Sempre que podem intentem que, per Santa Maria, el meu fill Feliu Josep, la
Eli, la nostra jove, i els nets passin uns dies amb nosaltres a La Cirera. Al
llarg de l’any ens veiem, altres vegades, menys de les que voldria, però la
programació del temps ens ho limita, i el telèfon ens ajuda a mantenir aquest
contacte.
Aquest ha estat la primera estada de l’Oriol, nascut al mes de febrer d’aquest
any; amb ell quan els tens en els teus braços i et mira, als ulls, amb aquest
somriure constant, i veus que els seus ulls tenen la transcendència del que no pot
explicar amb paraules, i la seva mirada es tradueix amb unes sensacions
difícilment explicables.
La Natalia amb tres anys ja gaudeix d’aquesta autonomia de jugar i de
fer-nos anar d’un lloc a l’altre, amb la vitalitat pròpia de l’edat; està en
una etapa on comença a recordar, preguntar i a forjar una personalitat al redós
d’avis i pares.
Això m’esperona a cercar aquest paper d’avi, que com qualsevol d’altre
esdevé amb nous rols. Fa unes setmanes vaig estar a Santa Coloma, a
l’enterrament de la Nuria, que amb 99 anys havia viscut bona part a La Cirera,
i una de les netes deia com a recordança ... volia agrair a la meva avia el
haver-me ensenyat a encendre el foc, a conèixer les flors del bosc, i a tenir
sempre la paraula adient ...
Crec que aquest ha de ser el paper dels avis; no hem veig essent l’avi que
compri la primera moto a algun dels meus nets : voldria ser l’avi, que els hi
ofereixi el millor de mi mateix, del meu tarannà, i del consell i escalf que
sempre tindran, i que el puguin tenir amb salut uns quants anys mes.
Veure’ls créixer, fer-se grans, i desenvolupar-se com a persones, tant a
nivell personal com de treball i relació, és el nostre desig
