Volkswagen : triple engany

Just fa una setmana que va esclatar aquest “affaire”; només, al inici, una tímida implicació,  que esta afectant la credibilitat d’un grup empresarial, amb vehicles repartits a arreu del mon. Al llarg d’aquests dies van sortint noves informacions que confirmen l’abast, i nombre, dels vehicles, inicialment afectats. Es evident que hi ha un primer engany al apel·lar al sentit mediambiental, utilitzant-ho publicitàriament. Tots estem compromesos, en el manteniment del nostre planeta, que esgotem amb una utilització massiva dels seus recursos i, l’aspecte mediambiental, es prou sensible com un dels paràmetres a l’hora de seleccionar el model i la marca del nostre proper vehicle.

No puc entendre, segon engany, de que persones amb responsabilitats i, durant un període de temps llarg, entenguessin que una situació, i/o infracció, eren necessàries mantenir-les, en especial quan semblava que, amb els equips d’investigació al seu abast, podrien haver recercat noves solucions.

El tercer engany, és molt mes greu : cada vegada, quan vas al garatge els mecànics hi entenen, cada vegada, menys de mecànica i depenen d’un ordinador que els hi diu el sistema informàtic, a partir d’una sèrie de sensors repartits a arreu del vehicle. Els vehicles, diguem analògics, tenien peces que podies substituir, entenies el perquè una peça funcionava, o a partir del soroll que feia el motor detectar quina peça fallava. Ara estem dissenyant vehicles amb filtres i equipaments superflus.

Hi ha dues preguntes que deixo a l’aire, per si teniu la resposta :

a)      Si hi ha un sensor que falla com puc saber si, en lloc de solucionar-ho, s’han dedicat a desconnectar el sensor ?

b)      Com es que no hi haguí cap sensor que hem digui si, una llum dels fars no funciona, quan des de l’interior del vehicle la llum figura activada i, aquesta, és una situació de risc ?

Elogi del Viure de Joan Maragall

Estima el teu ofici,

la teva vocació,
la teva estrella,
allò pel que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories universals
només per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític, que l’agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això i l’adobament del món.
El món s’adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fes el seu deure amb amor,
a casa seva.

Que en disfruteu de la seva lectura.

La Mercè i l’Ordre de la Mercè : nomes per això calia ser-hi

Lamentable l’activitat dels regidors de l’Ajuntament de Barcelona, al balcó principal, per una ciutat que aspira a, ser referent i, capital del exemple. La festa no pot tenir ni una segona intencionalitat, ni aprofitar el tot si val; si volem fer creïbles als politics aquest es un mal començament, malgrat que estiguem de festa o no. Un regidor es un representant de la ciutat, amb independència de la candidatura per la qual hi ha optat, i cada un d’ells, representa a tots els barcelonins, pensin el que pensin.

Crec que la manca d’assistència de la màxima representació institucional de la ciutat a la Basílica de la Mercè, no hauria de respondre a una posició religiosa personal, ni d’interpretació, al igual que, trobaríem normal, la visita o assistència a alguna de les altres confessions religioses establertes a Barcelona.

La Diada te per a mi dues vessants : una l’acte religió, d’una part com a tradició i com a reconeixement a la patrona de Barcelona que es; una altra cosa seria que, des de l’Ajuntament, es replanteges el treure el patronatges de Santa Eulalia i la Mercè, al igual que es qüestionen, els noms de determinats carrers.

L’Ordre de la Mercè, va ser fundada a Barcelona per 1218 com a Ordre Religiosa per Sant Pere Nolasc; ell era un mercader que, amb el seu  patrimoni, va dedicar-se a l’alliberament de captius, que eren venuts com a esclaus, resultat de les incursions de musulmans i pirates. El nombre d’accions va fer que els recursos minvessin i es creessin grups per a la recerca de almoines, destinades a l’alliberament de presoners.

Actualment el nombre de membres d’aquesta Ordre supera els 700 a tot el mon, i ha adaptat la seva funció a ...”l’alliberament de les noves formes d’esclavitud espiritual, psicològica, econòmica i social ...”

Algú ens ho podria explicar : comerç local a Lliçà (VI)

Una altra de les reflexions que podem fer es l’estratègia, i/o promocions, amb una clara priorització de l’abaixada de preus. Cal distingir en primer lloc entre Promoció i Oferta; la primera fa referència als diferents incentius a curt termini i, la segona, a diferents preus que podem aplicar a un determinat producte, o servei, com a estratègia comercial.

Ambdós tenen una finalitat temporal i, en cap cas, poden mantenir-se en el temps ja que, el client, ho assimilaria com el preu habitual d’aquests productes o serveis.

Un exemple : la baguette de pa, té preus que van de l’euro la unitat, fins a 0,45 cèntims, o en un objectiu agressiu el 2 baguettes per 1 euro o dues baguettes per 0,60 en dies feiners. Aquesta varietat de preus desconcerta al client que, per aquest preu, (0,30 euros una baguette), entén que el percentatge de blat ha de ser minso, atenent la resta de components (transport, manteniment frigorífic, forn, despeses de personal, ...).

No heu vist també el : 2 productes per el preu d’un, el segon producte al 70 % de descompte, emporti’s 3 i paguin dos ... tota una estratègia comercial, que ens desorienta

Un altra cas molt curiós es el d’alguns establiments que generen l’oferta amb unitats que no son les habituals : per exemple, en una peixateria, un peix a 7 euros el ½ kg, o un altra peix a 10 euros la unitat ... això també distorsiona la confiança del client.

Us imagineu que a la gasolinera posessin : Gasolina a 0,70 Euros ... el mig litre; hi ha un subconscient que valora el preu i l’estalvi com a element prioritari i pot caure en l’engany de sortir més car, que una compra mes racional

Però potser darrera d’aquestes promocions/ofertes si amaga una manca de coneixement de la realitat econòmica / financera del negoci : molts autònoms i petites empreses no valoren el que diuen els estats de comptes, i deixen a terceres persones els aspectes comptables i de tancament de l’exercici; no dic pas que no sigui una bona opció, però el que si cal es mirar-se els números, veure l’avaluació del resultat, la seva comparativa respecte d’anys anteriors, i les potencialitats per afrontar nous exercicis : si no ens donen aquesta informació, cal demanar-la.

Una bona comptabilitat ens ha de permetre veure si podem ajustar preus, i/o podem fer noves inversions ... ; una abaixada de preus, ens pot reportar un increment puntual de vendes però, a mig termini, pot ser negatiu. Cal mirar mes la rendibilitat, que el total de vendes que pugem generar.

Portar una comptabilitat, ens informa d’aquells paràmetres que ens afecten però, això comporta dedicar-hi un temps i un esforç, no pas per obligació, sinó per seguretat en el que estem fent

La Panadella : l’espai referent de la Catalunya interior

Ahir a la nit TV3 va emetre, dins del programa “Sense ficció”, el reportatge sobre la Panadella, un espai de la nostra Catalunya interior, que es troba al límit de les tres províncies i on, per raons de desplaçament, hi hem tingut ocasió de estar-hi, en diferents ocasions, i de fer-hi nit.

Parlar de la Panadella, es parlar del “Hotel Restaurant Bayona” i del “Restaurant Hostal Parada”, dos establiments on sempre hi trobarem el que cerquem durant les 24 hores del dia. De tot el reportatge, hem va quedar una sensació de nostàlgia, d’allò que forma part de la nostra vivència, de la nostra historia col·lectiva, que cal protegir. En algun altra inserció d’aquest bloc he fet esment que cal deixar rastres, del que ha estat el segle XX, en la historia diària.

No es casual que, la Panadella, estigui en un lloc cèntric del territori (al igual que esta Sant Guim de Freixenet en un punt estratègic de la línia de ferrocarril de Barcelona a Lleida). Si ens situem al mapa de fa 50 anys, les autopistes no existien i la comunicació amb la resta de la península, i les rutes del nord, passaven per la N-II, amb dos esculls importants : el coll del Bruc i la Panadella.

Fa, exactament, 40 anys que es va inaugurar el primer túnel del Bruc i, anys mes tard, un segon túnel que permet la doble direcció diferenciada; quasi ningú recorda l’antic traçat, encara utilitzable per camions perillosos que ens ratifica les dificultats, i revolts, d’aquell trajecte. Fa pocs anys que s’ha completat la totalitat del recorregut (especialment a la zona de la Panadella) retardat en diferents ocasions per les dificultats del terreny, amb el nou traçat

Crec que la Panadella pot, i ha de, ser el referent de la historia del motor i del transport, a la vegada que un lloc de partida de moltes excursions i activitats, i un punt equidistant de Igualada, Cervera o Santa Coloma de Queralt.

La Panadella del capvespre es la parada obligada per gaudir de la tranquilitat de l’indret i una invitació a gaudir dels paisatges del final del dia, amb una cuina acurada que facilita el descans. A molts indrets d’Europa es poden trobar instal·lacions hoteleres a l’entorn de les autovies, que ajuden a alleugerir les rutes llargues.

La Panadella, es una història compartida : la dels camioners, la de les sortides escolars, la dels viatjants que durant molt de temps anaven a mostrar el producte al client de la resta de la peninsula, al treballador que cerca un menu i un espai de descans, al de molts soldats que fen el servei militar a Saragossa o Osca anaven o venien de cap de setmana, al viatger que hi fa parada fer esmorçar o un petit refrigeri, o al vei que pot trobar a la Panadella un cafe i una conversa amb els cambrers de sempre ...

Ens cal tornar a redescobrir aquells indrets, que també ens parlen d’història, de la nostra historia, d’aquella que cal explicar a les noves generacions, per entendre don venim.

Qui agafi el relleu, ha d’entendre tot el contingut, perquè una Panadella sense valorar l’història d’aquestes pedres i d’aquestes persones i vivències, no tindria sentit ...

PD.  No voldria deixar d’esmentar un altra referent com el “Quatre Estacions” a prop de Vic, i d’altres establiments que mes modestament han ajudat a fer mes planers els viatges dels traginers, dels primers vehicles i camions; molts van començar com petites cases de menjar, oferint el millor producte, cuina de cada indret, i un llit on descansar

21 setembre : Dia de l’Alzheimer

Periòdicament, s’organitzen diades anuals que ens apropen, i ajuden, a recordar determinats fets i, en aquest cas, la sensibilització vers una malaltia moderna.

Moderna en el sentit de que, fa uns 100 anys, es va començar a delimitar i a definir determinats símptomes que ajudarien en el seu diagnòstic. Malauradament la majoria de malalties afecten als òrgans físics de la persona; algunes, malalties greus, van minant-los fins a deixar-los sense funcionament. L’Alzheimer és molt diferent i va provocant lentament la nostra mort intel·lectual i, per tant, perdent la nostra identitat, la nostra memòria, i el coneixement de l’entorn i de les persones properes i estimades.

Fa vuit anys, a la diada de Sant Jordi, la meva mare desprès d’uns anys de patiment i de no poder-nos comunicar amb ella, va morir; moltes vegades havia somiat amb tenir una mare amb qui poder compartir nets, i que ells n’aprenguessin de la seva avia.

Realment el més difícil es fer l’apropament a la malaltia : crec que, als inicis, hi poden haver símptomes que confonen, de vegades els imputem a l’edat, a una errada; d’altres es la pròpia persona malalta qui no li dona importància i li busca una excusa. Cal estar molt amatents amb els nostres grans, especialment a les persones que viuen soles, a aquelles que fan coses que no son habituals ... malauradament son els professionals mèdics qui ho han de diagnosticar però, nosaltres, els més propers, hem de vigilar.

En tot aquest procés de la malaltia, hi ha uns grans oblidats : els cuidadors, els familiars propers, els quals han de tenir una disposició total envers aquests malalts, fet que ocasiona un patiment i un cansament físic i psíquic, que cal fer mes planer amb la implicació de tots

Cal que tot l’entorn de les persones, suposadament malaltes, actuï coordinadament perquè el procés de la malaltia, si es confirma, sigui el mes digne, i que els hi puguem fer costat fins al final.

L’Aplec de Palaudaries : La parròquia no soc jo, som tots

Aprofito les paraules que apareixen destacades al “9Nou”, en l’edició d’avui, pag 12, encara que ens les podem sentir adreçades a cadascun de nosaltres.

Ahir varem estar a l’Aplec de Palaudaries, del terme municipal de Lliçà d’Amunt, un indret en un raconet envoltat d’urbanitzacions però que manté l’encant de la seva església i d’un entorn de camp i boscos. Ens hi varem aplegar 11 persones, comptant amb el Mossèn, els dos musics, i sis veïns representatius d’aquest indret, agregat fa anys a Lliça, però que manté l’església, i la titularitat de parròquia.

No cal dir que, les converses, van estar al voltant d’aquesta minsa assistència, que s’ha anat reduint als darrers anys, enfront de festivitats, de fa 10 i mes anys, on per exemple a la diada de  Sant Esteve ens aplegàvem, una quarantena de persones, en una església amb esquerdes, que apart del fred que acostuma a fer-se sentir en la diada posterior a Nadal, ens preocupava més la solidesa del propi edifici.

Segur que podem i així hi ha persones que ho han fet pales, de que hi havia un o altre responsable, de que l’any proper seria diferent ...; segur que hi ha una part de responsabilitat de tots i cada una de les persones i responsables de que l’església de Palaudaries funcioni. No podem tampoc esgrimir la manca d’interès o financiació de l’Ajuntament : sortim d’una etapa on, moltes activitats culturals, han estat subvencionades i, per tant, la seva organització no s’ha autofinançava; ara en temps en que els recursos minven, i es prioritzen, algunes activitats culturals es veuen abocades a la seva desaparició com, per exemple, les audicions de sardanes que a Lliçà d’Amunt fa anys que no es celebren en tot l’any.

Cal posar en funcionament, el que anomenem la societat civil aquesta que pren iniciatives : no calen grans recursos ni actes superflus. Cal tornar a donar sentit a cada festa, implicar-hi en els continguts i garantir la tradició amb respecte del que han estat i de la que s’espera siguin.

Aquesta es la Catalunya que lluita colze a colze per fer que cada dia, es mantinguin aquestes petites referències.

Algú ens ho podria explicar : comerç local a Lliçà (V)

En altres comentaris ja he fet esment al tema dels venedors, i de quina forma influeixen en els hàbits i confiança dels clients.

Us resumeixo diferents vivències, reals i recents, en comerços al nostre poble :

a)      En una peixateria vaig comprar aquesta setmana, un grapat de bacallà esqueixat (realment en vaig comprar poc, perquè el volia utilitzar en una amanida, hem sembla que eren uns 100 grams). El fet es que el venedor malgrat que li dic vaig dir que ho poses en una bossa de plàstic, ho va col·locar en un envàs, i ho pesa.

Vaig estar a punt de dir-li si calia que, l’envàs, el poses també amb aigua perquè el va cobrar a preu del bacallà

b)      En algunes botigues de fruita, quan el venedor ha de fer la selecció del producte, quasi sempre escull el producte amb poca cura, quan hauria de pensar i valorar com si la compra fos per a ell/ella.

c)       A la caixa d’un supermercat hem validat una bossa de fruita i, al demanar el preu que havia facturat, hem diuen un altra del que marcava a l’estant; cal estar molt atents, especialment en productes frescos, ja que varien de preu cada dia.

d)      Altres vegades he localitzat productes amb data de caducitat finalitzada, e inclús productes elaborats que no eren del dia.

Ens trobem, generalment, amb empleats que fan la feina d’una forma genèrica, però cal posar-hi quelcom més : hi ha productes que en venen sols, per exemple les marques alimentaries reconegudes, però en moltes d’altres ens influeixen molts d’altres factors, al determinar la compra. De vegades no ens ha passat que entrem en un establiment, i sortim sense la compra que volíem fer : hi ha factors de neteja del local, decoració, ambient, facilitat de localització del producte, orientació, temps d’espera ...

Cal que el treballador agafi una posició activa i d’observació del mínim detall, reposar allò que falti, i orientar al client quan el vegi dubtós.

El comerç tradicional s’ha de guanyar el client en cada moment : hi ha moltes altres temptacions, que el poden fer repensar i optar per la competència ja sigui local o de poblacions veïnes, per una compra a la xarxa, o fer cas de recomanacions.

Cal oferir els incentius i formació, perquè el treballador de l’establiment, ja sigui de producte o servei, s’impliqui en la seva tasca, i que entre tots (propietaris, i personal) cerquin aquells elements diferenciadors que els fan singulars, tot creant un clima laboral i d’atenció engrescador.

Algú ens ho podria explicar : comerç local a Lliçà (IV)

Al llarg de la meva vida professional mai he recomanat treballar amb, el que s’anomena, “economia submergida”. Malgrat tot tampoc he tingut raonaments suficients per a rebatre aquest tipus de treball i, per tant, ha estat la responsabilitat de cadascú qui ha fet que una activitat esdevingui, en una situació o en una altra.

Crec que l’economia submergida ens afecta i perjudica a tots; fins i tot podria entendre a aquelles persones que no tenen una facturació suficient per a no cobrir les despeses genèriques, i les obligacions fiscals i laborals, però això no pot esdevenir una situació permanent. El cost de no pagar les obligacions fiscals i laborals fa que el preu final del producte, o servei, esdevingui molt mes baix que el d’un altra professional, botiguer o empresari; però les obligacions, i el repartiment de les despeses, que ens permeten que la nostra societat funcioni, son una obligació que ens correspon d’afrontar a tots.

Aquesta economia submergida es fàcilment detectable : no es publicita als mitjans habituals, en el missatge divulgatiu prima el preu sobre altres factors, no ubicació física o aquesta sense retolació … Però per fer front, o al menys limitar aquesta practica, cal també que els propis botiguers i empresaris actuïn d’una forma coordinada, per exemple :

a)      Cal dotar, i publicitar, un llistat de botigues i empreses, fàcilment detectables i localitzables, amb facilitat

b)      Cal garantir que la qualitat dels serveis i productes, sigui un dels factors potencials, a la vegada que l’atenció al client, la rapidesa i orientació en el producte o servei més adient.

c)       Cal potenciar la formació, especialització de les botigues i empreses, en especial de les persones que estan directament implicades amb el client.

d)      Cal afavorir la implicació, en les activitats col·lectives, potenciant la difusió i potenciació de les mateixes, i de noves iniciatives

Un poble sense una activitat econòmica potent, que generi llocs de treball, i les interrelacions que es produeixen, es limita la seva supervivència.

Tots ho som …

Aquestes darreres setmanes, els països europeus, estem sotmesos a l’arribada massiva de ciutadans fugits d’indrets insegurs, bàsicament, cercant un espai on tenir mes opcions de futur i de tranquil·litat; d’altra part, i des de l’Africà, també hi ha una altra allau de persones que travessant el Mediterrani, arriben i/o son ajudats des de ONG’s i estats que en faciliten la seva arribada a l’espai europeu. Uns i altres hi han fixat, en el model europeu, el futur de molts anhels i la sortida a la realitat que vivien; perquè, uns i altres, arribin i s’incorporin a la nostra societat cal que es trobin acollits, i que se sentin part del territori i de la societat que els acull.

Molts  dels cognoms nostres, en algun moment també han estat també foránis;  el meu primer cognom, Monés, es com molts d’altres arrelat a l’Occitània, i al igual que molts d’altres cognoms, té un origen francès. A partir dels segle XVI, van venir fugint de lluites civils i religioses a l’altra banda de la frontera; es al 1613, a Cornella, on hi trobem la primera referència escrita d’aquest cognom Monés.

Enric Moreu al 1959, i altres autors, han estudiat en aquest darrer mig segle aquesta influencia, i en Codina, autor i estudiós pratenc, afirmava que a Sant Boi de LLobregat, a l’any 1601, els occitans i forasters eren el 44 per cent de la població. Mots com “gavatx”, o el control i el cens de les persones vingudes de fora, ens apropa a una població catalana autòctona que en recelava d’aquesta població nouvinguda.

Com avui, molts d’ells varen arribar amb el que portaven posat, i poc més, però amb la voluntat d’assolir un futur i, de cercar, una terra on refer la seva vida. Malgrat aquestes incerteses, aquestes persones, vingudes principalment d’Occitània, hi van arrelar, treballar i fer que en anys següents aquesta incidència del origen anés minvant, fruit de la major coneixença, i de l’arrelament de les noves generacions.

D’altra part el meu tercer cognom, Giner, arrelat a la Marina Baixa (Alacant), i que estem treballant en aquests mesos, la seva historia, té unes arrels concentrades en un indret concret però, cada vegada, tinc mes clar que en el nostre ADN hi portem una referència de l’origen àrab del indret, i dels seus pobladors originaris.

Uns i altres, van trobar lloc i estada en aquesta Catalunya multiforme que, al final, es una de les nostres fortaleses : la capacitat de sumar el millor de cada una de les nostres arrels, la suma de molts cognoms, persones, vivències … que s’ajunten en cada un de nosaltres.

Ara, al igual que van fer molts dels nostres avantpassats, hem de fer el mateix : oferir estada digna a les persones que, en les properes setmanes, veurem als nostres carrers. Accions personals, i col·lectives, que hauran de respondre al nostre tarannà col·lectiu, en la mida de cadascun dels nostres recursos i disponibilitats materials, personals i humanes.

Crec que es un dels reptes mes importants que haurem d’atendre en aquests propers temps, i amb el resultat d’aquestes accions també definirem el futur nostre com a societat ...

Algú ens ho podria explicar : comerç local a Lliçà (III)

Ahir, dia 10, va ser festa local a Lliçà d’Amunt; era un dia tranquil ja que, encara ,no han començat les escoles, i els bancs, correus i l’Ajuntament estaven tancats, el que limitava el nombre de circulacions.

Però, al sortir al carrer, hi havia una sèrie d’establiments que, en principi, haurien de seguir les festes acceptades per tots : la perruqueria, la franquícia de perfumeria, la botiga de bicicletes, una botiga de fotografia i regals, una fruiteria, una ferreteria, una tenda de pa ... i, segur, que ni havia més; inclús , l’11 de Setembre, també hi ha oberta la franquícia de perfumeria.

Fins a cert punt hi ha la llibertat de fer el que es vulgui però, en el comerç, el que faci un afecta als altres. D’una part perquè hi ha moltes persones que hem fet costat als sindicats en la reivindicació de drets laborals, que han costat molts esforço d’aconseguir com perquè, ara, amb l’excusa de la crisi, les menysvalorem.

D’altra part ens omplim la boca parlant de conciliació laboral i familiar i, quan es un dia que podem aprofitar per fer activitats conjuntes i d’esbarjo, preferim obrir la botiga. Mes enllà, perjudiquem la percepció del client, amb botigues obertes unes, tancades les altres.

Sinó tenim una visió global del que representa una acció coordinada de totes les parts implicades en el comerç, en quan a promocions, horaris, accions conjuntes ... difícilment podrem treballar temes a mig termini. Nomes cal posar d’exemple els centres comercials; us imagineu que cada un dels establiments tingues un horari especial, o fessin rebaixes uns establiments i altres no ?

Obrim portes, i comencem a pensar de forma comú, si entenem que el comerç es un dels actius locals a preservar en la consolidació d’un municipi que aspira a esser autosuficient, ens queda treball a fer

Algú ens ho podria explicar : comerç local a Lliçà (II)

En la darrera reflexió feia esment del comerç, relacionat amb l’alimentació de persones i d’animals; en aquesta, volia introduir l’àmbit de les botigues enfocades a l’entorn de la cultura, com a mitjà de formació i de creixement interior i com a element de promoure iniciatives, i projectes locals.

Dins d’aquest àmbit hi podem incloure, les llibreries, les tendes de còmics, les de discos, les d’art (pintura, fotografia, manualitats ...), les de musica ... i altres que puguin desenvolupar des d’un punt de vista pràctic aquestes disciplines : dansa, teatre, ...

Quan definim el que es una llibreria, generalment l’associem al indret on comprem el diari, i poques vegades al espai on fullejar, recercar un llibre, adquirir-lo per a nosaltres, o per fer un regal; al centre de Lliçà es molt difícil trobar el diari ja que, des del barri de Sant Joan, passant per el de Sant Baldiri no hi ha cap botiga on comprar-lo, ... cal arribar fins al Supermercat Condis, on a part dels diaris i ha una selecció de revistes setmanals. Mes enllà, a la Cruilla, hi ha un altra quiosc, amb una oferta mes ample en revistes, però no en llibres.

Es cert que a Lliçà tenim la Biblioteca però, hi ha llibres que els cerquem, a lo millor els volem consultar, o no sempre estan disponibles a la Biblioteca, per exemple guies, llibres de turisme, llibres especialitzats o tècnics ...; a les llibreries també podem cercar l’orientació respecte d’autors, les novetats, la comanda de llibres de petit tiratge. Tenim una Escola de Musica des de fa anys, però no tenim a prop cap botiga d’instruments musicals, de partitures, de discos, o de CD ...

Aquesta faceta de l’oferta cultural no la tenim ben coberta, en una població que ronda els 15.000 habitants; segur que ens poden esgrimir temes de rendibilitat, de generació de negoci... però, a cada població, hi hauria d’haver un comerç mínim, aquell comerç necessari perquè la població pugui tenir cobertes les seves necessitats de compra habituals.

I això nomes pot ser possible amb la complicitat de tots, i veient mes enllà del nostre establiment.

Algú ens ho podria explicar : comerç local a Lliçà (I)

A ningú li hauria d’estranyar que, en un poble, amb uns orígens agrícoles i de granges amb animals, tingues diferents establiments, per atendre l’alimentació dels mateixos; però el que qüestiona es que, les superfícies que esmentem, estan dedicades a l’alimentació de mascotes, element mes propi de societats urbanes.

He fet el recorregut des de la rotonda d’entrada (des de Lliçà de Vall), i ens trobem la “Ferreteria Maleno”, amb un espai específic per a aquesta activitat; just a pocs metres, un “Centre Veterinari” amb pinsos i altra alimentació i medicació animal. Mes amunt la franquícia “Terranova” esta a punt d’obrir, un local grandet, al mateix lloc on hi havia hagut una tenda de venda de vehicles; desprès a la plaça hi ha el “Bon Area”, amb un raconet per a pinso animal, i mes endavant “Clarel”, que té un espai específic per a les mascotes i, quasi al final de la zona urbana, el Supermercat “Condis”, on hi ha mig lineal dedicat a pinsos; fora del nucli urbà, la LLiçanenca es un altre espai on hi podem trobar també alimentació animal. No he fet la suma dels metres quadrats, però poc m’equivocaria si digues que es la principal activitat comercial monotemàtica al poble

Ara bé per a alimentació humana i descartant aquells establiments d’un producte específic (peixateries, carnisseries, perfumeries ...) nomes ens trobem amb dos establiments (Bon Area i Los Maños) establiments amb una varietat notable de productes, i únicament el Supermercat Condis, es podria assimilar a una superfície comercial, d’oferta ample.

Com que no es un estudi, sinó una reflexió raonada, no té mes implicacions que comentar una realitat que es veu, i la pregunta continua essent : hi ha algú que ens ho pugui explicar ?