De Sant Antoni als Tres Tombs …

En Roger Costa, va penjar, a la secció de Preguntes amb historia, el 17 de gener passat un comentari envers l’evolució de la festa de Sant Antoni cap als Tres Tombs; agafant el fil del seu comentari, i de les vivències de  la Festa en aquets darrers anys, us deixo aquesta reflexió.

La festivitat, en aquest cas de Sant Antoni abat, ens apropa a uns orígens, certament llunyans en el temps, d’una vinculació sorgida per tradició i devoció a un dels sants que han arrelat a la nostra terra i que formen part del nostre imaginari popular; altres sants relacionats amb el mon de la pagesia, com Sant Isidre o Sant Galderic, no han tingut el ressò, ni la diversitat de festes, al seu voltant.

Els Tres Tombs es la part mes vistosa, mes externa de la festa; es la desfilada, moltes vegades, desordenada de genets, cavalls, carros, carruatges … i de moltes altres varietats d’animals i enganxes, arribats d’arreu.

Indumentàries, ambient festiu i colorista, animals domèstics, els carros de pobles veïns, el tortell o la coca, l’esmorzar dels participants, la musica festiva de la banda, els abanderats … un joc de sensacions per no perdre’s i que es recomanable que us hi deixeu portar, per la pròpia festa.

Mes enllà d’aquesta vessant hi ha un decalatge cap, a donar mes relleu, a l’àmbit festiu que al pròpiament religiós i d’agraïment al sant, un fet que neix del major grau de laïcitat a la societat, i de la poca actualització del missatge del sant. A mes, avui l’església es un lloc poc propici per al jovent, acostumat a missatges visuals directes i on, el misteri de l’entorn, requereix d’altres percepcions com la fe, la reflexió interior, o el sentiment de comunitat.

Si volem que la festa mantingui contingut, caldrà trobar un equilibri entre festivitat religiosa i festivitat lúdica : una i altra han d’anar lligades. La possibilitat de que la festa sigui reconeguda com a una varietat de festa d’interès nacional, pot ajudar a garantir els principis que l’han inspirada. La “passada” es la representació d’una historia propera i viva, on persones i animals reviuen formes de fer, de transportar i de viure …

Els sants no poden esser l’excusa per la festa : la festivitat ha d’esser el pal de paller on la resta d’activitats hi tinguin el seu lloc : hem de quedar-nos amb l’essència de les coses, especialment les nostres, les que han arrelat, i que formen part dels nostre ADN.

Però Sant Antoni també pot esser un bon motiu per trucar al veí i dir-li : “... abrigat que anem a la passada …”; es en, aquests moments, que fem i ens sentim poble, de deixar-nos captivar per aquest ambient col·lectiu que compartim…

Aquest diumenge nosaltres hi serem a Santa Perpètua de Mogoda.

Us deixo l’enllaç de l’article esmentat :

http://www.sapiens.cat/ca/notices/2012/12/per-que-es-fan-els-tres-tombs-el-dia-de-sant-antoni-3134.php

En defensa de la vida activa …

Una de les primeres coses que vaig fer, quan hem van prejubilar, va esser apuntar-me a una entitat de voluntariat empresarial perquè, entenia, era on podia aportar part de les meves vivències laborals.
En les properes setmanes, aquesta entitat ha proposat de fer una limitació, als 80 anys, per a esser una persona activa dins l’entitat, com una barrera a la possibilitat d’esser un membre actiu, i amb responsabilitats.
Mes greu es en una entitat on, la majoria dels seus membres, assolim edats altes i hauríem d’esser sensibles a aquestes problemàtiques i sensibilitats, i encara mes quan tenim necessitat de posar-ho per escrit, en un Reglament
Personalment no penso renunciar a cap dels dies de la meva vida, ni de les meves capacitats i possibilitats, mentre no malmeti la relació amb terceres persones, i controli la capacitat sobre els meus moviments i actes. Tampoc vull renunciar encara que tingui 80 anys a gaudir i no limitar-me en les meves funcions de pare i d’avi, per molt que m’ho demanessin. No vull limitar-me a res, per raó d’edat.
Tinc la sort de poder escoltar, aprendre, i enriquir-me amb moltes persones que, amb mes de 80 anys, m’aporten i hem fan veure les coses des de perspectives que son totalment valides, i que malgrat les febleses de l’edat continuen essent exemple.
Per això no hi seré, ni donaré el meu vot a aquesta iniciativa, i que hem fa plantejar la meva permanència …

De la timba … i no es de joc.

Arran d’una conversa, al sortir de la festivitat de Sant Antoni a Santa Perpetua, hi va haver un veí que ens parlava de la timba, d’una en particular, i això hem permet fer esment del munt de paraules que tenim per descriure espais físics, indrets i que no utilitzem, unificant-ho tot amb mots mes genèrics. La globalització també ens ha afectat al vocabulari, al generalitzar determinats termes, tot agrupant-los.

Torrent, precipici, barranc, riera, rierol, timba, penya-segat, riereta … son paraules que ara les substituïm per una aplicació visual (una fotografia) que ens ho ensenya. Fa unes generacions la descripció de l’orografia, del paisatge i de les muntanyes havia d’esser molt mes precisa, i cada una estava identificada.

Veure-ho i viure-ho : aquesta seria la meva argumentació; cal que, malgrat tenir la imatge del indret, de visitar-lo, de preguntar-nos-ho, de veure com ha evolucionat el paisatge de forma natural, de tocar la terra amb les mans, o de veure corre l’aigua d’un rierol, i comprendre com es va obrint pas …

Cal recollir i recordar els noms de cases e indrets, d’espais que ens parlen d’altres noms, i que son fruit de la sabiduria popular al llarg dels anys … la onomàstica i la toponímia ens ajuden a recollir i esbrinar l’origen i el significat de molts d’aquest noms.

Diferenciar que el torrent es un curs d’aigua temporal, enfront d’un rierol que seria un petit corren d’aigua natural, de la riera que es quan aquest curs d’aigua es intermitent, o de la riereta que recull aigües dels carrers ... son diferenciacions que potser, avui en dia, no aporten un valor pràctic però que ens ajuden a descriure, i a observar el perquè de les coses.

Aquestes puntualitzacions també formen part del nostre vocabulari popular i, de paraules arrelades a determinats indrets; a l’estiu, a la Conca de Barbera, es prou habitual parlar del tros, de la rasa ...

Reempresa o renegoci …

Des dels seus inicis segueixo l’iniciativa de Reempresa i del ventall de nous acords que s’estan signant per fer arribar, aquesta iniciativa, a molts indrets : la meva felicitació i el desig de que sigui un èxit.

En alguna altra ocasió m’haureu sentit expressar en el sentit de que,la creació de nous llocs de treball, ha de venir, tant de les noves iniciatives que es generin, com del manteniment dels actuals llocs de treball, facilitant la seva viabilitat i/o successió.

Feta aquesta apreciació i seguint el cas d’un comerç, crec que ens manquen, encara, eines per a valorar negocis actuals en la perspectiva de la persona que els adquireix.

El cas que us comento correspon a una botiga on el titular es, a mes, el propietari del local on s’ubica; aquest fet fa que el cost del lloguer, que en l’actual situació té un valor no prioritari (el local es seu i per tant el cost es minimitza), enfront d’una situació nova on el nou empresari, es veu sotmès a un lloguer, a preus de mercat i, per tant, la viabilitat del negoci s’ha de plantejar sota prismes diferents.

D’altra banda hi han contactes, relacions comercials, algunes d’elles que sobrepassen l’àmbit econòmic i es converteixen, amb el temps, en lligams d’amistat que, en el moment de la transmissió, poden perdre la seva efectivitat.

Altrament aspectes com les amortitzacions de les inversions … no son valorats de forma adient i, per tant, el que en una situació pot esser un negoci de manteniment, amb una viabilitat reduïda, en la situació del nou adquirent pot esser un handicap, en el seu començament.

La transmissió d’una activitat econòmica, s’ha de veure com molt mes que una transacció o compravenda : hi influeixen altres factors difícilment quantificables, però que també formen part del procés ...

Guardem o compartim – Digitalització Fons Rauric

Aquesta setmana ha finalitzat la digitalització dels llibres, parroquials, disponibles del indret de Rauric (terme de Llorac), que he subvencionat de forma particular. Això permetrà que, aquesta documentació, estigui consultable des de qualsevol indret.
Aquest procediment es complementari al que, altres institucions, havien desenvolupat i que, ara, amb aquesta nova opció particulars, investigadors i persones interessades hi podem col·laborar.
Rauric es un petit indret, sortint de Santa Coloma de Queralt, en direcció a Llorac, Vallfogona o Guimerà, en els límits entre les províncies de Tarragona i Lleida; la seva proximitat a Santa Coloma (uns tres quilometres), ha fet que la majoria de la població s’hagués anat desplaçant a Santa Coloma amb majors serveis i comoditats.
No tindria cap sentit, guardar uns llibres sagramentals, alguns d’ells amb quatre o cinc segles d’antiguitat, sinó son capaços, amb les noves tecnologies, de preservar-ne la seva integritat; d’una part, digitalitzant la imatge (que no patirà noves agressions), tot resguardant els originals i evitant la seva consulta reiterada, i l’acostament d’aquesta informació, evitant temes com el desplaçament a l’arxiu, els horaris, i les limitacions físiques i de reproducció dels documents.
Segurament, a partir d’aquest fet, no aconseguiríem encuriosir mes persones en el coneixement del passat recent del indret però si que, ajudarem a veure que, unes cases, ara pedres sense sostre en una majoria, poden esser valorades com espais en que unes generacions, enrere, n’havien fet un espai vital. Per les persones que ens hi hem acostat una ocasió de conèixer la realitat d’una historia que ens ho recorda i,una ocasió, o excusa per iniciar un recull històric d’allò que ha estat.
De moment, una satisfacció personal, que tindrà continuïtat ... el futur, ens dirà si ha estat la pedra de quelcom mes positiu ...

La condició de soci o membre … i els mitjans de comunicació

Avui, aquest mati, estàvem parlant dels límits en la capacitat del soci (o membre d’una entitat) de signar un article o una comunicació amb el seu nom, i la qualitat de soci d’una entitat. Jo personalment tinc una idea oberta, malgrat que hi pot haver-hi discrepàncies.

Quan un es soci, d’una entitat, accepta els estatuts de la mateixa i, per tant, esta a favor de les seves finalitats, de les normes que la regeixen, i de les accions dels òrgans directius, amb independència de que es pugui mostrar el desacord amb els instruments normatius que. la mateixa entitat, s’ha dotat.

Per tant hi ha un principi de coherència : si soc soci d’un equip esportiu, no faré elogis d’un altre en contra del que hi estic associat. Per tant, quan estic parlant o hem pregunten i dic que soc soci estic, indirectament, actuant com un membre mes, no de la Junta, però si de l’entitat i, per tant, hi ha d’haver una certa sintonia entre entitat i soci.

També hi ha altra tipus d’entitat mes identificada, en que aquesta implicació i coincidència de parers, ha d’esser total, per exemple en entitats ecologistes, entitats d’ajuda... La condició de soci te inherent un fet d’implicació i de capacitat de gaudir i esser escollit representant; la condició de simpatitzant, aficionat, seguidor … es menys compromesa. Per tant la condició de soci, i d’esmentar-ho de forma publica no hauria d’esser obstacle.

En un cas molt extrem de discrepància, les pròpies entitats tenen mitjans per resoldre situacions conflictives, i hauríem de veure l’expressió en un mitjà de comunicació, com un element favorable i potenciador de l’entitat.

Si jo fas esment de la meva condició de soci, es perquè soc conscient del que dic, i de quina forma ho dic, perquè aquesta implicació genera responsabilitat respecte de la resta de socis i membres de la Junta.

Això també es pot donar a nivell professional, quan apart del nostre nom hi posem el nombre de col·legiat, o de l’òrgan corporatiu al que pertanyem : això reforça el nostre discurs, sense que això impliqui una  representació d’aquesta entitat professional.

Crec que hauríem d’estar satisfets de poder ser membres d’entitats i de la societat civil que contribuïm i contribueix a fer i a integrar : podem estar globalitzats, però necessitem tenir uns elements referencials, ja siguin per vinculacions històriques, locals, familiars, o d’afinitat.

Una altra situació es que les entitats en general, malgrat els avenços tecnològics son cada vegada menys comunicadors de la vida associativa; els butlletins i circulars que fa uns anys eren habituals ara escassegen, i de vegades arriben a les Assemblees de Socis preguntes i qüestions que no son del cas.

La nit de Reis que no ha estat possible ...

Nuria, 43 anys, Vilanova i la Geltrú ... tres referències que ens parlen de l’enèsima vegada en que, la violència (suposadament de gènere), esquitxa l’actualitat per a apropar-nos una realitat silenciosa que, amargament, salta a primera plana.

Segurament, aquest degoteig continuat, durant els darrers anys denota quelcom, amagat, en la societat que no esta ben plantejat, encarat, ni resolt : les emocions, els sentiments d’odi neixen i es cultiven durant molt de temps i exploten amb resultats d’agressions i, malauradament, en la majoris de casos de mort.

Potser, aquest fet, també ens vol dir que no tenim una forma efectiva d’abordar-ho i, segurament, ens trobem amb una varietat de casuístiques personals, que fan difícil la seva generalització.

Hi ha veus que demanen penes i condemnes mes contundents però, això, nomes resoldria el moment posterior : cal actuar amb anticipació i dotar a la societat d’elements preventius que ajudin a detectar aquestes situacions.

D’una part una implicació mes efectiva de l’entorn (familiars, veïns, escola ...), d’altra protocols efectius que ajudin a pensar a les persones implicades que hi ha recolzament real i efectiu, i com a darrer una vigilància al jovent perquè ho vegin com una actitud a desterrar.

La pèrdua d’una persona per causes naturals forma part del nostre entorn; la pèrdua violenta d’una vida humana no hauria de ser-ho.