L’honestedat i l’exemple

Aquests dies, els informatius, van plens d’aquella actualitat que no voldríem sentir : del sentit d’aprofitament, no generalitzat però si arrelat, en determinats ambients; aquesta sensació, de furgar en el passat, no deixa indiferent : ni ens hi pot deixar; tenir a l’abast uns recursos públics (o privats, en el cas d’empreses) i fer les mil trafiques directament a la butxaca o, d’altres mes subtils, bordejant els límits de la llei i de la honestedat, han fet d’aquest fet un esport nacional, del qual en tenim destacats especialistes.

Potser, no tindria aquesta sensació de burla quan s’apliqués la justícia, i els mecanismes, que tota bona organització hauria de tenir establerts, per a garantir l’aplicació dels recursos a les finalitats i objectius previstos.

La prepotència amb que, alguns implicats, s’expressen dona a entendre que el fet devia esser tant generalitzat que ho consideren del més normal.

Però potser l’efecte més pervers que te tot això és la sensació d’impunitat, de guany fàcil que arrela a la població, en general, i una sensació de que tothom hi esta ficat.

Per això l’exemple es vital : cal retornar al respecte, al treball honrat al front de les institucions i entitats i valorar els recursos públics com quelcom limitat que cal preservar i aplicar amb molt d’encert.

D’altra part, la suma d’edificis desproporcionats, de costos i manteniments alts, o sense una finalitat concreta, ha reduït els recursos, en èpoques bones econòmicament, i que ara trobem a faltar aquestes inversions.

Hem de recuperar la capacitat d’exemple de tots, i de cada un de nosaltres, com a mirall de les noves generacions; del que es pot fer i del que es correcte, d’allò que es especulatiu i pervers, respecte dels interessos generals.

Ho reitero sempre que puc : en aquests 62 anys de vida he actuat honestament; tinc uns recursos proporcionals a l’esforç de la meva vida laboral; amb això hem sento més que agraït però, a la vegada, hem queda una sensació de tristor per embrutar l’esforç col·lectiu, en benefici d’unes persones aprofitades.

De quan els grans també s’equivoquen, i els petits hem d’estar amb les mateixes obligacions ...

Sempre he dit que, els petits (empreses, botigues, associacions o fundacions), sempre hem de jugar a la Lliga d’Honor amb els grans perquè estem sotmesos, a la mateixa normativa i obligacions; la diferencia es que, els “grans”, tenen departaments, persones, i recursos per atendre-ho.

Ho dic perquè un reconegut, o al menys publicitat, medicament (ja que es ven a les farmàcies), de nom “Voltadol Forte”, amb una forta campanya publicitària a TV, i amb l’anagrama de Novartis com a fabricant, té a la part frontal del tub té el text que diu “... y de la inflamación leves y ocasionales”. D’entrada sembla que hi haurien tres errades gramaticals i, el més normal, seria que digues : “y de las inflamaciones leves y ocasionales”.

El que no puc entendre és com una empresa que té tant de personal, ningú d’ells, ni de cap departament publicitari, d’impressió dels tubs, de disseny del producte, ni un comercial, ni cap departament de millora, ni cap directiu, ni cap empleat, ningú fes cap comentari al respecte ...

Segur que amb als petits no hagués passat pas ...