L’honestedat i l’exemple

Aquests dies, els informatius, van plens d’aquella actualitat que no voldríem sentir : del sentit d’aprofitament, no generalitzat però si arrelat, en determinats ambients; aquesta sensació, de furgar en el passat, no deixa indiferent : ni ens hi pot deixar; tenir a l’abast uns recursos públics (o privats, en el cas d’empreses) i fer les mil trafiques directament a la butxaca o, d’altres mes subtils, bordejant els límits de la llei i de la honestedat, han fet d’aquest fet un esport nacional, del qual en tenim destacats especialistes.

Potser, no tindria aquesta sensació de burla quan s’apliqués la justícia, i els mecanismes, que tota bona organització hauria de tenir establerts, per a garantir l’aplicació dels recursos a les finalitats i objectius previstos.

La prepotència amb que, alguns implicats, s’expressen dona a entendre que el fet devia esser tant generalitzat que ho consideren del més normal.

Però potser l’efecte més pervers que te tot això és la sensació d’impunitat, de guany fàcil que arrela a la població, en general, i una sensació de que tothom hi esta ficat.

Per això l’exemple es vital : cal retornar al respecte, al treball honrat al front de les institucions i entitats i valorar els recursos públics com quelcom limitat que cal preservar i aplicar amb molt d’encert.

D’altra part, la suma d’edificis desproporcionats, de costos i manteniments alts, o sense una finalitat concreta, ha reduït els recursos, en èpoques bones econòmicament, i que ara trobem a faltar aquestes inversions.

Hem de recuperar la capacitat d’exemple de tots, i de cada un de nosaltres, com a mirall de les noves generacions; del que es pot fer i del que es correcte, d’allò que es especulatiu i pervers, respecte dels interessos generals.

Ho reitero sempre que puc : en aquests 62 anys de vida he actuat honestament; tinc uns recursos proporcionals a l’esforç de la meva vida laboral; amb això hem sento més que agraït però, a la vegada, hem queda una sensació de tristor per embrutar l’esforç col·lectiu, en benefici d’unes persones aprofitades.

Tenim la nostra partitura ?

Un dels primers plaers de l’any es, escoltar, el concert de Cap d’Any, que ha esdevingut una tradició, i que es la televisió ens apropa des de Viena encara que, en els darrers anys, es va consolidant una opció alternativa, a Figueres, en el mateix horari televisiu.

Una posada en escena impecable, unes obres musicals a l’entorn de la prolífica família Strauss, la sala d’audicions al Musikverein (amb una de les millors acústiques), la Filharmònica de Viena (amb mes d’un segle i mig de trajectòria), una ornamentació floral molt cuidada, la direcció orquestral d’en Daniel Barenboim amb molta seguretat, un cuidat grup de dansa que acompanya alguna de les peces i que ho fa des d’indrets i espais que evoquen l’època daurada en que varen esser escrites les obres, i un estudiat disseny del vestuari de la coreografia dels ballarins, tot combinant modernitat amb l’elegància dels moviments.

I a la vegada un públic entregat, expectant, atent a l’evolució de cada instrument, en un espai i moments únics ...; la televisió ens permet gaudir dels detalls, d’aproximacions de càmera, dels racons ornamentals i decoratius del propi edifici...

Però, mes enllà de tot això, hi ha un missatge, hi ha un treball d’assajos, de complicitats, d’un valor afegit, de treball compacte perquè surti tot be.

Com en la nostra vida, hi ha un moment per la formació, i un temps per a aplicar-ho; temps per implicar-nos i temps per omplir la nostra vida d’allò que ens agradi. Nosaltres hem de saber trobar el nostre instrument.

La nostra partitura es veure de quina forma nosaltres aportem a aquest engranatge comú : el poble es una orquestra, en la qual uns anem cap a la compra, d’altres al treball o al estudi, d’altres a passejar o a fer la xerrada, d’altres a casa per motius diversos, i d’altres cercant noves oportunitats laborals ...tota una petita orquestra perquè el poble rutlli i bategi.

Permeteu-me que centri el meu comentari en el Director : en aquest concert té un protagonisme basat en la seguretat amb que imposa el ritme, amb un llenguatge i gestos planers i,com si es tractes d’una feina senzilla, deixa que l’Orquestra flueixi harmoniosament.

En un moment determinat va deixar la posició prioritària de Director i va recorre tot l’escenari saludant a tots els components de l’orquestra mentre, aquests, continuaven tocant la peça; aquestes sortides de guió (si es permet l’expressió), no serien acceptades, sinó s’entenguessin que no desvirtuen l’essència de l’acte, ni la solemnitat del mateix.

Ens ve a demostrar que si cadascú coneix el nostre paper, la nostra situació dins la societat, el nostre instrument i les capacitats que tenim, poden fer grans coses; ens calen directors que ens facin sentir, però que no es fessin sentir i que, a la vegada, ens sàpiguen transmetre els valors del que anem a fer.

Hem de començar l’any amb aquesta predisposició.