L’Ascensió : no es el que era …

Aquest dissabte varem anar a l’espai firal de l’Ascensió, una visita, que acostumem a fer en aquestes dates.

Quan ens apropàvem a l’entrada del recinte varem escoltar aquesta afirmació, de la capçalera, però preferia viure la meva vivència.

D’entrada he de dir que no he conegut les grans fires, que es celebraven al centre urbà de Granollers; però, amb l’actual plantejament, hem reitero amb dos fets que son basics per replantejar una fira de l’Ascensió amb sentit.

Una fira, una mostra de productes, serveis, recursos o entitats, no pot basar-se en suma numèrica d’estands sense un fil unitari o projecte; el usuari, el professional, o el visitant esporàdic es perd enfront d’una oferta variada, poc engrescadora i/o innovadora, on vas passejant un seguit d’estants (aparadors de productes).

A més, alguns dels estands actuen d’una forma passiva, deixant els fulletons, com autoservei; d’altres son atesos per persones contractades que desconeixen el servei o producte que representen, o d’altres en que veus als informadors asseguts, tranquil·lament, sense una voluntat activa d’informar… accions que ens permeten definir espais que hi son, sense un projecte del que han vingut a fer.

Per tant, aquesta no pot ser una fira nomes perquè s’ha de muntar, o per obligació : cal que, entre tots, definim una orientació, una especificitat, un objectiu, i la repercussió que volem donar-li.

No podem amagar la realitat de que el pes de Granollers dins la comarca ha minvat : la manca d’estudis superiors o universitaris, la manca de liderar i esser eix de la comarca, o la poca atracció que té d’esdeveniments propers (Circuit de Catalunya), esta en boca de tots i ha estat reflectida a nivell de molts fòrums i debats, en aquest sentit.

El Vallès Oriental té moltes particularitats que podrien esser aprofitades des de fires com de L’Ascensió : agricultura ecològica, turisme de muntanya, activitats properes a Barcelona, llocs molt ben comunitats a arreu, pols d’atracció – La Roca Village, Circuit de Catalunya, Viles Termals, - … tot un seguit d’avantatges que cal explotar.

Tampoc la presencia d’empreses, serveis ... de la resta de la comarca ajuda a fer d’aquesta fira un espai, un aparador de les seves potencialitats. En alguna ocasió he comentat que ens manca un sentit de comarca mes arrelat, una identificació en quelcom que ens ajunta, mes que en ser la suma numèrica de municipis poc relacionats.

Espero que entre tots tinguem la voluntat i el projecte del que cal que sigui l’Ascensió ...

La segona comunió …

Aquest diumenge varem assistir a l’eucaristia en que cinc nois  i noies, de Lliçà d’Amunt, s’apropaven a la festa/sagrament de la seva Primera Comunió, acompanyats de pares, familiars, amics i membres de la comunitat parroquial que hi assistíem.

El propi acte el viuen, els nois i noies, en un ambient poc íntim ja que la inquietud per el vestit, les fotos i mirades, l’enrenou propi d’un acte en el qual no estan acostumats a essers el blanc de les mirades … i, a més, del xivarri de les persones que, anant i venint, o poc coneixedores de les parts de l’acte, no hi participen.

Això hem va fer recordar l’editorial d’un butlletí, de fa prop de 40 anys, del qual n’era el coordinador i que l’autor deia, en forma resumida, que la primera pedra de quelcom es sempre agraïda, acompanyada, de celebració … però que, desprès, venen dies on cal posar-hi les altres fins que l’edifici s’acaba : en aquest impasse es on es troben els problemes, els dies amb pluja, o reptes que cal resoldre … ; també si ho féssim assimilable a una botiga, diríem que al segon dia i posteriors, a lo millor n’hi hauran sense que entrin a comprar clients …

Ahir van celebrar aquesta primera pedra : els seus pares hi van posar aquells elements i confiança per fer-los madurar, com un element mes de la seva formació i personalitat.

Cal veure que hi hauran segones, terceres i mes comunions … on si tindran la intimitat de retrobar Jesús, i créixer i transmetre els valors que inspira. Amb aquest anhel, els hi desitgem el millor encert en trobar el camí adient.

L’adéu a Jesús Hermida …

Ahir ens va deixar aquest periodista, l’home de televisió,que, amb una particular forma de fer i de la seva complicitat amb el mitjà televisiu; va saber apropar un tipus de periodisme, mes elaborat en el comentari i l’estudi del context que, en la pròpia lectura de la nota informativa.

Es va iniciar, professionalment, a diferents mitjans de premsa escrita, essent entre d’altres Redactor en cap de “Informaciones”, fins al seu fixatge per la TVE. La seva estada als Estats Units, com a corresponsal de TVE  (durant onze anys des de 1968), li van permetre estar en contacte amb els grans referents del mon de la comunicació, i va aportar, a la seva tornada al espai televisiu espanyol, una vivesa i naturalitat no sempre ben enteses. Històrica es la seva retransmissió de l’arribada de l’home a la lluna, fet al que quedarà unida la seva veu

Va esser locutor, corresponsal, entrevistador, presentador …;  entre el 1991 i 2003 va estar a Antena 3 amb programes que portaven la seva empremta i el seu nom : “El Programa de Hermida”,”Lla Noche de Hermida …

Posteriorment hi ha hagut altres noms a recordar, com en Jose Maria Carrascal, també amb una estada a Nova York … i d’altres que han ajudat a que el periodisme televisiu sigui un element innovador al mitjà. Noms actuals com Fernando Onega, Iñaki Gabilondo, Josep Cuní … i d’altres amb les seves reflexions periòdiques ajuden a entendre una realitat mes enllà de la noticia.

Gracies Jesús

Entre la normativa i el sentit comú …

Apaivagat el ressò mediàtic, que no pas l’angoixa i el dolor per les pèrdues truncades de les vides de les persones en  l’accident aeri als Alps, han sorgit una sèrie de controvèrsies respecte de l’actuació dels pilots i del fet de deixar la cabina, amb una sola persona, al comandament de l’avió.

Potser, entre els dos conceptes del títol, ni afegiria un de tercer i es el de criteri, com a element opcional que ens fa adaptar la normativa a la situació i realitat de cada moment. El sentit comú es moltes vegades prudent, i es mou en percepcions mes genèriques.

Suposem que estem enfront d’un ascensor que permet una capacitat màxima desis persones : la normativa ens diria que no podem sobrepassar aquest numero, el sentit comú inclús ens faria ser mes prudents, i el criteri ens hauria permetre de valorar, aquest límit de sis, com es gestiona : per exemple si hi ha una persona amb cadira de rodes, cal reduir el numero de persones ja que aquesta ocupa un espai addicional al d’una persona i, si estem amb criatures, que pesem menys dels estàndard normal potser inclús, seria raonable, que hi pugessin set persones. Però de vegades, tot això es relaxa quan, ho fem de forma rutinària i el nostre coneixement del fet, gestió o tràmit es converteixen en quelcom de conegut i, per tant, obviem certes alertes que mai hauríem de permetre.

No vull finalitzar sense una experiència laboral pròpia, que esta relacionada : en la meva època d’interventor d’una oficina bancaria i, en ple mes d’agost, quan sempre érem dues persones de mínim, un dels treballadors va sol·licitar-me marxar; per motius familiars; com que si ho comunicàvem no ho autoritzarien jo vaig accedir a que se’n anés, i durant tres dies, hem quedaria sol a l’Oficina. Es cert que tot va anar be, però la incertesa d’estar sol, de que pogués passar quelcom d’inesperat, de tenir un absurd de salut, o qualsevol altra incidència, hem va fer veure que no era possible gestionar una oficina en solitari.

Moltes vegades sobra gent als llocs, però en molta d’altra hi ha d’haver uns mínims per assegurar que tot esdevé amb normalitat, amb la qualitat i seguretat que es requereix.

Mercat de Sant Josep (La Boqueria) : com definir-ho ?

Fa unes setmanes que vàrem fer una sortida familiar a Barcelona i, una de les visites que ens havíem proposat, era la del Mercat de la Rambla que, sempre, crida l’atenció de propis i estranys.

No per sorpresa, la meva visió continua essent dubtosa, respecte del fet en que s’està convertint aquest espai referent. D’una part el meu dubte sorgeix per una evident aposta per el turisme, la vistositat, la decoració, i la substitució de les parades de productes 2clàssics2, per altres mes adreçats als visitants (mes bars, mes coses preparades per menjar a l’instant …); l‘altre,  l’èxit de visitants, no es tradueix en un client consolidat, sinó que es un client esporàdic, ràpid, de telèfon i fotografia a punt de captar els colors cridaners.

Per final hi ha la consolidació de un tipus de comerç allunyat del que ha estat propi d’aquest, i d’altres mercats, el que correspon al subministrament de productes a la població de l’indret, i com a element cohesionador dels treballadors i clients que hi participen, i del barri que l’envolta

Desconec com, les pròpies autoritats municipals, que han estat molt reivindicatives en el cas dels establiments singulars no veuen la pèrdua d’aquesta identitat, com a realitat viva que s’està desfent, amb una globalització que tot ho normalitza.

Igualment hi ha un efecte radial, d’impacte, respecte dels establiments propers que gaudeixen del volum de visitants i que, alguns d’ells, no estan a l’alçada que el indret mereix.

Avui mateix ha entrat en funcionament, la limitació de grups al recinte, per afavorir-ne l’activitat pròpia del mercat i el transit intern. Haurem de seguir aquesta iniciativa, per a veure els resultats, i l’opinió de les persones afectades.

Si volem que continuï essent un referent de la realitat, i varietat, del producte mediterrani, cal centrar l’oferta, en que el visitant conegui que, a Catalunya, tenim una varietat pròpia de producte de la variada orografia ja que, en cas contrari, convertiríem el mercat en una franquícia de parades.

Crec que no cal explicar que, a qualsevol país d’Europa, podem trovar mercats, indrets o espais on degustar o comprar els productes recollits de proximitat.

Potser hauríem de pensar que es una estructura de la ciutat, que no ens hauríem de permetre perdre.

Il·lusions trencades : Vol Germanwings

Les noticies d’aquests dos darrers dies ens impacten, tant per la proximitat física a les persones als fets, e indrets, on ha ocorregut i, en especial i en primer terme, expressar la tristor i la solidaritat envers les famílies, que han patit aquest sobtat accident.

En aquest fatídic vol van coincidir aquestes 150 persones, totes, en edats i projectes per afrontar una vida que s’endevinava oberta a noves il·lusions : nois que tornaven d’un intercanvi, professionals que anaven a fires, representants i/o responsables d’empreses, retrobaments familiars, altres tornaven de vacances, o de actuar a Barcelona; en altres casos han estat membres d’una mateixa família …

En el dolor, els familiars, es qüestionaran preguntes sense resposta, els motius, el perquè ha passat … però, la dura realitat, acompanyarà aquesta pèrdua. Han estat també moltes les poblacions en que hi ha víctimes d’aquest accident i això apropa, encara més, aquesta sensació d’angoixa, i solidaritat.

A totes elles, el meu record, la proximitat i solidaritat, i pregar perquè el procés del dol ens ajudi a tots a tirar endavant, amb el record que ens han deixat …

Continuarem Santi

Després de l’impacte, d’aquesta darrera setmana, encetem un nou mes i un nou temps, que compartirem sense la teva presencia i companyia. Ara es el temps, més reposat, d’esbrinar l’horitzó, de reprendre el camí, i de seguir assolint fites d’aquesta realitat, que és la Fundació

M’han vingut a la memòria dues reflexions, de fa mes de 30 anys, que es adient de reproduir-les :

L’una, es de l’Alcalde de Sabadell, l’Antoni Farrés : deia que un poble no es la suma de cinquanta, o cent, cases posades una al costat de l’altra; en tot cas, el que fa poble, és la interrelació que es crea amb els lligams del dia a dia; això es pot  extrapolar a molts altres àmbits i, podríem dir, que la Fundació, no es la suma aïllada de persones, treballadors, col·laboradors o seus, sinó que es el resultat del projecte que ens fa avançar en la seva consolidació : al darrer dia a l’acte del Tanatori, tots érem Fundació, no calia fer-ho evident, la nostra presencia, i el contingut dels parlaments ens van fer veure que, malgrat no conèixer al nostre veí del costat, tots teníem el mateix pensament

D’altra també i amb motiu de l’editorial, d’un butlletí que començava, del qual era coordinador, deia l’Antoni Boleda : Sempre hi ha una primera pedra, la mes festiva, o una inauguració, la de mes relleu … però passat aquestes primeres hores, hi ha un dia a dia que gestionar, menys agraït, amb maldecaps i encerts : una suma de dies on cal posar-hi tots els sentits; per això les pedres importants d’un projecte solen ser les que venen després de la primera i on es posa a prova l’encert de la nostra gestió i la solidesa del projecte.

Crec que tots ho veiem : un projecte, i realitat, on el seu impulsor ens ha definit les línies i esborranys … però ara, a nosaltres, ens correspon avançar, amb la llibertat del qui va creant, però amb la solidesa d’uns fonaments ben consolidats ...

Continuarem Santi posant mes pedres, aixecant reptes, i mirant enlaire ...