La Roja : Valorar el que fem i amb qui ho fem

He de confessar que no soc seguidor de cap equip de futbol i, esporàdicament, veig algun partit d’algun campionat; però el fet de la selecció espanyola, en aquest mundial, mereix quatre línies.

Una primera reflexió comportaria esmentar la manca de visió, o potser el grau de superioritat, que tot l’equip tècnic ha tingut i que es s’ha relaxat en aquests anys tant en la preparació, com en els diferents partits amistosos; això també val per una manca de seguiment de l’evolució dels diferents rivals possibles, i de valorar adequadament les seves fortaleses.

Dels jugadors no cal dir que, per a alguns, haurà estat el seu final esportiu, reproduït i comentat a arreu. No cal dir tampoc que aquesta prima exagerada, que ens fa avergonyir, en cap cas es sinònim de qualitat ni de voluntat.

Un campionat del mon és, per a un jugador, un aparador inigualable on tot els equips poden valorar futurs fitxatges, o fer el seguiment d’altres per a veure’n l’evolució futura, al igual que en sentit contrari i pel impacte mediàtic poden deixar en ridícul, el treball de molts mesos.

Però el fet mes destacable es la poca capacitat de treballar sota un mateix uniforme : podem ser bons individualment, però continuem treballant de forma diferent.

Treballar junts no vol dir quasi mai treballar en grup

Els diumenges : de tot i mes …

La oferta lúdica dels caps de setmana es va emplenant, a mida que s’acosten les dates, i apareixen un seguit d’ofertes : algunes, de tradicionals, que intenten adaptar-se als nous temps, d’altres que surten de bell nou, altres amb quatre parades, i un motiu singular, que ho ajunta, en altres ocasions son els tradicionals mercats de vell que ofereixen un espai per al lleure mes tranquil. Moltes vegades es, també, el deure inequívoc de marxar de la quotidianitat diària i, relaxar-nos, descansar o descobrir un indret tranquil, o un restaurant sorollós, prop de la platja, o d’aquells indrets de muntanya de referència... o també per fer una caminada i conèixer el paisatge, el patrimoni natural o patrimonial

Però el diumenge hauria d’esser, també, aquest espai per redescobrir una ciutat mes tranqui-la, d’aprofitar la part tardana del matí per a fer el vermut, aquest entrant informal, però suggestiu, i/o de comprar aquell acabament llaminer, per finalitzar un àpat amb sobretaula.

Perquè el diumenge es quelcom mes que un dia normal …

Tots hem passat, una mica, a la historia …

Els fets dels darrers dies ens han fet veure que, també, la nostra època, va deixant pas a noves persones i noves generacions en molts àmbits : polític, empresarial, local, artístic …

Potser sense esperar-nos, un bon dia, el Papa Benet, conscient de les seves debilitats, va fer un pas al costat i va obri,r un camí, del qual no hi havien referències. Nous temps demanen també noves mirades, sense les inèrcies del passat, qüestionant i valorant tota una sèrie de coses que ens han demostrat que ja no son valides i que ens han portat a aquest camí, complex, en el que estem.

A nivell personal, som d’una generació que varem apropar-nos al mon laboral, amb un bolígraf i amb una maquina d’escriure, com a referent de modernitat; res de televisions, ni telèfons mòbils, ni la generalització de cotxes, ni de vols en avió … tot el mon d’una generació que ha anat molt mes enllà que la suma de les 30 generacions anteriors.

Això ha fet que la persona, que, a la fi, es un compendi i la suma de realitats, emocions, percepcions, vivències, entorn… en sigui vulnerable ; cada vegada som mes independents, estem mes ben informats … però agreugem les nostres debilitats : una societat cada vegada mes monoparental, amb una violència de gènere enquistada, amb una agressivitat latent i amb un jovent amb rumb incert.

Nosaltres la generació dels 50, varen néixer, créixer i estudiar amb el General Franco, hem fet la nostra vida laboral, essent cap d’estat el Rei Joan Carles, i ara s’obre un nou període amb el seu fill, i a nivell particular, amb la propera jubilació.

Es difícil deixar pas : ens costa delegar; no vol dir que haguí finalitzat la nostra tasca, cal fer un pas al costat i continuar fent camí tots junts, i sobre tot veure-ho

Una nova ocasió perduda …

 Aquest dilluns estava, a Can Muntanyola (Granollers), en una jornada de reflexió envers el comerç de proximitat i, a la qual, hi varem assistir unes 15 persones, de les que cap era directiu d’associacions de comerciants.

El convocant era Pimec Comerç; però això tenia una relativa importància ja que, la majoria, dels que hi érem no pertanyíem a aquesta patronal.

D’entrada cal dir que l’assistència va esser molt minsa i, de Granollers, una minoria ja que algunes persones que varen parlar, i varen esmerçar experiències pròpies, es definien d’altres indrets propers.

En una de les meves intervencions vaig comentar que malgrat se’ns expliques la realitat i el que havíem de fer, estaríem satisfets si, al sortir de la reunió, podíem tenis alguna proposta viable o eina per veure que hagués valgut la pena d’assistir-hi : resultat negatiu

Igualment vaig fer esment, i dirigint-me als assistents, de quantes vegades havien trucat a la porta del botiguer veí per parlar de temes comuns o d’anar a fer un café : encara ara no tinc cap resposta en un sentit oi altra.

Si no som capaços de trobar camins, complicitats, o vies de treball mes enllà dels limites de la nostra activitat, i pensant en el bé comú de l’activitat de tots, potser estem tancant el nostre futur.

Espero que m’equivoqui

Temps d’arrossos …

Els finals de maig, i/o primeres setmanes de juny, són dates atapeïdes d’activitats lúdiques, recreatives i/o festives, tot aprofitant la generalització del bon temps o al menys es el que, el calendari, diu.

Tota trobada festiva sol cloure’s, o incloure, un àpat culinari : gastronòmic, unes vegades, o d’altre una preparació mes genèrica (arrossades, fideuades …) on si apleguen veïns, socis o visitants de diferents indrets.

Just demà, i demà passat, tenim dues trobades populars : una de comerciants i una altra de barri : en ambdues, el plat fort, es una arrossada.

Es difícil, o al menys no ho recordo, d’una arrossada de la qual en tingui una experiència negativa : es un plat agraït, on els ingredients es van acompanyant, ordenadament, fins a dissoldre’s en un equilibri de gustos i sabors : es un plat complert, variat, del qual no recordo tampoc  a ningú que no li agradi.

Si en algú d’ells ens hi trobem, en gaudirem …