut ocasió d’obrir el banc d’aliments que, inicialment va estar al casal parroquial i ara al carrer de Sala Ambròs, i que permet la distribució d’aliments, amb una funció social, que es complementa amb el rober de Càritas; hi han hagut altres fets que deixaran empremta, i que formaran part de la petita història parroquial d’aquests anys.

Al cartell que hi ha davant de l’entrada de l’església diu que l’any 1014, és la primera referència que teníem com a parròquia : son 1000 anys exactes en que gent d’aquest poble va començar a donar i a fer tangible una història, un compromís; al llarg d’aquest anys hi ha hagut un testimoni permanent d’aquest compromís i, a la vegada, l’església ha estat el referent dels moments més importants de la vida de cadascú, i entre tots hem d’intentar que ho continuï éssent

Al mateix dia de Sant Pere, quan al finalitzar la missa del diumenge, vaig fer-te avinent la meva felicitació, amb el full a la mà (de la impressió de la noticia al web del Bisbat), ho feia amb el meu millor desig : jo que, professionalment he treballat en una entitat bancària i he passat per diferents pobles, he agraït conèixer nous indrets i persones, noves realitats, que formen part de les vivències que vas adquirint.

Lliçà d’Amunt formarà part de la teva vida i vivència : moments durs amb la malaltia i mort del teu pare; d’altres, com dius, alegres en els moments dels sagraments i dolorosos en l’adéu de membres de la comunitat : tot un reflex de la dura realitat del dia a dia. Anys que també han estat difícils econòmica, i socialment, per a moltes persones i veïns que. malgrat la voluntat i recursos disponibles, no poden arribar a les necessitats de tothom.

Has estat el Mossèn que ha portat aquesta serenor, desprès de dues situacions patides per la parròquia, que han desencisat persones i esperances i que, difícilment, han creat comunitat. Segur que ens cal canviar moltes coses però, primer, cal que ens en adonem. Penso que a l’església hi continua havent persones i cors als quals tornar a parlar de coses importants, de valors, de fe, d’esperança; estem saturats de tanta hipocresia, de missatges consumistes i de satisfaccions immediates, i es fa necessària la teva aportació, i el teu tarannà.

Ara, en aquesta nova experiència, nomes vull desitjar-te el millor : que puguis rodejar-te de persones i d’un equip que, mantenint la flama de la fe, encara pensin que és possible fer coses i de transmetre un missatge més clar, més definit i menys limitat, a la vegada que formar una comunitat activa, implicada a la societat i exemple, i motor, per als demés.

M’agradaria que t’emportessis el millor del que has viscut i de les persones que has conegut; tant de bo, et pogués dir que som un exemple, però ens queda molt per reflexionar

Amb tot el meu respecte i ànims.

Gowex : sense paraules

Difícilment puc entendre que, en aquests moments de la crisi,  ja no estem per disbauxes i que, tothom, esta una mica cremat de situacions rares (per dir quelcom), i surti encara el Sr. Jenaro, amb un nou episodi.

Hem sap greu per :

a)     El retraïment que representarà per moltes persones que, amb els seus estalvis, voldrien aportar una mica dels mateixos a projectes que ajudessin a crear llocs de treball.

b)    L’espai que encara ens falta córrer, als auditors, per fer entendre unes documentacions a la gent normal del carrer (no experta en aquest llenguatge), de fer conèixer les limitacions del que té a la má, i el que diu l’informe.

c)     Una sèrie de professionals, treballadors de Gowex, que amb molt d’esforç han dut la tasca de fer possible l’aspecte tècnic del projecte; d’altres professionals amb la  informació precisa, o no l’han entesa, o l’han guardada al calaix.

d)    Els auditors, que han caigut en la trampa de ser els verificadors d’una estafa, sense que entri en la consideració dels mateixos.

e)     A les persones del Mercat Alternatiu, que cobren de l’estat per fer de vigilants de tot; als que, suposadament, haurien d’haver dir quelcom, als responsables i a molta gent que, de segur, haurien pensat que no era possible.

f)      La gent que dona suport a emprenedors sense base, per el sol fet de tenir un carisma venedor, i de fer creure allò que no hi ha : moltes vegades els hi donem premis i publicitat on no s’ho mereixen.

g)     La societat nostra, perquè continuen sortint casos d’actituds irresponsables, incorrectes … en tots els àmbits : a aquesta part de la pel·lícula, hauríem de tenir les coses clares.

Voluntariat escolar : a veure com ho fem

En aquests darrers dies, i des de la Conselleria d’Ensenyament, s’ha donat a conèixer una iniciativa, per a promoure el voluntariat, a partir de incloure el mateix com una eina mes de corresponsabilitat, i de formació del propi alumne.

Es evident que, hi han elements positius en aquesta proposta, des d’un punt de vista de complementar la formació que s’imparteix als centres, però cal tenir en compte :

a)      Requereix implicació dels participants, i per tant el concepte de obligatorietat pot desanimar el caire altruista, que hauria de comportar.

b)      Cal aplicar-hi un seguiment rigorós, al darrera, perquè l’alumne perd com a referència física el centre educatiu, i s’implica en una societat que coneix poc. Calen recursos i professorat per fer-ho.

c)       Han de ser tasques complementaries a la  de les organitzacions, persones i activitats econòmiques que si dediquen i, per tant, no pot representar una competència deslleial.

d)      Aquesta implicació ha d’anar acompanyada de la formació adient en el tracte a les persones,i dels riscos que la tasca comporti.

Som moltes les persones que hem viscut el voluntariat, fa anys, quan aquesta paraula difícilment es feia servir : la implicació en la vida diària era molt més comú a partir dels clubs, associacions … : es positiu de retornar a formes de fer que ens poden portar a implicar en les tasques diàries al nou jovent.

Tot per al turista …

Cada vegada estem modificant la nostra forma de ser, a favor del turista puntual : del visitant, de creuers, que fa una ullada ràpida a aquells indrets emblemàtics i atapeïts, el turista de congressos i fires  que poc pot gaudi,r de l’entorn, que la ciutat li ofereix, i del que hi fa estada per uns dies.

Si, els efectes de la crisi, hi ajuntem una voluntat d’oferir allò que no troben al seu país, tot bordejant la legalitat (normativa i ètica), ens trobem en espais on la disbauxa descontrolada s’expandeix, sense aturador.

El turista es el principal afavoridor del futur : fa campanya, amb els seus comentaris, amb el que ha vist, sentit o patit; exemples prou clars son LLoret de Mar que, difícilment pot treure’s de sobre una mala imatge, fruit d’uns anys d’abusos.

Però Barcelona no pot caure en aquest despropòsit;  cal retrobar novament la personalitat i singularitat : la de les persones que volen veure una ciutat diferent i gaudir-ne, la de les persones residents que hi viuen i treballen, la dels locals comercials oferint una imatge i serveis de qualitat i, amb uns preus ajustats, al nivell ofert, i la d’uns espais comuns segurs, on conviure totes les persones que si troben.

Es evident que Barcelona mou molt de turisme, però caldria veure també la quantitat de catalans que cada vegada, amb menys assiduïtat, ens hi acostem …

La Roja : Valorar el que fem i amb qui ho fem

He de confessar que no soc seguidor de cap equip de futbol i, esporàdicament, veig algun partit d’algun campionat; però el fet de la selecció espanyola, en aquest mundial, mereix quatre línies.

Una primera reflexió comportaria esmentar la manca de visió, o potser el grau de superioritat, que tot l’equip tècnic ha tingut i que es s’ha relaxat en aquests anys tant en la preparació, com en els diferents partits amistosos; això també val per una manca de seguiment de l’evolució dels diferents rivals possibles, i de valorar adequadament les seves fortaleses.

Dels jugadors no cal dir que, per a alguns, haurà estat el seu final esportiu, reproduït i comentat a arreu. No cal dir tampoc que aquesta prima exagerada, que ens fa avergonyir, en cap cas es sinònim de qualitat ni de voluntat.

Un campionat del mon és, per a un jugador, un aparador inigualable on tot els equips poden valorar futurs fitxatges, o fer el seguiment d’altres per a veure’n l’evolució futura, al igual que en sentit contrari i pel impacte mediàtic poden deixar en ridícul, el treball de molts mesos.

Però el fet mes destacable es la poca capacitat de treballar sota un mateix uniforme : podem ser bons individualment, però continuem treballant de forma diferent.

Treballar junts no vol dir quasi mai treballar en grup

Els diumenges : de tot i mes …

La oferta lúdica dels caps de setmana es va emplenant, a mida que s’acosten les dates, i apareixen un seguit d’ofertes : algunes, de tradicionals, que intenten adaptar-se als nous temps, d’altres que surten de bell nou, altres amb quatre parades, i un motiu singular, que ho ajunta, en altres ocasions son els tradicionals mercats de vell que ofereixen un espai per al lleure mes tranquil. Moltes vegades es, també, el deure inequívoc de marxar de la quotidianitat diària i, relaxar-nos, descansar o descobrir un indret tranquil, o un restaurant sorollós, prop de la platja, o d’aquells indrets de muntanya de referència... o també per fer una caminada i conèixer el paisatge, el patrimoni natural o patrimonial

Però el diumenge hauria d’esser, també, aquest espai per redescobrir una ciutat mes tranqui-la, d’aprofitar la part tardana del matí per a fer el vermut, aquest entrant informal, però suggestiu, i/o de comprar aquell acabament llaminer, per finalitzar un àpat amb sobretaula.

Perquè el diumenge es quelcom mes que un dia normal …

Tots hem passat, una mica, a la historia …

Els fets dels darrers dies ens han fet veure que, també, la nostra època, va deixant pas a noves persones i noves generacions en molts àmbits : polític, empresarial, local, artístic …

Potser sense esperar-nos, un bon dia, el Papa Benet, conscient de les seves debilitats, va fer un pas al costat i va obri,r un camí, del qual no hi havien referències. Nous temps demanen també noves mirades, sense les inèrcies del passat, qüestionant i valorant tota una sèrie de coses que ens han demostrat que ja no son valides i que ens han portat a aquest camí, complex, en el que estem.

A nivell personal, som d’una generació que varem apropar-nos al mon laboral, amb un bolígraf i amb una maquina d’escriure, com a referent de modernitat; res de televisions, ni telèfons mòbils, ni la generalització de cotxes, ni de vols en avió … tot el mon d’una generació que ha anat molt mes enllà que la suma de les 30 generacions anteriors.

Això ha fet que la persona, que, a la fi, es un compendi i la suma de realitats, emocions, percepcions, vivències, entorn… en sigui vulnerable ; cada vegada som mes independents, estem mes ben informats … però agreugem les nostres debilitats : una societat cada vegada mes monoparental, amb una violència de gènere enquistada, amb una agressivitat latent i amb un jovent amb rumb incert.

Nosaltres la generació dels 50, varen néixer, créixer i estudiar amb el General Franco, hem fet la nostra vida laboral, essent cap d’estat el Rei Joan Carles, i ara s’obre un nou període amb el seu fill, i a nivell particular, amb la propera jubilació.

Es difícil deixar pas : ens costa delegar; no vol dir que haguí finalitzat la nostra tasca, cal fer un pas al costat i continuar fent camí tots junts, i sobre tot veure-ho

Una nova ocasió perduda …

 Aquest dilluns estava, a Can Muntanyola (Granollers), en una jornada de reflexió envers el comerç de proximitat i, a la qual, hi varem assistir unes 15 persones, de les que cap era directiu d’associacions de comerciants.

El convocant era Pimec Comerç; però això tenia una relativa importància ja que, la majoria, dels que hi érem no pertanyíem a aquesta patronal.

D’entrada cal dir que l’assistència va esser molt minsa i, de Granollers, una minoria ja que algunes persones que varen parlar, i varen esmerçar experiències pròpies, es definien d’altres indrets propers.

En una de les meves intervencions vaig comentar que malgrat se’ns expliques la realitat i el que havíem de fer, estaríem satisfets si, al sortir de la reunió, podíem tenis alguna proposta viable o eina per veure que hagués valgut la pena d’assistir-hi : resultat negatiu

Igualment vaig fer esment, i dirigint-me als assistents, de quantes vegades havien trucat a la porta del botiguer veí per parlar de temes comuns o d’anar a fer un café : encara ara no tinc cap resposta en un sentit oi altra.

Si no som capaços de trobar camins, complicitats, o vies de treball mes enllà dels limites de la nostra activitat, i pensant en el bé comú de l’activitat de tots, potser estem tancant el nostre futur.

Espero que m’equivoqui

Temps d’arrossos …

Els finals de maig, i/o primeres setmanes de juny, són dates atapeïdes d’activitats lúdiques, recreatives i/o festives, tot aprofitant la generalització del bon temps o al menys es el que, el calendari, diu.

Tota trobada festiva sol cloure’s, o incloure, un àpat culinari : gastronòmic, unes vegades, o d’altre una preparació mes genèrica (arrossades, fideuades …) on si apleguen veïns, socis o visitants de diferents indrets.

Just demà, i demà passat, tenim dues trobades populars : una de comerciants i una altra de barri : en ambdues, el plat fort, es una arrossada.

Es difícil, o al menys no ho recordo, d’una arrossada de la qual en tingui una experiència negativa : es un plat agraït, on els ingredients es van acompanyant, ordenadament, fins a dissoldre’s en un equilibri de gustos i sabors : es un plat complert, variat, del qual no recordo tampoc  a ningú que no li agradi.

Si en algú d’ells ens hi trobem, en gaudirem …

Tancar el cercle ...

Aquets dies ens retrobem amb la noticia del possible ressorgiment, d’una altra marca emblemàtica, del mon de la moto : Bultaco.

Arran del tancament de Derbi ja vaig fer esment, en aquest bloc, de la quantitat de coneixement que es perdia, fruit de la recerca i de la innovació recollida en els diferents campionats en que van participar i en uns moments on, la tecnologia, encara no s’havia implantat en aquestes modalitats. El sector de la moto, i del motor, ha estat capdavanter a casa nostra (fa prop de 100 anys) amb diferents tallers que varen començar a muntar models, tant en motos, vehicles com motors d’avions.

Segurament, el gaudir d’un clima suau, permet gaudir de mes hores al aire lliure i, la moto, es un vehicle idoni per a aquest esbarjo : per la seva flexibilitat que es manifesta a la ciutat, per la seva comoditat, en l’aparcament, i en els desplaçaments urbans.

Recuperar la marca es un motiu d’orgull; segurament els que ho varen plantejar podien sortir, al mercat, amb un nom comercial mes actual, mes impactant, però ho faran amb el lema que els va fer coneguts : la ma tancada amb el dit amunt.

Tenim els millors pilots de motos, tenim el millor historial de marques i competicions, tenim una afició entregada i ara, novament, algunes de les marques mítiques tornem a rodar.

Tanquem un cercle que s’ha d’autoalimentar i, de gaudir de la moto com un vehicle de desplaçament amb llibertat.

Ens hem de carregar les piles ...

Avui, hem anat a visitar a la directora, d’una escola d’idiomes d’un poble veí; es un poble amb una tradició termal reconeguda, amb un centre històric cuidat, amb un passeig, a l’entorn del riu, còmode per al passeig i amb vistes als horts propers a la llera, amb uns aparcaments a l’entorn del centre, que en faciliten la seva aproximació i uns espais, històrics, cuidats.

Un mati de dimecres; les botigues obertes però, amb molt poca gent, a l’espai més cèntric del poble. A les rodalies hi han superfícies mitjanes que faciliten la compra dels productes mes habituals.

Si el comerç cèntric cau, encara que sigui molt lentament, anirà arrastrant l’un a l’altra en cadena. Cal preservar aquells establiments que fan crida, que encara tenen aquell punt d’atracció, on trobar-hi aquell objecte, producte o record que ens fa recordar la nostra presencia en aquell indret.

No ens ho podem permetre : ni el que tanca, ni el que deixa tancar; ni el que no ha cercat una continuïtat en l’activitat, ni el que ho ha deixat caure preveient un tancament a data fixada; ni en el jove que li tanquem una oportunitat on desenvolupar-se, ni en la gent gran que veu tancar-se un establiment que ha estat al seu costat durant molts anys de la seva vida.

No ens ho podem permetre !!

Hores, horaris i ponts ..

La mida del temps,  i el que fem amb el mateix, es quelcom que els humans ens hem entestat a definir i a posar-hi límits. Però quan aquest fet el compartim sorgeixen desavinences que ens fan tenir períodes improductius, o que no aprofitem al màxim. L’horari es l’espai temporal en que fem les coses; hi ha un horari laboral, un horari escolar, un horari dels trens ... si aquests espais els compartim entre diferents activitats i persones veurem que són molt difícils de conciliar.

Aquests dies se’n torna a parlar : el nostre horari esta basat, molt, en la major quantitat de llum solar durant el dia, fruit de la nostra posició dins del planeta i que, també, defineix els intervals del dinar, de la migdiada (com a temps de descans en períodes de molta insolació), i un major aprofitament dels capvespres, que amb un clima mes suau inviten a gaudir-ne; per afinitat, ens fa anar a dormir més tard i, per tant, a l’hora de matinar no en som uns experts.

Les jornades laborals de mati i tarda, amb un dinar ràpid, son menys productives a les tardes, que solen tenir una franja reduïda; també permet allargar el treball i gestions durant tot el dia, i la productivitat mitjana sol ésser mes baixa; no es el mateix les hores que estem al treball, que el treball que fem

A banda, els horaris escolars, amb el complement d’activitats extraescolars o esportives, fan que la vida familiar no es sigui coincident amb la dels pares i, a més, hi ha dies de vacances laborals que no ho son d’escolar i a l’inrevés d’escolar que a nivell local no ho son. Si ho compliquem mes, hi els pares treballen en municipis diferents pot ser que inclús determinades festes locals, tampoc siguin coincidents.

Hi ha actualment alguns col·lectius que estan tractant de veure com es pot posar en ordre, aquest enrenou, on hi ha moltes parts implicades : els horaris dels restaurants, dels teatres o cinemes, en son alguns dels exemples de col·lectius que també tindrien a dir-hi la seva opinió.

D’una part es important normalitzar les festivitats intersetmanals, celebrant els actes més relacionats en el diada, i passant al cap de setmana proper, les activitats més lúdiques.

D’altra, els horaris laborals i comercials, haurien d’anar-se ajustant, tancant els comerços en horaris de entre les 19-20 hores reals per afavorir que, a partir d’aquesta hora, es prioritzessin àmbits de relació comunitària i de creixement personal i familiar (formació, voluntariat, participació en entitats, esports no competitius, reunions socials ...), i activitats en família.

La definició d’un calendari anyal on, a nivell local, es conjuguessin els dies festius facilitaria la planificació d’activitats socials, i/o en el seu cas uns dies de lleure en família, amb caps de setmana llargs prèviament identificats.

Les hores, els horaris son mides físiques que han d’estar al servei de les persones i no al inrevés ...

Que no ens torni a passar ...

Els que hem coneixeu personalment, o heu seguit altres comentaris d’aquest bloc, haureu detectat una proximitat al món del comerç, i de l’observació del seu entorn. La pròpia dinàmica de l’economia, i dels efectes que se’n deriven, fa que ens veiem afectats per novetats, canvis d’hàbits del client, per la pèrdua de vigència de formes de fer o productes... alguns dels quals escapen a la nostra capacitat.

Fa uns anys, al Vallès Oriental, es va instal·lar el Circuit de Catalunya (Montmeló), sense que hàgim estat capaços de traspassar, part dels recursos que genera, als establiments comercials o de restauració de l’entorn, o de generar atractius per a gaudir-ne.

Ara estem en un moment en que conflueixen diferents expectatives que voldria remarcar :

a)      El centre comercial de “La Roca Village”, augmenta el flux de visitants, fruit també de l’ampliació de l’espai i la recent autorització per obrir diumenges i festius.

b)      Tenim un eix balneari la Garriga – Caldes de Montbui que hauria de complementar-se amb una oferta diferenciada per afavorir la potenciació d’aquest tipus de turisme.

c)       En menys de dos anys el complex “outlet de Mango” a Lliçà d’Amunt, començarà a funcionar i per tant pot generar l’apropament d’un nou tipus de client, amb capacitat de generar nous recursos

d)      L’eix viari Lliçà - La Garriga en pot sortir potenciat, amb una vessant comercial i d’eix de penetració i apropament dels recursos naturals que l’entorn dels Cingles del Berti ofereix (Sant Miquel del Fai, Puiggraciós, Pla de la Calma ...) i un entorn natural poc explotat i divulgat, amb l’afegitó d’un centre comercial Sant Jordi amb capacitat de desenvolupar-se.

e)      Un espai agrari sostenible, ecològic i preocupat per un producte kilòmetre 0 proper, i uns restauradors que en potencien els seus sabors, tant des de l’espai de Gallecs, com de moltes explotacions pageses que en cuiden de la qualitat.

f)       Cada vegada més els límits naturals dels municipis es dilueixen, enfront d’una clientela que cerca el producte, l’oferta, la immediatesa ... i la va a cercar on sigui; per tant cal una urgent actualització del paper, de l’existència, i dels objectius de futur de les associacions locals de comerciants

g)      Fa unes setmanes el “9Nou” anunciava el tancament de tres establiments a la Garriga, per manca de continuïtat, i d’actualització del producte i missatge comercial : fets com aquests no haurien de produir-se, o al menys no hauríem de quedar indiferents, ja que l’intangible acumulat en aquests anys es perd i la clientela haurà de recórrer a altres subministradors.

h)      El creixement del comerç electrònic és imparable, però també té el seu sostre; d’una part perquè el fet de la relació comercial botiguer - client encara és prou atraient, i moltes vegades ens deixen assessorar; d’altre perquè entenc que els productes elaborats, fabricats, o recollits al nostre territori necessiten d’una xarxa de distribució que els posi a l’abast del consumidor final, i com a final perquè el comerç electrònic, en un excés ens despersonalitza la nostra identitat, ja que adquirim productes més genèrics, és a dir amb capacitat d’agradar a un nombre ample de clientela

Si volem sortir de la crisi, nosaltres, el nostre entorn, i la comarca, ens cal començar a veure les coses diferent, d’una part pensant que cal treballar de forma sincera i amb objectius clars, que les solucions no poden venir imposades ni forçades des de l’Administració o de persones no implicades en el dia a dia.

Però, com tot, cal fer el primer pas : cal trucar al veí i sense menyspreu ni vergonya quedar un dia a fer un cafè i parlar-ne, o millor parlar-ne entre les pròpies associacions de comerciants : cal que treballem, i avancem, a partir de trobades, d’espais de diàleg, on compartim neguits i prioritats, i a la vegada ens impliquem en un nou àmbit col·lectiu i participatiu que ens permeti veure que encara hi ha moltes coses a fer.

Ens quedarem, novament, quiets a casa ?. Penseu que si no ho fem els de la comarca, vindran d’altres indrets a fer-ho !.

Les estratègies dels grans ... Media M....

Faig una ullada a un, dels darrers fulletons de MM, que sol arribar per la bústia o, encartat, en algun dels diaris amb més difusió; hi ha certs aspectes que es reiteren, com a part dels impactes publicitaris, que es cerquen :

a)      D’una part el seu format, gran (A2), permet visualitzar molts productes amb una senzilla ulla, per contra dels catàlegs, on s’ha d’anar fullejant, les diferents seccions, abans de localitzar-ho.

b)      Hi ha un impacte dels preus, amb una astuta desaparició dels cèntims i de la paraula (o abreviatura “euro”) perquè el impacte del preu tingui un efecte crida i aprofitar, al màxim, la visualització del preu (proporcionalment, moltes vegades, més gran que la imatge del producte.

c)       Dins de l’oferta hi ha una limitació d’opcions; per tant pot, o no, esser la peça que per dimensions, o eficàcia respecte de la seva utilització li convingui.

d)      Altres vegades, s’utilitzen marques no conegudes, però que surten a preus inferiors (el que no vol dir que no tinguin la mateixa qualitat), però que impedeix una correcta comparativa.

e)      Hi ha una sensació global de que els preus son baixos, que la oferta es ample, i això desincentiva, la consulta, a la botiga física del costat, perquè el preus ens semblen atractius, o al menys ens queda aquesta sensació. Moltes vegades hi ha una sensació, com d’obligació de compra, amb la botiga veïna i, en canvi, a la gran superfície es produeix un anonimat

f)       Faig una comparativa amb un ordinador portàtil que esta a la portada del fulletó vigent; ho comparo amb la web de l’empresa que ho fa i es el mateix preu. Tampoc hi ha avantatges complementaries, ja que en ambdós casos si hi ha incidències s’ha de retornar l’ordinador, i resoldre la incidència amb el servei tècnic

g)      Segurament hi deuen haver accions publicitàries i comercials que complementen una oferta variada “per caure-hi” : productes descatalogats, propers a deixar de comercialitzar-se, liquidació estocs ...

h)      Es important, al fer comparatives, de verificar apart del nom comercial, que els aspectes tècnics siguin coincidents ja que, amb una mateixa referència, hi pot haver diferents models

Segurament les tàctiques comercials, i d’objectius, deuen esser prou potents com per forçar al màxim els límits de la gestió econòmica, però el impacte i el volum de gent que si acosta demostra que acompleix les expectatives. Ens caldria analitzar, amb mes detall, els hàbits i el qui cerca el client : al meu entendre els electrodomèstics, i el petit aparell elèctric o electrònic, son valorats per la seva utilitat, i la resposta/eficàcia de les marques es semblant, fet que no passa amb els vehicles, on el pes de la marca s’imposa ...

El que no es veu del comerç ...

Fa prop d’un mes, la Sra. Carme Izquierdo, va afirmar “... un comerç, és la persona que hi ha al darrera ...” i ho volia fer avinent amb un programa de TV que, en la seva versió espanyola, s’ha estrenat fa poc i que es diu el “El Jefe Infiltrado”; el programa, basat en el format americà, fa que, un dels caps directius d’una gran empresa, es disfressi i faci les mateixes funcions d’un treballador, però de forma anònima.

Aquest fet dona fil a mil anècdotes : a veure coses millorables, a veure una cara amagada de molts treballadors, a la vegada que afloren moltes situacions i patiments personals, que la gent no transmet per l’alta consideració que té. avui en dia, mantenir el lloc de treball.

Crec inclús que podríem extrapolar comportaments, desmotivacions, desviacions de la cultura empresarial, de la forma de transmetre el missatge ...  que el directiu, veu i viu de forma directa, mes enllà de les parets del seu despatx. El que si es percep es el rol del treballador com a imatge de l’empresa i que ha d’oferir al client un producte o servei amb els mitjans que te al seu abast. Crec que, molts directius, haurien de fer aquest exercici : sortir del despatx i tocar carrer, compartir jornades amb la intensitat de qualsevol treballador amb la pressió diària : d’aquest contacte en surten noves opcions de millora, però també molts somnis amagats o problemàtiques personals que, al final del programa, son agraïdes per l’empresa (o que en mereixen una reflexió).

Va de copisteries : de quan el rumor es mes que fum ...

Just, aquests dies, en un local buit proper a casa (on hi va haver-hi un establiment que fins hi tot va sortir per TV, i no en el bon sentit de la paraula) circula, de boca en boca, que hi posaran una copisteria, o quelcom relacionat..Les novetats (tancaments u obertures d’establiments) son motiu d’interès : d’una part, perquè poden necessitar-hi personal o serveis i, d’altra, per valorar la competència (en el cas de que pogués ser-ho).

L’espera, a més, ho fa mes misteriòs : la tramitació dels permisos, les obres d’adaptació, el mobiliari, la retolació ... son modificacions que s’aniran succeint, de forma gradual. De vegades el llogater del nou negoci sol despistar al personal i, per tant, pot deixar anar un ...”quelcom semblant a una copisteria ...”, sense que això defineixi clarament el que serà. Altres vegades, amb la crisi, certs establiments solen oferir serveis que no tenen res a veure amb l’objecte principal però que, de ben segur, ajuden a complementar la facturació.

També cal pensar en la persona que té un establiment ja obert i que, amb un nou comerç, el que farà el mercat serà dividir el “pastis” i, distribuir la clientela, en funció de la coneixença, del preu i, de si, el producte s’ajusta més als requeriments. Per sort el comerç instal·lat de fa temps te un petit marge de temps per a reaccionar, i adaptar-se. Son moments en que la calma, la planificació a mig termini, i la resposta de la clientela han de fer aflorar el treball i l’atenció oferta, i que es poden recollir aquest fruits. La reducció de preus no controlada, o la inversió en nova maquinaria o mobiliari, sense una estratègia molt ben definida, ens poden reduir la nostra permanència al mercat.
En poblacions com Lliçà, hi ha un tipus de comerç, que per complementar facturació acostuma a comercialitzar productes que no li serien propis : ous a la ferreteria, diaris a un supermercat, reparació d'ordinadors a una tenda d'electrodomestics, ... per tant es produeix una competencia encoberta, a la vegada que resta possibilitats als comerços especialitzats.

Moltes vegades no tindrem elements per valorar la nova competència, llevat que sigui la sucursal d’altres establiments, o franquícies : intentaran amagar, al màxim, totes els seus punts forts i, poc podrem avaluar, si son emprenedors sense experiència en el sector; en canvi ells, sense nosaltres saber-ho, segur que ens hauran “espiat”, entrat a la nostra botiga i estudiat com ho fem ...

La competència es bona, sempre que la respectem i ens respecti ...

A qui ha de beneficiar la llei electoral ?

Es torna a parlar, aquests, dies del possible consens d’una nova llei electoral catalana; un d’aquells temes, pendents, que s’arrastren per no haver arribat a un consens. A ningú se li escapa que si, la nova normativa, hagués comportat una millora en el nombre de càrrecs electes, o d’un millor posicionament, segur que s’hauria implementat i, cercat acords per a la seva realització.

Potser ha arribat un moment on, certs partits, poden veure (o millor dir preveure) una pèrdua d’influència en el seu electorat i, per tant, perdre part dels diputats o regidors (en cada un dels seus indrets) en favor d’algunes organitzacions, o col·lectius, que parlen de forma quelcom diferent : entre el manteniment del estatus actual (rígid i corporatiu) i l’empenta de noves formacions, amb capacitat de fer-se un espai, les eleccions en els propers anys, afavoriran nous ventalls - equilibris de distribució i menys possibilitats de governs monolítics, o d’una sola formació.

Però la pregunta de l’encapçalament, continua vigent : crec que no ha d’afavorir a ningú, cal ser neutre i, per tant a cada circumscripció, ha de sortir escollit aquell representant que tingues la confiança del territori, amb independència del partit que el presenti; això representa millorar els termes de representativitat (equivalència entre nombre de ciutadans i representants), fins a termes que tendeixin a homogeneïtzar el valor de cada vot amb independència del lloc on es resideixi i, amb respecte a les identitats minoritàries (tant per especificitats, com per a espais amb una densitat de població petita).

Personalment, sempre he valorat als regidors del meu poble, com a regidors que ens representen a tots i, amb independència de la llista en que varen esser escollits i una vegada electes, son representats de tot el poble i, no solsamènt, dels membres o partidaris de la llista per la qual van optar, fet que es difícil de diferenciar ...

El Sant Jordi de les caràtules ...

Escrit el dia 23 Abril :
Aquest mati, hem passejat per el carrers dels centre de Granollers, aprofitant aquesta treva meteorològica, i ens hem deixat portat per la tradició de regalar una rosa i de fullejar les novetats editorials. Cal dir que, generalment els llibres, els acostumo a seleccionar i comprar els dies previs, que et permeten gaudir d’una consulta i selecció mes acurada, i amb tota l’oferta.

Cada vegada mes hi ha un “aprofitament” (i ho dic entrecomillat) de personatges mediàtics, que han estat “autors” de llibres de diferent temàtica; alguns (els mes televisius), amb reculls dels programes que han fet; d’altres la coincidència amb els esdeveniments politics, tant per la consulta, com per els fets del tricentenari, o per l’oportunitat del moment.

Al trobar la gent a les parades, els veig fullejant caràtules, uns quants menys que miren la contraportada per a veure el contingut i, molts pocs, l’obren per fer un tast; això si : hi ha una temptació per els autors mediàtics, més coneguts, que a mes gaudeixen d’una publicitat addicional.

El llibre no es un regal semblant als que reben durant altres diades : ens ha de captivar, submergir en l’historia que explica, esbravar la nostra imaginació, i recrear els espais i personatges que ens expliquen.

Per això hauria d’esser un ritual el deixar-se caure sense preses per les diferents parades, encuriosir-nos per els autors, els títols, els continguts, i no anar amb idees preestablertes: segur que hi trobarem aquella descoberta que ens farà apassionar ja sigui per a nosaltres o per a regalar. I tot just al arribar a casa, ens entusiasmarem fullejant les seves pagines ...