El darrer brindis de l’any …

Crec que des de fa uns 30 anys, el darrer brindis de l’any, al aixecar la copa, al dedico a totes les persones que ens envolten, en general, a totes les que han fet possible l’any, a totes les que compartim la majoria del nostre temps, de totes aquelles des de l’anonimat fan possible el miracle de que la societat lluiti per cada nou dia, i d’aquelles que ens han deixat en aquest període.

Aquest brindis no es limitatiu : no tinc pas la sensació de tenir “enemics” ni persones a qui amagar la copa de celebració. Potser, al llarg dels anys, hi han hagut discrepàncies amb persones (mes professionals  o de treball, que no pas de personals) però, en aquest sentit, la meva memòria es feble, i mes enllà del temps, o fet, s’oblida.

A tots el que llegiu aquestes línies, el meu brindis us acompanyarà, i espero que en moltes altres ocasions puguem fer-ho

Ens retrobarem al 2015 …

El regal de l’agenda …

Fa uns dies hem va regalar la Concepció l’agenda del 2015 : es senzilla, de tapes marrons. L’agenda es un dels elements que m’acompanya durant tot l’any : hem recorda persones amb qui he quedat, coses que he de fer properament, aniversaris, festes i festius, adreces, percepcions que vols recordar …

No recordo el com però si que les tinc guardades, de quasi tots els anys; son com petits records/àlbums  que a la finalització de l’any, estan atapeïdes, amb la tapa gastada i, a l’interior ple de tot el que ha donat l’any. De l’agenda nova el primer que faig es emplenar  els accessos a mil llocs de la xarxa, on cada vegada es demanen “password’s” mes sofisticats i que no et permeten reproduir sempre la mateixa; penso que si hi han persones que accedeixen a webs d’alt seguretat, amb molta facilitat, segurament, accedir a alguna de les meves deuria esser molt fàcil.

Però potser la gracia de l’agenda es que et dona 365 dies en blanc per viure (si Deu vol), pagines que puc(podem) anar emplenant  d’aquesta cosa tant important com es la vida …

Amb els millors desitjos per a tothom

La cuina : essència del Nadal …

Hi han dos nadals, quasi diria que, bidireccionals :

L’un, que es el que surt de dins a fora, és una suma de tradició, de fe, de quelcom difícil d’expressar i que, es manifesta en les nadales compartides, la Missa del Gall, el pessebre que moltes vegades et quedes mirant i que et deixa sense paraules per la transcendència del fet i del que representa …

Hi ha un segon Nadal que ve de fora, entra dins nostre, i es produeix a la taula de Nadal : hi ha un pas previ on es produeix un fet remarcable, i es la conjunció dels quatre elements de la natura als fogons.

Hi ha un foc que ens dona l’escalfor, i permet fer la transformació dels productes en el brou final, i a la vegada ajuda a superar el fred.

Esta a les nostres mans posar-hi mes llenya, fer que el foc sigui mes viu, però realment tot el procés té uns temps : la vida cal viure-la amb el xup-xup que cada moment requereix.

La terra, hi es present en els productes que en son fruit de la seva collita : l’api, la col, el porro, combinats amb productes i ossos del porc, que aquest també ha conviscut prop de la natura. Cada element hi aporta la seva part al resultat final, i on també hi son convidats : la xirivia, el nap … son vegetals que difícilment els hi fem cas la resta de l’any.

L’aigua, es l’element de consens, on tots els ingredients perden part del seu si, per esdevenir una unitat ; cadascun amb la seva funció, i tots son importants. Cap ingredient pot estar per sobre de l’altra o predominant en la seva proporcionalitat.

El vent, l’aire, on la flaire del brou s’estén i es fa present en l’entelat dels vidres i les rajoles i es va impregnant lentament fins als racons mes amagat, i que es fa sentir dins nostre.

Es una olor pròpia, fruit de la tradició familiar que l’ha anat reproduint al llarg dels anys; una flaire que de segur es diferent de la de la família veïna o d’altres branques familiars; que ens identifica i ens fa sentir units per un origen comú, tant per els per que ens ha unit des de fa anys, com aquells que s’han incorporat  mes recentment.

Aquest misteri que al llarg d’hores de profunda cocció va transformant i amorosint els ingredients, va donant color i consistència al caldo, que serà el regal a la taula, amb l’acompanyament d’uns galets grossos propis de la diada.

El sentit català i les restes de la diada ens permetran guarnir a taula de Sant Esteve amb un nou menú de canelons o croquetes, resultat també d’aquells productes que perden part de la seva identitat, encara tenen molt a oferir.

La sobretaula es fa mes planera : fruita, torrons, cafè, algun extra … un terreny propici a la serenor i a l’espai íntim, a la conversa de coneixement, de preguntar o d’interessar-se, o aquella de recordança del passat : un altre espai que ens apropa al sentiment col·lectiu. És aquest nadal mes viscut, com una aplicació practica dels nostres sentiments, de quelcom que surt de l’interior, i que és manifesta al llarg de la diada, però requereix d’un petit esforç : cal que ens hi deixem portar.

Al brou de Nadal, com a la família tothom es important; de vegades si ens falta un ingredient (una persona), pensem que potser no es el mateix i cada vegada hi ha mes persones i famílies que es tanquen al Nadal, i obvien la seva celebració mes festiva, la dissimulen amb una sortida festiva a indrets lúdics que ho facin oblidar,  unes vacances fora del nostre lloc habitual de residencia, o es deixen portar per proclames publicitàries on es potencien les individualitats.

Es evident que a la vida, hi han circumstancies puntuals que fan que no sempre estiguem propers a la festa, però una vegada superat un període de transició cal renovar aquest esperit al voltant del Nadal, per un mateix i per les persones que ens envolten.

Dels americans que sempre ens agrada fer servir de referencia, en especial dels festius : Halloween, pare Noel, Black Friday … tenen una festa molt especial que es el Dia d’Acció de Gracies, originàriament fer agrair el final del període de la collita, encara que avui dia es materialitza en un sopar familiar de gall d’indi i amb una oració conjunta de gracies.

De vegades ens caldria fer un “reset”, i tornar a aquest nadal 

100

Article preparat per al Programa de la Festa de Sant Antoni Abat 2015 - Santa Pertètua de Mogoda:

Els números tenen la característica de que són freds, són definitoris, exactes, precisos … a diferència de les paraules que permeten diferents accepcions, que identifiquen sentiments, defineixen coses, comuniquen i ens permeten expressar-nos-hi ; lletres i números (percepció i medició) formen una combinació que ens acompanya sempre.

100, és un número que ens aporta una reflexió diferent; podem parlar de fraccions, dels 25, dels 50 anys d’algun esdeveniment o aniversari com a fets que situen, l’antiguitat, com quelcom valorable, com un solatge que forma part de la mateixa persona, entitat o parella.

Segur que, amb una recerca acurada, podríem arribar a fer una aproximació a aquest període, de 100 anys enrere; però, aquesta combinació de percepcions, documentació i vivències, difícilment ens portarà mes enllà del punt de sortida documentat : una referència en el temps.

És també, 1914, l’any en que es constitueix la Mancomunitat de Catalunya, que donà una empenta a la tasca de modernització del país, amb models propis (fruit també del moviment cultural que s’havia iniciat a finals del segle XIX), en àmbits d’especial importància, com l’educatiu, el cultural, de recerca, en el desplegament d’infraestructures (camins, telefonia ...) anys, també, en que el Modernisme català esta en la seva plenitud, present en l’arquitectura, les arts decoratives i, en molts artistes, que fan del moment, un esclat renovador.

Però 100 també és el batec continuat, una línia consolidada que ens ha permès, com cada any, retre homenatge i agraïment al Sant Antoni i, de mantenir viva, aquesta voluntat de ser. Aquests 100 ens deixen també l’orgull d’haver estat Abanderats, i de molts reconeixements a gent del poble, socis, que s’han destacat, en altres àmbits, i contribuint a fer el poble que es avui : vital, compromès, i capdavanter.

No tindria sentit que en féssim 100, si no hi hagués al darrera d’aquest número, quelcom que ens fes sentir que, col·lectivament, hem fet un trajecte que ha deixat petjada a nivell del poble, de cada una de les cases, masies, indrets i persones que han bategat aquest sentiment que la festa aplega : hem de treure la pols al millor que tenim, per fer-ne una festa d’especial lluïment  i fer-ho palès.

Aquest any hem iniciat el l00 exercici social -el darrer 1 de gener-; no crec que hàgim d’ésser estrictes en cercar la realitat de tots i cada un dels exercicis, ni de la definició dels elements mínims que haurien d’haver conformat aquesta festa; el que compta és aquesta quotidianitat.

La gràfica d’aquest 100, és irregular, amb daltabaixos, però manté la continuïtat d’una essència que perviu, i que la continua fent viva any rere any, que reflecteix el pas compartit i vivencial, del món proper del cavall, dels seus estris i dels carros, fins el moment actual en que ho vivim amb el record, l’estima, i la història dels que ens ho han explicat.

El que compta és que entrem en l’any del centenari, que culminarà en la festa gran del proper any. Tenim uns mesos, per endavant, per a fer-nos-la nostra. És una festa que l’hauríem de recordar en homenatge a tots els que l’han feta possible fins avui, a tots els que la faran possible des de la participació, i estima a la Societat de Carreters i, als més joves, com una empenta renovada per mantenir l’essència del que hem estat.

Com us la imagineu ?  Que la gaudim tots

Feliu Monés i Pla,

De com fer-se ric …

No es que tingui la solució a aquesta qüestió, però si que podríem comentar alguns grups de persones, en funció de la seva renda :

a)      Hi han persones que son riques perquè, a la generació anterior o anteriors, han gaudit d’un patrimoni i ha estat heretat per la família (tant econòmicament com en càrrecs o posició social) per tant es un patrimoni que cal gestionar.

b)      Per el treball : difícilment trobem casos que, per el treball quotidià, es pugui assolir aquesta consideració : com a molt, podem aspirar a petites recompenses (un viatge, un cotxe nou …).

c)       Increment puntual de recursos : de vegades hi ha circumstancies que ens permeten fer operacions en que obtenim un resultat positiu sense que, nosaltres, el cerquem; aquí hi podrien entrar el premis de loteries, operacions de borsa, en que hi ha un preu de mercat que no podem modificar, o la venda d’una vivenda, a lo millor a un preu superior al de compra. Es evident que en aquests casos el saldo pot esser positiu o negatiu.

d)      Especulació : quan d’aquest increment de recursos en fem una feina habitual i, per tant, establim estratègies per a obtenir el màxim de rendiment, o per la intermediació en operacions.

e)      El que no té límit : aquest es el corrupte, el que estan en un entorn molt ambigu aprofita la seva posició per a obtenir un rendiment personal, sense que èticament en valori la seva legalitat o no. Generalment es un estadi en que sembla que tothom estigui en la mateixa sintonia i de  no es fa res incorrecte, o que hi ha un encobriment generalitzat.

Aquest dies amb les targes opaques de Caixa Madrid, hem tingut un exemple d’aquest darrer cas; en cap moment hem sentit, un penediment, una confessió de la culpabilitat, de la incorrecció al utilitzar les mateixes. Les despeses, que es van coneixent, ens fan veure que les adquisicions fetes no es corresponen amb un nivell d’exemplaritat, com a representants d’una Caixa d’estalvis, que en general havien tingut un reconeixement social molt notable, com a institucions.

La prova es que de tan abusar ens hem quedat sense unes institucions que han fet un suplència assistencial que mai els hi podrem agrair ….

Sempre ens han ensenyat a no mirar enrere… però de vegades cal fer-ho

Es ben cert que, mirar enrere per redreçar moments o accions, és del tot inútil : el temps va tancant cada un dels passos que fem i, la suma d’aquests, forma la imatge de la nostra vida.

Per contra, una revisió del que hem fet ens fa donar compte del lloc fins on hem arribat i dels èxits i/o fracassos que, aquestes vivències, ens han comportat. Però, també, els anys van fent que, el passat, sigui cada vegada una part important de la nostra historia i dels nostres records, enfront d’una esperança de futur que va minvant, en temps.

Aquesta pròleg hem permet introduir aquesta qüestió, fruit de la reflexió de la meva historia familiar refrescada, ara, per diverses coincidències..

Escoltava, aquest dilluns al matí, una xerrada en que la ponent deia que les persones som tres peces que formen el nostre jo : cos, ment i sentiment… el cos el cuidem molt : esport, gimnasos, aparells … la ment, també la cuidem; tenim informació i equips a l’abast i els nivells del coneixement humà mai havia estat tant profunds, ni tant diversificat, ni tant divulgats ... quasi tot esta estudiat, o esta escrit o disponible en algun lloc. Cap comparativa, amb els llibres d’escola dels nostres pares on, tot el saber que calia, estava concentrat en poques pagines.

I queda l’apartat dels sentiments : es aquí on hi ha molta mancança; moltes vegades he comentat que dels meus pares vaig aprendre a ser bona persona i a treballar, però en l’àmbit afectiu ells tenien unes mancances (fruit de la transmissió dels seus pares), i que no van saber com fer-ho per transmetre-ho, i ho dic amb el millor dels reconeixements cap a ells.

Ho dic i de ben segur que part del meu caràcter, i forma de fer, haurà estat influenciats i son fruit d’aquesta percepció : espero, i desitjo, que del meu fill i les generacions següents siguin ben diferent del seu pare, en aquest aspecte

Crec que ens manca a la societat un desenvolupament emotiu viscut i desenvolupar per pares i avis; però, aquests darrers, tenen un paper mes logístic que vital : una manca de transmissió dels valors familiars, de transmetre l’experiència, i de ser orgullosos de la historia que fa ser, a cada família, diferent

Quan apareixen noticies de violència de gènere, de maltractaments de fills a pares, de desgana i desmotivació d’una part del jovent… hi ha d’aquests trets vivencials que hi manquen : el jovent cal que creixi acompanyat en el seu desenvolupament i formació com a persona.

Tenim persones sense curiositat per les coses, sense capacitat d’emocionar-se davant petites experiències de la vida, d’anar perduts per el carrer amb un telèfon  que els connecta amb mil amics anònims, amb una reclusió i aïllament a les habitacions particulars de cada casa … sense adonar-se que la vida es viu amb comunitat.

Cada vegada son mes una societat mecànica ; sabem fer anar el mòbil, posar gasolina, utilitzar el caixer automàtic … fer accions reiterades sense posar-hi un valor afegit.

Com a persones ens falta molt per aprendre : la nostra estructura interior es sustenta en elements molt febles i això fa que moltes vegades no tinguem respostes emocionals adients. Ens caldria desmuntar el nostre puzle interior i tornar-lo a muntar de forma que ens ajudes a treure la nostra personalitat, i ens aportes aquella força vital que ens reorienti. A partir del coneixement del passat, podrem estructurar com volem el futur, a nivell personal, convivencial i col·lectiu ...

De com s’ho feien els nostres avis …

No recordo cap any com aquesta tardor : complexa, distreta, on la gent et diu una cosa i a l’endemà una altra, quan un noi(a) ni te ganes d’aprendre i, de vegades, de donar lliçons amb una resposta poc raonada. Estem en una època de persones que van per el carrer amb el mòbil, dinant a taula sense desconnectar, que no té la capacitat d’agafar una enciclopèdia i/o entendre o resumir un article, amb menys habilitats per escriure o descriure un fet; tenim amics anònims a arreu, i poques coses ens encurioseixen.

Enyoro la senzillesa, tranquil·litat, la sabiduría de les coses, dels refranys, i dels valors escoltats al costat del foc dels meus avis (ho intueixo, ja que vaig tenir- los pocs anys). Potser en aquell entorn molt mes reduït hi podien trobar quelcom que els omplia : el contacte amb veïns, el compartir les festes, i en els moments mes grisos de la vida, tenir un entorn de veïnatge, amics i coneguts mes reduït, però més autèntic, on podies trobar resposta, una transmissió oral que ens fa ser únics i a la vegada integrats/compenetrats amb la historia de la nostra nissaga, el coneixement de la natura i de l’entorn, amb sortides festives, i l’acompanyament proper de familiars que, en moments mes delicats de la vida, trobaven l’escalf a la casa pairal de la família, una casa sempre oberta.

Tenim(tinc) molts contactes al Linkedin i a altres xarxes socials però, la xerrada, el contacte personal o el escoltar, sense pressa, continuen essent essencials. Potser amb el progres, hem avançat molt, però també hi hem perdut moltes coses irrecuperables; la llàstima es que també hem ensorrat els aspectes emocionals de molts infants que es troben perduts davant tants “imputs” diaris, i de moltes persones grans que es veuen abocats a l’oblit, la soledat, i a viure-ho amb resignació ...

Estem al segle XXI ...