Volkswagen : triple engany

Just fa una setmana que va esclatar aquest “affaire”; només, al inici, una tímida implicació,  que esta afectant la credibilitat d’un grup empresarial, amb vehicles repartits a arreu del mon. Al llarg d’aquests dies van sortint noves informacions que confirmen l’abast, i nombre, dels vehicles, inicialment afectats. Es evident que hi ha un primer engany al apel·lar al sentit mediambiental, utilitzant-ho publicitàriament. Tots estem compromesos, en el manteniment del nostre planeta, que esgotem amb una utilització massiva dels seus recursos i, l’aspecte mediambiental, es prou sensible com un dels paràmetres a l’hora de seleccionar el model i la marca del nostre proper vehicle.

No puc entendre, segon engany, de que persones amb responsabilitats i, durant un període de temps llarg, entenguessin que una situació, i/o infracció, eren necessàries mantenir-les, en especial quan semblava que, amb els equips d’investigació al seu abast, podrien haver recercat noves solucions.

El tercer engany, és molt mes greu : cada vegada, quan vas al garatge els mecànics hi entenen, cada vegada, menys de mecànica i depenen d’un ordinador que els hi diu el sistema informàtic, a partir d’una sèrie de sensors repartits a arreu del vehicle. Els vehicles, diguem analògics, tenien peces que podies substituir, entenies el perquè una peça funcionava, o a partir del soroll que feia el motor detectar quina peça fallava. Ara estem dissenyant vehicles amb filtres i equipaments superflus.

Hi ha dues preguntes que deixo a l’aire, per si teniu la resposta :

a)      Si hi ha un sensor que falla com puc saber si, en lloc de solucionar-ho, s’han dedicat a desconnectar el sensor ?

b)      Com es que no hi haguí cap sensor que hem digui si, una llum dels fars no funciona, quan des de l’interior del vehicle la llum figura activada i, aquesta, és una situació de risc ?

Elogi del Viure de Joan Maragall

Estima el teu ofici,

la teva vocació,
la teva estrella,
allò pel que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories universals
només per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític, que l’agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això i l’adobament del món.
El món s’adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fes el seu deure amb amor,
a casa seva.

Que en disfruteu de la seva lectura.

La Mercè i l’Ordre de la Mercè : nomes per això calia ser-hi

Lamentable l’activitat dels regidors de l’Ajuntament de Barcelona, al balcó principal, per una ciutat que aspira a, ser referent i, capital del exemple. La festa no pot tenir ni una segona intencionalitat, ni aprofitar el tot si val; si volem fer creïbles als politics aquest es un mal començament, malgrat que estiguem de festa o no. Un regidor es un representant de la ciutat, amb independència de la candidatura per la qual hi ha optat, i cada un d’ells, representa a tots els barcelonins, pensin el que pensin.

Crec que la manca d’assistència de la màxima representació institucional de la ciutat a la Basílica de la Mercè, no hauria de respondre a una posició religiosa personal, ni d’interpretació, al igual que, trobaríem normal, la visita o assistència a alguna de les altres confessions religioses establertes a Barcelona.

La Diada te per a mi dues vessants : una l’acte religió, d’una part com a tradició i com a reconeixement a la patrona de Barcelona que es; una altra cosa seria que, des de l’Ajuntament, es replanteges el treure el patronatges de Santa Eulalia i la Mercè, al igual que es qüestionen, els noms de determinats carrers.

L’Ordre de la Mercè, va ser fundada a Barcelona per 1218 com a Ordre Religiosa per Sant Pere Nolasc; ell era un mercader que, amb el seu  patrimoni, va dedicar-se a l’alliberament de captius, que eren venuts com a esclaus, resultat de les incursions de musulmans i pirates. El nombre d’accions va fer que els recursos minvessin i es creessin grups per a la recerca de almoines, destinades a l’alliberament de presoners.

Actualment el nombre de membres d’aquesta Ordre supera els 700 a tot el mon, i ha adaptat la seva funció a ...”l’alliberament de les noves formes d’esclavitud espiritual, psicològica, econòmica i social ...”

Algú ens ho podria explicar : comerç local a Lliçà (VI)

Una altra de les reflexions que podem fer es l’estratègia, i/o promocions, amb una clara priorització de l’abaixada de preus. Cal distingir en primer lloc entre Promoció i Oferta; la primera fa referència als diferents incentius a curt termini i, la segona, a diferents preus que podem aplicar a un determinat producte, o servei, com a estratègia comercial.

Ambdós tenen una finalitat temporal i, en cap cas, poden mantenir-se en el temps ja que, el client, ho assimilaria com el preu habitual d’aquests productes o serveis.

Un exemple : la baguette de pa, té preus que van de l’euro la unitat, fins a 0,45 cèntims, o en un objectiu agressiu el 2 baguettes per 1 euro o dues baguettes per 0,60 en dies feiners. Aquesta varietat de preus desconcerta al client que, per aquest preu, (0,30 euros una baguette), entén que el percentatge de blat ha de ser minso, atenent la resta de components (transport, manteniment frigorífic, forn, despeses de personal, ...).

No heu vist també el : 2 productes per el preu d’un, el segon producte al 70 % de descompte, emporti’s 3 i paguin dos ... tota una estratègia comercial, que ens desorienta

Un altra cas molt curiós es el d’alguns establiments que generen l’oferta amb unitats que no son les habituals : per exemple, en una peixateria, un peix a 7 euros el ½ kg, o un altra peix a 10 euros la unitat ... això també distorsiona la confiança del client.

Us imagineu que a la gasolinera posessin : Gasolina a 0,70 Euros ... el mig litre; hi ha un subconscient que valora el preu i l’estalvi com a element prioritari i pot caure en l’engany de sortir més car, que una compra mes racional

Però potser darrera d’aquestes promocions/ofertes si amaga una manca de coneixement de la realitat econòmica / financera del negoci : molts autònoms i petites empreses no valoren el que diuen els estats de comptes, i deixen a terceres persones els aspectes comptables i de tancament de l’exercici; no dic pas que no sigui una bona opció, però el que si cal es mirar-se els números, veure l’avaluació del resultat, la seva comparativa respecte d’anys anteriors, i les potencialitats per afrontar nous exercicis : si no ens donen aquesta informació, cal demanar-la.

Una bona comptabilitat ens ha de permetre veure si podem ajustar preus, i/o podem fer noves inversions ... ; una abaixada de preus, ens pot reportar un increment puntual de vendes però, a mig termini, pot ser negatiu. Cal mirar mes la rendibilitat, que el total de vendes que pugem generar.

Portar una comptabilitat, ens informa d’aquells paràmetres que ens afecten però, això comporta dedicar-hi un temps i un esforç, no pas per obligació, sinó per seguretat en el que estem fent

La Panadella : l’espai referent de la Catalunya interior

Ahir a la nit TV3 va emetre, dins del programa “Sense ficció”, el reportatge sobre la Panadella, un espai de la nostra Catalunya interior, que es troba al límit de les tres províncies i on, per raons de desplaçament, hi hem tingut ocasió de estar-hi, en diferents ocasions, i de fer-hi nit.

Parlar de la Panadella, es parlar del “Hotel Restaurant Bayona” i del “Restaurant Hostal Parada”, dos establiments on sempre hi trobarem el que cerquem durant les 24 hores del dia. De tot el reportatge, hem va quedar una sensació de nostàlgia, d’allò que forma part de la nostra vivència, de la nostra historia col·lectiva, que cal protegir. En algun altra inserció d’aquest bloc he fet esment que cal deixar rastres, del que ha estat el segle XX, en la historia diària.

No es casual que, la Panadella, estigui en un lloc cèntric del territori (al igual que esta Sant Guim de Freixenet en un punt estratègic de la línia de ferrocarril de Barcelona a Lleida). Si ens situem al mapa de fa 50 anys, les autopistes no existien i la comunicació amb la resta de la península, i les rutes del nord, passaven per la N-II, amb dos esculls importants : el coll del Bruc i la Panadella.

Fa, exactament, 40 anys que es va inaugurar el primer túnel del Bruc i, anys mes tard, un segon túnel que permet la doble direcció diferenciada; quasi ningú recorda l’antic traçat, encara utilitzable per camions perillosos que ens ratifica les dificultats, i revolts, d’aquell trajecte. Fa pocs anys que s’ha completat la totalitat del recorregut (especialment a la zona de la Panadella) retardat en diferents ocasions per les dificultats del terreny, amb el nou traçat

Crec que la Panadella pot, i ha de, ser el referent de la historia del motor i del transport, a la vegada que un lloc de partida de moltes excursions i activitats, i un punt equidistant de Igualada, Cervera o Santa Coloma de Queralt.

La Panadella del capvespre es la parada obligada per gaudir de la tranquilitat de l’indret i una invitació a gaudir dels paisatges del final del dia, amb una cuina acurada que facilita el descans. A molts indrets d’Europa es poden trobar instal·lacions hoteleres a l’entorn de les autovies, que ajuden a alleugerir les rutes llargues.

La Panadella, es una història compartida : la dels camioners, la de les sortides escolars, la dels viatjants que durant molt de temps anaven a mostrar el producte al client de la resta de la peninsula, al treballador que cerca un menu i un espai de descans, al de molts soldats que fen el servei militar a Saragossa o Osca anaven o venien de cap de setmana, al viatger que hi fa parada fer esmorçar o un petit refrigeri, o al vei que pot trobar a la Panadella un cafe i una conversa amb els cambrers de sempre ...

Ens cal tornar a redescobrir aquells indrets, que també ens parlen d’història, de la nostra historia, d’aquella que cal explicar a les noves generacions, per entendre don venim.

Qui agafi el relleu, ha d’entendre tot el contingut, perquè una Panadella sense valorar l’història d’aquestes pedres i d’aquestes persones i vivències, no tindria sentit ...

PD.  No voldria deixar d’esmentar un altra referent com el “Quatre Estacions” a prop de Vic, i d’altres establiments que mes modestament han ajudat a fer mes planers els viatges dels traginers, dels primers vehicles i camions; molts van començar com petites cases de menjar, oferint el millor producte, cuina de cada indret, i un llit on descansar

21 setembre : Dia de l’Alzheimer

Periòdicament, s’organitzen diades anuals que ens apropen, i ajuden, a recordar determinats fets i, en aquest cas, la sensibilització vers una malaltia moderna.

Moderna en el sentit de que, fa uns 100 anys, es va començar a delimitar i a definir determinats símptomes que ajudarien en el seu diagnòstic. Malauradament la majoria de malalties afecten als òrgans físics de la persona; algunes, malalties greus, van minant-los fins a deixar-los sense funcionament. L’Alzheimer és molt diferent i va provocant lentament la nostra mort intel·lectual i, per tant, perdent la nostra identitat, la nostra memòria, i el coneixement de l’entorn i de les persones properes i estimades.

Fa vuit anys, a la diada de Sant Jordi, la meva mare desprès d’uns anys de patiment i de no poder-nos comunicar amb ella, va morir; moltes vegades havia somiat amb tenir una mare amb qui poder compartir nets, i que ells n’aprenguessin de la seva avia.

Realment el més difícil es fer l’apropament a la malaltia : crec que, als inicis, hi poden haver símptomes que confonen, de vegades els imputem a l’edat, a una errada; d’altres es la pròpia persona malalta qui no li dona importància i li busca una excusa. Cal estar molt amatents amb els nostres grans, especialment a les persones que viuen soles, a aquelles que fan coses que no son habituals ... malauradament son els professionals mèdics qui ho han de diagnosticar però, nosaltres, els més propers, hem de vigilar.

En tot aquest procés de la malaltia, hi ha uns grans oblidats : els cuidadors, els familiars propers, els quals han de tenir una disposició total envers aquests malalts, fet que ocasiona un patiment i un cansament físic i psíquic, que cal fer mes planer amb la implicació de tots

Cal que tot l’entorn de les persones, suposadament malaltes, actuï coordinadament perquè el procés de la malaltia, si es confirma, sigui el mes digne, i que els hi puguem fer costat fins al final.

L’Aplec de Palaudaries : La parròquia no soc jo, som tots

Aprofito les paraules que apareixen destacades al “9Nou”, en l’edició d’avui, pag 12, encara que ens les podem sentir adreçades a cadascun de nosaltres.

Ahir varem estar a l’Aplec de Palaudaries, del terme municipal de Lliçà d’Amunt, un indret en un raconet envoltat d’urbanitzacions però que manté l’encant de la seva església i d’un entorn de camp i boscos. Ens hi varem aplegar 11 persones, comptant amb el Mossèn, els dos musics, i sis veïns representatius d’aquest indret, agregat fa anys a Lliça, però que manté l’església, i la titularitat de parròquia.

No cal dir que, les converses, van estar al voltant d’aquesta minsa assistència, que s’ha anat reduint als darrers anys, enfront de festivitats, de fa 10 i mes anys, on per exemple a la diada de  Sant Esteve ens aplegàvem, una quarantena de persones, en una església amb esquerdes, que apart del fred que acostuma a fer-se sentir en la diada posterior a Nadal, ens preocupava més la solidesa del propi edifici.

Segur que podem i així hi ha persones que ho han fet pales, de que hi havia un o altre responsable, de que l’any proper seria diferent ...; segur que hi ha una part de responsabilitat de tots i cada una de les persones i responsables de que l’església de Palaudaries funcioni. No podem tampoc esgrimir la manca d’interès o financiació de l’Ajuntament : sortim d’una etapa on, moltes activitats culturals, han estat subvencionades i, per tant, la seva organització no s’ha autofinançava; ara en temps en que els recursos minven, i es prioritzen, algunes activitats culturals es veuen abocades a la seva desaparició com, per exemple, les audicions de sardanes que a Lliçà d’Amunt fa anys que no es celebren en tot l’any.

Cal posar en funcionament, el que anomenem la societat civil aquesta que pren iniciatives : no calen grans recursos ni actes superflus. Cal tornar a donar sentit a cada festa, implicar-hi en els continguts i garantir la tradició amb respecte del que han estat i de la que s’espera siguin.

Aquesta es la Catalunya que lluita colze a colze per fer que cada dia, es mantinguin aquestes petites referències.