Per donar visibilitat als parats

Aquets darrers mesos he assistit a dues de les reunions que, a partir d’una convocatòria de l’ajuntament, s’han fet al CC de Palaudaries.
He de dir,en principi, que la meva situació no es la de parat però ates que, des de la cooperativa, i des d’a punt, hem endegat algunes iniciatives, hem va semblar que podíem aportar-hi la nostra opinió.

El cert es que de compartir unes estones, s’ha detectat que hi ha un camí per recórrer : difícil, en el sentit de que la creació d’un nombre significatiu de llocs de treball no esta a les nostres mans, i perquè la llargada d’aquesta crisi fa que es visquin situacions dramàtiques que afecten el dia a dia de la persona (desnonaments, impagament dels subministraments a la llar, menjar i atendre altres necessitats diàries …).

Crec que per a la reunió del dia 10 de juny, es poden aportar propostes que permetin, d’una part, coordinar els esforços, fer mes sensibles a tots els agents que hi intervenen, i promoure a les empreses que necessitin contractar personal, una priorització cap a els parats locals, en la mida que sigui possible.

Cal que entre tots coneguem, i ens sensibilitzem, d’aquest fet que afecta a una part sensible de la nostra població.

LA F1, O LA PRIMERA CLASSE …

Fa unes setmanes, el Campionat de F1 ha recalat a Mònaco, un autèntic paradís que, la majoria,  hem vist per la TV, i d’altres que hi ha assistit en directe; molts d’altres hi tenen en aquest raconet del Mediterrani la ciutadania amb un poder econòmic important, no nomes els que tenen l’oportunitat de veure-ho per viure-hi a prop..

Difícilment, podrem entendre els pressupostos milionaris en un esport on els patrocinis i les marques responen a criteris publicitaris i, per tant, aquesta despesa es repercutirà al final en els productes que consumirem d’aquestes marques. En alguns circuits hi han espais VIP, la possibilitat de trasllat en helicòpter, espais per a iots …

Fa uns dies un company virtual de la xarxa hem comentava com si la societat esdevingués cada dia mes entre rics i pobres, o millor dit entre la gent que te una feina i els que no la tenen, i on les prioritats d’uns i altres son ben diferents.

Crec que hem de tendir a vehicular ponts perquè entre tots entenguem que pertanyem al mateix mon. Ens cal molt per fer i per entendre’ns …

Encara ens agrada mirar el retrovisor …

Agafo aquesta frase del comentari d’avui d’en Xavier Marcet, que sempre encerta en les seves apreciacions.

Normalment posem com a referència, I com a punt de mira, en especial al mon de l’empresa, les fites dels darrers anys, com si fossin marques esportives que cal superar, de forma constant.

I res mes equivocat : les medicions històriques, es corresponen amb períodes i èpoques amb unes connotacions especifiques; també a moltes empreses i establiments difícilment tenen el mateix volum de vendes, o de prestació de serveis, en tots els mesos per igual.

Però ara l’entorn es nou, es mou en uns paràmetres poc estables, de poca confiança financera, i de poca fiabilitat en les perspectives que puguem preveure …

Aquest procés requereix mes de risc i d’avanç, que de reducció de despeses i de tancament de l’empresa envers ella mateixa, ja que el risc es innat a aquesta nova situació.

Una porta que es tanca …

Fa una estona ha baixat la persiana per darrera vegada l’Oficina d’Unnim (abans Caixa de Sabadell), a l’Oficina de Lliçà d’Amunt, al igual que a molts altres indrets, on el dilluns o obriran com a BBVA o integraran la seva operativa dins d’una Oficina de l’entitat adjudicatària.

Tot això hem fa venir records de tot una vida; de la meva infantessa, on periòdicament anàvem a la seu de la Caixa Sabadell, a obrir una guardiola que la mateixa entitat et deixava (i que era una petita caixa forta en petit), i on desprès del recompte, et donaven un llapis o una llibreta per recompensar l’estalvi fet; desprès en un ambient silenciós uns empleats et feien manualment l’anotació de forma manual.

Mes tard molts, dels companys de promoció, amb qui varem coincidir a la Escola de Comerç de Sabadell, van iniciar la seva vida laboral a la mateixa Caixa, i molts d’ells s’ han jubilat (o prejubilat).

No voldria oblidar la feina i l’ impacte que l’entitat, i la Fundació han fet envers les persones mes vulnerables, en àmbits com la vivenda, sanitat, medi ambient  o serveis socials, en moments difícils, així com el suport en multitud d’esdeveniments de cultura, en que la Caixa Sabadell, ha estat al costat de les entitats i esdeveniments.

Per això aquest darrer gest de tancar la porta, es pot fer amb molt d’orgull, per una entitat que restarà al nostre record; ara en la nova etapa, i com diu el BBVA, endavant amb un nou projecte.

Alguna cosa s’està movent …

Cada dia es mes fàcil trobar al diari noticies que es repeteixen, d’aquelles que sembla que ja les vas llegar el dia abans o, d’aquelles que, en lloc de solucionar-se encara agafin el camí d’enrocar-se …

Per sort, el dia a dia, ens depara noves opcions de fer que, alguna cosa, es mogui; poc com per no percebreu però, suficient, perquè no es rovelli, ni perdem coses, situacions o formes de fer.

Segur que encara no es nota, però el moviment de moltes persones, de forma raonada, amb un somriure, i un “vine, que podem” valen molt

Si sou de la mateixa idea, segur que ens trobarem per el camí

Perquè sempre parlem, de que hem de millorar la productivitat ?

Ens en parlen des de Brussel.les i molts d'altres responsables econòmics, també, en fan esment; però que volen dir ?

Conceptualment, la millora de la productivitat, hauria d'estar assimilada a la idea del que fem, o de com ho fem, o de com ho hem de fer ,amb els recursos adients.

En primer lloc, adequar el preu final, els costos reals i, d'altre, aprofitar al màxim tots els recursos que si inverteixen (ja siguin humans, de matèries primes ...).

Sempre que algú hem pregunta responc qu la millor definició es adaptar el terme "qüestionar"; per exemple, son vàlids, avui en dia, els procediments de tal o qual tasca ?.

Un altra exemple : de vegades per el carrer trobem una obra, on hi ha quatre treballadors que s'ho miren, i un que treballa; pot esser que sí, que es necessitin tots ells o, a lo millor, mentre un fa una tasca, un altra podria fer-ne una altra.

Malauradament, la millora de la productivitat s'assimila moltes vegades a reduir el nombre d'empleats, i s'acomiaden persones d'una forma superficial, sense anar al contingut del treball que realitzen.

De vegades, a l'àmbit de l'administració, i especialment en els traspassos de funcions entre diferents nivells, ens trobem que, en lloc de traspàs, es mantenen les dues administracions, fent la mateixa funció : i d'això hi ha casos molt clars.

L'empresa, pime, no s'ho pot permetre però no te les eines de reflexió per a fer-ho i, el patiment del dia a dia, fa que absorbeixi la totalitat del seu temps; aquesta reflexió envers la productivitat ha de venir de l'observació i de l'opinió externa.

No es tracta de grans inversions perquè, de vegades, la solució es replantejar coses, que fem per inèrcia.

Segur que en tornarem a parlar, però quan un polític o representant ho diu, també hauria de posar eines a l'abast sinó, la solució no es pot desenvolupa.

Però, a nivell personal, també podem fer la reflexió : de segur que tindríem mes temps per a gaudir.

22M : Quin és el límit ?

Tot just el passat dia 3, en el reinici d'aquest bloc, ja feia esment de les dificultats que comporten unes eleccions municipals, com les properes, que seran les primeres en plena crísi econòmica.

Quasi deu dies després, les diferents opcions politiques estant mostrant unes formes de fer que, amb una excepció, continuen amb una dinàmica ancorada en una copia de les anteriors, sense tenir en compte que la situació real, es molt més difícil.

No serà pas aquest el lloc per valorar, defensar o criticar les diferents alternatives ja que, aquesta funció, correspon al votant que, el dia 22 de maig, optarà per a una o altra candidatura, o passarà de llarg del col.legi electoral.

Però tenim alguns indicis dels que ens arriba, i el cert es que ja s'han vist les primeres acusacions creuades, les primeres fotos sense gaire cura, les primeres incongruències (on abans deien que si, ara diuen no), la marató d'inauguracions, el vídeo (que no hi pot mancar) ...

Només ens faltaria que hi vingués la Belen Esteban a donar suport a alguna candidatura !!

On és el límit del respecte al ciutadà ? ... O tot si val ?

Hi ha molt de camp per córrer, hi ha idees, hi ha projectes, hi han propostes, però el futur de Lliçà d'Amunt pot ésser diferent depenent de quina(es) opció(ns) ens goberni(n).

Tots esperem que sigui una opció que tingui les idees clares, les persones apunt i, sobretot, tingui la capacitat de guanyar-se la complicitat de molts veïns desil.lusionats.