Puzles d’Estils

Cada vegada es més fàcil trobar edificacions, o decoracions, que confonen estils arquitectònics de diferents èpoques i fan dubtar, a propis i estranys, sobre l’època i estil en que varen estar construïts.

Hi ha una ampla varietat de supòsits :

a)      Edificis que han tardat segles en la seva culminació (per exemple Catedrals), i que incorporen elements de diferents corrents arquitectòniques, corresponents a l’època en que varem esser realitzades.

b)      Construccions que han conviscut amb diferents equips directius de l’obra i, per tant, l’idea inicial ha anat modificant-se en raó dels nous responsables (per exemple La Sagrada Família)

c)       Immobles on hi ha hagut un major aprofitament del que realment es pretenia, i si han fet afegitons, poc respectuosos amb la imatge inicial (per exemple alguns edificis del eixample barcelonès)

d)      Façanes que han incorporat elements que no li son propis (finestres gòtiques ...), en edificacions i/o cases particulars, i que han estat fruit de la compra d’edificacions en ruïna o deshabitades.

e)      Edificacions que, en la seva rehabilitació han perjudicat el volum o la imatge del mateix, incorporant afegitons o altres innovacions que en fan modificar la importància original; en aquest cas recordo acabaments de rehabilitacions fetes en “pladur” i altres acabaments impropis dels materials utilitzats en la seva construcció original.

f)       Construccions que sofreixen variacions respecte de la utilitat inicial, per la qual van esser definits, per exemple la Torre Agbar : d’oficines a hotel.

g)      Rehabilitacions on el que es manté es la façana original, i difícilment es perceptible la seva idea original (per exemple Centre Comercial Arenes de Barcelona).

h)      Acabats i decoracions semblants a pedres, totxanes antigues, arcades ... que amb un acabats molt acurats, ens poden fer pensar que estem davant una paret de pedra, quan es una placa estandarditzada.

i)        La concentració en espais reduïts de construccions amb criteris arquitectònics ben diferenciats, sense que es detecti una continuïtat o un estil propi (per exemple edificis al voltant de la Plaça de les Glories a Barcelona).

Cada vegada ens serà mes difícil identificar estils propis del nostre entorn, dels materials que podem obtenir a prop i que han estat la base de l’arquitectura més nostra, i entrarem en una globalització de conceptes gens creativa : o es que no trobem a altres indrets europeus, franquícies i establiments que també tenim a Barcelona ? ...

Iconografia al voltant de les processons : Montblanc

Ja vaig comentar, en un darrer post, la meva intenció d’estar a la Processó del Divendres Sant a Montblanc; prop de les 21 hores, ja hi érem, i ens varem situar al indret de Sant Marçal, on es forma tota la comitiva i, comença la Processó.

Impecables els Armats; fa pocs anys els varem veure, al carrer principal de Granollers, amb motiu de la Passada de l’Ascensió : en un ambient més festiu, varen fer les seves formacions, combinacions ... d’una forma admirable. Ara, amb l’ambient mes respectuós de la Setmana Santa, obrien la processó i, a mes, aportaven el so rítmic de les llances, al picar a terra.

Desprès les diferents confraries, amb els passos, les persones afins a les mateixes amb el ciri, altres formacions musicals i corals ... que van aplegar un nombrós grup de persones que, amb respecte, omplíem les aceres dels diferents indrets on passava.

Els estendards de les diferents confraries, ens oferien informació de l’any de la seva constitució i, en una gran majoria, ho són de la dècada dels 90 i del 2000, i fa pensar que, la majoria, tenen una antiguitat relativament propera; hi faig esment perquè, dins de les mateixes hi ha una escenografia pròpia d’èpoques en que la processó volia tenir un efecte pedagògic : bandeja amb daus, corona d’espines, ... i altres elements apropiats però, potser, desfasats. El darrer pas del Crist, estirat, en el seu sepulcre, esta envoltada per una urna de vidre, amb un efecte impactant, fet que deu tenir alguna significació però que, en l’època dels fets, l’urna de vidre no tenia sentit.

Ja, en un altra post, vaig comentar la manca d’actualització de la iconografia cristiana, respecte dels sants i fets bíblics, en el sentit de que hauríem de fer-los mes propers i adaptats a l’estètica actual.

Si volem que la gent torni a sentir l’aspecte religiós, hem d’apropar els fets i la iconografia als requeriments actuals i a les formes de comunicació visual o, d’altra banda, estaríem reproduint una Processó més turística i festiva, que religiosa ...

El darrer WhatsApp !! ...

Llegeixo, aquest diumenge, la columna de la Pilar Rahola (a la "Vanguardia"); ho faig amb tranquil-litat, ja que, avui, parla de coses importants més enllà de les que, habitualment, ens ocupen.
El tema : les paraules quan saps que, la malaltia greu, toca al teu amic : aquells moments on, el que ho pateix, es plenament conscient del que li passa i, de l'escassetat de dies en que el seu cor, la seva parla ens podrà fer arribar tot el que pensa. Igualment, per el que es queda, son moments on, conscientment, ens agradaria dir el que, potser, perque ho hem donat a entès, pensem i mai no hem pogut, o volgut dir-li, pensant en que sempre hi han nous moments.
Amb els meus pares no vaig tenir ocasió de fer-ho : el meu pare va morir, fa prop de vint i vuit anys, de sobte, i jo no hi era; la meva mare en fa set però, feia anys en que, la malaltia de l'Alzheimer, no ens permetia fer-li arribar el que sentiem, i que ho entengués.
No tinc whatsapp, i just el telefon mòbil hi rebo trucadses, encara que quedo maravellat de les converses que es transmeten amb aquesta aplicació. I hem pregunto : que hi diriem al amic, al familiar que s'en va, o que li han comunicat un diagnòstic greu, en el nostre darrer whatsapp ? ...

Descobrir comarques ...

Els dies de la Setmana Santa són, ideals, per a descobrir nous racons propers : un mig temps, ni segur ni extrem, que invita a l'apropament a la natura, i gaudri de l'esclat verd que ens ofereix o, estar al costat de la llar de foc, si el temps no acompanya.
Un dies per fer un recorregut curt potser, inclús, amb la recomanació de fer-ho en tren o en autobús, amb l'únic advertiment de deixar aparcats els dispositius mòbils : ni GPS's, ni smartphone's, ni twitter's, ni whatsap's, ni d'altres artefactes que ens facin oblidar el que veiem.
Nomes cal deixar-nos portar per l'olfacte de les olors; olors de natura, i dels sons de tot l'univers que si amaga.
O les olors d'un plat, d'un guisat, d'un producte de proximitat que porta, encara, el gust de la terra que l'ha conreat, o deixar-vos passejar, lliurement, en qualsevol mercat al carrer.
Cal descobrir nous racons que ens poden semblar impossibles ... només cal cercar una excusa, per a fer-ho possible.
Jo, personalment,  m'he posat com a objectiu assistir a la Processó del Divendres Sant a Montblanc; si hi sou la compartirem i podem, desprès, fer-ne el comentari.
Bona Pasqua

L’etapa en que varem coincidir : Jove Cambra Sabadell i Lluis Escudé

Fa unes hores, llegeixo un correu de la Jci Sabadell dels que m’envien habitualment però, aquesta vegada ja veig que és diferent : en Joan Sala, ens fa conèixer la mort d’en Lluis. Momentàniament, i de sobte, els records hem retrotreuen uns 40 anys abans. D’una part la meva residencia, a Lliçà, m’ha fet perdre el contacte amb molta gent, amb qui havíem compartit estones, inquietuds i complicitats i, del Lluis, al igual que la majoria de membres la meva coneixença va acabar amb la sortida de la Jci Sabadell.

Per a molts dels que varem entrar-hi, a la Jci Sabadell, de la má i en la Presidència d’en Joan Sala la presencia, i acompanyament, de persones com en Lluis, amb mes experiència va esser referent per als mes joves.

El recordo a molts actes . amb un pensament modern, amb un deix especial, i amb un plantejament de qüestions àgil que, moltes vegades, et desmuntava però, sempre, era un aire fresc, obert, un tu a tu de complicitat … Encara, moltes vegades, en èpoques en que la cursa de la vida alenteix, crec que la petjada d’aquells anys m’ha acompanyat personal i professionalment.

Varen ésser uns anys d’aquells que ningú voldria perdre’s : uns moments d’il·lusió col·lectiva en que l’entitat i les seves activitats, la complicitat amb altres Jci’s de Catalunya, i una societat que naixia a una nova forma de llibertat, varen formar un espai on, molts de nosaltres, varem créixer en tots els sentits, i a la vegada que aportàvem una implicació en la societat de l’època.

Gracies Lluis i a tots els que ho vareu fer possible

Panrico : espera o solució ?

El passat diumenge varem passar, davant la fabrica de Panrico a Santa Perpetua de Mogoda, i vaig veure uns quants cotxes, fustes, pintades, i gent que mantenien la vaga, iniciada ja fa mesos. El cert es que, desprès de les aparicions als mitjans, la problemàtica laboral de l’empresa s’ha diluït, per altres informacions mes actuals i per una manca de novetats, al respecte.

No puc opinar del motiu per el qual s’ha arribat a aquesta situació ni de les gestions, encertades o no, dels líders patronals, sindicals i, d’altres mediadors que hi puguin haver intervingut. No obstant si que hi han reflexions que podrien fer-se :

a)      La situació d’una empresa no varia d’un dia per altra, ni d’un mes per altra : és el resultat continuat de no haver encertat el full de ruta, o del equilibri en els recursos, o d’una manca, o capacitat, de redreçar el que no funciona.

b)      El tema és més delicat quan, l’empresa en qüestió, té diferents alternatives (centres de producció en altres indrets) i, per tant, la incidència en una de les plantes, pot esser redreçada per altres centres. Aquest fet es molt comú, per exemple, en el sector dels cotxes on, la concessió d’un nou model a un determinat centre, pot representar el

increment de plantilla o ,abocar al centre afectat a la seva desactualització tecnològica.

c)       En tot procés negociador, hem de tenir clar fins on podem arribar : moltes vegades he escrit que, cal mirar amb ulleres progressives, es a dir a curt i a llarg termini, per entendre que, una renuncia actual, pot tenir efectes positius en el futur.

d)      Cal que siguem entre tots capaços de veure i entendre la situació actual i que no podem emmirallar-nos en models d’anys anteriors : cada cas es diferent i requereix una solució a mida.

e)      Encara no hem entrat a considerar al treballador com una part de l’empresa, tant per la part accionarial, com per la sindical i, per tant, un conflicte laboral, no es una senzilla transacció econòmica : s’ha de valorar molt mes com la consolidació d’un model de treball on, ambdues parts, es sentin satisfetes en el pacte i, transparents, en la seva aplicació.

Si hagués votat ...el meu No, al “Nou Camp del Barça”

Ja he dit, en altres ocasions, que no soc de cap equip però miro, amb interès, l’evolució de la majoria dels equips de casa siguin de futbol o d’altres modalitats esportives.

Però, si m’haguessin demanat el meu vot o comentari, seria un No raonat :

a)      De principi hi ha una raó : la situació de moltes famílies, algunes d’elles seguidores del Barça, amb uns recursos febles i, per tant, un dispendi d’aquest volum, es poc oportú.

b)      No hi ha una raó, u obligació, que ho provoqui mes enllà de : facilitar una major comoditat als assistents, un augment de l’aforament, i una estètica més moderna

c)       Hi ha la venda, també, el complement del nom d’un espai que va, mes enllà de la seva funció pròpia, de seu d’un equip i, per tant, aquest canvi de nom té una repercussió mes enllà de l’àmbit del soci; per exemple, entendríem que un edifici (com la Sagrada Família) portes un complement comercial, per a facilitar el seu acabament ?

d)      El moment social tampoc es l’adient per fer la proposta : hi ha diferents fronts oberts que cal apaivagar, solucionar, i explicar que afecten a la imatge del club i a la seva credibilitat.

e)      No tot si val : la presencia de la marca d’un estat a la samarreta, amb greus deficiències laborals al país que representa, hauria també de matisar el fet de que, no tot esta en venda.

f)       Hi ha una manca de concreció de la reforma, ni de projectes concrets avalats per arquitectes i, per tant, de la imatge definitiva de l’estadi.

g)      No hi ha referència a la possible financiació d’aquesta obra, ni de la implicació del soci en aquest procés, ni de l’aportació que estaria disposat a fer. Si la financiació es aliena, cal pensar, que repercutirà entre tots els ciutadans, d’alguna o altra forma.

Segur que a  tots ena agradaria tenir edificis singulars però la ciutat també s’ha de fer de edificis i construccions aptes per a la seva utilització polivalent : en cas contrari faríem una ciutat impersonal i poc humanitzada ...