Estratègies comercials no recomanables : quan la liquidació és un negoci ...

Just, en aquests darrers mesos, han tancat dos establiments propers; comerços oberts, des de feia temps, que han anat trampejant aquests darrers anys fins que, la manca d’iniciativa i de renovació comercial, han fet que tanquessin, o es traspassessin.

Fins aquí podria ser normal que, la voluntat d’un propietari, la finalització de la vida laboral, o algun contratemps fes adoptar aquesta decisió. Un dels primers símptomes d’aquesta etapa, és l’aparició dels clàssics rètols “En Liquidació”, “Proper tancament” ... i els aparadors s’emplenen de tota classe de productes, a preus reduïts, com si tot es donés a un preu de “saldo”.

Es lògic que, amb el tancament de la botiga, es volguí liquidar al màxim l’estucatge i fer liquiditat per afrontar els darrers pagaments.

El que si és legal però potser, èticament reprovable, es que aquests productes estiguin a un preu més elevat que abans de la promoció i que, els productes en liquidació, vagin sortint durant mesos com si, en aquest període ,les vendes s’incrementessin amb nous productes.

Aquesta acció que a més afecta la credibilitat del comerç local, no ajuda a que el client es fidelitzi...

Johann : conviccions i esport, la lluita de tots

Aquest any de traspàs esta essent nefast en la sorpresa, sempre trista, de la mort d’alguna persona amb rellevància publica. En Johann ens ha acompanyat, i l’hem acompanyat amb els moments de victòria.

He de manifestar que no soc culer, ni seguidor de cap equip de futbol però això no obsta perquè, amb aquesta ressenya, vulgui manifestar una satisfacció per aquestes referències que ens ha deixat.

El futbol, sempre ho havia manifestat, era al seva vida : i ho va encertar; ja en al seva etapa al Ajax, va destacar com perquè, el Barça, el portes al seu equip. Si ho veiem amb els ulls d’ara, no ens podríem fer una idea de la seva transcendència, primer coma jugador i després com a entrenador.

Inspirador del “Dream Team”, va posar les arrels del Barça que anys després ha assolit un lideratge a nivell mundial i, una referencia, difícilment igualable internacionalment; jugadors mítics d’un Barça amb afany guanyador, amb un joc ofensiu, però a la vegada vistós i engrescador. Noms com Zubizarreta, Bakero, Laudrup, Koeman, Stoichkov, Guardiola, Amor Julio Salinas ... i molts d’altres, que han estat esportistes dins i fora del terreny de joc, i havien estat entrenats per en Johann.

Però la seva personalitat va més enlla d’aquests períodes actius; sempre a estat una personal elegant, impecable en la parla i amb el respecte a l’adversari. Enèrgic i de conviccions fermes, segons diuen els que el coneixien; va establir a traves de la seva Fundació un lligam i una pervivència en la capacitat del futbol de superar i apropar persones, i ala qual hi ha dedicat aquests darrers anys de la seva vida.

Amic de les càmeres, amb unes faccions que invitaven a l’apropament, un accent característic que mai va perdre, i a una Catalunya on va voler fer la seva estada, després de la vida esportiva.

La vida del Johann estarà unida al Barça, i crec que serà d’homenatge que alguna de les grans instal·lacions esportives porti el seu nom ...

Com ha dit el seu fill Jordi, fa unes hores, en Johann és una mica de tots ...

Hostal Colomí : com dinar a casa ...

Si alguna vegada aneu per la Conca de Barbera trobareu, a Santa Coloma de Queralt, aquest restaurant que, des de fa anys, les dues germanes Camps gestionen diàriament amb la seva presencia i amb un producte de qualitat, acompanyat de detalls que el fan una experiencia única, especial per aquells moments on vols fer una celebració, una sorpresa familiar o als amics, o senzillament el motiu d’una escapada al territori.

Nosaltres hi vàrem ser aquest dimarts de setmana santa; va ser com un impuls : passar per davant i ens vàrem dir ens hi quedem. Entrem en el moment just : no teníem reserva i, nomes, quedava una taula lliure de 4 comensals; a partir d’aquell moment, les persones que anaven arribant s’esperaven fins una nova disponibilitat de taules i quan, marxàvem, encara hi havia gent que s’esperava.

Hi havíem estat en varies ocasions, ens aquests set anys que venim regularment a aquesta comarca; sempre havia estat una experiencia gastronòmica de nivell, i en cap cas ens ha defraudat.

Veure un menjador ple, en un dia relativament feiner, en un indret que no es lloc de pas, es tota una referència, i això ajuda a que t’hi sentis be.

Al seure a la taula ja estava a punt : un porro de vi blanc, un de negre i una aigua de litre i mig; als pocs segons la carta d’un menú ample, i un platet de xips, olives arbequines, i tres llesques de pa amb tomàquet torrat ... una taula ben parada i proveïda que s’agraeix.

El menú, al menys en aquest dies, era de 19 euros, preu mes que raonable. De primer ens decidirem per l’escudella, pinya amb pernil, i carn d’olla, aquest a, ordenada sobre el plat amb els diferents components; de segon un fricandó amb bolets, ens va seduir a la majoria, i un bacallà al forn.

Amb el segon plat, porten a més, una safata de patates fregides, amb un daurat  temptador que no ens hi vàrem poder resistir a consumir-les.

Segurament hi ha molta part d’un lideratge servicial, d’un acompanyament que completa l’experiència gastronòmica, del toc de les germanes Camps, personal, proper i un tracte que s’agraeix.

Però també d’un producte treballat amb cura, al seu punt, sense amagar ni dissimilar la qualitat del producte, ni la recepta; un plaer, i el record d’una cuina que continua essent l’exponent de les nostres arrels ...

Setmana Santa :Tradició, espectacle, i quelcom mes ...

La part lúdica, de la setmana santa, ha anat agafant força a partir de les vacances escolars i dels, tres o quatre, dies festius a nivell laboral, o de setmana sencera que algunes empreses permeten fer. El caire estricte de fa uns anys, s’ha anat relaxant i poques televisions fan programacions especifiques, mes enlla de les repeticions de produccions cinematogràfiques (Ben Hur, Quo Vadis, els 10 Manaments ...), i alguna retransmissió de processons.

Les pastisseries, a partir del diumenge de rams, ja llueixen amb les seves creacions de les mones, tot esperant seduir, als mes joves, amb alguna disseny amb xocolata que serà demanada, als padrins, com a detall i referencia de la diada.

Mes enllà, d’aquest entorn, hi ha la percepció de que participa en la litúrgia d’aquests dies : des de la tradició de qui sent l’orgull de participar-hi, fins qui ho veu com un espectacle.

A Catalunya, tenim representacions pròpies arrelades : les Processons del Silenci, els Armats, les representacions de la Passió, la Processo de Verges, els Monuments de Divendres Sant a Olesa de Montserrat ... manifestacions que superen l’àmbit religiós per esdevenir, actes col·lectius.

Per posar un exemple : les representacions de la Passió requereixen la participació, i complicitat, d’un nombre de persones que pot rondar el miler (entre actors en escena, l’equip tècnic, el de maquillatge o de vestuari que requereix una obra d’aquesta complexitat). Actuacions en les quals hi intervenen, moltes vegades, diferents generacions d’una mateixa família. Segur que, a partir de l’espectacle, de la participació, de sentir i escoltar aquest relat, també s’interioritza i, segur que, mes d’algun passatge els farà qüestionar i veure la transcendència del que es descriu.

Traslladant-nos al sud de la península o a Castella, les processons de Setmana Santa, congreguen gent devota del país, amb turistes bocabadats però, davant de les imatges, del seu ritual, de les particularitats de cada confraria, de la musica (o el silenci)que les acompanya, de la devoció dels que hi participen, i amb esforç treuen cada any els passos, també es pot endevinar aquest relat intern que traspua de nosaltres i ens fa compartir moments molt sentits ...

Amb 1 emprenedor no fem res ...

D’un amb un, no fem res; cal que siguem com un moviment, com quelcom mes que petites iniciatives aquí i allà ...

Quan es veu el camp del Barça, o de l’Espanyol, ple de gent, de socis, de seguidors ... té un efecte potencial, es com un afegitó als jugadors, es la força de la unitat. Si veiéssim aquest camp mig ple, o buit, la sensació d’empenta seria menys engrescadora.

Per això no cal etiquetar-nos, o sentir-nos que portem una etiqueta : cal que sentim que el que fem té mes força que una petjada individual.

El moviment del 15-M ens ho ha fet veure : no calen grans actes, ni organitzacions, ni càrrecs, ni funcions ... cal l’empenta de sentir-nos útils a nosaltres mateixos, i a la societat.

Però si que cal, es sentir l’agraïment de la societat que t’envolta que es materialitza, moltes vegades, en la visita a la nostra empresa/botiga/servei, en la utilització o compra dels nostres productes, o serveis, i en rebre el reconeixement que mereix la iniciativa.

L’emprenedoria com a matèria educativa te poc sentit : es un neguit, una habilitat, o una capacitat de risc ...

Si nosaltres ens sentim orgullosos d’emprendre, en vindran més al darrera, i esperem que l’administració també tingui una estratègia sincera per a promoure-la. 

Que vols que et regali per el dia del pare ? ...

Fa dies la Nuria, la meva filla, hem va fer aquesta pregunta, i jo li vaig respondre amb un somriure.

Els que hem coneixen(eu) ja sou coneixedors de que un regal, no en soc partidari de rebre’n, encara que si puc n’ofereixo en el moment que ho veig, sense esperar aquestes dates pròpies de l’any.

En aquesta etapa de la vida, poques coses tangibles, ens fan falta o en valoro la seva possessió, i per tant hi ha altres coses que et fan sentir agraït.

Aquest any del 63 aniversari, serà també especial : d’una part la finalització del període de dos anys a la Comissió de Gestió de les cooperatives d’Iniciativa Social, ara al maig, i que també serà el tancament d’una etapa de compromís social i amb la societat, tant a nivell col·lectiu, com associatiu. Fet aquest que m’ha permès conèixer persones i cooperatives amb les quals he aportat el millor de les meves vivències, però a la vegada també per la coincidència (amb quasi 50 anys de diferencia) de que el meu oncle Josep Maria Mones i Giner va finalitzar la seva vida laboral activa a Cipo de Sabadell, una cooperativa nascuda, amb la seva empenta, per donar un futur mes digne i segur a persones amb minusvàlua, que en aquells moments s’havia de gestionar des d’un àmbit familiar. Avui en dia Cipo continua essent de la Sectorial.

Serà especial per aquest post’s, de mil temàtiques, però que son reflex del meu pensament i la meva forma de ser; en queden uns 25 per arribar a la fita dels 300, per poder-los imprimir i com vaig dir, en el seu moment, conèixer una mica de mi mateix, a qui li pugui interessar.

Per tant el que mes puc demanar es poc tangible : es, d’una part, continuar aprenent cada dia i compartir, el que conegui, amb qui vulgui escoltar.

Una de les coses que, en aquests moments, hem plau més es poder donar llibertat : assaborir el vol, de qui, tenint ales, les utilitza amb coneixement i seguretat, dels fills que mirant endavant cerquen noves fites, i de nets que s’emmirallaran amb els seus pares que seran els seus referents.

Els avis estarem al niu d’inici, veient el resultat d’aquest acompanyament ...

Mossèn Ballarín : la pèrdua d’una referència ...

S’han a anat sense fer soroll; només els mes íntims, els que el seguien en el dia a dia, coneixien aquest darrer viatge i ha anat rebent, i acomiadant-se, dels seus amics.

Personalment  se’m fa difícil fer una reflexió, única, de la seva personalitat : crec que hi ha molts Mossens Ballarín, dels que podríem parlar.

L’un, potser, el de la proximitat : el d’aquesta persona propera, com si fos aquell avi que ens hagués agradat tenir a tots, el de la conversa irònica, el d’acompanyar i escoltar, el que et trobes fent camí en la plana berguedana, el que sempre té la paraula que soluciona ...

Un altra, el del llenguatge políticament poc correcte, envalentonat o avançat per l’època, però correcte en la seva forma; pedagògic, clar i directe.

Un home d’església, però de la que es fa caminant, amb la saviesa que donen els moments viscuts; amb un missatge planer, del parlar sincer...

Arrodonit tot per un tarannà carismàtic, engrandit per la televisió i, arribant a molta gent, amb algunes de les seves obres literàries o, en les col·laboracions, a diferents mitjans.

El seu personatge de Mossèn Tronxo, es aquest reconeixement a la figura del capella de poble, que viu i conviu amb la gent, que els coneix, i basteix el seu discurs de la quotidianitat, de compartir moments, i d’acompanyar-ne d’altres on la paraula, i l’esperança, donen consol i tranquil·litat.

Recordo a Osona, un territori semblant, que hi ha una dita que diu sobre els Mossens : ... “De sermó curt i de taula llarga...” perquè, moltes vegades, la sobretaula desferma la conversa directa, per parlar de moltes coses que no estan escrites...

Ha estat fidel a una terra berguedana : al Santuari de Queralt i Gósol; indrets de muntanya, gent forta en climes durs. Petites comunitats on hi ha trobat la seva essència.

Políticament defensor d’un nou futur a Catalunya, ha tingut la coneixença de Presidents de la Generalitat, i de destacats membres de la societat civil catalana, amb qui ha fet amistat durant tots aquest anys.

Per l’església penso que és una pèrdua important, encara que la seva paraula ocasionés rebuig en la jerarquia i al bisbat; penso que hi ha hagut un deixar fer...

Però el recordarem amb l’empenta de fa anys, amb la seva fisonomia que invitava al diàleg i a la conversa fina, de contingut, als seus espais televisius amb la Mari Pau Huguet ...

Novament marcant camí, Mossèn Tronxo ...

Superar els límits municipals...

En aquests darrers mesos s’han anat sumant iniciatives, que cerquen la complicitat Intermunicipal, per aportar solucions als reptes socials, i econòmics, a que moltes de les ciutats del voltant de Barcelona, s’enfronten, lluny del boom immobiliari, residencial i de construcció de naus que s’han menjat espais naturals i, ara, deixen un seguit de construccions, moltes d’elles en desús.

Han estat moments de bogeria constructora, i de descontrol urbanístic, alternant industria i habitatges amb un desordre que, en pocs anys, ha canviat la fisonomia de segles de pobles i viles, per el ciment.

Dins d’aquest nou marc sorgit, i reflexionat, amb aquests anys de crisi, es poden enmarcar aquestes iniciatives : l’excusa sempre es el riu o la carretera que els fa veïnatge. L’exemple mes recent, el de l’eix del Besos, agrupant poblacions com Barcelona, Badalona, Santa Coloma de Gramenet o Sant Adrià del Besos, i que es la continuïtat d’altres iniciatives com  l’eix de la C-17 (Mollet, Granollers i Vic), o de l’eix Riera de Caldes (Caldes de Montbui, Santa Perpetua i La Llagosta), citant nomes aquelles poblacions que ho lideren.

Continua essent aliè, a aquesta tendència, el sector del comerç poc obert a innovacions i endarrerit en la seva lluita amb el comerç electrònic, i les grans marques

Però apart dels “eixos” citats hi ha altres iniciatives, entre d’altres, com els triangles CIT (Rubí, Cerdanyola del Vallès i Sant Cugat del Vallès). En l’etapa al front de la Seu local de la Fumh a Lliçà d’Amunt, vàrem defensar l’opció del triangle : Lliçà, Caldes, La Garriga, com a eix innovador i de creixement però, en aquells moments, no va tenir la resposta i suports adients.

Granollers, ciutat universitària ?

La noticia de la incorporació, de Granollers, a les ciutats que impartiran estudis universitaris, omple una mancança que el Vallès Oriental arrastrava ja que, la gran majoria de, les capitals de la segona corona barcelonina ja disposaven de centres educatius d’alt nivell. Naturalment aquesta aposta, de l’Ajuntament i de la Uvic, (amb dos graus i un CF Grau Superior) es un començament que, esperem, mereixi la complicitat d’alumnes i de granollerins, perquè arreli.

Discrepo del títol d’aquest post, que alguns mitjans s’han aventurat a posar com a titular i crec que, els raonaments, poden ajudar a matisar aquesta opinió.

Hi ha un primer repte i es que, la pròpia ciutat, assumeixi aquest nou rol, que requereix : implicació i recolzament, en les activitats que des del propi centre universitari es generin i que, els alumnes, es sentin Granollers com un referent en la seva vida acadèmica.

En aquest sentit cal que Granollers ofereixi serveis, equipaments i comerç als alumnes en un entorn proper; un transport públic flexible i coordinat amb els horaris lectius, uns establiments complementaris (hospedatge, llocs de reunió i esbarjo ...) per fidelitzar a aquests nous visitants.

Seria també molt positiu que els docents coneguessin la comarca, i residissin en una zona propera;  que la industria i el comerç veiessin les avantatges que pot aportar aquesta nova oportunitat.

Cal també que la vida cultural de la ciutat esdevingui més oberta i més receptiva a noves corrents, i a nous debats, ja que, una de les funcions de la universitat, hauria d’esser un centre de creació, innovació i de consens entre opinions, moltes vegades, complementaries.

Les instal·lacions de Roca Umbert son idònies en agrupar diferents branques del coneixement però, per contra, no ofereixen el grau de proximitat per a complementar-se amb la vida diària de Granollers.

Amb el temps tot això pot fer que es percebi com a veïnatge universitari., i puguem gaudir d’aquesta nova titulació de ciutat amable i recomanada per els estudiants.

Poc servei faríem si volem un centre universitari com a seu, sinó l’integrem ... perquè, llavors, tindríem universitaris d’anada i tornada, i el seu arrelament tindria el mateix sentit : i d’un dia per l’altra podrien desaparèixer.

Arribar a temps ...

Fa pocs dies vaig començar una recerca, vers la historia familiar d’un altra cognom, partint quasi des de 0. Al llarg d’aquesta cerca han anat apareixent una sèrie de noms i persones, dades i fets encara no prou lligats però que, de segur, estaran interrelacionats.

Ho comento perquè, en aquests procés, he trobat fins a tres persones que han mort en aquests darrers 10 anys, en edats avançades, d’aquest mateix cognom. No dic pas que fossin persones directament implicades a la recerca però segur que haguessin aportat vivències relacionades i ajudat, a entendre, el puzle de les relacions familiars i els lligams, i conflictes, que si amaguen.

Sembla molt incoherent que, de determinades persones, tinguem fins i tot correus i converses de fa anys (amb continguts de poca alçada), missatges i whatsapp’s intercanviats amb continguts que moltes vegades ens avergonyeixen. Igualment tenim milers de fotografies, digitals, però poques que puguem guardar com a importants, amb capacitat de transcendir d’aquelles que, els nostres avis o pares, n’haurien dit de “vestit de mudar” o de “fotografia d’estudi”.

Som avançats tecnològicament però molt febles en guardar tot allò que anem experimentant al llarg de la vida;  en les darreres generacions, i pacientment, s’anava comentant prop de l’escalfor de la llar de foc : quelcom de natural, de sabiduria popular, de l’entonació que si posava, de la conversa pausada, i dels sentiments que hi afloraven.

Encara molta gent recorda les converses de carrer, el treure les cadires al capvespre a la porta, i gaudir del moment  compartit, de la tertúlia, o de la xerrada informal.

Però no voldria finalitzar aquest post, en negatiu : avui he tingut una bona noticia en la recerca. Mossèn Mateu, que es va jubilar l’any passat de Sant Vicenç dels Horts (encara que viu ara a Vilanova i la amb la seva germana) m’ha  comentat que el seu besavi era de Llorac, terme municipal on passem nosaltres l’estiu; li he comentat que sempre seria benvingut, i penso que això es un “pont”, un lligam que pot millorar el coneixement entre dues branques familiars d’aquest cognom, o al menys serà un intent ...

Anecdotari : el temps de les Lletres Napoleòniques ...

El divendres, a la tarda, vaig estar a les Cotxeres de Sants; el motiu ? una trobada de col·leccionismes de paper antic  que, una o dues vegades a l’any, s’organitza.

Desconec si, en alguna ocasió, he manifestat que tinc un recull, millor que col·lecció, de documents propis de la via diària, especialment d’antics (lletres de canvi, cartilles de banc, cèdules personals, rebuts, factures, contribucions ...) i, sempre, és una bona ocasió de trobar venedors, o objectes, que t’ajuden a enriquir-la o, al menys, a donar-hi una ullada. Quasi al final, de la meva visita, vaig detectar una parada on tenien lletres de canvi (jo diria la única en aquest esdeveniment), i les tenia en una capsa de sabates, entre molts d’altres objectes exposats.

Al preguntar-li el preu hem respon : les napoleòniques a 10 euros i, les mes modernes, a 5 euros; he de reconèixer que vaig estar uns segons dubtant de si m’estava comentant un tipus nou de lletres ... però, el cert, es que vaig entendre que volia comentar-me que, les lletres, estaven emeses al voltant de l’època de l’Emperador.

De vegades les distancies temporals ens fan aquesta mala passada : vivim ritmes tant frenètics que el que esta al voltant dels dos segles, ens sembli una eternitat del passat ...

El suspens europeu : desplaçats a la porta d’Europa

Novament estem assistint a enèsimes reunions, dels representants europeus, per donar sortida a aquesta cisi humanitària -fins a cert punt previsible- però que, el pas del temps i la manca d’una resposta comuna, esta posant en entredit l’eficàcia de la Unió Europea i esperona a les organitzacions que hi trafiquen a continuar amb aquest problema.

Una manca inacceptable de resposta dels representants europeus que sempre s’omplen de l’idea d’Europa (com a unitat) però que, quan podrien demostrar la seva vessant més efectiva, deceben.

Perquè la construcció europea, més política que de carrer, ha estat sempre molt forçada : el cas de l’euro va esser una campanya mediàtica on, alguns països, van entrar-hi sense una mínima -i solida- estructura econòmica i els resultats, a hores d’ara, son una part de les moltes velocitats en que, aquesta Europa, s’està formant.

Manca, també, d’abordar els problemes nacionals per a esdevenir una Confederació d’Estats amb les singularitats que ens han modelat al llarg dels segles i que, ara, es troba en un carreró de difícil sortida; a això també hi cal afegir l’entrada de països, amb les seves discrepàncies i models de govern, algunes vegades difícilment compatibles i d‘altres fruit de situacions històriques, no resoltes.

Però el cas dels desplaçats es mes punyent :

a)       No hi ha hagut una acció directa europea que vehicules i dones pautes clares, a la resta de ciutadans sirians i d’altres nacionalitats properes del que es trobarien, i de desincentivar aquest èxode.

b)       No hi ha una organització europea que atengui situacions d’emergència, amb equipaments i personal amb capacitat d’organitzar-se en pocs dies, i atendre possibles urgències que es poguessin donar (personal mèdic, logístic, de transport ...)

c)        No hi ha hagut una política consensuada de repartiment del nombre de persones entre els diferents països de la Unió ni del nombre adient per poder-los atendre.

d)       No hi ha cap iniciativa a curt per resoldre i donar resposta als milers de persones que es troben vagant de frontera en frontera.

e)       No hi ha una previsió a mig termini, per mantenir aquests grups integrats i relacionats, amb plans de vida temporals, ja que faríem un mal favor a aquests països si no tornessin a recuperar i a mantenir aquest país que els va formar, i del qual son part. En el punt de mira europeu caldria esmerçar esforços per a poder encarrilar la situació envers una pau que permetés el retorn voluntari dels desplaçats.

No ens ajuda la inexistència de polítics de mirar lluny i veure a quina Europa, ens estan adreçant.

Joc de Trons a Girona ...

No voldria caure en la similitud gramatical entre la sèrie, que s’estrenarà a nivell mundial a voltants d’aquest Sant Jordi i que ha tingut com a escenaris d’aquesta ciutat i, els darrers esdeveniments  a l’alcaldia de Girona

Hem assistit amb molta decepció a la que, en principi, havia de ser una substitució de persones a l‘Alcaldia, amb motiu de la designació d’en Carles Puigdemont com a candidat a la Presidència de la Generalitat ratificat per el Parlament.

Crec que hi ha qüestions que analitzades, amb la perspectiva que dona el temps, no deixen de ser sorprenents.

a)       Una interferència -a distancia- respecte dels mecanismes propis de relleu i que, s’haurien d’haver resolt d’una forma més intel·ligent i no tant forçada.

b)       La designació, d’una persona en concret, amb descrèdit dels altres integrants ja reflexa un grau de pressió i de desgast que, de principi, no semblava un bon començament.

c)       L’ordre de les persones a la llista, no obeïa pas a capacitat o confiança dels partits i es un engany respecte de les persones que varen votar aquests candidats i el seu ordre dins la llista.

d)       Un menyspreu evident per totes les persones que varen haver de renunciar a una posició a la llista, guanyada, i validada per la militància local i responsables dels partits; persones que si varen implicar i ho sentien, però que de sobte no els hi reconeixen la seva vàlua.

e)       Mes disgust perquè la renuncia d’aquestes persones no ha valgut per res ja que, amb la renuncia del Sr. Ballesta, queden apartats de possibles noves opcions.

f)        Absurd també per la manca de preparació de la presa de possessió i de l’equivocació que va determinar la convocatòria d’un nou Ple.

g)       Manca de gestió, en no haver consensuat d’inici els suports necessaris per a afrontar una etapa amb nous reptes, i el model que Girona cerca, com a ciutat.

h)       Negociacions, i renuncies, que han motivat acords i desacords amb diferents grups i que necessitaran d’un període de relaxació. També ho estem veien a altres indrets : els partits polítics estan per atendre i representar al ciutadà, i fer possible la gestió de l’acció publica.

Hem tingut ocasió personalment de conèixer Girona en diferents èpoques de l’any;  Girona no pot dependre de la seva historia, i del seu nucli històric : s’ha de vestir d’una ciutat viva, amb capacitat d’atreure visitants, i de sentir-se que estat en una ciutat amb prestigi, empenta i que es capital representativa d’una terra, paisatgísticament diversa, culturalment molt potent, i que reuneix mar i muntanya, platja i neu ...

Però aquesta Girona que hem conegut, als darrers anys, també esta transformant-se en una ciutat sense rumb : molts comerços del centre, han estat tancant, especialment aquells que identifiquen l’indret i son reflex del que es fa i representa, envers un comerç de franquícia, molt concentrat en un indret determinat, i que li resta frescor a les nits gironines. Una entrada a la ciutat, venint de Barcelona, que no afavoreix el quedar-s’hi.

Tampoc pot quedar com una ciutat de persones que agafin cada dia l’Ave per anar a Barcelona, sinó que ha de tenir una vitalitat pròpia, i això requereix de moltes complicitats : polítiques i ciutadanes.

Espero que no fem tard ...

1971: 45 anys del començament de la darrera Promoció Professors Mercantils ...

Els propers mesos s’acomplirà l’ aniversari, d’uns estudis que varen finalitzar, amb aquesta Promoció, a Sabadell a l’antic edifici del carrer de Narcís Giralt.

L’any passat també va tenir un altra fet prou rellevant : el Col·legí de Titulars Mercantils, que recollia als professionals d’aquestes especialitats (Perits Mercantils, Professors Mercantils, Diplomats en Empresarials e Intendents Mercantils) va quedar englobat en el d’Economistes; una visió encertada dels seus gestors ja que, les darreres promocions d’aquestes especialitats, estaven assolint la jubilació i per tant la viabilitat i supervivència del Col·legi quedava en entredit.

Quan nosaltres varem estudiar, primer com a alumnes de Peritatge Mercantil, les Escoles de Comerç (des de mitjans segle XIX) venien formant als professionals del mon de l’empresa en la seva vessant financera i de gestió comptable. Anys en que les Escoles de Negocis ni s’intuïen.

Amb poca visió de futur aquests estudis, adaptats al nou entorn, podien oferir una especialització comptable, financera i fiscal d’alt nivell; l’existència d’un cos professional potents ens hagués evitat alguna de les sorpreses i absurds d’empreses que han fet fallida posteriorment.

No voldria obviar el fet de que aquest cos de professionals hagués estat dinamitzador de les administracions publiques, establint i mantenint controls mes estrictes; també hagués estat la base de professionals on nodrir el registre d’auditors, activitat que es va regular 15 anys desprès de la desaparició d’aquests estudis.

Però un dels fets que al meu entendre va ser també decisiu en aquesta desmembració dels estudis, va esser la publicació, al 1973, de la primera edició del PGC pla comptable que, en el seu moment, va esser un salt qualitatiu molt important, en la visió de normalitzar les diferents formes de registrar i de presentar els estats financers, sense deixar de banda el component fiscal i de control que s’amagava al darrera.

Aquesta normativa es va agafar com si fos la bíblia comptable i l’estudi de la comptabilitat,com a ciència, va passar a un segon terme.

No voldria deixar d’esmentar a persones referents com el Sr. Antoni Goxens Duch, que va ser primer director de l’Escola de Comerç de Sabadell, i que amb els seus llibres varem descobrir la comptabilitat, d’en Roberto Garcia Cairó, o d’en Abelardo de Unzueta Yuste amb la seva Geografia Econòmica, i que va esser el Director en l’època en que varem estudiar.

Professors que recordarem amb estima ... Carro, Rallo, Mossen Casajoana, Sra. Muro, Sra. Planell, Sra. Buira, Sra. Ribelles, Unzueta fill, Burgos, Huidobro ...

Els noms de lloc i de carrer : la identificació de la gent ...

Aquest dies tornen a ressorgir veus respecte de canvis, al nomenclàtor de diferents ciutats, i d’indrets que tenen reminiscències d’altres moments històrics i, en alguns casos, son replantejaments de assignacions de noms que no han tingut la transcendència històrica que en el seu moment se’ls hi va donar.

Aquest fet que sembla senzill, amb la substitució de les plaques als encreuaments, té un cost complementari en l’adaptació que han de fer, comerços empreses i particulars, en modificar les dades de la seva localització,

La retolació de places i carrers,neix en el moment en que els pobles esdevenen ciutats i, amb l’ampliació de carrers, cal anar identificant-los; en poblacions mes petites el noms de Carrer Major, carrer de Baix,carrer del Raval, o carrer de l’Església, recorden els noms populars amb que han estat identificats, al llarg del temps.

Al meu entendre els noms de places i carrers han d’obeir a reconèixer aquelles persones i fets referents, tant a nivell de poble com d’història del país, al igual que la denominació de instal·lacions i equipaments col·lectius ha de tenir aquesta funció.

A l’època de la segona República molts noms de pobles a Catalunya van ser modificats (especialment aquells que portaven nom de sants) . Alguns exemples : Sant Cugat del Vallès, va esser Pins del Vallès, o Santa Coloma de Queralt es va denominar  Sagarra de Gaia...

Tots aquests canvis no van arrelar i al cap de pocs anys varen recuperar els noms tradicionals.

Encara que canviem els noms, la gent els coneixerà amb el nom i referències que han representat a la seva vida ...

https://ca.wikipedia.org/wiki/Canvis_en_la_topon%C3%ADmia_municipal_de_Catalunya_durant_la_Guerra_Civil_Espanyola

Rodrigo i Colom : Veure-hi lluny

Fa més de cinc cents anys, els europeus, varem arribar a Amèrica; d’aquest fet, de les seves conseqüències, dels encerts i del que ens pot avergonyir, no es pas motiu d’aquesta reflexió.

Colom va preveure en el seu viatge moltes possibilitats però,el cert es que, desprès de tants dies de veure nomes aigua per els quatre costats, de la desmotivació de la tripulació per el neguit, del patiment per els aprovisionaments, per els dubtes ... Colom esta capficat apagant el que ara en diríem “focs”, aldarulls, en una petita embarcació.

Però és en Rodrigo de Triana, en la seva posició de cerca, de guaita, segurament en una situació mes enlairada que veu, intueix, dubta ... fins que esclata el crit de “Terra”...

Moltes vegades estem capficats en el dia a dia, bloquejats en els problemes propers, i cal mirar una mica mes lluny, amb perspectiva, i donar importància al nostre objectiu, al que realment ens mou.

Potser de tant capficats, haguéssim passat per davant de l’illa, i no l’haver-la vist ...

El mes fàcil es tancar ...

La situació del comerç a Lliçà d’Amunt  s’ha anat estancant; crec que tots els que vivim, i comprem, al mateix centre urbà, en som conscients.

No faré una anàlisi de les motivacions, ni del perquè ha succeït : en aquest bloc, he anat desgranant alguns dels motius que afecten al comerç local; hi ha hagut, també, una manca d’una estratègia, en el temps, tant per part de l’Associació de Comerciants, com des de l’Ajuntament.

Ara aquesta, la Acll, ha entrat en un període  de reflexió final que podria conduir a la seva liquidació. Gestionar una entitat, preveure’n les seves accions i el finançament de les mateixes, es una tasca que requereix de la suma conjunta, de les potencialitats dels seus membres, amb independència de que, a la mateixa, o a la Junta, hi pugi seure la nostra competència.

Ningú podrà negar que s’han fet accions aïllades (des de la Acll) : en cap d’elles hi ha hagut una reflexió posterior de la seva validesa, o dels objectius que s’han assolit, ni d’una continuïtat en el projecte, ni de propostes innovadores o ajustades a la realitat Local

Si no entenem que quan, un client, s’apropa a la nostra botiga, també pot comprar en un altra.  que aquest client es vital per a la supervivència, no del comerç, sinó del poble, ... Que aquest comerç es important per la seva capacitat de generar recursos i llocs de treball i, també, per la seva implicació en la vida local (facilitant la viabilitat d’actes de moltes entitats esportives i culturals), no ens en sortirem.

A aquestes debilitats hi hem d’ajuntar que, dins el casc urbà, no hi ha llibreries, un sol lloc on comprar el diari (al Condis), no hi ha un forn de pa (no del congelat), ni una sabateria, ni una botiga de roba interior, ni de vestir, ni una de roba esportiva, ni una papereria ...

El comerç local te una avantatge que mai tindran els centres comercials : el client es el veí, continua essent el lloc on trobar l’assessorament, el lloc que cohesiona, al botiguer amb qui pots compartir el cafè o parlar del que ens preocupa, o d’interessar-nos per el que passa al nostre antorn.

Encara hi ha moltes persones que aposten per un comerç honest, de qualitat; aquesta setmana “El Retratista de la Vall del Tenes”, i fa poc  la “Pizzeria 1900”, “Kan Ros”, “Pista Cero” ... han obert :son emprenedors, o empresaris, que aposten per garantir un comerç a l’alçada del poble. Tots mereixen el nostre suport, i que els utilitzem amb preferència.

Però Lliçà requereix de molts altres professionals i botiguers, amb empenta, valents i atrevits, capaços de captar aquest  client que ho esta cercant mes enllà dels límits municipals.

El futur del comerç local pot ser una oportunitat, però hem de garantir que els reptes dels propers anys els podem encarar, il·lusionant als nostres veïns a que ens vegin i confiïn en el que els hi oferim.
En aquest sentit una entitat que aixequi els ulls aglutini, i promogui, un comerç cohesionat ens ha de convidar a tots a fer-ho possible.

Propostes que miren lluny : reobertura dels cinemes a Mollet

Aquesta setmana el Ple, de l’Ajuntament de Mollet del Vallès, ha valorat la proposta de “Camviem Mollet” de reobrir els cinemes de la Illa de Can Mula; el tema ofereix diferents vessants, i opinions : alguna d’elles prioritza la viabilitat del projecte i/o la incorporació d’un gestor privat.

En aquesta deslocalització, del comerç tradicional cap als centres multiopcions, aquests darrers han guanyat per la seva iniciativa, per la ubicació (en els mateixos) de serveis llaminers que ajudin a complementar l’oferta lúdica i comercial, i per la facilitat d’aparcament al mateix edifici.

Un d’aquests efectes llaminers (apart de les grans superfícies, i les franquícies) son els cinemes arreplegant un nombre important d’espectadors que, més enllà d’aquesta activitat, nodreixen de clientela a molts dels establiments, de menjar ràpid, que si apleguen al seu voltant i son, també, una part substancial del públic que pot entrar, i comprar, als diferents establiments (roba, roba interior, complements, joieria ...).

Per tant no es pot valorar una activitat, en particular, sense incloure-ho amb una visió més global; inclús m’atreviria a dir que es podria subvencionar el cinema, per part dels restaurants que estan al voltant, ja que una activitat es la que mou a la gent; per exemple es possible que es vulgui veure una pel·lícula, però al entrar (o fer estona) o al sortir consumim en una botiga de menjar preparat, o restaurant, generalment.

Desplaçar un possible comprador es cada vegada més complexa : la comoditat dels mitjans i del oci que arriba a casa, fa que l’atractiu d’una bona pel·lícula, es converteixi en una experiencia d’oci, amb ganes de tornar-hi, i això s’afavoreix si hi ha aquests elements complementaris.

Des de l’Ajuntament de Mollet es pot ratificar que el projecte obeeixi, i ofereixi, a Mollet i rodalia un nou servei, una comoditat, i un element mes que en faciliti la cohesió i la vida social.

Aquesta iniciativa es evident que pot sortir de la col·laboració publico privada, amb una forma jurídica de Consorci o de Cooperativa on hi participin, i s’integrin, els establiments i locals de la zona d’influència, afavorint la implantació de noves botigues i serveis.

Tampoc poden quedar fora, entitats com Emfo, les Associacions de Comerciants i Veïns ... per aportar opinió i suggeriments que permetessin arrodonir el projecte.

Al meu entendre, es una molt bona idea ...

Madurar a l’arbre ...

Dedicat a la Mireia Nieto, a la seva web “Tataranietos”, i al seu treball divulgatiu vers la genealogia i el  coneixement de la mateixa.

Cada vegada més, la natura i els cultius, hem permeten apropar-me a reflexions de la vida diària i volia comentar, en aquest post, el de la fruita madura.

És molt habitual trobar al súper, fruites i verdures, que tenen una bona aparença externa però, han estat arrancats de l’arbre, o de la terra, anticipant-se al seu període òptim de recollida i, aprofitant, aquests dies de transport logístic perquè madurin, autònomament.

La fruita, a l’arbre, rep tots aquells elements necessaris, per al seu creixement i la seva maduració, en el temps que li correspon però, també manté aquesta vinculació amb les branques, el tronc i les arrels, un conjunt viu que forma una unitat. Desprès, quan la fruita estigui madura, el mateix arbre mantindrà aquests elements per a oferir-los en la propera collita.

Però, també, aquest fruit rep l’influencia externa del sol, la pluja, el fred o les tempestes ... aquells elements externs que també van forjant la nostra vida, i la de la fruita

Quan tallem un arbre, hi apareixen els signes de cada any, una anella concèntrica, una anyada que hi deixat el seu rastre ...

Moltes vegades ens trobem amb persones que es creuen madures, que s’allunyen de l’arbre familiar, i fan una vida aliena; segur que, per fora, tenen una aparença de persones formades però, en el seu interior, els hi manca la maduració, el quelcom que ens fa coneixedors de la nostra seguretat i del nostre camí.

Agafo de la xarxa aquesta reflexió : “quan no tinc dubtes de mi, quan passo per la vida amb seguretat de qui soc, quan les meves passes hem porten al lloc que vull, quan ja no ploro per petites coses, quan la meva vida comença a tenir sentit, quan ja no dubto del que soc capaç, llavors se que he madurat ...” de l’enllaç http://www.shoshan.cl/reflexiones/cuando_se_que_comienzo_a_madurar.html

Créixer no vol dir madurar; en el primer cas es un augment físic, de volum, del nostre coneixement, inclus dels nostres recursos. Madurar es quelcom més, es posar tot el que tenim en una sola direcció : aquella que ens permet avançar, realitzar-nos, i viure-ho amb plenitud.

Moltes vegades veiem persones, joves, que rebutgen o es revelen respecte de tot allò que ve de la pròpia família, de la pròpia branca de l’arbre ... i no arriben a la maduresa, a aquell punt òptim; de vegades ens forcem a trobar-lo, o ens revelem amb nosaltres mateixos.

D’aquest arbre, de la nostra branca rebem la vida i tenim, a partir de la mateixa, una capacitat vital de donar vida, d’avançar i fer que la branca esdevingui amb vitalitat i amb seguretat, un nou referent i un nou exemple ...