Fins hi tot la llonganissa de Vic : 165 anys de bon treball

No puc fer una apologia de la llonganissa, de Casa Sendra, perquè ja he tingut el gust de provar-la; però el fet de que sigui noticia va més enllà del l’essència del propi producte.

Vic és una ciutat que, sempre. l’hem associada amb una bona qualitat de vida : un comerç atractiu, que envolta la Plaça Mercadal, un mercat setmanal que omple la mateixa, i el batec d’una ciutat que fa, de cap d’una comarca.

Les vegades que hi hem anat no hem resistit la temptació de deixar-nos caure per alguna carnisseria, de les que bordejant el centre històric i comprar algun dels productes artesans que si fabriquen i que, val a dir, en cap cas ens han decebut.

Veig, escolto i llegeixo les argumentacions del Sr. Pau Arboix (71 anys), cansat tant per l’edat com per el contenciós judicial que ha perdut i, si heu seguit les meves insercions, en aquest bloc, parlant del comerç sabreu de la meva proximitat, a alguns dels seus plantejaments : en tot cas deixar perdre una referència de fa 165 anys, vol dir que hi ha quelcom que no hem encertat. No vull parlar d’història però si del posicionament que, aquest producte, havia aconseguit en llocs mol reputats i reconeguts del que diríem “tendes gourmet” o per persones que valoren un producte singular.

Aquest posicionament de segur que serà cobert per altres embotits d’arreu i, a lo millor, no catalans. Aquesta llonganissa es, el que diríem “una estructura d’estat”, un producte que si hi renunciem, perdem quelcom més de la nostra identitat

Si el treball ben fet no té fronteres ... potser que hi pensem

El darrer somriure ...

Aquest dies hi ha moltes referències a la mort de l’expresident Suárez, de la seva malaltia, dels familiars que l’han patida i acompanyat i, que ho han fet en la intimitat amb els suport afectiu, que es pot donar.

Aquesta malaltia, que va patir la meva mare, i de la que va morir farà prop de set anys, continua essent una gran desconeguda, per afectar a l’essència mateixa de la persona : en va minant la pròpia voluntat, la intel·ligència, i el domini del cos, fins que al final aquesta “desconnexió” permanent de les cèl·lules, afecta als òrgans mes vitals de la persona. En aquest recorregut, curt o llarg, es van perdent accions que ens permeten esser persones amb capacitat e independència de fer, de desplaçar-nos i esser autònoms en la majoria de les nostres accions.

Aquesta malaltia ens ha deixat sense conèixer l’Adolfo Suárez que hagués estat en l’actualitat, un avi primer, un polític amb molt que dir, una persona que no ha pogut crear escola, una pèrdua d’exemple per a moltes persones que varem viure aquesta etapa, i d’altres ciutadans que el descobriran aquests dies

Fa unes setmanes, varem organitzar un seminari sobre els cuidadors de malalts de demència, amb la Doctora Barranco, de l’Hospital de Granollers i, comentant amb ella fora de l’activitat, hem deia que, en el moment de la carícia, hi havia una resposta automàtica del cos, amb un somriure; en un altra moment, de la intervenció, ens va comentar que, el somriure, es el primer moviment / aprenentatge que s’adquireix i el darrer que desapareix, i feia una comparança piramidal entre els aprenentatges que s’assoleixen de petits i la pèrdua progressiva dels mateixos, al final de la nostra vida amb malalties de demència, com si les darreres neurones connectades fossin les del somriure.

Vull creure que aquest darrer somriure era real, era una resposta final, un adéu quan ja el cos no respon ...

La mobilitat i el comerç : danys col•laterals

La facilitat d’accés al centre comercial (històric o nou espai) es vital, per donar comoditat al fet de la compra : no té un efecte directe, però si que permet, al consumidor, adreçar-se a un indret o altra.

Hi ha hagut una opinió, generalitzada, fa unes dècades de fer el desviament dels encreuaments locals, cap a rondes exteriors que en feien la circumval·lació i, per tant, hi havia una major mobilitat per a fer desplaçaments de mes durada. Aquesta millora ha empobrit els centres històrics, nascuts moltes vegades de rutes de desplaçament i comerç de fa temps i que, ara, s’han vist minvats d’una clientela de pas. La ruta, desplaçament en cotxe, sortida dominical, o participacions en fires i actes arreu de Catalunya es basa, en part, en el coneixements dels indrets, dels productes, i dels serveis que ofereixen : entrar al Bar, comprar un panet, o l’embotit del indret son plaers, als quals no hi voldria renunciar.

Però, en àmbits mes propers, ens trobem amb accions municipals que, basant-se en criteris genèrics, fan obres, canvis de sentit o desviacions del transit que afecten la rutina habitual del ciutadà. Si per anar a comprar un producte, de consum diari, ens dificulten l’accés, l’aparcament, o perdem temps en un embús, desistim i anem a comprar-ho a un altra indret; aquest fet reiteratiu fa minvar les compres i, posar en perill, la continuïtat de comerços.

Això ho hem vist també en carrers, o places, que han estat tancats durant un període de temps perllongat i, per tant, l’accés als comerços s’ha convertit en una sèrie d’obstacles.

Cal valorar les accions a la via publica, amb un efecte polièdric, i veure-hi les implicacions a mig i llarg termini que se’n poden derivar : per molt que millorem el nostre entorn, un espai sense comerç, es un espai en retrocés.

Desmemòria … - Record Adolfo Suárez

Escric aquestes ratlles hores abans de que la vida, del Expresident Adolfo Suárez, deixi de bategar, desprès d’una llarga i trista malaltia, que l’ha portat a aquest final. Però, les seves vivències fa temps que varen anar desapareixent … una persona crucial, en una etapa històrica apassionant i on, el seu tarannà, va impulsar un procés de transició amb complicitats, ombres i encerts.

Els mitjans de comunicació ens han fet reviure moments, frases, fotografies, d’una època … moments en que una majoria de ciutadans encetaven la majoria política ens apropàvem, amb molta il·lusió, a un procés esglaonat que ens canviava la forma en que ens havien regulat i, a la vegada, s’instaurava una monarquia parlamentaria.

La història va posant al seu lloc als personatges i els seus actes, mes enllà dels entrebancs, de les travetes de propis i estranys, de les desavinences i comparances … i al final tot queda segons el color de qui ho vol relatar. Una història, a nivell personal, que també ha estat difícil : la mort de la seva dona i de una filla, per malaltia, han  estat també elements colpidors que han acompanyat els anys, desprès de la política.

En aquest moments hem sento proper a la família : una part d’agraïment a la seva figura i a la seva acció política; d’altre, per la malaltia d’Alzheimer que desgraciadament conec, i que deixa la vida, en el cos físic, perdent tota l’essència del que va esser la persona.

Com a molts espanyols, la figura d’Adolfo Suárez, ens acompanyarà en el nostre imaginari, en una part de la etapa -frontissa que va permetre passar d’un regim a un altra d’una forma gens traumàtica. Amb ell varem aprendre a participar obertament a la societat, i també el moment en que la Generalitat va retornar amb en Tarradellas.

La motivació interna a les associacions …

Alguna vegada ja he comentat que en aquest mon, tant tecnològicament connectat, hi han molts espais on, malauradament, aquest intercanvi d’informació s’ha reduït i, un d’aquests àmbits, es l’associatiu.

Potser, hi han dues grans causes que ho han afavorit : d’una part, el increment en els preus d’impressió, manipulació i distribució de butlletins i circulars, que ens informaven dels esdeveniments, i marxa de la societat i, d’altra, una manca d’adaptació de les tecnologies i xarxes socials per a fer aquesta funció, a les entitats.

Això fa que hi hagi una distanciació entre la tasca voluntària, i a la vegada complexa, dels responsables de les entitats, i la percepció de que rep el soci, que no li arriba de forma periòdica el feedback del que s’està fent i, moltes vegades, aquesta tasca de gestió requereix d’hores i tràmits, que no son valorats (desplaçaments, tràmits, burocràcia ...).

Un efecte d’això es que, a les assemblees anuals de socis i, en el torn de preguntes, hi aflorin temes que no son del cas (no perquè no sigui el lloc, sinó perquè no hi ha altres mitjans o moments per a expressar-ho) i l’assistència no sigui mínimament representativa del nombre total de socis; aquest efecte, que també ni podríem dir desafecció, succeeix en una gran part de les nostres entitats. Potser caldria replantejar el contingut de les assemblees de socis, per fer-les mes atraients.

En el moment de rebre el càrrec de la quota, es quan reflexionem i valorem el motiu d’aquesta vinculació i, en moments com aquest en que es qüestiona qualsevol despesa, pot esser un motiu de baixa de socis, nomes solventable amb una visió mes emocional, envers els objectius socials.

Al meu entendre hi ha algunes pautes que podrien ajudar, i així les exposo, per si poden ésser d’utilitat.

a) Crear una vocalia de Motivació Interna, es a dir de seguiment del soci, amb una gestió acurada de la base de dades, per a conèixer amb mes detall les inquietuds del soci

b) La tutorització, es especial en els nous socis, en l’acompanyament en les primeres vegades que s’apropen als actes socials, fer la presentació a altres membres, i el comentari en el contingut dels mateixos.

c) Seguiment piramidal, es a dir, repartir els socis entre diferents responsables, de forma que la informació es transmeti, i es garanteixi la seva transmissió.

d) Establir espais en que el soci pugui establir un diàleg amb el President o la Junta, amb uns horaris preestablerts.

e) Fer participar al soci dels esdeveniments, de la programació, i dotar d’elements que afavoreixin la implicació en les tasques pròpies de l’organització.

Es cert que això que sembla fàcil es difícil de implantar-ho, però les entitats també exigeixen una posta a punt, per a seguir el ritme dinàmic de la societat i, adaptar la seva estructura i objectius, als nous reptes. Si fem aquest esforç les entitats podran tenir un futur mes clar : en altres casos caldrà, i suposo veurem, entitats que s’integren i ajunten esforços per sobreviure, i d’altres que, malauradament, no podran assolir els seus reptes socials.

Com lligar Hercule Poirot i el comerç ...

No tenia intenció de continuar, amb l’anecdotari, sobre el comerç local però un fet succeït ahir, hem permet fer-ne una reflexió, al seu entorn.

En Poirot, el personatge de l’Agatha Crhistie, detectiu i observador i, a la vegada, orgullós de les seves “cèl·lules grises”, sempre les utilitzava per a la resolució dels seus casos; però, també les mateixes, serveixen per a utilitzar-les, en altres moments.

M’explico : abans d’ahir, vaig trucar al pastisser veí i, on acostumo a anar a esmorzar cada dia, per preguntar-li si, aquest any, faria crema de Sant Josep, típica de la diada d’avui; la seva resposta va ésser “l’any passat en vaig fer i no es va vendre”, i avui he vist que no en tenia.

Fins aquí tot correcte : tothom ha de vetllar per el seu negoci; el que no es tant encertat, el no haver publicitat la possibilitat, amb anterioritat, de que hi hagués aquest producte disponible, i per tant si no si pensa, difícilment es pot vendre; d’altra banda, si volem trobar aquell punt de diferencia i especialització, aquesta es una bona opció : oferir un producte recent fet que, nomes un obrador com cal, pot oferir amb l’afegitó de recuperar un producte específic, i tradicional.

Si que hi havia avui unes corbates, de pastis, com a cloenda dolça d’un dia del Pare o de Sant Josep, sant molt entranyable a la nostra terra ...

Que en quedarà d’aquests anys ...

Cada matí, comparteixo l’esmorzar, amb la lectura del diari; generalment, es el “Periódico” o el “Ara”, segons la disponibilitat dels mateixos. Just la portada ja prepara per a les noticies mes destacades : però, des de fa uns anys, les noticies principals, es repeteixen amb massa freqüència, cercant cada dia una volta mes a la mateixa, i com si els diaris ja estiguessin predefinits. Però, resumint un període ample, quin extracte en podria treure un historiador, de dintre dos segles ?.

En l’àmbit polític, més enllà de les sigles dels partits politics amb representació, poc mes diuen els diaris; i, en l’àmbit esportiu, hi ha un predomini del Barça com a equip i la resta d’esports i clubs estan a anys llum del espai i profunditat de les informacions, que si ofereixen. Al igual que a altres àmbits de la vida, els mitjans de comunicació viuen de les vendes d’exemplars i, per tant, ofereixen informacions relacionades amb aquells àmbits que interessen a una majoria de lectors.

Hi ha un espai per als mitjans mes visuals (internet, tv, radio ...) on la immediatesa pot afavorir l’actualització de noticies; per tant s’hauria d’esperar, dels mitjans escrits, un aprofundiment de les diferents realitats quotidianes.

L’estudi de la realitat actual es polièdrica : calen moltes reflexions per a veure, i entendre, com es la societat actual i molt mes quan, aquest estudi, es pugui fer uns segles mes endavant; espais i entorns com el jovent, la gent gran, els minusvàlids, les problemàtiques mediques ... son realitats que tenen un espai reduït als mitjans de comunicació.

Potser seria tant com avaluar un campionat, nomes valorant el nom i components de l’equip guanyador i, no aprofundir en la resta de participants i en les seves realitats ..., o hauríem de tornar a replantejar el que es noticia ?