Hi ha indrets que et captiven al primer moment; llocs on t'hi trobes a gust i hi fas estada, per gaudir-ne del paisatge, de l'entorn i de les persones ... indrets que els fas teus i formen part de la teva vivència vital.
Aquest llogaret és, al bell mig d'on les tres províncies es troben : per una part, el paisatge lleidatà de la
Segarra, bàsicament de cereal, d’altra la part barcelonina de la Panadella i,
mes enllà, Igualada, amb l’eix viari i de comunicacions de la N-II i, per
altra, la part tarragonina on estem, ubicada a la comarca de la Conca de
Barbera, en una zona on el blat del paisatge ens assembla a la Segarra veïna.
Tot aquest espai sol ser conegut com la Baixa Segarra.
Un indret, el de La Cirera, on la
carretera, hi finalitza, prop de l’església, d’un espai social inaugurat l’any
passat, que s’afegeix a l’antic forn –en el mateix edifici- utilitzat per les
dones del poble per coure-hi el pa, i el cementiri, al seu costat.
Un grapat de cases on, de
vegades, hi estem sols, però, en moltes ocasions et trobes amb veïns, visitants
a peu, amb el tractor, o treballant al freginal o al tros … que donen vitalitat
a un poble que s’esforça a renéixer a partir d’una historia viscuda, en altres
circumstancies prou difícils.
Cada casa de pedra té la seva
història; resisteixen, el pas dels anys que les mantenen
dempeus amb la voluntat, de les seves pedres, de mantenir-se amb aquell encant
que tenen les coses viscudes i reals.
Un carrer Major, principal, les
articula al seu voltant, cadascuna amb un nom, i unes arrels al seu darrera, i
un reciclatge dels diferents elements que es conjuguen amb harmonia. Un carrer
d’escales, el carrer de Baix, i la Pujada al Castell, son la resta de petits
carrers que articulen tot el conjunt.
A dalt del turonet, on s’ubica el
poble, hi ha el castell, casal de planta i dues alçades, que poc té a veure amb
la possible construcció inicial, molt probablement de guaita o de propietat del
territori; la seva ubicació, més privilegiada, permet una visió de tota la vall
per on camina aquest primer tram del riu Corb. Hi descobrim resseguint la part
més baixa de la vall, l’església de Sant Joan de Llorac, el poble
de Llorac, més amagat a la vista, i al costat mateix del riu; més enllà, i a la part alta de la vall, les
cases d’Albió, darrer indret del municipi. En aquesta part final de la vall, el riu fa un gir a l’esquerra, amagant
a la vista, Vallfogona de Riucorb.
A la primavera, quan la natura
esclata, el carrer Major es converteix en un passeig de plantes i flors, amb
una gamma de colors, que complementen aquest entorn, i fan recomanable el
gaudir-ne, acompanyant la verdor del blat dels camps propers.
Algunes cases encara guarden el
cup, clot on aixafaven el raïm, vestigi també de l’època que, en
aquestes contrades, la vinya era
habitual; ara són Pira i Sarral les que mantenen el cultiu i tradició, del vi,
i del cava tarragoní.
Totes les cases estan agrupades,
llevat de dues excepcions: Cal Carràs, a prop del riu Corb, que va ésser moli
fariner, i Cal Rafeles, a mig camí de la carretera que apropa al poble.
El paisatge és d’ondulacions
suaus, endreçat, amb camps que van bordejant les pendents del terreny; a les
èpoques pròpies de les feines del camp, és fàcil trobar-hi, tractors i altra
maquinària que fa més lleugera, i segura, aquesta tasca, lluny ja de les feines
amb animals que havien estat l’ajuda de moltes generacions.
El clima és agradable, net de
contaminació, i propi d’aquestes contrades. Uns hiverns crus, amb alguna
nevada, i a l’estiu sol sec i lluminós; sempre hi sol haver una diferencia de
graus respecte de la temperatura a Santa Coloma.
Al capvespre arriba una marinada
que s’agraeix, en els dies més forts de l’estiu, i que ajuda a refrescar la
nit, encara que com diu en Foix, la marinada arriba cada dia.
La Cirera ha canviat molt en
aquest darrer segle : l’arribada de la llum, la canalització de l’aigua fins
les cases i la modernització del camp, han fet modificar els hàbits de treball,
i la comoditat a les cases, eliminant els animals de les feines més feixugues.
Al terme, hi trobem elements que
mereixen una ullada : la Font, una mina d’aigua que abasteix al poble, i els
diferents safarejos que encara s’intueixen, proper a aquest indret; la rasa, la
torrentera que mena de la part més propera a Llorac i que aboca al Corb, (generalment seca, però que cal vigilar els dies de pluja
intensa), i un seguit de petites casetes, o coberts, i marges al mig o al costat
dels camps, com a vestigis de la importància d’aquesta activitat.
Tot el terme esta articulat d’un
seguit de camins i caminets que permeten la caminada planera, però que també
faciliten l’accés a tots i cada un del camps de cultiu.
Al capvespre, el cel i l’horitzó
es dibuixen en una gama de colors blaus que conformen sensacions que cal veure
i viure, en especial des de el Castell, el lloc més alt i on es perfilen mig a
l’ombra, les llumetes de Savallà del Comptat, Llorac o Albió; quan cau,
definitivament, el dia i a les nits de cel net esclata un sostre d’estrelles.
Al capvespre els fanals donen llum al carrer i fan que el indret esdevingui
agradable de fer-hi la darrera caminada del dia.
Un lloc on quan arriba la
Festa Major el 15 d’agost, Santa Maria, i per Sant Marc l’altra festa anyal,
ens reuneix a tots en la festivitat religiosa i, plegats, en un àpat fem taula
i sobretaula.
Per Sant Marc, a l’abril, la
tradició marca una arrossada cuinada per els veïns més experimentats, per
compartir, i aprofitar el inici primaveral, per a retrobar-nos
Les festes, és el moment en que
grans i joves ens apropem a La Cirera; uns i altres plegats cerquem l’objectiu
de transmetre aquesta estima a les arrels, i els joves a fer seu el territori,
per a mantenir-se fidels i a preservar els valors i paisatge que ens fan únics
L’església, que obre per les
festivitats esmentades, i per altres actes familiars i sagraments, és la suma
de la historia mateixa del poble, amb afegitons, estils, pedres de diferents
etapes i formes... tot un conjunt que li dona aquesta personalitat. A les
façanes es poden veure símbols de picapedrers, amb creus i diferents formes
geomètriques, que intercalats de forma aleatòria, ens parlen d’alguna altra
ubicació.
L’església, a les afores del
poble, també ens pot aportar hipòtesis dels seus inicis, a diferencia de molts
altres indrets, on el creixement de les cases, ha estat al voltant de la
mateixa.
A l’interior no cal buscar-hi
singularitats : una nau austera (com el paisatge i l’entorn que l’envolta), amb
vuit bancs repintats fa poc, i dues petites capelles laterals; l’ábsis, que és
pla, emmarca un retaule senzill, amb la figura principal de la Mare de Deu de
la Cirera, de guix.
Un paisatge on els camps
cultivats, s’entronquen amb zones de bosc, amb un intercanvi de colors que es
modifica al llarg de l’any : un blat que del verd primaveral, passa a un groc
daurat, d’una plasticitat visual molt potent.
Un paisatge per caminar, gaudir
o, senzillament, d’acompanyar-ho d’una conversa al costat de la font, a l’ombra
del campanar …
No hi espereu botigues, ni altres
temptacions, ni cobertura telefònica …; a uns cinc kilòmetres hi ha, Santa
Coloma de Queralt, una ciutat amb història de segles, amb un mercat i una
activitat comercial que s’arrelen en el temps, amb la seva gent, i amb la dels
Comptes de Queralt que, entre tots, li han donat aquesta personalitat.
Si hi veniu, que en gaudiu,
sempre sereu benvinguts
Feliu i Concepció - Can Feliu (abans cobert de Can Botxa) - Major 13 – La
Cirera - Estiu 2.015
