Monessos : + de 50 anys de trobades ...

Aquest final de mes tindrà lloc, a Bolvir prop de Puigcerdà, una nova trobada de membres de la família Monés, una tradició que bianualment reuneix a les diferents generacions d’aquest cognom.

Des de fa prop de vint anys que, no hi he assistit : circumstàncies familiars, i personals, hem varen allunyar i  ha anat passant el temps sense restablir el lligams, que teníem; fa temps, i poca a poc, he anat recuperant, a partir de facebook, contactes amb la majoria de família, fet que agraeixo.

Aquesta vegada ho hem comentat i, atenent els dos nets i la distancia, he ajornat la meva reincorporació a les trobades; dintre de dos anys els nets amb 6 i 3 anys ja estaran, ells i nosaltres, amb ànims de participar i conèixer cosins i amistats...

Encara soc del grupet de membres que vàrem assistir a la primera trobada, a la Rambla de Badalona, encara molt jovenets i sense entreveure la volada que donaria tot plegat.

Independentment la recerca familiar sempre ha estat una afició, tant col·laborant amb en Josep Monés Roses i el seu germà Llorenç, com en facilitar nous contactes a Barcelona, al Prat, o a Mallorca (aquests dos darrers amb familiars que treballavem a la mateixa entitat bancaria), o en l’assistència a molts dels actes que s’han fet. Hem participat a les sortides de Mones, de Briare,; tot un bagatge que ha ajudat a fer de les trobades un eix de relació.

No puc obviar la tasca de recerca iniciada per en Josep i Llorenç Monés fet que, amb , ens pot situar en una de les poques famílies amb aquest fons documentat, que ha estat també una forma de conèixer e interrelacionar-nos dins de l’arbre general, i que sempre els hi estarem agraïts.

Les noves tecnologies, ens han aportat finestres noves d’interrelació, nous temps que obren noves formes de comunicació i d’entendre la relació de cosins.

En aquest any estic treballant les branques Lleal i Giner, vinculades als Monés; unes i altres ens aportaran nova llum a la historia familiar.

Que tingueu una bona trobada.

Gaudir de l’arròs de la Cirera ...

Dissabte passat, la festivitat de Sant Marc, ens va aplegar per fer festa a La Cirera; no crec que ens calgui convocatòria : tots sabem que, el dissabte proper, a la diada del Sant, tenim una trobada que ajunta als veïns, propietaris, familiars i a tothom que aprecia l’indret i el poble.

Es la festa mes pròpia, a diferencia de la Mare de Deu de la Cirera on, les activitats que si fan, estan obertes a compartir amb gent dels pobles veïns i que amb el ball s’allarga fins al capvespre.

Sant Marc té dos actes tradicionals : una missa a l’església que obre en aquestes dues festes, i en altres comptades ocasions amb motiu d’algun sagrament. Després, l’aspecte més festiu, més de compartir, de la trobada i de la xerrada informal, de la trobada amb la família...

Es tradició que, l’àpat, sigui una paella d’arròs (aquest anys per a una seixantena d’assistents) cuinada per dos matrimonis : la Rosa, la Teresa, en Lluis i en Francesc, però que la comparteixen amb tothom que hi ajuda.

Un ritual, i una programació d’ingredients, sàviament incorporats en el moment oportú fa que esdevingui sempre un èxit, una paella única, amb un gust i sabor que ens apropa al millor del territori. Una paella feta al aire lliure, quan el temps acompanya.

Un petit aperitiu fa mes lleugera l’espera, abans de seure a degustar i a compartir l’arròs. Després, una taronja, un bracet de crema o de nata, el cafè i els licors, fan de la sobretaula un espai tranquil i amigable, on el temps no compta...

Jo crec que ha estat la novena vegada que hem assistit i compartit la festa de Sant Marc, que es coincideix amb les vegades que s’ha celebrat des de que som propietaris.

Una diada on ens hi sentim integrats, identificats, uns veïns més, en un indret que a nosaltres ens agrada i ens hi apropem el màxim de vegades que podem ...

Del analògic al digital... : del rellotge a les fotos d’estudi

Fa més de dotze anys en Joan Majó deia, en una xerrada, que el rellotge analògic deixaria de ser un element d’us diari i, hi haurien d’altres estris que, farien aquesta funció; jo, personalment, vaig esser escèptic en aquell moment ja que, el rellotge, es de les primeres coses que miro, i hem poso, i no entendria sortir de casa sense ell.

Es cert que el telèfon mòbil, el substitueix amb moltes avantatges (no cal donar-hi corda, ni vigilar les piles, no cal ajustar-lo, ni canviar l’hora quan canvia l’horari, pot ser a més despertador, alarma, i cronòmetre, ens diu el dia de la setmana i del mes...).

No vull deixar de renunciar al meu rellotge, el mateix que compta la meva vida, enfront d’un horari normalitzat. El nostre horari es important : ens ajuda a ser mes puntuals, a fer lent el temps quan no ens acompanya, o a l’inrevés fer curt el temps de felicitat.

El rellotge també ha estat, en moltes èpoques, un signe i símbol social : dels rellotges de cadena, als de les grans marques com a joies singulars i ostentoses.

Aquesta globalització de l’horari digital ens acosta a un altra fenomen social com és el de la fotografia digital; no crec que, en cap altra època, hagués preocupat tant tenir la imatge digital o física, com ara : fem milers de fotografies, moltes d’elles sense valor.

Tenir l’estri a ma (per exemple, el telèfon) amb característiques i qualitat que igualen, en característiques, a moltes de les maquines fotogràfiques digitals del mercat d’una determinada gamma, i  que es faciliti aquest fet, i tot allò que volem, ho guardem amb un fitxer digital.

Recordo el temps del carret fotogràfic de poques fotografies, que portaves a revelar al fotògraf de confiança, i havies d’esperar per a tenir-ho, veure-ho o fer les copies que volguessis, unes fotografies petites, moltes en blanc i negre ...

I especialment les fotografies d’estudi, aquelles que es feien en moments importants de la vida i enviaves als familiars propers, o a aquells que vivien lluny i que no podies visitar amb freqüència.

Fotografies amb el vestit de mudar, amb unes “poses” rígides, però que eren el record viu de la pròpia vida; moltes d’aquestes fotografies, d’aquests incunables (perquè son les poques referencies que tenim dels nostres avantpassats), que s’emplenen de pols en algun racó d’un calaix, tot esperant que algú els faci reviure i recordar ...

Cal comprar sis milions de roses?...

 Si, a Catalunya, som set milions i escaig de ciutadans com es possible que, hi hagi una disponibilitat de, fins a sis milions de roses per a la venda ? ...

Ja ho vaig comentar : als encreuaments, a les cantonades, amb les roses amunt i avall ... gent del comerç, al súper, els estudiants, als que no demanen ni permís, i als que en venen tot l’any.

Però potser el mes curiós es que veus autoritzades pensen que, aproximadament, un 15 per cent no s’haurien venut; per tant, estem parlant de prop de 900.000 roses que, al dia següent, ja no tenen sortida.

Aquestes roses suposen una pèrdua important per als venedors : per a molts, tot el guany, s’haurà perdut amb les vendes no realitzades.

Cal regular els llocs de venda, una autorització municipal i una taxa.

Si hi ha una oferta excessiva de flors estem devaluant el preu ...i el seu sentit

Sant Jordi i el llibre signat

Dins de poques hores els carrers, i llibreries d’arreu de Catalunya, s’emplenaran de milers de llibres esperant la seva adquisició per els ciutadans que fan, d’aquest diada, un exemple de reconeixement als autors i al seu talent creatiu.

Aquest caire festiu es veu arrodonit per la possibilitat de contactar, amb l’escriptor(a) de l’obra i, per uns segons mantenir aquesta proximitat física amb l’inspirador de l’argument que ens captivarà amb la seva lectura. En aquests segons, l’autor, ens signarà i dedicarà el llibre com un lligam complementari entre autor i lector.

Però la meva pregunta és : quin valor li aporta, al llibre, aquesta signatura ?.

Segurament si li preguntéssim, a l’autor, alguna anècdota d’aquell moment de la signatura, no ho recordaria : al llarg del dia, els escriptors(es) es desplacen a diferents indrets, on s’han anat generant cues de lectors entusiasmats amb aquest ritual; la compra anticipada del llibre, una estona de fer cua comentant amb el veí anècdotes, o noticies del llibre, i/o de l’escriptor, una aproximació nerviosa fins que arribem davant seu, una breu salutació i ens demanarà el nom de a qui volem dedicar-li el llibre, potser inclús un comentari afalagador en aquests breus segons i, una fotografia per immortalitzar l’acte.

Crec que hi ha un efecte comercial, al darrera, ja que un llibre signat, no admet retorn; moltes vegades la portada ens ha sorprès, potser el resum de la contraportada ha influït en la nostra compra o, també, hauran estat els missatges de “44ª edició”, o “Finalista al Premi xx” reclams efectius, però de vegades la qualitat literària es fluixa;  altres vegades la imatge mediàtica de l’autor ens fa comprar, més per qui es l’escriptor, que per el contingut del seu llibre.

Molts d’aquests llibres acabaran engrossint l’estanteria de moltes llars; altres seran llegits, amb dedicació i, agrairem, el detall de qui ens ha tingut aquesta gentilesa.

Al final del dia més enllà de la participació massiva, i festiva, dels catalans haurà estat noticiable el “ranking” de llibres mes venuts quan, aquest, no hauria d’esser l’objectiu.

El comprador ha de fer confiança a l’escriptor(a) : que bo seria que els llibres es poguessin retornar, si no ens han convençut : potser així podríem analitzar als autors, mes reconeguts per els lectors o, inclús, la obligació posterior de validar, amb una nota, el que ens ha semblat ....

Setmana Santa :Tradició, espectacle, i quelcom mes ...

La part lúdica, de la setmana santa, ha anat agafant força a partir de les vacances escolars i dels, tres o quatre, dies festius a nivell laboral, o de setmana sencera que algunes empreses permeten fer. El caire estricte de fa uns anys, s’ha anat relaxant i poques televisions fan programacions especifiques, mes enlla de les repeticions de produccions cinematogràfiques (Ben Hur, Quo Vadis, els 10 Manaments ...), i alguna retransmissió de processons.

Les pastisseries, a partir del diumenge de rams, ja llueixen amb les seves creacions de les mones, tot esperant seduir, als mes joves, amb alguna disseny amb xocolata que serà demanada, als padrins, com a detall i referencia de la diada.

Mes enllà, d’aquest entorn, hi ha la percepció de que participa en la litúrgia d’aquests dies : des de la tradició de qui sent l’orgull de participar-hi, fins qui ho veu com un espectacle.

A Catalunya, tenim representacions pròpies arrelades : les Processons del Silenci, els Armats, les representacions de la Passió, la Processo de Verges, els Monuments de Divendres Sant a Olesa de Montserrat ... manifestacions que superen l’àmbit religiós per esdevenir, actes col·lectius.

Per posar un exemple : les representacions de la Passió requereixen la participació, i complicitat, d’un nombre de persones que pot rondar el miler (entre actors en escena, l’equip tècnic, el de maquillatge o de vestuari que requereix una obra d’aquesta complexitat). Actuacions en les quals hi intervenen, moltes vegades, diferents generacions d’una mateixa família. Segur que, a partir de l’espectacle, de la participació, de sentir i escoltar aquest relat, també s’interioritza i, segur que, mes d’algun passatge els farà qüestionar i veure la transcendència del que es descriu.

Traslladant-nos al sud de la península o a Castella, les processons de Setmana Santa, congreguen gent devota del país, amb turistes bocabadats però, davant de les imatges, del seu ritual, de les particularitats de cada confraria, de la musica (o el silenci)que les acompanya, de la devoció dels que hi participen, i amb esforç treuen cada any els passos, també es pot endevinar aquest relat intern que traspua de nosaltres i ens fa compartir moments molt sentits ...

Santa Prisca, Santiga : raons per ser-hi ...

En recordança de la Montse Surroca, i amb l’agraïment a totes les persones que, des de l’associacionisme, defenseu el  llegat de la historia i la tradició

Els meus records de Santiga són petits flaixos, de fa prop de cinquanta anys, anant a dinar amb els meus pares a la casa de menjars de Ca’n Trompeta en un indret, on l’església, es feia present des de qualsevol lloc; més tard, he recordat algun exemplar dels Goigs editats el 76, recollits o comprats en alguna visita o excursió posterior.

En el retorn, que hem anat fent, amb la Concepció a les festivitats i altres esdeveniments, Santiga ha estat un dels primers llocs a recuperar i, a redescobrir, aquest raconet on encara es pot intuir el passat agrícola però, encerclat per la carretera i polígons.

De seguida ens va encuriosir la intensitat i el projecte : el manteniment d’una església apuntalada, que es resistia a decaure, amb l’empenta d’en Jaume i de la Junta; uns anys d’obres, de recerques i excavacions, han permès retornar, i veure, les diferents etapes i a consolidar, i compartir, els aspectes religiosos amb els aspectes artístics que hi ha a l’església.

Fa unes setmanes, varem estar a la festivitat de Santa Prisca que ens aplega a recordar la tradició de l’eucaristia i del panet beneit que, ens ha de deslliurar de les adversitats d’aquest any que s’inicia.

Assegut en els minuts previs a l’acte, estava pensant com podia explicar-li a alguna persona que no conegui el lloc, el que representa, perquè el llenguatge de les emocions i les percepcions no té paraules ...

Crec que hi ha raonaments per als quals podria fer encuriosir o, al menys, fer despertar la voluntat de conèixer aquest indret singular : la primera argumentació es l’església; difícilment podríem trobar una lliçó d’història més vital, més representativa ... només cal deixar-se portar per els racons, per la compactació de les pintures,de tot el que si representa i el que hi diuen, de diferenciar els espais històrics i el rastre que n’han deixat i fer la visita externa, també entenedora del conjunt; aquesta reflexió podria acompanyar la vivència espiritual i religiosa però, aquesta, es una situació que ens ha de qüestionar el nostre interior i veure-ho, es un acte voluntari i personal.

La segona argumentació seria l’entorn : aquesta tranquil·litat i serenor que si respira, a pocs metres de la carretera,del polígon industrial, i de les naus que a banda i banda de la carretera fan un seguit de construccions fins al nucli de Santa Perpetua.

Escoltar el soroll de l’aigua, al safareig davant de l’església, passejar per alguns dels camins, tot bordejant camps treballats, escoltar els ocells que hi fan estada, o pas, com un oasi enmig del ciment ...

També podríem fer esment del que ens uneix, el que fa que, malgrat sigui un cap de setmana fredós del gener, la mandra i la comoditat no siguin impediment per ser-hi. Tant important és aquest ser-hi, com el fer pinya (colze amb colze) amb veïns, coneguts, i familiars. Deia l’Antoni Farrés, Alcalde que va ser de Sabadell, on vaig néixer, que un poble, no es la suma de cinquanta o cents cases una al costat de l’altra, sinó la relació,les vivències del dia a dia, el suport i el compartir que la fan esser quelcom especial; per això en qualsevol dels actes que al llarg de l’any s’organitzen a Santiga no tindria sentit sinó pensem que hi ha quelcom més que ens hi ajunta.

Potser hi hauria una darrera de les meves argumentacions; caldria observar detingudament la imatge, per exemple la de Santa Prisca; potser no hi trobaríem quelcom remarcable artísticament però si que, ens faria reflexionar, en com generacions i generacions s’hi han acostat  a trobar-hi l’escalf, la companyia, la resposta i la serenor. Ara son els colors, les banderes, els ídols, els símbols o els estris tecnològics que els fem eixos principals de les nostres vides ... però situats al mig d’aquest espai de pagès, la imatge era quelcom mes que la identificació en un lloc : imatge, sant(a), indret és quelcom que es barreja a l’interior.

Per això, per nosaltres, anar a Santiga es això i molt més : es el fet de ser-hi, de deixar la mandra matinera d’un dia de gener, per fer pinya, colze amb colze.

I aquest panet de Santa Prisca, té tota aquesta essència, del blat proper, de les vivències compartides, del sentiment identitari, del que et fa sentir, i de l’empenta que et dona per entomar nous reptes personals i col·lectius.

Mentre puguem, intentarem ser-hi ...

100 i + : Santa Perpetua, a punt

Avui fa cent anys, un grup de persones signava el manifest fundacional del que, ara, és la Societat de Carreters de Santa Perpetua; era un dimarts, i el dilluns següent, la primera diada de Sant Antoni, fa 10x anys.

Un fet que va mes enllà de les persones que ho varen signar i varen veure, en la festa, un motiu de fer pinya, de fer festivitat, la diada del Sant però, també, de fer homenatge als animals que compartien el dia a dia a pagès, o al poble. Animals que mantenien una vinculació molt estreta amb el seu propietari : cavalls per a llaurar el camp, transportar la família, els estris, o la collita, o per fer recorregut a altres indrets.

Cal destacar la voluntat que si reconeix de fer : “solo objeto recreativo...”. “fiesta popular...” en els estatuts inicials, i la necessitat de deixar per escrit quelcom que devien esser unes trobades informals de feia mes temps. Crec que es important de ressaltar-ho perquè, al darrera, no hi havia una voluntat gremial, de compartir estris, o de fer-hi transaccions.

Cavalls, carros, carretes, estris, guarniments ... tot un intangible vist des de l’òptica actual, que es rememora cada 17 de gener a la festivitat i, al carrer, amb un calendari de poblacions, on la festa es reparteix al llarg de la primera meitat de l’any.

Una historia viva que cal mantenir, preservant el caràcter identitari de la tradició i del que va ésser com a forma de vida, de la vessant actual més lúdica i moderna.

Jo no tinc aquesta vivència : ho he comentat en altres ocasions, els meus quatre avis havien treballat al mon del tèxtil. Fa tres anys, amb motiu de ser la Concepció, abanderada 2013 de la Societat a Santa Perpètua, ens hi varem vincular com a socis i, hem intentat participar-hi en la majoria d’actes programats. Aquest any hi serem, compartint com sempre, amb veïns, familiars i coneguts, la vitalitat d’aquesta festa commemorativa.

A gaudir-la ...

En especial recordança, a les persones que ho feu possible, a les que han transmès aquests valors, i a aquelles que en moments difícils mai ens han fallat ...

Que fem amb els mags d’Orient ? : Tots hi tenim responsabilitat

Aquest any, les cavalcades dels Reis Mags, han estat enfrontades mediàticament; la irrupció dels nous ajuntaments -gestionats amb pactes de partits, i coalicions, menys implicats amb l’església e intentant marcar aquest punt equidistant, entre totes les opinions- ha fet que, les cavalcades, no hagin generat una opinió unànime.

Ja vaig manifestar en un anterior post : http://feliumones.blogspot.com.es/2015/11/el-recorregut-de-la-cavalcada-de-reis.html, la poca implicació de l’església, i de les entitats relacionades, en la preservació d’aquesta tradició.

Davant  l’ostentació de carrosses, i altres elements que envolten aquest esdeveniment, no hi ha el tacte de ser solidari, d’afavorir la proximitat dels mags d’Orient, i del missatge que ofereixen; ens cal

a)      Des de l’església, afavorir la convergència de la festa, més propera a la resta de dates nadalenques, amb la finalitat de poder competir amb altres elements incorporats de la cultura nord-americana, i que no estan arrelats però que estan fent forat.

b)      Cal liderar des de l’església novament l’organització, i/o implicació, en els elements mes definidors, del missatge.

c)       S’ha de limitar la parafernàlia suplementària : els mags d’Orient, eren savis, potser poderosos, intel·lectuals ... però aquesta identificació reial -distant a dalt de les carrosses- no afavoreix la proximitat.

d)      Aquest mags serien de països com Síria, Iran, Albània, Sudan, Jordània, Egipte ... països per els quals, si haguessin vingut en aquest 2016, segur que haguessin fet servir els presents per ajudar a moltes famílies i, oferir el nen Jesús, el més important la presencia, l’adoració, i el fet del naixement.

e)      No te cap sentit que passem setmanes demanant ajuda als ciutadans, per ajudar als altres i que, l’Ajuntament, assigni recursos a fer un “mapping” a la façana de l’Ajuntament, o fer un castell de focs...

f)       Fa mesos varem omplir diaris, i noticiaris, sobre els refugiats sirians; a data d’avui, encara estant perduts en alguna frontera, i poc ho hem recordat en aquestes diades.

g)      Cal avançar en fer cavalcades conjuntes entre pobles, per afavorir la limitació de despeses, i tornar a cavalcades més austeres.

h)      Es cert que no hi ha una iconografia pròpia dels mags d’Orient, mes enllà de retrats, fets molts segles desprès; caldria identificar aquells elements que li son propis, per afavorir la coherència. Per exemple : ningú es planteja que, el Pare Noel, tingui un vestuari diferent al que té, ni una imatge diferent de la que coneixem ...

Quin missatge volem donar als nostres fills, i nets ... ?

L’estrella de Nadal : apropar-nos a la seva exclusivitat

El Nadal gràfic ens aporta imatges de tot tipus : de les més idíl·liques amb la neu i les muntanyes d’hivern, les que representen el naixement, les del Pare Noel i els mags de l’Orient, la llum de les cases americanes, engalanades amb tota mena de lluminàries, la dels elements decoratius per a la llar , els avets adornats i, sobretot, les nadales virtuals que aquests dies inunden els correus electrònics.

Davant d’aquesta diversitat de imatges i missatges nadalencs (alguns directes, i d’altres que apel·len el sentiment emocional), cal que des de la comunitat religiosa s’identifiqui clarament el missatge mes contundent del que aquestes festes representen. Crec que l’estrella de Nadal, hauria d’esser el signe inequívoc, que identifiques l’esperit i sentiment de la mateixa, que continues essent aquella guia, que no ens acompanyes un dia sinó, de forma continuada, ens ajudes a cerca el camí correcte ...

Al menys aquesta es la meva opinió...

Pre-nadal : El Nadal proper

Aquest diumenge passat, 20 de sembre, ens varem reunir amb el meu germà, cunyada, neboda i parella, amb el meu fill, i nets, i amb la Concepció i jo; aquest haurà estat el primer Nadal de l’Oriol entre nosaltres ...; una estona abans havíem anat a visitar als meus tiets, plegats, com a signe i felicitació nadalenca.

Recuperar el contacte personal, de visita o al voltant d’una taula, és un d’aquells requisits nadalencs, que he recuperat amb el temps; recomposar ponts, amb la família, sorgits a partir de la voluntat personal de fer-ho.

Des de fa alguns anys celebrem el Nadal, el cap de setmana abans : compromisos familiars i viatges no sempre ajuden a coordinar agendes i voluntats.

El Nadal és una data, amb majúscules : un ritual de cuina, esdeveniment religiós i de quelcom que surt de l’interior per a ajudar a obrir-nos. Moltes vegades la manca de parents propers, amb els quals hem compartit de joves aquestes diades ens fa ser curosos i, de vegades, aïllar-nos i evitar la celebració.

Cada vegada a la tarda de Nadal, es veu mes gent al carrer, pul·lulant d’un lloc a l’altre, cinemes, bars, teatres ... tot allò que no ens recorda la festivitat. Sobta que en un dia, especial com el Nadal, no trobem elements com per mantenir una sobretaula sense preses.

Fa uns anys vaig comentar en aquest bloc que el brou de Nadal, es quelcom més que un menjar, és la simbiosi de molts productes que s’uneixen per fer quelcom d’únic, singular, que té un sabor únic i familiar i que, la seva olor, va traspasant estades i habitacions, per entrar dins nostre, i fer-nos sentir i emocionar.

Que passeu aquestes diades de la millor forma possible, amb la voluntat de que siguin realment properes, i fruit del consens de tots... que les gaudiu.

Com diuen els americans, un dia per donar gracies ...

Avui es el dia d’acció de gràcies, festa arrelada principalment als Estats Units; una diada que no arrelat entre nosaltres, però que té connotacions, i arrels profundes. Una festa que recorda l’arribada dels primers colons, dels primers immigrants anglosaxons  a Amèrica i, la seva relació amb els natius indis compartint coneixements i ajuda perquè, les primeres collites d’aliments, siguin profitoses. Aquest és l’origen, el que diríem l’excusa, d’aquesta festa arrelada i festiva.

Però, sobretot, és una festa intima, familiar; una festa que no es pot perdre, una festa que ajunta i fa retornar, a la llar familiar, als que durant l’any estan lluny o atrafegats i que, per una estona, deixen les preocupacions, telèfons i altres mitjans, per dedicar-se als més propers.

Acció de Gracies es aquell dia que no admet excusa : reunir per un dia, o un sopar, tota la família al complert, amb un ritual i una gastronomia pròpia.

Des d’un punt de vista més material, aquest dia marca, d’una part, el inici de la temporada pre-nadalenca i com que, el divendres, es pont hi ha el “Black Friday” unes super-rebaixes per començar a fer les primeres compres nadalenques.

Els que pugueu, ajunteu-vos i gaudiu : cal donar gracies, sobretot, als més propers ...

Petra de “Seis Hermanas” ...

No acostumo a comentar al bloc, series, ni debats televisius, o altres programes però, el cert, es que aquests capítols diaris tenen l’encert d’oferir la imatge del Madrid encasellat, i caduc però, a la vegada, d’una societat i persones que lluiten per trobar un nou futur. D’aquests personatges, el de “Petra”, es el que representa la lluita diària, senzilla, encoratjadora, de la voluntat d’aprendre a llegir, o de la lluita interna envers els seus sentiments.

Els meus quatre avis, van estar treballant en el sector tèxtil, del cotó i la llana, en els moments de la Catalunya mes fabril, d’aquella que emplenava les ciutats de xemeneies altes però que, també, en altres racons de Catalunya i d’Espanya també formava part del ADN familiar. Encara avui, el sector tèxtil de distribució, continua essent un dels puntals del comerç i de les franquícies.

La sèrie ens ajuda a situar-nos i es una veritable lliçó d’història, d’apropar-se a moments i situacions de la vida quotidiana, del moviment i dels sentiments, del tràfec i de la suor, dels neguits i les rialles; aquesta vida que , difícilment, podem imaginar visitant alguna de les colònies tèxtil,s o habitatges que hi havia, avui buits i museïtzats al llarg dels rius catalans.

Però “Petra” no seria creïble, si darrera d’aquest personatge no hi hagués la Cristina Olcina, actriu que té la vivesa de donar-li aquella vitalitat per afrontar les vivències d’una Petra anònima, treballadora, que no defalleix, i que es el pal de paller de casa seva.

Gracies a totes les “Petra” ...

Davallada als cementiris ?

No soc d’anar al cementiri més enllà de les dates de primers de novembre o, d’ocasions que ho requereixen quan acompanyes a fer el darrer recorregut a algun familiar, o amic. Son visites on el temps és el que menys importa i, cal deixar-se portar, per la sensació de tranquil·litat i respecte generalitzats. Això no obsta perquè hi trobem aquelles reflexions que ens apropen al record, i vivències, amb els éssers a qui vas a retre aquest homenatge : més per a nosaltres i, per el respecte que ens han merescut.

D’entrada, aquest any, hi he percebut una baixada en el nombre de persones assistents, tant per la facilitat d’aparcament com per el fet de, demanar als empleats del cementiri, que ens ajudessin a accedir a un dels nínxols superiors, on hi fa falta un camió articulat, i que varen venir molt ràpid. Hi ha un altra sensació, bastant desagradable, amb el nombre d’adhesius (de colors diferents, segons l’any) en que es demana als titulars, dels nínxols, de contactar amb la gestora de la funerària, per a, suposem, liquidar deutes pendents, i que posa en qüestió la vulnerabilitat de les restes ja que, si no hi ha contacte, els nínxols poden quedar rescindits i disponibles i, les restes, passar a un lloc comú.

Hi pot haver un ventall ample de situacions que ho provoquin : la manca de descendents, la deixadesa d’aquests, o les baralles entre familiars, la residencia en altres indrets, la mort sobtada de la persona que ho gestionava, o la manca de recursos ... Això també provoca que, molts nínxols, restin oberts i sense propietari, que reforça l’idea de que les costums. estan canviant.

El cementiri es el lloc on ens enfronta al nostre origen, ens ajuda a vincular la nostra historia i a donar sentit a la vida, en la mida que també serà el nostre destí. No es estrany que, cada vegada mes, a la que tenim una mort propera s’hagi de recórrer a professionals que ajudin a mitigar el dol, i a afrontar-lo.

Ens cal temps per afrontar els revessos de la vida, a gaudir dels bons moments, i fer homenatge als que ho han fet possible ...

El recorregut de la cavalcada de Reis ...

Hi ha una qüestió que sempre m’ha intrigat i és el perquè, durant la vigília de la festa de l’Epifania, la cavalcada dels Reis de l’Orient no fa una visita a l’església local; pot semblar una pregunta sense sentit, però m’agradaria fer-hi un raonament, al plantejar-la.

D’una part unes administracions publiques, que es manifesten laiques i, que han de ser curosos amb la llibertat religiosa de cada un dels ciutadans, son les primeres que organitzen aquest esdeveniment –la cavalcada- com un acte mes i, per tant, sense traslladar als participants i espectadors el sentit religiós del que es fa. Igualment l’afegitó del Patge Reial una desena de dies abans, també sol ésser organitzada per els mateixos ajuntaments, o per entitats alienes a l’església, per exemple centres comercials ...

Hi han altres manifestacions en la vida de Jesús en que és la societat civil, i mes concretament les confraries, les que s’encarreguen de mantenir la festivitat i el sentir del fet religiós : es el cas de la Setmana Santa, on les imatges (que generalment estan a les esglésies), i les processons, estan organitzades per aquestes entitats, tant en els recorreguts com en la logística pròpia de l’esdeveniment.

Mes a prop tenim en cas de les representacions de la Passió, històricament centrades en quatre poblacions, i que son organitzades per entitats pròpies, a mig camí entre una organització religiosa i una entitat cultural, i les representacions dels Pastorets, amb la celebració properament del centenari del text d’en Folch i Torres, també vinculades a col·lectius o entitats properes a l’entorn de l’església.

En un i altra cas, la participació en aquets actes, reforça la vinculació envers el fet religiós i, en la majoria de casos, les activitats socials s’allarguen durant la resta de l’any. No entenc com, l’església, no té un paper més actiu en el disseny, estètica, objectius de la festa, i en la transmissió dels motius de la mateixa ...

En un moment en que hi ha una major incidència dels”personatges” com el Pare Noel, i altres aliats, que pressionen a nivell de carrer,  de mobiliari, de complements i de “merchandising”, s’hauria de replantejar aquesta festa, ja que pot caure, en una festa consumista, fet que desvirtua l’origen. El regal de Reis és, i ha de ser, un petit detall, com aquell que varen deixar al cobert de Betlem, personalitzat, pensat, reflex de l’estimació que li tenim a la persona a qui va adreçat; el somni, la il·lusió, el regal ostentós, no pot esser moneda de canvi de l’estimació dels mes petits ...

La castanyada : un segon carnaval ?

Aquesta festa entronca amb la tradició, amb allò que perdura i, ens recorda, les formes de fer transmeses al llarg dels anys; la història ens la situa la vigília de Tots Sants i, ve lligada, a aquesta com un àpat  gastronòmic, relacionat amb els productes propis de la tardor (panellets, castanyes, moniatos ...).

El temps meteorològic no ajuda a situar-nos;  a finals d’octubre és una època, en anys no tan llunyans, que sol ésser de fredors considerables i, per tant, aquesta menja –consistent - ajudava a suportar els rigors de les nits de tardor. Tampoc  ajuda l’aïllament del fet de la mort, com a element inseparable de la vida, i enterrem als nostres morts amb rapidesa.

D’altra part, la manca de continuïtat en la visita als cementiris fa que, molts d’ells, quedin sense responsables titulars dels mateixos, les concessions es liquidin, i les restes passin a llocs comuns, així com el nombre d’incineracions que van en augment.

Encara mes preocupant es l’imparable presència dels personatges Halloween, arribats dels Estats Units, amb tota la parafernàlia i “merchandising”, que té cada vegada més adeptes.

Aquest any, el preu dels pinyons, ha fet que el preu per kg. del panellet elaborat sigui quasi prohibitiu , s’hagi de recórrer, a substituts de igual preséncia i menys contingut saludable, llevat dels fets a casa.

Si també hi afegim que a les escoles, el fet de la castanyada, es tracti com a aïllat del fet del record, i del sentit  d’homenatge als nostres morts, mes enllà del fet religiós, ens queda una festa que s’està derivant, cap a un segon carnaval, on el que més es prioritza és la disfressa.

Però per contra, la diada d’acció de gracies dels nord-americans, es una tradició que aquí no ha arrelat, i que hauria d’esser la diada perfecte de la família i del record i agraïment als nostres orígens.

Si nomes volem fer el fantasma ... i fer por, es que estem perdent quelcom de nosaltres mateixos.

Tenim la nostra partitura ?

Un dels primers plaers de l’any es, escoltar, el concert de Cap d’Any, que ha esdevingut una tradició, i que es la televisió ens apropa des de Viena encara que, en els darrers anys, es va consolidant una opció alternativa, a Figueres, en el mateix horari televisiu.

Una posada en escena impecable, unes obres musicals a l’entorn de la prolífica família Strauss, la sala d’audicions al Musikverein (amb una de les millors acústiques), la Filharmònica de Viena (amb mes d’un segle i mig de trajectòria), una ornamentació floral molt cuidada, la direcció orquestral d’en Daniel Barenboim amb molta seguretat, un cuidat grup de dansa que acompanya alguna de les peces i que ho fa des d’indrets i espais que evoquen l’època daurada en que varen esser escrites les obres, i un estudiat disseny del vestuari de la coreografia dels ballarins, tot combinant modernitat amb l’elegància dels moviments.

I a la vegada un públic entregat, expectant, atent a l’evolució de cada instrument, en un espai i moments únics ...; la televisió ens permet gaudir dels detalls, d’aproximacions de càmera, dels racons ornamentals i decoratius del propi edifici...

Però, mes enllà de tot això, hi ha un missatge, hi ha un treball d’assajos, de complicitats, d’un valor afegit, de treball compacte perquè surti tot be.

Com en la nostra vida, hi ha un moment per la formació, i un temps per a aplicar-ho; temps per implicar-nos i temps per omplir la nostra vida d’allò que ens agradi. Nosaltres hem de saber trobar el nostre instrument.

La nostra partitura es veure de quina forma nosaltres aportem a aquest engranatge comú : el poble es una orquestra, en la qual uns anem cap a la compra, d’altres al treball o al estudi, d’altres a passejar o a fer la xerrada, d’altres a casa per motius diversos, i d’altres cercant noves oportunitats laborals ...tota una petita orquestra perquè el poble rutlli i bategi.

Permeteu-me que centri el meu comentari en el Director : en aquest concert té un protagonisme basat en la seguretat amb que imposa el ritme, amb un llenguatge i gestos planers i,com si es tractes d’una feina senzilla, deixa que l’Orquestra flueixi harmoniosament.

En un moment determinat va deixar la posició prioritària de Director i va recorre tot l’escenari saludant a tots els components de l’orquestra mentre, aquests, continuaven tocant la peça; aquestes sortides de guió (si es permet l’expressió), no serien acceptades, sinó s’entenguessin que no desvirtuen l’essència de l’acte, ni la solemnitat del mateix.

Ens ve a demostrar que si cadascú coneix el nostre paper, la nostra situació dins la societat, el nostre instrument i les capacitats que tenim, poden fer grans coses; ens calen directors que ens facin sentir, però que no es fessin sentir i que, a la vegada, ens sàpiguen transmetre els valors del que anem a fer.

Hem de començar l’any amb aquesta predisposició.