Que no es confonguin, o que no confonguem ...

A la Teresa Gispert amb afecte, per la seva dedicació, el seu suport i per la seva paciència.

Just, entre la festa de Sant Antoni, a Lliçà d’Amunt, i la de Santa Perpètua, avui ens trobarem al “Monument als Carreters” (Santa Perpètua de Mogoda) per fer recordança, i homenatge, al carro, al cavall i a les persones que n’han fet, dels mateixos, tota una època i una vida, ja fos per el treball,  l’esbarjo, la festa,  o el transport…

No cal dir que, a mida que avancen els anys, les festes dels Tres Tombs incorporen nous participants fruit, en part, de les noves ocupacions del cavall, més adreçades al mon de l’oci, de l’esport, de l’excursionisme, i en la seva participació en teràpies assistides que afavoreixen la interrelació. També, les varietats d’animals, han estat substituïdes per races adaptades a les activitats i ocupacions actuals; per tant, animals mes àgils i amb menys capacitat d’arrastrar carros, carretes, remolcs plens, o per les feines del camp.

En aquestes noves incorporacions, sobresurten les hípiques, actuals residencies de la majoria de cavalls i de les activitats que si promouen, les persones d’altres indrets que han tingut una vinculació molt propera amb el mon del cavall i un grupet, reduït, que fa de l’animal, una espècie de carnestoltes particular amb decoracions mes, o menys, encertades.

Fent un punt i apart i, si ho assimiléssim amb els Esbarts Dansaires , es com si volguéssim incorporar-hi els Balls de Saló, a aquestes formacions : es evident que estem parlant de balls, però uns, els primers, porten al darrera una historia, una recerca, una recreació de passos, i moviments, recuperats del passat, un vestuari ajustat a l’època i reflex del moment en que es van desenvolupar, com a forma d’expressió festiva; inclús podríem atrevir-nos a dir que uns son la continuació, o actualització dels altres però, tots, som conscients de que cada un d’ells té uns objectius concrets.

Per tant el mon del cavall, hauria  de ser fidel a la tradició que li es pròpia, tot recreant i mantenint el tipus de guarniment, els carros i carruatges, tot garantint-ne la permanència, la restauració, i la millora dels actuals, a la vegada que aprofundir en la formació i el guiatge dels carros per les noves generacions; un saber fer que es tot un llegat, per viure i per veure.

No voldria cloure aquesta reflexió sense una opinió vers un debat encetat a la darrera Assemblea de Socis, en el sentit de si la Societat de Carreters hauria de ser o incloure a la pagesia “tradicional” dins dels seus objectius, o promoure’n la difusió del seu llegat. Crec que el futur ens ha de portar per nous camins, arrelats mes en la realitat present i amb projecció d’esdevenir referents. Abans he posat l’exemple del ball, però tindria sentit que les entitats que patrocinen la sardana, el Ball de Gitanes o els Esbarts Dansaires, no entenguessin que els límits entre uns i altres ja no son tan llunyans, i que el camí futur els podria portar a treballar junts ?.

Nomes voldria deixar un apunt, i soc poc coneixedor de la història de Santa Perpetua, però l’any 1911, amb l’acopmpanyament de Mossèn Camil Rossell, neix la “Perpetuenca”, amb un rerefons catòlic i, avui a Santiga, podem veure una imatge recent de Sant Galderic, oferta per aquesta cooperativa, fruit d’aquesta vinculació i orígens. Per tant les persones que varen fundar la Societat de Carreters, es van distingir e identificar per aquesta singularitat del apreci al mon del cavall. Ens cal aprofundir en la historia dels fundadors, per apropar-nos al origen i a l’entorn que els va empènyer a fer el pas en aquesta iniciativa.

Novament demà sortiran a carrers i places i a molts indrets (que aquest mes coincideixen en la festivitat) cavalls, carros i genets, que son la historia viva de la societat de fa unes dècades i, ens recordaran, o podrem explicar als nostres fills o nets, “nosaltres en teníem un de semblant …”

Ara es el moment de trucar al veí, abrigar-se be per el fred i el vent, d’anar plegats a la Rambla, i/o a recollir la coca de soci, i/o a compartir l’entusiasme dels abanderats amb l’esmorcar que ofereixen a casa seva i fer quelcom que moltes vegades necessitem : sentir-nos poble i compartir aquestes vivències. De moment demà ho vull viure com si fossin els 100 anys ...

Segur que demà ens hi trobem …

Avui tots som a Paris ...

Els fets d’aquesta setmana  que hem viscut al moment, i en directe, a la veïna França, ens apropen  a una realitat on encara ens queda molt per fer, per comprendre, per escoltar, i per trobar-nos.

Cada realitat, fet cultural, forma de fer o d’expressar-se es correspon a un indret, a una historia de generacions que ens han fet diferents : la globalització ha fet que, aquesta diversitat,  hagi de compaginar-se en països amb característiques molt diferents (alguns més oberts i receptius, i d’altres amb cultures arrelades, que no afavoreixen la seva evolució); a nivell de la pròpia societat, hi ha sempre una convivència basada en el respecte i el tracte personal : a la botiga, el treball o l’escola. Però, de vegades, els governs han d’adoptar decisions, que impliquen interferir i que, segons el moment, poden provocar reaccions adverses, efecte que es magnificat per les xarxes socials al igual que, determinats grups, poden pertorbar la convivència pacifica del dia a dia, amb la força de les armes.

 Ara, el meu pensament, esta a Paris; m’agradaria identificar-me amb algun dels milers i milers de persones, dolgudes, impactades, properes a les persones que ho han patit, i senzillament en silenci : ser-hi.

Aquesta es la nostra millor participació, sense dir res, senzillament fent costat i donant recolzament ...

Després de la festa …

Just, aquesta setmana, va ser la festa de Sant Julià que vaig comentar el dimarts dia 6, on vàrem comptar a la Missa, amb la participació d’anteriors mossens (que havien estat titulars a la parròquia) d’altres, que son nascuts a Lliçà, i d’altres Mossens, als quals els hi agraïm la seva visita.

Ser Mossèn, avui en dia, és tot un compromís, i ho valorava interiorment, desprès de saludar-los, en una trobada informal, a la finalització de l’eucaristia solemne i que hem va produir aquesta reflexió que vull compartir :

a)      Després de la festa, de la part mes compartida, de saludar a un i altre, el Mossèn, retorna al seu lloc d’estada, on moltes vegades li tocarà preparar i fer les tasques habituals i logístiques pròpies d’una casa, sempre que no tingui un recolzament extern, o ho comparteixi aquesta tasca amb altres membres de l’església.

b)      No té una casa pròpia, com ho entenem, ni un espai on descansar fora de la residencia habitual, ni moltes altres coses que podem trobar habituals als nostre entorn

c)       Ha de viure en una comunitat, a la qual ha estat assignat, moltes vegades sense la comprensió dels seus membres, però no pot acomiadar-se com faríem la majoria de treballadors, en algunes situacions.

d)      S’afavoreix una solitud, moltes vegades provocada per la seva percepció com una persona que difícilment pot posar-se en situacions familiars, d’atur ...

Tot això hauria de comportar una crida, a la modificació de l’estatus de la vida del capellà; al meu entendre els responsables hauríem de treballar en diferents línies :

-          Afavorir que els Mossens que es jubilen puguin  compartir la resta de la seva vida, a la rectoria d’algun lloc on hagin estat, on els valorin i puguin treballar adequadament;  en aquest sentit recalçaria als actuals titulars parroquials i ajudaria al seu manteniment.

-          Afavorir que els Mossens puguin participar, com un ciutadà mes, en la vida associativa i esportiva del poble, on estan destinats.

-          Afavorir el recolzament efectiu dels responsables entremitjos, oferint espais on es puguin manifestar i proposar accions i suggeriments; en aquest sentit no hi ha circuits on el membre de la comunitat pugui aportar el seu recolzament.

-          Replantejar l’organització de les parròquies, dels consell parroquials, de la normalització dels comptes i la seva rendició de comptes, amb transparència i respecte total a la comunitat.

-          Compartir la planificació a mig termini dels objectius, obres, activitats... de forma que, amb consens, es tingui una línia de treball coneguda, amb independència de qui sigui titular

-          Fer una església de carrer; obligar-nos mes a treballar en el nostre entorn habitual.

Hauríem de trobar normal que, en un sopar de divendres al vespre, a qualsevol espai, restaurant o a casa, la participació del Mossèn fos normal

Si hem pregunteu si el Mossèn ha de tenir família ? : Potser ja haureu llegit la meva resposta ...

No vull que hem traieu el plaer de la compra …

Aquestes darreres festes nadalenques m’han permès observar  quins hàbits de compra s’estan implementant i, fins a quin punt, anem en el bon camí :

a)      D’entrada, hi ha un increment imparable de les franquícies i de la normalització de productes que s’ofereixen i, per tant, la gama de productes per comprar, no permet adquirir el que es vol, sinó el que ofereixen.

b)      La franquícia es un comerç en que predomina el fet de la rendibilitat però té poc arrelament a la població on hi està ubicada; només cal revisar els anuncis, o suports, a entitats culturals i/o esportives, activitats lúdiques o festes majors, per veure que hi ha una mínima participació.

c)       Com a extensió de l’anterior, la franquícia no potencia la industria de proximitat i, els recursos generats, s’han van cap a les capçaleres de la franquícia.

d)      Estem generant un tipus de comerç d’autoservei : el client es el que suporta les funcions de agafar el producte, veure les característiques del mateix (encara que no sigui expert), … això porta, de vegades, a comprar productes (en alimentació) sense haver llegit el contingut –nomes actuem visualment-  o d’emportar-nos una prenda de vestir sense conèixer el tipus de fibra de que esta feta.

e)      El venedor, es converteix en una espècie d’emplenedor d’estanteries, o de recol·locador  del producte i, moltes vegades, té una informació minsa.

f)       Això també comporta una rotació molt alta del personal, i per tant la formació del mateix no s’afavoreix.

g)      Però, el client, també en surt afectat; es un client que deixa el producte on no correspon, que obra o malmet part del producte o que, amb alguns estris, alguns nens hi juguin …

El fet de la compra ha de ser molt més racional, i cultural; hauríem de tornar a no tenir presa al adquirir un producte, de veure si es el que necessitem, de  llegir l’etiqueta, si ens queda bé o si els colors o combinacions son apropiats per al que volem fer (en el cas de la roba).

Potser, m’agradaria posar un exemple, com més anecdòtic : es tracta d’una franquícia d’esports : la nau esta normalitzada amb un passadís central i uns de laterals, segons l’esport que es practica. La visió es la següent, persones agafant prendes de roba i després, a lo millor, deixant-les en un altra penjador (i per tant en dificulta la venda al client posterior ja que troba productes amb una referència diferent a la que indica el rètol), nens jugant a pilota i amb altres estris, o malmeten precintes (quants aquests seran comprats per altres persones), persones comprant prendes de roba preparada per a diferents esports …

Caldria incorporar al contingut dels estudis, el fet de la compra mes enllà de la publicitat o de l’embalatge, i saber esbrinar que el que es compra és el que realment ens convé o necessitem.

El comerç de proximitat té molt a guanyar; l’abús podria comportar el renaixement d’un comerç que recomani que doni l’assessorament personalitzat, entrar en un espai on el client torni a ser prioritari.

Sant Julià de Lliçà d’Amunt : un mil•lenari amagat

Demà es Sant Julià, un sant amb una onomàstica poc coneguda ja que, al ser el dia després de Reis i de les festes nadalenques, el que és vol es tornar a la normalitat de les escoles, i del treball quotidià. Es una festa local, festiu a la majoria d’establiments però que, a la majoria de gent del poble, passa inadvertida, ja que treballen en altres poblacions veïnes, i només una missa solemne, a les 19 hores, ens recordarà la data.

Però potser aquesta festa hauria d’ésser més especial : llegia aquest diumenge, en un plafó que hi ha just davant de la porta principal de l’església que l’any 1014, és la primera referencia en que hi apareix el nom de Parròquia de Lliçà d’Amunt (millor dit en llenguatge de l’època).

En alguna altra vegada he comentat que les fites d’aniversari son moments puntuals, que ens marquen el pas del temps, que ens faciliten la reflexió i son motiu de celebració; en les que son inferiors al segle, encara hi ha persones que han conviscut amb la totalitat del període; mes enllà d’aquesta fita, recordem els pas de les generacions, una evolució, una historia llarga ...

Les commemoracions les entenc, i han d’entendre’s, des de la participació, la implicació i la complicitat de tots els que compartim i valorem el que es i ha estat, com a referència la Parròquia.

Le pedres ens poden parlar de molts fets importants, d’aquells que cadascú de nosaltres, i dels que han precedit,  han volgut compartir en comunitat, amb els demes a la casa de Deu ... el meu record a tots ells.

El meu somni de Reis : Tenir Luis Enrique a l’empresa …

Deixeu-me que, per una estona, tingui també el meu somni : la meva carta d’intencions i desitjos oberta, mes enllà de la que, interiorment, ens demanem -i demanem- per als més propers, per la societat i per les persones que hi conviuen.

Es evident que si jo tingues una empresa, m’agradaria poder fitxar al Luis Enrique,  tenir-lo al meu equip, i penso en alguna de les raons, per les quals ho faria :

a)      Tindria un espai, quasi diari, per parlar dels temes que afecten a l’empresa, amb una difusió mediàtica increïble.

b)      Hi hauria molta gent que parlaria, suggeriria, faria plantejaments, esbrinaria el futur del que hauria de fer … emplenant pagines de, almenys, dos diaris esportius per no dir, les planes de diaris de tiratge nacional.

c)       Podria acomiadar als meus treballadors, o traspassar-los quan no fossin útils a l’empresa

d)      Tindria els treballadors sota un control mediàtic extern, amb un anàlisi del que fan, i que ells mateixos poguessin explicar-ho, en rodes de premsa.

e)      Podria, a més, incorporar a la roba de treball, alguna imatge publicitària, que hem reportaria uns ingressos extra.

f)       Podria pagar sous alts, no tant per el seu treball, sinó per els drets d’imatge.

En fi, potser preferiria continuar  essent com soc ...

Els productes Km. 0: com o qui controla ? (II)

M’agradaria enfocar aquest post amb una doble vessant, parlant de productes alimentaris :

D’una part el concepte Km.0 que crida, bàsicament, a un sentit emocional de proximitat, hauria d’entendre’s com el conjunt de productes propis de l’entorn, i del clima mediterrani. Certament, a pocs kilòmetres d’aquí, tenim un espai (Mercabarna) on podem trobar de tot, i de quasi tot el mon i, en poques hores, han pogut arribar de l’arbre o planta, fins al magatzem.

De vegades, productes propis o propers, també han estat cultivats a altres indrets de la península i, les grans superfícies ,no sempre ofereixen la informació deguda, mes encara quan aquests productes han estat produïts en altres continents on ni el clima ni la composició del terra son els mes adients, i el resultat final no sempre es l’esperat. Nomes voldria posar el cas d’algunes varietat de tomàquets, que tenen mes presencia exterior que no pas contingut interior.

D’altra, el que no hi ha és una garantia del procés de de desenvolupament, des de la sembra, fins a la recollida dels diferents productes i, aquestes tasques, estan en mans del pagès que, amb la seva experiència, sap el moment precís el producte. Però cada vegada, i amb les ganes d’esquivar costos, alguns cultivadors de terra, forcen la productivitat de les collites, amb productes i varietats que no sempre segueixen l’ortodòxia, ni els temps : abonaments que perjudiquen al medi i al subsòl, productes químics per matar males herbes … i que, en el cas per exemple del blat, que tot s’ajunta a les cooperatives (el ben cuidat i el que no ho ha estat), es una combinació de blats, que després passaran a les farineres, i finalment al pa.

Per sort el pa més comú que solem menjar, cada vegada té menys blat …

Parlant del llibre “El negocio de la comida” de Esther Vivas… (I)

El passat 30 de desembre l’Esther, va comentar el seu llibre a 8TV, arran del malbaratament del menjar que es produeix  (el qual ben gestionat podria atendre les necessitats del doble de la població mundial actual) però que, avui en dia encara, hi han molts  milions de persones que no en poden gaudir. Aquesta reflexió, que es punyent, ens fa pensar sobre la quantitat o part d’aquests aliments, que al nostre entorn mes proper, es malbaraten.

Però m’agradaria aportar un punt més de reflexió :

a)      Hi han molts aliments que s’elaboren amb excés (el pa…) o amb poques referències i que després no es poden reaprofitar

b)      Aliments frescos recollits en origen encara sense madurar, i que son sotmesos a desplaçaments, canvis de temperatura i, per tant, no s’aprofiten al màxim, ja que al dia o de pocs dies s’han deteriorat i perdut les seves propietats (fruita, amanides …)

c)       Envasats de grans superfícies que no sempre s’ajusten al nombre de persones de la família, i en queden restes que als pocs dies, ja no son tan atractius

d)      Productes que tenen dates de caducitat properes (ous, iogurts …)

e)      Parts de l’aliment que son poc atraients (fulles de l’enciam mes externes…), i els destruïm

f)       Productes amb un envasat, que no s’ajusta a les necessitats familiars.

g)      Poca afició a congelar les restes de menjar cuinat

Cal remuntar-se, uns anys, per veure que a les masies, i als pobles, el grau de rebuig era molt inferior i les sobres, del menjar, per a fer nous plats (croquetes, carn d’olla ...) o s’aprofitaven per al bestiar de corral, i les verdures, hortalisses, i fruita es collien, segons les necessitats.

Hi ha un altra malbaratament que es va comentar a l’entrevista amb l’autora a, i es el cost de transportar certs aliments d’indrets llunyans (especialment el peix i marisc)

Una solució : els productes Km. 0, però ja en parlarem demà …

Mes enllà de la Marxa Radetzky ...

Aquesta obra, del compositor Johann Strauss pare (al 1848), s’ha popularitzat arreu del mon per ésser la peça que clou, de forma tradicional, el Concert de Primer d’Any que, amb una impecable presentació, es una cita obligada per escoltar, veure i viure aquestes primeres hores de l’any. Aquest any 2015, sota la batuta experta d’en Zubim Mehta, el concert s’ha escoltat amb la perfecció dels musics e instruments, en un indret acuradament decorat, i amb ambientacions i ballarins que arrodonien aquesta festa.

Crec que tot el concert, i potser la marxa en especial, aporten uns elements reflexius importants :

a)      A l’orquestra, molts dels seus integrants tenen un currículum, més que remarcable, però aporten el so del seu instrument al conjunt, per adquirir  una homogeneïtat admirable i on el so, de tots els instruments, es important : des del primer violí, fins a aquell músic que intervé, en moments molt precisos. Tothom accepta que el so del seu instrument s’integri dins del so homogeni que percep l’oient.

b)      El director lidera amb la funció de donar l’impuls, el to personal, la interpretació, els moments d’inici i de finalització ...; haurà estat en el moment dels assajos, el perfilar i repetir, revisar i fer suggeriments perquè quan l’obra s’interpreti, cada un dels musics conegui el que ha de fer, i el que s’espera d’ell.

c)       El públic, en el moment de la marxa, hi aporta la compenetració, la participació amb els aplaudiments compassats, per fer que la peça esdevingui memorable.

d)      Tot el conjunt, els detalls, fan que els que ho veiem, a distancia, ho gaudim còmodament des de casa. Al darrera de tot hi ha hagut un munt de gent que amb ganes  e il·lusió han treballat per fer-ho possible (el vestuari, les flors, els espais oberts, el treball de muntatge, els equips per la seva retransmissió, dissimulant els aparells ...)

En moltes de les nostres relacions de l’entorn (associatiu, col·lectiu, d’empresa ...) ens agradaria trobar aquesta conjunció ...