De com fer-se ric …

No es que tingui la solució a aquesta qüestió, però si que podríem comentar alguns grups de persones, en funció de la seva renda :

a)      Hi han persones que son riques perquè, a la generació anterior o anteriors, han gaudit d’un patrimoni i ha estat heretat per la família (tant econòmicament com en càrrecs o posició social) per tant es un patrimoni que cal gestionar.

b)      Per el treball : difícilment trobem casos que, per el treball quotidià, es pugui assolir aquesta consideració : com a molt, podem aspirar a petites recompenses (un viatge, un cotxe nou …).

c)       Increment puntual de recursos : de vegades hi ha circumstancies que ens permeten fer operacions en que obtenim un resultat positiu sense que, nosaltres, el cerquem; aquí hi podrien entrar el premis de loteries, operacions de borsa, en que hi ha un preu de mercat que no podem modificar, o la venda d’una vivenda, a lo millor a un preu superior al de compra. Es evident que en aquests casos el saldo pot esser positiu o negatiu.

d)      Especulació : quan d’aquest increment de recursos en fem una feina habitual i, per tant, establim estratègies per a obtenir el màxim de rendiment, o per la intermediació en operacions.

e)      El que no té límit : aquest es el corrupte, el que estan en un entorn molt ambigu aprofita la seva posició per a obtenir un rendiment personal, sense que èticament en valori la seva legalitat o no. Generalment es un estadi en que sembla que tothom estigui en la mateixa sintonia i de  no es fa res incorrecte, o que hi ha un encobriment generalitzat.

Aquest dies amb les targes opaques de Caixa Madrid, hem tingut un exemple d’aquest darrer cas; en cap moment hem sentit, un penediment, una confessió de la culpabilitat, de la incorrecció al utilitzar les mateixes. Les despeses, que es van coneixent, ens fan veure que les adquisicions fetes no es corresponen amb un nivell d’exemplaritat, com a representants d’una Caixa d’estalvis, que en general havien tingut un reconeixement social molt notable, com a institucions.

La prova es que de tan abusar ens hem quedat sense unes institucions que han fet un suplència assistencial que mai els hi podrem agrair ….

Sempre ens han ensenyat a no mirar enrere… però de vegades cal fer-ho

Es ben cert que, mirar enrere per redreçar moments o accions, és del tot inútil : el temps va tancant cada un dels passos que fem i, la suma d’aquests, forma la imatge de la nostra vida.

Per contra, una revisió del que hem fet ens fa donar compte del lloc fins on hem arribat i dels èxits i/o fracassos que, aquestes vivències, ens han comportat. Però, també, els anys van fent que, el passat, sigui cada vegada una part important de la nostra historia i dels nostres records, enfront d’una esperança de futur que va minvant, en temps.

Aquesta pròleg hem permet introduir aquesta qüestió, fruit de la reflexió de la meva historia familiar refrescada, ara, per diverses coincidències..

Escoltava, aquest dilluns al matí, una xerrada en que la ponent deia que les persones som tres peces que formen el nostre jo : cos, ment i sentiment… el cos el cuidem molt : esport, gimnasos, aparells … la ment, també la cuidem; tenim informació i equips a l’abast i els nivells del coneixement humà mai havia estat tant profunds, ni tant diversificat, ni tant divulgats ... quasi tot esta estudiat, o esta escrit o disponible en algun lloc. Cap comparativa, amb els llibres d’escola dels nostres pares on, tot el saber que calia, estava concentrat en poques pagines.

I queda l’apartat dels sentiments : es aquí on hi ha molta mancança; moltes vegades he comentat que dels meus pares vaig aprendre a ser bona persona i a treballar, però en l’àmbit afectiu ells tenien unes mancances (fruit de la transmissió dels seus pares), i que no van saber com fer-ho per transmetre-ho, i ho dic amb el millor dels reconeixements cap a ells.

Ho dic i de ben segur que part del meu caràcter, i forma de fer, haurà estat influenciats i son fruit d’aquesta percepció : espero, i desitjo, que del meu fill i les generacions següents siguin ben diferent del seu pare, en aquest aspecte

Crec que ens manca a la societat un desenvolupament emotiu viscut i desenvolupar per pares i avis; però, aquests darrers, tenen un paper mes logístic que vital : una manca de transmissió dels valors familiars, de transmetre l’experiència, i de ser orgullosos de la historia que fa ser, a cada família, diferent

Quan apareixen noticies de violència de gènere, de maltractaments de fills a pares, de desgana i desmotivació d’una part del jovent… hi ha d’aquests trets vivencials que hi manquen : el jovent cal que creixi acompanyat en el seu desenvolupament i formació com a persona.

Tenim persones sense curiositat per les coses, sense capacitat d’emocionar-se davant petites experiències de la vida, d’anar perduts per el carrer amb un telèfon  que els connecta amb mil amics anònims, amb una reclusió i aïllament a les habitacions particulars de cada casa … sense adonar-se que la vida es viu amb comunitat.

Cada vegada son mes una societat mecànica ; sabem fer anar el mòbil, posar gasolina, utilitzar el caixer automàtic … fer accions reiterades sense posar-hi un valor afegit.

Com a persones ens falta molt per aprendre : la nostra estructura interior es sustenta en elements molt febles i això fa que moltes vegades no tinguem respostes emocionals adients. Ens caldria desmuntar el nostre puzle interior i tornar-lo a muntar de forma que ens ajudes a treure la nostra personalitat, i ens aportes aquella força vital que ens reorienti. A partir del coneixement del passat, podrem estructurar com volem el futur, a nivell personal, convivencial i col·lectiu ...