diumenge, 4 de gener del 2015

Els productes Km. 0: com o qui controla ? (II)

M’agradaria enfocar aquest post amb una doble vessant, parlant de productes alimentaris :
D’una part el concepte Km.0 que crida, bàsicament, a un sentit emocional de proximitat, hauria d’entendre’s com el conjunt de productes propis de l’entorn, i del clima mediterrani. Certament, a pocs kilòmetres d’aquí, tenim un espai (Mercabarna) on podem trobar de tot, i de quasi tot el mon i, en poques hores, han pogut arribar de l’arbre o planta, fins al magatzem.
De vegades, productes propis o propers, també han estat cultivats a altres indrets de la península i, les grans superfícies ,no sempre ofereixen la informació deguda, mes encara quan aquests productes han estat produïts en altres continents on ni el clima ni la composició del terra son els mes adients, i el resultat final no sempre es l’esperat. Nomes voldria posar el cas d’algunes varietat de tomàquets, que tenen mes presencia exterior que no pas contingut interior.
D’altra, el que no hi ha és una garantia del procés de de desenvolupament, des de la sembra, fins a la recollida dels diferents productes i, aquestes tasques, estan en mans del pagès que, amb la seva experiència, sap el moment precís el producte. Però cada vegada, i amb les ganes d’esquivar costos, alguns cultivadors de terra, forcen la productivitat de les collites, amb productes i varietats que no sempre segueixen l’ortodòxia, ni els temps : abonaments que perjudiquen al medi i al subsòl, productes químics per matar males herbes … i que, en el cas per exemple del blat, que tot s’ajunta a les cooperatives (el ben cuidat i el que no ho ha estat), es una combinació de blats, que després passaran a les farineres, i finalment al pa.

Per sort el pa més comú que solem menjar, cada vegada té menys blat …

dissabte, 3 de gener del 2015

Parlant del llibre “El negocio de la comida” de Esther Vivas… (I)

El passat 30 de desembre l’Esther, va comentar el seu llibre a 8TV, arran del malbaratament del menjar que es produeix  (el qual ben gestionat podria atendre les necessitats del doble de la població mundial actual) però que, avui en dia encara, hi han molts  milions de persones que no en poden gaudir. Aquesta reflexió, que es punyent, ens fa pensar sobre la quantitat o part d’aquests aliments, que al nostre entorn mes proper, es malbaraten.
Però m’agradaria aportar un punt més de reflexió :
a)      Hi han molts aliments que s’elaboren amb excés (el pa…) o amb poques referències i que després no es poden reaprofitar
b)      Aliments frescos recollits en origen encara sense madurar, i que son sotmesos a desplaçaments, canvis de temperatura i, per tant, no s’aprofiten al màxim, ja que al dia o de pocs dies s’han deteriorat i perdut les seves propietats (fruita, amanides …)
c)       Envasats de grans superfícies que no sempre s’ajusten al nombre de persones de la família, i en queden restes que als pocs dies, ja no son tan atractius
d)      Productes que tenen dates de caducitat properes (ous, iogurts …)
e)      Parts de l’aliment que son poc atraients (fulles de l’enciam mes externes…), i els destruïm
f)       Productes amb un envasat, que no s’ajusta a les necessitats familiars.
g)      Poca afició a congelar les restes de menjar cuinat
Cal remuntar-se, uns anys, per veure que a les masies, i als pobles, el grau de rebuig era molt inferior i les sobres, del menjar, per a fer nous plats (croquetes, carn d’olla ...) o s’aprofitaven per al bestiar de corral, i les verdures, hortalisses, i fruita es collien, segons les necessitats.
Hi ha un altra malbaratament que es va comentar a l’entrevista amb l’autora a, i es el cost de transportar certs aliments d’indrets llunyans (especialment el peix i marisc)

Una solució : els productes Km. 0, però ja en parlarem demà …

dijous, 1 de gener del 2015

Mes enllà de la Marxa Radetzky ...

Aquesta obra, del compositor Johann Strauss pare (al 1848), s’ha popularitzat arreu del mon per ésser la peça que clou, de forma tradicional, el Concert de Primer d’Any que, amb una impecable presentació, es una cita obligada per escoltar, veure i viure aquestes primeres hores de l’any. Aquest any 2015, sota la batuta experta d’en Zubim Mehta, el concert s’ha escoltat amb la perfecció dels musics e instruments, en un indret acuradament decorat, i amb ambientacions i ballarins que arrodonien aquesta festa.
Crec que tot el concert, i potser la marxa en especial, aporten uns elements reflexius importants :
a)      A l’orquestra, molts dels seus integrants tenen un currículum, més que remarcable, però aporten el so del seu instrument al conjunt, per adquirir  una homogeneïtat admirable i on el so, de tots els instruments, es important : des del primer violí, fins a aquell músic que intervé, en moments molt precisos. Tothom accepta que el so del seu instrument s’integri dins del so homogeni que percep l’oient.
b)      El director lidera amb la funció de donar l’impuls, el to personal, la interpretació, els moments d’inici i de finalització ...; haurà estat en el moment dels assajos, el perfilar i repetir, revisar i fer suggeriments perquè quan l’obra s’interpreti, cada un dels musics conegui el que ha de fer, i el que s’espera d’ell.
c)       El públic, en el moment de la marxa, hi aporta la compenetració, la participació amb els aplaudiments compassats, per fer que la peça esdevingui memorable.
d)      Tot el conjunt, els detalls, fan que els que ho veiem, a distancia, ho gaudim còmodament des de casa. Al darrera de tot hi ha hagut un munt de gent que amb ganes  e il·lusió han treballat per fer-ho possible (el vestuari, les flors, els espais oberts, el treball de muntatge, els equips per la seva retransmissió, dissimulant els aparells ...)
En moltes de les nostres relacions de l’entorn (associatiu, col·lectiu, d’empresa ...) ens agradaria trobar aquesta conjunció ...

dimarts, 30 de desembre del 2014

El darrer brindis de l’any …

Crec que des de fa uns 30 anys, el darrer brindis de l’any, al aixecar la copa, al dedico a totes les persones que ens envolten, en general, a totes les que han fet possible l’any, a totes les que compartim la majoria del nostre temps, de totes aquelles des de l’anonimat fan possible el miracle de que la societat lluiti per cada nou dia, i d’aquelles que ens han deixat en aquest període.
Aquest brindis no es limitatiu : no tinc pas la sensació de tenir “enemics” ni persones a qui amagar la copa de celebració. Potser, al llarg dels anys, hi han hagut discrepàncies amb persones (mes professionals  o de treball, que no pas de personals) però, en aquest sentit, la meva memòria es feble, i mes enllà del temps, o fet, s’oblida.
A tots el que llegiu aquestes línies, el meu brindis us acompanyarà, i espero que en moltes altres ocasions puguem fer-ho

Ens retrobarem al 2015 …

El regal de l’agenda …

Fa uns dies hem va regalar la Concepció l’agenda del 2015 : es senzilla, de tapes marrons. L’agenda es un dels elements que m’acompanya durant tot l’any : hem recorda persones amb qui he quedat, coses que he de fer properament, aniversaris, festes i festius, adreces, percepcions que vols recordar …
No recordo el com però si que les tinc guardades, de quasi tots els anys; son com petits records/àlbums  que a la finalització de l’any, estan atapeïdes, amb la tapa gastada i, a l’interior ple de tot el que ha donat l’any. De l’agenda nova el primer que faig es emplenar  els accessos a mil llocs de la xarxa, on cada vegada es demanen “password’s” mes sofisticats i que no et permeten reproduir sempre la mateixa; penso que si hi han persones que accedeixen a webs d’alt seguretat, amb molta facilitat, segurament, accedir a alguna de les meves deuria esser molt fàcil.
Però potser la gracia de l’agenda es que et dona 365 dies en blanc per viure (si Deu vol), pagines que puc(podem) anar emplenant  d’aquesta cosa tant important com es la vida …

Amb els millors desitjos per a tothom

La cuina : essència del Nadal …

Hi han dos nadals, quasi diria que, bidireccionals :
L’un, que es el que surt de dins a fora, és una suma de tradició, de fe, de quelcom difícil d’expressar i que, es manifesta en les nadales compartides, la Missa del Gall, el pessebre que moltes vegades et quedes mirant i que et deixa sense paraules per la transcendència del fet i del que representa …
Hi ha un segon Nadal que ve de fora, entra dins nostre, i es produeix a la taula de Nadal : hi ha un pas previ on es produeix un fet remarcable, i es la conjunció dels quatre elements de la natura als fogons.
Hi ha un foc que ens dona l’escalfor, i permet fer la transformació dels productes en el brou final, i a la vegada ajuda a superar el fred.
Esta a les nostres mans posar-hi mes llenya, fer que el foc sigui mes viu, però realment tot el procés té uns temps : la vida cal viure-la amb el xup-xup que cada moment requereix.
La terra, hi es present en els productes que en son fruit de la seva collita : l’api, la col, el porro, combinats amb productes i ossos del porc, que aquest també ha conviscut prop de la natura. Cada element hi aporta la seva part al resultat final, i on també hi son convidats : la xirivia, el nap … son vegetals que difícilment els hi fem cas la resta de l’any.
L’aigua, es l’element de consens, on tots els ingredients perden part del seu si, per esdevenir una unitat ; cadascun amb la seva funció, i tots son importants. Cap ingredient pot estar per sobre de l’altra o predominant en la seva proporcionalitat.
El vent, l’aire, on la flaire del brou s’estén i es fa present en l’entelat dels vidres i les rajoles i es va impregnant lentament fins als racons mes amagat, i que es fa sentir dins nostre.
Es una olor pròpia, fruit de la tradició familiar que l’ha anat reproduint al llarg dels anys; una flaire que de segur es diferent de la de la família veïna o d’altres branques familiars; que ens identifica i ens fa sentir units per un origen comú, tant per els per que ens ha unit des de fa anys, com aquells que s’han incorporat  mes recentment.
Aquest misteri que al llarg d’hores de profunda cocció va transformant i amorosint els ingredients, va donant color i consistència al caldo, que serà el regal a la taula, amb l’acompanyament d’uns galets grossos propis de la diada.
El sentit català i les restes de la diada ens permetran guarnir a taula de Sant Esteve amb un nou menú de canelons o croquetes, resultat també d’aquells productes que perden part de la seva identitat, encara tenen molt a oferir.
La sobretaula es fa mes planera : fruita, torrons, cafè, algun extra … un terreny propici a la serenor i a l’espai íntim, a la conversa de coneixement, de preguntar o d’interessar-se, o aquella de recordança del passat : un altre espai que ens apropa al sentiment col·lectiu. És aquest nadal mes viscut, com una aplicació practica dels nostres sentiments, de quelcom que surt de l’interior, i que és manifesta al llarg de la diada, però requereix d’un petit esforç : cal que ens hi deixem portar.
Al brou de Nadal, com a la família tothom es important; de vegades si ens falta un ingredient (una persona), pensem que potser no es el mateix i cada vegada hi ha mes persones i famílies que es tanquen al Nadal, i obvien la seva celebració mes festiva, la dissimulen amb una sortida festiva a indrets lúdics que ho facin oblidar,  unes vacances fora del nostre lloc habitual de residencia, o es deixen portar per proclames publicitàries on es potencien les individualitats.
Es evident que a la vida, hi han circumstancies puntuals que fan que no sempre estiguem propers a la festa, però una vegada superat un període de transició cal renovar aquest esperit al voltant del Nadal, per un mateix i per les persones que ens envolten.
Dels americans que sempre ens agrada fer servir de referencia, en especial dels festius : Halloween, pare Noel, Black Friday … tenen una festa molt especial que es el Dia d’Acció de Gracies, originàriament fer agrair el final del període de la collita, encara que avui dia es materialitza en un sopar familiar de gall d’indi i amb una oració conjunta de gracies.

De vegades ens caldria fer un “reset”, i tornar a aquest nadal 

dijous, 20 de novembre del 2014

100

Article preparat per al Programa de la Festa de Sant Antoni Abat 2015 - Santa Pertètua de Mogoda:
Els números tenen la característica de que són freds, són definitoris, exactes, precisos … a diferència de les paraules que permeten diferents accepcions, que identifiquen sentiments, defineixen coses, comuniquen i ens permeten expressar-nos-hi ; lletres i números (percepció i medició) formen una combinació que ens acompanya sempre.
100, és un número que ens aporta una reflexió diferent; podem parlar de fraccions, dels 25, dels 50 anys d’algun esdeveniment o aniversari com a fets que situen, l’antiguitat, com quelcom valorable, com un solatge que forma part de la mateixa persona, entitat o parella.
Segur que, amb una recerca acurada, podríem arribar a fer una aproximació a aquest període, de 100 anys enrere; però, aquesta combinació de percepcions, documentació i vivències, difícilment ens portarà mes enllà del punt de sortida documentat : una referència en el temps.
És també, 1914, l’any en que es constitueix la Mancomunitat de Catalunya, que donà una empenta a la tasca de modernització del país, amb models propis (fruit també del moviment cultural que s’havia iniciat a finals del segle XIX), en àmbits d’especial importància, com l’educatiu, el cultural, de recerca, en el desplegament d’infraestructures (camins, telefonia ...) anys, també, en que el Modernisme català esta en la seva plenitud, present en l’arquitectura, les arts decoratives i, en molts artistes, que fan del moment, un esclat renovador.
Però 100 també és el batec continuat, una línia consolidada que ens ha permès, com cada any, retre homenatge i agraïment al Sant Antoni i, de mantenir viva, aquesta voluntat de ser. Aquests 100 ens deixen també l’orgull d’haver estat Abanderats, i de molts reconeixements a gent del poble, socis, que s’han destacat, en altres àmbits, i contribuint a fer el poble que es avui : vital, compromès, i capdavanter.
No tindria sentit que en féssim 100, si no hi hagués al darrera d’aquest número, quelcom que ens fes sentir que, col·lectivament, hem fet un trajecte que ha deixat petjada a nivell del poble, de cada una de les cases, masies, indrets i persones que han bategat aquest sentiment que la festa aplega : hem de treure la pols al millor que tenim, per fer-ne una festa d’especial lluïment  i fer-ho palès.
Aquest any hem iniciat el l00 exercici social -el darrer 1 de gener-; no crec que hàgim d’ésser estrictes en cercar la realitat de tots i cada un dels exercicis, ni de la definició dels elements mínims que haurien d’haver conformat aquesta festa; el que compta és aquesta quotidianitat.
La gràfica d’aquest 100, és irregular, amb daltabaixos, però manté la continuïtat d’una essència que perviu, i que la continua fent viva any rere any, que reflecteix el pas compartit i vivencial, del món proper del cavall, dels seus estris i dels carros, fins el moment actual en que ho vivim amb el record, l’estima, i la història dels que ens ho han explicat.
El que compta és que entrem en l’any del centenari, que culminarà en la festa gran del proper any. Tenim uns mesos, per endavant, per a fer-nos-la nostra. És una festa que l’hauríem de recordar en homenatge a tots els que l’han feta possible fins avui, a tots els que la faran possible des de la participació, i estima a la Societat de Carreters i, als més joves, com una empenta renovada per mantenir l’essència del que hem estat.
Com us la imagineu ?  Que la gaudim tots

Feliu Monés i Pla,