De com s’ho feien els nostres avis …

No recordo cap any com aquesta tardor : complexa, distreta, on la gent et diu una cosa i a l’endemà una altra, quan un noi(a) ni te ganes d’aprendre i, de vegades, de donar lliçons amb una resposta poc raonada. Estem en una època de persones que van per el carrer amb el mòbil, dinant a taula sense desconnectar, que no té la capacitat d’agafar una enciclopèdia i/o entendre o resumir un article, amb menys habilitats per escriure o descriure un fet; tenim amics anònims a arreu, i poques coses ens encurioseixen.

Enyoro la senzillesa, tranquil·litat, la sabiduría de les coses, dels refranys, i dels valors escoltats al costat del foc dels meus avis (ho intueixo, ja que vaig tenir- los pocs anys). Potser en aquell entorn molt mes reduït hi podien trobar quelcom que els omplia : el contacte amb veïns, el compartir les festes, i en els moments mes grisos de la vida, tenir un entorn de veïnatge, amics i coneguts mes reduït, però més autèntic, on podies trobar resposta, una transmissió oral que ens fa ser únics i a la vegada integrats/compenetrats amb la historia de la nostra nissaga, el coneixement de la natura i de l’entorn, amb sortides festives, i l’acompanyament proper de familiars que, en moments mes delicats de la vida, trobaven l’escalf a la casa pairal de la família, una casa sempre oberta.

Tenim(tinc) molts contactes al Linkedin i a altres xarxes socials però, la xerrada, el contacte personal o el escoltar, sense pressa, continuen essent essencials. Potser amb el progres, hem avançat molt, però també hi hem perdut moltes coses irrecuperables; la llàstima es que també hem ensorrat els aspectes emocionals de molts infants que es troben perduts davant tants “imputs” diaris, i de moltes persones grans que es veuen abocats a l’oblit, la soledat, i a viure-ho amb resignació ...

Estem al segle XXI ...

Mes esport europeu …

Moltes vegades hi ha qui comenta que, els europeus, som poc unitaris i que, el pes de la història, ens fa estar arrelats a uns colors territorials : com més globalitzats volem estar, mes potenciem les arrels. No dic pas que no sigui bo, però cal donar passos endavant : la construcció d’Europa no poc quedar en un entremig.

Hi ha un precedent d’integració com ha estat la implantació de la moneda única, donant pas a una nova referència, que substituïa moltes monedes nacionals. Deixant apart el procés mental d’adaptació, i dels seus efectes, cada vegada son menys les persones que comparen els preus amb les antigues pessetes. D’aquest procés, i com a part positiva, hem eliminat part de la burocràcia duanera, el cost del canvi de moneda, i de la moneda metàl·lica que no podien recuperar.

Però un fet que podria fer saltar les barreres entre ciutadans, i fer un pas gegant, seria la integració de determinats esports en equips representatius europeus : un procés en el qual en lloc de tenir 28 seleccions nacionals, en alguns esports estiguessin representats per una o un nombre reduït de les mateixes.

Escapant dels esports més massius (futbol, bàsquet …) hi han esports minoritaris, on la concentració d’esforços podria facilitar una reducció important de despeses, sense perdre les federacions de cada país; penso que seria possible assajar-ho en alguns esports. A la vegada podríem facilitar a països sense recursos naturals (muntanyes en el cas de l’esqui, o mar en els esports nàutics), l’opció a que esportistes d’aquests països poguessin desenvolupar la seva carrera esportiva.

Segur que se’ns ocorrerien moltes altres avantatges …

Carta a Lita : Gracies

Permetem què m’adreci  a tu, per el nom de Lita, perquè m’agradaria fer-te arribar les meves sensacions a la persona. No havia tingut l’ocasió de haver-te vist actuar i va esser, aquest dimecres a la nit que, sense conèixer qui clouria el Sopar de les Avies de Lliçà d’Amunt, vàrem veure’t sobre l’escenari.

Segurament ,el primer pensament, no va pressuposar el contingut de la teva actuació, que va anar creixent al llarg de la nit. No voldria entrar en el detall de les cançons, ni de la qualitat del cantant,  que acompanya les teves actuacions : necessitaríem moltes hores per refrescar temes, que formen part del mapa de la nostra vida.

Potser m’agradaria reflexar tres idees, que hem quedo de la teva actuació :

La teva vitalitat i condició física que, per a molts, es un revulsiu i una empenta de que la gent, amb un anyets, encara tenim molt a aportar, sempre que ho fem amb la dignitat i complicitat que vas fer-ho.

La validesa del teu accent i la defensa d’aquest orígens aragonesos, la sabidoria d’aquests acudits on reflexes molt de nosaltres mateixos, però que continuen traient aquest somriure sa, sense malicia; altra cosa es, el contacte directe amb el públic, el llenguatge picant, i aquesta proximitat que potser, dimecres, no eren el millor espai on actuar.

La teva defensa del music-hall propi del desaparegut Para rel; la globalització d’espectacles, i la priorització de la rendibilitat fa que, moltes manifestacions, estiguin reduïdes a poques funcions o programacions. Però el ventall musical  nostre es molt ample : les revistes musicals, la sarsuela … son generes que han captivat generacions de ciutadans i que hem deixat perdre; a indrets, com a Paris, hi han espectacles al Lido o al Moulin Rouge que mantenen un grau d’assistència notable, i que salvaguarden la seva continuïtat.

Però potser el punt final va esser una senyora, que va creuar per davant meu, i que et va abraçar amb sentiment : crec que, en aquell moment,t érem moltes les persones que com si fóssim una energia única, ens vàrem sumar a aquesta abraçada. Es difícil trobar aquest grau de sintonia, que nomes  s’hi arriba en moments de molta compenetració emotiva.

Gracies per portar aquesta bandera de l’honestedat professional, d’estar orgullosos d’haver compartit aquest moments, i que puguis portar aquesta forma de fer, tant personal, però també tant pròpia de tots nosaltres.

Amb tot l’afecte

La Cirera 2014 – Una Festa Major especial …

El dia 15 d’agost, com cada any, a quarts de dues es van iniciar els actes amb la Missa, que va ser oficiada per el Pare escolapi Andreu Trilla, que amb el seu tarannà particular, va celebrar una eucaristia propera, tot donant gràcies, i destacant la proximitat de la figura de Maria.

Un grup de cantaires, procedents la majoria del cor 21 de Santa Coloma, dirigits per en Pol Pastor van acompanyar la celebració eucarística amb els seus cants, aportant els espais de solemnitat a la missa.

Una vegada finalitzat l’acte religiós tothom va trobar-se en la benedicció, del nou espai social “El Forn”,  que el Pare Trilla va realitzar i, es va cloure, amb unes paraules de l’Alcalde de LLorac, Sr. Santiago Trilla, oferint i desitjant que aquest nou espai sigui utilitzat i compartit per els veïns i per les activitat que si puguin desenvolupar.

Aquest espai de nova construcció, amplia l’edificació que, amb aquest nom, va fer les funcions de forn de pa (i també conserva l’espai exterior que feia les funcions de forn de calç); anys més tard va ésser l’espai on la gent de La Cirera veia les primeres emissions de TV. Ara, és nou local (una sala de prop de 100 mestres quadrats, més lavabo), adaptat a les actuals necessitats.

Es va cloure aquesta part d’actes amb un aperitiu de Festa Major que va comptar amb una ampla participació dels assistents.

A continuació, i amb les taules preparades en el nou recinte, tots els veïns van participar en un dinar, que va consistir en un plat de mandonguilles amb sèpia, cuinat per un reconegut restaurant de Santa Coloma, fruita, gelat i cafès i on la sobretaula s’allarga tot fent la xerrada, sense preses.

A mitja tarda el grup Siboney, que també ens ha acompanyat aquests darrers anys, va iniciar el ball a la Plaça, que va ésser seguit per molts veïns i persones que, al llarg de la tarda, s’acosten a La Cirera per gaudir de la festa, on no hi va faltar el ball de rams (composats per herbes i plantes del indret), ni la coca, cuita en un forn del poble, per un dels veïns.

Una festa, on no hi manca res, però no hi sobra cap acte; cal reconèixer la tasca de complicitat i col·laboració entre tots en la preparació dels detalls perquè la Festa Major esdevingui complerta (neteja de l’església, preparació dels ramets, col·locació de les taules, preparació de l’aperitiu, distribució del dinar ...)

Una festa senzilla, però on es respira vitalitat : una conjunció de diferents generacions, respectuosa amb el passat i l’entorn, orgullosa del present, i amb ganes de que el futur esdevingui un espai de tranquil·litat i convivència.

Recordeu, per Sant Marc, i la Mare de Deu d’Agost a la Cirera, fem festa !.

Enviat a la Revista La Segarra per a la seva publicació