“Hay muchas cosas por las que levantarse cada mañana “... Anunci Campofrio Nadal 2.015

Aquesta es la darrera inserció, al bloc, de l’any 2015 i volia aprofitar l’anunci “Despertar” (de “Campofrio”) d’aquest Nadal per agafar aquesta frase : “Hay demasiadas cosas cada dia por las que merece la pena abrir los ojos, levantarse y salir a vivir. Esto es la vida.”

Recordo que quan vaig estar treballant a Madrid, quan jo hem llevava ja hi havia milers de persones que havien matinejat perquè tot estigues a punt : el diari al quiosc, els xurros al Bar, la persona de recepció que alguns dies hem trucava a l’hora, ... tot perquè una ciutat com Madrid, Lliçà o qualsevol altra funcioni, i sigui vital.

Crec que tots som importants; per això el darrer brindis d’aquest any, al igual que en altres finals d’any, ho serà per a totes les persones que fan possible la nostra identitat : de les que ho fan possible, i d’aquelles que ens demostren que encara hi ha espai per a millorar ...

Per totes elles, serà el meu record i el meu brindis ...

Accedir-hi i demostrar-ho ... : Del sentit individual al sentit col•lectiu

Sempre he tingut clar que quan una persona accedeix a algun òrgan col·lectiu, sigui polític, associatiu, o empresa, ho fa en virtut d’un currículum, d’uns estudis, d’un coneixement, o de la pertinència a un determinat grup polític.

Mes enllà d’això cal demostrar l’aportació individual a uns objectius que son comuns i, per tant, els “mèrits” que han ajudat a aconseguir-ho, han de quedar en un segon terme, i aplicar les potencialitats pròpies al fi conjunt.

Ho comento perquè, moltes vegades, aquest origen ens fa còmplices i ens limita la nostra disponibilitat, com si fóssim presoners d’unes idees concretes. Es molt fàcil trobar als mitjans, que, darrera el nom d’una persona hi apareguin les sigles de l’entitat (especialment el món polític) com si aquesta persona nomes representes a un determinat col·lectiu de persones, que pensen com ell.

Si ens centrem en l’àmbit polític, cada regidor, alcalde, ... ho es de tot el col·lectiu ciutadà, amb independència de la llista, o partit, per el qual hagués obtingut aquesta responsabilitat. En la mida de que ens alliberem d’aquesta limitació d’origen, podrem avançar col·lectivament.

Ho dic, també, per la situació a Catalunya; intentar que, una opció política, per majoritària o minoritaria que sigui, pugui representar una posició determinada (essent respectables totes elles), sense comptar amb l’aportació d’altres representants, no és la millor opció per avançar col·lectivament.

Tots hem de fer governable, i gestionable, el nostre entorn : la suma de totes les voluntats obertes han de facilitar els acords : encara que tinguem majories, i poder, cal tenir presents a tots els demes, que ens envolten.

Però tenim d’altres entitats més properes que també hauríem de fer aquesta reflexió ...

L’estrella de Nadal : apropar-nos a la seva exclusivitat

El Nadal gràfic ens aporta imatges de tot tipus : de les més idíl·liques amb la neu i les muntanyes d’hivern, les que representen el naixement, les del Pare Noel i els mags de l’Orient, la llum de les cases americanes, engalanades amb tota mena de lluminàries, la dels elements decoratius per a la llar , els avets adornats i, sobretot, les nadales virtuals que aquests dies inunden els correus electrònics.

Davant d’aquesta diversitat de imatges i missatges nadalencs (alguns directes, i d’altres que apel·len el sentiment emocional), cal que des de la comunitat religiosa s’identifiqui clarament el missatge mes contundent del que aquestes festes representen. Crec que l’estrella de Nadal, hauria d’esser el signe inequívoc, que identifiques l’esperit i sentiment de la mateixa, que continues essent aquella guia, que no ens acompanyes un dia sinó, de forma continuada, ens ajudes a cerca el camí correcte ...

Al menys aquesta es la meva opinió...

Per Nadal, a la botiga no hi ha el millor regal …

Aquestes setmanes són intenses : hi ha les festes més familiars, més acollidores, i més inter-generacionals de tot l’any.

Però, també, son les dates en que els establiments, els productes i els serveis més sofisticats, son oferts com a part de la festa : uns dimonis visuals, i virtuals, que ens acompanyaran i ens insistiran en els plaers i avantatges dels mateixos, perquè hi caiguem en la seva adquisició.

No soc contrari al regal, ofert com a gentilesa, com a deferència envers el familiar, l’amic, o el conegut, un detall, un present ... quelcom de nosaltres que oferim, tal com varen fer els mags d’Orient, al portal de Betlem.

Mes enllà d’això hi ha el regal que, publicitàriament, instiga la nostra part egoista i ens proposa, objectes, perfums, vehicles... que ens mostrin, davant dels altres, amb una imatge superior, per haver adquirit tal o qual marca.

Però el millor regal som nosaltres mateixos : tal com som, com ens llevem cada matí, amb els nostres encerts i mancances, fruit i resultat del recull de les nostres vivències, que ens han forjat al llarg de la vida. És un regal que, ens dura 365 dies l’any. No el podem embolcallar, ni posar-hi llacets ... es la realitat mateixa que ens ho fa mirar, amb bons ulls.

Agraïm-ho cada dia, per poder acompanyar a qui tenim al costat ...

La llista que ens avergonyeix ...

Fa uns dies, el ministre Montoro, ha publicat la llista dels morosos amb la hisenda espanyola, amb imports elevats; d’entrada aquesta publicació podria ser una bona noticia però, al meu entendre, es poc encertada per els següents raonaments :

a)      Per el moment; el ministeri ja sap que el PP ha perdut la majoria del Congres de Diputats i, per tant, la continuïtat de la política del ministre i, de aquesta llista, queda en entredit.

b)      Es cert que la llista es un bon termòmetre però, també, hi mancaria incorporar-hi les deutes amb la seguretat social i amb altres organismes de l’administració, per a arribar a una xifra certa del que no s’ha ingressat.

c)       A la vegada que es fa publica aquesta llista s’hauria de salvaguardar l’honor d’aquelles persones físiques i/o jurídiques que hi figuren tant si es demostrés que aquesta xifra esta en procés judicial d’impugnació, com d’aquelles persones que han fet o liquidat, amb posterioritat, aquests imports.

Ens avergonyeix la llista en el sentit de que és la suma de diferents impagaments, i de situacions, on l’administració tributaria ha anat donant llargues, fins a fer que la situació fos irreversible, amb el perjudici col·lectiu que això representa. Si s’hagués actuat amb cautela, i en seu moment, la situació s’hagués pogut abordar amb possibilitats de redreçament, i el seu cobrament més factible.

El miracle de la diada de Sant Esteve ...

Ahir, Sant Esteve, a l’endemà de la festa de Nadal, és especial; és per a gaudir-lo : la tranquil·litat de la gent al carrer, amb les botigues tancades (llevat d’algun establiment que en fa l’excepció). Un dia per passejar, com si el temps s’hagués relaxat, per caminar i retrobar la natura, per aprofitar el bon temps climatològic, o per endinsar-nos en el bosc sense rumb ni temps, per compartir una xerrada distesa amb el veí ...

El nostre ha estat a Sant Esteve de Palaudaries, un indret on la festa patronal convida a fer la trobada anyal de les persones que apreciem el lloc; missa i aperitiu compartit al voltant del campanar i del comunidor, restaurats fa pocs anys.

Un dia que parla d’uns canelons a la taula, fruit d’una cuina, com la catalana, que reaprofita el rostit del dia abans, per a composar uns canelons gratinats, que son tradicionals; una sobretaula somiada en que el temps i la xerrada s’alleugereixen i retroben la conversa familiar i propera amb els qui l’any no ens ha donat ocasió de compartir-la.

Però Sant Esteve continua sent d’aquells que ens agrada celebrar-ho; la vida, les problemàtiques  familiars o la solitud ens allunyen d’aquestes celebracions; cal tornar a trobar-hi el sentit : per als que estiguin sols, cal només trucar a la porta del veí, o d’aquella persona coneguda, o familiar, amb qui fa temps no ens hem trobat :  segur que hi ha contesta, i podem compartir aquesta sobretaula ...

Per això la diada de Sant Esteve és tant especial ...

Pre-nadal : El Nadal proper

Aquest diumenge passat, 20 de sembre, ens varem reunir amb el meu germà, cunyada, neboda i parella, amb el meu fill, i nets, i amb la Concepció i jo; aquest haurà estat el primer Nadal de l’Oriol entre nosaltres ...; una estona abans havíem anat a visitar als meus tiets, plegats, com a signe i felicitació nadalenca.

Recuperar el contacte personal, de visita o al voltant d’una taula, és un d’aquells requisits nadalencs, que he recuperat amb el temps; recomposar ponts, amb la família, sorgits a partir de la voluntat personal de fer-ho.

Des de fa alguns anys celebrem el Nadal, el cap de setmana abans : compromisos familiars i viatges no sempre ajuden a coordinar agendes i voluntats.

El Nadal és una data, amb majúscules : un ritual de cuina, esdeveniment religiós i de quelcom que surt de l’interior per a ajudar a obrir-nos. Moltes vegades la manca de parents propers, amb els quals hem compartit de joves aquestes diades ens fa ser curosos i, de vegades, aïllar-nos i evitar la celebració.

Cada vegada a la tarda de Nadal, es veu mes gent al carrer, pul·lulant d’un lloc a l’altre, cinemes, bars, teatres ... tot allò que no ens recorda la festivitat. Sobta que en un dia, especial com el Nadal, no trobem elements com per mantenir una sobretaula sense preses.

Fa uns anys vaig comentar en aquest bloc que el brou de Nadal, es quelcom més que un menjar, és la simbiosi de molts productes que s’uneixen per fer quelcom d’únic, singular, que té un sabor únic i familiar i que, la seva olor, va traspasant estades i habitacions, per entrar dins nostre, i fer-nos sentir i emocionar.

Que passeu aquestes diades de la millor forma possible, amb la voluntat de que siguin realment properes, i fruit del consens de tots... que les gaudiu.

20D : Noves eleccions sense resoldre les anteriors

Al capvespre del darrer diumenge varem assistir, amb la lògica expectació, a conèixer el que la majoria de ciutadans havíem escollit com a gestors de l’àmbit comú i que, ha de permetre, que els serveis gestionats per l’administració esdevinguin útils, responguin a les necessitats de la població i a garantir les prestacions socials a la vegada que respondre als nous reptes que, una societat com la nostra, ha d’afrontar en un marc globalitzat.

El resultat, a nivell espanyol, ratifica la consolidació de noves formacions que aporten, un contrapunt, als partits que des de la transició, han liderat els diferents governs.

Ara, la situació, al igual que la societat, se’ns manifesta més complexa, més encasellada, amb uns rols atrapats dins de les declaracions, d’uns mitjans de comunicació que cerquen la noticia, d’unes eines tecnològiques que permeten accedir-hi amb rapidesa e interactuar i de debats, entre les diferents opcions, que s’obren camí com a alternativa a aquells mítings massius, de fa anys.

La realitat del dia següent, es manifesta incerta, difícil o, al menys, no senzilla per arribar a l’aritmètica que permeti afrontar els temes pendents més que, estar negociant i “transaccionant” acords, per a cada votació parlamentaria.

Espero que el seny s’imposi i puguem posar-nos a avançar tots sense mes enrenous, tant a nivell català com espanyol ...

La missa del pollet ?

Aquest terme s’ha popularitzat,  i arrelat, com molts d’altres per identificar la missa que es fa la vigília de Nadal, a mitja tarda o al capvespre, anticipant la celebració de la Missa del Gall.

Crec que hi ha molts mes noms adients per a identificar-la que la d’aquest animalet de granja : potser dir-li, Missa Avançada/Anticipada de Nadal, Missa del Naixement o Missa Familiar de Nadal ... Les coses importants no les podem embolcallar de noms, que els hi facin treure la seva importància.

Jo vaig descobrir la Missa de la Vigília de Nadal, a la residencia on estava la meva mare, ja fa uns quants anys ... ; a mitja tarda, ens arreplegàvem residents, familiars, treballadors, direcció, tothom que voluntàriament hi volia participar, en una improvisada eucaristia a la sala principal. El compartir,aquests moments tant emotius, amb la meva mare -ja amb unes seqüeles avançades de l’Alzheimer-, amb qui ja no hi teníem comunicació ni hi podíem parlar, feia transcendir el moment; desprès compartíem l’estona amb familiars d’altres residents, amb similars problemàtiques. Uns moments de serenor, de records dels Nadals, del brou que acostumava a preparar, de l’estima que hi posava ... serenor que, es trencava, just al sortir al carrer amb les preses de la gent cercant les darreres compres per a la Nit Bona propera.

Per respecte, per el que significa, per la gent que no pot assistir-hi en horaris tardans, la missa avançada de Nadal, no pot quedar-se identificada amb quelcom que no li es propi ...

Creu Roja : ells hi son ...

Ahir, a la tarda, al centre “Mataró Parc”, en el festiu obert més proper a la festa nadalenca, amb un bullici i moviment de gent com en els millor dies... la majoria de gent somrient i carregats amb bosses i altres regals ... tota una observació que ho feia, assegut, en una cadira del bar. Un passadís de botigues on, si apleguen el més reconegut de les marques franquiciades : totes amb temptacions i objectes reclamant la nostra atenció, i compra ...

Al mig de tot destacava, una persona, en Joan B.; un senzill mostrador portàtil, amb l’anagrama vermell de la Creu Roja i, enfundat en una hermilla vermella, reclamava la nostra atenció; el cert es que, durant el temps que ho vaig observar, ningú es va aturar ...

És una historia, la de la Creu Roja, de més de 150 anys de ser hi, d’un projecte humanitari reconegut arreu, que desenvolupa projectes i atencions a molt diversos col·lectius.

Hem feia recordar als milers de persones, refugiats sirians, que romanen en algun lloc i que, ara, ja no son punt d’atenció informatiu : com podem passar davant d’una persona com al Joan, i al menys, no donar gracies.

Vaig aixecar-me de la cadira, vaig anar cap a ell, i li vaig dir, gracies per ser-hi ... moltes vegades amb això n’hi ha prou ... i ,si podem, col·laborem-hi

Quan el tamany no importa, però el ser-hi SI… “20 i + Coop Iniciativa Social”

Fa quinze dies, la sectorial que ens agrupa, a 122 de les cooperatives d’iniciativa social, va organitzar una trobada que, desprès d’una primera part més interna -amb l’assemblea i dues ponències especialitzades-, es va complementar amb un esmorzar dinamitzat, que obria la part mes institucional.

Vint anys és un recorregut curt en el temps però, l’evolució de la pròpia societat, de les atencions que la mateixa ens demana envers les persones, dels serveis concertats amb l’administració i, la forma en que les pròpies cooperatives ho han afrontat fa que, aquest període, hagi estat intens, i canviant.

Per als companys/es que ens varem incorporar a la Comissió de Gestió, fa 18 mesos, ha estat tot un honor i un plaer participar d’aquest esdeveniment. Som conscients de que, aquesta, és una fita en el camí; un recorregut que és la suma de molts esforços, i de persones que, plegats, han(hem) fet de la sectorial la realitat que és avui en dia i que, el futur, podem intuir l’hem de continuar fent, de forma col·lectiva.

El tamany no importa … aquesta es una frase que va pronunciar en Tomás, de Suara, i es cert : a la sectorial hi convivim cooperatives grans, i petites, però amb la voluntat d’esser representatives, de créixer i compartir nous projectes.

Però el que ens dona la força es el ser-hi, és el quelcom que ens fa ser i viure. Aquesta voluntat es la que porta, en aquests moments, a estar a la Presidència de la Confederació i  a la Taula del Tercer Sector entitats, aquestes, que representen i lideren la representació col·lectiva d’un sector molt més ample, que el cooperatiu. Però, a més, moltes de les cooperatives a títol personal, estan implicades amb d’altres federacions i entitats intermèdies, que en garanteixen una implicació més especialitzada.

No seria de justícia, que no fes referència a en Joan Segarra, Director de Comissió de Gestió, impulsor, coordinador i representant de la Sectorial a la Confederació i a la Taula. El seu coneixement del sector i el seu tarannà fa que les reunions mensuals esdevinguin participatives, efectives, i plantejant tot allò on, les cooperatives, hi puguem aportar.

Però la sectorial es la suma, en primera instancia, de tots els que hi participem, en Joan, l’Adela, en Tomás, la Sara, la Raquel, el Miquel Angel, la Pepa, el Lluis, el Francesc, i el Jordi; i, al costat d’ells, un seguit de cooperatives amb les quals compartim principis, coincidim a les assemblees, o en altres actes i, quan es possible  ens interrelacionem o cooperem.

Ara, hem iniciat les passes d’un nou període obert, un nou camí, incert com la societat que ens envolta; estem en un moment en que la sectorial ha sabut guanyar-se el respecte, i una identitat de col·lectiu, amb empenta. Cal respondre, a aquest nou període, amb la mateixa vitalitat, amb la suma de tot el col·lectiu -que la sectorial representa-, i amb la mirada posada “en les persones” que es l’essència del que ens identifica ...

Nucli Històric de Lliçà d’Amunt : solucions i propostes

Fa poques setmanes, els veïns del barri on tenim llogada una part del casal parroquial, van fer una petita trobada, amb l’excusa de la castanyada : quatre moniatos, castanyes, i vi ranci, van acompanyar una xerrada informal dels veïns que, potser, no s’havia fet mai, o feia anys.

Un veí, en representació de tots, va escriure un manifest que feia un repàs a : l’abandonament i a les mancances d’un barri (nascut al voltant de l’església)  que no ha generat l‘interès de l’Ajuntament en el seva rehabilitació, cases abandonades,  l’edat dels veïns, establiments tancats per manca d’aparcament, dificultat d’accedir-hi i poc coneixement de l’entorn, s’uneixen perquè no arrenqui. Es evident que, la solució, no es un llistat entregat al regidor que ens volguí escoltar ni resoldre, puntualment, una deficiència.

A diferencia del cas de Lliçà comentat fa dies, l’anàlisi d’un barri, ha de comportar la valoració, des de moltes vessants col·lectives, del interès general, dels elements que cal preservar, de l’obertura de nous vials i direccionalment del transit ... però, també, ha de deixar espai a l’oci, a la cohesió interna i generar una vida col·lectiva que doni sentit i vitalitat al indret.

Una de les possibilitats més viable, es la constitució d’un Consorci, que amb la participació e implicació de l’administració local, dels propietaris, de l’església i d’altres agents afectats, adopti aquelles decisions coherents perquè de forma successiva es vagin produint les modificacions esglaonades per a esdevenir tal com s’hagi definit.

No es pot solucionar, el que s’ha deixat de fer durant anys, però cal ajudar a endreçar i fer coherent el Barri de la Sagrera del futur ...

Si no hi ha classe mitja, no hi ha empresa mitjana ...

No voldria fer una descripció teòrica, dels molts autors, que han segmentat la població en diferents nivells i, arribar a la conclusió, de que hi poden haver nivells de persones amb ingressos determinats. La dinàmica del darrer segle va fer que una part de la població pogués viure del seu treball, amb independència i/o complementant l’industria; les professions liberals, artístiques, mèdiques, del transport, del comerç ... han fet que es poguessin cobrir necessitats des d’una vessant especialitzada, el que seria la, mal anomenada, classe mitjana.

Aquest nivell mitjà de riquesa, no es un concepte tancat, ni varemable, ni permanent en el temps. En els darrers 25 anys la classe mitjana ha sofert una pressió impositiva, de modificació de mercats, i de la irrupció de franquícies i marques amb molts mitjans i recursos, que han deixat fora, del mercat, molts d’aquests oficis, professionals i botiguers.

Molta, d’aquesta classe mitjana, estava sustentada per una empresa familiar i, els recursos generats en anys bons, havien anat a eixugar pèrdues, i moltes vegades minvant també el patrimoni familiar. La manca d’ajuda publica de les administracions ha fet que, moltes d’elles, hagin baixat la persiana i d’altres, amb entrebancs, tirin endavant.

En una economia pujant, aquesta classe mitjana, hauria anat reinvertint els seus recursos per assegurar la continuïtat de l’activitat productiva; ara amb la incertesa global, la manca de continuïtat familiar i la burocràcia, e impostos, que recauen sobre ells fa que cedeixin i, aquest valor afegit d’anys, es perdi.

Però també l’industria mitjana, aquella que va més enllà del talleret, o del empresari individual, ha estat durant anys el motor generador de llocs de treball, de formació, d’especialització i d’experiència; davant d’aquestes empreses, sempre hi ha estat un membre de la classe mitjana. L’empresari mitjà sempre ha estat al costat de la cultura, dels esdeveniments socials de l’entorn que li es propi, i ha donat empenta a moltes iniciatives associatives, i col·lectives.

Un directiu, no es un empresari; som bons en el primer cas i tenim molt bones escoles de negocis que ho acrediten; del segon, anem molt mancats.

Potser com passa a l’economia, ens quedaran els grans (els “rics”, els que tenen molts recursos, o han crescut amb establiments) de la distribució, i els petits (que son, i seran l’espai,on els grans no els interessa entrar).

Catalunya s’ha fet amb la suma de petites iniciatives, colze a colze, i hem de mantenir aquesta singularitat : ens cal enfortir i donar suport als petits, ajudar en la seva transmissió quan així ho aconselli, i  mantenir l’orgull dels establiments que superen els anys, adaptant-se ...

Per això hem sembla molt adient fer referència al post que, el sabadellenc, Jordi Mercadé ha inserit al seu bloc : “Com ha de ser la industria dels segle XXI”, i on fa una reflexió sobre les gran quantitats de producte que es fan, i que n’hem de forçar la seva venda i promoció quan,a lo millor, no les necessitem però hi esmercem, en aquest esforç, molts recursos dels que el planeta va escàs. Potser, aquesta industria del futur, hauria de ser mes personalitzada, més de produccions mes ajustades al que la societat demanda ...

L’exemple mes clar, es la proliferació dels “outlets”...

Mes enlla del Barça - Villanovense (Eliminatòria Copa del Rei 02.12.15)

El dimecres al vespre, varem estar al Camp Nou, amb motiu del partit solidari que, una vegada a l’any, el FC Barcelona en facilita entrades a les diferents entitats socials que operen a Catalunya. Al camp hi érem unes 67.000 persones : molts usuaris d’aquestes entitats, gestors, educadors i promotors socials, un seguit de persones amb un marcat esperit social.

A la cooperativa havíem demanat entrades que varem distribuir equitativament, amb persones i usuaris de la mateixa llevat d’un cas en que, una persona, ens va dir que no era un Barça-Madrid i que no tenia cap interès. Davant d’aquesta resposta negativa un nomes pot mostrar una desil·lusió. Perquè amb aquesta resposta s’entén que no es el que es busca; donar visibilitat, ajudar i agrair a persones la possibilitat d’estar al Camp Nou ja es del tot una satisfacció. Però sobretot fer pinya, veure que en aquesta tasca hi ha moltes persones implicades.

I una lliçó : el Villanovense va lluitar esportivament, al camp; les cooperatives tenim el handicap de que, per petites que siguem, hem de complir reglamentàriament i, legalment, amb tots els requisits com si fóssim una empresa gran. El Villanovense  va aguantar com el primer; no ho va posar fàcil i, la superioritat tècnica i de recursos dels blaugranes, van fer que el resultat mostres aquesta diferència.

A les entitats socials, a les del tercer sector, a totes aquelles amb les quals ens hi sentim identificades coneixent, i coneixem, les dificultats per a obtenir recursos i fer visible la nostra identitat, però estem al costat de les persones, d’allò que forma part del nostre ADN, i del qual no hi podem renunciar.

Lliçà Centre II : Quan l’important es el “qui”

Ahir, al capvespre, a la primera planta de l’Ajuntament de Lliçà d’Amunt, hi va haver una trobada oberta amb empresaris locals per a valorar, i fer aportacions, a la nova centralitat que es preveu amb el trasllat, de les instal·lacions de Biokit,al nou polígon Logistic de Mango.

La recollida de dades, i d’informació de camp prèvia a les conclusions que es puguin aportar, s’està realitzant a traves de “Arquitectura de la UPC”; en la presentació es va fer una reflexió de la situació actual que, evidentment, coincideix amb la que com a veïns veiem, detectem, patim, i en som conscients d’aquesta realitat, moltes vegades fruit d’una manca de visió, a mig termini, per part dels responsables locals (persones, entitats, empreses i administració).

Al llarg d’aquests disset anys que portem al poble, hi ha hagut propostes diverses : des de l’Agenda 21, fins al projecte Lliçà Centre (del 2002), que va estar exposat en un local davant mateix de l’Ajuntament, tots ells guardats en l’oblit.

Al sortir de la reunió, hem va quedar la sensació de que tindrem un nou exemplar a la biblioteca dels impossibles, darrera mateix del pla de dinamització comercial local, que mai mes ningú ha esmentat, malgrat el cost de l’oportuna subvenció.

No descarto que el espai, instal·lacions i ubicació de l’actual Biokit, es una eina que pot ajudar a endreçar determinades mancances, amb un “centre” on no hi ha una agrupació de serveis (Cap, Biblioteca, Instituts, botigues ...) on tot està separat i cal agafar el cotxe sempre. Inclús a la divisió administrativa l’espai mes “originari” de l’actual Lliçà, es denomina “El Pla”.

Però el problema no es el que hi puguem fer : el que cal es, seduir novament a la població local, a tornar-se a identificar amb el que el poble ofereix amb el handicap de que, en aquest sentit, anem uns anys endarrerits i l’oferta, en tots els sentits, propera és més llaminera.

Durant la xerrada, a la qual hi varen assistir representants de sis comerços, cap empresa, llevat del Sr. Salavert, alt directiu de Biokit, es va fer pales que el problema no és tant puntual d’aquest nou espai disponible, sinó que afecta igualment, al centre històric, molt degradat actualment, a la manca d’espais urbanitzats d’esbarjo, de la difícil circulació peatonal a l’espai de la carretera, amen del tema aparcaments, i que com un trencaclosques no es pot solucionar una cosa sense valorar el seu encaix local.

Però anant al tema de la capçalera : si no definim qui ha de tirar endavant aquesta proposta/projecte que, amb valentia, replantegi la resolució de espais conflictius (en el sentit de poc accessibles, o distribuïts incorrectament), que tingui la previsió de definir la identificació de Lliçà com a  referent de quelcom engrescador i, d’anticipar-nos, al que la societat del segle XXI ens demandarà com a poble, en la seva vessant de satisfer unes necessitats reals d’esbarjo, de desenvolupament personal, de proximitat en les compres, i de realitat generadora d’activitat econòmica i de llocs de treball

Aquest qui, no és una persona, ha de ser un àmbit col·lectiu que hauria de liderar-ho; o en tot cas continuarem apedaçant com hem fet fins ara

Per cohesionar, hem de sentir que estem al mateix poble ...