dimecres, 30 d’abril del 2014

Que no ens torni a passar ...

Els que hem coneixeu personalment, o heu seguit altres comentaris d’aquest bloc, haureu detectat una proximitat al món del comerç, i de l’observació del seu entorn. La pròpia dinàmica de l’economia, i dels efectes que se’n deriven, fa que ens veiem afectats per novetats, canvis d’hàbits del client, per la pèrdua de vigència de formes de fer o productes... alguns dels quals escapen a la nostra capacitat.
Fa uns anys, al Vallès Oriental, es va instal·lar el Circuit de Catalunya (Montmeló), sense que hàgim estat capaços de traspassar, part dels recursos que genera, als establiments comercials o de restauració de l’entorn, o de generar atractius per a gaudir-ne.
Ara estem en un moment en que conflueixen diferents expectatives que voldria remarcar :
a)      El centre comercial de “La Roca Village”, augmenta el flux de visitants, fruit també de l’ampliació de l’espai i la recent autorització per obrir diumenges i festius.
b)      Tenim un eix balneari la Garriga – Caldes de Montbui que hauria de complementar-se amb una oferta diferenciada per afavorir la potenciació d’aquest tipus de turisme.
c)       En menys de dos anys el complex “outlet de Mango” a Lliçà d’Amunt, començarà a funcionar i per tant pot generar l’apropament d’un nou tipus de client, amb capacitat de generar nous recursos
d)      L’eix viari Lliçà - La Garriga en pot sortir potenciat, amb una vessant comercial i d’eix de penetració i apropament dels recursos naturals que l’entorn dels Cingles del Berti ofereix (Sant Miquel del Fai, Puiggraciós, Pla de la Calma ...) i un entorn natural poc explotat i divulgat, amb l’afegitó d’un centre comercial Sant Jordi amb capacitat de desenvolupar-se.
e)      Un espai agrari sostenible, ecològic i preocupat per un producte kilòmetre 0 proper, i uns restauradors que en potencien els seus sabors, tant des de l’espai de Gallecs, com de moltes explotacions pageses que en cuiden de la qualitat.
f)       Cada vegada més els límits naturals dels municipis es dilueixen, enfront d’una clientela que cerca el producte, l’oferta, la immediatesa ... i la va a cercar on sigui; per tant cal una urgent actualització del paper, de l’existència, i dels objectius de futur de les associacions locals de comerciants
g)      Fa unes setmanes el “9Nou” anunciava el tancament de tres establiments a la Garriga, per manca de continuïtat, i d’actualització del producte i missatge comercial : fets com aquests no haurien de produir-se, o al menys no hauríem de quedar indiferents, ja que l’intangible acumulat en aquests anys es perd i la clientela haurà de recórrer a altres subministradors.
h)      El creixement del comerç electrònic és imparable, però també té el seu sostre; d’una part perquè el fet de la relació comercial botiguer - client encara és prou atraient, i moltes vegades ens deixen assessorar; d’altre perquè entenc que els productes elaborats, fabricats, o recollits al nostre territori necessiten d’una xarxa de distribució que els posi a l’abast del consumidor final, i com a final perquè el comerç electrònic, en un excés ens despersonalitza la nostra identitat, ja que adquirim productes més genèrics, és a dir amb capacitat d’agradar a un nombre ample de clientela
Si volem sortir de la crisi, nosaltres, el nostre entorn, i la comarca, ens cal començar a veure les coses diferent, d’una part pensant que cal treballar de forma sincera i amb objectius clars, que les solucions no poden venir imposades ni forçades des de l’Administració o de persones no implicades en el dia a dia.
Però, com tot, cal fer el primer pas : cal trucar al veí i sense menyspreu ni vergonya quedar un dia a fer un cafè i parlar-ne, o millor parlar-ne entre les pròpies associacions de comerciants : cal que treballem, i avancem, a partir de trobades, d’espais de diàleg, on compartim neguits i prioritats, i a la vegada ens impliquem en un nou àmbit col·lectiu i participatiu que ens permeti veure que encara hi ha moltes coses a fer.

Ens quedarem, novament, quiets a casa ?. Penseu que si no ho fem els de la comarca, vindran d’altres indrets a fer-ho !.

dilluns, 28 d’abril del 2014

Les estratègies dels grans ... Media M....

Faig una ullada a un, dels darrers fulletons de MM, que sol arribar per la bústia o, encartat, en algun dels diaris amb més difusió; hi ha certs aspectes que es reiteren, com a part dels impactes publicitaris, que es cerquen :
a)      D’una part el seu format, gran (A2), permet visualitzar molts productes amb una senzilla ulla, per contra dels catàlegs, on s’ha d’anar fullejant, les diferents seccions, abans de localitzar-ho.
b)      Hi ha un impacte dels preus, amb una astuta desaparició dels cèntims i de la paraula (o abreviatura “euro”) perquè el impacte del preu tingui un efecte crida i aprofitar, al màxim, la visualització del preu (proporcionalment, moltes vegades, més gran que la imatge del producte.
c)       Dins de l’oferta hi ha una limitació d’opcions; per tant pot, o no, esser la peça que per dimensions, o eficàcia respecte de la seva utilització li convingui.
d)      Altres vegades, s’utilitzen marques no conegudes, però que surten a preus inferiors (el que no vol dir que no tinguin la mateixa qualitat), però que impedeix una correcta comparativa.
e)      Hi ha una sensació global de que els preus son baixos, que la oferta es ample, i això desincentiva, la consulta, a la botiga física del costat, perquè el preus ens semblen atractius, o al menys ens queda aquesta sensació. Moltes vegades hi ha una sensació, com d’obligació de compra, amb la botiga veïna i, en canvi, a la gran superfície es produeix un anonimat
f)       Faig una comparativa amb un ordinador portàtil que esta a la portada del fulletó vigent; ho comparo amb la web de l’empresa que ho fa i es el mateix preu. Tampoc hi ha avantatges complementaries, ja que en ambdós casos si hi ha incidències s’ha de retornar l’ordinador, i resoldre la incidència amb el servei tècnic
g)      Segurament hi deuen haver accions publicitàries i comercials que complementen una oferta variada “per caure-hi” : productes descatalogats, propers a deixar de comercialitzar-se, liquidació estocs ...
h)      Es important, al fer comparatives, de verificar apart del nom comercial, que els aspectes tècnics siguin coincidents ja que, amb una mateixa referència, hi pot haver diferents models

Segurament les tàctiques comercials, i d’objectius, deuen esser prou potents com per forçar al màxim els límits de la gestió econòmica, però el impacte i el volum de gent que si acosta demostra que acompleix les expectatives. Ens caldria analitzar, amb mes detall, els hàbits i el qui cerca el client : al meu entendre els electrodomèstics, i el petit aparell elèctric o electrònic, son valorats per la seva utilitat, i la resposta/eficàcia de les marques es semblant, fet que no passa amb els vehicles, on el pes de la marca s’imposa ...

El que no es veu del comerç ...

Fa prop d’un mes, la Sra. Carme Izquierdo, va afirmar “... un comerç, és la persona que hi ha al darrera ...” i ho volia fer avinent amb un programa de TV que, en la seva versió espanyola, s’ha estrenat fa poc i que es diu el “El Jefe Infiltrado”; el programa, basat en el format americà, fa que, un dels caps directius d’una gran empresa, es disfressi i faci les mateixes funcions d’un treballador, però de forma anònima.
Aquest fet dona fil a mil anècdotes : a veure coses millorables, a veure una cara amagada de molts treballadors, a la vegada que afloren moltes situacions i patiments personals, que la gent no transmet per l’alta consideració que té. avui en dia, mantenir el lloc de treball.

Crec inclús que podríem extrapolar comportaments, desmotivacions, desviacions de la cultura empresarial, de la forma de transmetre el missatge ...  que el directiu, veu i viu de forma directa, mes enllà de les parets del seu despatx. El que si es percep es el rol del treballador com a imatge de l’empresa i que ha d’oferir al client un producte o servei amb els mitjans que te al seu abast. Crec que, molts directius, haurien de fer aquest exercici : sortir del despatx i tocar carrer, compartir jornades amb la intensitat de qualsevol treballador amb la pressió diària : d’aquest contacte en surten noves opcions de millora, però també molts somnis amagats o problemàtiques personals que, al final del programa, son agraïdes per l’empresa (o que en mereixen una reflexió).

divendres, 25 d’abril del 2014

Va de copisteries : de quan el rumor es mes que fum ...

Just, aquests dies, en un local buit proper a casa (on hi va haver-hi un establiment que fins hi tot va sortir per TV, i no en el bon sentit de la paraula) circula, de boca en boca, que hi posaran una copisteria, o quelcom relacionat..Les novetats (tancaments u obertures d’establiments) son motiu d’interès : d’una part, perquè poden necessitar-hi personal o serveis i, d’altra, per valorar la competència (en el cas de que pogués ser-ho).
L’espera, a més, ho fa mes misteriòs : la tramitació dels permisos, les obres d’adaptació, el mobiliari, la retolació ... son modificacions que s’aniran succeint, de forma gradual. De vegades el llogater del nou negoci sol despistar al personal i, per tant, pot deixar anar un ...”quelcom semblant a una copisteria ...”, sense que això defineixi clarament el que serà. Altres vegades, amb la crisi, certs establiments solen oferir serveis que no tenen res a veure amb l’objecte principal però que, de ben segur, ajuden a complementar la facturació.
També cal pensar en la persona que té un establiment ja obert i que, amb un nou comerç, el que farà el mercat serà dividir el “pastis” i, distribuir la clientela, en funció de la coneixença, del preu i, de si, el producte s’ajusta més als requeriments. Per sort el comerç instal·lat de fa temps te un petit marge de temps per a reaccionar, i adaptar-se. Son moments en que la calma, la planificació a mig termini, i la resposta de la clientela han de fer aflorar el treball i l’atenció oferta, i que es poden recollir aquest fruits. La reducció de preus no controlada, o la inversió en nova maquinaria o mobiliari, sense una estratègia molt ben definida, ens poden reduir la nostra permanència al mercat.
En poblacions com Lliçà, hi ha un tipus de comerç, que per complementar facturació acostuma a comercialitzar productes que no li serien propis : ous a la ferreteria, diaris a un supermercat, reparació d'ordinadors a una tenda d'electrodomestics, ... per tant es produeix una competencia encoberta, a la vegada que resta possibilitats als comerços especialitzats.
Moltes vegades no tindrem elements per valorar la nova competència, llevat que sigui la sucursal d’altres establiments, o franquícies : intentaran amagar, al màxim, totes els seus punts forts i, poc podrem avaluar, si son emprenedors sense experiència en el sector; en canvi ells, sense nosaltres saber-ho, segur que ens hauran “espiat”, entrat a la nostra botiga i estudiat com ho fem ...
La competència es bona, sempre que la respectem i ens respecti ...

A qui ha de beneficiar la llei electoral ?

Es torna a parlar, aquests, dies del possible consens d’una nova llei electoral catalana; un d’aquells temes, pendents, que s’arrastren per no haver arribat a un consens. A ningú se li escapa que si, la nova normativa, hagués comportat una millora en el nombre de càrrecs electes, o d’un millor posicionament, segur que s’hauria implementat i, cercat acords per a la seva realització.
Potser ha arribat un moment on, certs partits, poden veure (o millor dir preveure) una pèrdua d’influència en el seu electorat i, per tant, perdre part dels diputats o regidors (en cada un dels seus indrets) en favor d’algunes organitzacions, o col·lectius, que parlen de forma quelcom diferent : entre el manteniment del estatus actual (rígid i corporatiu) i l’empenta de noves formacions, amb capacitat de fer-se un espai, les eleccions en els propers anys, afavoriran nous ventalls - equilibris de distribució i menys possibilitats de governs monolítics, o d’una sola formació.
Però la pregunta de l’encapçalament, continua vigent : crec que no ha d’afavorir a ningú, cal ser neutre i, per tant a cada circumscripció, ha de sortir escollit aquell representant que tingues la confiança del territori, amb independència del partit que el presenti; això representa millorar els termes de representativitat (equivalència entre nombre de ciutadans i representants), fins a termes que tendeixin a homogeneïtzar el valor de cada vot amb independència del lloc on es resideixi i, amb respecte a les identitats minoritàries (tant per especificitats, com per a espais amb una densitat de població petita).

Personalment, sempre he valorat als regidors del meu poble, com a regidors que ens representen a tots i, amb independència de la llista en que varen esser escollits i una vegada electes, son representats de tot el poble i, no solsamènt, dels membres o partidaris de la llista per la qual van optar, fet que es difícil de diferenciar ...

dijous, 24 d’abril del 2014

El Sant Jordi de les caràtules ...

Escrit el dia 23 Abril :
Aquest mati, hem passejat per el carrers dels centre de Granollers, aprofitant aquesta treva meteorològica, i ens hem deixat portat per la tradició de regalar una rosa i de fullejar les novetats editorials. Cal dir que, generalment els llibres, els acostumo a seleccionar i comprar els dies previs, que et permeten gaudir d’una consulta i selecció mes acurada, i amb tota l’oferta.
Cada vegada mes hi ha un “aprofitament” (i ho dic entrecomillat) de personatges mediàtics, que han estat “autors” de llibres de diferent temàtica; alguns (els mes televisius), amb reculls dels programes que han fet; d’altres la coincidència amb els esdeveniments politics, tant per la consulta, com per els fets del tricentenari, o per l’oportunitat del moment.
Al trobar la gent a les parades, els veig fullejant caràtules, uns quants menys que miren la contraportada per a veure el contingut i, molts pocs, l’obren per fer un tast; això si : hi ha una temptació per els autors mediàtics, més coneguts, que a mes gaudeixen d’una publicitat addicional.
El llibre no es un regal semblant als que reben durant altres diades : ens ha de captivar, submergir en l’historia que explica, esbravar la nostra imaginació, i recrear els espais i personatges que ens expliquen.
Per això hauria d’esser un ritual el deixar-se caure sense preses per les diferents parades, encuriosir-nos per els autors, els títols, els continguts, i no anar amb idees preestablertes: segur que hi trobarem aquella descoberta que ens farà apassionar ja sigui per a nosaltres o per a regalar. I tot just al arribar a casa, ens entusiasmarem fullejant les seves pagines ...

dilluns, 21 d’abril del 2014

Puzles d’Estils

Cada vegada es més fàcil trobar edificacions, o decoracions, que confonen estils arquitectònics de diferents èpoques i fan dubtar, a propis i estranys, sobre l’època i estil en que varen estar construïts.
Hi ha una ampla varietat de supòsits :
a)      Edificis que han tardat segles en la seva culminació (per exemple Catedrals), i que incorporen elements de diferents corrents arquitectòniques, corresponents a l’època en que varem esser realitzades.
b)      Construccions que han conviscut amb diferents equips directius de l’obra i, per tant, l’idea inicial ha anat modificant-se en raó dels nous responsables (per exemple La Sagrada Família)
c)       Immobles on hi ha hagut un major aprofitament del que realment es pretenia, i si han fet afegitons, poc respectuosos amb la imatge inicial (per exemple alguns edificis del eixample barcelonès)
d)      Façanes que han incorporat elements que no li son propis (finestres gòtiques ...), en edificacions i/o cases particulars, i que han estat fruit de la compra d’edificacions en ruïna o deshabitades.
e)      Edificacions que, en la seva rehabilitació han perjudicat el volum o la imatge del mateix, incorporant afegitons o altres innovacions que en fan modificar la importància original; en aquest cas recordo acabaments de rehabilitacions fetes en “pladur” i altres acabaments impropis dels materials utilitzats en la seva construcció original.
f)       Construccions que sofreixen variacions respecte de la utilitat inicial, per la qual van esser definits, per exemple la Torre Agbar : d’oficines a hotel.
g)      Rehabilitacions on el que es manté es la façana original, i difícilment es perceptible la seva idea original (per exemple Centre Comercial Arenes de Barcelona).
h)      Acabats i decoracions semblants a pedres, totxanes antigues, arcades ... que amb un acabats molt acurats, ens poden fer pensar que estem davant una paret de pedra, quan es una placa estandarditzada.
i)        La concentració en espais reduïts de construccions amb criteris arquitectònics ben diferenciats, sense que es detecti una continuïtat o un estil propi (per exemple edificis al voltant de la Plaça de les Glories a Barcelona).

Cada vegada ens serà mes difícil identificar estils propis del nostre entorn, dels materials que podem obtenir a prop i que han estat la base de l’arquitectura més nostra, i entrarem en una globalització de conceptes gens creativa : o es que no trobem a altres indrets europeus, franquícies i establiments que també tenim a Barcelona ? ...

diumenge, 20 d’abril del 2014

Iconografia al voltant de les processons : Montblanc

Ja vaig comentar, en un darrer post, la meva intenció d’estar a la Processó del Divendres Sant a Montblanc; prop de les 21 hores, ja hi érem, i ens varem situar al indret de Sant Marçal, on es forma tota la comitiva i, comença la Processó.
Impecables els Armats; fa pocs anys els varem veure, al carrer principal de Granollers, amb motiu de la Passada de l’Ascensió : en un ambient més festiu, varen fer les seves formacions, combinacions ... d’una forma admirable. Ara, amb l’ambient mes respectuós de la Setmana Santa, obrien la processó i, a mes, aportaven el so rítmic de les llances, al picar a terra.
Desprès les diferents confraries, amb els passos, les persones afins a les mateixes amb el ciri, altres formacions musicals i corals ... que van aplegar un nombrós grup de persones que, amb respecte, omplíem les aceres dels diferents indrets on passava.
Els estendards de les diferents confraries, ens oferien informació de l’any de la seva constitució i, en una gran majoria, ho són de la dècada dels 90 i del 2000, i fa pensar que, la majoria, tenen una antiguitat relativament propera; hi faig esment perquè, dins de les mateixes hi ha una escenografia pròpia d’èpoques en que la processó volia tenir un efecte pedagògic : bandeja amb daus, corona d’espines, ... i altres elements apropiats però, potser, desfasats. El darrer pas del Crist, estirat, en el seu sepulcre, esta envoltada per una urna de vidre, amb un efecte impactant, fet que deu tenir alguna significació però que, en l’època dels fets, l’urna de vidre no tenia sentit.
Ja, en un altra post, vaig comentar la manca d’actualització de la iconografia cristiana, respecte dels sants i fets bíblics, en el sentit de que hauríem de fer-los mes propers i adaptats a l’estètica actual.

Si volem que la gent torni a sentir l’aspecte religiós, hem d’apropar els fets i la iconografia als requeriments actuals i a les formes de comunicació visual o, d’altra banda, estaríem reproduint una Processó més turística i festiva, que religiosa ...

diumenge, 13 d’abril del 2014

El darrer WhatsApp !! ...

Llegeixo, aquest diumenge, la columna de la Pilar Rahola (a la "Vanguardia"); ho faig amb tranquil-litat, ja que, avui, parla de coses importants més enllà de les que, habitualment, ens ocupen.
El tema : les paraules quan saps que, la malaltia greu, toca al teu amic : aquells moments on, el que ho pateix, es plenament conscient del que li passa i, de l'escassetat de dies en que el seu cor, la seva parla ens podrà fer arribar tot el que pensa. Igualment, per el que es queda, son moments on, conscientment, ens agradaria dir el que, potser, perque ho hem donat a entès, pensem i mai no hem pogut, o volgut dir-li, pensant en que sempre hi han nous moments.
Amb els meus pares no vaig tenir ocasió de fer-ho : el meu pare va morir, fa prop de vint i vuit anys, de sobte, i jo no hi era; la meva mare en fa set però, feia anys en que, la malaltia de l'Alzheimer, no ens permetia fer-li arribar el que sentiem, i que ho entengués.
No tinc whatsapp, i just el telefon mòbil hi rebo trucadses, encara que quedo maravellat de les converses que es transmeten amb aquesta aplicació. I hem pregunto : que hi diriem al amic, al familiar que s'en va, o que li han comunicat un diagnòstic greu, en el nostre darrer whatsapp ? ...

dissabte, 12 d’abril del 2014

Descobrir comarques ...

Els dies de la Setmana Santa són, ideals, per a descobrir nous racons propers : un mig temps, ni segur ni extrem, que invita a l'apropament a la natura, i gaudri de l'esclat verd que ens ofereix o, estar al costat de la llar de foc, si el temps no acompanya.
Un dies per fer un recorregut curt potser, inclús, amb la recomanació de fer-ho en tren o en autobús, amb l'únic advertiment de deixar aparcats els dispositius mòbils : ni GPS's, ni smartphone's, ni twitter's, ni whatsap's, ni d'altres artefactes que ens facin oblidar el que veiem.
Nomes cal deixar-nos portar per l'olfacte de les olors; olors de natura, i dels sons de tot l'univers que si amaga.
O les olors d'un plat, d'un guisat, d'un producte de proximitat que porta, encara, el gust de la terra que l'ha conreat, o deixar-vos passejar, lliurement, en qualsevol mercat al carrer.
Cal descobrir nous racons que ens poden semblar impossibles ... només cal cercar una excusa, per a fer-ho possible.
Jo, personalment,  m'he posat com a objectiu assistir a la Processó del Divendres Sant a Montblanc; si hi sou la compartirem i podem, desprès, fer-ne el comentari.
Bona Pasqua

divendres, 11 d’abril del 2014

L’etapa en que varem coincidir : Jove Cambra Sabadell i Lluis Escudé

Fa unes hores, llegeixo un correu de la Jci Sabadell dels que m’envien habitualment però, aquesta vegada ja veig que és diferent : en Joan Sala, ens fa conèixer la mort d’en Lluis. Momentàniament, i de sobte, els records hem retrotreuen uns 40 anys abans. D’una part la meva residencia, a Lliçà, m’ha fet perdre el contacte amb molta gent, amb qui havíem compartit estones, inquietuds i complicitats i, del Lluis, al igual que la majoria de membres la meva coneixença va acabar amb la sortida de la Jci Sabadell.
Per a molts dels que varem entrar-hi, a la Jci Sabadell, de la má i en la Presidència d’en Joan Sala la presencia, i acompanyament, de persones com en Lluis, amb mes experiència va esser referent per als mes joves.
El recordo a molts actes . amb un pensament modern, amb un deix especial, i amb un plantejament de qüestions àgil que, moltes vegades, et desmuntava però, sempre, era un aire fresc, obert, un tu a tu de complicitat … Encara, moltes vegades, en èpoques en que la cursa de la vida alenteix, crec que la petjada d’aquells anys m’ha acompanyat personal i professionalment.
Varen ésser uns anys d’aquells que ningú voldria perdre’s : uns moments d’il·lusió col·lectiva en que l’entitat i les seves activitats, la complicitat amb altres Jci’s de Catalunya, i una societat que naixia a una nova forma de llibertat, varen formar un espai on, molts de nosaltres, varem créixer en tots els sentits, i a la vegada que aportàvem una implicació en la societat de l’època.

Gracies Lluis i a tots els que ho vareu fer possible

dijous, 10 d’abril del 2014

Panrico : espera o solució ?

El passat diumenge varem passar, davant la fabrica de Panrico a Santa Perpetua de Mogoda, i vaig veure uns quants cotxes, fustes, pintades, i gent que mantenien la vaga, iniciada ja fa mesos. El cert es que, desprès de les aparicions als mitjans, la problemàtica laboral de l’empresa s’ha diluït, per altres informacions mes actuals i per una manca de novetats, al respecte.
No puc opinar del motiu per el qual s’ha arribat a aquesta situació ni de les gestions, encertades o no, dels líders patronals, sindicals i, d’altres mediadors que hi puguin haver intervingut. No obstant si que hi han reflexions que podrien fer-se :
a)      La situació d’una empresa no varia d’un dia per altra, ni d’un mes per altra : és el resultat continuat de no haver encertat el full de ruta, o del equilibri en els recursos, o d’una manca, o capacitat, de redreçar el que no funciona.
b)      El tema és més delicat quan, l’empresa en qüestió, té diferents alternatives (centres de producció en altres indrets) i, per tant, la incidència en una de les plantes, pot esser redreçada per altres centres. Aquest fet es molt comú, per exemple, en el sector dels cotxes on, la concessió d’un nou model a un determinat centre, pot representar el
increment de plantilla o ,abocar al centre afectat a la seva desactualització tecnològica.
c)       En tot procés negociador, hem de tenir clar fins on podem arribar : moltes vegades he escrit que, cal mirar amb ulleres progressives, es a dir a curt i a llarg termini, per entendre que, una renuncia actual, pot tenir efectes positius en el futur.
d)      Cal que siguem entre tots capaços de veure i entendre la situació actual i que no podem emmirallar-nos en models d’anys anteriors : cada cas es diferent i requereix una solució a mida.

e)      Encara no hem entrat a considerar al treballador com una part de l’empresa, tant per la part accionarial, com per la sindical i, per tant, un conflicte laboral, no es una senzilla transacció econòmica : s’ha de valorar molt mes com la consolidació d’un model de treball on, ambdues parts, es sentin satisfetes en el pacte i, transparents, en la seva aplicació.

dilluns, 7 d’abril del 2014

Si hagués votat ...el meu No, al “Nou Camp del Barça”

Ja he dit, en altres ocasions, que no soc de cap equip però miro, amb interès, l’evolució de la majoria dels equips de casa siguin de futbol o d’altres modalitats esportives.
Però, si m’haguessin demanat el meu vot o comentari, seria un No raonat :
a)      De principi hi ha una raó : la situació de moltes famílies, algunes d’elles seguidores del Barça, amb uns recursos febles i, per tant, un dispendi d’aquest volum, es poc oportú.
b)      No hi ha una raó, u obligació, que ho provoqui mes enllà de : facilitar una major comoditat als assistents, un augment de l’aforament, i una estètica més moderna
c)       Hi ha la venda, també, el complement del nom d’un espai que va, mes enllà de la seva funció pròpia, de seu d’un equip i, per tant, aquest canvi de nom té una repercussió mes enllà de l’àmbit del soci; per exemple, entendríem que un edifici (com la Sagrada Família) portes un complement comercial, per a facilitar el seu acabament ?
d)      El moment social tampoc es l’adient per fer la proposta : hi ha diferents fronts oberts que cal apaivagar, solucionar, i explicar que afecten a la imatge del club i a la seva credibilitat.
e)      No tot si val : la presencia de la marca d’un estat a la samarreta, amb greus deficiències laborals al país que representa, hauria també de matisar el fet de que, no tot esta en venda.
f)       Hi ha una manca de concreció de la reforma, ni de projectes concrets avalats per arquitectes i, per tant, de la imatge definitiva de l’estadi.
g)      No hi ha referència a la possible financiació d’aquesta obra, ni de la implicació del soci en aquest procés, ni de l’aportació que estaria disposat a fer. Si la financiació es aliena, cal pensar, que repercutirà entre tots els ciutadans, d’alguna o altra forma.

Segur que a  tots ena agradaria tenir edificis singulars però la ciutat també s’ha de fer de edificis i construccions aptes per a la seva utilització polivalent : en cas contrari faríem una ciutat impersonal i poc humanitzada ...

diumenge, 6 d’abril del 2014

La programació de cinema que ens espera ...

Just queden set dies, per entrar en la setmana santa, i la programació de les TV, faran una graella especial, incloent-hi actes i processons religioses, amb un seguit de pel·lícules de temàtica religiosa, pròpies de les dates.
Títols, com “Ben-Hur”, “Quo Vadis”, “Rei de Reis”, “els Deu Manaments” ...  son pel·lícules clàssiques, que reviuran fets bíblics, amb la vistositat pròpia de les produccions americanes; el cinema europeu acostuma a tractar els fets des d’una vessant més austera en mitjans, i decoració.
Però no li podem negar a aquestes pel·lícules una visió, i una voluntat pedagògica, que intenta reflectir els moments principals relatats en els diferents llibres de l’antic testament i en els evangelis. Tècnicament hi ha una voluntat i una estètica on la paraula i la personalitat dels actors, fan que els fets tinguin el impacte i la transcendència que es pretén. Això esta relacionat, també, amb la recent estrena del film “Noé”, que relata els esdeveniments del diluvi universal i del procés previ de recollida d’animals, per a garantir-ne la seva supervivència.
Aquesta pel·lícula, incorpora efectes especials que la fan visualment atractiva, però no s’ajusta al sentit del relat original i, es la pròpia església, qui en proposa de veure-la però, a la vegada, fer una lectura del text bíblic origina’l.

El comentarista de cinema, del programa d’en Cuní, va valorar aquesta pel·lícula amb un 4 : sense comentaris

divendres, 4 d’abril del 2014

L’esperit Guardiola : el trobem a faltar …

He de dir que, no soc aficionat a cap dels equips punters (que mes apareixen a la informació d’actualitat) però, si que ho segueixo i, al igual que la vida mateixa ens permet treure’n reflexions, i comentaris.
Les darreres setmanes ha estat d’actualitat, un ventall de noticies, al voltat de l’equip del Barcelona potser, començant, per els esdeveniments que varem provocar la caiguda del President Sandro Rosell; tampoc han escapat, a l’àmbit judicial, en Messi o Neymar i famílies per contractes que, busquen enginyeries fiscals, que ratllen els marges legals, segons les informacions que han transcendit. D’entrada, el càrrec de President ha estat ocupat per persones que, de una o altra forma, s’han vist implicats o salpicats per raons judicials : Núñez, Gaspart, Laporta, Rossell …
Però, el meu comentari, es en relació als esdeveniments poc controlats, o que en entitats, com el Barça amb equips professionals (fiscals i juridics) potents no haurien de caure-hi, en primer lloc perquè no ho necessiten i, d’altre perquè l’exemplaritat que tant es demana, comença a casa.
Es cert que, el Barça, s’ha convertit en una bola de foc que absorbeix tots els fons i, per tant, ha de generar recursos aliens, del lloc on vinguin : des de principi, l’aposta per Qatar, m’ha semblat poc estudiada, i menys quan es fa el sord, amb les condicions en que si treballa per a l’acabament dels estadis, en aquell país.
L’assumpte de l’opacitat dels contractes, del fitxatge de nois en edat escolar, les preses per aprovar un nou estadi, com si fos la prioritat, i la manca de reduir una bombolla futbolística (que es inconcebible en uns moments com els actuals), hauria de fer reflexionar a tota la Junta.

Penso que l’esperit d’en Guardiola : una forma de fer planera, oberta, acceptant responsabilitats, però amb la seguretat de la meta, i la gestió transparent a llarg termini, haurien de tornar a ésser referents...

Treballar be …

Aquest matí, ha estat prou desafortunat : dues incidències per no treballar be a mes d’una impotència, i l’impossibilitat de poder-ho redreçar.
Primer tema : Una web de contactes empresarials on, es poden, valorar diferents negocis; fa un mes es va publicar una referència, que reunia tots els requeriments que hi cercava; demano una ampliació d’informació i tarden, 20 dies, a respondre (després d’un mail reclamant la situació).
Nou contacte amb l’oficina gestora de l’anunci i, ahir, rebo una comunicació freda en que hem diuen que l’anunci ja no estava vigent : d’haver-se fet correctament, en el seu moment, podria haver tingut la possibilitat, o no, de tenir opcions al mateix.
Segon tema : Una federació d’entitats i empreses; fa sis mesos ens van demanar d’emplenar un qüestionari per sortir en una revista, anual, que s’edita i en la qual hi ha un directori i detall de les activitats econòmiques que fem les entitats adherides : arriba, avui, l’edició en paper i no hi es.
En ambdós casos, apart de l’emprenyada típica, no hi ha esmena possible.

Algú pot comentar perquè passa, o son els primers resultats del que diuen els Informes Pisa ? …