dissabte, 27 de febrer del 2016

L’honestedat i l’exemple

Aquests dies, els informatius, van plens d’aquella actualitat que no voldríem sentir : del sentit d’aprofitament, no generalitzat però si arrelat, en determinats ambients; aquesta sensació, de furgar en el passat, no deixa indiferent : ni ens hi pot deixar; tenir a l’abast uns recursos públics (o privats, en el cas d’empreses) i fer les mil trafiques directament a la butxaca o, d’altres mes subtils, bordejant els límits de la llei i de la honestedat, han fet d’aquest fet un esport nacional, del qual en tenim destacats especialistes.
Potser, no tindria aquesta sensació de burla quan s’apliqués la justícia, i els mecanismes, que tota bona organització hauria de tenir establerts, per a garantir l’aplicació dels recursos a les finalitats i objectius previstos.
La prepotència amb que, alguns implicats, s’expressen dona a entendre que el fet devia esser tant generalitzat que ho consideren del més normal.
Però potser l’efecte més pervers que te tot això és la sensació d’impunitat, de guany fàcil que arrela a la població, en general, i una sensació de que tothom hi esta ficat.
Per això l’exemple es vital : cal retornar al respecte, al treball honrat al front de les institucions i entitats i valorar els recursos públics com quelcom limitat que cal preservar i aplicar amb molt d’encert.
D’altra part, la suma d’edificis desproporcionats, de costos i manteniments alts, o sense una finalitat concreta, ha reduït els recursos, en èpoques bones econòmicament, i que ara trobem a faltar aquestes inversions.
Hem de recuperar la capacitat d’exemple de tots, i de cada un de nosaltres, com a mirall de les noves generacions; del que es pot fer i del que es correcte, d’allò que es especulatiu i pervers, respecte dels interessos generals.
Ho reitero sempre que puc : en aquests 62 anys de vida he actuat honestament; tinc uns recursos proporcionals a l’esforç de la meva vida laboral; amb això hem sento més que agraït però, a la vegada, hem queda una sensació de tristor per embrutar l’esforç col·lectiu, en benefici d’unes persones aprofitades.

divendres, 26 de febrer del 2016

El Congres de Mòbils : Millor si parlem de tu a tu ...

Fa poques hores ha finalitzat, aquest congres, que no deixa indiferent a ningú per el moviment que genera i, per les reaccions, a favor i en contra.
Arran d’aquest fet, he recordat una noticia de fa unes setmanes i, un pensament, respecte del propi esdeveniment.
Resumeixo la noticia que hem va sobtar; era una persona jove que s’havia donat de baixa, de les xarxes socials, amb el següent argumentari : les coses importants, i que es recorden, son les que es diuen personalment.
Ja, quan ho escoltava, vaig entendre perfectament la reflexió; encara, amb el telèfon, es poden intuir i transmetre sensacions (encara que siguin a traves de fil elèctric o per les ones) però la percepció de conversar davant d’un altra persona, de veure-ho de copsar percepcions i sentiments, de riure o plorar, d’apropar o abraçar-nos, de compartir allò realment important, nomes ho entendria personalment : de tu a tu
Però es cert que, la nostra memòria, guarda amb més intensitat el record de la conversa, que el de diferents missatges escrits per mòbil.
Es curiós també que el congres de màxima tecnologia, recentment finalitzat, necessiti de la presencia humana, del contacte comprador - venedor, del creador de noves aplicacions, del  innovador, o del inversor, per a coneixes, i moltes vegades aquestes trobades tenen afegitons fora de l’horari de treball on, al voltant de la conversa i una bona taula, es poden segellar acords importants.
Encara ens cal l’encaixada de mans ...

L’estil Cuní ... el reconeixement a 1000 programes.

Ja he manifestat, en altres post’s d’aquest bloc, el meu reconeixement i preferència al programa de ”8 al dia” que, cada tarda, lidera en Josep Cuní i un nombrós grup de periodistes, i professionals, que fan possible aquesta franja de tres hores.
Cal destacar el tarannà, l’estil i la vitalitat a aquest programa que analitza l’actualitat i, a la vegada, en dona opinió, fet que s’agraeix, lluny d’altres programes on, l’entrevistador, es limita a donar torn als entrevistats.
S’ha rodejat d’un equip, al qual li dona el protagonisme, segons la noticia i que manifesta el grau de complementarietat i complicitat que es genera.
Menció apart, mereix el cas de la Pilar Rahola, contrapunt destacat de la noticia actual que ajuda a aportar una opinió qualificada.
No menys important es la presencia dels tertulians, amb criteri propi, que aporten al debat diferents opinions, que complementen la noticia.
El programa manté un grau de correcció, de conversa informal, però amb coneixement alt i pedagògic del que es diu; la participació de la majoria dels protagonistes de l’actualitat o, de persones que tenen molt a dir, amb el que passa a aquest mon, confirma el grau d’acceptació i de respecte que mereix aquest programa.
Ningú pot negar, a en Josep Cuní, una professionalitat, un domini de les càmeres, de la facilitat de comunicació, de la complicitat amb l’espectador, i la seva proximitat, allà on hi ha un tema que pot interessar.
En Josep Cuní es un dels referents professionals, amb influencia dels grans mitjans e informatius nord-americans, i de les persones que els condueixen; noms com els de Jesús Hermida (mort el darrer any) o els de en José Maria Carrascal, son exemples de periodistes que han innovat i aportat al mon televisiu, aquest punt de vista que va mes enllà de la noticia estricta, forjats amb una vida professionals als Estats units.
Amb tots ells hem après a conèixer més, a confrontar i debatre les noticies, i a ajudar a formar-nos una idea del que hi ha darrera l’actualitat.
Gracies a tots ells i, al programa d’en Josep Cuni, molt d’èxit i encert ...

diumenge, 21 de febrer del 2016

La trobada de la nostra vida ...

Ahir un grup de prop de 50 companys, del curs de quart de batxillerat (de l’Escola Pia de Sabadell que havien finalitzat estudis el curs 1967- 1968), ens varem aplegar al mateix centre, per a fer-hi una visita i, desprès, un dinar plegats; varem poder comptar amb l’assistència del Pare Conrad (en aquells moments escolapi), del Pare Balcells, que havia estat Director i del Senyor Ventura (que des de Secretaria de l’Escola, gestionava el dia a dia).
El cert es que, a mida que s’apropava el dia, sorgia un cert neguit respecte de veure’ns, al mateix lloc, amb la perspectiva temporal que dona el temps transcorregut; ara, quasi tots, estem entre les pre-jubilacions, o les jubilacions, en aquests propers anys. Per tant, la distancia temporal que ens separa entre la darrera vegada que vam sortir com a alumnes i ahir, es una part molt important de la nostra vida laboral, familiar, personal, professional ...
El primer moment de la trobada va ser força engrescador i, la tasca magnifica d’en Just transmetent-nos el seguiment, la localització de nous companys, i l’engrescament previ va fer que, ens hi trobéssim molt be.
Tinc poques fotografies de la meva estada a l’Escola Pia, llevat de dues o tres de la meva Primera Comunió; crec que devia ésser un, d’aquests nois, dels que ara hem posaríem una etiqueta, o una disfunció educativa, i aniria de psicòleg ... Amb el temps he reconegut algunes mancances emocionals que han influït en la meva vida posterior, però de, i a, l’Escola Pia hi vaig trobar aquells elements sobre els quals he forjat la meva personalitat i el meu caràcter; recordo que, quan vaig finalitzar el batxillerat, no tenia clar el que volia fer o on encaminar els estudis; els meus pares, amb la millor intenció, hem van fer un test (a un metge de Barcelona, que el conservo al igual que un altra de l’Escola Pia), i el resultar era que tenia habilitats numèriques i, amb aquest criteri, vaig continuar a l’Escola de Comerç de Sabadell, sis anys més la meva formació acadèmica..
De la visita a l’Escola Pia, remarcar que l’edifici conserva la carcassa -el skyline-, igual que fa 50 anys; per dintre i, aprofitant que era el dia de portes obertes, un sorprenent bullici, classe a classe, amb docents joves, en cada un dels racons de l’edifici. Desprès de la visita a l’església, lloc que formava part de la nostra jornada a l’Escola, ens varem anar repartint fins a retrobar elements i llocs que connectessin amb aquells anys (les escales, amb el mateix perfil i baranes, la cuina i menjador, els llocs que havien estat habitacions quan els pares escolapis hi vivien, o on hi havia al internat ...). Recorregut emotiu, pausat, compartit amb anècdotes ...
Si que vull remarcar que els nois i noies, alumnes actuals del centre, ens miraven perplexos però, a traves de la seva mirada, intuïa que estaven contents i orgullosos don estan estudiant, anant de classe en classe, amb la naturalitat de qui fa seu, el centre.
Del dinar, especialment les paraules d’en Conrad, una persona a qui mai agrairem la sort d’haver-lo compartit com a tutor, i dient “... cal formar-nos per a cada nova etapa de la vida ...” i, ara en el millor moment, i ens tocarà compartir-ho amb les limitacions pròpies de l’edat.
A tots ens ha quedat un regust de continuïtat i segur que hi hauran noves retrobades ...
Crec que el llenguatge de les emocions i de les percepcions no te paraules ... per això l’abraçada emocionada amb en Just al finalitzar l’acte, diu moltes coses ...
Gracies Just per fer-ho possible.

dilluns, 15 de febrer del 2016

Na Muriel Casals : en el record...

No havia tingut mai una coneixença amb ella, més enllà del seguiment, als mitjans de comunicació, propi de les responsabilitats que ha tingut; avui amb més calma, per a la reflexió, els propis mitjans fan un seguit de reculls envers la seva activitat professional, política i de país.
La trajectòria vital de la Muriel ha estat un conjunt de vivències professionals que li van permetre, des del mon universitari, compartir, fer aportacions i confrontar idees, amb un jovent inquiet, en ple creixement personal a la vegada que, les publicacions i treballs, ens refermen les seves inquietuds.
La Muriel dels darrers anys -aquesta persona que ha anat fent forat als informatius, sense grans enrenous-, es la que ha permès a una entitat, de llarga trajectòria catalanista, que esdevingués un element clau en aquest procés de la nova realitat catalana empenyent, i donant un salt, a les finalitats i expectatives d’aquell Òmnium creat fa més de 50 anys. El meu pare va ésser, durant bastants, soci d’Òmnium i, encara, guardem al prestatge les “Nadales” que, anyalment, es repartien; socis que, al llarg del territori, donaven suport a les tasques culturals, de suport, i divulgatives del fet català i de les seves manifestacions i trobades.
La Muriel no va fugir d’aquest sabadellenquisme (si hem permeteu l’expressió, tarannà i empenta propis dels arrelats a Sabadell) però, a la vegada, sempre que podia, li agradava passejar, escoltar i compartir amb la gent del territori les inquietuds de cada indret.
Però, també, hi ha una Muriel compromesa, vital; aquella que, malgrat l’edat, reivindica la serenor que aporten els anys, el compartir amb el jovent inquietuds, divergències i, sobretot, diàleg i coincidències i, es aquí, quan potser, molts a la seva edat, pensarien que ja cal deixar pas o que el jovent s’impliqui, en que ella pensava que podia aportar la seva opinió, amb molt de fons, i amb moltes vivències d’una vida molt activa.
Amb el meu record i agraïment ...

dissabte, 6 de febrer del 2016

La vida es allò que va passant, mentre vas ocupant l’agenda ... Ens passem la vida esperant que alguna cosa passi i l'únic que passa és la vida.

Hi ha diferents versions d’aquests proverbis, d’aquestes cites, de qui en desconeixem els autors, però que ens reflexa la nostra realitat.
Moltes vegades he pensat si, amb el increment de l’esperança de vida i de les condicions de confortabilitat, hem millorat el nostre viure, i la resposta cal trobar-la en com la vivim.
La vida moderna, actual, atrafegada, ens sotmet a “esclavatges” i comoditats que ens ocupen de forma passiva : la televisió, el mòbil, el cinema, els informatius, les series de tv ... activitats que acceptem amb independència de la seva importància.
Moltes d’aquestes activitats ens individualitzen : utilitzem la tecnologia per a fer converses d’estona, sense un motiu, o anem a veure una pel·lícula que a lo millor no ens agradarà, o un programa de TV intranscendent.
D’altres vegades anem a cercar noves emocions, a indrets llunyans, exòtics ... o a cercar la darrera atracció en algun parc temàtic... o a comprar la darrera novetat tecnològica, o automobilística ... on hi deixarem l’estalvi de moltes hores de treball.
La vida, en una definició simplista, es tot allò que hi ha entre el naixement i la mort; l’espai vital on som capaços i lliures d’utilitzar aquest espai temporal, amb la llibertat que ens permet. La pròpia vida ja comporta limitacions, de salut, econòmiques...
El terme que cal preguntar-nos es com la volem viure ?, o com es la fan viure.
La vida moderna ens ha sotmès al diner : aquell element que ens permet comprar aquells elements que conformen la nostra vida i ens ajuden a viure-la; per a obtenir aquest diner hi hem d’invertir unes hores treballant.
Fa 100 anys, sense cap de les comoditats actuals, l’ambient social era molt mes directe, el tracte entre generacions,el intercanvi de productes entre veïns, o les xerrades familiars eren el motor de les vivències.

Crec que hem de fer la reflexió personal, i preguntar-nos quina es la nostra resposta : com hem viscut la vida ? l’estem aprofitant ?

divendres, 5 de febrer del 2016

La mirada llunyana d’en Santi ...

En aquest mes de febrer recordarem, els aniversaris d’en Santi Cucurella, de qui vaig inserir -en aquest bloc- dos post : l’un, amb motiu de la seva jubilació, a la direcció de la Fumh i, l’altre tristament, al moment del seu comiat. Amb la distància que el temps ens aporta, voldria reflexionar-hi.
Crec que en Santi va fer allò, tant especial, de fer senzill quelcom que era difícil : gestionar la Fundació des de la proximitat, i transmetent la seguretat de que, el projecte, valia la pena.
A la vegada, els seus coneixements humanístics e històrics li facilitaven fer una divulgació planera d’aquestes matèries, al mateix temps que les seves conviccions envers el futur de Catalunya, permetien que gent, mes escèptica, les valorés. Amb el seu tarannà ens va fer entendre aquesta Catalunya multicolor i apreciar aquest projecte nou, que l’il·lusionava.
Tota aquesta vinculació forjada amb la confiança en un projecte vestit a partir d’una mínima estructura però, amb capacitat de crear sinergies, i flexibilitat, amb tothom. La Fundació la va entendre com una entitat amb vitalitat, amb capacitat d’aportar quelcom que a la comarca ens mancava, una visió i un espai on debatre, crear, experimentar, formar-se, innovar, fer xarxa personal,  identitat, projectes, idees, consolidació, promoció ... tot allò que dones unes vibracions positives per fer aquesta realitat. El caràcter captivador, i el seu tarannà, van fer que la Fumh esdevingués una peça formativa de nivell, molt necessària, en moments com els presents, incerts en el mon del treballi de l’empresa, especialment al Vallès Oriental.
Ell hi va veure, amb el símil de la Sagrada Família, aquelles fites a assolir i les va anant construint com l’arquitecte que té clar, el planell i el projecte; com acostuma a passar, potser, d’altres nomes hi van(vàrem) veure pedres i totxanes.
Va mantenir la flama del projecte des de la responsabilitat que es va imposar una flama que, amb el temps, s’ha anat esvaint.
Crec que en Santi no va crear escola : no calia; qui el substituís (persones i equip) havien d’entendre el càrrec i la responsabilitat del quelcom a fer i, a descobrir cada dia nous reptes i oportunitats. Cal nomes transmetre aquesta il·lusió, aquesta empenta a tot l’equip per a mantenir la flama, per a una nova etapa.
Es cert que son moments difícils i que cal generar recursos per mantenir una mínima estructura operativa però, aquest, no pot ser l’únic referent de l’existència de la Fundació

Personalment no he estat a l’acte del Memorial que va tenir lloc a La Garriga; crec que el millor homenatge que li podem fer es mantenir aquests valors que ell defensava en el dia a dia i fer que, la Fundació, esdevingui allò que ell havia somiat.

dimecres, 3 de febrer del 2016

Avis i nets : família transversal

El Punt Avui, de l’edició d’ahir dos de febrer, publica a la pag. 13 un reportatge amb el nom de “Un estudi conclou que els néts rejoveneixen els avis”, fruit d’un treball internacional en el que hi ha participat, entre d’altres, la universitat Pompeu Fabra de Barcelona. L’estudi arriba a la conclusió de que la relació, amb els nets, ajuda als avis a trobar un nou rol, i a sentir-se més joves de l’edat cronològica, que els hi correspon.
Com a avi, aquesta percepció es certa; un altra plantejament seria veure el que ,aquest valor afegit, aporta al net i es percebut, per aquest, com quelcom vital.
Hi ha molts nets que no poden gaudir dels avis en la mida justa; uns, perquè la suma de nets els fa fer mil combinacions per atendre’ls, d’altres perquè son percebuts per als nets com a persones amb limitacions pròpies de l’edat i no poden seguir el seu ritme, d’altres, malauradament, no en poden disposar o es troben amb malalties que limiten la seva capacitat ...
Però ni ha molts d’altres que hi posem molta il·lusió, moltes ganes de viure amb intensitat aquesta etapa de la vida esperant que, amb el créixer, poder compartir estones i activitats.
En aquest moments on el jovent esta sotmès a un “esclavatge” tecnològic (o al menys així ho identifico), cada vegada hi ha més nois i noies que es tanquen en les seves converses al mòbil, s’aïllen del mon real, i individualitzen la seva relació familiar.
Quantes coses ens perdem de les vivències i del saber dels avis : del escoltar, del ser-hi, de l’aprenentatge de les petites coses casolanes, del creixement i del coneixement, de perdre les pors i de somiar, de la nostra pròpia identitat, de la tradició i del que hem estat ...
Tant de bo hagués pogut tenir mes temps als meus avis: ara els recordo i els admiro.

Santa Prisca, Santiga : raons per ser-hi ...

En recordança de la Montse Surroca, i amb l’agraïment a totes les persones que, des de l’associacionisme, defenseu el  llegat de la historia i la tradició
Els meus records de Santiga són petits flaixos, de fa prop de cinquanta anys, anant a dinar amb els meus pares a la casa de menjars de Ca’n Trompeta en un indret, on l’església, es feia present des de qualsevol lloc; més tard, he recordat algun exemplar dels Goigs editats el 76, recollits o comprats en alguna visita o excursió posterior.
En el retorn, que hem anat fent, amb la Concepció a les festivitats i altres esdeveniments, Santiga ha estat un dels primers llocs a recuperar i, a redescobrir, aquest raconet on encara es pot intuir el passat agrícola però, encerclat per la carretera i polígons.
De seguida ens va encuriosir la intensitat i el projecte : el manteniment d’una església apuntalada, que es resistia a decaure, amb l’empenta d’en Jaume i de la Junta; uns anys d’obres, de recerques i excavacions, han permès retornar, i veure, les diferents etapes i a consolidar, i compartir, els aspectes religiosos amb els aspectes artístics que hi ha a l’església.
Fa unes setmanes, varem estar a la festivitat de Santa Prisca que ens aplega a recordar la tradició de l’eucaristia i del panet beneit que, ens ha de deslliurar de les adversitats d’aquest any que s’inicia.
Assegut en els minuts previs a l’acte, estava pensant com podia explicar-li a alguna persona que no conegui el lloc, el que representa, perquè el llenguatge de les emocions i les percepcions no té paraules ...
Crec que hi ha raonaments per als quals podria fer encuriosir o, al menys, fer despertar la voluntat de conèixer aquest indret singular : la primera argumentació es l’església; difícilment podríem trobar una lliçó d’història més vital, més representativa ... només cal deixar-se portar per els racons, per la compactació de les pintures,de tot el que si representa i el que hi diuen, de diferenciar els espais històrics i el rastre que n’han deixat i fer la visita externa, també entenedora del conjunt; aquesta reflexió podria acompanyar la vivència espiritual i religiosa però, aquesta, es una situació que ens ha de qüestionar el nostre interior i veure-ho, es un acte voluntari i personal.
La segona argumentació seria l’entorn : aquesta tranquil·litat i serenor que si respira, a pocs metres de la carretera,del polígon industrial, i de les naus que a banda i banda de la carretera fan un seguit de construccions fins al nucli de Santa Perpetua.
Escoltar el soroll de l’aigua, al safareig davant de l’església, passejar per alguns dels camins, tot bordejant camps treballats, escoltar els ocells que hi fan estada, o pas, com un oasi enmig del ciment ...
També podríem fer esment del que ens uneix, el que fa que, malgrat sigui un cap de setmana fredós del gener, la mandra i la comoditat no siguin impediment per ser-hi. Tant important és aquest ser-hi, com el fer pinya (colze amb colze) amb veïns, coneguts, i familiars. Deia l’Antoni Farrés, Alcalde que va ser de Sabadell, on vaig néixer, que un poble, no es la suma de cinquanta o cents cases una al costat de l’altra, sinó la relació,les vivències del dia a dia, el suport i el compartir que la fan esser quelcom especial; per això en qualsevol dels actes que al llarg de l’any s’organitzen a Santiga no tindria sentit sinó pensem que hi ha quelcom més que ens hi ajunta.
Potser hi hauria una darrera de les meves argumentacions; caldria observar detingudament la imatge, per exemple la de Santa Prisca; potser no hi trobaríem quelcom remarcable artísticament però si que, ens faria reflexionar, en com generacions i generacions s’hi han acostat  a trobar-hi l’escalf, la companyia, la resposta i la serenor. Ara son els colors, les banderes, els ídols, els símbols o els estris tecnològics que els fem eixos principals de les nostres vides ... però situats al mig d’aquest espai de pagès, la imatge era quelcom mes que la identificació en un lloc : imatge, sant(a), indret és quelcom que es barreja a l’interior.
Per això, per nosaltres, anar a Santiga es això i molt més : es el fet de ser-hi, de deixar la mandra matinera d’un dia de gener, per fer pinya, colze amb colze.
I aquest panet de Santa Prisca, té tota aquesta essència, del blat proper, de les vivències compartides, del sentiment identitari, del que et fa sentir, i de l’empenta que et dona per entomar nous reptes personals i col·lectius.

Mentre puguem, intentarem ser-hi ...

dilluns, 1 de febrer del 2016

Anecdotari : El mòbil d’un nen de quart ...

Aquest matí estava fullejant, l’agenda escolar, d’un noi de 4art d’un Ceip del poble que s’havia oblidat i, al full de les seves dades personals (nom i cognoms, nom del tutor, correu electrònic ...) i figurava la casella de “mòbil” i la resposta escrita que hi havia deia era: samsug galaxi, enlloc del numero de mòbil que correspondria.
No dubto que, el noi,amb la seva ingenuïtat ha pensat que li demanaven el model que tenia ja que, potser, el numero del mateix (per allò de que mai es truca ...) no el sabia.
Potser el més incongruent seria que, el model que ha indicat, no es pas dels mes senzills ni econòmics que hi ha al mercat ...