Quan et fas gran...

Poques vegades tenim la capacitat de veure’ns a nosaltres mateixos, el nostre aspecte, i la forma en que la vida va modelant les nostres faccions.

Un dels símptomes més impactants, de quan et fas gran, i que l’he viscut fa poc és : quan et trobes, en un mitjà de transport, i algú que et cedeix el seient; hem va passar en un trajecte de rodalies (de Mollet del Vallès a Barcelona-Sants); li vaig agrair al jove que ho va fer, per la seva bona intenció, i vaig declinar el seu oferiment.

Un altra fet que vull referenciar sobre aquesta situació hem va pasar al Nadal del 2014 quan el meu fill, ens va invitar a casa seva (desprès d’un dinar previ a les festes nadalenques); vaig trobar que, de sobte, era ell qui agafava la iniciativa  quan sempre havia assumit jo aquesta responsabilitat com, a pares, d’acompanyar i ajudar als fills; aquest gest simbòlic de donar la ma i d’estirar la família; va ser un moment precís en que vaig veure que el meu fill s’havia fet gran.

Deia en Ramon Garcia, conegut presentador de televisió, que ell es va adonar que es feia gran, quan un dia els seus pares li demanaven consell, en lloc de l’inrevés, com havia passat fins llavors.

Crec que hem de ser conscients de l’edat física que tenim i ajudar a que, les noves generacions, assoleixin el seu protagonisme  especialment en l’àmbit familiar.

Duran i Lleida : Espero que no s’allunyi molt...

No acostumo a parlar, en aquest bloc, d’opinions personals o politiques; però, aquests dies, en Duran i Lleida ha manifestat la seva sortida de la primera línia activa política i si que voldria comentar-ho.

En primer lloc, perquè he estat durant molts anys, a Unió Democràtica; des de finals de la dècada del 70, a Sabadell primeron hi vaig entrar de la ma d’en Josep Redó, militant d’Unió de Treballadors (una secció del partit adreçada als treballadors i al món laboral). Amb ell érem els dos primers militants a Sabadell; desprès, es varen multiplicar, amb les primeres victòries electorals de la Coalició Ciu.

Amb Unió hi he estat actiu en dues etapes : més de 30 anys de la meva vida; vaig estat al Consell Nacional al 85, he conegut gent referent d’aquest país com en Coll i Alentorn, Joaquin Xicoy, Agustí Bassols, i molts d’altres : regidors, companys de comarcals, militants locals ... amb uns i altres compartint vivències, propostes i objectiu, i, sobretot, aprenent. D’aquells anys assistint als congressos de Tarragona, Barcelona, Lloret de Mar ...

En aquest període he viscut l’arribada d’en Duran i Lleida a la Presidència del Comitè de Govern; també a la seva consolidació com a figura cabdal a la política espanyol, en una etapa on, les relacions Catalunya –Espanya, han tingut moments de tot, però ningú pot qüestionar les propostes i les negociacions dutes a terme per en Duran i Lleida i el grup Ciu, per a afavorir i millorar milers de projectes i lleis per millorar la vida dels ciutadans espanyols i catalans.

Però a Unió han succeeix, en aquest any 2015, dos fets, dues ferides sense temps a refer : el trencament de la federació de Ciu, fet cantat des de feia anys i que, a nivell local, sempre havia generat conflictes, i la segregació d’un nombre important de militants que han quedat enlluernats per un projecte que nascut de 0, oferia novetats sense llastres econòmics.

Crec que es bo el pas d’en Duran i Lleida, cal refredar i assossegar el ritme polític. Necessitem gent que des de les vivències, les relacions, i la coherència estiguin disponibles en moments futurs on hi hauran escenaris difícilment imaginables en aquest moment.

Gracies Josep Antoni ...

L’adéu del President Oro ... (II)

Hem quedo amb els darrers moments de la seva intervenció, quan despullat de la caracterització, apareix la persona que ha donat vida al personatge en uns anys intensos i variats. Les seves interpretacions han estat des de l’àmbit musical, de coreografies, crisis i critiques politiques, les mil i una cares del que es cou als despatxos ...

Crec que ha estat una caracterització impecable, amb una freqüència setmanal, que inclou també als guionistes que han sabut donar a la noticia, aquell perfil mes satíric.

Com l’autèntic President Mas, en Bruno també ha fet un pas al costat : hi hauran nous projectes, nous reptes professionals, i noves fites, allunyat de la pressió del dia a dia ...

Estarem encantats de retrobar el nou Bruno; de moment el meu reconeixement al seu treball.

La frontera del “Polonia” (I)

No soc un seguidor habitual d’aquest programa; n’he vist bastants : alguns de més encertats, d’altres més crítics, però sempre amb uns gags estudiats, amb aquest tipus d’humor català, curt, centrat, intel·ligent, oportú, amb segones ...

Al llarg dels anys hi han passat politics de relleu i d’alçada, amb altres de molta mediocritat. Uns, i altres, han format aquesta societat política, en que el “Polonia” es va centrar : la sàtira política.

Però, personalment, m’hagués agradat veure-hi també reflexada la societat nostra : aquella que pateix les decisions politiques, mes enllà de les baralles de despatx .

Ens manca veure-hi, al bisbe de torn amb les seves declaracions, a l’empresari que pateix el dia a dia, al ciutadà que perd els nervis davant la burocràcia, a l’aturat a qui tothom li dona l’esquena, o a l’avi solitari que tenim arraconat en un banc d’un parc d’una gran ciutat, dels patiments del professor a l’escola, del metge que lluita amb enginy enfront d’unes retallades de recursos, a qui va al caixer automàtic i ha de lluitar amb totes les preguntes, o de qui s’enfronta a un telèfon robotitzat ...

Perquè si veiéssim reflectides, i caricaturitzades, aquestes situacions ens quan més ens podria incomodar, e impactar, i ajudaríem a moure’ns envers les solucions.

A Polonia hi hem de ser-hi tots ...

Viure els TN : Prenguem distancia ...

Molta gent hem estat enganxats als informatius, d’aquests darrers mesos, tot esperant alguna noticia diferent, per a sortir del bucle, i on les noticies s’anaven succeint, diàriament, sense modificacions importants.

Han estat tres mesos, on el temps polític, s’ha ralentitzat, tot esperant en alguna reunió, alguna nova proposta; el temps social, de la vida diària, de la gent ha continuat al mateix ritme amb les problemàtiques, pròpies de cada situació : laboral, de salut, desmoralitzacions, incomprensions ...

Tot això, salpicat d’alguna referència i/o èxit futbolístic, ens ha permès conèixer el dia a dia de molts politics, de les seves reunions, anades i vingudes, de les aficions o de la seva forma de vestir ...

M’ha recordat l’etapa del “Hola”, de fa uns 40 anys, on la tristor de l’època, es veia alleugerida amb la vida buida de molts personatges que venien les seves exclusives, i entrevistes, moltes vegades sense contingut, però tot amanit amb fotografies de vestits, vivendes i salons luxosos. Gent de l’anomenada “jet set”, toreros, folklòriques, gent del teatre o cinema, locutors, la vida reial i familiar de les diferents monarquies europees, models o “misses”, ducs i noblesa que emplenaven setmanalment, i encara ho fan- una revista reflex d’una època.

Aquesta espera de l’exemplar setmanal de la revista, tot esperant el dia de sortida, m’ha fet recordar com hem estant cercant la noticia diferent, esperançadora ...

Dependre de la noticia ens converteix en esser passius : cal prendre l’iniciativa, i cercar que la noticia en siguem nosaltres, els nostres èxits, encerts, el nostre treball, o la nostra aportació a la societat...

La gracia de les faltes d’ortografia ... no fa cap gracia !

Cada vegada més, amb molta impunitat, assistim al penós espectacle que a llocs públics, hi hagi errades ortogràfiques, que perduren en el temps; jo personalment intento raonar amb el depenent o el responsable de l’espai, però moltes vegades et trobes amb la incomprensió.

Faig referència a tres errades en un forn de pa a Lliçà d’Amunt, prou concorregut : “Pastis de Sant Març” ... es de Sant Marc; “Pastis de Fruites del Bocs” ... es de Fruites del Bosc; “Oferta de Dilluns a Diumenge, Dissabte i Diumenge inclòs” ... sense comentaris.

En altres àmbits hem assistit a la missa de Nadal, amb paraules com “Decembre”, o “Massies”, al programa de seguiment del acte, especialment quan l’acte era adreçat a nens.

Igualment una reconeguda farmacèutica alemanya, porta a la capsa i al tub de la pomada dues errades gramaticals ...

Tots tenim l’obligació de fer be les coses, sobretot quan aquestes errades les visualitzen gent mes jove que estudia, i a qui li exigim el mínim d’errades.

100 i + : Santa Perpetua, a punt

Avui fa cent anys, un grup de persones signava el manifest fundacional del que, ara, és la Societat de Carreters de Santa Perpetua; era un dimarts, i el dilluns següent, la primera diada de Sant Antoni, fa 10x anys.

Un fet que va mes enllà de les persones que ho varen signar i varen veure, en la festa, un motiu de fer pinya, de fer festivitat, la diada del Sant però, també, de fer homenatge als animals que compartien el dia a dia a pagès, o al poble. Animals que mantenien una vinculació molt estreta amb el seu propietari : cavalls per a llaurar el camp, transportar la família, els estris, o la collita, o per fer recorregut a altres indrets.

Cal destacar la voluntat que si reconeix de fer : “solo objeto recreativo...”. “fiesta popular...” en els estatuts inicials, i la necessitat de deixar per escrit quelcom que devien esser unes trobades informals de feia mes temps. Crec que es important de ressaltar-ho perquè, al darrera, no hi havia una voluntat gremial, de compartir estris, o de fer-hi transaccions.

Cavalls, carros, carretes, estris, guarniments ... tot un intangible vist des de l’òptica actual, que es rememora cada 17 de gener a la festivitat i, al carrer, amb un calendari de poblacions, on la festa es reparteix al llarg de la primera meitat de l’any.

Una historia viva que cal mantenir, preservant el caràcter identitari de la tradició i del que va ésser com a forma de vida, de la vessant actual més lúdica i moderna.

Jo no tinc aquesta vivència : ho he comentat en altres ocasions, els meus quatre avis havien treballat al mon del tèxtil. Fa tres anys, amb motiu de ser la Concepció, abanderada 2013 de la Societat a Santa Perpètua, ens hi varem vincular com a socis i, hem intentat participar-hi en la majoria d’actes programats. Aquest any hi serem, compartint com sempre, amb veïns, familiars i coneguts, la vitalitat d’aquesta festa commemorativa.

A gaudir-la ...

En especial recordança, a les persones que ho feu possible, a les que han transmès aquests valors, i a aquelles que en moments difícils mai ens han fallat ...

Que fem amb els mags d’Orient ? : Tots hi tenim responsabilitat

Aquest any, les cavalcades dels Reis Mags, han estat enfrontades mediàticament; la irrupció dels nous ajuntaments -gestionats amb pactes de partits, i coalicions, menys implicats amb l’església e intentant marcar aquest punt equidistant, entre totes les opinions- ha fet que, les cavalcades, no hagin generat una opinió unànime.

Ja vaig manifestar en un anterior post : http://feliumones.blogspot.com.es/2015/11/el-recorregut-de-la-cavalcada-de-reis.html, la poca implicació de l’església, i de les entitats relacionades, en la preservació d’aquesta tradició.

Davant  l’ostentació de carrosses, i altres elements que envolten aquest esdeveniment, no hi ha el tacte de ser solidari, d’afavorir la proximitat dels mags d’Orient, i del missatge que ofereixen; ens cal

a)      Des de l’església, afavorir la convergència de la festa, més propera a la resta de dates nadalenques, amb la finalitat de poder competir amb altres elements incorporats de la cultura nord-americana, i que no estan arrelats però que estan fent forat.

b)      Cal liderar des de l’església novament l’organització, i/o implicació, en els elements mes definidors, del missatge.

c)       S’ha de limitar la parafernàlia suplementària : els mags d’Orient, eren savis, potser poderosos, intel·lectuals ... però aquesta identificació reial -distant a dalt de les carrosses- no afavoreix la proximitat.

d)      Aquest mags serien de països com Síria, Iran, Albània, Sudan, Jordània, Egipte ... països per els quals, si haguessin vingut en aquest 2016, segur que haguessin fet servir els presents per ajudar a moltes famílies i, oferir el nen Jesús, el més important la presencia, l’adoració, i el fet del naixement.

e)      No te cap sentit que passem setmanes demanant ajuda als ciutadans, per ajudar als altres i que, l’Ajuntament, assigni recursos a fer un “mapping” a la façana de l’Ajuntament, o fer un castell de focs...

f)       Fa mesos varem omplir diaris, i noticiaris, sobre els refugiats sirians; a data d’avui, encara estant perduts en alguna frontera, i poc ho hem recordat en aquestes diades.

g)      Cal avançar en fer cavalcades conjuntes entre pobles, per afavorir la limitació de despeses, i tornar a cavalcades més austeres.

h)      Es cert que no hi ha una iconografia pròpia dels mags d’Orient, mes enllà de retrats, fets molts segles desprès; caldria identificar aquells elements que li son propis, per afavorir la coherència. Per exemple : ningú es planteja que, el Pare Noel, tingui un vestuari diferent al que té, ni una imatge diferent de la que coneixem ...

Quin missatge volem donar als nostres fills, i nets ... ?

Tornem a la casella de sortida !!

Com en el joc de l’oca, ara retornem a la casella de sortida; han estat setmanes, i mesos, on hem avançat per escales, i altres dreceres, fins a una casella sense sortida ...

En aquest acte col·lectiu, un grup de persones i grups, han capitalitzat el resultat de les eleccions del setembre passat, fins a fer interpretacions tàctiques, i defensant posicions limitades  enfront del que el país ,i la gent, que el formem estàvem desitjant : retornar a l’energia que ens és pròpia, a la capacitat de resoldre i avançar socialment, i generar la confiança per a assolir nous espais de treball, de creativitat, i d’empenta.

Ha estat la sotragada menys esperada, la de la manca d’acord, la del tancament de posicions, envers de persones/ciutadans que havien participat, il·lusionadament, en les darreres convocatòries massives.

Una paralització de la vida cultural, econòmica, social i de país, que ja dura massa temps; un any perdut monotematicament, mentre la resta del mon continuava avançant agreujant, d’aquesta manera, la distancia. Aquesta paralització encara durarà uns mesos més ...

No crec que tot aquest període els puguem anomenar, amb la boca ample : segur que el superarem, però molts anhels s’hauran perdut.

Més preocupant és l’exemple, a les noves generacions, a les quals hauríem d’il·lusionar i acompanyar en aquest procés de responsabilitat col·lectiva.

Només ens en sortirem, si som capaços de treure’ns aquest llast de sobre ...

Objectiu : 0 víctimes; ens en sortirem ?

En alguns rètols digitals a les carreteres hi surt, de vegades, el nombre de víctimes mortals de circulació; aquesta xifra no inclou els accidentats greus o, aquells que, per traumatismes i/o minusvàlides cròniques que els acompanyaran la resta de la seva vida.

Igualment el nombre de víctimes de la violència “domèstica” o de gènere, en aquest darrer 2015, ha estat de 57 dones, apart de la destrossa familiar que suposa per a parents propers, i persones, que no donen crèdit als fets.

Una, i altra situació, s’han incrementat respecte de l’any anterior; ambdós casos (totalment diferents) ens aboquen a recercar noves formules per a limitar, controlar i reduir aquest impacte.

No podem quedar-nos sense resposta : la vulnerabilitat de la vida humana es evident, i hem de ser curosos amb aquelles persones més vulnerables (de no afavorir la conducció a persones que no tinguin els reflexos ni la capacitat de fer-ho amb seguretat, de mantenir els vehicles amb les millors condicions -amb independència del cost que tingui-, i de fer costat individual i col·lectivament a aquelles persones que, en situacions febles, es conformen pensant que a ells no els hi passarà mai).

Ajudem, entre tots, a alleugerir aquestes estadístiques ...

Una hora mundial, per el cap d’any ?

El temps que és quelcom que no podem guardar, ni controlar, i que marca les nostres vides amb unes fites irreals, com si poguéssim compartimentar cada període, o tram, de la nostra vida personal, familiar o col·lectiva. Fa temps que, el rellotge de ma, aquell que compta les hores i els quarts, ha estat substituït per d’altres aparells que ens indiquen aquesta mesura : no tenim ara aquell despertador que ens avisava cap a les 8 del matí, sinó que tenim un aparell que connectat a l’hora internacional ens avisa puntualment, al segon.

Faig aquesta reflexió perquè el temps, minutat i al segon, esta entrant amb força com un dels nostres referents : el tenim permanentment a l’ordinador, al telèfon mòbil, a cada missatge que enviem ... essent notari de la nostra existència.

La meva pregunta és, si estem tant globalitzats : com es que no trobem una hora determinada per posar-nos d’acord i celebrar-ho entre tots, amb independència de la festa mes tradicional depenent de l’horari local ?.

Una qüestió que permetria fer coincidir en l’esdeveniment a famílies repartides per arreu del mon, inclús podria esser una nova excusa per cohesionar aquest mon tan insolidari, o aquesta sensació de que uns ja estan de festa del nou any, i d’altres encara estem amb les darreres compres del cap d’any.

Potser tant senzill, com que el nostre telèfon mòbil, a l’hora acordada fes un festival de colors i sons, que es reproduirien a tots els telèfons ...

De vegades somiar costa poc, però els grans canvis els tenim a l’abast ...

El solatge de l’Escola Pia ... Gràcies per recordar-ho, Just

Fa unes setmanes, en Joan Llobet company de l’Escola Pia i, desprès, de l’Escola de Comerç durant els sis anys posteriors, hem va trucar; feia, potser, deu anys que no ens havíem vist o parlat, i hem va comentar la proposta d’en Just Cases.

El cert es que, amb el ritme atrafegat d’avui en dia (una mica menys, ara amb la prejubilació) aquesta trucada hem va obligar a fer un 180 graus i recuperar aquell arxiu del cervell que diu “Escola Pia”. He de reconèixer que, han estat dies de molt de tràfec, intentant recomposar i situar-me al grup classe.

Tinc el handicap de que vaig repetir tercer de Batxillerat i, per tant, al grup que va acabar el 68, jo m’hi vaig incorporar a tercer i a quart, ja que no vaig continuar a Batxillerat Superior.

El 68 es un any, que a Paris, ja es manifesten noves tendències (maig del 68) i, a l’Escola Pia, gent com en Pastallé i en Conrad Izquierdo entre d’altres, els recordo com a persones que intentaven avançar, en una època, molt tancada.

El Sabadell,  dels 60 als 68, era molt grisós : carrers al voltant de l’Escola Pia encara sense asfaltar, espais fabrils i naus intercalades entre vivendes molt a prop, la Riereta encara visible, i tota la zona del Parc Catalunya pendent de definir ...; al 53, l’any que vaig néixer jo, encara no feia un any que s’havien eliminat les cartilles de racionament.

En aquest entorn, l’Escola Pia tenia un espai definit : viu i vital per la tenacitat tant d’en Ventura (que dominava totes les especialitats : tant et venia un llibre, et curava una ferida, o sabia el curs que anava qualsevol alumne ... un home que s’ha dedicat, amb escreix, a fer que tot funcionés), i un equip de “pares escolapis” vocacionals, vivint dins el mateix edifici, implicats amb la nostra educació i formació; noms com, el Pare Dordal, el Pare Joan, el Pare Picanyol ... i molts d’altres que la meva memòria obvia per a no deixar-me’n cap, i dels professors Aragonés, Germán, Pastallé, Barba, Colmenero, Santafe ... als quals recordo, amb afecte.

Però sobre tot era vitalitat; de l’edifici ample, auster, i amb passadissos alts ... hi sorgia la cridòria d’uns nois emergents, amb l’empenta d’aprendre, la capacitat de fer pinya, i en un ambient  sa.

Ara al recordar-ho he d’anar recomposant aquest trencaclosques d’imatges, sensacions, noms, aules, professors i companys, i el dia 20 tinc ganes de ser-hi.

Perquè d’aquell solatge en va sorgir, i créixer, la meva persona i la meva personalitat.

Per això i per tots els que vareu compartir aquestes estones, jo hi seré...

PD. La referència al solatge o “pòsit” es adient : és el que ens queda assentat de la nostra formació, es tot allò que varem rebre a l’Escola Pia, i que ha quedat impregnat en nosaltres, i ha estat un dels pilars d’aquesta formació bàsica, de fons ja que, la més especialitzada, l’hem anat assolint en altres estudis formatius, o a la universitat. La definició mes formal es : la substancia que es diposita al fons d’un recipient, per sedimentació de les partícules que porta en suspensió.