Després d’aquest mon ... (301)

Aquest es l’article final d’aquesta sèrie; desconec si pot tenir una continuïtat però si que el repte, que m’havia imposat, s’ha acomplert.

Com diu el títol, jo tinc dues seguretats que m’ajuden a entendre, el darrer pas : d’una part que, en el més enlla, aniré(m) al mateix espai on estiguin els meus pares, avis ...; l’altra seguretat es que els ulls, les orelles i altres capacitats moriran en mi i, per tant, la relació que hi pugui haver en el més enlla, es mourà en un nivell difícilment comprensible, amb les nostres capacitats actuals.

En el món actual hi ha un arraconament del fet de la mort; les televisions ens estant bombardejat amb series de policies, on l’assassinat es el fet que vehicula l’argument; les noticies li donen a aquest fet un tractament molt superficial, i les morts properes es dissimulen, el mes ràpid que es pot.

Tampoc no hi ha un discurs actualitzat, argumentat o sensible als mitjans de comunicació; tampoc hi ha una valoració de la persona que acomiadem, mes enllà de les paraules pròpies del moment.

Però el moment de l’acomiadament es aquest en que tanquem(es tanca) el llibre de l’existència i, moltes vegades, ens han quedat moltes coses per dir, o per compartir. Gaudim a fons de les persones que tenim al nostre entorn, transmetem l’expressió de la nostra estima, i escoltem les vivències que ens traslladen a generacions passades, i que estan a l’adn de nosaltres mateixos.

Potser el que més espanta son les capacitats que van minvant al llarg dels anys i que, moltes vegades, no van compassades entre cos i pensament, de la sensació d’aïllament i de no entendre el mon actual, i de no tenir una funció o un motiu per emplenar un nou dia...

M’agradaria descriure ‘us una vivència que es deuria produir, a la tardor de fa uns vuit anys; anava en direcció a Sarral, a  la cooperativa d’aquest poble de la Conca, on solem comprar-hi el cava, i en els darrers kilòmetres de recorregut des de Santa Coloma el paisatge va canviant fina a esdevenir vinya. De cada branca del cep penjaven gotims plens, macos ... propers a ser collits.

Als pocs minuts ja estava al pati de la cooperativa i, en un dels racons, hi havia una muntanya de bresa, restes de la pell del raïm i d’altres residus després de la premuda.

Aquell impacte m’ha fet relacionar-ho amb la qüestió d’aquest post : cada gram de raïm creix en el seu interior, tot recollint el millor de la planta; estat sotmès al llarg del període de creixement i maduració a mil i una adversitats climàtiques i perills però, al final del seu període, en la seva plenitud, la part mes externa d’embolcall, queda seca, sense vida, i la part interior assumeix un altra espai, però aquesta vegada junt amb el suc d’altres raïms.

Aquest embolcall és com la nostra pell, es allò que recobreix la part més important de nosaltres mateixos : no la part física, sinó allò que es l’essència

També aquesta reflexió seria valida per al blat i la farina ... Uns i altres es convertiran en un nou producte, un nou recorregut, que esdevindrà el vi, o cava...

Un, i altra, son els elements en que l’església catòlica representa el cos i la sang de Crist ... una reflexió oberta.

A reveure...

Abans d’aquest mon... (300)

Quan vaig anar definint com volia, que fossin aquestes darreres reflexions, a la  cloenda d’aquesta etapa del bloc vaig veure que, parlem de la mort i del mes enllà però, poques vegades, ens qüestionem el abans : crec que ambdues coses van interrelacionades i ens parlen d’aquesta transcendència.

Per tant aquest post, reflexiona sobre l’abans, i el proper del mes enllà ...

Deia la setmana passada, el cardiòleg que hem fa el seguiment habitual, que els humans estem aquí per la reproducció de l’espècie : no hi crec en aquesta afirmació tant crua; penso que si, que tenim la capacitat de donar vida, però quelcom més a fer, a compartir, a comprometre’s, i a donar valor afegit a la nostra estada en aquest mon.

Hi ha un fet principal que ens diferencia del mon animal, i és la nostra voluntarietat en el moment de l’estimació d’una parella : no és fruit de l’instint, sinó que hi ha el procés reflexiu del moment, de l’opció de vida escollida, o dels mitjans que hi posem, per evitar la gestació.

Al llarg dels mesos d’embaràs podem fer-hi el seguiment i veure el nadó, conèixer anticipadament el sexe ... però continua essent el misteri de la vida. És allò que no podem crear a partir d’un laboratori, o d’una fórmula, que és el procés continuat, de vida i mort, que ens ha dut, a milers de generacions, a definir-nos com a especia, i a evolucionar.

Aquesta conjunció, de dues persones, fa que ajuntem en els nostres fills i nets, l’essència de diferents famílies : trets que ens acompanyaran al llarg de la nostra vida, i que els trobarem en les faccions, formes de fer, en el nostre ADN ...

Però fins aquí no hi ha una resposta a la qüestió que encapçala : en aquesta capacitat de donar vida hi ha quelcom immaterial, intangible, que nosaltres transmetem : part d’aquest intangible de nosaltres mateixos es transmet i dona continuïtat, s’incorpora i creix amb la nova persona... : transmetem vida i transmetem intangible.

Es com aquest testimoni de la cursa de relleus en que generació rere generació va transmetent; es un testimoni que reproduïm amb cada un dels nostres fills, i que si el fem servir, es transforma amb la nostra mort.

Hi ha una diferencia molt important amb la mort : aquesta darrera no esta programada; es un acte final ràpid, incontrolable (diríem que avui en dia farmacològicament menys dolorós), amb un discurs religiós poc actualitzat, envers d’avenços i recerques, que deixen sense fonament tesis assumides des de fa generacions.

Jo crec que el punt que ens diferencia es la racionalitat : com arriba a sorgir aquest fet de poder raonar, de pensar i de viure en espais i comoditats no comparables a cap altra espècie animal.

Malgrat tot en algun moment d’aquesta evolució hi ha d’haver hagut una intervenció externa, aliena a nosaltres mateixos, que ens situa amb capacitat de domestica i ordenar la resta d’espècies, per a la nostra supervivència.

Obrir els ulls cada matí, no pot ser fruit de quelcom automàtic : viure, pensar, crear, treballar, somriure o estimar formen part de la nostra evolució personal, de quelcom d’aprenentatge propi.

Naixem per morir ...

Deixeu-m’he que parli de mi... (299)

No voldria que, aquest autoanàlisi, fos com una espècie de dafo normalitzat; al contrari, m’agradaria dir-vos el com hem veig ara, i com m’he vist.

Soc conscient de que, la meva base de noi era bastant feble; ara, amb els pas dels anys, crec que hi havia mancances socials/emocionals, i/o habilitats no desenvolupades i, m’aventuro a intuir, que podrien venir per problemàtiques familiars de la meva avia i del meu besavi alacantí.

Del meu pare vaig aprendre dues coses importants que he intentat seguir : a treballar i a ser bona persona.

Professionalment van encertar els professionals que descobriren, en mi, capacitats numèriques i, per tant, facilitar-me la identificació amb un futur professional proper a la comptabilitat i l’empresa..

Però realment la mancança mes important que he trobat es la falta d’un entorn familiar, i professional, on recolzar-me. Familiarment he trobat a faltar la meva germana que va néixer sense vida, que hagués aportat frescor, un  punt de vista complementari, i la persona en qui poder expressar i explicar moltes coses; els cosins, tampoc han estat propers i encara, avui, es difícil la meva relació amb ells. La resta de família més propera ha estat reduïda (un germà, un fill, uns tiets per part de mare, dos germans del meu pare, una cosina per part de mare, tres cosins per part de pare ...)

Per tancar el tema professional he de dir que el meu pas per “Interroll”, va esser un fracàs amb majúscules, amb una responsabilitat, situació e inexperiència, fruit de la joventut, i que m’ha marcat durant molts anys. Per contra, he tingut satisfaccions en l’auditoria, on hi vaig entrar amb pinces en el Registre d’Auditors, però que m’ha servit de creixement, en molts aspectes.

Després de l’etapa a Interroll (uns 19 mesos), vaig reincorporar-me al Banco Exterior, on he estat de forma continuada fins la meva pre-jubilació al BBVA, entitat que va absorbir a l’anterior; a partir d’aquesta finalització laboral han aflorat  un fons d’emprenedor, amagat durant anys, i que hem va limitat possibles noves iniciatives.

També recordo, com a molt positiva, la meva etapa a la Jove Cambra de Sabadell, tant a nivell de relació, com de desenvolupament propi.

He treballat sempre, en el banc, ajudant al client i, al llarg d’aquest anys treballats, n’estic satisfet. He de manifestar que en tots els anys no he estat venedor bancari i la meva vessant comercial, de vendre productes o serveis, haurà estat una incògnita.

Tampoc he tingut ocasió ni persones que els hi fes confiança com per compartir negocis o activitats En aquest sentit hem quedo amb una sensació de “desaprofitat”.

Soc un entusiasta d’escriure, del relat, de la recerca familiar i de la història local; estic orgullós d’haver ajudat a unir lligams, i activitats, amb els Monés, els Giner, els LLeal, i a conèixer més la branca dels Pla Carreras; m’apassiona el col·, especialment de paper antic ...

He desenvolupat, en aquests darrers anys, un bloc en el qual he anat relatant coses , situacions i pensaments envers temes diversos al igual que s’han publicat una trentena d’articles meus a diverses publicacions.

Soc catòlic; la meva fe es la dels meus pares; no he aprofundit en el coneixement de les escriptures. Les meves creences hem fan sentir mes a prop d’un cristià de carrer; com diuen per Osona : ser sermó curt i de taula llarga, que traduït diria mes de fets que de paraules.

Políticament sempre he estat a la democràcia cristiana, amb Unió, des dels moments històrics en que era el segon militant de Sabadell. Si en vaig sortir-ne va ser per discrepàncies i, perquè, tenint un bon perfil de gestió, mai hem varen proposar de fer cap tasca activa.

Soc conscient de que el meu caràcter hem pot haver tancat portes; el meu  grau d’autoexigència el puc haver traspassat a altres persones i no sempre haver estat ben entès. Un dia l’Antoni Boleda va dir que jo era un bon segon, un organitzador ... excloent la meva vessant més comercial (mes de lideratge o d’iniciativa), de relació o empatia.

Estic content de ser una persona honrada, honesta; gestor dels recursos obtinguts del meu treball i de la herència dels meus pares, espero poder traspassar aquests estalvis, propis i rebuts, a la Concepció, al meu fill i nets.

Amb la Concepció he trobat aquest equilibri personal, emocional i d’estimació, que compartim des de 1999; aquesta anys al seu costat m’han permès descobrir moltes coses, apreciar-les, i gaudir-les conjuntament, amb en Jordi i la Nuria; els nostres nets aporten aquesta visió en profunditat i, el veure’ls créixer, es tota una alegria.

El meu germà Josep ha estat sempre al meu costat, i hem sap greu de no tenir mes moments per a coneixe’ns; en la gestió de la malaltia de la nostra mare, sempre va tenir una acció honesta, clara i afavoridora de mantenir les millors condicions de vida, en una malaltia que ens va agafar de sorpresa, i que es la mes inhumana, perquè ens fa perdre la nostra capacitat de relació, la nostra memòria, i els nostres sentiments. Per això aquest post ha estat penjat el dia del seu aniversari. Felicitats i gràcies Josep.

Del meu pare s’acompliran els 30 anys de la seva mort, en els propers mesos; fa trenta anys, no era conscient de la feblesa del seu cor, ni de la seva gravetat. Vaig notar molt la seva falta i, en els anys següents vaig anar perdut, fins a sobreposar-me poc a poc.

El meu fill Feliu continua essent l’orgull i mirall; amb els nets, i la Eli, formen la família idònia per a esdevenir uns pares que recolzin el creixement dels nets.

He tardat molt a esser conscient del que hem passava, quasi tota una vida; per això hem satisfà que el Feliu no hagi heretat aquestes limitacions emocionals i de relació. M’he “auto fet”, interiorment i exteriorment; segurament amb una estructura interna sospesada en uns principis, que he anat qüestionant, avançant, dubtant moltes vegades, arrauxat en altres...

Cada matí intento llevar-me amb quelcom mes que aprendre, de fer, de gaudir, per compartir  i espero que aquest ànim, hem continuï acompanyant.

No vull acabar sense un sincer penediment, en aquelles coses que us hagi fallat o no arribat

Gracies a tots, als de recolzament per estar al meu costat, als altres per tot el que meu ajudat a aprendre, a fer-me gran, i a continuar vivint ...

La memòria emocional ... (298)

Des de que vaig recuperant la història dels Giner, amb altres membres de la família, he anat ratificant les mancances emocionals que arrastrava i que havien afectat a altres generacions directes; he intentat cercar com podia reflectir, en aquestes línies, i compartir aquest fet. El compartir-ho permetrà que professionals relacionats amb aquests àmbits, puguin valorar si es una situació més generalitzada, i/o pot afectar a altres persones.

He trobat algun article esporàdic a “google” sobre aquest tema (molts mes referits a intel·ligència emociona) encara que prefereixo reflectir la meva experiència :

Al igual que hi ha un llenguatge verbal, de gesticulació, n’hi ha un d’emocional, aquell que ens permet percebre determinats fets, sentiments i emocions.

Per tant podem definir la memòria emocional com la capacitat d’aprendre, emmagatzemar i recuperar informació relacionada amb les emocions; el record, conscient o inconscient de situacions emocionalment significatives.

Tradueixo, un paràgraf, de la web “La mente es maravillosa” que m’ha semblat interessant, i que diu : “...També aquí resideix el motiu de perquè les experiències de la nostra infància juguen un paper tant important en la nostra vida adulta. De nens, els records, es graven directament a l’amígdala, sense un procés verbal que els acompanyi. En aquests moments, els esdeveniments es limiten a pures emocions, sense comptar amb paraules suficients per explicar el que succeeix, i el perquè. Més endavant, a les nostres vides, aquests records emocionals sorgeixen una i altra vegada, sense que puguem controlar-los, encara que sapiguem que son irracionals.

Molts nens i adolescents problemàtics, a l’escola, son qualificats sense raons com a “tontos”; en realitat el problema no es cognitiu, sinó emocional ja que tenen dificultats per a gestionar les emocions i rauxes. I es que tot el nostre pensament esta orientat a mantenir un confort emocional. Si no ens sentim be, per molt racional que ens semblin les circumstàncies per convencen’s del contrari, no estarem en condicions de trobar l’equilibri...”

La memòria emocional és molt eficient : recordem millor aquelles coses que tenen un contingut emocional donat que, aquests records, son importants per a la supervivència i la autopreservació.

Per contra la intel·ligència emocional, ens permet vehicular de forma adient els nostres sentiments i emocions, i no caure en el impuls (en el sentit d’actuar de forma rapida, sense valorar tots els factors). Desenvolupar les habilitats emocionals ens permet tenir, un major grau d’autoestima i seguretat.

Però mes relacionat amb la manca d’aquesta memòria emocional (sense entrar en els motius, que seria objecte d’un altra reflexió mes acurada.

D’entrada aquestes persones tenim(tenen) una manca d’un element important, jo diria que un puntal, que complementàriament amb el pensament racional i el coneixement, haurien de ser la base dels nostres plantejaments, tant per gestionar les pròpies emocions, com per a valorar les persones de l’entorn

He agafat un símil per visualitzar aquesta afirmació i seria que per entendre bé una realitat necessitem tres paràmetres : alçada, amplada i profunditat, i la memòria emocional es una d’aquestes parts.

Igualment aquest factor emocional es el que ens fa veure que moltes vegades el dos mes dos no son quatre, sinó que hi ha elements que influeixen en aquest equilibri.

Crec que hi ha un llenguatge emocional, que podem copsar, però que no retenim. Moltes vegades aquesta manca emocional pot comportar un bloqueig en les respostes afectives, o també en les converses on el fet emocional hi es present.

Per contra hi ha una major capacitat d’anàlisi racional; això no interfereix en la vida ordinària, mes enllà de ser-ne conscient; encara que hi pot haver una afectació del caràcter.

Moltes vegades aquesta manca es pot materialitzar en la reduïda capacitat d’exterioritzar, o de vehicular, aspectes interns (sentiments o sensacions), per aquesta manca d’elements emocionals.

Igualment la relació familiar amb altres persones de l’àmbit familiar, es pot veure afectat e incomprès.

Potser un dels efectes, més negatius, es que aquesta situació es pot transmetre a noves generacions, d’una forma involuntària, ja que al no haver-ho percebut, els fills troben habitual aquesta mancança emocional.

No he trobat enlloc una metodologia, o una forma, en que es pugui treballar i recuperar aquesta capacitat d’enregistrar, de forma correcta, aquest fet emocional i, per tant, m’agradaria compartir aquesta reflexió per poder.

Vull demanar disculpes per alguna afirmació o incorrecció de les que s’expressen en aquest post, ja que es una percepció personal.

PD. Aquest dies s’ha publicat un article sobre “La alexitimia : el velo emocional”, dins del bloc : bloc.psicoactiva.com/la-alexitimia-velo-emocional/ escrit per Marta Guerri; en alguns aspectes del seu contingut m’hi puc identificar, però en d’altres no. Penso que qualsevol aportació en aquest camp serà agraïda.

En Miquel i en Felix ... (297)

La mort d’en Miquel de la Quadra-Salcedo, m’ha recorda’t els anys en que, a Argentaria (ara BBVA), n’havia estat l’entitat capdavantera; sempre teníem, a la sucursal, fulletons relatius a les noves convocatòries encara que, a Catalunya, no ha tingut mai el ressò ni la difusió d’aquest programa educatiu internacional.

La noticia m’ha recordat també una altra persona com va ser en Felix Rodríguez de la Fuente; ambdós, nascuts amb pocs anys de diferència, amb unes simbologies que mereixen un comentari conjunt.

En Felix Rodríguez, havia nascut el 1928; va morir, amb 52 anys, en un accident d’avioneta a Alaska, on estava rodant nous episodis, de les seves series divulgatives d’animals; metge de professió, els seus coneixements del mon animal, el van fer especialitzar-se i, per mitjà dels seus articles en premsa, va arribar al mon televisiu, on va destacar per series, entre d’altres, com “El Hombre y la Tierra”, afavorint el coneixement dels habitats de la fauna existent a Espanya, i ajudant a preservar algunes especies, greument afectades de desaparició.

Home carismàtic, amb un to de veu singular, descriptiu, que transmetia aquesta curiositat aventurera... ; crec que molts, per mitjà de l’entitat Adena, pionera a l’estat, ens va captivar d’aquesta inquietud i va posar l’arrel per a la conservació del medi ambient, solatge de la nostra generació.

Compartien, amb en Miquel de la Quadra, aquest carisma aventurer, inclús, en la seva indumentària i presencia física, un sentit natural d’explicar i de fer encuriosir d’una forma planera, de transmetre...

En Miquel de la Quadra, reconegut atleta i periodista, va ser de la Ruta Quetzal la seva figura emblemàtica; al llarg dels anys, les diferents expedicions, han refet rutes, camins, descobriments, i sobretot recuperat pons i convivències mes enllà de l’estricta visita dels seus participants.

El relat de cada una de les edicions, és una aventura de coneixement, de descobertes i de compartir. Molts dels participants reconeixeran aquesta pèrdua ...

Relats i referents en el temps, vides viscudes amb sentit, al 100 per cent, com les recordarem ...

PD. No volia deixar de fer aquest post, encara que el bloc finalitzarà amb una inserció de mes de les programades ...

Els avis mai moren, nomes es fan invisibles... (296)

Quan vaig veure el títol, hem va agradar, i vaig pensar que ajudaria a tancar aquesta sèrie de cinc reflexions finals d’aquesta etapa.

M’ha semblat idoni, no treure cap paraula, ni fer la traducció, per no perdre la síntesi del seu sentit.

“Me envía este bonito artículo el Dr. Rafael Tomás Caldera. Está escrito por Enrique Orschanski, médico pediatra, y se publicó en uno de los diarios de Córdoba. Aquí va:

En los últimos 50 años, nuestro estilo de vida familiar cambió drásticamente como consecuencia de un nuevo sistema de producción. La inclusión de la mujer en el circuito laboral llevó a que ambos padres se ausenten del hogar por largos períodos creando como consecuencia el llamado “síndrome de la casa vacía”.

El nuevo paradigma implicó que muchos niños quedaran a cargo de personas ajenas al hogar o en instituciones. Esta tercerización de la crianza se extendió y naturalizó en muchos hogares.

Algunos afortunados todavía pueden contar con sus abuelos para cubrir muchas tareas: la protección, los traslados, la alimentación, el descanso y hasta las consultas médicas. Estos privilegiados chicos tienen padres de padres y lo celebran eligiendo todos los apelativos posibles: abu, abuela/o nona/o bobe, zeide, tata, yaya/o opi, oma, baba, abue, lala, babi, o por su nombre, cuando la coquetería lo exige.

Los abuelos no sólo cuidan, son el tronco de la familia extendida, la que aporta algo que los padres no siempre vislumbran: pertenencia e identidad; factores indispensables en los nuevos brotes

La mayoría de los abuelos siente adoración por sus nietos. Es fácil ver que las fotos de los hijos van siendo reemplazadas por las de éstos. Con esta señal, los padres descubren dos verdades: que no están solos en la tarea y que han entrado en su madurez.

El abuelazgo constituye una forma contundente de comprender el paso del tiempo, de aceptar la edad y la esperable vejez.

Lejos de apenarse, sienten al mismo tiempo otra certeza que supera a las anteriores: los nietos significan que es posible la inmortalidad. Porque al ampliar la familia, ellos prolongan los rasgos, los gestos: extienden la vida. La batalla contra la finitud no está perdida, se ilusionan.

Los abuelos miran diferente. Como suelen no ver bien, usan los ojos para otras cosas. Para opinar, por ejemplo o para recordar.

Como siempre están pensando en algo, se les humedece la mirada; a veces tienen miedo de no poder decir todo lo que quieren.

La mayoría tiene las manos suaves y las mueven con cuidado. Aprendieron que un abrazo enseña más que toda una biblioteca.

Los abuelos tienen el tiempo que se les perdió a los padres; de alguna manera pudieron recuperarlo. Leen libros sin apuro o cuentan historias de cuando ellos eran chicos. Con cada palabra, las raíces se hacen más profundas; la identidad, más probable.

Los abuelos construyen infancias, en silencio y cada día. Son incomparables cómplices de secretos. Malcrían profesionalmente porque no tienen que dar cuenta a nadie de sus actos. Consideran, con autoridad, que la memoria es la capacidad de olvidar algunas cosas. Por eso no recuerdan que las mismas gracias de sus nietos las hicieron sus hijos. Pero entonces, no las veían, de tan preocupados que estaban por educarlos. Algunos todavía saben jugar a cosas que no se enchufan.

Son personas expertas en disolver angustias cuando, por una discusión de los padres, el niño siente que el mundo se derrumba. La comida que ellos sirven es la más rica; incluso la comprada. Los abuelos huelen siempre a abuelo. No es por el perfume que usan, ellos son así. ¿O no recordamos su aroma para siempre?

Los chicos que tienen abuelos están mucho más cerca de la felicidad. Los que los tienen lejos, deberían procurarse uno, siempre hay buena gente disponible.

Finalmente, para que sepan los descreídos:

Los abuelos nunca mueren, solo se hacen invisibles.”

Us deixo l’adreça d’origen :https://rsanzcarrera.wordpress.com/2016/01/04/los-abuelos-nunca-mueren-solo-se-hacen-invisibles/

Els il·lustradors catalans ... : la nostra història

Estem assistint a un boom dels salons de “còmics” : el propi que porta aquest nom i, el del “manga” una varietat japonesa que també. té els seus adeptes.

El Saló del Còmic, en la seva 34èna convocatòria, va tancar ahir les seves portes i haurà estat ubicat en dos pavellons, de Fira Barcelona a Montjuic.

El còmic actual ha esdevingut, cada vegada més, un seguit d’herois i personatges fantàstics que s’adrecen a un públic jove, cercant noves aventures molts d’ells, amb campanyes publicitàries de fort impacte.

Els que potser, per edat, tenim uns anys hem gaudit i après les nostres aventures, i somnis, amb en “Tintin” reporter aventurer i en Milú el seu gos,, amb un dibuix i relat propi, on a les seves vinyetes, ens portava a la Lluna, a l’Africa, o altres indrets on calia descobrir intrigues, amb l’ajuda dels seus ajudants, i també de "Asterix", ambdos representacions del cómic europeu.

Al seu costat, un mític TBO, o “Cavall Fort” ens han ajudat a descobrir a traves de les seves vinyetes, aventures i personatges, curiositats i passatemps, mes assimilables al mon que ens va tocar viure. Al record venen capçaleres, com “Capitán Trueno”, “Hazañas Belicas”, “Roberto, Alcazar i Pedrin”, “El Guerrero del Antifaz”, “Goliath” o “Crispin” ... d’un format rectangular molt característic i que, encara a moltes llibreries de vell, es fàcil trobar-los. Tot cal emmarca-ho en una època : vistos amb els ulls d’ara ...

No voldria deixar de mencionar el treball dels il·lustradors catalans en el disseny de molts àlbums de cromos de l’època que ens permetien conèixer, animals del mon, tribus africanes, o indrets i curiositats del mon... d’un mon on encara la televisió no s’havia generalitzat.

Cromos que intercanviàvem i aconseguíem emplenar l’àlbum com una conquesta, un objectiu que a vegades costava: l’intercanvi a classe, o la compra al Mercat de Sant Antoni eren elements propis per cercar l’objectiu final. Alguns d’aquests àlbums també estaven patrocinats per “Nestle” i d’altres establiments i/o marques.

No voldria finalitzar sense fer un ressenya, i reconeixement , a en Isidre Monés Pons i, amb ell, a molts altres professionals que han fet de la il·lustració la forma visual de fer-nos entendre el mon, d’ obrir la imaginació i de posar color a una època de grisos. Per tant cal reivindicar un estil, una escola catalana de dibuix i d’afavorir un saló equivalent per posar en valor, aquesta tasca.

Gracies a tots

Monessos : + de 50 anys de trobades ...

Aquest final de mes tindrà lloc, a Bolvir prop de Puigcerdà, una nova trobada de membres de la família Monés, una tradició que bianualment reuneix a les diferents generacions d’aquest cognom.

Des de fa prop de vint anys que, no hi he assistit : circumstàncies familiars, i personals, hem varen allunyar i  ha anat passant el temps sense restablir el lligams, que teníem; fa temps, i poca a poc, he anat recuperant, a partir de facebook, contactes amb la majoria de família, fet que agraeixo.

Aquesta vegada ho hem comentat i, atenent els dos nets i la distancia, he ajornat la meva reincorporació a les trobades; dintre de dos anys els nets amb 6 i 3 anys ja estaran, ells i nosaltres, amb ànims de participar i conèixer cosins i amistats...

Encara soc del grupet de membres que vàrem assistir a la primera trobada, a la Rambla de Badalona, encara molt jovenets i sense entreveure la volada que donaria tot plegat.

Independentment la recerca familiar sempre ha estat una afició, tant col·laborant amb en Josep Monés Roses i el seu germà Llorenç, com en facilitar nous contactes a Barcelona, al Prat, o a Mallorca (aquests dos darrers amb familiars que treballavem a la mateixa entitat bancaria), o en l’assistència a molts dels actes que s’han fet. Hem participat a les sortides de Mones, de Briare,; tot un bagatge que ha ajudat a fer de les trobades un eix de relació.

No puc obviar la tasca de recerca iniciada per en Josep i Llorenç Monés fet que, amb , ens pot situar en una de les poques famílies amb aquest fons documentat, que ha estat també una forma de conèixer e interrelacionar-nos dins de l’arbre general, i que sempre els hi estarem agraïts.

Les noves tecnologies, ens han aportat finestres noves d’interrelació, nous temps que obren noves formes de comunicació i d’entendre la relació de cosins.

En aquest any estic treballant les branques Lleal i Giner, vinculades als Monés; unes i altres ens aportaran nova llum a la historia familiar.

Que tingueu una bona trobada.

Gaudir de l’arròs de la Cirera ...

Dissabte passat, la festivitat de Sant Marc, ens va aplegar per fer festa a La Cirera; no crec que ens calgui convocatòria : tots sabem que, el dissabte proper, a la diada del Sant, tenim una trobada que ajunta als veïns, propietaris, familiars i a tothom que aprecia l’indret i el poble.

Es la festa mes pròpia, a diferencia de la Mare de Deu de la Cirera on, les activitats que si fan, estan obertes a compartir amb gent dels pobles veïns i que amb el ball s’allarga fins al capvespre.

Sant Marc té dos actes tradicionals : una missa a l’església que obre en aquestes dues festes, i en altres comptades ocasions amb motiu d’algun sagrament. Després, l’aspecte més festiu, més de compartir, de la trobada i de la xerrada informal, de la trobada amb la família...

Es tradició que, l’àpat, sigui una paella d’arròs (aquest anys per a una seixantena d’assistents) cuinada per dos matrimonis : la Rosa, la Teresa, en Lluis i en Francesc, però que la comparteixen amb tothom que hi ajuda.

Un ritual, i una programació d’ingredients, sàviament incorporats en el moment oportú fa que esdevingui sempre un èxit, una paella única, amb un gust i sabor que ens apropa al millor del territori. Una paella feta al aire lliure, quan el temps acompanya.

Un petit aperitiu fa mes lleugera l’espera, abans de seure a degustar i a compartir l’arròs. Després, una taronja, un bracet de crema o de nata, el cafè i els licors, fan de la sobretaula un espai tranquil i amigable, on el temps no compta...

Jo crec que ha estat la novena vegada que hem assistit i compartit la festa de Sant Marc, que es coincideix amb les vegades que s’ha celebrat des de que som propietaris.

Una diada on ens hi sentim integrats, identificats, uns veïns més, en un indret que a nosaltres ens agrada i ens hi apropem el màxim de vegades que podem ...

Del analògic al digital... : del rellotge a les fotos d’estudi

Fa més de dotze anys en Joan Majó deia, en una xerrada, que el rellotge analògic deixaria de ser un element d’us diari i, hi haurien d’altres estris que, farien aquesta funció; jo, personalment, vaig esser escèptic en aquell moment ja que, el rellotge, es de les primeres coses que miro, i hem poso, i no entendria sortir de casa sense ell.

Es cert que el telèfon mòbil, el substitueix amb moltes avantatges (no cal donar-hi corda, ni vigilar les piles, no cal ajustar-lo, ni canviar l’hora quan canvia l’horari, pot ser a més despertador, alarma, i cronòmetre, ens diu el dia de la setmana i del mes...).

No vull deixar de renunciar al meu rellotge, el mateix que compta la meva vida, enfront d’un horari normalitzat. El nostre horari es important : ens ajuda a ser mes puntuals, a fer lent el temps quan no ens acompanya, o a l’inrevés fer curt el temps de felicitat.

El rellotge també ha estat, en moltes èpoques, un signe i símbol social : dels rellotges de cadena, als de les grans marques com a joies singulars i ostentoses.

Aquesta globalització de l’horari digital ens acosta a un altra fenomen social com és el de la fotografia digital; no crec que, en cap altra època, hagués preocupat tant tenir la imatge digital o física, com ara : fem milers de fotografies, moltes d’elles sense valor.

Tenir l’estri a ma (per exemple, el telèfon) amb característiques i qualitat que igualen, en característiques, a moltes de les maquines fotogràfiques digitals del mercat d’una determinada gamma, i  que es faciliti aquest fet, i tot allò que volem, ho guardem amb un fitxer digital.

Recordo el temps del carret fotogràfic de poques fotografies, que portaves a revelar al fotògraf de confiança, i havies d’esperar per a tenir-ho, veure-ho o fer les copies que volguessis, unes fotografies petites, moltes en blanc i negre ...

I especialment les fotografies d’estudi, aquelles que es feien en moments importants de la vida i enviaves als familiars propers, o a aquells que vivien lluny i que no podies visitar amb freqüència.

Fotografies amb el vestit de mudar, amb unes “poses” rígides, però que eren el record viu de la pròpia vida; moltes d’aquestes fotografies, d’aquests incunables (perquè son les poques referencies que tenim dels nostres avantpassats), que s’emplenen de pols en algun racó d’un calaix, tot esperant que algú els faci reviure i recordar ...

Sumant esforços per multiplicar la nostra resposta ...

Recullo, aquestes paraules, de l’anunci de Catalunya Caixa que es pot veure a TV; segurament podria haver encapçalat aquesta reflexió amb la paraula  “Fracàs”  com molts mitjans de comunicació han assenyalat, aquests dies, respecte de la situació política espanyola.

Sumar esforços vol dir entrar en un nivell de relació i treball en el qual aportem el millor de nosaltres amb la seguretat de que, serà valorat, argumentat i ajudarà a avançar.

La vida diària personal, d’empresa, esportiva o col·lectiva esta plena de caigudes, d’errades, de desencerts ... però també hi ajuda.

Si posem, com exemple, un equip esportiu, veuríem que les individualitats no condueixen a enlloc : cal que facilitem, a la persona que estigui mes ben situada, la pilota perquè l’encerti; si volem estar a tots els llocs no guanyarem.

Podem treballar de forma continuada, avançant respecte d’ahir : el que no podem es tornar al punt de sortida, perquè hauríem malgastat un temps, que és limitat.

Per això la convocatòria de noves eleccions ens fa retornar al punt de sortida, perquè entenem que, amb les mateixes actituds, no ens en sortirem.

Hi ha molta gent, veïns, gent que pateix, que demana solucions efectives en un país que ha perdut el respecte a les institucions i als polítics...

Estem d’acord Sr. Naim : Europa no pot esdevenir un museu ...

El vell continent, que ha estat el gresol de les cultures clàssiques, esta patint una massificació turística, i migratòria tal com veiem, de vegades, a Barcelona.

Aquesta massificació, i les conseqüents molèsties allunyen ,al ciutadà que hi viu, a altres indrets amb mes facilitats, comoditats i serveis  per a viure.

Aquest desplaçament dels residents habituals es aprofitat, per a nous comerços i establiments, per a anar progressivament avançant cap a un canvi substancial dels barris antics.

No cal dir que casos, com el de la Barceloneta un barri amb personalitat pròpia, ham anat esdevenint un feu d’empreses de lloguer d’apartaments turístics i, els residents mes antics, s’han vist perjudicats per el soroll i molèsties de turistes que hi estan uns dies, i que no valoren el descans dels veïns més propers.

D’altra part sembla que tampoc hi ha una imatge pròpia de cada indret : estem globalitzant-nos en tots els sentits, i botigues i marques d’arreu s’instal·len a diferents països, i cuines de diferents indrets guanyen terreny, a la cuina autòctona.

Cada vegada hi ha més un tipus d’establiment enfocat al turista, com si aquest fos un element més del nostre paisatge (souvenirs, marques de luxe, creueristes...); cal mantenir els valors afegits que tenim, perquè puguem continuar gaudint del seu favor.

Catalunya i Balears també han esdevingut, a més, com a indrets de disbauxa (Magalluf, Lloret de Mar, Salou ...) on sembla que tot estigui permès.

Sinó som capaços d’incentivar la pervivència d’establiments, i edificis, propis de cada indret, de valorar la nostra cuina, tradicions i formes de fer, i de formar professionals amb vàlua, podem perdre part de la nostra identitat mes autèntica.

Per això caldria ajustar el nombre de turistes als que realment poden atendre les nostres ciutats i carrers, als serveis que oferim, fer-les mes habitables i sostenibles, i compaginant-ho tot amb la vida diària dels ciutadans locals.

Cal comprar sis milions de roses?...

 Si, a Catalunya, som set milions i escaig de ciutadans com es possible que, hi hagi una disponibilitat de, fins a sis milions de roses per a la venda ? ...

Ja ho vaig comentar : als encreuaments, a les cantonades, amb les roses amunt i avall ... gent del comerç, al súper, els estudiants, als que no demanen ni permís, i als que en venen tot l’any.

Però potser el mes curiós es que veus autoritzades pensen que, aproximadament, un 15 per cent no s’haurien venut; per tant, estem parlant de prop de 900.000 roses que, al dia següent, ja no tenen sortida.

Aquestes roses suposen una pèrdua important per als venedors : per a molts, tot el guany, s’haurà perdut amb les vendes no realitzades.

Cal regular els llocs de venda, una autorització municipal i una taxa.

Si hi ha una oferta excessiva de flors estem devaluant el preu ...i el seu sentit

4070 contactes al linkedin ...

Aquests són els contactes que, a dia d’avui, hi consten al meu perfil; es cert que, moltes vegades, ha estat iniciativa meva el demanar estar en contacte. D’altres han estat, els propis interessats, que han valorat la conveniència d’aquest contacte. Uns i altres ajuden a mantenir viva la meva presència en aquesta  xarxa.

Crec que totes les persones que estem a linkedin, tenim moltes coses a compartir, temes que ens preocupen, hi trobem quelcom que ens ajuda a reflexionar o a veure àmbits professionals des d’altres perspectives, tot dins d’un respecte a totes les opinions.

Linkedin m’ajuda a conèixer i a ser una porta d’entrada de moltes iniciatives que sorgeixen, en el dia a dia, d’una societat creativa, innovadora, engrescada i oberta a nous reptes professionals.

Una altra cosa es que, a la xarxa, li falta alguna eina que provoqui, e inciti, a creuar projectes, a posar i vehicular contactes ... però es cert que resulta útil per la quantitat d’encerts professionals que provoca.

Senzillament Gary Cooper ...

El divendres passat, van reposar  la pel·lícula “Solo ante el peligro” a TV; tot un clàssic, del gènere western.

Rodada l’any 1952 conserva els ingredients per a resultar un argument punyent, envers la soledat, que empetiteix  l’acció, per remarcar la incomprensió de l’entorn.

Crec que la musica, el plans oberts, la tensió que va augmentant, amb una visió constant del temps, el reflex d’una societat bloquejada per la por, que defuig qualsevol ajuda al “sheriff”, malgrat les insinuacions de que s’allunyi del lloc, abans de l’enfrontament...

No crec que hi hagués cap altra actor que hagués interpretat aquesta tensió, i la forma en que ho transmet, que no hagués estat en Gary Cooper. En aquest anys el cinema americà ha ofert mites de l’anomenat setè art, que han tingut una llarga filmografia; molts d’ells han definit personatges, tipus i èpoques : Charlon Heston, James Stewart, Gary Grant, John Wayne, entre d’altres en els actors...a diferencia d’ara en que els actors tenen una vida cinematogràfica curta, donada la major competitivitat , el major nombre de productores, apart de les produccions pròpies de les televisions.

No voldria deixar d‘esmentar, en aquest aparta als actors anglesos : David Niven, Sean Connery, Hugh Grant, Rowan Atkinson, Charles Laugthon ...

Un altra dia parlarem d’actius i actors espanyols ...

Les roses al supermercat...

El passat dimecres vaig estar al supermercat  “Condis” al igual que fem, habitualment, en les compres d’alimentació i subministraments per a la llar. Ja, des d’aquell dia, tenien les roses guarnides amb la bossa, i l’acompanyament d’una branca de blat, per la diada.

Com passa amb la fruita fresca, les flors estaven mig tancades esperant que, en els dies que restaven fins el dissabte, s’obrissin i estiguessin amb la millor presència.

Ben col·locades, amb el seu preu i codi de barres, i en un lloc preferent ... estaven ubicades per a ser agafades, al igual que estires del lineal, una llauna de sardines o, el pot de detergent.

No crec que aquest sigui l’objectiu de la festa, situant-la en l’àmbit merament comercial; penso que darrera de cada rosa regalada hi ha d’haver un sentiment sincer, un reconeixement a la tasca d’estimació a la dona, germana, mare o sogre ... i cuidem molt aquest afecte, especialment, si les tenim a prop.

La meva diada de Sant Jordi esta vinculada a fets relacionats amb els meus pares : la de 1986 quan el meu pare va caure, en aquest dia, al carrer primer símptoma del cor que, mesos després, va esdevenir en la seva mort; la de 2007 coincideix amb la data de la mort de la meva mare uns minuts després de que li deixes una rosa.

Per això m’agradaria que demà fos una ocasió de retrobar aquest ambient col·lectiu i de compartir, aquesta diada tant especial, amb una rosa virtual, imaginativa, cap als meus pares.

Sant Jordi i el llibre signat

Dins de poques hores els carrers, i llibreries d’arreu de Catalunya, s’emplenaran de milers de llibres esperant la seva adquisició per els ciutadans que fan, d’aquest diada, un exemple de reconeixement als autors i al seu talent creatiu.

Aquest caire festiu es veu arrodonit per la possibilitat de contactar, amb l’escriptor(a) de l’obra i, per uns segons mantenir aquesta proximitat física amb l’inspirador de l’argument que ens captivarà amb la seva lectura. En aquests segons, l’autor, ens signarà i dedicarà el llibre com un lligam complementari entre autor i lector.

Però la meva pregunta és : quin valor li aporta, al llibre, aquesta signatura ?.

Segurament si li preguntéssim, a l’autor, alguna anècdota d’aquell moment de la signatura, no ho recordaria : al llarg del dia, els escriptors(es) es desplacen a diferents indrets, on s’han anat generant cues de lectors entusiasmats amb aquest ritual; la compra anticipada del llibre, una estona de fer cua comentant amb el veí anècdotes, o noticies del llibre, i/o de l’escriptor, una aproximació nerviosa fins que arribem davant seu, una breu salutació i ens demanarà el nom de a qui volem dedicar-li el llibre, potser inclús un comentari afalagador en aquests breus segons i, una fotografia per immortalitzar l’acte.

Crec que hi ha un efecte comercial, al darrera, ja que un llibre signat, no admet retorn; moltes vegades la portada ens ha sorprès, potser el resum de la contraportada ha influït en la nostra compra o, també, hauran estat els missatges de “44ª edició”, o “Finalista al Premi xx” reclams efectius, però de vegades la qualitat literària es fluixa;  altres vegades la imatge mediàtica de l’autor ens fa comprar, més per qui es l’escriptor, que per el contingut del seu llibre.

Molts d’aquests llibres acabaran engrossint l’estanteria de moltes llars; altres seran llegits, amb dedicació i, agrairem, el detall de qui ens ha tingut aquesta gentilesa.

Al final del dia més enllà de la participació massiva, i festiva, dels catalans haurà estat noticiable el “ranking” de llibres mes venuts quan, aquest, no hauria d’esser l’objectiu.

El comprador ha de fer confiança a l’escriptor(a) : que bo seria que els llibres es poguessin retornar, si no ens han convençut : potser així podríem analitzar als autors, mes reconeguts per els lectors o, inclús, la obligació posterior de validar, amb una nota, el que ens ha semblat ....

Anecdotari : ciclistes amb el mòbil

Fa uns dies anava per la carretera, de Lliçà a Granollers amb el cotxe, quan vaig anar-me apropant a un ciclista que circulava en la mateixa direcció.

L’anava observant i no tenia les mans al volant, però tampoc veia el que hi feia; vaig afluixar la velocitat, i hem vaig situar darrera seu uns dos-cents metres.

Uns segons després, veig que amaga a la seva butxaca del darrera un mòbil, i vaig suposar que havia estat teclejant o responent algun missatge.

Cada vegada som més depenents d’aquests aparells; al gimnàs és habitual que abans, o després de la dutxa, et trobis algú enganxat, al mòbil ...

Paradisos Fiscals : amagar al fisc, o amagar irregularitats

Ara han estat els papers de Panama que ha posat en entredit un seguit de personatges públics coneguts; molts d’altres hauran passat inadvertits per la seva manca de rellevància o coneixement públic.

De tots aquests la majoria ha respost adequadament; molts han reconegut l’existència d’aquests comptes (millor dit la seva titularitat, o implicació), que no les dades dels moviments.

Caldria situar-nos en el període de fa vint anys i valorar, en aquells moments, les situacions personals : molts d’ells van ser assessorats a fer-ho i, segurament, si no els haguessin venut tant bé el producte a lo millor no ho haguessin fet.

Però dins d’aquesta munió de dades insòlita, també si poden amagar transaccions reprovables, i per tant es un deure del equip que gestiona aquesta informació, de fer l’anàlisi amb molta cura, evitant prioritzar la noticia ver la veritat.

Però independentment d’això no hem queda clar com un despatx d’advocats, amb clients d’alt nivell, no tingues uns controls de seguretat, o d’accés als arxius, mes sofisticats, o que guardes documentació de tants anys mes enllà dels que, reglamentàriament, o per costum son els habituals.

Panama, pot ser un dels països mes afectats en la seva reputació, però molts altres països/paradisos haurien de reorientar aquests espais i evitar l’efecte crida que pot suposar.

L’economia sempre va per sobre de la política : tenim un mon globalitzat econòmicament, però gestionat per normes i lleis pròpies de cada país.

Aplaudir al Congres de Diputats : El “Polònia” original i el preu d’espectador

Des de que es van constituir les Corts (Congres i Senat), han estat moltes les ocasions en que s’ha visualitzat un canvi de formes de fer (tant en el fons, com en la forma) totes respectables però, algunes d’elles, potser ens farien replantejar el nostre vot.

D’una part hi ha una gesticulació, més en la línia de afavorir un fet noticiable (quelcom a veure en sortir del que ha estat habitual); d’altra part una reiteració de cada esdeveniment, amb entrevistes, reportatges, tertulians, equips desplaçats ... que donen una transcendència que potser no té el fet.

Tota aquest retardament en trobar la composició d’un espai polític que permeti assegurar la investidura d’un President i, desbloquejar, la composició d’un nou govern fa que una part important dels país resti a l’espera : uns, els funcionaris per no tenir clares les directrius; altres, els inversors, per veure el nou marc d’estabilitat i de tranquil·litat per materialitzar inversions i projectes; per a la ciutadania, en general, una esperança per a veure que els seus problemes mereixin alguna prioritat.

En aquest període, els diputats al Congres i al Senat han anat cobrant les seves nomines i dietes, sense poder activar projectes i propostes. També s’ha iniciat el període de Declaració de la Renda 2015 obligació que hem acomplert el primer dia hàbil. Sabem el que ens costa cada vegada que un polític ens avergonyeix amb les seves declaracions, amb la seva falta de respecte envers la població a la que ha de servir i per la qual ha estat escollit, per la seva habilitat en bordejar la llei per amagar fets i situacions.

Si que m’agradaria que, amb la mateixa insistència, amb que Hisenda ens reclama les nostres obligacions, els nostres polítics s’esforcessin a solucionar el que esta en les seves mans ...

Cotxes intel·ligents ... o persones irresponsables

Fa uns dies, el conseller Jordi Jané, va comentar que s’havien denunciat a més de 8300 conductors conduint sense el carnet :  les motivacions poden ser variades (no haver superat les proves, estar sense punts, tenir el carnet retirat ...).

No es una bona noticia, que esta en la línia de saltar els límits del risc, i de la convivència : del risc, per el perill que comporta vers altres vehicles, conductors i acompanyants i, de la convivència, per quant sembla que tot estigui permès.

Però la vida de les persones, i les seves seqüeles físiques i emocionals, que pot comportar un accident no tenen res a veure amb una multa de trànsit, o d’aparcament. Si això hi ajuntem possibles nivells alts d’alcohol, drogues, o excés de velocitat, de cansament, o altres preocupacions que puguin afectar els reflexes, n’augmenta la gravetat. Per tant no hi pot haver cap tolerància.

Però també ens manca fermesa en plantejar innovacions que ajudin a reduir l’impacte, entre elles, proposo :

a)       Instal·lar als vehicles electrònics circulant a Espanya un dispositiu que una vegada superats els 15 dies de la validesa de la ITV, no es puguin posar en marxa, amb lo qual s’acabaria amb els vehicles sense aquesta validació i, qui manipulés aquest aparell fora de les ITV’s, tindria una sanció exemplar.

b)       Si som capaços de incorporar aparells que fan aparcar els cotxes, obrir a distancia la porta del darrera, o obrir sense clau, per posar alguna de les avantatges, també n’hauria d’haver alguna que valores els reflexes de qui condueix i provoques que, el vehicle, limiti la seva velocitat a un màxim de 30 kilòmetres per hora, en les cinc hores següents. 
Hem de lluitar-hi tots, per recuperar el seny a la carretera i reduir, novament, el nombre de persones mortes i el de ferides.

Mones i LLeal : Historia compartida ...

Fa uns dies vaig demanar-li a la Sra. Coloma LLeal si tenia informació del meu besavi, Josep Monés Bosch, que es va casar amb la Bàrbara, i amb la Maria LLeal la seva germana (en segones núpcies) ja que, els LLeal, és de les poques nissagues que guarden un llibre on, si registraven detalls de la vida familiar; al cap d’uns dies vaig rebre una publicació on es fa un anàlisi, detallat, del contingut d’aquest llibre així com d’altres percepcions que ajuden a entendre els diferents moments.

Voldria reproduir parcialment, i sense identificar, el detall de l’inventari que es fa dels utensilis de la cuina, en un testament : “... en la cocina : un caldero, un cazo, y un cántaro pequeño todo de cobre y un calentador de cama de lo mismo con su mango de hierro. Una chocolatera y una olla de ojadelata. Un cubo para sacar agua. Un almirez de piedra con su mano de madera. Un cucharetero  de madera con algunos cubiertos de lo mismo. Seis vasos de cristal. Cuatro botelles pequeñas de vidrio. Una porcion de platos de pisa. Otra porción de vidriado. Unas tenazas, un tostador, un trespies y una pala todo de hierro. Un cuchillo grande de cortar el pan.”

Estem parlant d’uns 160 anys; avui en dia mirem les nostres cuines i, si haguéssim de fer l’inventari , emplenaríem fulls i fulls, d’estris, maquinaria, útils per a determinades verdures, o un ganivet del peix, ... elements que hem anat adquirint i ara molts resten arraconats.

Com en la vida mateixa tenim moltes coses a l’abast i, de vegades, poques d’importants

Per això retrobar aquesta historia viscuda es tot un plaer; segurament aquests avantpassats tenien just allò per viure, allò que els servia per al seu dia a dia però tenia quelcom molt millor : la capacitat de seure al capvespre, de compartir vivències al costat del foc, de parlar i escoltar i de participar d’aquest saviesa popular (coneixement) que, a partir dels refranys i les dites, era tot un compendi dels millors llibres de text.

Amb totes les seves limitacions, amb els estris mes rudimentaris, amb cap comoditat, ni horaris al treball o a la casa, varen fer possible la nostra existència avui ...

Per això mai podrem agrair-ho suficientment : el que si podem fer és deixar constància d’aquests fets, de recollir-ho, i de compartir-ho

Any de traspàs : any de mala estrugança …

^{Sembla que aquest any 2016, esta esdevenint un any de fets, d’accidents d’actes terroristes, de morts de persones conegudes i de succesos en major mida que, en la resta d’anys.}

^{Aquets anys, que tenen un dia mes, motivat per la suma de quasi sis hores de desfas anyal, han estat senyalats, a nivel popular,com a anys de mala sor, i al llargs dels anys ha fet que es desenvolupin  supersticions.}

^{He trobat poques dites relacionades, però en voldria reproduir-ne tres : “A l’any de traspàs, de faves no en plantis pas”, i “Any de traspàs, no t’en fiïs pas”, o “Any de traspàs, guarda’t d’ell i del que ve  detrás”. Totes tres ens alerten de fer poques activitats, de sembrar poc i d’estar alerta.}

Estem mancats d’una etapa en que, des d’una opció mes assossegada, es puguin afrontar molts del resptes actuals ja que abans que es resolgui l’un, ja hi han d’altres situacions que requereixen l’atenció mes actual.

Estratègies comercials no recomanables : quan la liquidació és un negoci ...

Just, en aquests darrers mesos, han tancat dos establiments propers; comerços oberts, des de feia temps, que han anat trampejant aquests darrers anys fins que, la manca d’iniciativa i de renovació comercial, han fet que tanquessin, o es traspassessin.

Fins aquí podria ser normal que, la voluntat d’un propietari, la finalització de la vida laboral, o algun contratemps fes adoptar aquesta decisió. Un dels primers símptomes d’aquesta etapa, és l’aparició dels clàssics rètols “En Liquidació”, “Proper tancament” ... i els aparadors s’emplenen de tota classe de productes, a preus reduïts, com si tot es donés a un preu de “saldo”.

Es lògic que, amb el tancament de la botiga, es volguí liquidar al màxim l’estucatge i fer liquiditat per afrontar els darrers pagaments.

El que si és legal però potser, èticament reprovable, es que aquests productes estiguin a un preu més elevat que abans de la promoció i que, els productes en liquidació, vagin sortint durant mesos com si, en aquest període ,les vendes s’incrementessin amb nous productes.

Aquesta acció que a més afecta la credibilitat del comerç local, no ajuda a que el client es fidelitzi...

Johann : conviccions i esport, la lluita de tots

Aquest any de traspàs esta essent nefast en la sorpresa, sempre trista, de la mort d’alguna persona amb rellevància publica. En Johann ens ha acompanyat, i l’hem acompanyat amb els moments de victòria.

He de manifestar que no soc culer, ni seguidor de cap equip de futbol però això no obsta perquè, amb aquesta ressenya, vulgui manifestar una satisfacció per aquestes referències que ens ha deixat.

El futbol, sempre ho havia manifestat, era al seva vida : i ho va encertar; ja en al seva etapa al Ajax, va destacar com perquè, el Barça, el portes al seu equip. Si ho veiem amb els ulls d’ara, no ens podríem fer una idea de la seva transcendència, primer coma jugador i després com a entrenador.

Inspirador del “Dream Team”, va posar les arrels del Barça que anys després ha assolit un lideratge a nivell mundial i, una referencia, difícilment igualable internacionalment; jugadors mítics d’un Barça amb afany guanyador, amb un joc ofensiu, però a la vegada vistós i engrescador. Noms com Zubizarreta, Bakero, Laudrup, Koeman, Stoichkov, Guardiola, Amor Julio Salinas ... i molts d’altres, que han estat esportistes dins i fora del terreny de joc, i havien estat entrenats per en Johann.

Però la seva personalitat va més enlla d’aquests períodes actius; sempre a estat una personal elegant, impecable en la parla i amb el respecte a l’adversari. Enèrgic i de conviccions fermes, segons diuen els que el coneixien; va establir a traves de la seva Fundació un lligam i una pervivència en la capacitat del futbol de superar i apropar persones, i ala qual hi ha dedicat aquests darrers anys de la seva vida.

Amic de les càmeres, amb unes faccions que invitaven a l’apropament, un accent característic que mai va perdre, i a una Catalunya on va voler fer la seva estada, després de la vida esportiva.

La vida del Johann estarà unida al Barça, i crec que serà d’homenatge que alguna de les grans instal·lacions esportives porti el seu nom ...

Com ha dit el seu fill Jordi, fa unes hores, en Johann és una mica de tots ...

Hostal Colomí : com dinar a casa ...

Si alguna vegada aneu per la Conca de Barbera trobareu, a Santa Coloma de Queralt, aquest restaurant que, des de fa anys, les dues germanes Camps gestionen diàriament amb la seva presencia i amb un producte de qualitat, acompanyat de detalls que el fan una experiencia única, especial per aquells moments on vols fer una celebració, una sorpresa familiar o als amics, o senzillament el motiu d’una escapada al territori.

Nosaltres hi vàrem ser aquest dimarts de setmana santa; va ser com un impuls : passar per davant i ens vàrem dir ens hi quedem. Entrem en el moment just : no teníem reserva i, nomes, quedava una taula lliure de 4 comensals; a partir d’aquell moment, les persones que anaven arribant s’esperaven fins una nova disponibilitat de taules i quan, marxàvem, encara hi havia gent que s’esperava.

Hi havíem estat en varies ocasions, ens aquests set anys que venim regularment a aquesta comarca; sempre havia estat una experiencia gastronòmica de nivell, i en cap cas ens ha defraudat.

Veure un menjador ple, en un dia relativament feiner, en un indret que no es lloc de pas, es tota una referència, i això ajuda a que t’hi sentis be.

Al seure a la taula ja estava a punt : un porro de vi blanc, un de negre i una aigua de litre i mig; als pocs segons la carta d’un menú ample, i un platet de xips, olives arbequines, i tres llesques de pa amb tomàquet torrat ... una taula ben parada i proveïda que s’agraeix.

El menú, al menys en aquest dies, era de 19 euros, preu mes que raonable. De primer ens decidirem per l’escudella, pinya amb pernil, i carn d’olla, aquest a, ordenada sobre el plat amb els diferents components; de segon un fricandó amb bolets, ens va seduir a la majoria, i un bacallà al forn.

Amb el segon plat, porten a més, una safata de patates fregides, amb un daurat  temptador que no ens hi vàrem poder resistir a consumir-les.

Segurament hi ha molta part d’un lideratge servicial, d’un acompanyament que completa l’experiència gastronòmica, del toc de les germanes Camps, personal, proper i un tracte que s’agraeix.

Però també d’un producte treballat amb cura, al seu punt, sense amagar ni dissimilar la qualitat del producte, ni la recepta; un plaer, i el record d’una cuina que continua essent l’exponent de les nostres arrels ...

Setmana Santa :Tradició, espectacle, i quelcom mes ...

La part lúdica, de la setmana santa, ha anat agafant força a partir de les vacances escolars i dels, tres o quatre, dies festius a nivell laboral, o de setmana sencera que algunes empreses permeten fer. El caire estricte de fa uns anys, s’ha anat relaxant i poques televisions fan programacions especifiques, mes enlla de les repeticions de produccions cinematogràfiques (Ben Hur, Quo Vadis, els 10 Manaments ...), i alguna retransmissió de processons.

Les pastisseries, a partir del diumenge de rams, ja llueixen amb les seves creacions de les mones, tot esperant seduir, als mes joves, amb alguna disseny amb xocolata que serà demanada, als padrins, com a detall i referencia de la diada.

Mes enllà, d’aquest entorn, hi ha la percepció de que participa en la litúrgia d’aquests dies : des de la tradició de qui sent l’orgull de participar-hi, fins qui ho veu com un espectacle.

A Catalunya, tenim representacions pròpies arrelades : les Processons del Silenci, els Armats, les representacions de la Passió, la Processo de Verges, els Monuments de Divendres Sant a Olesa de Montserrat ... manifestacions que superen l’àmbit religiós per esdevenir, actes col·lectius.

Per posar un exemple : les representacions de la Passió requereixen la participació, i complicitat, d’un nombre de persones que pot rondar el miler (entre actors en escena, l’equip tècnic, el de maquillatge o de vestuari que requereix una obra d’aquesta complexitat). Actuacions en les quals hi intervenen, moltes vegades, diferents generacions d’una mateixa família. Segur que, a partir de l’espectacle, de la participació, de sentir i escoltar aquest relat, també s’interioritza i, segur que, mes d’algun passatge els farà qüestionar i veure la transcendència del que es descriu.

Traslladant-nos al sud de la península o a Castella, les processons de Setmana Santa, congreguen gent devota del país, amb turistes bocabadats però, davant de les imatges, del seu ritual, de les particularitats de cada confraria, de la musica (o el silenci)que les acompanya, de la devoció dels que hi participen, i amb esforç treuen cada any els passos, també es pot endevinar aquest relat intern que traspua de nosaltres i ens fa compartir moments molt sentits ...

Amb 1 emprenedor no fem res ...

D’un amb un, no fem res; cal que siguem com un moviment, com quelcom mes que petites iniciatives aquí i allà ...

Quan es veu el camp del Barça, o de l’Espanyol, ple de gent, de socis, de seguidors ... té un efecte potencial, es com un afegitó als jugadors, es la força de la unitat. Si veiéssim aquest camp mig ple, o buit, la sensació d’empenta seria menys engrescadora.

Per això no cal etiquetar-nos, o sentir-nos que portem una etiqueta : cal que sentim que el que fem té mes força que una petjada individual.

El moviment del 15-M ens ho ha fet veure : no calen grans actes, ni organitzacions, ni càrrecs, ni funcions ... cal l’empenta de sentir-nos útils a nosaltres mateixos, i a la societat.

Però si que cal, es sentir l’agraïment de la societat que t’envolta que es materialitza, moltes vegades, en la visita a la nostra empresa/botiga/servei, en la utilització o compra dels nostres productes, o serveis, i en rebre el reconeixement que mereix la iniciativa.

L’emprenedoria com a matèria educativa te poc sentit : es un neguit, una habilitat, o una capacitat de risc ...

Si nosaltres ens sentim orgullosos d’emprendre, en vindran més al darrera, i esperem que l’administració també tingui una estratègia sincera per a promoure-la. 

Que vols que et regali per el dia del pare ? ...

Fa dies la Nuria, la meva filla, hem va fer aquesta pregunta, i jo li vaig respondre amb un somriure.

Els que hem coneixen(eu) ja sou coneixedors de que un regal, no en soc partidari de rebre’n, encara que si puc n’ofereixo en el moment que ho veig, sense esperar aquestes dates pròpies de l’any.

En aquesta etapa de la vida, poques coses tangibles, ens fan falta o en valoro la seva possessió, i per tant hi ha altres coses que et fan sentir agraït.

Aquest any del 63 aniversari, serà també especial : d’una part la finalització del període de dos anys a la Comissió de Gestió de les cooperatives d’Iniciativa Social, ara al maig, i que també serà el tancament d’una etapa de compromís social i amb la societat, tant a nivell col·lectiu, com associatiu. Fet aquest que m’ha permès conèixer persones i cooperatives amb les quals he aportat el millor de les meves vivències, però a la vegada també per la coincidència (amb quasi 50 anys de diferencia) de que el meu oncle Josep Maria Mones i Giner va finalitzar la seva vida laboral activa a Cipo de Sabadell, una cooperativa nascuda, amb la seva empenta, per donar un futur mes digne i segur a persones amb minusvàlua, que en aquells moments s’havia de gestionar des d’un àmbit familiar. Avui en dia Cipo continua essent de la Sectorial.

Serà especial per aquest post’s, de mil temàtiques, però que son reflex del meu pensament i la meva forma de ser; en queden uns 25 per arribar a la fita dels 300, per poder-los imprimir i com vaig dir, en el seu moment, conèixer una mica de mi mateix, a qui li pugui interessar.

Per tant el que mes puc demanar es poc tangible : es, d’una part, continuar aprenent cada dia i compartir, el que conegui, amb qui vulgui escoltar.

Una de les coses que, en aquests moments, hem plau més es poder donar llibertat : assaborir el vol, de qui, tenint ales, les utilitza amb coneixement i seguretat, dels fills que mirant endavant cerquen noves fites, i de nets que s’emmirallaran amb els seus pares que seran els seus referents.

Els avis estarem al niu d’inici, veient el resultat d’aquest acompanyament ...

Mossèn Ballarín : la pèrdua d’una referència ...

S’han a anat sense fer soroll; només els mes íntims, els que el seguien en el dia a dia, coneixien aquest darrer viatge i ha anat rebent, i acomiadant-se, dels seus amics.

Personalment  se’m fa difícil fer una reflexió, única, de la seva personalitat : crec que hi ha molts Mossens Ballarín, dels que podríem parlar.

L’un, potser, el de la proximitat : el d’aquesta persona propera, com si fos aquell avi que ens hagués agradat tenir a tots, el de la conversa irònica, el d’acompanyar i escoltar, el que et trobes fent camí en la plana berguedana, el que sempre té la paraula que soluciona ...

Un altra, el del llenguatge políticament poc correcte, envalentonat o avançat per l’època, però correcte en la seva forma; pedagògic, clar i directe.

Un home d’església, però de la que es fa caminant, amb la saviesa que donen els moments viscuts; amb un missatge planer, del parlar sincer...

Arrodonit tot per un tarannà carismàtic, engrandit per la televisió i, arribant a molta gent, amb algunes de les seves obres literàries o, en les col·laboracions, a diferents mitjans.

El seu personatge de Mossèn Tronxo, es aquest reconeixement a la figura del capella de poble, que viu i conviu amb la gent, que els coneix, i basteix el seu discurs de la quotidianitat, de compartir moments, i d’acompanyar-ne d’altres on la paraula, i l’esperança, donen consol i tranquil·litat.

Recordo a Osona, un territori semblant, que hi ha una dita que diu sobre els Mossens : ... “De sermó curt i de taula llarga...” perquè, moltes vegades, la sobretaula desferma la conversa directa, per parlar de moltes coses que no estan escrites...

Ha estat fidel a una terra berguedana : al Santuari de Queralt i Gósol; indrets de muntanya, gent forta en climes durs. Petites comunitats on hi ha trobat la seva essència.

Políticament defensor d’un nou futur a Catalunya, ha tingut la coneixença de Presidents de la Generalitat, i de destacats membres de la societat civil catalana, amb qui ha fet amistat durant tots aquest anys.

Per l’església penso que és una pèrdua important, encara que la seva paraula ocasionés rebuig en la jerarquia i al bisbat; penso que hi ha hagut un deixar fer...

Però el recordarem amb l’empenta de fa anys, amb la seva fisonomia que invitava al diàleg i a la conversa fina, de contingut, als seus espais televisius amb la Mari Pau Huguet ...

Novament marcant camí, Mossèn Tronxo ...

Superar els límits municipals...

En aquests darrers mesos s’han anat sumant iniciatives, que cerquen la complicitat Intermunicipal, per aportar solucions als reptes socials, i econòmics, a que moltes de les ciutats del voltant de Barcelona, s’enfronten, lluny del boom immobiliari, residencial i de construcció de naus que s’han menjat espais naturals i, ara, deixen un seguit de construccions, moltes d’elles en desús.

Han estat moments de bogeria constructora, i de descontrol urbanístic, alternant industria i habitatges amb un desordre que, en pocs anys, ha canviat la fisonomia de segles de pobles i viles, per el ciment.

Dins d’aquest nou marc sorgit, i reflexionat, amb aquests anys de crisi, es poden enmarcar aquestes iniciatives : l’excusa sempre es el riu o la carretera que els fa veïnatge. L’exemple mes recent, el de l’eix del Besos, agrupant poblacions com Barcelona, Badalona, Santa Coloma de Gramenet o Sant Adrià del Besos, i que es la continuïtat d’altres iniciatives com  l’eix de la C-17 (Mollet, Granollers i Vic), o de l’eix Riera de Caldes (Caldes de Montbui, Santa Perpetua i La Llagosta), citant nomes aquelles poblacions que ho lideren.

Continua essent aliè, a aquesta tendència, el sector del comerç poc obert a innovacions i endarrerit en la seva lluita amb el comerç electrònic, i les grans marques

Però apart dels “eixos” citats hi ha altres iniciatives, entre d’altres, com els triangles CIT (Rubí, Cerdanyola del Vallès i Sant Cugat del Vallès). En l’etapa al front de la Seu local de la Fumh a Lliçà d’Amunt, vàrem defensar l’opció del triangle : Lliçà, Caldes, La Garriga, com a eix innovador i de creixement però, en aquells moments, no va tenir la resposta i suports adients.