De com s’ho feien els nostres avis …

No recordo cap any com aquesta tardor : complexa, distreta, on la gent et diu una cosa i a l’endemà una altra, quan un noi(a) ni te ganes d’aprendre i, de vegades, de donar lliçons amb una resposta poc raonada. Estem en una època de persones que van per el carrer amb el mòbil, dinant a taula sense desconnectar, que no té la capacitat d’agafar una enciclopèdia i/o entendre o resumir un article, amb menys habilitats per escriure o descriure un fet; tenim amics anònims a arreu, i poques coses ens encurioseixen.

Enyoro la senzillesa, tranquil·litat, la sabiduría de les coses, dels refranys, i dels valors escoltats al costat del foc dels meus avis (ho intueixo, ja que vaig tenir- los pocs anys). Potser en aquell entorn molt mes reduït hi podien trobar quelcom que els omplia : el contacte amb veïns, el compartir les festes, i en els moments mes grisos de la vida, tenir un entorn de veïnatge, amics i coneguts mes reduït, però més autèntic, on podies trobar resposta, una transmissió oral que ens fa ser únics i a la vegada integrats/compenetrats amb la historia de la nostra nissaga, el coneixement de la natura i de l’entorn, amb sortides festives, i l’acompanyament proper de familiars que, en moments mes delicats de la vida, trobaven l’escalf a la casa pairal de la família, una casa sempre oberta.

Tenim(tinc) molts contactes al Linkedin i a altres xarxes socials però, la xerrada, el contacte personal o el escoltar, sense pressa, continuen essent essencials. Potser amb el progres, hem avançat molt, però també hi hem perdut moltes coses irrecuperables; la llàstima es que també hem ensorrat els aspectes emocionals de molts infants que es troben perduts davant tants “imputs” diaris, i de moltes persones grans que es veuen abocats a l’oblit, la soledat, i a viure-ho amb resignació ...

Estem al segle XXI ...

Mes esport europeu …

Moltes vegades hi ha qui comenta que, els europeus, som poc unitaris i que, el pes de la història, ens fa estar arrelats a uns colors territorials : com més globalitzats volem estar, mes potenciem les arrels. No dic pas que no sigui bo, però cal donar passos endavant : la construcció d’Europa no poc quedar en un entremig.

Hi ha un precedent d’integració com ha estat la implantació de la moneda única, donant pas a una nova referència, que substituïa moltes monedes nacionals. Deixant apart el procés mental d’adaptació, i dels seus efectes, cada vegada son menys les persones que comparen els preus amb les antigues pessetes. D’aquest procés, i com a part positiva, hem eliminat part de la burocràcia duanera, el cost del canvi de moneda, i de la moneda metàl·lica que no podien recuperar.

Però un fet que podria fer saltar les barreres entre ciutadans, i fer un pas gegant, seria la integració de determinats esports en equips representatius europeus : un procés en el qual en lloc de tenir 28 seleccions nacionals, en alguns esports estiguessin representats per una o un nombre reduït de les mateixes.

Escapant dels esports més massius (futbol, bàsquet …) hi han esports minoritaris, on la concentració d’esforços podria facilitar una reducció important de despeses, sense perdre les federacions de cada país; penso que seria possible assajar-ho en alguns esports. A la vegada podríem facilitar a països sense recursos naturals (muntanyes en el cas de l’esqui, o mar en els esports nàutics), l’opció a que esportistes d’aquests països poguessin desenvolupar la seva carrera esportiva.

Segur que se’ns ocorrerien moltes altres avantatges …

Carta a Lita : Gracies

Permetem què m’adreci  a tu, per el nom de Lita, perquè m’agradaria fer-te arribar les meves sensacions a la persona. No havia tingut l’ocasió de haver-te vist actuar i va esser, aquest dimecres a la nit que, sense conèixer qui clouria el Sopar de les Avies de Lliçà d’Amunt, vàrem veure’t sobre l’escenari.

Segurament ,el primer pensament, no va pressuposar el contingut de la teva actuació, que va anar creixent al llarg de la nit. No voldria entrar en el detall de les cançons, ni de la qualitat del cantant,  que acompanya les teves actuacions : necessitaríem moltes hores per refrescar temes, que formen part del mapa de la nostra vida.

Potser m’agradaria reflexar tres idees, que hem quedo de la teva actuació :

La teva vitalitat i condició física que, per a molts, es un revulsiu i una empenta de que la gent, amb un anyets, encara tenim molt a aportar, sempre que ho fem amb la dignitat i complicitat que vas fer-ho.

La validesa del teu accent i la defensa d’aquest orígens aragonesos, la sabidoria d’aquests acudits on reflexes molt de nosaltres mateixos, però que continuen traient aquest somriure sa, sense malicia; altra cosa es, el contacte directe amb el públic, el llenguatge picant, i aquesta proximitat que potser, dimecres, no eren el millor espai on actuar.

La teva defensa del music-hall propi del desaparegut Para rel; la globalització d’espectacles, i la priorització de la rendibilitat fa que, moltes manifestacions, estiguin reduïdes a poques funcions o programacions. Però el ventall musical  nostre es molt ample : les revistes musicals, la sarsuela … son generes que han captivat generacions de ciutadans i que hem deixat perdre; a indrets, com a Paris, hi han espectacles al Lido o al Moulin Rouge que mantenen un grau d’assistència notable, i que salvaguarden la seva continuïtat.

Però potser el punt final va esser una senyora, que va creuar per davant meu, i que et va abraçar amb sentiment : crec que, en aquell moment,t érem moltes les persones que com si fóssim una energia única, ens vàrem sumar a aquesta abraçada. Es difícil trobar aquest grau de sintonia, que nomes  s’hi arriba en moments de molta compenetració emotiva.

Gracies per portar aquesta bandera de l’honestedat professional, d’estar orgullosos d’haver compartit aquest moments, i que puguis portar aquesta forma de fer, tant personal, però també tant pròpia de tots nosaltres.

Amb tot l’afecte

La Cirera 2014 – Una Festa Major especial …

El dia 15 d’agost, com cada any, a quarts de dues es van iniciar els actes amb la Missa, que va ser oficiada per el Pare escolapi Andreu Trilla, que amb el seu tarannà particular, va celebrar una eucaristia propera, tot donant gràcies, i destacant la proximitat de la figura de Maria.

Un grup de cantaires, procedents la majoria del cor 21 de Santa Coloma, dirigits per en Pol Pastor van acompanyar la celebració eucarística amb els seus cants, aportant els espais de solemnitat a la missa.

Una vegada finalitzat l’acte religiós tothom va trobar-se en la benedicció, del nou espai social “El Forn”,  que el Pare Trilla va realitzar i, es va cloure, amb unes paraules de l’Alcalde de LLorac, Sr. Santiago Trilla, oferint i desitjant que aquest nou espai sigui utilitzat i compartit per els veïns i per les activitat que si puguin desenvolupar.

Aquest espai de nova construcció, amplia l’edificació que, amb aquest nom, va fer les funcions de forn de pa (i també conserva l’espai exterior que feia les funcions de forn de calç); anys més tard va ésser l’espai on la gent de La Cirera veia les primeres emissions de TV. Ara, és nou local (una sala de prop de 100 mestres quadrats, més lavabo), adaptat a les actuals necessitats.

Es va cloure aquesta part d’actes amb un aperitiu de Festa Major que va comptar amb una ampla participació dels assistents.

A continuació, i amb les taules preparades en el nou recinte, tots els veïns van participar en un dinar, que va consistir en un plat de mandonguilles amb sèpia, cuinat per un reconegut restaurant de Santa Coloma, fruita, gelat i cafès i on la sobretaula s’allarga tot fent la xerrada, sense preses.

A mitja tarda el grup Siboney, que també ens ha acompanyat aquests darrers anys, va iniciar el ball a la Plaça, que va ésser seguit per molts veïns i persones que, al llarg de la tarda, s’acosten a La Cirera per gaudir de la festa, on no hi va faltar el ball de rams (composats per herbes i plantes del indret), ni la coca, cuita en un forn del poble, per un dels veïns.

Una festa, on no hi manca res, però no hi sobra cap acte; cal reconèixer la tasca de complicitat i col·laboració entre tots en la preparació dels detalls perquè la Festa Major esdevingui complerta (neteja de l’església, preparació dels ramets, col·locació de les taules, preparació de l’aperitiu, distribució del dinar ...)

Una festa senzilla, però on es respira vitalitat : una conjunció de diferents generacions, respectuosa amb el passat i l’entorn, orgullosa del present, i amb ganes de que el futur esdevingui un espai de tranquil·litat i convivència.

Recordeu, per Sant Marc, i la Mare de Deu d’Agost a la Cirera, fem festa !.

Enviat a la Revista La Segarra per a la seva publicació        

L’estiu es gaudeix a prop …

No vull parlar de vacances sinó de l’aturada anyal que, amb mes o menys intensitat, podem fer en aquest mes de agost on, les temperatures, no ajuden a fer cap activitat física ni intel·lectual. Malauradament, les televisions, també si apunten i ens saturen de reedicions,de programes i series, que ja hem vist i que no conviden, a aquesta opció mes propera i mes econòmica.

Tampoc us puc recomanar una aventura en algun dels països exòtics que estan allunyats físicament del nostre; penso que la llibertat, il·lusió i el desig de conèixer nous indrets estan en cadascú i amb els reus recursos i possibilitats i, de vegades, hi han moments a la vida que cal celebrar coses, i fer un extra.

Fa temps que varem deixar de fer rutes, i quilometres, a arreu coneixent indrets i espais dins del radi que. el cotxe, i la salut ens permetien i, ara, cada vegada en gaudim mes a prop. I es la recomanació que volia fer-vos, abans de tancar les insercions estiuenques : gaudiu del indret proper.

Fer vacances, vol dir trencar amb la rutina diària; de vegades cal nomes agafar el tren, l’autobús i anar a un poble veí : cercar,  gaudir-ne, i veure’l des d’una perspectiva mes tranqui-la. De vegades pot esser agafar el camí que surt de la carretera i endinsar-se per la natura, recercant un lloc on asseure’s, poder dinar o berenar aquell entrapa, o amanida feta a casa, i relaxar-nos amb un capvespre, on la vista ens faci arribar ben lluny.

Tenim parcs naturals propers; espais atraients i/o museus, caminades o propostes al aire lliure, agendes locals plenes d’acció i de festa … nomes cal que ens hi deixem portar, gaudir del soroll compartit, de la festa oberta, i de formar-ne part.

Nosaltres així ho farem; es una forma d’agrair, al cos i a la ment, aquest esforç continuat que es fa durant tot l’any, recuperar forces i/o reflexionar per al proper període.

Amb el meu millor desig, i fins al setembre …

Es traspasa ...

Així mateix, sense mes explicacions, d’un dia per l’altra …

Es una botiga del poble; anava per el carrer sense mes observacions, quan veig un missatger amb un paquet a les mans, i a l’altra el telèfon mòbil fent equilibris … i just quan passava estava dient  … “escolti que estic aquí davant de la porta i es tancat …”, i m’he fixat amb el cartell, escrit manualment, on nomes hi ha aquesta paraula que inicia aquest post i el numero d’un telèfon mòbil.

No hem preocupa tant el que hi havia, com les formes, i les seves implicacions; els llogaters tenen, al menys, un altra botiga i suposo que hauran arreplegat veles.

A)     D’entrada hi ha una manca de visió estratègica : si ho tenien pensat, nomes calia posar un rètol, de liquidació total, tanquem a final de mes … un missatge d’aquest tipus hagués permès liquidar en pocs dies l’estocatge que tenien, ja que al no haver-ho fet han augmentat les existències de productes, amb una immobilització poc valorada.

B)      Cal preveure les operacions pendents; productes pendents de rebre o pagar, comandes pendents d’entrega … i al menys donar un servei o possibilitat de contactar amb els propietaris del negoci tancat

C)      Aquesta botiga era membre de l’Associació de Comerciants, per tant hagués estat un detall, comentar-ho anticipadament, perquè se’n assabentessin.

D)     Desconeixem els motius reals del tancament, encara que no ens equivocaríem si entenem que la manca de rendibilitat o vendes hagi estat el motiu principal : no hem cansaré de comentar, que abans d’un tancament hi han moltes coses a fer, però el tancar-se es una de les que porta irremediablement a aquesta situació.

E)      El tancament d’un comerç es també una pèrdua d’un canal de venda, i una motivació mes perquè el client cerqui el mateix producte en un altra indret.

F)      No entenc la validesa del traspàs ni la seva quantificació, mes enllà de valorar les existències o instal·lacions no amortitzades i que queden inserides al local. Un traspàs es un handicap que perjudica al nou llogater

En altres post, ja he manifestat la necessitat d’una acció efectiva de les associacions de comerciants, inclús en el manteniment i continuïtat de comerços emblemàtics o necessaris per al desenvolupament local, implicació que hauria d’incloure a altres col·lectius i administracions.

Catalunya Caixa (abans Caixa Catalunya i Caixa d’Estalvis de la Diputació de Barcelona)

Fa poca estona s’ha fet publica l’adquisició de Catalunya Caixa, per al BBVA (entitat que ja ha culminat, amb nota, la integració d’Unnim molt mes problemàtica perquè, encara, no tenia tancada la unificació total de les entitats, que la varen crea.

D’una part m’agradaria que, el BBVA, valores la marca. el que representa. i es pogués mantenir la mateixa “Catalunya Caixa” al igual que, el Banc Sabadell, ha anat mantenint alguns noms històrics de les entitats que ha anat absorbint.

Però, Catalunya Caixa, té un valor afegit al territori, un desplegament arrelat a les poblacions mitjanes i petites de totes les comarques catalanes; un fet que, juntament amb la propietat de la Pedrera i d’altres propietats, suposa un intangible que ha de ser valorat, mes enllà de la seva quantificació monetària.

Ara, clarificada aquesta nova etapa, amb la seguretat d’una entitat potent cal que aquesta entitat es posi a disposició de la societat (particulars, empreses, comerciants, autònoms …) per ajudar a redreçar l’economia i la vida de moltes persones, i a tancar una etapa, en la qual hem perdut una part important de la nostra personalitat, i d’entitats ...