Fins hi tot la llonganissa de Vic : 165 anys de bon treball

No puc fer una apologia de la llonganissa, de Casa Sendra, perquè ja he tingut el gust de provar-la; però el fet de que sigui noticia va més enllà del l’essència del propi producte.

Vic és una ciutat que, sempre. l’hem associada amb una bona qualitat de vida : un comerç atractiu, que envolta la Plaça Mercadal, un mercat setmanal que omple la mateixa, i el batec d’una ciutat que fa, de cap d’una comarca.

Les vegades que hi hem anat no hem resistit la temptació de deixar-nos caure per alguna carnisseria, de les que bordejant el centre històric i comprar algun dels productes artesans que si fabriquen i que, val a dir, en cap cas ens han decebut.

Veig, escolto i llegeixo les argumentacions del Sr. Pau Arboix (71 anys), cansat tant per l’edat com per el contenciós judicial que ha perdut i, si heu seguit les meves insercions, en aquest bloc, parlant del comerç sabreu de la meva proximitat, a alguns dels seus plantejaments : en tot cas deixar perdre una referència de fa 165 anys, vol dir que hi ha quelcom que no hem encertat. No vull parlar d’història però si del posicionament que, aquest producte, havia aconseguit en llocs mol reputats i reconeguts del que diríem “tendes gourmet” o per persones que valoren un producte singular.

Aquest posicionament de segur que serà cobert per altres embotits d’arreu i, a lo millor, no catalans. Aquesta llonganissa es, el que diríem “una estructura d’estat”, un producte que si hi renunciem, perdem quelcom més de la nostra identitat

Si el treball ben fet no té fronteres ... potser que hi pensem

El darrer somriure ...

Aquest dies hi ha moltes referències a la mort de l’expresident Suárez, de la seva malaltia, dels familiars que l’han patida i acompanyat i, que ho han fet en la intimitat amb els suport afectiu, que es pot donar.

Aquesta malaltia, que va patir la meva mare, i de la que va morir farà prop de set anys, continua essent una gran desconeguda, per afectar a l’essència mateixa de la persona : en va minant la pròpia voluntat, la intel·ligència, i el domini del cos, fins que al final aquesta “desconnexió” permanent de les cèl·lules, afecta als òrgans mes vitals de la persona. En aquest recorregut, curt o llarg, es van perdent accions que ens permeten esser persones amb capacitat e independència de fer, de desplaçar-nos i esser autònoms en la majoria de les nostres accions.

Aquesta malaltia ens ha deixat sense conèixer l’Adolfo Suárez que hagués estat en l’actualitat, un avi primer, un polític amb molt que dir, una persona que no ha pogut crear escola, una pèrdua d’exemple per a moltes persones que varem viure aquesta etapa, i d’altres ciutadans que el descobriran aquests dies

Fa unes setmanes, varem organitzar un seminari sobre els cuidadors de malalts de demència, amb la Doctora Barranco, de l’Hospital de Granollers i, comentant amb ella fora de l’activitat, hem deia que, en el moment de la carícia, hi havia una resposta automàtica del cos, amb un somriure; en un altra moment, de la intervenció, ens va comentar que, el somriure, es el primer moviment / aprenentatge que s’adquireix i el darrer que desapareix, i feia una comparança piramidal entre els aprenentatges que s’assoleixen de petits i la pèrdua progressiva dels mateixos, al final de la nostra vida amb malalties de demència, com si les darreres neurones connectades fossin les del somriure.

Vull creure que aquest darrer somriure era real, era una resposta final, un adéu quan ja el cos no respon ...

La mobilitat i el comerç : danys col•laterals

La facilitat d’accés al centre comercial (històric o nou espai) es vital, per donar comoditat al fet de la compra : no té un efecte directe, però si que permet, al consumidor, adreçar-se a un indret o altra.

Hi ha hagut una opinió, generalitzada, fa unes dècades de fer el desviament dels encreuaments locals, cap a rondes exteriors que en feien la circumval·lació i, per tant, hi havia una major mobilitat per a fer desplaçaments de mes durada. Aquesta millora ha empobrit els centres històrics, nascuts moltes vegades de rutes de desplaçament i comerç de fa temps i que, ara, s’han vist minvats d’una clientela de pas. La ruta, desplaçament en cotxe, sortida dominical, o participacions en fires i actes arreu de Catalunya es basa, en part, en el coneixements dels indrets, dels productes, i dels serveis que ofereixen : entrar al Bar, comprar un panet, o l’embotit del indret son plaers, als quals no hi voldria renunciar.

Però, en àmbits mes propers, ens trobem amb accions municipals que, basant-se en criteris genèrics, fan obres, canvis de sentit o desviacions del transit que afecten la rutina habitual del ciutadà. Si per anar a comprar un producte, de consum diari, ens dificulten l’accés, l’aparcament, o perdem temps en un embús, desistim i anem a comprar-ho a un altra indret; aquest fet reiteratiu fa minvar les compres i, posar en perill, la continuïtat de comerços.

Això ho hem vist també en carrers, o places, que han estat tancats durant un període de temps perllongat i, per tant, l’accés als comerços s’ha convertit en una sèrie d’obstacles.

Cal valorar les accions a la via publica, amb un efecte polièdric, i veure-hi les implicacions a mig i llarg termini que se’n poden derivar : per molt que millorem el nostre entorn, un espai sense comerç, es un espai en retrocés.

Desmemòria … - Record Adolfo Suárez

Escric aquestes ratlles hores abans de que la vida, del Expresident Adolfo Suárez, deixi de bategar, desprès d’una llarga i trista malaltia, que l’ha portat a aquest final. Però, les seves vivències fa temps que varen anar desapareixent … una persona crucial, en una etapa històrica apassionant i on, el seu tarannà, va impulsar un procés de transició amb complicitats, ombres i encerts.

Els mitjans de comunicació ens han fet reviure moments, frases, fotografies, d’una època … moments en que una majoria de ciutadans encetaven la majoria política ens apropàvem, amb molta il·lusió, a un procés esglaonat que ens canviava la forma en que ens havien regulat i, a la vegada, s’instaurava una monarquia parlamentaria.

La història va posant al seu lloc als personatges i els seus actes, mes enllà dels entrebancs, de les travetes de propis i estranys, de les desavinences i comparances … i al final tot queda segons el color de qui ho vol relatar. Una història, a nivell personal, que també ha estat difícil : la mort de la seva dona i de una filla, per malaltia, han  estat també elements colpidors que han acompanyat els anys, desprès de la política.

En aquest moments hem sento proper a la família : una part d’agraïment a la seva figura i a la seva acció política; d’altre, per la malaltia d’Alzheimer que desgraciadament conec, i que deixa la vida, en el cos físic, perdent tota l’essència del que va esser la persona.

Com a molts espanyols, la figura d’Adolfo Suárez, ens acompanyarà en el nostre imaginari, en una part de la etapa -frontissa que va permetre passar d’un regim a un altra d’una forma gens traumàtica. Amb ell varem aprendre a participar obertament a la societat, i també el moment en que la Generalitat va retornar amb en Tarradellas.

La motivació interna a les associacions …

Alguna vegada ja he comentat que en aquest mon, tant tecnològicament connectat, hi han molts espais on, malauradament, aquest intercanvi d’informació s’ha reduït i, un d’aquests àmbits, es l’associatiu.

Potser, hi han dues grans causes que ho han afavorit : d’una part, el increment en els preus d’impressió, manipulació i distribució de butlletins i circulars, que ens informaven dels esdeveniments, i marxa de la societat i, d’altra, una manca d’adaptació de les tecnologies i xarxes socials per a fer aquesta funció, a les entitats.

Això fa que hi hagi una distanciació entre la tasca voluntària, i a la vegada complexa, dels responsables de les entitats, i la percepció de que rep el soci, que no li arriba de forma periòdica el feedback del que s’està fent i, moltes vegades, aquesta tasca de gestió requereix d’hores i tràmits, que no son valorats (desplaçaments, tràmits, burocràcia ...).

Un efecte d’això es que, a les assemblees anuals de socis i, en el torn de preguntes, hi aflorin temes que no son del cas (no perquè no sigui el lloc, sinó perquè no hi ha altres mitjans o moments per a expressar-ho) i l’assistència no sigui mínimament representativa del nombre total de socis; aquest efecte, que també ni podríem dir desafecció, succeeix en una gran part de les nostres entitats. Potser caldria replantejar el contingut de les assemblees de socis, per fer-les mes atraients.

En el moment de rebre el càrrec de la quota, es quan reflexionem i valorem el motiu d’aquesta vinculació i, en moments com aquest en que es qüestiona qualsevol despesa, pot esser un motiu de baixa de socis, nomes solventable amb una visió mes emocional, envers els objectius socials.

Al meu entendre hi ha algunes pautes que podrien ajudar, i així les exposo, per si poden ésser d’utilitat.

a) Crear una vocalia de Motivació Interna, es a dir de seguiment del soci, amb una gestió acurada de la base de dades, per a conèixer amb mes detall les inquietuds del soci

b) La tutorització, es especial en els nous socis, en l’acompanyament en les primeres vegades que s’apropen als actes socials, fer la presentació a altres membres, i el comentari en el contingut dels mateixos.

c) Seguiment piramidal, es a dir, repartir els socis entre diferents responsables, de forma que la informació es transmeti, i es garanteixi la seva transmissió.

d) Establir espais en que el soci pugui establir un diàleg amb el President o la Junta, amb uns horaris preestablerts.

e) Fer participar al soci dels esdeveniments, de la programació, i dotar d’elements que afavoreixin la implicació en les tasques pròpies de l’organització.

Es cert que això que sembla fàcil es difícil de implantar-ho, però les entitats també exigeixen una posta a punt, per a seguir el ritme dinàmic de la societat i, adaptar la seva estructura i objectius, als nous reptes. Si fem aquest esforç les entitats podran tenir un futur mes clar : en altres casos caldrà, i suposo veurem, entitats que s’integren i ajunten esforços per sobreviure, i d’altres que, malauradament, no podran assolir els seus reptes socials.

Com lligar Hercule Poirot i el comerç ...

No tenia intenció de continuar, amb l’anecdotari, sobre el comerç local però un fet succeït ahir, hem permet fer-ne una reflexió, al seu entorn.

En Poirot, el personatge de l’Agatha Crhistie, detectiu i observador i, a la vegada, orgullós de les seves “cèl·lules grises”, sempre les utilitzava per a la resolució dels seus casos; però, també les mateixes, serveixen per a utilitzar-les, en altres moments.

M’explico : abans d’ahir, vaig trucar al pastisser veí i, on acostumo a anar a esmorzar cada dia, per preguntar-li si, aquest any, faria crema de Sant Josep, típica de la diada d’avui; la seva resposta va ésser “l’any passat en vaig fer i no es va vendre”, i avui he vist que no en tenia.

Fins aquí tot correcte : tothom ha de vetllar per el seu negoci; el que no es tant encertat, el no haver publicitat la possibilitat, amb anterioritat, de que hi hagués aquest producte disponible, i per tant si no si pensa, difícilment es pot vendre; d’altra banda, si volem trobar aquell punt de diferencia i especialització, aquesta es una bona opció : oferir un producte recent fet que, nomes un obrador com cal, pot oferir amb l’afegitó de recuperar un producte específic, i tradicional.

Si que hi havia avui unes corbates, de pastis, com a cloenda dolça d’un dia del Pare o de Sant Josep, sant molt entranyable a la nostra terra ...

Que en quedarà d’aquests anys ...

Cada matí, comparteixo l’esmorzar, amb la lectura del diari; generalment, es el “Periódico” o el “Ara”, segons la disponibilitat dels mateixos. Just la portada ja prepara per a les noticies mes destacades : però, des de fa uns anys, les noticies principals, es repeteixen amb massa freqüència, cercant cada dia una volta mes a la mateixa, i com si els diaris ja estiguessin predefinits. Però, resumint un període ample, quin extracte en podria treure un historiador, de dintre dos segles ?.

En l’àmbit polític, més enllà de les sigles dels partits politics amb representació, poc mes diuen els diaris; i, en l’àmbit esportiu, hi ha un predomini del Barça com a equip i la resta d’esports i clubs estan a anys llum del espai i profunditat de les informacions, que si ofereixen. Al igual que a altres àmbits de la vida, els mitjans de comunicació viuen de les vendes d’exemplars i, per tant, ofereixen informacions relacionades amb aquells àmbits que interessen a una majoria de lectors.

Hi ha un espai per als mitjans mes visuals (internet, tv, radio ...) on la immediatesa pot afavorir l’actualització de noticies; per tant s’hauria d’esperar, dels mitjans escrits, un aprofundiment de les diferents realitats quotidianes.

L’estudi de la realitat actual es polièdrica : calen moltes reflexions per a veure, i entendre, com es la societat actual i molt mes quan, aquest estudi, es pugui fer uns segles mes endavant; espais i entorns com el jovent, la gent gran, els minusvàlids, les problemàtiques mediques ... son realitats que tenen un espai reduït als mitjans de comunicació.

Potser seria tant com avaluar un campionat, nomes valorant el nom i components de l’equip guanyador i, no aprofundir en la resta de participants i en les seves realitats ..., o hauríem de tornar a replantejar el que es noticia ?

Ocupar i preocupar ...

Dues paraules semblants, però amb un caire totalment diferent : moltes vegades ens preocupem, sense ocupar-nos en la seva resolució.

Si anem al diccionari trobem, en la onzena accepció del terme ocupació, el assumir la responsabilitat d’un assumpte, o d’encarregar-se del mateix; al terme preocupació, la tercera accepció, parla de ... dit de quelcom que ha de passar, o que pot passar; quelcom que produeix intranquil·litat, por, angoixa o inquietud.

Hi ha moltes preocupacions que excedeixen la nostra intervenció personal i, la seva resolució, es a mans d’altres persones o institucions i, en altres casos, el futur d’aquesta temença esta subjecte a molts interrogants (com es el cas de les malalties). Però hi ha moltes accions en que podem ocupar-nos en la seva resolució, agafant l’iniciativa o proposant aquelles accions que ajudin a obrir camins, per a la seva redefinició.

Es evident que, en aquests moments, qualsevol problemàtica esta subjecta a un entorn gens favorable : ni des d’un punt de vista de financiació, de capacitat d’esser escoltades o valorades noves propostes que surten del guió prefixat, o d’innovacions que costa de raonar.

No obstant, hem de mantenir la fermesa d’ocupar-nos de les coses en que podem, i devem intervenir, per ajudar al seu desbloqueig i resolució : amb menys preocupacions, ens podrem ocupar amb temes mes importants.

Esponsoritzaríem el nostre nom ?

Sembla que, en un mon globalitzat, les nostres petites identitats es dilueixen cada vegada més en àmbits mes grans i el que, fins fa poc, era molt mes lent de modificar, ara es relativitza : veiem com països han canviat de nom o s’han integrat, o disgregat, que estacions de tren, estadis esportius afegeixen, al seu nom, complements comercials o, inclús, una marca comercial es referent d’un indret.

Mes enllà d’això, les famílies, també sofreixen un grau de manca d’identificació important : hem trencat la transmissió de la historia familiar, i d’aquelles formes de fer, que ens eren pròpies, ens hem connectat per tot el mon i, difícilment, coneixem o parlem amb familiars de parentiu proper. Una altra reflexió es que, hem incorporat a l’àmbit del nom (l’únic espai del cognom on tenim llibertat d’elecció) una varietat d’opcions per singularitzar i fer-nos diferents, agafant noms d’artistes reals, o de ficció, personatges de moda en el moment del naixement, o dissimulant el nom amb diminutius o parts del nom, que formen una geografia complexa del món onomàstic actual.

Arribats a aquest punt, i amb la supremacia que tenen les marques comercials, no creieu que potser hi haurien persones que podrien optar per canviar el seu nom per el d’una marca, previ algun incentiu ... per exemple Cacaolat Martinez, Donut Carrasco, o Evax Sanchez ...

Millor no pensar-hi; al menys no m’agradaria veure-ho

Un any del Papa Francesc ..

Es cert que han passat uns dies de l’any però, ara, és l’aniversari dels primers dies en que, el Papa, va començar a treballar amb aquesta designació i, per tant, els primers dies en que s’iniciava un recorregut, una nova etapa en la seva vida, amb reptes e incerteses

De segur que, el “càrrec”, no era gens atraient : un Papa, anterior, que dimiteix per no tenir la valentia, i edat, per abordar reformes i actualitzacions que requereixen de consensos i, d’un treball enèrgic, en una xarxa complexa organitzativa i econòmica poc transparent, i amb un creixent nombre de sospites de abusos a menors ...

Davant d’una realitat com aquesta, els cardenals que van entrar a la Capella Sixtina, van entendre que calia afrontar aquests reptes, i ens van sorprendre amb una designació no esperada, una incògnita de futur; els dies, les formes, els petits gestos, el contingut de les seves intervencions, ens han fet veure que hi ha, un llenguatge més proper, més fresc, a la cúpula vaticana. Tot això comporta, ara, la transmissió d’aquest nou missatge als representants territorials i, d’aquests, als mossens i comunitats parroquials.

Fins hi tot, el que sembla impossible de redreçar, de trobar camins amb noves formes, s’ha aconseguit amb una simplificació, de tornar a l’essència de les coses. De vegades tenim problemes al nostre entorn : cal cercar, des de la simplificació, la solució a algun d’ells...

Passeig de Gracia : carrer o parc temàtic

Aquesta via té el punt de referència del luxe, i poder econòmic : d’una part, fa un segle hi trobàvem algunes de les representacions de marques americanes de cotxes; uns anys mes tard son els bancs, el que van omplir d’edificis i oficines amples el Passeig i, actualment, són les botigues de luxe, de les mes reconegudes marques de perfum, roba i complements, les que han omplert els locals d’aquesta via, amb uns lloguers que, nomes firmes escollides, poden assumir.

Al titular, he posat “carrer”, sense cap esment negatiu, sinó en el sentit d’un espai col·lectiu on passejar, fer la vida, asseure’s, comprar ...: però, cada vegada, el Passeig ha esdevingut un lloc prohibitiu, allunyat del ciutadà que resideix a Barcelona ja que, els preus dels productes, el tipus de client que cerquen, i la limitació en l’entrada no el fa atraient, com a espai urbà viu.

Coincideixen en aquest espai edificis emblemàtics del modernisme, la Pedrera, la Casa Batlló i altres exemples menys coneguts, però necessaris en una ruta complerta  del modernisme.

Hem transformat aquest espai en un lloc temàtic de compres de luxe, de turistes o compradors arribats d’arreu però identificats amb un poder econòmic que es deixa captivar per aquests productes i que els troba agrupats en un petit recorregut.

Si som capaços de posar entrada al Castell de Montjuic, o al Parc Güell, potser seria interessant de valorar de fer pagar entrada en uns espais de passeig i, contribuir, d’aquesta manera a fer més millorable i si cal exclusiu aquest espai.

Segur que encara ens queden molts espais per descobrir i, de segur, encara trobarem establiments i comerços a la nostra mida, i ajudarem a que els mateixos es mantinguin en eixos comercials, ara desafortunadament, no tan atractius, paro que si formen part del espai viu de la ciutat ...

El vell comerç que torna ...

Fullejant el “Mollet a mà” (numero. 1038), observo que, a la pagina 30 i 31, es fa esment del retorn de les barberies d’home i, a la pagina 35, sobre una bacallaneria oberta a Mollet del Vallès.

Al llarg dels anys he tingut ocasió d’anar, sempre, a barberies d’home : professionals diversos, alguns amb mes facilitat per la conversa, d’altres, mes reservats però, sempre, m’ha semblat una professió apassionant, jo diria que creativa; cada persona té una personalitat facial que vol preservar i que forma part de la imatge que ens formen de les persones. Bigoti, barba, cabell, tint, afaitar ... cadascú amb el seu servei.

El meu avi, va fer de barber; anava de poble en poble on hi feia estada durant un temps, a l’estiu acostumava a anar a la Garriga, i la resta de l’any sovintejava altres indrets, entre d’ells Sabadell (en un establiment a la Rambla), i on va conèixer a la meva avia, i hi van arrelar. També va compaginar la seva feina amb la de teixidor i anava, per les cases, a fer de barber.

La meva mare, de jove, havia treballat a “Cal Bordas” una bacallaneria existent a la cantonada de la Plaça del Mercat, amb el carrer de Cardenal Gomà, enfront mateix de l’edifici de l’antiga Escola Industrial i que encara la recordo oberta. Un establiment, amb unes piques de marbre, on les peces de bacallà es dessalaven, en diferents processos i canvis d’aigua.

Ara aquest peix torna a estar de moda amb les esqueixades, el xató ... i altres plats, però a anys llum de l’habitualitat amb que es consumia cuinat, o per la quaresma. També ni deien “Pesca salada”, suposo perquè hi venien, a mes, arengades i altres productes conservats en sal.

Retornar a fets, olors i treballs que pensaven ja oblidats, ens fa pensar que havien anat massa de pressa a treure’ls de la nostra habitualitat: que en puguem tornar a gaudir d’aquests plaers 

Gent amb qui comparteixes ... a la vora del centenari

A la memòria d’en Miquel Bonás i tota la gent  que fa possible aquesta festa.

El 12 de gener, una data silenciosa, es la que ens marca la voluntat de tres socis (farà prop de cent anys) de deixar per escrit el mantenir una certa estructura organitzativa envers la festa de Sant Antoni; desprès seran enèsimes les vegades que, el Sant, ens convida i ens demana que l’acompanyem el 17 de gener a reiterar aquest compromís; desprès vindran dos actes tradicionals: el dinar de germanor, que ens permet compartir amb la resta de socis un espai emotiu i festiu, i la passada, que es el moment obert on el Sant, el poble, els veïns, els cavalls i els carros formen un tot de festa. A aquesta festa si ha incorporat la ofrena al monument als carreters en la rotonda d’entrada, un record, reconeixement i agraïment que compta amb un suport generalitzat.

Tot això forma una continuïtat que s’allarga prop de 100 anys, amb moments i etapes, adaptats als espais històrics en que s’han produït, i es pot resumir en la paraula continuïtat.

Continuïtat que vol dir també evolució, tot mantenint l’essència dels valors fundacionals, que vol dir també adaptació a l’entorn econòmic que ens ha tocat viure, i que vol dir transmetre el missatge d’una activitat que ha estat vital en el desenvolupament del poble, a una nova generació que n’ha de ser en els propers anys la capdavantera en la continuïtat de la festa i de la seva essència, fomentant i afavorint la participació i la comunicació.

Quan comença l’any, es tradicional la retransmissió des de Viena del concert; al llarg dels anys hem vist com hi ha hagut modificacions del indret, incorporació d’elements audiovisuals en la retransmissió, i de dansa ... elements que no han distorsionat l’acte principal, perquè continuí mantenint l’essència i la qualitat que el van inspirar

Continuïtat que es també escoltar, compartir i consensuar : obrir-se a la gent que pugui aportar quelcom de diferent, raonadament, amb esperit constructiu, però, amb el solatge, de saber l’entitat en la qual estem compartint aquest missatge fundacional : un compromís de veïns del poble per dur a terme l’organització de la festa, d’una forma senzilla, però moguts per l’estimació als cavalls, que els era comú. Uns cavalls que eren una part important, i complement, en les tasques del camp, en el transport de productes o materials o, en el desplaçament, de persones d’un indret a l’altre.

Ara, aquests cavalls, no els tenim propers : hem de tornar-los a apropar a la gent, als mes joves, a veure’ls, a gaudir de la seva presencia, i a fomentar activitats educatives, terapèutiques i socials, on els tinguem presents : continuïtat en aquesta historia en que el cavall també hi ha estat vinculat. I cal oferir-li l’espai que mereix, mes enllà de l’espai d’oci que representen, avui, les hípiques.

Continuïtat també en la recerca, manteniment, i restauració d’elements propis de cada indret, carretes, i carretons cercant el punt d’identificació històrica, mes enllà de la purament visual : cada indret ha creat carros adaptats a l’entorn i els carreters han fabricat models diferenciats ...

Continuïtat també de les persones i famílies que han estat honorades, com a abanderats en els diferents anys i per els que han recollit les ferradures; uns i altres son els millors promotors de que el missatge continuí essent un referent mes de la historia familiar, de la qual comentar i enorgullir als mes petits.

Però també vol dir compromís i responsabilitat : esbrinar, i portar, la societat per el camí mes adient, obrint nous reptes, i prenent decisions que ens duran a noves realitats.

Continuïtat amb la crida que ens fa el Sant cada 17 de gener d’anar-hi a veure’l i compartir una eucaristia; en moments en que l’espai religiós va minvant, es bo que mantinguem aquest compromís.

Ens queden menys de dos anys : les propostes d’activitats, d’iniciatives o idees, s’acumulen; cal definir els compromisos amb la Federació, i cal veure de quina forma es pot fer front a aquest esdeveniment amb un pressupost assumible, tot un repte. Futur i continuïtat : un bon lema per treballar

Casa Ribas . Joguets a Sabadell

Llegeixo, a “El Periódico” d’avui, un reportatge sobre la nova botiga que, la família Ribas, han obert al Passeig Manresa de Sabadell traslladant una activitat comercial que acompleix ela 105 anys d’existència, sempre al carrer de Gracia.

Recordo la imatge de la Casa Ribas, entre els records de petit, d’un Sabadell abans del boom demogràfic dels 60-70, una botigueta, davant de la seu central de la Caixa de Sabadell i, en un carrer que ens apropava al centre a tots els que vivíem a l’entorn de la Creu Alta, carrer que també connectava la zona de la Rambla, i Plaça de l’Ajuntament, amb el Mercat.

L’historia d’aquests anys ens parla de diferents generacions darrera el taulell, amb els productes que, des del principi, han marcat la seva existència : joguines i roba, especialment roba de col·legi, que la meva mare hi anava a cercar en una època en que l’uniforme, d’escola, era generalitzat.

Es una satisfacció veure, a mes, que aquesta trajectòria pot tenir una continuïtat amb una generació següent, vinculada a la família : segur que podríem trobar aquells elements a estudiar en l’èxit d’aquesta botiga i que, de segur, estant en la nostra memòria : una vinculació, quasi diria portar-ho a dins, viure-ho, estar i tenir aquell producte, joguina o peça que es la mes actual o adient per al públic fidel que té; aquesta complicitat, ve corroborada per un coneixement del producte, al llarg dels anys, dels gustos de les noves generacions, i del joguet autèntic d’aquell que ajuda, al nen/a, a la seva formació i creativitat tot, ajuntat amb una gestió eficaç i equilibrada en el creixement.

Us recomanaria de que hi passeu, de que hi feu una compra, i us deixeu-ho assessorar ... un model a seguir ...

La vida de les paraules (III) : la responsabilitat del botiguer

Avui, he anat a comprar a una peixateria propera i veig, que hi consta escrit “ENCARREGS” i el numero de telèfon; demà, amb discreció, li comentaré. En aquest cas, no crec que sigui un error volgut, sinó la transcripció del so, i la manca d’assegurar el tema, en el cas de que hi hagués un dubte.

Les dues errades, la de l’accent i la “G”, tenen una repercussió important : una, el de la manca de col·laboració en la resolució d’aquest tema, per part dels clients, que hi passen per la botiga, i que ho han vist i han obviat qualsevol comentari o que, senzillament, no s’han donat compte i, d’altra, l’efecte de veure-ho i pensar que es correcte i, per tant, reproduir-ho tant per persones grans, com per els mes joves.

La degradació de les paraules, la seva escriptura incorrecta d’acord amb les normes que ens hem dotat, ha d’esser una lluita continuada : la comunicació escrita, oral o per mitjans tecnològics te la voluntat de transmetre (no solament les paraules, sinó també informació de qui ho ha escrit).

El nostre ADN i la nostra situació estratègica (2)

El Vallès Oriental ha estat i, pot continuar sent-ho, una comarca frontissa entre dues de típicament tèxtils : el Maresme, amb Mataró, i el Vallès Occidental, amb Sabadell i Terrassa. Fa uns anys la Generalitat ja va descriure que, el tèxtil, era una peça clau a la nostra comarca.

Avui, en dia, tenim al Vallès dos pols tèxtils de la moda de mes impacte : la “Roca Village”, i la ciutat “Mango” a Lliçà d’Amunt.

Però la historia, del tèxtil, també s’ha escrit amb majúscules a la nostra comarca : o no recordem...

Can Mula 1919 (avui Biblioteca a Mollet del Vallès), o Can Fàbregas 1900; La Llinera (Parets del Vallès); Sati (La Garriga); Roca Umbert 1875, Comas 1880, Salvador Corderas 1900, La Tela 1854, Can Murtra 1897...

Son alguns dels noms històrics que tots recordem de la industrialització a la comarca.

Però caldria entreveure si, aquesta historia, pot esdevenir també de futur : en un moment en que, part de l’industria tèxtil, esta pensant retornar aquesta situació estratègica de la comarca pot ser un referent en la professionalització, recerca i estudi de determinades especialitzacions tèxtils, i replantejar-les amb l’exigència del mon actual...

La vida dels jocs ... o el joc de la nostra vida

Cada vegada es mes normal trobar gent, al carrer, absorbits amb el telèfon mòbil, de forma continuada; tot caminant, esperant, al bar ... uns,llegint la darrera piulada d’actualitat, d’altres teclejant al petit aparell, responent a missatges o creant-ne de nous. En altres espais, els mes menuts, aprofiten per jugar amb el mòbil i estar aïllats, del mon que els envolta.

Mes enllà del congres de mòbils que, en poques hores, va presentar un munt de noves possibilitats, per a gaudir de comoditats i, posar-nos a l’abast un munt de solucions, per gestionar la informació que ens interessa. Hem passat en una generació, de la cultura que es podia recollir en una enciclopèdia, a una informació dinàmica on, el format llibre,pot quedar obsolet, d’una forma fulminant. Les dades, els països, els nous descobriments en cultura o medicina ... fan que necessitem un reciclatge constant, una actualització que ens apropen els informatius de la televisió, i la xarxa.

Però, tot això, no pot quedar com un simple joc com una aplicació de la oferta inabastable de possibilitats que hi ha : cal gestionar, aquesta informació, de forma que ens ajudi en la nostra vivència diària.

Ni molta ni poca; ni en excés, ni que ens faci uns subjectes passius : cal trobar un terme mig. Les noves tecnologies estan al nostre servei i, la seva utilització, requereix que tinguem un control sobre les mateixes. No podem deixar, el que estem fent, amb la primera piulada que sentim, ni posar sobre la taula el mòbil, esperant el que ens diran algun dels molts amics, amb qui estem connectats.

La nostra vida es nostra i nosaltres la hem de viure, amb les nostres experiències, les errades, i amb els encerts. Piular temes intranscendents es com jugar al que no volem ser : els nostres minuts son importants i no estan en joc ...

La vida de les paraules (II) - Hem d’escriure malament ?

Moltes vegades trobem retolacions manuals que, sense mirament, incorporen errades ortogràfiques amb indiferència de que, el seu contingut, sigui en català o castellà; moltes vegades es qüestió de sentit comú (de si la frase “sona bé”, o no), d’altres es tant senzill com passar el corrector ortogràfic i, acceptar, la substitució de la paraula, si procedeix.

El relat, la novel·la, la noticia, no podrien entendre’s si, addicionalment, hem de fer l’esforç d’identificar paraules noves, nous formats de la mateixa paraula, o crear accepcions rebuscades.

“escriviu el que penseu i penseu com ho escriviu, o acabarem sense escriure perquè no podrem pensar què escriure ni escriure el què pensem: haurem perdut les dues facultats alhora”; reprodueixo un text trobat a la xarxa, que expressa el que vull dir :

“Estem perdent paraules -moltes-, i les que ens kden ls scrivim k fn pna.I les paraules, que “conformen” la llengua, serveixen per pensar i comunicar-se; i aquí arriba el primer gran problema, el genocidi lingüístic no només fa que ja no ens entenem sinó que aviat no podrem ni pensar. Citant el filòsof José Antonio Marina… :“Pensamos con palabras”, dijo, “nos expresamos con palabras. Hay que leer porque hay que desarrollar la inteligencia y porque la convivencia es lingüística. Nuestro hábitat es la palabra: vivimos en ella”.Ara bé, hi ha qui s’esforça per mantenir la llengua -jo en sóc un-, en primer lloc perquè de la mateixa manera que prefereixo llegir un llibre que la pintada “d’anarkisme” de baix al carrer suposo que la resta de gent prefereix llegir un text ben escrit que un galimaties. De fet escriure malament és tant un símbol de poc respecte envers el pensament i la llengua com cap al lector”.

Desprès de llegir-ho hem ratifico amb el seu contingut : lligar una frase amb el llenguatge telefònic (eliminant vocals i substituint consonants per d’altres que incorporen sons similars), requereix d’un esforç addicional, que ens distreu del significat del que es vol transmetre. Comunicar es fer que, el receptor, entengui el que volem transmetre i, per això, ens hem dotat d’un llenguatge acceptat i d’unes normes d’escriptura, i fonètica.

La descripció adequada, ens pot ajudar a la seva interpretació correcta, pensant mes en aquells aspectes en que la comunicació té una importància vital : emergències, sanitat, rescats, localitzacions …

De vegades ens inventem paraules per ésser més moderns : en cap cas, és una innovació; cal diferenciar allò que ens ajuda a millorar, d’allò que es una moda puntual …

El Carnestoltes i la creativitat (I)

D’entrada us reprodueixo els tres primers paràgrafs que, Wikipedia, esmenta de la creativitat :

“La creativitat, s’associa amb l’ imaginació i el pensament divergent ja que, sovint, sorgeix del dubte, de replantejar un assumpte des de diferents angles, en un procés on intervenen la intuïció i la memòria. La psicoanàlisi sosté que es nodreix dels coneixements de l’inconscient, que desbloqueja imatges, idees o experiències passades per fer front, al present, d’una forma que no és la usual, la aprovada pel superjò normatiu.

Es creu que, l’àrea del cervell, on hi ha la creativitat és l’hemisferi dret; per tant, les persones esquerranes serien més creatives. També s’ha postulat que, en tant que solució diferent, és un tipus d’intel·ligència. Els estudis empírics, però, no han provat cap relació directe entre ser esquerrà, o tenir un major coeficient, i ser més creatiu.

Determinats psicòlegs addueixen que, tenint en compte les intel·ligències múltiples de Howard Gardner, la creativitat, no esta lligada al coeficient ordinari però si que seria un símptoma d’intel·ligència, anomenada fluida o flexible”.

Fa unes setmanes vaig estar a la Fundació Hope (Mataró) que promou l’emprenedoria i parlàvem de com es plantejava, aquesta, com una matèria més del currículum educatiu i els esmentava : no es pot ensenyar l’emprenedoria, si no fem alumnes creatius, innovadors, de fer-los pensar i qüestionar les coses, d’encuriosir-los amb els detalls o de replantejar les coses diferent, però d’una forma raonada.

Això lliga amb el carnestoltes d’aquest dies : una festa on hauríem de prioritzar la imaginació, i el sortir de guió, amb respecte, i ésser la tònica enfront de la rigidesa del dia a dia; però, la majoria d’escoles, promouen el anar vestit, o disfressat, de forma col·lectiva es a dir ja saben del que aniran. Com a molt, pot tenir una disculpa, en el cas de que aquestes disfresses estiguin relacionades o tinguin un fil conductor mes genèric com, per exemple, quan es forma part d’una carrossa o d’un grup o equip, o hi ha un “leifmotiv” sota el qual hi estem d’acord a participar-hi.

No cal un carnestoltes, però si la imaginació de crear, de fer que el cervell trenqui els postulats, de raonar, de fer aportacions en comú, d’innovar o, senzillament, de veure mes enllà de les inèrcies i rutines, on aportar quelcom que encara esta per esbrinar ...