Mones i LLeal : Historia compartida ...

Fa uns dies vaig demanar-li a la Sra. Coloma LLeal si tenia informació del meu besavi, Josep Monés Bosch, que es va casar amb la Bàrbara, i amb la Maria LLeal la seva germana (en segones núpcies) ja que, els LLeal, és de les poques nissagues que guarden un llibre on, si registraven detalls de la vida familiar; al cap d’uns dies vaig rebre una publicació on es fa un anàlisi, detallat, del contingut d’aquest llibre així com d’altres percepcions que ajuden a entendre els diferents moments.

Voldria reproduir parcialment, i sense identificar, el detall de l’inventari que es fa dels utensilis de la cuina, en un testament : “... en la cocina : un caldero, un cazo, y un cántaro pequeño todo de cobre y un calentador de cama de lo mismo con su mango de hierro. Una chocolatera y una olla de ojadelata. Un cubo para sacar agua. Un almirez de piedra con su mano de madera. Un cucharetero  de madera con algunos cubiertos de lo mismo. Seis vasos de cristal. Cuatro botelles pequeñas de vidrio. Una porcion de platos de pisa. Otra porción de vidriado. Unas tenazas, un tostador, un trespies y una pala todo de hierro. Un cuchillo grande de cortar el pan.”

Estem parlant d’uns 160 anys; avui en dia mirem les nostres cuines i, si haguéssim de fer l’inventari , emplenaríem fulls i fulls, d’estris, maquinaria, útils per a determinades verdures, o un ganivet del peix, ... elements que hem anat adquirint i ara molts resten arraconats.

Com en la vida mateixa tenim moltes coses a l’abast i, de vegades, poques d’importants

Per això retrobar aquesta historia viscuda es tot un plaer; segurament aquests avantpassats tenien just allò per viure, allò que els servia per al seu dia a dia però tenia quelcom molt millor : la capacitat de seure al capvespre, de compartir vivències al costat del foc, de parlar i escoltar i de participar d’aquest saviesa popular (coneixement) que, a partir dels refranys i les dites, era tot un compendi dels millors llibres de text.

Amb totes les seves limitacions, amb els estris mes rudimentaris, amb cap comoditat, ni horaris al treball o a la casa, varen fer possible la nostra existència avui ...

Per això mai podrem agrair-ho suficientment : el que si podem fer és deixar constància d’aquests fets, de recollir-ho, i de compartir-ho

Que vols que et regali per el dia del pare ? ...

Fa dies la Nuria, la meva filla, hem va fer aquesta pregunta, i jo li vaig respondre amb un somriure.

Els que hem coneixen(eu) ja sou coneixedors de que un regal, no en soc partidari de rebre’n, encara que si puc n’ofereixo en el moment que ho veig, sense esperar aquestes dates pròpies de l’any.

En aquesta etapa de la vida, poques coses tangibles, ens fan falta o en valoro la seva possessió, i per tant hi ha altres coses que et fan sentir agraït.

Aquest any del 63 aniversari, serà també especial : d’una part la finalització del període de dos anys a la Comissió de Gestió de les cooperatives d’Iniciativa Social, ara al maig, i que també serà el tancament d’una etapa de compromís social i amb la societat, tant a nivell col·lectiu, com associatiu. Fet aquest que m’ha permès conèixer persones i cooperatives amb les quals he aportat el millor de les meves vivències, però a la vegada també per la coincidència (amb quasi 50 anys de diferencia) de que el meu oncle Josep Maria Mones i Giner va finalitzar la seva vida laboral activa a Cipo de Sabadell, una cooperativa nascuda, amb la seva empenta, per donar un futur mes digne i segur a persones amb minusvàlua, que en aquells moments s’havia de gestionar des d’un àmbit familiar. Avui en dia Cipo continua essent de la Sectorial.

Serà especial per aquest post’s, de mil temàtiques, però que son reflex del meu pensament i la meva forma de ser; en queden uns 25 per arribar a la fita dels 300, per poder-los imprimir i com vaig dir, en el seu moment, conèixer una mica de mi mateix, a qui li pugui interessar.

Per tant el que mes puc demanar es poc tangible : es, d’una part, continuar aprenent cada dia i compartir, el que conegui, amb qui vulgui escoltar.

Una de les coses que, en aquests moments, hem plau més es poder donar llibertat : assaborir el vol, de qui, tenint ales, les utilitza amb coneixement i seguretat, dels fills que mirant endavant cerquen noves fites, i de nets que s’emmirallaran amb els seus pares que seran els seus referents.

Els avis estarem al niu d’inici, veient el resultat d’aquest acompanyament ...

Arribar a temps ...

Fa pocs dies vaig començar una recerca, vers la historia familiar d’un altra cognom, partint quasi des de 0. Al llarg d’aquesta cerca han anat apareixent una sèrie de noms i persones, dades i fets encara no prou lligats però que, de segur, estaran interrelacionats.

Ho comento perquè, en aquests procés, he trobat fins a tres persones que han mort en aquests darrers 10 anys, en edats avançades, d’aquest mateix cognom. No dic pas que fossin persones directament implicades a la recerca però segur que haguessin aportat vivències relacionades i ajudat, a entendre, el puzle de les relacions familiars i els lligams, i conflictes, que si amaguen.

Sembla molt incoherent que, de determinades persones, tinguem fins i tot correus i converses de fa anys (amb continguts de poca alçada), missatges i whatsapp’s intercanviats amb continguts que moltes vegades ens avergonyeixen. Igualment tenim milers de fotografies, digitals, però poques que puguem guardar com a importants, amb capacitat de transcendir d’aquelles que, els nostres avis o pares, n’haurien dit de “vestit de mudar” o de “fotografia d’estudi”.

Som avançats tecnològicament però molt febles en guardar tot allò que anem experimentant al llarg de la vida;  en les darreres generacions, i pacientment, s’anava comentant prop de l’escalfor de la llar de foc : quelcom de natural, de sabiduria popular, de l’entonació que si posava, de la conversa pausada, i dels sentiments que hi afloraven.

Encara molta gent recorda les converses de carrer, el treure les cadires al capvespre a la porta, i gaudir del moment  compartit, de la tertúlia, o de la xerrada informal.

Però no voldria finalitzar aquest post, en negatiu : avui he tingut una bona noticia en la recerca. Mossèn Mateu, que es va jubilar l’any passat de Sant Vicenç dels Horts (encara que viu ara a Vilanova i la amb la seva germana) m’ha  comentat que el seu besavi era de Llorac, terme municipal on passem nosaltres l’estiu; li he comentat que sempre seria benvingut, i penso que això es un “pont”, un lligam que pot millorar el coneixement entre dues branques familiars d’aquest cognom, o al menys serà un intent ...