dijous, 31 de desembre del 2015

“Hay muchas cosas por las que levantarse cada mañana “... Anunci Campofrio Nadal 2.015

Aquesta es la darrera inserció, al bloc, de l’any 2015 i volia aprofitar l’anunci “Despertar” (de “Campofrio”) d’aquest Nadal per agafar aquesta frase : “Hay demasiadas cosas cada dia por las que merece la pena abrir los ojos, levantarse y salir a vivir. Esto es la vida.”
Recordo que quan vaig estar treballant a Madrid, quan jo hem llevava ja hi havia milers de persones que havien matinejat perquè tot estigues a punt : el diari al quiosc, els xurros al Bar, la persona de recepció que alguns dies hem trucava a l’hora, ... tot perquè una ciutat com Madrid, Lliçà o qualsevol altra funcioni, i sigui vital.
Crec que tots som importants; per això el darrer brindis d’aquest any, al igual que en altres finals d’any, ho serà per a totes les persones que fan possible la nostra identitat : de les que ho fan possible, i d’aquelles que ens demostren que encara hi ha espai per a millorar ...
Per totes elles, serà el meu record i el meu brindis ...

Accedir-hi i demostrar-ho ... : Del sentit individual al sentit col•lectiu

Sempre he tingut clar que quan una persona accedeix a algun òrgan col·lectiu, sigui polític, associatiu, o empresa, ho fa en virtut d’un currículum, d’uns estudis, d’un coneixement, o de la pertinència a un determinat grup polític.
Mes enllà d’això cal demostrar l’aportació individual a uns objectius que son comuns i, per tant, els “mèrits” que han ajudat a aconseguir-ho, han de quedar en un segon terme, i aplicar les potencialitats pròpies al fi conjunt.
Ho comento perquè, moltes vegades, aquest origen ens fa còmplices i ens limita la nostra disponibilitat, com si fóssim presoners d’unes idees concretes. Es molt fàcil trobar als mitjans, que, darrera el nom d’una persona hi apareguin les sigles de l’entitat (especialment el món polític) com si aquesta persona nomes representes a un determinat col·lectiu de persones, que pensen com ell.
Si ens centrem en l’àmbit polític, cada regidor, alcalde, ... ho es de tot el col·lectiu ciutadà, amb independència de la llista, o partit, per el qual hagués obtingut aquesta responsabilitat. En la mida de que ens alliberem d’aquesta limitació d’origen, podrem avançar col·lectivament.
Ho dic, també, per la situació a Catalunya; intentar que, una opció política, per majoritària o minoritaria que sigui, pugui representar una posició determinada (essent respectables totes elles), sense comptar amb l’aportació d’altres representants, no és la millor opció per avançar col·lectivament.
Tots hem de fer governable, i gestionable, el nostre entorn : la suma de totes les voluntats obertes han de facilitar els acords : encara que tinguem majories, i poder, cal tenir presents a tots els demes, que ens envolten.
Però tenim d’altres entitats més properes que també hauríem de fer aquesta reflexió ...

dimarts, 29 de desembre del 2015

L’estrella de Nadal : apropar-nos a la seva exclusivitat

El Nadal gràfic ens aporta imatges de tot tipus : de les més idíl·liques amb la neu i les muntanyes d’hivern, les que representen el naixement, les del Pare Noel i els mags de l’Orient, la llum de les cases americanes, engalanades amb tota mena de lluminàries, la dels elements decoratius per a la llar , els avets adornats i, sobretot, les nadales virtuals que aquests dies inunden els correus electrònics.
Davant d’aquesta diversitat de imatges i missatges nadalencs (alguns directes, i d’altres que apel·len el sentiment emocional), cal que des de la comunitat religiosa s’identifiqui clarament el missatge mes contundent del que aquestes festes representen. Crec que l’estrella de Nadal, hauria d’esser el signe inequívoc, que identifiques l’esperit i sentiment de la mateixa, que continues essent aquella guia, que no ens acompanyes un dia sinó, de forma continuada, ens ajudes a cerca el camí correcte ...
Al menys aquesta es la meva opinió...

dilluns, 28 de desembre del 2015

Per Nadal, a la botiga no hi ha el millor regal …

Aquestes setmanes són intenses : hi ha les festes més familiars, més acollidores, i més inter-generacionals de tot l’any.
Però, també, son les dates en que els establiments, els productes i els serveis més sofisticats, son oferts com a part de la festa : uns dimonis visuals, i virtuals, que ens acompanyaran i ens insistiran en els plaers i avantatges dels mateixos, perquè hi caiguem en la seva adquisició.
No soc contrari al regal, ofert com a gentilesa, com a deferència envers el familiar, l’amic, o el conegut, un detall, un present ... quelcom de nosaltres que oferim, tal com varen fer els mags d’Orient, al portal de Betlem.
Mes enllà d’això hi ha el regal que, publicitàriament, instiga la nostra part egoista i ens proposa, objectes, perfums, vehicles... que ens mostrin, davant dels altres, amb una imatge superior, per haver adquirit tal o qual marca.
Però el millor regal som nosaltres mateixos : tal com som, com ens llevem cada matí, amb els nostres encerts i mancances, fruit i resultat del recull de les nostres vivències, que ens han forjat al llarg de la vida. És un regal que, ens dura 365 dies l’any. No el podem embolcallar, ni posar-hi llacets ... es la realitat mateixa que ens ho fa mirar, amb bons ulls.
Agraïm-ho cada dia, per poder acompanyar a qui tenim al costat ...

diumenge, 27 de desembre del 2015

La llista que ens avergonyeix ...

Fa uns dies, el ministre Montoro, ha publicat la llista dels morosos amb la hisenda espanyola, amb imports elevats; d’entrada aquesta publicació podria ser una bona noticia però, al meu entendre, es poc encertada per els següents raonaments :
a)      Per el moment; el ministeri ja sap que el PP ha perdut la majoria del Congres de Diputats i, per tant, la continuïtat de la política del ministre i, de aquesta llista, queda en entredit.
b)      Es cert que la llista es un bon termòmetre però, també, hi mancaria incorporar-hi les deutes amb la seguretat social i amb altres organismes de l’administració, per a arribar a una xifra certa del que no s’ha ingressat.
c)       A la vegada que es fa publica aquesta llista s’hauria de salvaguardar l’honor d’aquelles persones físiques i/o jurídiques que hi figuren tant si es demostrés que aquesta xifra esta en procés judicial d’impugnació, com d’aquelles persones que han fet o liquidat, amb posterioritat, aquests imports.
Ens avergonyeix la llista en el sentit de que és la suma de diferents impagaments, i de situacions, on l’administració tributaria ha anat donant llargues, fins a fer que la situació fos irreversible, amb el perjudici col·lectiu que això representa. Si s’hagués actuat amb cautela, i en seu moment, la situació s’hagués pogut abordar amb possibilitats de redreçament, i el seu cobrament més factible.

El miracle de la diada de Sant Esteve ...

Ahir, Sant Esteve, a l’endemà de la festa de Nadal, és especial; és per a gaudir-lo : la tranquil·litat de la gent al carrer, amb les botigues tancades (llevat d’algun establiment que en fa l’excepció). Un dia per passejar, com si el temps s’hagués relaxat, per caminar i retrobar la natura, per aprofitar el bon temps climatològic, o per endinsar-nos en el bosc sense rumb ni temps, per compartir una xerrada distesa amb el veí ...
El nostre ha estat a Sant Esteve de Palaudaries, un indret on la festa patronal convida a fer la trobada anyal de les persones que apreciem el lloc; missa i aperitiu compartit al voltant del campanar i del comunidor, restaurats fa pocs anys.
Un dia que parla d’uns canelons a la taula, fruit d’una cuina, com la catalana, que reaprofita el rostit del dia abans, per a composar uns canelons gratinats, que son tradicionals; una sobretaula somiada en que el temps i la xerrada s’alleugereixen i retroben la conversa familiar i propera amb els qui l’any no ens ha donat ocasió de compartir-la.
Però Sant Esteve continua sent d’aquells que ens agrada celebrar-ho; la vida, les problemàtiques  familiars o la solitud ens allunyen d’aquestes celebracions; cal tornar a trobar-hi el sentit : per als que estiguin sols, cal només trucar a la porta del veí, o d’aquella persona coneguda, o familiar, amb qui fa temps no ens hem trobat :  segur que hi ha contesta, i podem compartir aquesta sobretaula ...

Per això la diada de Sant Esteve és tant especial ...

dissabte, 26 de desembre del 2015

Pre-nadal : El Nadal proper

Aquest diumenge passat, 20 de sembre, ens varem reunir amb el meu germà, cunyada, neboda i parella, amb el meu fill, i nets, i amb la Concepció i jo; aquest haurà estat el primer Nadal de l’Oriol entre nosaltres ...; una estona abans havíem anat a visitar als meus tiets, plegats, com a signe i felicitació nadalenca.
Recuperar el contacte personal, de visita o al voltant d’una taula, és un d’aquells requisits nadalencs, que he recuperat amb el temps; recomposar ponts, amb la família, sorgits a partir de la voluntat personal de fer-ho.
Des de fa alguns anys celebrem el Nadal, el cap de setmana abans : compromisos familiars i viatges no sempre ajuden a coordinar agendes i voluntats.
El Nadal és una data, amb majúscules : un ritual de cuina, esdeveniment religiós i de quelcom que surt de l’interior per a ajudar a obrir-nos. Moltes vegades la manca de parents propers, amb els quals hem compartit de joves aquestes diades ens fa ser curosos i, de vegades, aïllar-nos i evitar la celebració.
Cada vegada a la tarda de Nadal, es veu mes gent al carrer, pul·lulant d’un lloc a l’altre, cinemes, bars, teatres ... tot allò que no ens recorda la festivitat. Sobta que en un dia, especial com el Nadal, no trobem elements com per mantenir una sobretaula sense preses.
Fa uns anys vaig comentar en aquest bloc que el brou de Nadal, es quelcom més que un menjar, és la simbiosi de molts productes que s’uneixen per fer quelcom d’únic, singular, que té un sabor únic i familiar i que, la seva olor, va traspasant estades i habitacions, per entrar dins nostre, i fer-nos sentir i emocionar.

Que passeu aquestes diades de la millor forma possible, amb la voluntat de que siguin realment properes, i fruit del consens de tots... que les gaudiu.

dimarts, 22 de desembre del 2015

20D : Noves eleccions sense resoldre les anteriors

Al capvespre del darrer diumenge varem assistir, amb la lògica expectació, a conèixer el que la majoria de ciutadans havíem escollit com a gestors de l’àmbit comú i que, ha de permetre, que els serveis gestionats per l’administració esdevinguin útils, responguin a les necessitats de la població i a garantir les prestacions socials a la vegada que respondre als nous reptes que, una societat com la nostra, ha d’afrontar en un marc globalitzat.
El resultat, a nivell espanyol, ratifica la consolidació de noves formacions que aporten, un contrapunt, als partits que des de la transició, han liderat els diferents governs.
Ara, la situació, al igual que la societat, se’ns manifesta més complexa, més encasellada, amb uns rols atrapats dins de les declaracions, d’uns mitjans de comunicació que cerquen la noticia, d’unes eines tecnològiques que permeten accedir-hi amb rapidesa e interactuar i de debats, entre les diferents opcions, que s’obren camí com a alternativa a aquells mítings massius, de fa anys.
La realitat del dia següent, es manifesta incerta, difícil o, al menys, no senzilla per arribar a l’aritmètica que permeti afrontar els temes pendents més que, estar negociant i “transaccionant” acords, per a cada votació parlamentaria.

Espero que el seny s’imposi i puguem posar-nos a avançar tots sense mes enrenous, tant a nivell català com espanyol ...

dilluns, 21 de desembre del 2015

La missa del pollet ?

Aquest terme s’ha popularitzat,  i arrelat, com molts d’altres per identificar la missa que es fa la vigília de Nadal, a mitja tarda o al capvespre, anticipant la celebració de la Missa del Gall.
Crec que hi ha molts mes noms adients per a identificar-la que la d’aquest animalet de granja : potser dir-li, Missa Avançada/Anticipada de Nadal, Missa del Naixement o Missa Familiar de Nadal ... Les coses importants no les podem embolcallar de noms, que els hi facin treure la seva importància.
Jo vaig descobrir la Missa de la Vigília de Nadal, a la residencia on estava la meva mare, ja fa uns quants anys ... ; a mitja tarda, ens arreplegàvem residents, familiars, treballadors, direcció, tothom que voluntàriament hi volia participar, en una improvisada eucaristia a la sala principal. El compartir,aquests moments tant emotius, amb la meva mare -ja amb unes seqüeles avançades de l’Alzheimer-, amb qui ja no hi teníem comunicació ni hi podíem parlar, feia transcendir el moment; desprès compartíem l’estona amb familiars d’altres residents, amb similars problemàtiques. Uns moments de serenor, de records dels Nadals, del brou que acostumava a preparar, de l’estima que hi posava ... serenor que, es trencava, just al sortir al carrer amb les preses de la gent cercant les darreres compres per a la Nit Bona propera.

Per respecte, per el que significa, per la gent que no pot assistir-hi en horaris tardans, la missa avançada de Nadal, no pot quedar-se identificada amb quelcom que no li es propi ...

Creu Roja : ells hi son ...

Ahir, a la tarda, al centre “Mataró Parc”, en el festiu obert més proper a la festa nadalenca, amb un bullici i moviment de gent com en els millor dies... la majoria de gent somrient i carregats amb bosses i altres regals ... tota una observació que ho feia, assegut, en una cadira del bar. Un passadís de botigues on, si apleguen el més reconegut de les marques franquiciades : totes amb temptacions i objectes reclamant la nostra atenció, i compra ...
Al mig de tot destacava, una persona, en Joan B.; un senzill mostrador portàtil, amb l’anagrama vermell de la Creu Roja i, enfundat en una hermilla vermella, reclamava la nostra atenció; el cert es que, durant el temps que ho vaig observar, ningú es va aturar ...
És una historia, la de la Creu Roja, de més de 150 anys de ser hi, d’un projecte humanitari reconegut arreu, que desenvolupa projectes i atencions a molt diversos col·lectius.
Hem feia recordar als milers de persones, refugiats sirians, que romanen en algun lloc i que, ara, ja no son punt d’atenció informatiu : com podem passar davant d’una persona com al Joan, i al menys, no donar gracies.

Vaig aixecar-me de la cadira, vaig anar cap a ell, i li vaig dir, gracies per ser-hi ... moltes vegades amb això n’hi ha prou ... i ,si podem, col·laborem-hi

Quan el tamany no importa, però el ser-hi SI… “20 i + Coop Iniciativa Social”

Fa quinze dies, la sectorial que ens agrupa, a 122 de les cooperatives d’iniciativa social, va organitzar una trobada que, desprès d’una primera part més interna -amb l’assemblea i dues ponències especialitzades-, es va complementar amb un esmorzar dinamitzat, que obria la part mes institucional.
Vint anys és un recorregut curt en el temps però, l’evolució de la pròpia societat, de les atencions que la mateixa ens demana envers les persones, dels serveis concertats amb l’administració i, la forma en que les pròpies cooperatives ho han afrontat fa que, aquest període, hagi estat intens, i canviant.
Per als companys/es que ens varem incorporar a la Comissió de Gestió, fa 18 mesos, ha estat tot un honor i un plaer participar d’aquest esdeveniment. Som conscients de que, aquesta, és una fita en el camí; un recorregut que és la suma de molts esforços, i de persones que, plegats, han(hem) fet de la sectorial la realitat que és avui en dia i que, el futur, podem intuir l’hem de continuar fent, de forma col·lectiva.
El tamany no importa … aquesta es una frase que va pronunciar en Tomás, de Suara, i es cert : a la sectorial hi convivim cooperatives grans, i petites, però amb la voluntat d’esser representatives, de créixer i compartir nous projectes.
Però el que ens dona la força es el ser-hi, és el quelcom que ens fa ser i viure. Aquesta voluntat es la que porta, en aquests moments, a estar a la Presidència de la Confederació i  a la Taula del Tercer Sector entitats, aquestes, que representen i lideren la representació col·lectiva d’un sector molt més ample, que el cooperatiu. Però, a més, moltes de les cooperatives a títol personal, estan implicades amb d’altres federacions i entitats intermèdies, que en garanteixen una implicació més especialitzada.
No seria de justícia, que no fes referència a en Joan Segarra, Director de Comissió de Gestió, impulsor, coordinador i representant de la Sectorial a la Confederació i a la Taula. El seu coneixement del sector i el seu tarannà fa que les reunions mensuals esdevinguin participatives, efectives, i plantejant tot allò on, les cooperatives, hi puguem aportar.
Però la sectorial es la suma, en primera instancia, de tots els que hi participem, en Joan, l’Adela, en Tomás, la Sara, la Raquel, el Miquel Angel, la Pepa, el Lluis, el Francesc, i el Jordi; i, al costat d’ells, un seguit de cooperatives amb les quals compartim principis, coincidim a les assemblees, o en altres actes i, quan es possible  ens interrelacionem o cooperem.

Ara, hem iniciat les passes d’un nou període obert, un nou camí, incert com la societat que ens envolta; estem en un moment en que la sectorial ha sabut guanyar-se el respecte, i una identitat de col·lectiu, amb empenta. Cal respondre, a aquest nou període, amb la mateixa vitalitat, amb la suma de tot el col·lectiu -que la sectorial representa-, i amb la mirada posada “en les persones” que es l’essència del que ens identifica ...

dilluns, 7 de desembre del 2015

Nucli Històric de Lliçà d’Amunt : solucions i propostes

Fa poques setmanes, els veïns del barri on tenim llogada una part del casal parroquial, van fer una petita trobada, amb l’excusa de la castanyada : quatre moniatos, castanyes, i vi ranci, van acompanyar una xerrada informal dels veïns que, potser, no s’havia fet mai, o feia anys.
Un veí, en representació de tots, va escriure un manifest que feia un repàs a : l’abandonament i a les mancances d’un barri (nascut al voltant de l’església)  que no ha generat l‘interès de l’Ajuntament en el seva rehabilitació, cases abandonades,  l’edat dels veïns, establiments tancats per manca d’aparcament, dificultat d’accedir-hi i poc coneixement de l’entorn, s’uneixen perquè no arrenqui. Es evident que, la solució, no es un llistat entregat al regidor que ens volguí escoltar ni resoldre, puntualment, una deficiència.
A diferencia del cas de Lliçà comentat fa dies, l’anàlisi d’un barri, ha de comportar la valoració, des de moltes vessants col·lectives, del interès general, dels elements que cal preservar, de l’obertura de nous vials i direccionalment del transit ... però, també, ha de deixar espai a l’oci, a la cohesió interna i generar una vida col·lectiva que doni sentit i vitalitat al indret.
Una de les possibilitats més viable, es la constitució d’un Consorci, que amb la participació e implicació de l’administració local, dels propietaris, de l’església i d’altres agents afectats, adopti aquelles decisions coherents perquè de forma successiva es vagin produint les modificacions esglaonades per a esdevenir tal com s’hagi definit.

No es pot solucionar, el que s’ha deixat de fer durant anys, però cal ajudar a endreçar i fer coherent el Barri de la Sagrera del futur ...

diumenge, 6 de desembre del 2015

Si no hi ha classe mitja, no hi ha empresa mitjana ...

No voldria fer una descripció teòrica, dels molts autors, que han segmentat la població en diferents nivells i, arribar a la conclusió, de que hi poden haver nivells de persones amb ingressos determinats. La dinàmica del darrer segle va fer que una part de la població pogués viure del seu treball, amb independència i/o complementant l’industria; les professions liberals, artístiques, mèdiques, del transport, del comerç ... han fet que es poguessin cobrir necessitats des d’una vessant especialitzada, el que seria la, mal anomenada, classe mitjana.
Aquest nivell mitjà de riquesa, no es un concepte tancat, ni varemable, ni permanent en el temps. En els darrers 25 anys la classe mitjana ha sofert una pressió impositiva, de modificació de mercats, i de la irrupció de franquícies i marques amb molts mitjans i recursos, que han deixat fora, del mercat, molts d’aquests oficis, professionals i botiguers.
Molta, d’aquesta classe mitjana, estava sustentada per una empresa familiar i, els recursos generats en anys bons, havien anat a eixugar pèrdues, i moltes vegades minvant també el patrimoni familiar. La manca d’ajuda publica de les administracions ha fet que, moltes d’elles, hagin baixat la persiana i d’altres, amb entrebancs, tirin endavant.
En una economia pujant, aquesta classe mitjana, hauria anat reinvertint els seus recursos per assegurar la continuïtat de l’activitat productiva; ara amb la incertesa global, la manca de continuïtat familiar i la burocràcia, e impostos, que recauen sobre ells fa que cedeixin i, aquest valor afegit d’anys, es perdi.
Però també l’industria mitjana, aquella que va més enllà del talleret, o del empresari individual, ha estat durant anys el motor generador de llocs de treball, de formació, d’especialització i d’experiència; davant d’aquestes empreses, sempre hi ha estat un membre de la classe mitjana. L’empresari mitjà sempre ha estat al costat de la cultura, dels esdeveniments socials de l’entorn que li es propi, i ha donat empenta a moltes iniciatives associatives, i col·lectives.
Un directiu, no es un empresari; som bons en el primer cas i tenim molt bones escoles de negocis que ho acrediten; del segon, anem molt mancats.
Potser com passa a l’economia, ens quedaran els grans (els “rics”, els que tenen molts recursos, o han crescut amb establiments) de la distribució, i els petits (que son, i seran l’espai,on els grans no els interessa entrar).
Catalunya s’ha fet amb la suma de petites iniciatives, colze a colze, i hem de mantenir aquesta singularitat : ens cal enfortir i donar suport als petits, ajudar en la seva transmissió quan així ho aconselli, i  mantenir l’orgull dels establiments que superen els anys, adaptant-se ...
Per això hem sembla molt adient fer referència al post que, el sabadellenc, Jordi Mercadé ha inserit al seu bloc : “Com ha de ser la industria dels segle XXI”, i on fa una reflexió sobre les gran quantitats de producte que es fan, i que n’hem de forçar la seva venda i promoció quan,a lo millor, no les necessitem però hi esmercem, en aquest esforç, molts recursos dels que el planeta va escàs. Potser, aquesta industria del futur, hauria de ser mes personalitzada, més de produccions mes ajustades al que la societat demanda ...

L’exemple mes clar, es la proliferació dels “outlets”...

divendres, 4 de desembre del 2015

Mes enlla del Barça - Villanovense (Eliminatòria Copa del Rei 02.12.15)

El dimecres al vespre, varem estar al Camp Nou, amb motiu del partit solidari que, una vegada a l’any, el FC Barcelona en facilita entrades a les diferents entitats socials que operen a Catalunya. Al camp hi érem unes 67.000 persones : molts usuaris d’aquestes entitats, gestors, educadors i promotors socials, un seguit de persones amb un marcat esperit social.
A la cooperativa havíem demanat entrades que varem distribuir equitativament, amb persones i usuaris de la mateixa llevat d’un cas en que, una persona, ens va dir que no era un Barça-Madrid i que no tenia cap interès. Davant d’aquesta resposta negativa un nomes pot mostrar una desil·lusió. Perquè amb aquesta resposta s’entén que no es el que es busca; donar visibilitat, ajudar i agrair a persones la possibilitat d’estar al Camp Nou ja es del tot una satisfacció. Però sobretot fer pinya, veure que en aquesta tasca hi ha moltes persones implicades.
I una lliçó : el Villanovense va lluitar esportivament, al camp; les cooperatives tenim el handicap de que, per petites que siguem, hem de complir reglamentàriament i, legalment, amb tots els requisits com si fóssim una empresa gran. El Villanovense  va aguantar com el primer; no ho va posar fàcil i, la superioritat tècnica i de recursos dels blaugranes, van fer que el resultat mostres aquesta diferència.

A les entitats socials, a les del tercer sector, a totes aquelles amb les quals ens hi sentim identificades coneixent, i coneixem, les dificultats per a obtenir recursos i fer visible la nostra identitat, però estem al costat de les persones, d’allò que forma part del nostre ADN, i del qual no hi podem renunciar.

dimarts, 1 de desembre del 2015

Lliçà Centre II : Quan l’important es el “qui”

Ahir, al capvespre, a la primera planta de l’Ajuntament de Lliçà d’Amunt, hi va haver una trobada oberta amb empresaris locals per a valorar, i fer aportacions, a la nova centralitat que es preveu amb el trasllat, de les instal·lacions de Biokit,al nou polígon Logistic de Mango.
La recollida de dades, i d’informació de camp prèvia a les conclusions que es puguin aportar, s’està realitzant a traves de “Arquitectura de la UPC”; en la presentació es va fer una reflexió de la situació actual que, evidentment, coincideix amb la que com a veïns veiem, detectem, patim, i en som conscients d’aquesta realitat, moltes vegades fruit d’una manca de visió, a mig termini, per part dels responsables locals (persones, entitats, empreses i administració).
Al llarg d’aquests disset anys que portem al poble, hi ha hagut propostes diverses : des de l’Agenda 21, fins al projecte Lliçà Centre (del 2002), que va estar exposat en un local davant mateix de l’Ajuntament, tots ells guardats en l’oblit.
Al sortir de la reunió, hem va quedar la sensació de que tindrem un nou exemplar a la biblioteca dels impossibles, darrera mateix del pla de dinamització comercial local, que mai mes ningú ha esmentat, malgrat el cost de l’oportuna subvenció.
No descarto que el espai, instal·lacions i ubicació de l’actual Biokit, es una eina que pot ajudar a endreçar determinades mancances, amb un “centre” on no hi ha una agrupació de serveis (Cap, Biblioteca, Instituts, botigues ...) on tot està separat i cal agafar el cotxe sempre. Inclús a la divisió administrativa l’espai mes “originari” de l’actual Lliçà, es denomina “El Pla”.
Però el problema no es el que hi puguem fer : el que cal es, seduir novament a la població local, a tornar-se a identificar amb el que el poble ofereix amb el handicap de que, en aquest sentit, anem uns anys endarrerits i l’oferta, en tots els sentits, propera és més llaminera.
Durant la xerrada, a la qual hi varen assistir representants de sis comerços, cap empresa, llevat del Sr. Salavert, alt directiu de Biokit, es va fer pales que el problema no és tant puntual d’aquest nou espai disponible, sinó que afecta igualment, al centre històric, molt degradat actualment, a la manca d’espais urbanitzats d’esbarjo, de la difícil circulació peatonal a l’espai de la carretera, amen del tema aparcaments, i que com un trencaclosques no es pot solucionar una cosa sense valorar el seu encaix local.
Però anant al tema de la capçalera : si no definim qui ha de tirar endavant aquesta proposta/projecte que, amb valentia, replantegi la resolució de espais conflictius (en el sentit de poc accessibles, o distribuïts incorrectament), que tingui la previsió de definir la identificació de Lliçà com a  referent de quelcom engrescador i, d’anticipar-nos, al que la societat del segle XXI ens demandarà com a poble, en la seva vessant de satisfer unes necessitats reals d’esbarjo, de desenvolupament personal, de proximitat en les compres, i de realitat generadora d’activitat econòmica i de llocs de treball
Aquest qui, no és una persona, ha de ser un àmbit col·lectiu que hauria de liderar-ho; o en tot cas continuarem apedaçant com hem fet fins ara

Per cohesionar, hem de sentir que estem al mateix poble ...

dilluns, 30 de novembre del 2015

“Black Friday” : Una excusa rendible ?

Aquests dies, desprès del d’acció de gràcies, son diades de compres compulsives, per als americans consumistes : tenen un seguit d’ofertes i, moltes d’elles, atractives. Tot, amb una campanya mediàtica a la qual, difícilment, t’hi pots resistir : des de les compres a establiments tradicionals fins a les grans companyies a la xarxa.
Si fossin previsors, fins i tot, tindria sentit que, a partir d’uns descomptes puntuals, poguéssim anticipar algunes compres nadalenques i, gaudir d’uns estalvis. Aquest any el impacte en els comerços ha esta generalitzat : fins hi tot alguns comerços que escapen a les puntes de temporada, no han evitat de penjar-hi el cartell; per qualsevol persona aliena, a la campanya, pensaria que es una tradició de fa temps o que, inclús, és una cosa pròpia d’aquets indrets.
Hi ha al meu entendre quatre qüestions latents :
a)      Cal tenir unes bones eines de gestió que ens permetin garantir que, els descomptes que fem, no limiten la nostra rendibilitat; hi ha alguns establiments que limiten el nombre d’unitats, en aquestes ofertes.
b)      Estem generant, novament, un moviment de veure com podem saltar les limitacions legals, de les rebaixes i dels períodes concrets en que estan autoritzades i, amb aquesta excusa, fem una “cosa” encoberta.
c)       Es evident que si jo, com a establiment, puc fer una venda la meva competència es quedarà sense fer-la ja que els recursos, dels clients, son limitats i, per tant, si ja he comprat el producte, ja no faré una ullada per Nadal i, a lo millor, tampoc entro en un establiment de la competència.
d)      El gros guanya al petit : la botiga, franquícia o l’establiment a la xarxa, té un potencial, una previsió, i una capacitat de compra, que el petit no pot gestionar.

Hauríem de fer, entre tots, la reflexió del que cal, i es pot fer : el moviment de compres i transaccions ens ha de fer reflexionar, a quin tipus de client estem adreçant-nos i que esperem que es mogui per quelcom més que el preu ...

diumenge, 29 de novembre del 2015

Ara : 5 anys i endavant

Tinc l’exemplar d’ahir, el de l’aniversari, al igual que guardo els 50 primers exemplars, de quan va sortir aquest diari ... i ja han passat cinc anys. Penso que, a molta gent, ens va sobtar l’aparició d’una nova capçalera, amb un estil i contingut propi, que analitzava la noticia més enllà de la ressenya informativa : hi havia quelcom més que ajuda a entendre els,  amb la opinió de periodistes i col·laboradors de la comunicació però, amb una visió personal, que és la que ens aporta la reflexió, i l’anàlisi en profunditat.
Una lluita diària, i una complicitat, perquè el diari tingues el seu lloc entre els grans : un diari que cada vegada esta disponible a mes indrets, a la cafeteria on prens l’esmorcar matiner ... ; una lluita que va començar, amb moltes persones, que varem confiar en els seus protagonistes : direcció, periodistes, equip tècnic, col·laboradors ... L’edició d’un diari es de les poques industries en que has de guanyar el client cada dia, i això requereix de tenir els millors al millor lloc.
Gracies a tot l’equip i, per ser, el meu diari referent ...

dijous, 26 de novembre del 2015

Com diuen els americans, un dia per donar gracies ...

Avui es el dia d’acció de gràcies, festa arrelada principalment als Estats Units; una diada que no arrelat entre nosaltres, però que té connotacions, i arrels profundes. Una festa que recorda l’arribada dels primers colons, dels primers immigrants anglosaxons  a Amèrica i, la seva relació amb els natius indis compartint coneixements i ajuda perquè, les primeres collites d’aliments, siguin profitoses. Aquest és l’origen, el que diríem l’excusa, d’aquesta festa arrelada i festiva.
Però, sobretot, és una festa intima, familiar; una festa que no es pot perdre, una festa que ajunta i fa retornar, a la llar familiar, als que durant l’any estan lluny o atrafegats i que, per una estona, deixen les preocupacions, telèfons i altres mitjans, per dedicar-se als més propers.
Acció de Gracies es aquell dia que no admet excusa : reunir per un dia, o un sopar, tota la família al complert, amb un ritual i una gastronomia pròpia.
Des d’un punt de vista més material, aquest dia marca, d’una part, el inici de la temporada pre-nadalenca i com que, el divendres, es pont hi ha el “Black Friday” unes super-rebaixes per començar a fer les primeres compres nadalenques.

Els que pugueu, ajunteu-vos i gaudiu : cal donar gracies, sobretot, als més propers ...

dimecres, 25 de novembre del 2015

25 de novembre : sense solucions ?

Un any mes en aquesta diada recordem la indignitat d’un fet que ens afecta a tots : El Dia Internacional  contra la violència envers les dones. Una ullada que ens ha de fer solidaris amb les persones que ho pateixen, esperonar a les persones que ho coneixen i no intervenen, i limitar les possibilitats de la societat per acceptar actituds que si no ho fomenten, almenys toleren símptomes que ens haurien de preocupar.
L’estadística dels darrers anys en colpidora : 56 persones el 2012, 63 i 57 en els dos anys següents i 56, en aquest 2015, encara sense finalitzar. D’aquest 2015, si no he errat en el seu anàlisi, hi ha 9 persones amb edats entre els 20 i els 29 anys, període en el qual la persona està en formació, i amb una vida per davant.
Es evident que hi ha una manca d’encert en afrontar les línies d’acció, però hi ha dos fronts que en son prioritaris :
a)      La massificació dels mitjans, TV i cinema, on la violència, s’entrellaça sense un fil argumental, i on el cinema americà n’ha fet una al·legoria. L’influencia en aquest sentit es perjudicial, ja que provoca la sensació de que un arma es un estri normal, i de que la justícia i els conflictes es solucions d’aquest camí. Hi ha igualment un cinema britànic i nòrdic, gens menyspreable que hauríem de promocionar.
b)      Treballar la proximitat : cal millorar els horaris i fer-los compatibles, amb ocis creatius i desenvolupadors de la persona (per grans i petits), el foment de l’associacionisme com a eina social de conviure, i el treball de la vessant emocional de la persona.

Tots hi som cridats en aquesta tasca ...

dimarts, 24 de novembre del 2015

Ferrer i Palau : Mes enllà d’una lletra de canvi …

Fa uns dies,vaig cedir, a l’Associació Cultural de la Baixa Segarra, l’original d’una lletra de canvi, que, desprès de tot un recorregut, ha retornat a la ciutat d’origen, Santa Coloma de Queralt. Aquest document, al igual que la majoria de l’època, ens parla d’una transacció, d’una venda a “Sobrinos de Castillo Hermanos” de Tudela (Navarra).
Al marge esquerra de la lletra i, dins del segell de goma amb el nom de “Juan Ferrer y Palau – Stª Coloma de Queralt”, hi ha el numero 432; de forma aïllada, no ens dona molta informació però, si en tinguéssim d’altres, ens donaria al menys el nombre de facturacions per aquest sistema, o una mitjana. La data d’emissió es del 14 de noviembre de 1889, un dijous. El que sobta es que, malgrat que el timbre del document (l’escala que es liquida en funció del import del document), s’expressa en Pessetes, el import al document está expressat en “reales de vellón”, l’antiga moneda; cal dir que l’equivalència era de, 4 reals igual a 1 pesseta.
Entrant en el contingut del document, el venciment és girat a 8 dies vista; uns dies de cortesia perquè la lletra arribes a arreu i que s’emmarca en les tradicions, i costums. De la resta del document no vull destacar res, en especial, ja que son les formes típiques d’emplenar-ho.
Si que mereix especial observació, el tema dels endossaments : inicialment l’emissor que hem dit era en Ferrer i Palau, ho endossa a Bonaventura Catarineu (amb numero registre 86.341), comerciant, i banquer d’Igualada, i signa l’endós amb data 16 de noviembre (dissabte); el mateix dia ho endossa a Juan Serra y Dalmases (es estrany que aquest no hi incorpori un segell de goma propi). El nou endós es a Hilario Baraza, que, aquest, podria ser el “recader”, o el correu que facilita que, la lletra, arribi a Zaragoza concretament a la casa de canvi de Clemente Soteras (amb numero de registre 410992 entitat que s’integrarà en el Banco de Aragón), en data 20 de novembre; el mateix dia 20, hi ha un endós a nom de Vicente Miquel que, en el segell, ens diu que es de Tudela, i qui signa al final de la part del darrera del document, conforme ha rebut el pagament. Del dia 21 de novembre hi ha la signatura del lliurat conforme accepta el pagament.
D’aquest lliurat de Tudela, tinc un altra document originat a Valls; en aquest cas les persones que hi intervenen, no tenen res a veure amb el que hem descrit.

Espero que pugui servir per ajudar a recuperar aquesta petita història local …

dilluns, 23 de novembre del 2015

Anecdotari : Vigilar amb Renfe

Fa unes setmanes volia anar a Barcelona amb la Renfe; m’ho vaig agafar amb calma. Ara que tinc la tarja daurada, si puc, m’han aprofito ... alguna avantatja tindrà l’edat. Feia temps que volia anar a Papercat, una fira per col·leccionistes de paper en general,  que es feia al Casinet d’Hostafrancs, just a tocar de l’estació de Sants (Barcelona). Vaig a anar a l’Estació de Mollet-Sant Fost, per la facilitat d’aparcament, al igual que en altres ocasions.
Pocs minuts després de comprar el bitllet, d’anada i tornada anuncien, per els altaveus, que hi ha una retard tècnic d’uns 45 minuts; en principi, no hem preocupa el tema, ja que podria agafar el primer que vingués. Però, el temps, anava passant i calculant que ja no tindria temps suficient per a veure i tafanejar la fira, vaig sortir de l’estació –segellant novament el bitllet- i fent cua a la guixeta per a demanar la devolució. Hem van donar un nou bitllet amb la possibilitat d’utilitzar-lo en els trenta dies següents i que, ja m’anava bé, perquè el dimecres següent havia de tornar a Barcelona.
El dimecres, faig el mateix camí : aparco a Mollet i vaig a Barcelona sense indecències però, a la tornada, i al validar el bitllet hem diu “Títol esgotat” i m’adono de que hem van retornar només un bitllet, per un sol viatge, dels dos que havia comprat : es a dir, sense sortir de l’estació, només hem van retornar la meitat. Sort que encara tenia temps, i vaig tenir de comprar un altra bitllet. No és el import, és l’enrenou que t’ocasiona; en el meu cas no es més que una anècdota però, a altres persones, poden perdre el tren i,el import si ser important.

En fi, una anècdota mes ...

divendres, 20 de novembre del 2015

Que fèiem fa 40 anys ...

El dia en que va morir el General Franco,estava fent el servei militar a Sabiñanigo (al Pirineu d’Osca). Era un acuartelament del Regiment Galicia 64, Batalló Gravenilas 25, i jo estava a la Companyia d’Esquiadors i Escaladors, fent funció de despatx. Cal dir que en aquells moments l’equipament tenia una quadra de “mulos”, i tot el necessari per al seu funcionament. El poble també vivia dels nois que estàvem fent el servei militar, des dels bars, fins al cinema dels diumenges, com d’altres petites necessitats que podies tenir
No tinc present de fer un seguiment de la malaltia que tenia i quan arribava algú de fora, es feia algun comentari. Recordo que a primera hora del dia 20 arribaven, uns minuts abans, els companys que tenien el que se’n deia el “pas pernocta”, es a dir, tenien la possibilitat d’anar a dormir fora, perquè tenien els pares o família propers. No recordo pas cap cosa especial, llevat de la sensació de neguit que comporta una situació com aquella, tant per la incertesa, com per la situació en que ens trobàvem.
Desprès del toc de diana, la noticia ja estava en boca de tots : al baixar al menjador, per al esmorzar diari, el que era el Tinent Coronel de l’acuartelament, un home gran, prim,que tothom respectava, i que devia haver estat a la guerra civil, va agafar el micròfon i amb gran silenci va comunicar la noticia : es va emocionar al dir-ho, va esser quelcom impactant.
Jo crec que el mateix dia varem estar en alerta però, a l’endemà, ens varen donar uns dies de permís suposo que, molt encertadament, per evitar problemes.
Desprès la reincorporació al cuartel, i va continuar la resta del període militar, amb tranquil·litat.

No acostumo a parlar del període del servei militar però, personalment, agraeixo haver tingut aquesta oportunitat : seria la primera vegada, fora de la família, per un període llarg i la possibilitat de conèixer altres realitats ...

dijous, 19 de novembre del 2015

Documentació segle XXI, i col•leccionisme (II)

Al darrer post feia una reflexió de la documentació, i rastre, que han deixat les diferents entitats bancàries, ara ja desaparegudes; però si fem, aquesta translació, a l’àmbit personal veurem que encara, és més restringit.
Avui en dia, és molt difícil trobar un extracte bancari, una factura de serveis, una carta personal, o un rebut d’impostos ... quasi tot ho tenim de forma digital i amb poca informació; format que té els seus beneficis, però també la possibilitat de perdre la informació, ja que tot es virtual. Igualment hi ha altres suports, tant d’imatge (vídeos Beta, cintes en Super 8, o CD de fotografies, disquettes ...), o en temes de so (“cassette”, o vinils ...) en que, cada vegada, es més difícil trobar aparells reproductors i si, no som capaços d’actualitzar el suport, podem tenir dificultats per la seva reproducció, en un futur.
No menys important és el cas de les fotografies on hi ha, una preeminència, de la fotografia digital; en un moment en que, el nombre de fotografies, s’incrementa exponencialment les que en quedaran dintre d’uns anys seran ben poques i, menys, les que tinguin un interès informatiu, o familiar.
També es important recalcar un cert ordre en aquesta documentació que anem recollim o que, vulguem guardar : cal fer anotacions a les fotografies i fer, alguna referència, als documents; si tota aquesta documentació no té un cert element argumental, i arriba a mans d’una tercera persona, aquesta no ho valorarà, ni s’entretindrà a esbrinar-ho, i moltes possibilitats de que acabin perdent-se.
Un altra tema a valorar es el manteniment del col·leccionisme, d’aquest recull de peces d’una determinada unitat o motiu, feta al llarg del temps, i que possibilita el coneixement de tradicions, fets,curiositats, publicacions ... o qualsevol altra element que sigui susceptible de reunir un nombre de peces diferenciades.
El col·leccionisme és un fet personal, quasi intransferible : un plaer solitari on, el col·leccionista, veu en cada objecte una història, un procés de recerca, de desplaçament a fires, o d’intercanvis, de la troballa d’aquella peça especial, o del descobriment de nous elements que enriqueixen el total i, moltes vegades, el compartir amb altres col·leccionistes les vivències, que son enriquidores. Aquest fet, fa que sigui molt difícil transmetre aquesta percepció, aquest intangible.

També perquè moltes vegades no hi ha “catàlegs” de peces (casos apart son el tema dels segells, i de les plaques de cava entre d’altres) i, això, comporta que la col·lecció no estigui mai complerta. Per exemple, hi ha un col·leccionisme, de sobres de sucre (glucofilia) on el propi interessat hi veu diversitat, cultura, coneixement, oci, esforç, recerca, satisfacció ... termes que no podem transmetre si no fem viure, a altres persones, aquesta passió ...

dimarts, 17 de novembre del 2015

Col•leccionisme bancari ... : Mantenir la documentació, de les entitats perdudes (I)

Fa uns 25 anys vaig començar, un recull de diferents documents habituals, principalment de finals del segle XIX, i primeres dècades del XX en part perquè, el nombre d’aquests “papers”, era més habitual. Les primeres adquisicions varen ser al Mercat dominical de Sant Antoni, a Barcelona, espai on curiosos, col·leccionistes o simplement amants de trobar aquell llibre o el darrer cromo que ens mancava, acudíem a cercar quelcom que ens sorprengués.  A aquelles primeres lletres de finals del 19, es van anar sumant d’altres documents, rebuts, impostos, paper segellat, cartilles de racionament, cartilles bancàries, xecs ... tot un seguit de documents que, avui en dia, fan un resum de la història del nostre dia a dia.
Però, les lletres de canvi, han i son el gruix d’aquesta col·lecció; totes elles ens parlem de dates, persones i sobretot, d’un seguit de bancs, entitats i, banquers locals, que han estat la base de la moderna banca; molts d’ells han anat desapareixent, amb les successives fusions i /o adquisicions, i en d’altres casos el tancament de petites entitats que no han pogut superar etapes adverses.
Ho dic això per que, en diferents “foros”, he reivindicat la pervivència d’una sèrie de documentació i publicacions d’aquestes entitats bancàries pròpies de Catalunya, especialment les caixes d’estalvis, que han generat un nombre de petits documents, i una historia propera més que remarcable. Cal d’una part que puguem guardar, evitar la seva destrucció, i resguardar de l’oblit, aquests documents i, a la vegada, obrir espais d’intercanvi, perquè aquesta historia no es perdi.
Recordem les entitats que hi havia fa uns anys ? ... i les que veiem ara.

dilluns, 16 de novembre del 2015

Tinc una cosina …

Els cosins, fills de germans (es) dels pares, son membres de la família que els veiem, amb els ulls dels nostres pares i, difícilment, hi tenim una coneixença amplia; en el meu cas, tinc 4 cosins directes, tres per part del meu pare, i una per, la meva mare.
Amb els temps, he tingut ocasió de reprendre un contacte continuat amb la Isabel,  majoritàriament, per correu electrònic, una eina que utilitzo sovint : d’una part perquè m’hi expresso amb més facilitat, i perquè el destinatari ho llegeix en el moment que tens temps, per fer-ho.
Moltes vegades, m’he preguntat, que es un cosí, o que esperes d’un cosí ?.
D’una part, sota aquest nom si agrupen, genèricament, tots els parents amb diferents graus d’afinitat i, amb els quals seguim les vinculacions familiars.
També dir, per anticipat, que una part dels membres familiars van endarrerint l’ordre del cognom i, moltes vegades, això en fa difícil la seva identificació directa i el seguiment;  es va perdent aquesta vinculació atenent que hi ha generacions de per mig, i es difícil trobar histories o genealogies familiars que n’afavoreixin aquest coneixement.
Normalment ,els avis cinquens, cosins cinquens, o nebots cinquens son autèntics desconeguts, llevat que, alguna circumstancia especial, (per exemple proximitat en la residencia, mateix lloc treball ...); però això serien excepcions i, en molts casos, parlem de cosins en general amb independència de la distancia entre generacions.
No hi ha manual de instruccions sobre el que ha de ser, i fer un cosí/na; en tot cas hi vull aportar la meva orientació personal :
. Hi ha uns avantpassats comuns i una història compartida; moltes vegades també podem facilitar-ne el seu coneixement, i la difusió conjunta.
. Un cosí esta en la mateixa generació; per tant les diferencies d’edat no han de ser notables.
. Té una visió propera, i externa, es a dir : coneix la nostra història perquè hi ha una vinculació i uns espais de coneixement mutu però, a la vegada, pot veure i viure la nostra historia personal, amb un grau de distancia que el fa adient, per a aportar una opinió raonada.
. El fet de ser família, permet un respecte a les idees, i confiança.
. Pot fer un paper important, en moments de mediació, o de superar i/o desbloquejar situacions.
. No es pot identificar un paper -un rol- predefinit, sinó que, les pròpies evolucions personals, donaran peu a establir aquests esquemes de relació.
. Un cosí té una percepció directa de la generació anterior i, per tant, això pot condicionar la seva relació amb nosaltres.
. No tots els cosins poden respondre o mantenir una relació similar : hi ha molts factors que hi poden influir.
. La relació amb els cosins s’ha de treballar, mantenir, trobar motius sincers de coincidència... mes enllà dels compromisos propis de la relació familiar.
. Ajuden a veure la vida des d’una altra visió i, ens aporten noves coneixences a partir de les corresponents parelles
. Potser seria el “coach familiar” actualitzat
Quan, aquest retrobament, reneix desprès de que ja no hi siguin els pares, cal entrar en un tema de voluntarietat, en el sentit de que hem de ser ambdós cosins qui valorem aquesta nova situació, i cercar un espai compartit, on ens hi sentim còmodes. Però això també comporta que aquesta acostament/manteniment del fet, esdevingui de forma oberta, que siguem capaços de trobar converses i motivacions més enlla de les clàssiques formules, de parlar del temps o de com estan els nets.
Per això, moltes vegades, demanes això: ser-hi
Gracies Isabel per ser-hi
PD. Faig extensiu al meu reconeixement a cosins de les branques Giner (Fidel, Antoni i Joan), dels Pla (Francina) i dels Carreras (Jaume), amb els també mantinc contactes sovint.

diumenge, 15 de novembre del 2015

Paris : l’endemà del malson

Primer, va ésser un avançament -inconnex encara- al programa “8 al dia” , de divendres passat; desprès, les noticies es van anar succeint, amb mes informacions ... Va estar l’endemà quan ens varem despertar, amb l’abast real del horror, que havia colpejar la capital francesa : tots ens sentim abatuts i desconcertats.
Paris sempre ha estat, i és, la referència de la llibertat,  la del maig del 68, de l’elegància, de la cultura, del coneixement, i de la innovació i recerca en molts àmbits ... un centre de la vella Europa que no entén aquest impacte sagnant.
Podem esser avançats, tecnològicament, però l’esser humà es feble i vulnerable : la mort violenta se’ns emporta d’aquest mon persones que, senzillament, havien sortit a gaudir d’un capvespre, al restaurant, a la sala de festes, o a l’estadi de futbol. Aquesta mateixa impotència es tradueix en unes vivències, dels familiars i amics propers, que s’han truncat i, difícilment, es recuperaran d’aquests fets, i menys de poder-los entendre.
No els hi ha importat, als terroristes, quines han estat les víctimes : és una manera de fer, i de fer un mal incontrolat a la nostra societat, minant allò que ens uneix i ens cohesiona. El nombre de missatges intercanviats, a les xarxes, manifesta el meu suport i el de molts altres ciutadans, vers als amics i poble veí, al qual ens hi sentim propers, en aquest moments.
Tots hem de fer confiança a les persones que tenen, a les seves mans, la nostra seguretat ...

dijous, 12 de novembre del 2015

Catalunya : any perdut ?

La votació, de fa unes hores, al Parlament de Catalunya ens ha corroborar el que s’intuïa : no hi ha hagut variacions respecte de la primera votació, malgrat que, el llistó, era mes baix. A 46 dies, de les eleccions i per tant, de coneix-se’ns els resultats, calia esbrinar i esforçar-se més en trobar formules més enllà de les possibles sumes aritmètiques, que ajudessin a superar el nombre de vots necessaris per la designació del nou President de la Generalitat.
Per contra soc del parer que, les opcions que s’han presentat, a les darreres eleccions han rebut vots de darrera hora, d’un vot indecís que ha sumat, a partir d’una reflexió incerta : ajuntar en una llista dos partits distants, i en les properes eleccions anar separats, la irrupció de CSQP com a nova opció, i la disjuntiva de valorar mes l’aspecte independentista que el de la pròpia gestió ordinària del país ...
Hem perdut un any de la nostra vida, de la personal i de la col·lectiva, de la de les il·lusions, de l’ensorrament i de la decepció, de les persones que ens han deixat en aquesta darrers 365 dies pensant en un futur que el veien molt proper ... A la vegada hem recargolat més la discrepància entre persones, radicalitzant en un Si o un NO les opcions possibles, quan els acords han de garantir el consens majoritari, com passa en qualsevol de les nostres activitats diàries. No es qüestió de noms, ni de projectes, es qüestió de futur. Necessitem, entre tots, identificar el futur col·lectiu i transparent que volem, el de llarg horitzó; no els aspectes tàctics del dia a dia pensant més en el objectiu, i rendiment, de cada declaració envers els resultats que se’n puguin derivar.
No ens valen intencions, ni rumors, ni estratègies, ni retrets : cal garantir que Catalunya retrobi el respecte i orgull d’una col·lectivitat que s’ha destacat en molts àmbits : culturals, arquitectònics, artístic, del comerç, de la negociació ... però que cal tornar a cohesionar vers un futur comú.

No volem que ens decepcioneu ...

dimecres, 11 de novembre del 2015

Petra de “Seis Hermanas” ...

No acostumo a comentar al bloc, series, ni debats televisius, o altres programes però, el cert, es que aquests capítols diaris tenen l’encert d’oferir la imatge del Madrid encasellat, i caduc però, a la vegada, d’una societat i persones que lluiten per trobar un nou futur. D’aquests personatges, el de “Petra”, es el que representa la lluita diària, senzilla, encoratjadora, de la voluntat d’aprendre a llegir, o de la lluita interna envers els seus sentiments.
Els meus quatre avis, van estar treballant en el sector tèxtil, del cotó i la llana, en els moments de la Catalunya mes fabril, d’aquella que emplenava les ciutats de xemeneies altes però que, també, en altres racons de Catalunya i d’Espanya també formava part del ADN familiar. Encara avui, el sector tèxtil de distribució, continua essent un dels puntals del comerç i de les franquícies.
La sèrie ens ajuda a situar-nos i es una veritable lliçó d’història, d’apropar-se a moments i situacions de la vida quotidiana, del moviment i dels sentiments, del tràfec i de la suor, dels neguits i les rialles; aquesta vida que , difícilment, podem imaginar visitant alguna de les colònies tèxtil,s o habitatges que hi havia, avui buits i museïtzats al llarg dels rius catalans.
Però “Petra” no seria creïble, si darrera d’aquest personatge no hi hagués la Cristina Olcina, actriu que té la vivesa de donar-li aquella vitalitat per afrontar les vivències d’una Petra anònima, treballadora, que no defalleix, i que es el pal de paller de casa seva.
Gracies a totes les “Petra” ...

D’opinadors i tertulians : debat o generar implicació ?

Les cadenes de TV, han trobat un nou element d’entreteniment: els debats tant politics, econòmics, socials, esportius o de les xafarderies vers determinats personatges.
Cada noticia, rumor o, senzillament, la contrarèplica, son analitzades fins a extrems insospitats, aflorant comentaris i anàlisis, que s’allunyen del motiu inicial. Tot això genera repeticions en altres programes que se’n fan ressò. Per endavant que la llibertat d’expressió, i el respecte a totes les posicions, haurien d’esser fites de referència, però moltes vegades, l’apassionament del debat, i el moment, poden fer males pesades a qualsevol persona.
Si a això hi unim el poder, mediàtic, de la TV i la seva capacitat d’arribar a un nombre important de llars i persones, com cap altre mitja té en aquest moments, tenim un bon raonament del perquè, molts del implicats, acaben apareixen als mateixos programes, o en similars.
L’opinador emet el seu comentari, sense opció a replica : el cas més usual son les columnes a la premsa; el tertulià debat amb altres persones plantejaments, i opinions i, a partir del mateix, es genera una capacitat de poder contrastar pros i contres, amb l’ajuda d’un moderador, que en diversifica les intervencions.
Uns i altres generen debat, capacitat critica enfront de determinades situacions, una porta oberta a denunciar determinades formes de fer que, avui en dia, haurien d’estar superades.
Moltes vegades, els tertulians, tenen l’opinió més formada : veuen situacions, i solucions, ja que no es troben atrapats per altres condicionants. Llavors haurien d’oferir estratègies i situacions que permetessin desbloquejar o aportar nous elements que afavorissin la seva resolució.
Potser haurien de generar la capacitat d’engrescament de la societat civil, de persones, de col·lectius o entitats que permetessin, entre tots, sortir o al menys alleugerir la pressió mediàtica de determinades noticies que s’enquisten en el temps.

Cal afrontar els debats amb valentia, totes les vessants polièdriques que pot aportar, i oferir a l’espectador una informació clara i transparent, perquè pugui tenir opinió. Si en temes d’emprenedoria, hi han mentors, potser hauríem d’esbrinar una possible nova ocupació : Mentor de problemàtiques col·lectives …

divendres, 6 de novembre del 2015

Davallada als cementiris ?

No soc d’anar al cementiri més enllà de les dates de primers de novembre o, d’ocasions que ho requereixen quan acompanyes a fer el darrer recorregut a algun familiar, o amic. Son visites on el temps és el que menys importa i, cal deixar-se portar, per la sensació de tranquil·litat i respecte generalitzats. Això no obsta perquè hi trobem aquelles reflexions que ens apropen al record, i vivències, amb els éssers a qui vas a retre aquest homenatge : més per a nosaltres i, per el respecte que ens han merescut.
D’entrada, aquest any, hi he percebut una baixada en el nombre de persones assistents, tant per la facilitat d’aparcament com per el fet de, demanar als empleats del cementiri, que ens ajudessin a accedir a un dels nínxols superiors, on hi fa falta un camió articulat, i que varen venir molt ràpid. Hi ha un altra sensació, bastant desagradable, amb el nombre d’adhesius (de colors diferents, segons l’any) en que es demana als titulars, dels nínxols, de contactar amb la gestora de la funerària, per a, suposem, liquidar deutes pendents, i que posa en qüestió la vulnerabilitat de les restes ja que, si no hi ha contacte, els nínxols poden quedar rescindits i disponibles i, les restes, passar a un lloc comú.
Hi pot haver un ventall ample de situacions que ho provoquin : la manca de descendents, la deixadesa d’aquests, o les baralles entre familiars, la residencia en altres indrets, la mort sobtada de la persona que ho gestionava, o la manca de recursos ... Això també provoca que, molts nínxols, restin oberts i sense propietari, que reforça l’idea de que les costums. estan canviant.
El cementiri es el lloc on ens enfronta al nostre origen, ens ajuda a vincular la nostra historia i a donar sentit a la vida, en la mida que també serà el nostre destí. No es estrany que, cada vegada mes, a la que tenim una mort propera s’hagi de recórrer a professionals que ajudin a mitigar el dol, i a afrontar-lo.

Ens cal temps per afrontar els revessos de la vida, a gaudir dels bons moments, i fer homenatge als que ho han fet possible ...

dijous, 5 de novembre del 2015

El recorregut de la cavalcada de Reis ...

Hi ha una qüestió que sempre m’ha intrigat i és el perquè, durant la vigília de la festa de l’Epifania, la cavalcada dels Reis de l’Orient no fa una visita a l’església local; pot semblar una pregunta sense sentit, però m’agradaria fer-hi un raonament, al plantejar-la.
D’una part unes administracions publiques, que es manifesten laiques i, que han de ser curosos amb la llibertat religiosa de cada un dels ciutadans, son les primeres que organitzen aquest esdeveniment –la cavalcada- com un acte mes i, per tant, sense traslladar als participants i espectadors el sentit religiós del que es fa. Igualment l’afegitó del Patge Reial una desena de dies abans, també sol ésser organitzada per els mateixos ajuntaments, o per entitats alienes a l’església, per exemple centres comercials ...
Hi han altres manifestacions en la vida de Jesús en que és la societat civil, i mes concretament les confraries, les que s’encarreguen de mantenir la festivitat i el sentir del fet religiós : es el cas de la Setmana Santa, on les imatges (que generalment estan a les esglésies), i les processons, estan organitzades per aquestes entitats, tant en els recorreguts com en la logística pròpia de l’esdeveniment.
Mes a prop tenim en cas de les representacions de la Passió, històricament centrades en quatre poblacions, i que son organitzades per entitats pròpies, a mig camí entre una organització religiosa i una entitat cultural, i les representacions dels Pastorets, amb la celebració properament del centenari del text d’en Folch i Torres, també vinculades a col·lectius o entitats properes a l’entorn de l’església.
En un i altra cas, la participació en aquets actes, reforça la vinculació envers el fet religiós i, en la majoria de casos, les activitats socials s’allarguen durant la resta de l’any. No entenc com, l’església, no té un paper més actiu en el disseny, estètica, objectius de la festa, i en la transmissió dels motius de la mateixa ...

En un moment en que hi ha una major incidència dels”personatges” com el Pare Noel, i altres aliats, que pressionen a nivell de carrer,  de mobiliari, de complements i de “merchandising”, s’hauria de replantejar aquesta festa, ja que pot caure, en una festa consumista, fet que desvirtua l’origen. El regal de Reis és, i ha de ser, un petit detall, com aquell que varen deixar al cobert de Betlem, personalitzat, pensat, reflex de l’estimació que li tenim a la persona a qui va adreçat; el somni, la il·lusió, el regal ostentós, no pot esser moneda de canvi de l’estimació dels mes petits ...

diumenge, 1 de novembre del 2015

La castanyada : un segon carnaval ?

Aquesta festa entronca amb la tradició, amb allò que perdura i, ens recorda, les formes de fer transmeses al llarg dels anys; la història ens la situa la vigília de Tots Sants i, ve lligada, a aquesta com un àpat  gastronòmic, relacionat amb els productes propis de la tardor (panellets, castanyes, moniatos ...).
El temps meteorològic no ajuda a situar-nos;  a finals d’octubre és una època, en anys no tan llunyans, que sol ésser de fredors considerables i, per tant, aquesta menja –consistent - ajudava a suportar els rigors de les nits de tardor. Tampoc  ajuda l’aïllament del fet de la mort, com a element inseparable de la vida, i enterrem als nostres morts amb rapidesa.
D’altra part, la manca de continuïtat en la visita als cementiris fa que, molts d’ells, quedin sense responsables titulars dels mateixos, les concessions es liquidin, i les restes passin a llocs comuns, així com el nombre d’incineracions que van en augment.
Encara mes preocupant es l’imparable presència dels personatges Halloween, arribats dels Estats Units, amb tota la parafernàlia i “merchandising”, que té cada vegada més adeptes.
Aquest any, el preu dels pinyons, ha fet que el preu per kg. del panellet elaborat sigui quasi prohibitiu , s’hagi de recórrer, a substituts de igual preséncia i menys contingut saludable, llevat dels fets a casa.
Si també hi afegim que a les escoles, el fet de la castanyada, es tracti com a aïllat del fet del record, i del sentit  d’homenatge als nostres morts, mes enllà del fet religiós, ens queda una festa que s’està derivant, cap a un segon carnaval, on el que més es prioritza és la disfressa.
Però per contra, la diada d’acció de gracies dels nord-americans, es una tradició que aquí no ha arrelat, i que hauria d’esser la diada perfecte de la família i del record i agraïment als nostres orígens.

Si nomes volem fer el fantasma ... i fer por, es que estem perdent quelcom de nosaltres mateixos.

divendres, 30 d’octubre del 2015

Catalunya, amb el pilot automàtic ?

Recordo que,  al 2003, es va començar a parlar de la reforma de l’estatut vigent, fins llavors. A partir d’aquest moment ha estat un seguit de fets, eleccions ... que, de forma continuada, ens han portat fins als moments actuals. En tot aquest procés, hi han hagut moltes fites, objectius, declaracions, rumors, apropaments, líders i partits que ens han sotraguejat, han passat a la història o, inclús, ens han deixat veure la seva cara mes amarga. Però d’aquests moments, bàsicament politics, hem tingut poca ocasió de disfrutar-los, com si cada pas, o cada rumb agafat, es quedes curt de seguida.
La mobilització ciutadana de cada 11 de setembre, ha estat la manifestació lúdica i festiva, d’un sentiment que renovava forces per tirar endavant. Però realment, i més enlla d’aquesta dialèctica política, quin ha estat el tarannà de la gent del carrer, del ciutadà anònim, d’aquell a qui -tot això- hauria d’orientar-se ?
Estem en un moment en que estic detectant un “bajón” desprès de tanta pressió monotemàtica ; de les converses, a tots els mitjans de comunicació, tant escrits com a TV, als llocs de preferència en qualsevol entrevista ...; això relega, com a menys importants, noticies que hauríem de valorar amb més intensitat.
Catalunya esta funcionant, en aquests moments, per inèrcia amb una societat i administracions publiques, que ho fan sense un rumb i horitzó definits i que haurem d’esperar, encara uns mesos, per entendre l’orientació que agafarà.
No ens ho podem permetre : si nosaltres anem divagant, més enllà de les nostres fronteres, el mon continua, i anem perdent la cursa d’una societat que aspira a liderar i/o a esser pionera en molts camps, on ara anem reculant. Uns perquè troben en altres països un present mes engrescador, altres perquè han de relegar les seves inversions per a cercar moments mes estables, altres que cerquen una feina o el recolzament en situacions difícils
Aquest impasse també es aprofitat per empreses, persones i projectes per a replantejar-los o fer-los viables en altres indrets, on les circumstàncies siguin mes estables i valorades.

No crec que ens ho puguem permetre per molt temps mes ...

dijous, 29 d’octubre del 2015

De quan els grans també s’equivoquen, i els petits hem d’estar amb les mateixes obligacions ...

Sempre he dit que, els petits (empreses, botigues, associacions o fundacions), sempre hem de jugar a la Lliga d’Honor amb els grans perquè estem sotmesos, a la mateixa normativa i obligacions; la diferencia es que, els “grans”, tenen departaments, persones, i recursos per atendre-ho.
Ho dic perquè un reconegut, o al menys publicitat, medicament (ja que es ven a les farmàcies), de nom “Voltadol Forte”, amb una forta campanya publicitària a TV, i amb l’anagrama de Novartis com a fabricant, té a la part frontal del tub té el text que diu “... y de la inflamación leves y ocasionales”. D’entrada sembla que hi haurien tres errades gramaticals i, el més normal, seria que digues : “y de las inflamaciones leves y ocasionales”.
El que no puc entendre és com una empresa que té tant de personal, ningú d’ells, ni de cap departament publicitari, d’impressió dels tubs, de disseny del producte, ni un comercial, ni cap departament de millora, ni cap directiu, ni cap empleat, ningú fes cap comentari al respecte ...
Segur que amb als petits no hagués passat pas ...

dimecres, 28 d’octubre del 2015

Tornar a l’esperit del “Viena” …

Fa anys que he estat un client, en alguns moments habitual, del Viena inicial d’aquell que, va obrir a la Plaça de Sant , de Sabadell on era el lloc de trobada del jovent inquiet dels 80. Un lloc, sense cadires i on, a la barra, t’hi feies un lloc per a degustar uns entrepans innovadors amb aquell “oiiiiido”, i amb una estètica, una rapidesa i un saber fer que s’ha anat diluint amb els temps.
Ahir, vaig estar al “Viena”, el lloc pot ser el de menys (factura T003 /1129782) i vaig demanar una amanida verda; la noia que hem va atendre, hem va recomanar una que, ni diuen de “sarda” : una mica minsa, amb un complement de oli i vinagre que just serveix per remullar les primeres fulles i, una pasta, seca i sosa; res a veure amb la amanida de la fotografia de la seva publicitat del web. Poca ajuda li fem a la gastronomia sarda.
El preu d’aquesta amanida es de 4,25 euros (707 pessetes de les antigues);  a més vaig demanar una aigua de 0,50 litres (1,65 euros o 274 pessetes de les d’abans), i una flauta de llom a 3,85 euros (o sigui 641 unitats de l’antiga moneda): en total un “dinar” per 9,75 euros, que m’ajuda a allunyar-me d’aquest indret.
Per mes “inri” posant, en lletra gran, que tenen l’entrepà recomanat per el “New York Times”, encara que, atenent el tipus de menjar d’aquell país, desconec si es una bona referència.
Hi ha un programa a TV que es diu “El Jefe Infiltrado”; jo recomanaria que algun dels alts executius de l’empresa hi fes estada a diferents locals i, copses el que veuen els clients, i el que hi diuen els empleats.

Moltes vegades ens empoltronem amb els números i els despatxos, i l’empresa ha de ser quelcom mes … i l’estada al Viena hauria d’esser allò que molts enyoraríem …

dilluns, 26 d’octubre del 2015

La responsabilitat en la vida dels animals : llibertat o …

Voldria traslladar-vos una vivència d’aquest cap de setmana, respecte de gats i gossos.A la Conca de Barbera hi tenim una vivenda, petita, que ens permet trencar la rutina diària, i apropar-nos a la natura i al camp. En aquest indret hi ha dos gossos que son del poble, el “Rex” que vigila però, a la vegada, es un gos compartit i, fa dos anys, una gosa la “Roseta”, també hi fa estada i es una gossa amb un passat suposem caçadora. Per altra banda hi tenim una veïna que té gats, que han anat fent camada i, segons el tamany, sabem de quina fornada son. Fa poques setmanes n’ha tingut sis gatons, espavilats, moguts, i socials. En aquest equilibri feble, es fàcil trobar, de tant en tant, alguna baixa de gats.
Quan varem arribar aquest dissabte, un d’aquesta gatons petits se’ns va apropar i el varem acollir la resta del dissabte i diumenge a casa : es va recuperar, es va mantenir prop del radiador, va menjar, i tota l’estona anava darrera nostre. El diumenge, a mig mati, parlant amb altres veïnes del poble, i entrant en un tros de terreny dins la part edificada, varem detectar un d’aquets gatons, tricolor, molt maco i d’una mida semblant al que teníem acollit. Sense donar temps a reaccionar la Roseta el va agafar amb la boca i amb un moviment brusc el va matar, i se’ls va emportar mort, ja que en aquesta època, els seus ossos son febles (els del gat).
El Josep Maria, un altra veí, sempre ha mantingut la reflexió de que els gossos, com aquests, han de viure lliures tot l’any, i que si es la seva hora, haurà viscut com ell ha volgut : crec que la reflexió es correcta.
El que hem fa reflexionar es que el gat que varem acollir, l’hem portat, i ha estat adoptat. Per mantenir la seva vida l’hem de deixar tancat a un pis, on la major part del dia estarà sol. Els animals de companyia ens en fan, però també a ells els hi hem de dedicar part del nostre temps.

Fem be ?…

De quantes esglésies parlem ?...

Decepcionant ha estat, per a moltes persones, el resultat final del Sínode dels Bisbes, que ha tingut lloc a Roma. Poca empenta, i poc risc, d’apropament a la realitat social de les comunitats a que es deuen. Semblaria que, quan es celebra una trobada d’aquesta envergadura, els temes haurien d’estar treballats, amb la participació consensuada de tots els col·lectius que formen els diferents bisbats.
Soc conscient que, la pròpia globalització de l’església, fa que tingui particularitats, que son ateses per els diferents bisbats repartits per arreu però, els temes prioritaris haurien d’enfrontar-se amb fermesa, i valentia: els homosexuals, els divorciats … son col·lectius que cal apropar a l’església, amb una actitud oberta.
Hi ha una distancia de pensament de la realitat entre el que manifesta el Papa Francesc i el que es la vida quotidiana de les diferents comunitats locals. Ens cal obrir portes, fer un salt qualitatiu per apropar la realitat de les Escriptures, a un discurs del segle XXI.
Esglésies conservadores, progressistes … crec que son més postures personals. Una església oberta hauria d’adaptar la seva estructura a un nou segle XXI, més propera, i menys estructurada (Nunciatures ...) o, al menys, no es l’església que es desprèn dels evangelis.
Cal afrontar temes amb fermesa : la condemna ala abusos a persones i nens, el plantejament d’un discurs religiós coherent amb els temps actuals, una catequesi i una formació continuada del catòlic, una avaluació del patrimoni religiós vs històric, i el seu manteniment, un discurs ràpid i coherent amb temes com els refugiats sirians, una redefinició dels responsables locals, davant la manca de noves vocacions, o el ventall d’ordres i congregacions  que podrien sumar edificis i esforços als objectius generals...

Cal treballar des de les comunitat locals, fomentant la participació als actes, i en activitats que s’organitzin, de que l’església esdevingui novament un espai de trobada activa. Crec que l’església s’ha de continuar fent portes enfora arrelada amb la gent, i amb l’exemple de tots plegats.

diumenge, 25 d’octubre del 2015

La cinquena generació …

Dissabte, al matí, vaig estar veient a TV un reportatge on, a partir de fer un llit en una barcassa, s’oferien diferents visites a llocs emblemàtics on es feien, artesanalment, diferents productes a l’Anglaterra actual, però amb mitjans de fa un segle. Del fil a la tela, del matalàs i els seus components i  guarniments, dels rellotges manuals … tot un seguit d’explicacions de treballadors, i propietaris, amb un coneixement ampla de la matèria.
Alguns d’aquests operaris parlaven de cinquenes generacions d’un mateix negoci, com a referència del saber fer; generacions que no vol dir, necessariament, d’una mateixa família, sinó que han sabut mantenir l’esperit fundacional, i la majoria porten encara els noms dels fundadors.
Aquí ens hem apuntat a la darrera moda amb rapidesa, i hem deixat per dir quelcom tancar un establiment emblemàtic, i posar-hi un Mc Donalds per exemple, i hem derruït decoracions i botigues, per fer-hi edificis singulars d’una estètica poc nostra. Per tant. ens hem venut part de la nostra historia : una part per fer caixa, una altra per deixadesa, i un altra per no valorar el que, a molts indrets, voldrien.

Quants establiments, o empreses, podem dir o coneixem que siguin de una cinquena generació ? …

divendres, 23 d’octubre del 2015

200 entrades : un bloc personal i un resum de pensaments i reflexions

Aquest recull vol ser una sèrie continuada de pensaments, i reflexions, al voltant de temes personals, d’altres relacionats amb la meva vida professional, de l’entorn en que vivim, i d’altres diversos que poden oferir una imatge complerta del meu tarannà.
Va adreçat,prioritàriament, a les persones del meu entorn, a les que estimo, i que sempre s’han interessat per a mi. Gracies a tots
RESUM D’AQUESTES 200 ENTRADES
Primera entrada : 9 agost 2007
Dos anys de mes entrades  : 2014 amb 90 entrades; 2015 amb 53 fins a data d’avui
Mesos de més entrades : 19 entrades al març 2014; 17 entrades al febrer 2014
Numero total de visites : 4519
Dues entrades mes visualitzades : 57 visites – In memoriam : Santiago Cucurella -, data 25 febrer 2015; 44 visites – Guardem o compartim … Digitalització Fons Rauric - , data 16 febrer 2014

dijous, 22 d’octubre del 2015

El degoteig industrial : ho veiem o, estem per altres temes …

El sector transformador, el de la industria, es el puntal de l’engranatge econòmic: del mateix en depenen els treballadors directes i molts d’altres indirectes relacionats, bàsicament, amb l’empresa principal.
Hem passat d’unes industries potents, catalanes, amb produccions pròpies, a una moda on, en determinades èpoques, el millor era vendre les mateixes a multinacionals i fer caixa els propietaris; a cada integració s’han anat perdent poder de decisió, eliminant departaments de recerca, i deixant les filials espanyoles limitades, en el seu creixement. Més tard, van estar les deslocalitzacions, a tercers països, on els preus del mercat de treball eren mes baixos i la rendibilitat final augmentava, girant la mirada a les condicions d’aquells treballadors que ho feien i que al arribar al mercat espanyol, l’embolcall ho arreglava tot. Aquesta deslocalització, feta amb molta rapidesa, ja va comportar l’empobriment de poblacions, i entorns, on un bon nombre de treballadors en depenia, apart dels indirectes, i dels serveis relacionats.
Però, ara, tenim un problema addicional : hi ha una sèrie d’empreses que sense fer soroll, marxen a altres indrets amb bonificacions o millors condicions i, d’altres, que per volum de treballadors han de fer Ero’s o tancament amb condicions a negociar. El que empitjora es el moment en que això esta passant, amb una administració catalana en “stand by” des de fa mesos, i encara queda un recorregut fins tenir una conselleria amb criteri i objectius clars.

Si mirem el panorama català de mitjanes i grans empreses, es ben trist el resultat; cal trobar els incentius i l’empenta de moltes patronals i organitzacions similars que haurien de protegir i acompanyar aquestes empreses abans del seu trasllat o tancament.

dimecres, 21 d’octubre del 2015

La improvisació : un nou actiu de Catalunya …

He de reconèixer que m’agrada una certa previsió de l’agenda i preveure, al menys, el que tinc previst de fer a l’endemà al igual que, sempre que he pogut, he intentat arribar al lloc de trobada a l’hora pactada i, generalment, amb uns minuts d’anticipació.
Cada vegada més, tant a nivell personal com professional, estic veient com hi ha un increment de les persones que anul·len una trobada poques hores abans, o acorden accions a poques hores vista.
Nosaltres, com a generació, som d’una època sense telèfons mòbils, on podies quedar amb algú, per exemple amb un marge de 15 dies, a un lloc determinat, i sense mes comunicació et trobaves al dia acordat i al lloc adient. Ara la immediatesa dels mòbils i aplicacions, fa que tinguem que anar ratificant cada acció i, a mes, amb els mapes localitzar el lloc.
Aquesta improvisació esta arrelant arreu també, en part, per una major obertura d’horaris comercials, de freqüències del transport públic, i de major oferta de tots,com si tinguéssim una disponibilitat permanent de mitjans.
Segons la definició, la improvisació és una tècnica de creativitat que es caracteritza per buscar una solució o objectiu actuant directament sobre el terreny i en el moment que es presenta la necessitat, sovint sense tenir tota la planificació, informació, temps o recursos que permetrien arribar-hi d’una manera més rutinària o còmode. Es basa més en el “fer” i menys en la premeditació, i calen forts coneixements tant teòrics com pràctics.
Una altra qüestió, es la improvisació creativa, aquella que s’expressa a partir del coneixement; per exemple un music poc improvisar si té un coneixement ample de la musica i del instrument ... i una altra diferent la dels reflexes, aquelles accions immediates i reaccions puntuals per evitar mals majors.

M’agradaria que no arreles, al menys, com a actiu…