Benvingut Oriol …

Ha estat una trucada matinera, ales 9,09 del meu telèfon, en que, el Feliu, ens ha comunicat que havies nascut, de matinada; just, aquests darrers dies, estàvem impacients per el moment, sempre delicat i esperançador del part i veure, per primera vegada, la fisonomia del teu cos, i que entressis en la realitat d’aquest món. Gaudir d’aquests primers moments, hores, es quelcom de satisfactori i gratificant interiorment; donar vida a un nou ser es, per a mi, una de les fites transcendents de la nostra existència, com a essers vius. Felicitat que comparteixo i compartim amb la resta d’avis(es) i família.

Deixa que m’adreci a tu, per fer pales el treball, l’estimació i l’esforç dels teus pares en aquest mesos de gestació i de creixement interior; segur que el to de les paraules del Feliu i la Eli, plenes de tendresa i amor, seran les que guiaran aquests anys d’infantesa, fins que puguis anar sol i fer petjada tot creixent en tots els sentits. Tindràs l’ajuda de tots els que estarem al teu costat, fins al límit de les nostres possibilitats; però, a més, tens una germana que ha obert camí, amb qui et podràs recolzar i demanar opinió, una germana propera en el temps, i en la complicitat.

Comencem a fer camí …

In Memoriam : Santiago Cucurella

Va ser el 16 de febrer de l’any passat, en que vaig inserir en aquest bloc, la noticia de que, en Santi Cucurella, deixava la Direcció (de la Fundació Universitària Marti L’Humà) que havia estat la seva dedicació, en els primers 10 anys de l’entitat; unes setmanes després vàrem tenir ocasió de fer un comiat informal, amb les persones mes vinculades ala Fundació i on, ell , expressava les seves inquietuds i projectes.

Pocs mesos després, les noticies van anant confirmant, malauradament, la gravetat de la malaltia, que progressivament ens ha apartat de la seva presencia.

Personalment el vaig conèixer fa pocs anys; en una entrevista que li vaig demanar i ,sense coneixement previ; crec que d’aquella primera entrevista poc en va sortir però, després els camins entre la Fundació e Informa’t, han coincidit, en diferents activitats. Aquesta entrevista i una presentació que va fer, a Caldes de Montbui ,amb motiu de la nova seu d’aquella població son dos records que me’l mantindran present.

Crec que hi havia una conjunció, en ell, entre una passió per la historia i el coneixement, un llenguatge proper, directe, jo diria que carismàtic, una defensa del país, i un arrelament a la comarca, que sempre ha estat el referent. Ho deia fa un any i ara ho reprodueixo : es la capacitat de fer comarca, tant de la Fundació, com del propi Santi Cucurella, un dels grans encerts del projecte

Ens deixa una tasca de recerca, documentada en publicacions i articles, un treball que requereix d’una base acadèmica molt notable, i d’una metodologia rigorosa; malauradament en moments com els actuals, tarannàs com el d’en Santi, no tenen el ressò i reconeixement  que deurien, però el pas del temps ens farà evident el seu buit.

Demà es el moment de l’acompanyament a la família i l’entorn més proper; demà passat un motiu mes per continuar la tasca que, ell, va començar …

Que descansi en Pau …

Mossèn Joan d’Arquer a la portada del 9Nou

L’edició d’aquest dilluns ens ha portat dues noticies tristes del mon de l’església : la mort de Mossèn Lluís Pou (Rector de Sant Esteve a Granollers) ,i el tancament del pis que, Mossèn Arquer, havia mantingut obert, en aquest cinc darrers anys, per atendre i aixoplugar diferents situacions de persones que sortien (en regim obert, o d’expressos) de la presó de Quatre Camins.

No dubto pas de la capacitat, de l’entusiasme, i del poder de convèncer per garantir la supervivència d’aquesta iniciativa del Mossèn Arquer i que, aquesta idea, pot rebrotar novament en algun altra indret o situació.

Revisant l’article, a les pagines interiors i l’article-comiat de Mossèn Arquer, detecto de que estem parlant de quantitats raonables i, per tant, hem queda la recança de que si, entre tots, em fet el que calia.

Parlar de la població empresonada, es una realitat que no es fa evident en el dia a dia (nomes cal veure les diferents edicions de premsa), en que a excepció d’algun fet destacat, la vida ordinària a la presó, continua essent un espai desconegut; però també, a nivell parroquial, o ciutadà aquesta iniciativa tampoc ha tingut el ressò i l’agraïment que calia.

No vull aprofundir en els motius, perquè no tinc elements per a reflexionar-hi : crec que des de l’església cal tornar a fer-se present, a difondre i evitar aquesta sensació d’aïllament d’aquestes iniciatives i de sentir-nos-hi tots implicats.

Quan un tira la tovallola, no vol dir pas un fracàs : nomes ho seria si no tinguéssim la capacitat de tornar-ho a intentar…

Malson a la cuina … RESET

Algunes vegades  he vist el programa del xef Gordon Ramsay (Pesadilla en la cocina), que s’emet a TV, on es mostren diferents situacions de restaurants que, per diferents motius, estan en davallada.

En aquests casos, les vivències d’en Ramsay i de l’equip que l’acompanya, promou un període de reflexió, amb una metodologia on surten a la llum problemàtiques de conservació d’aliments i/o de problemes en la gestió de la cuina i del servei.

Moltes vegades els fets que es relaten, salten a la vista : nomes cal fer una ullada externa per veure el que passa i raonar, amb les persones implicades, aquelles accions a desenvolupar. El resultat es quasi sempre un èxit, una reconversió de la davallada, cap a un nou plantejament que reforci el negoci.

Aquest “RESET” que cal fer es la paraula clau que, a partir d’aquesta setmana, estem en fase de plantejar al mon empresarial, per aportar les vivències d’uns anys intensos de treball professional.

Esperem encertar …

Els panets de Santa Prisca …

Al Jaume Vinyals, i a tots els que feu possible la pervivència de l’indret i de la tradició.

Sempre que podem solem assistir, des de fa uns anys, a la festivitat de Santa Prisca  on, a la finalització de l’eucaristia, es beneeixen els panets, i son repartits entre els assistents, a la vegada que se’n poden adquirir addicionalment. Després al tornar a casa, vàrem trobar el de l’any anterior, i hem compaginat ambdós, fins que fa uns dies va ser en Jaume, qui ens va respondre, a aquesta qüestió.

El que ell recorda, i que es feia a les cases de pagès, era que una vegada es tenia el panet de la festivitat d’enguany, el de l’any precedent, s’esmicolava amb aigua, i es donava al bestiar com a aliment.

El panet i els goigs de Santa Pisca son quelcom més que un tros de pa, o unes lletres compassades : son part de fe, de tradició, de respecte, d’homenatge, i de compromís amb el futur, i de compartir-ho amb veïns que així ho valoren i que ens trobem al mateix lloc, per a recordar-ho. Es al mateix temps un goig poder entrar a l’església, finalitzada la rehabilitació, on cada una de les pedres i racons ens parla d’història viscuda, alegries i patiments d’un indret que s’entossudeix a mantenir-se viu, amb la mateixa fisonomia de fa anys.

Però no tindria sentit una rehabilitació, una inversió, si tinguéssim l’església tancada, sense vida col·lectiva : precisament un dels encerts de l’Associació ha estat compaginar aquest espai amb la implantació i organització d’actes que estan esdevenint tradicionals, i que son les fites que al llarg de l’any ens congreguen a l’indret.

Aquesta setmana hem tingut ocasió els socis d’assistir a l’assemblea d’Amics de Santiga, havent assolit la fita de 30 anys d’existència, amb vitalitat i empenta que els fa mereixedors de reconeixement.

No cal dir que els reptes presents condicionen els projectes de l’associació, i on les prioritats culturals, no estan en les agendes d’empreses o de l’administració : només la insistència i la perseverança poden ajudar a veure la importància de garantir indrets històrics per les noves generacions.

Un indret per recordar, gaudir i preservar ...

Descobrint la realitat …

A la Maria Jesús, a la Sacra, i a tota la gent que ho fa possible.

Aquest mati hem estat al “Centre Flor de Maig“ (Cerdanyola del Vallès) un centre que acull, nois i noies en edat escolar, derivats a aquest centre per seguir l’itinerari educatiu i obtenir l’ESO adaptada o, en cas contrari, seguir cursos del PQPI.

Difícilment passant per la carretera que, des de Cerdanyola s’endinsa al Parc de Collserola i que arriba a Barcelona (a l’alçada del Velòdrom d’Horta) es pot endevinar el seguit d’edificacions, enllaçades totes elles per passadissos externs, en un entorn de natura i bosc.

Però lo important, malgrat que les instal·lacions acusen visualment, i externament, el pas del temps, esta en el l’activitat que es desenvolupa en els diferents tallers i aules, equipats adequadament.

Hem tingut ocasió d’arribar una estona abans (per cert en un dels dies on el fred més es feia notar) i gaudir d’una visita dels diferents tallers, i l’atenció dels responsables i professors, que ens han atès cordialment.

La nostra estada, avui, tenia una missió molt concreta : apropar a dos grups de nois i noies, uns tallers que dins del programa “Valores de Futuro”, es desenvolupen a diferents CEIP’s i col·legis que ho han demanat.

Ha estat una estona compartida (realment la meva feina ha estat molt senzilla, perquè  la Maria Jesús se’ls ha posat a la butxaca al primer moment); els grups tenien edats entre 15 i 18 anys, segons les meves impressions.

El contingut tenia com a eix central, el que pensaven que era un banc, i com es vehiculava la seva relació com a clients, diferenciar un compte o una targeta …; ha estat una hora que ha finalitzat més, per una programació horària, que no pas per l’interès que hi han mostrat i que, de, hagués continuat una estona mes.

No cal dir que tots ens hem enriquit de l’activitat;  ens manca aprofundir en aquest intercanvi de vivències, ja que es percep que moltes vegades els mitjans de comunicació transmeten informacions, de les quals els alumnes es queden amb la part mes noticiable, que no sempre es la mes encertada o si mes no cal aprofundir, o raonar-la.

D’altra part sempre he estat partidari d’afavorir la participació de persones externes al centres educatius, d’una part perquè les activitats poden enriquir continguts i fer complementaries diferents matèries del currículum i, d’altra, perquè la realitat de la vida s’ha de copsar al carrer en el dia a dia, i amb l’experiència pròpia.

En la mida que ens vulgueu, tornarem