100

Article preparat per al Programa de la Festa de Sant Antoni Abat 2015 - Santa Pertètua de Mogoda:

Els números tenen la característica de que són freds, són definitoris, exactes, precisos … a diferència de les paraules que permeten diferents accepcions, que identifiquen sentiments, defineixen coses, comuniquen i ens permeten expressar-nos-hi ; lletres i números (percepció i medició) formen una combinació que ens acompanya sempre.

100, és un número que ens aporta una reflexió diferent; podem parlar de fraccions, dels 25, dels 50 anys d’algun esdeveniment o aniversari com a fets que situen, l’antiguitat, com quelcom valorable, com un solatge que forma part de la mateixa persona, entitat o parella.

Segur que, amb una recerca acurada, podríem arribar a fer una aproximació a aquest període, de 100 anys enrere; però, aquesta combinació de percepcions, documentació i vivències, difícilment ens portarà mes enllà del punt de sortida documentat : una referència en el temps.

És també, 1914, l’any en que es constitueix la Mancomunitat de Catalunya, que donà una empenta a la tasca de modernització del país, amb models propis (fruit també del moviment cultural que s’havia iniciat a finals del segle XIX), en àmbits d’especial importància, com l’educatiu, el cultural, de recerca, en el desplegament d’infraestructures (camins, telefonia ...) anys, també, en que el Modernisme català esta en la seva plenitud, present en l’arquitectura, les arts decoratives i, en molts artistes, que fan del moment, un esclat renovador.

Però 100 també és el batec continuat, una línia consolidada que ens ha permès, com cada any, retre homenatge i agraïment al Sant Antoni i, de mantenir viva, aquesta voluntat de ser. Aquests 100 ens deixen també l’orgull d’haver estat Abanderats, i de molts reconeixements a gent del poble, socis, que s’han destacat, en altres àmbits, i contribuint a fer el poble que es avui : vital, compromès, i capdavanter.

No tindria sentit que en féssim 100, si no hi hagués al darrera d’aquest número, quelcom que ens fes sentir que, col·lectivament, hem fet un trajecte que ha deixat petjada a nivell del poble, de cada una de les cases, masies, indrets i persones que han bategat aquest sentiment que la festa aplega : hem de treure la pols al millor que tenim, per fer-ne una festa d’especial lluïment  i fer-ho palès.

Aquest any hem iniciat el l00 exercici social -el darrer 1 de gener-; no crec que hàgim d’ésser estrictes en cercar la realitat de tots i cada un dels exercicis, ni de la definició dels elements mínims que haurien d’haver conformat aquesta festa; el que compta és aquesta quotidianitat.

La gràfica d’aquest 100, és irregular, amb daltabaixos, però manté la continuïtat d’una essència que perviu, i que la continua fent viva any rere any, que reflecteix el pas compartit i vivencial, del món proper del cavall, dels seus estris i dels carros, fins el moment actual en que ho vivim amb el record, l’estima, i la història dels que ens ho han explicat.

El que compta és que entrem en l’any del centenari, que culminarà en la festa gran del proper any. Tenim uns mesos, per endavant, per a fer-nos-la nostra. És una festa que l’hauríem de recordar en homenatge a tots els que l’han feta possible fins avui, a tots els que la faran possible des de la participació, i estima a la Societat de Carreters i, als més joves, com una empenta renovada per mantenir l’essència del que hem estat.

Com us la imagineu ?  Que la gaudim tots

Feliu Monés i Pla,

De com fer-se ric …

No es que tingui la solució a aquesta qüestió, però si que podríem comentar alguns grups de persones, en funció de la seva renda :

a)      Hi han persones que son riques perquè, a la generació anterior o anteriors, han gaudit d’un patrimoni i ha estat heretat per la família (tant econòmicament com en càrrecs o posició social) per tant es un patrimoni que cal gestionar.

b)      Per el treball : difícilment trobem casos que, per el treball quotidià, es pugui assolir aquesta consideració : com a molt, podem aspirar a petites recompenses (un viatge, un cotxe nou …).

c)       Increment puntual de recursos : de vegades hi ha circumstancies que ens permeten fer operacions en que obtenim un resultat positiu sense que, nosaltres, el cerquem; aquí hi podrien entrar el premis de loteries, operacions de borsa, en que hi ha un preu de mercat que no podem modificar, o la venda d’una vivenda, a lo millor a un preu superior al de compra. Es evident que en aquests casos el saldo pot esser positiu o negatiu.

d)      Especulació : quan d’aquest increment de recursos en fem una feina habitual i, per tant, establim estratègies per a obtenir el màxim de rendiment, o per la intermediació en operacions.

e)      El que no té límit : aquest es el corrupte, el que estan en un entorn molt ambigu aprofita la seva posició per a obtenir un rendiment personal, sense que èticament en valori la seva legalitat o no. Generalment es un estadi en que sembla que tothom estigui en la mateixa sintonia i de  no es fa res incorrecte, o que hi ha un encobriment generalitzat.

Aquest dies amb les targes opaques de Caixa Madrid, hem tingut un exemple d’aquest darrer cas; en cap moment hem sentit, un penediment, una confessió de la culpabilitat, de la incorrecció al utilitzar les mateixes. Les despeses, que es van coneixent, ens fan veure que les adquisicions fetes no es corresponen amb un nivell d’exemplaritat, com a representants d’una Caixa d’estalvis, que en general havien tingut un reconeixement social molt notable, com a institucions.

La prova es que de tan abusar ens hem quedat sense unes institucions que han fet un suplència assistencial que mai els hi podrem agrair ….

Sempre ens han ensenyat a no mirar enrere… però de vegades cal fer-ho

Es ben cert que, mirar enrere per redreçar moments o accions, és del tot inútil : el temps va tancant cada un dels passos que fem i, la suma d’aquests, forma la imatge de la nostra vida.

Per contra, una revisió del que hem fet ens fa donar compte del lloc fins on hem arribat i dels èxits i/o fracassos que, aquestes vivències, ens han comportat. Però, també, els anys van fent que, el passat, sigui cada vegada una part important de la nostra historia i dels nostres records, enfront d’una esperança de futur que va minvant, en temps.

Aquesta pròleg hem permet introduir aquesta qüestió, fruit de la reflexió de la meva historia familiar refrescada, ara, per diverses coincidències..

Escoltava, aquest dilluns al matí, una xerrada en que la ponent deia que les persones som tres peces que formen el nostre jo : cos, ment i sentiment… el cos el cuidem molt : esport, gimnasos, aparells … la ment, també la cuidem; tenim informació i equips a l’abast i els nivells del coneixement humà mai havia estat tant profunds, ni tant diversificat, ni tant divulgats ... quasi tot esta estudiat, o esta escrit o disponible en algun lloc. Cap comparativa, amb els llibres d’escola dels nostres pares on, tot el saber que calia, estava concentrat en poques pagines.

I queda l’apartat dels sentiments : es aquí on hi ha molta mancança; moltes vegades he comentat que dels meus pares vaig aprendre a ser bona persona i a treballar, però en l’àmbit afectiu ells tenien unes mancances (fruit de la transmissió dels seus pares), i que no van saber com fer-ho per transmetre-ho, i ho dic amb el millor dels reconeixements cap a ells.

Ho dic i de ben segur que part del meu caràcter, i forma de fer, haurà estat influenciats i son fruit d’aquesta percepció : espero, i desitjo, que del meu fill i les generacions següents siguin ben diferent del seu pare, en aquest aspecte

Crec que ens manca a la societat un desenvolupament emotiu viscut i desenvolupar per pares i avis; però, aquests darrers, tenen un paper mes logístic que vital : una manca de transmissió dels valors familiars, de transmetre l’experiència, i de ser orgullosos de la historia que fa ser, a cada família, diferent

Quan apareixen noticies de violència de gènere, de maltractaments de fills a pares, de desgana i desmotivació d’una part del jovent… hi ha d’aquests trets vivencials que hi manquen : el jovent cal que creixi acompanyat en el seu desenvolupament i formació com a persona.

Tenim persones sense curiositat per les coses, sense capacitat d’emocionar-se davant petites experiències de la vida, d’anar perduts per el carrer amb un telèfon  que els connecta amb mil amics anònims, amb una reclusió i aïllament a les habitacions particulars de cada casa … sense adonar-se que la vida es viu amb comunitat.

Cada vegada son mes una societat mecànica ; sabem fer anar el mòbil, posar gasolina, utilitzar el caixer automàtic … fer accions reiterades sense posar-hi un valor afegit.

Com a persones ens falta molt per aprendre : la nostra estructura interior es sustenta en elements molt febles i això fa que moltes vegades no tinguem respostes emocionals adients. Ens caldria desmuntar el nostre puzle interior i tornar-lo a muntar de forma que ens ajudes a treure la nostra personalitat, i ens aportes aquella força vital que ens reorienti. A partir del coneixement del passat, podrem estructurar com volem el futur, a nivell personal, convivencial i col·lectiu ...

De com s’ho feien els nostres avis …

No recordo cap any com aquesta tardor : complexa, distreta, on la gent et diu una cosa i a l’endemà una altra, quan un noi(a) ni te ganes d’aprendre i, de vegades, de donar lliçons amb una resposta poc raonada. Estem en una època de persones que van per el carrer amb el mòbil, dinant a taula sense desconnectar, que no té la capacitat d’agafar una enciclopèdia i/o entendre o resumir un article, amb menys habilitats per escriure o descriure un fet; tenim amics anònims a arreu, i poques coses ens encurioseixen.

Enyoro la senzillesa, tranquil·litat, la sabiduría de les coses, dels refranys, i dels valors escoltats al costat del foc dels meus avis (ho intueixo, ja que vaig tenir- los pocs anys). Potser en aquell entorn molt mes reduït hi podien trobar quelcom que els omplia : el contacte amb veïns, el compartir les festes, i en els moments mes grisos de la vida, tenir un entorn de veïnatge, amics i coneguts mes reduït, però més autèntic, on podies trobar resposta, una transmissió oral que ens fa ser únics i a la vegada integrats/compenetrats amb la historia de la nostra nissaga, el coneixement de la natura i de l’entorn, amb sortides festives, i l’acompanyament proper de familiars que, en moments mes delicats de la vida, trobaven l’escalf a la casa pairal de la família, una casa sempre oberta.

Tenim(tinc) molts contactes al Linkedin i a altres xarxes socials però, la xerrada, el contacte personal o el escoltar, sense pressa, continuen essent essencials. Potser amb el progres, hem avançat molt, però també hi hem perdut moltes coses irrecuperables; la llàstima es que també hem ensorrat els aspectes emocionals de molts infants que es troben perduts davant tants “imputs” diaris, i de moltes persones grans que es veuen abocats a l’oblit, la soledat, i a viure-ho amb resignació ...

Estem al segle XXI ...

Mes esport europeu …

Moltes vegades hi ha qui comenta que, els europeus, som poc unitaris i que, el pes de la història, ens fa estar arrelats a uns colors territorials : com més globalitzats volem estar, mes potenciem les arrels. No dic pas que no sigui bo, però cal donar passos endavant : la construcció d’Europa no poc quedar en un entremig.

Hi ha un precedent d’integració com ha estat la implantació de la moneda única, donant pas a una nova referència, que substituïa moltes monedes nacionals. Deixant apart el procés mental d’adaptació, i dels seus efectes, cada vegada son menys les persones que comparen els preus amb les antigues pessetes. D’aquest procés, i com a part positiva, hem eliminat part de la burocràcia duanera, el cost del canvi de moneda, i de la moneda metàl·lica que no podien recuperar.

Però un fet que podria fer saltar les barreres entre ciutadans, i fer un pas gegant, seria la integració de determinats esports en equips representatius europeus : un procés en el qual en lloc de tenir 28 seleccions nacionals, en alguns esports estiguessin representats per una o un nombre reduït de les mateixes.

Escapant dels esports més massius (futbol, bàsquet …) hi han esports minoritaris, on la concentració d’esforços podria facilitar una reducció important de despeses, sense perdre les federacions de cada país; penso que seria possible assajar-ho en alguns esports. A la vegada podríem facilitar a països sense recursos naturals (muntanyes en el cas de l’esqui, o mar en els esports nàutics), l’opció a que esportistes d’aquests països poguessin desenvolupar la seva carrera esportiva.

Segur que se’ns ocorrerien moltes altres avantatges …

Carta a Lita : Gracies

Permetem què m’adreci  a tu, per el nom de Lita, perquè m’agradaria fer-te arribar les meves sensacions a la persona. No havia tingut l’ocasió de haver-te vist actuar i va esser, aquest dimecres a la nit que, sense conèixer qui clouria el Sopar de les Avies de Lliçà d’Amunt, vàrem veure’t sobre l’escenari.

Segurament ,el primer pensament, no va pressuposar el contingut de la teva actuació, que va anar creixent al llarg de la nit. No voldria entrar en el detall de les cançons, ni de la qualitat del cantant,  que acompanya les teves actuacions : necessitaríem moltes hores per refrescar temes, que formen part del mapa de la nostra vida.

Potser m’agradaria reflexar tres idees, que hem quedo de la teva actuació :

La teva vitalitat i condició física que, per a molts, es un revulsiu i una empenta de que la gent, amb un anyets, encara tenim molt a aportar, sempre que ho fem amb la dignitat i complicitat que vas fer-ho.

La validesa del teu accent i la defensa d’aquest orígens aragonesos, la sabidoria d’aquests acudits on reflexes molt de nosaltres mateixos, però que continuen traient aquest somriure sa, sense malicia; altra cosa es, el contacte directe amb el públic, el llenguatge picant, i aquesta proximitat que potser, dimecres, no eren el millor espai on actuar.

La teva defensa del music-hall propi del desaparegut Para rel; la globalització d’espectacles, i la priorització de la rendibilitat fa que, moltes manifestacions, estiguin reduïdes a poques funcions o programacions. Però el ventall musical  nostre es molt ample : les revistes musicals, la sarsuela … son generes que han captivat generacions de ciutadans i que hem deixat perdre; a indrets, com a Paris, hi han espectacles al Lido o al Moulin Rouge que mantenen un grau d’assistència notable, i que salvaguarden la seva continuïtat.

Però potser el punt final va esser una senyora, que va creuar per davant meu, i que et va abraçar amb sentiment : crec que, en aquell moment,t érem moltes les persones que com si fóssim una energia única, ens vàrem sumar a aquesta abraçada. Es difícil trobar aquest grau de sintonia, que nomes  s’hi arriba en moments de molta compenetració emotiva.

Gracies per portar aquesta bandera de l’honestedat professional, d’estar orgullosos d’haver compartit aquest moments, i que puguis portar aquesta forma de fer, tant personal, però també tant pròpia de tots nosaltres.

Amb tot l’afecte

La Cirera 2014 – Una Festa Major especial …

El dia 15 d’agost, com cada any, a quarts de dues es van iniciar els actes amb la Missa, que va ser oficiada per el Pare escolapi Andreu Trilla, que amb el seu tarannà particular, va celebrar una eucaristia propera, tot donant gràcies, i destacant la proximitat de la figura de Maria.

Un grup de cantaires, procedents la majoria del cor 21 de Santa Coloma, dirigits per en Pol Pastor van acompanyar la celebració eucarística amb els seus cants, aportant els espais de solemnitat a la missa.

Una vegada finalitzat l’acte religiós tothom va trobar-se en la benedicció, del nou espai social “El Forn”,  que el Pare Trilla va realitzar i, es va cloure, amb unes paraules de l’Alcalde de LLorac, Sr. Santiago Trilla, oferint i desitjant que aquest nou espai sigui utilitzat i compartit per els veïns i per les activitat que si puguin desenvolupar.

Aquest espai de nova construcció, amplia l’edificació que, amb aquest nom, va fer les funcions de forn de pa (i també conserva l’espai exterior que feia les funcions de forn de calç); anys més tard va ésser l’espai on la gent de La Cirera veia les primeres emissions de TV. Ara, és nou local (una sala de prop de 100 mestres quadrats, més lavabo), adaptat a les actuals necessitats.

Es va cloure aquesta part d’actes amb un aperitiu de Festa Major que va comptar amb una ampla participació dels assistents.

A continuació, i amb les taules preparades en el nou recinte, tots els veïns van participar en un dinar, que va consistir en un plat de mandonguilles amb sèpia, cuinat per un reconegut restaurant de Santa Coloma, fruita, gelat i cafès i on la sobretaula s’allarga tot fent la xerrada, sense preses.

A mitja tarda el grup Siboney, que també ens ha acompanyat aquests darrers anys, va iniciar el ball a la Plaça, que va ésser seguit per molts veïns i persones que, al llarg de la tarda, s’acosten a La Cirera per gaudir de la festa, on no hi va faltar el ball de rams (composats per herbes i plantes del indret), ni la coca, cuita en un forn del poble, per un dels veïns.

Una festa, on no hi manca res, però no hi sobra cap acte; cal reconèixer la tasca de complicitat i col·laboració entre tots en la preparació dels detalls perquè la Festa Major esdevingui complerta (neteja de l’església, preparació dels ramets, col·locació de les taules, preparació de l’aperitiu, distribució del dinar ...)

Una festa senzilla, però on es respira vitalitat : una conjunció de diferents generacions, respectuosa amb el passat i l’entorn, orgullosa del present, i amb ganes de que el futur esdevingui un espai de tranquil·litat i convivència.

Recordeu, per Sant Marc, i la Mare de Deu d’Agost a la Cirera, fem festa !.

Enviat a la Revista La Segarra per a la seva publicació