Els il·lustradors catalans ... : la nostra història

Estem assistint a un boom dels salons de “còmics” : el propi que porta aquest nom i, el del “manga” una varietat japonesa que també. té els seus adeptes.

El Saló del Còmic, en la seva 34èna convocatòria, va tancar ahir les seves portes i haurà estat ubicat en dos pavellons, de Fira Barcelona a Montjuic.

El còmic actual ha esdevingut, cada vegada més, un seguit d’herois i personatges fantàstics que s’adrecen a un públic jove, cercant noves aventures molts d’ells, amb campanyes publicitàries de fort impacte.

Els que potser, per edat, tenim uns anys hem gaudit i après les nostres aventures, i somnis, amb en “Tintin” reporter aventurer i en Milú el seu gos,, amb un dibuix i relat propi, on a les seves vinyetes, ens portava a la Lluna, a l’Africa, o altres indrets on calia descobrir intrigues, amb l’ajuda dels seus ajudants, i també de "Asterix", ambdos representacions del cómic europeu.

Al seu costat, un mític TBO, o “Cavall Fort” ens han ajudat a descobrir a traves de les seves vinyetes, aventures i personatges, curiositats i passatemps, mes assimilables al mon que ens va tocar viure. Al record venen capçaleres, com “Capitán Trueno”, “Hazañas Belicas”, “Roberto, Alcazar i Pedrin”, “El Guerrero del Antifaz”, “Goliath” o “Crispin” ... d’un format rectangular molt característic i que, encara a moltes llibreries de vell, es fàcil trobar-los. Tot cal emmarca-ho en una època : vistos amb els ulls d’ara ...

No voldria deixar de mencionar el treball dels il·lustradors catalans en el disseny de molts àlbums de cromos de l’època que ens permetien conèixer, animals del mon, tribus africanes, o indrets i curiositats del mon... d’un mon on encara la televisió no s’havia generalitzat.

Cromos que intercanviàvem i aconseguíem emplenar l’àlbum com una conquesta, un objectiu que a vegades costava: l’intercanvi a classe, o la compra al Mercat de Sant Antoni eren elements propis per cercar l’objectiu final. Alguns d’aquests àlbums també estaven patrocinats per “Nestle” i d’altres establiments i/o marques.

No voldria finalitzar sense fer un ressenya, i reconeixement , a en Isidre Monés Pons i, amb ell, a molts altres professionals que han fet de la il·lustració la forma visual de fer-nos entendre el mon, d’ obrir la imaginació i de posar color a una època de grisos. Per tant cal reivindicar un estil, una escola catalana de dibuix i d’afavorir un saló equivalent per posar en valor, aquesta tasca.

Gracies a tots

Arribar a temps ...

Fa pocs dies vaig començar una recerca, vers la historia familiar d’un altra cognom, partint quasi des de 0. Al llarg d’aquesta cerca han anat apareixent una sèrie de noms i persones, dades i fets encara no prou lligats però que, de segur, estaran interrelacionats.

Ho comento perquè, en aquests procés, he trobat fins a tres persones que han mort en aquests darrers 10 anys, en edats avançades, d’aquest mateix cognom. No dic pas que fossin persones directament implicades a la recerca però segur que haguessin aportat vivències relacionades i ajudat, a entendre, el puzle de les relacions familiars i els lligams, i conflictes, que si amaguen.

Sembla molt incoherent que, de determinades persones, tinguem fins i tot correus i converses de fa anys (amb continguts de poca alçada), missatges i whatsapp’s intercanviats amb continguts que moltes vegades ens avergonyeixen. Igualment tenim milers de fotografies, digitals, però poques que puguem guardar com a importants, amb capacitat de transcendir d’aquelles que, els nostres avis o pares, n’haurien dit de “vestit de mudar” o de “fotografia d’estudi”.

Som avançats tecnològicament però molt febles en guardar tot allò que anem experimentant al llarg de la vida;  en les darreres generacions, i pacientment, s’anava comentant prop de l’escalfor de la llar de foc : quelcom de natural, de sabiduria popular, de l’entonació que si posava, de la conversa pausada, i dels sentiments que hi afloraven.

Encara molta gent recorda les converses de carrer, el treure les cadires al capvespre a la porta, i gaudir del moment  compartit, de la tertúlia, o de la xerrada informal.

Però no voldria finalitzar aquest post, en negatiu : avui he tingut una bona noticia en la recerca. Mossèn Mateu, que es va jubilar l’any passat de Sant Vicenç dels Horts (encara que viu ara a Vilanova i la amb la seva germana) m’ha  comentat que el seu besavi era de Llorac, terme municipal on passem nosaltres l’estiu; li he comentat que sempre seria benvingut, i penso que això es un “pont”, un lligam que pot millorar el coneixement entre dues branques familiars d’aquest cognom, o al menys serà un intent ...

Els noms de lloc i de carrer : la identificació de la gent ...

Aquest dies tornen a ressorgir veus respecte de canvis, al nomenclàtor de diferents ciutats, i d’indrets que tenen reminiscències d’altres moments històrics i, en alguns casos, son replantejaments de assignacions de noms que no han tingut la transcendència històrica que en el seu moment se’ls hi va donar.

Aquest fet que sembla senzill, amb la substitució de les plaques als encreuaments, té un cost complementari en l’adaptació que han de fer, comerços empreses i particulars, en modificar les dades de la seva localització,

La retolació de places i carrers,neix en el moment en que els pobles esdevenen ciutats i, amb l’ampliació de carrers, cal anar identificant-los; en poblacions mes petites el noms de Carrer Major, carrer de Baix,carrer del Raval, o carrer de l’Església, recorden els noms populars amb que han estat identificats, al llarg del temps.

Al meu entendre els noms de places i carrers han d’obeir a reconèixer aquelles persones i fets referents, tant a nivell de poble com d’història del país, al igual que la denominació de instal·lacions i equipaments col·lectius ha de tenir aquesta funció.

A l’època de la segona República molts noms de pobles a Catalunya van ser modificats (especialment aquells que portaven nom de sants) . Alguns exemples : Sant Cugat del Vallès, va esser Pins del Vallès, o Santa Coloma de Queralt es va denominar  Sagarra de Gaia...

Tots aquests canvis no van arrelar i al cap de pocs anys varen recuperar els noms tradicionals.

Encara que canviem els noms, la gent els coneixerà amb el nom i referències que han representat a la seva vida ...

https://ca.wikipedia.org/wiki/Canvis_en_la_topon%C3%ADmia_municipal_de_Catalunya_durant_la_Guerra_Civil_Espanyola

Propostes que miren lluny : reobertura dels cinemes a Mollet

Aquesta setmana el Ple, de l’Ajuntament de Mollet del Vallès, ha valorat la proposta de “Camviem Mollet” de reobrir els cinemes de la Illa de Can Mula; el tema ofereix diferents vessants, i opinions : alguna d’elles prioritza la viabilitat del projecte i/o la incorporació d’un gestor privat.

En aquesta deslocalització, del comerç tradicional cap als centres multiopcions, aquests darrers han guanyat per la seva iniciativa, per la ubicació (en els mateixos) de serveis llaminers que ajudin a complementar l’oferta lúdica i comercial, i per la facilitat d’aparcament al mateix edifici.

Un d’aquests efectes llaminers (apart de les grans superfícies, i les franquícies) son els cinemes arreplegant un nombre important d’espectadors que, més enllà d’aquesta activitat, nodreixen de clientela a molts dels establiments, de menjar ràpid, que si apleguen al seu voltant i son, també, una part substancial del públic que pot entrar, i comprar, als diferents establiments (roba, roba interior, complements, joieria ...).

Per tant no es pot valorar una activitat, en particular, sense incloure-ho amb una visió més global; inclús m’atreviria a dir que es podria subvencionar el cinema, per part dels restaurants que estan al voltant, ja que una activitat es la que mou a la gent; per exemple es possible que es vulgui veure una pel·lícula, però al entrar (o fer estona) o al sortir consumim en una botiga de menjar preparat, o restaurant, generalment.

Desplaçar un possible comprador es cada vegada més complexa : la comoditat dels mitjans i del oci que arriba a casa, fa que l’atractiu d’una bona pel·lícula, es converteixi en una experiencia d’oci, amb ganes de tornar-hi, i això s’afavoreix si hi ha aquests elements complementaris.

Des de l’Ajuntament de Mollet es pot ratificar que el projecte obeeixi, i ofereixi, a Mollet i rodalia un nou servei, una comoditat, i un element mes que en faciliti la cohesió i la vida social.

Aquesta iniciativa es evident que pot sortir de la col·laboració publico privada, amb una forma jurídica de Consorci o de Cooperativa on hi participin, i s’integrin, els establiments i locals de la zona d’influència, afavorint la implantació de noves botigues i serveis.

Tampoc poden quedar fora, entitats com Emfo, les Associacions de Comerciants i Veïns ... per aportar opinió i suggeriments que permetessin arrodonir el projecte.

Al meu entendre, es una molt bona idea ...