La memòria emocional ... (298)

Des de que vaig recuperant la història dels Giner, amb altres membres de la família, he anat ratificant les mancances emocionals que arrastrava i que havien afectat a altres generacions directes; he intentat cercar com podia reflectir, en aquestes línies, i compartir aquest fet. El compartir-ho permetrà que professionals relacionats amb aquests àmbits, puguin valorar si es una situació més generalitzada, i/o pot afectar a altres persones.

He trobat algun article esporàdic a “google” sobre aquest tema (molts mes referits a intel·ligència emociona) encara que prefereixo reflectir la meva experiència :

Al igual que hi ha un llenguatge verbal, de gesticulació, n’hi ha un d’emocional, aquell que ens permet percebre determinats fets, sentiments i emocions.

Per tant podem definir la memòria emocional com la capacitat d’aprendre, emmagatzemar i recuperar informació relacionada amb les emocions; el record, conscient o inconscient de situacions emocionalment significatives.

Tradueixo, un paràgraf, de la web “La mente es maravillosa” que m’ha semblat interessant, i que diu : “...També aquí resideix el motiu de perquè les experiències de la nostra infància juguen un paper tant important en la nostra vida adulta. De nens, els records, es graven directament a l’amígdala, sense un procés verbal que els acompanyi. En aquests moments, els esdeveniments es limiten a pures emocions, sense comptar amb paraules suficients per explicar el que succeeix, i el perquè. Més endavant, a les nostres vides, aquests records emocionals sorgeixen una i altra vegada, sense que puguem controlar-los, encara que sapiguem que son irracionals.

Molts nens i adolescents problemàtics, a l’escola, son qualificats sense raons com a “tontos”; en realitat el problema no es cognitiu, sinó emocional ja que tenen dificultats per a gestionar les emocions i rauxes. I es que tot el nostre pensament esta orientat a mantenir un confort emocional. Si no ens sentim be, per molt racional que ens semblin les circumstàncies per convencen’s del contrari, no estarem en condicions de trobar l’equilibri...”

La memòria emocional és molt eficient : recordem millor aquelles coses que tenen un contingut emocional donat que, aquests records, son importants per a la supervivència i la autopreservació.

Per contra la intel·ligència emocional, ens permet vehicular de forma adient els nostres sentiments i emocions, i no caure en el impuls (en el sentit d’actuar de forma rapida, sense valorar tots els factors). Desenvolupar les habilitats emocionals ens permet tenir, un major grau d’autoestima i seguretat.

Però mes relacionat amb la manca d’aquesta memòria emocional (sense entrar en els motius, que seria objecte d’un altra reflexió mes acurada.

D’entrada aquestes persones tenim(tenen) una manca d’un element important, jo diria que un puntal, que complementàriament amb el pensament racional i el coneixement, haurien de ser la base dels nostres plantejaments, tant per gestionar les pròpies emocions, com per a valorar les persones de l’entorn

He agafat un símil per visualitzar aquesta afirmació i seria que per entendre bé una realitat necessitem tres paràmetres : alçada, amplada i profunditat, i la memòria emocional es una d’aquestes parts.

Igualment aquest factor emocional es el que ens fa veure que moltes vegades el dos mes dos no son quatre, sinó que hi ha elements que influeixen en aquest equilibri.

Crec que hi ha un llenguatge emocional, que podem copsar, però que no retenim. Moltes vegades aquesta manca emocional pot comportar un bloqueig en les respostes afectives, o també en les converses on el fet emocional hi es present.

Per contra hi ha una major capacitat d’anàlisi racional; això no interfereix en la vida ordinària, mes enllà de ser-ne conscient; encara que hi pot haver una afectació del caràcter.

Moltes vegades aquesta manca es pot materialitzar en la reduïda capacitat d’exterioritzar, o de vehicular, aspectes interns (sentiments o sensacions), per aquesta manca d’elements emocionals.

Igualment la relació familiar amb altres persones de l’àmbit familiar, es pot veure afectat e incomprès.

Potser un dels efectes, més negatius, es que aquesta situació es pot transmetre a noves generacions, d’una forma involuntària, ja que al no haver-ho percebut, els fills troben habitual aquesta mancança emocional.

No he trobat enlloc una metodologia, o una forma, en que es pugui treballar i recuperar aquesta capacitat d’enregistrar, de forma correcta, aquest fet emocional i, per tant, m’agradaria compartir aquesta reflexió per poder.

Vull demanar disculpes per alguna afirmació o incorrecció de les que s’expressen en aquest post, ja que es una percepció personal.

PD. Aquest dies s’ha publicat un article sobre “La alexitimia : el velo emocional”, dins del bloc : bloc.psicoactiva.com/la-alexitimia-velo-emocional/ escrit per Marta Guerri; en alguns aspectes del seu contingut m’hi puc identificar, però en d’altres no. Penso que qualsevol aportació en aquest camp serà agraïda.

Els avis mai moren, nomes es fan invisibles... (296)

Quan vaig veure el títol, hem va agradar, i vaig pensar que ajudaria a tancar aquesta sèrie de cinc reflexions finals d’aquesta etapa.

M’ha semblat idoni, no treure cap paraula, ni fer la traducció, per no perdre la síntesi del seu sentit.

“Me envía este bonito artículo el Dr. Rafael Tomás Caldera. Está escrito por Enrique Orschanski, médico pediatra, y se publicó en uno de los diarios de Córdoba. Aquí va:

En los últimos 50 años, nuestro estilo de vida familiar cambió drásticamente como consecuencia de un nuevo sistema de producción. La inclusión de la mujer en el circuito laboral llevó a que ambos padres se ausenten del hogar por largos períodos creando como consecuencia el llamado “síndrome de la casa vacía”.

El nuevo paradigma implicó que muchos niños quedaran a cargo de personas ajenas al hogar o en instituciones. Esta tercerización de la crianza se extendió y naturalizó en muchos hogares.

Algunos afortunados todavía pueden contar con sus abuelos para cubrir muchas tareas: la protección, los traslados, la alimentación, el descanso y hasta las consultas médicas. Estos privilegiados chicos tienen padres de padres y lo celebran eligiendo todos los apelativos posibles: abu, abuela/o nona/o bobe, zeide, tata, yaya/o opi, oma, baba, abue, lala, babi, o por su nombre, cuando la coquetería lo exige.

Los abuelos no sólo cuidan, son el tronco de la familia extendida, la que aporta algo que los padres no siempre vislumbran: pertenencia e identidad; factores indispensables en los nuevos brotes

La mayoría de los abuelos siente adoración por sus nietos. Es fácil ver que las fotos de los hijos van siendo reemplazadas por las de éstos. Con esta señal, los padres descubren dos verdades: que no están solos en la tarea y que han entrado en su madurez.

El abuelazgo constituye una forma contundente de comprender el paso del tiempo, de aceptar la edad y la esperable vejez.

Lejos de apenarse, sienten al mismo tiempo otra certeza que supera a las anteriores: los nietos significan que es posible la inmortalidad. Porque al ampliar la familia, ellos prolongan los rasgos, los gestos: extienden la vida. La batalla contra la finitud no está perdida, se ilusionan.

Los abuelos miran diferente. Como suelen no ver bien, usan los ojos para otras cosas. Para opinar, por ejemplo o para recordar.

Como siempre están pensando en algo, se les humedece la mirada; a veces tienen miedo de no poder decir todo lo que quieren.

La mayoría tiene las manos suaves y las mueven con cuidado. Aprendieron que un abrazo enseña más que toda una biblioteca.

Los abuelos tienen el tiempo que se les perdió a los padres; de alguna manera pudieron recuperarlo. Leen libros sin apuro o cuentan historias de cuando ellos eran chicos. Con cada palabra, las raíces se hacen más profundas; la identidad, más probable.

Los abuelos construyen infancias, en silencio y cada día. Son incomparables cómplices de secretos. Malcrían profesionalmente porque no tienen que dar cuenta a nadie de sus actos. Consideran, con autoridad, que la memoria es la capacidad de olvidar algunas cosas. Por eso no recuerdan que las mismas gracias de sus nietos las hicieron sus hijos. Pero entonces, no las veían, de tan preocupados que estaban por educarlos. Algunos todavía saben jugar a cosas que no se enchufan.

Son personas expertas en disolver angustias cuando, por una discusión de los padres, el niño siente que el mundo se derrumba. La comida que ellos sirven es la más rica; incluso la comprada. Los abuelos huelen siempre a abuelo. No es por el perfume que usan, ellos son así. ¿O no recordamos su aroma para siempre?

Los chicos que tienen abuelos están mucho más cerca de la felicidad. Los que los tienen lejos, deberían procurarse uno, siempre hay buena gente disponible.

Finalmente, para que sepan los descreídos:

Los abuelos nunca mueren, solo se hacen invisibles.”

Us deixo l’adreça d’origen :https://rsanzcarrera.wordpress.com/2016/01/04/los-abuelos-nunca-mueren-solo-se-hacen-invisibles/

Monessos : + de 50 anys de trobades ...

Aquest final de mes tindrà lloc, a Bolvir prop de Puigcerdà, una nova trobada de membres de la família Monés, una tradició que bianualment reuneix a les diferents generacions d’aquest cognom.

Des de fa prop de vint anys que, no hi he assistit : circumstàncies familiars, i personals, hem varen allunyar i  ha anat passant el temps sense restablir el lligams, que teníem; fa temps, i poca a poc, he anat recuperant, a partir de facebook, contactes amb la majoria de família, fet que agraeixo.

Aquesta vegada ho hem comentat i, atenent els dos nets i la distancia, he ajornat la meva reincorporació a les trobades; dintre de dos anys els nets amb 6 i 3 anys ja estaran, ells i nosaltres, amb ànims de participar i conèixer cosins i amistats...

Encara soc del grupet de membres que vàrem assistir a la primera trobada, a la Rambla de Badalona, encara molt jovenets i sense entreveure la volada que donaria tot plegat.

Independentment la recerca familiar sempre ha estat una afició, tant col·laborant amb en Josep Monés Roses i el seu germà Llorenç, com en facilitar nous contactes a Barcelona, al Prat, o a Mallorca (aquests dos darrers amb familiars que treballavem a la mateixa entitat bancaria), o en l’assistència a molts dels actes que s’han fet. Hem participat a les sortides de Mones, de Briare,; tot un bagatge que ha ajudat a fer de les trobades un eix de relació.

No puc obviar la tasca de recerca iniciada per en Josep i Llorenç Monés fet que, amb , ens pot situar en una de les poques famílies amb aquest fons documentat, que ha estat també una forma de conèixer e interrelacionar-nos dins de l’arbre general, i que sempre els hi estarem agraïts.

Les noves tecnologies, ens han aportat finestres noves d’interrelació, nous temps que obren noves formes de comunicació i d’entendre la relació de cosins.

En aquest any estic treballant les branques Lleal i Giner, vinculades als Monés; unes i altres ens aportaran nova llum a la historia familiar.

Que tingueu una bona trobada.

Arribar a temps ...

Fa pocs dies vaig començar una recerca, vers la historia familiar d’un altra cognom, partint quasi des de 0. Al llarg d’aquesta cerca han anat apareixent una sèrie de noms i persones, dades i fets encara no prou lligats però que, de segur, estaran interrelacionats.

Ho comento perquè, en aquests procés, he trobat fins a tres persones que han mort en aquests darrers 10 anys, en edats avançades, d’aquest mateix cognom. No dic pas que fossin persones directament implicades a la recerca però segur que haguessin aportat vivències relacionades i ajudat, a entendre, el puzle de les relacions familiars i els lligams, i conflictes, que si amaguen.

Sembla molt incoherent que, de determinades persones, tinguem fins i tot correus i converses de fa anys (amb continguts de poca alçada), missatges i whatsapp’s intercanviats amb continguts que moltes vegades ens avergonyeixen. Igualment tenim milers de fotografies, digitals, però poques que puguem guardar com a importants, amb capacitat de transcendir d’aquelles que, els nostres avis o pares, n’haurien dit de “vestit de mudar” o de “fotografia d’estudi”.

Som avançats tecnològicament però molt febles en guardar tot allò que anem experimentant al llarg de la vida;  en les darreres generacions, i pacientment, s’anava comentant prop de l’escalfor de la llar de foc : quelcom de natural, de sabiduria popular, de l’entonació que si posava, de la conversa pausada, i dels sentiments que hi afloraven.

Encara molta gent recorda les converses de carrer, el treure les cadires al capvespre a la porta, i gaudir del moment  compartit, de la tertúlia, o de la xerrada informal.

Però no voldria finalitzar aquest post, en negatiu : avui he tingut una bona noticia en la recerca. Mossèn Mateu, que es va jubilar l’any passat de Sant Vicenç dels Horts (encara que viu ara a Vilanova i la amb la seva germana) m’ha  comentat que el seu besavi era de Llorac, terme municipal on passem nosaltres l’estiu; li he comentat que sempre seria benvingut, i penso que això es un “pont”, un lligam que pot millorar el coneixement entre dues branques familiars d’aquest cognom, o al menys serà un intent ...

Madurar a l’arbre ...

Dedicat a la Mireia Nieto, a la seva web “Tataranietos”, i al seu treball divulgatiu vers la genealogia i el  coneixement de la mateixa.

Cada vegada més, la natura i els cultius, hem permeten apropar-me a reflexions de la vida diària i volia comentar, en aquest post, el de la fruita madura.

És molt habitual trobar al súper, fruites i verdures, que tenen una bona aparença externa però, han estat arrancats de l’arbre, o de la terra, anticipant-se al seu període òptim de recollida i, aprofitant, aquests dies de transport logístic perquè madurin, autònomament.

La fruita, a l’arbre, rep tots aquells elements necessaris, per al seu creixement i la seva maduració, en el temps que li correspon però, també manté aquesta vinculació amb les branques, el tronc i les arrels, un conjunt viu que forma una unitat. Desprès, quan la fruita estigui madura, el mateix arbre mantindrà aquests elements per a oferir-los en la propera collita.

Però, també, aquest fruit rep l’influencia externa del sol, la pluja, el fred o les tempestes ... aquells elements externs que també van forjant la nostra vida, i la de la fruita

Quan tallem un arbre, hi apareixen els signes de cada any, una anella concèntrica, una anyada que hi deixat el seu rastre ...

Moltes vegades ens trobem amb persones que es creuen madures, que s’allunyen de l’arbre familiar, i fan una vida aliena; segur que, per fora, tenen una aparença de persones formades però, en el seu interior, els hi manca la maduració, el quelcom que ens fa coneixedors de la nostra seguretat i del nostre camí.

Agafo de la xarxa aquesta reflexió : “quan no tinc dubtes de mi, quan passo per la vida amb seguretat de qui soc, quan les meves passes hem porten al lloc que vull, quan ja no ploro per petites coses, quan la meva vida comença a tenir sentit, quan ja no dubto del que soc capaç, llavors se que he madurat ...” de l’enllaç http://www.shoshan.cl/reflexiones/cuando_se_que_comienzo_a_madurar.html

Créixer no vol dir madurar; en el primer cas es un augment físic, de volum, del nostre coneixement, inclus dels nostres recursos. Madurar es quelcom més, es posar tot el que tenim en una sola direcció : aquella que ens permet avançar, realitzar-nos, i viure-ho amb plenitud.

Moltes vegades veiem persones, joves, que rebutgen o es revelen respecte de tot allò que ve de la pròpia família, de la pròpia branca de l’arbre ... i no arriben a la maduresa, a aquell punt òptim; de vegades ens forcem a trobar-lo, o ens revelem amb nosaltres mateixos.

D’aquest arbre, de la nostra branca rebem la vida i tenim, a partir de la mateixa, una capacitat vital de donar vida, d’avançar i fer que la branca esdevingui amb vitalitat i amb seguretat, un nou referent i un nou exemple ...

La vida es allò que va passant, mentre vas ocupant l’agenda ... Ens passem la vida esperant que alguna cosa passi i l'únic que passa és la vida.

Hi ha diferents versions d’aquests proverbis, d’aquestes cites, de qui en desconeixem els autors, però que ens reflexa la nostra realitat.

Moltes vegades he pensat si, amb el increment de l’esperança de vida i de les condicions de confortabilitat, hem millorat el nostre viure, i la resposta cal trobar-la en com la vivim.

La vida moderna, actual, atrafegada, ens sotmet a “esclavatges” i comoditats que ens ocupen de forma passiva : la televisió, el mòbil, el cinema, els informatius, les series de tv ... activitats que acceptem amb independència de la seva importància.

Moltes d’aquestes activitats ens individualitzen : utilitzem la tecnologia per a fer converses d’estona, sense un motiu, o anem a veure una pel·lícula que a lo millor no ens agradarà, o un programa de TV intranscendent.

D’altres vegades anem a cercar noves emocions, a indrets llunyans, exòtics ... o a cercar la darrera atracció en algun parc temàtic... o a comprar la darrera novetat tecnològica, o automobilística ... on hi deixarem l’estalvi de moltes hores de treball.

La vida, en una definició simplista, es tot allò que hi ha entre el naixement i la mort; l’espai vital on som capaços i lliures d’utilitzar aquest espai temporal, amb la llibertat que ens permet. La pròpia vida ja comporta limitacions, de salut, econòmiques...

El terme que cal preguntar-nos es com la volem viure ?, o com es la fan viure.

La vida moderna ens ha sotmès al diner : aquell element que ens permet comprar aquells elements que conformen la nostra vida i ens ajuden a viure-la; per a obtenir aquest diner hi hem d’invertir unes hores treballant.

Fa 100 anys, sense cap de les comoditats actuals, l’ambient social era molt mes directe, el tracte entre generacions,el intercanvi de productes entre veïns, o les xerrades familiars eren el motor de les vivències.

Crec que hem de fer la reflexió personal, i preguntar-nos quina es la nostra resposta : com hem viscut la vida ? l’estem aprofitant ?

Avis i nets : família transversal

El Punt Avui, de l’edició d’ahir dos de febrer, publica a la pag. 13 un reportatge amb el nom de “Un estudi conclou que els néts rejoveneixen els avis”, fruit d’un treball internacional en el que hi ha participat, entre d’altres, la universitat Pompeu Fabra de Barcelona. L’estudi arriba a la conclusió de que la relació, amb els nets, ajuda als avis a trobar un nou rol, i a sentir-se més joves de l’edat cronològica, que els hi correspon.

Com a avi, aquesta percepció es certa; un altra plantejament seria veure el que ,aquest valor afegit, aporta al net i es percebut, per aquest, com quelcom vital.

Hi ha molts nets que no poden gaudir dels avis en la mida justa; uns, perquè la suma de nets els fa fer mil combinacions per atendre’ls, d’altres perquè son percebuts per als nets com a persones amb limitacions pròpies de l’edat i no poden seguir el seu ritme, d’altres, malauradament, no en poden disposar o es troben amb malalties que limiten la seva capacitat ...

Però ni ha molts d’altres que hi posem molta il·lusió, moltes ganes de viure amb intensitat aquesta etapa de la vida esperant que, amb el créixer, poder compartir estones i activitats.

En aquest moments on el jovent esta sotmès a un “esclavatge” tecnològic (o al menys així ho identifico), cada vegada hi ha més nois i noies que es tanquen en les seves converses al mòbil, s’aïllen del mon real, i individualitzen la seva relació familiar.

Quantes coses ens perdem de les vivències i del saber dels avis : del escoltar, del ser-hi, de l’aprenentatge de les petites coses casolanes, del creixement i del coneixement, de perdre les pors i de somiar, de la nostra pròpia identitat, de la tradició i del que hem estat ...

Tant de bo hagués pogut tenir mes temps als meus avis: ara els recordo i els admiro.

Anecdotari : El mòbil d’un nen de quart ...

Aquest matí estava fullejant, l’agenda escolar, d’un noi de 4art d’un Ceip del poble que s’havia oblidat i, al full de les seves dades personals (nom i cognoms, nom del tutor, correu electrònic ...) i figurava la casella de “mòbil” i la resposta escrita que hi havia deia era: samsug galaxi, enlloc del numero de mòbil que correspondria.

No dubto que, el noi,amb la seva ingenuïtat ha pensat que li demanaven el model que tenia ja que, potser, el numero del mateix (per allò de que mai es truca ...) no el sabia.

Potser el més incongruent seria que, el model que ha indicat, no es pas dels mes senzills ni econòmics que hi ha al mercat ...

Quan et fas gran...

Poques vegades tenim la capacitat de veure’ns a nosaltres mateixos, el nostre aspecte, i la forma en que la vida va modelant les nostres faccions.

Un dels símptomes més impactants, de quan et fas gran, i que l’he viscut fa poc és : quan et trobes, en un mitjà de transport, i algú que et cedeix el seient; hem va passar en un trajecte de rodalies (de Mollet del Vallès a Barcelona-Sants); li vaig agrair al jove que ho va fer, per la seva bona intenció, i vaig declinar el seu oferiment.

Un altra fet que vull referenciar sobre aquesta situació hem va pasar al Nadal del 2014 quan el meu fill, ens va invitar a casa seva (desprès d’un dinar previ a les festes nadalenques); vaig trobar que, de sobte, era ell qui agafava la iniciativa  quan sempre havia assumit jo aquesta responsabilitat com, a pares, d’acompanyar i ajudar als fills; aquest gest simbòlic de donar la ma i d’estirar la família; va ser un moment precís en que vaig veure que el meu fill s’havia fet gran.

Deia en Ramon Garcia, conegut presentador de televisió, que ell es va adonar que es feia gran, quan un dia els seus pares li demanaven consell, en lloc de l’inrevés, com havia passat fins llavors.

Crec que hem de ser conscients de l’edat física que tenim i ajudar a que, les noves generacions, assoleixin el seu protagonisme  especialment en l’àmbit familiar.

Una hora mundial, per el cap d’any ?

El temps que és quelcom que no podem guardar, ni controlar, i que marca les nostres vides amb unes fites irreals, com si poguéssim compartimentar cada període, o tram, de la nostra vida personal, familiar o col·lectiva. Fa temps que, el rellotge de ma, aquell que compta les hores i els quarts, ha estat substituït per d’altres aparells que ens indiquen aquesta mesura : no tenim ara aquell despertador que ens avisava cap a les 8 del matí, sinó que tenim un aparell que connectat a l’hora internacional ens avisa puntualment, al segon.

Faig aquesta reflexió perquè el temps, minutat i al segon, esta entrant amb força com un dels nostres referents : el tenim permanentment a l’ordinador, al telèfon mòbil, a cada missatge que enviem ... essent notari de la nostra existència.

La meva pregunta és, si estem tant globalitzats : com es que no trobem una hora determinada per posar-nos d’acord i celebrar-ho entre tots, amb independència de la festa mes tradicional depenent de l’horari local ?.

Una qüestió que permetria fer coincidir en l’esdeveniment a famílies repartides per arreu del mon, inclús podria esser una nova excusa per cohesionar aquest mon tan insolidari, o aquesta sensació de que uns ja estan de festa del nou any, i d’altres encara estem amb les darreres compres del cap d’any.

Potser tant senzill, com que el nostre telèfon mòbil, a l’hora acordada fes un festival de colors i sons, que es reproduirien a tots els telèfons ...

De vegades somiar costa poc, però els grans canvis els tenim a l’abast ...

Per Nadal, a la botiga no hi ha el millor regal …

Aquestes setmanes són intenses : hi ha les festes més familiars, més acollidores, i més inter-generacionals de tot l’any.

Però, també, son les dates en que els establiments, els productes i els serveis més sofisticats, son oferts com a part de la festa : uns dimonis visuals, i virtuals, que ens acompanyaran i ens insistiran en els plaers i avantatges dels mateixos, perquè hi caiguem en la seva adquisició.

No soc contrari al regal, ofert com a gentilesa, com a deferència envers el familiar, l’amic, o el conegut, un detall, un present ... quelcom de nosaltres que oferim, tal com varen fer els mags d’Orient, al portal de Betlem.

Mes enllà d’això hi ha el regal que, publicitàriament, instiga la nostra part egoista i ens proposa, objectes, perfums, vehicles... que ens mostrin, davant dels altres, amb una imatge superior, per haver adquirit tal o qual marca.

Però el millor regal som nosaltres mateixos : tal com som, com ens llevem cada matí, amb els nostres encerts i mancances, fruit i resultat del recull de les nostres vivències, que ens han forjat al llarg de la vida. És un regal que, ens dura 365 dies l’any. No el podem embolcallar, ni posar-hi llacets ... es la realitat mateixa que ens ho fa mirar, amb bons ulls.

Agraïm-ho cada dia, per poder acompanyar a qui tenim al costat ...

El miracle de la diada de Sant Esteve ...

Ahir, Sant Esteve, a l’endemà de la festa de Nadal, és especial; és per a gaudir-lo : la tranquil·litat de la gent al carrer, amb les botigues tancades (llevat d’algun establiment que en fa l’excepció). Un dia per passejar, com si el temps s’hagués relaxat, per caminar i retrobar la natura, per aprofitar el bon temps climatològic, o per endinsar-nos en el bosc sense rumb ni temps, per compartir una xerrada distesa amb el veí ...

El nostre ha estat a Sant Esteve de Palaudaries, un indret on la festa patronal convida a fer la trobada anyal de les persones que apreciem el lloc; missa i aperitiu compartit al voltant del campanar i del comunidor, restaurats fa pocs anys.

Un dia que parla d’uns canelons a la taula, fruit d’una cuina, com la catalana, que reaprofita el rostit del dia abans, per a composar uns canelons gratinats, que son tradicionals; una sobretaula somiada en que el temps i la xerrada s’alleugereixen i retroben la conversa familiar i propera amb els qui l’any no ens ha donat ocasió de compartir-la.

Però Sant Esteve continua sent d’aquells que ens agrada celebrar-ho; la vida, les problemàtiques  familiars o la solitud ens allunyen d’aquestes celebracions; cal tornar a trobar-hi el sentit : per als que estiguin sols, cal només trucar a la porta del veí, o d’aquella persona coneguda, o familiar, amb qui fa temps no ens hem trobat :  segur que hi ha contesta, i podem compartir aquesta sobretaula ...

Per això la diada de Sant Esteve és tant especial ...

La missa del pollet ?

Aquest terme s’ha popularitzat,  i arrelat, com molts d’altres per identificar la missa que es fa la vigília de Nadal, a mitja tarda o al capvespre, anticipant la celebració de la Missa del Gall.

Crec que hi ha molts mes noms adients per a identificar-la que la d’aquest animalet de granja : potser dir-li, Missa Avançada/Anticipada de Nadal, Missa del Naixement o Missa Familiar de Nadal ... Les coses importants no les podem embolcallar de noms, que els hi facin treure la seva importància.

Jo vaig descobrir la Missa de la Vigília de Nadal, a la residencia on estava la meva mare, ja fa uns quants anys ... ; a mitja tarda, ens arreplegàvem residents, familiars, treballadors, direcció, tothom que voluntàriament hi volia participar, en una improvisada eucaristia a la sala principal. El compartir,aquests moments tant emotius, amb la meva mare -ja amb unes seqüeles avançades de l’Alzheimer-, amb qui ja no hi teníem comunicació ni hi podíem parlar, feia transcendir el moment; desprès compartíem l’estona amb familiars d’altres residents, amb similars problemàtiques. Uns moments de serenor, de records dels Nadals, del brou que acostumava a preparar, de l’estima que hi posava ... serenor que, es trencava, just al sortir al carrer amb les preses de la gent cercant les darreres compres per a la Nit Bona propera.

Per respecte, per el que significa, per la gent que no pot assistir-hi en horaris tardans, la missa avançada de Nadal, no pot quedar-se identificada amb quelcom que no li es propi ...

Com diuen els americans, un dia per donar gracies ...

Avui es el dia d’acció de gràcies, festa arrelada principalment als Estats Units; una diada que no arrelat entre nosaltres, però que té connotacions, i arrels profundes. Una festa que recorda l’arribada dels primers colons, dels primers immigrants anglosaxons  a Amèrica i, la seva relació amb els natius indis compartint coneixements i ajuda perquè, les primeres collites d’aliments, siguin profitoses. Aquest és l’origen, el que diríem l’excusa, d’aquesta festa arrelada i festiva.

Però, sobretot, és una festa intima, familiar; una festa que no es pot perdre, una festa que ajunta i fa retornar, a la llar familiar, als que durant l’any estan lluny o atrafegats i que, per una estona, deixen les preocupacions, telèfons i altres mitjans, per dedicar-se als més propers.

Acció de Gracies es aquell dia que no admet excusa : reunir per un dia, o un sopar, tota la família al complert, amb un ritual i una gastronomia pròpia.

Des d’un punt de vista més material, aquest dia marca, d’una part, el inici de la temporada pre-nadalenca i com que, el divendres, es pont hi ha el “Black Friday” unes super-rebaixes per començar a fer les primeres compres nadalenques.

Els que pugueu, ajunteu-vos i gaudiu : cal donar gracies, sobretot, als més propers ...

25 de novembre : sense solucions ?

Un any mes en aquesta diada recordem la indignitat d’un fet que ens afecta a tots : El Dia Internacional  contra la violència envers les dones. Una ullada que ens ha de fer solidaris amb les persones que ho pateixen, esperonar a les persones que ho coneixen i no intervenen, i limitar les possibilitats de la societat per acceptar actituds que si no ho fomenten, almenys toleren símptomes que ens haurien de preocupar.

L’estadística dels darrers anys en colpidora : 56 persones el 2012, 63 i 57 en els dos anys següents i 56, en aquest 2015, encara sense finalitzar. D’aquest 2015, si no he errat en el seu anàlisi, hi ha 9 persones amb edats entre els 20 i els 29 anys, període en el qual la persona està en formació, i amb una vida per davant.

Es evident que hi ha una manca d’encert en afrontar les línies d’acció, però hi ha dos fronts que en son prioritaris :

a)      La massificació dels mitjans, TV i cinema, on la violència, s’entrellaça sense un fil argumental, i on el cinema americà n’ha fet una al·legoria. L’influencia en aquest sentit es perjudicial, ja que provoca la sensació de que un arma es un estri normal, i de que la justícia i els conflictes es solucions d’aquest camí. Hi ha igualment un cinema britànic i nòrdic, gens menyspreable que hauríem de promocionar.

b)      Treballar la proximitat : cal millorar els horaris i fer-los compatibles, amb ocis creatius i desenvolupadors de la persona (per grans i petits), el foment de l’associacionisme com a eina social de conviure, i el treball de la vessant emocional de la persona.

Tots hi som cridats en aquesta tasca ...

Que fèiem fa 40 anys ...

El dia en que va morir el General Franco,estava fent el servei militar a Sabiñanigo (al Pirineu d’Osca). Era un acuartelament del Regiment Galicia 64, Batalló Gravenilas 25, i jo estava a la Companyia d’Esquiadors i Escaladors, fent funció de despatx. Cal dir que en aquells moments l’equipament tenia una quadra de “mulos”, i tot el necessari per al seu funcionament. El poble també vivia dels nois que estàvem fent el servei militar, des dels bars, fins al cinema dels diumenges, com d’altres petites necessitats que podies tenir

No tinc present de fer un seguiment de la malaltia que tenia i quan arribava algú de fora, es feia algun comentari. Recordo que a primera hora del dia 20 arribaven, uns minuts abans, els companys que tenien el que se’n deia el “pas pernocta”, es a dir, tenien la possibilitat d’anar a dormir fora, perquè tenien els pares o família propers. No recordo pas cap cosa especial, llevat de la sensació de neguit que comporta una situació com aquella, tant per la incertesa, com per la situació en que ens trobàvem.

Desprès del toc de diana, la noticia ja estava en boca de tots : al baixar al menjador, per al esmorzar diari, el que era el Tinent Coronel de l’acuartelament, un home gran, prim,que tothom respectava, i que devia haver estat a la guerra civil, va agafar el micròfon i amb gran silenci va comunicar la noticia : es va emocionar al dir-ho, va esser quelcom impactant.

Jo crec que el mateix dia varem estar en alerta però, a l’endemà, ens varen donar uns dies de permís suposo que, molt encertadament, per evitar problemes.

Desprès la reincorporació al cuartel, i va continuar la resta del període militar, amb tranquil·litat.

No acostumo a parlar del període del servei militar però, personalment, agraeixo haver tingut aquesta oportunitat : seria la primera vegada, fora de la família, per un període llarg i la possibilitat de conèixer altres realitats ...

Documentació segle XXI, i col•leccionisme (II)

Al darrer post feia una reflexió de la documentació, i rastre, que han deixat les diferents entitats bancàries, ara ja desaparegudes; però si fem, aquesta translació, a l’àmbit personal veurem que encara, és més restringit.

Avui en dia, és molt difícil trobar un extracte bancari, una factura de serveis, una carta personal, o un rebut d’impostos ... quasi tot ho tenim de forma digital i amb poca informació; format que té els seus beneficis, però també la possibilitat de perdre la informació, ja que tot es virtual. Igualment hi ha altres suports, tant d’imatge (vídeos Beta, cintes en Super 8, o CD de fotografies, disquettes ...), o en temes de so (“cassette”, o vinils ...) en que, cada vegada, es més difícil trobar aparells reproductors i si, no som capaços d’actualitzar el suport, podem tenir dificultats per la seva reproducció, en un futur.

No menys important és el cas de les fotografies on hi ha, una preeminència, de la fotografia digital; en un moment en que, el nombre de fotografies, s’incrementa exponencialment les que en quedaran dintre d’uns anys seran ben poques i, menys, les que tinguin un interès informatiu, o familiar.

També es important recalcar un cert ordre en aquesta documentació que anem recollim o que, vulguem guardar : cal fer anotacions a les fotografies i fer, alguna referència, als documents; si tota aquesta documentació no té un cert element argumental, i arriba a mans d’una tercera persona, aquesta no ho valorarà, ni s’entretindrà a esbrinar-ho, i moltes possibilitats de que acabin perdent-se.

Un altra tema a valorar es el manteniment del col·leccionisme, d’aquest recull de peces d’una determinada unitat o motiu, feta al llarg del temps, i que possibilita el coneixement de tradicions, fets,curiositats, publicacions ... o qualsevol altra element que sigui susceptible de reunir un nombre de peces diferenciades.

El col·leccionisme és un fet personal, quasi intransferible : un plaer solitari on, el col·leccionista, veu en cada objecte una història, un procés de recerca, de desplaçament a fires, o d’intercanvis, de la troballa d’aquella peça especial, o del descobriment de nous elements que enriqueixen el total i, moltes vegades, el compartir amb altres col·leccionistes les vivències, que son enriquidores. Aquest fet, fa que sigui molt difícil transmetre aquesta percepció, aquest intangible.

També perquè moltes vegades no hi ha “catàlegs” de peces (casos apart son el tema dels segells, i de les plaques de cava entre d’altres) i, això, comporta que la col·lecció no estigui mai complerta. Per exemple, hi ha un col·leccionisme, de sobres de sucre (glucofilia) on el propi interessat hi veu diversitat, cultura, coneixement, oci, esforç, recerca, satisfacció ... termes que no podem transmetre si no fem viure, a altres persones, aquesta passió ...

Tinc una cosina …

Els cosins, fills de germans (es) dels pares, son membres de la família que els veiem, amb els ulls dels nostres pares i, difícilment, hi tenim una coneixença amplia; en el meu cas, tinc 4 cosins directes, tres per part del meu pare, i una per, la meva mare.

Amb els temps, he tingut ocasió de reprendre un contacte continuat amb la Isabel,  majoritàriament, per correu electrònic, una eina que utilitzo sovint : d’una part perquè m’hi expresso amb més facilitat, i perquè el destinatari ho llegeix en el moment que tens temps, per fer-ho.

Moltes vegades, m’he preguntat, que es un cosí, o que esperes d’un cosí ?.

D’una part, sota aquest nom si agrupen, genèricament, tots els parents amb diferents graus d’afinitat i, amb els quals seguim les vinculacions familiars.

També dir, per anticipat, que una part dels membres familiars van endarrerint l’ordre del cognom i, moltes vegades, això en fa difícil la seva identificació directa i el seguiment;  es va perdent aquesta vinculació atenent que hi ha generacions de per mig, i es difícil trobar histories o genealogies familiars que n’afavoreixin aquest coneixement.

Normalment ,els avis cinquens, cosins cinquens, o nebots cinquens son autèntics desconeguts, llevat que, alguna circumstancia especial, (per exemple proximitat en la residencia, mateix lloc treball ...); però això serien excepcions i, en molts casos, parlem de cosins en general amb independència de la distancia entre generacions.

No hi ha manual de instruccions sobre el que ha de ser, i fer un cosí/na; en tot cas hi vull aportar la meva orientació personal :

. Hi ha uns avantpassats comuns i una història compartida; moltes vegades també podem facilitar-ne el seu coneixement, i la difusió conjunta.

. Un cosí esta en la mateixa generació; per tant les diferencies d’edat no han de ser notables.

. Té una visió propera, i externa, es a dir : coneix la nostra història perquè hi ha una vinculació i uns espais de coneixement mutu però, a la vegada, pot veure i viure la nostra historia personal, amb un grau de distancia que el fa adient, per a aportar una opinió raonada.

. El fet de ser família, permet un respecte a les idees, i confiança.

. Pot fer un paper important, en moments de mediació, o de superar i/o desbloquejar situacions.

. No es pot identificar un paper -un rol- predefinit, sinó que, les pròpies evolucions personals, donaran peu a establir aquests esquemes de relació.

. Un cosí té una percepció directa de la generació anterior i, per tant, això pot condicionar la seva relació amb nosaltres.

. No tots els cosins poden respondre o mantenir una relació similar : hi ha molts factors que hi poden influir.

. La relació amb els cosins s’ha de treballar, mantenir, trobar motius sincers de coincidència... mes enllà dels compromisos propis de la relació familiar.

. Ajuden a veure la vida des d’una altra visió i, ens aporten noves coneixences a partir de les corresponents parelles

. Potser seria el “coach familiar” actualitzat

Quan, aquest retrobament, reneix desprès de que ja no hi siguin els pares, cal entrar en un tema de voluntarietat, en el sentit de que hem de ser ambdós cosins qui valorem aquesta nova situació, i cercar un espai compartit, on ens hi sentim còmodes. Però això també comporta que aquesta acostament/manteniment del fet, esdevingui de forma oberta, que siguem capaços de trobar converses i motivacions més enlla de les clàssiques formules, de parlar del temps o de com estan els nets.

Per això, moltes vegades, demanes això: ser-hi

Gracies Isabel per ser-hi

PD. Faig extensiu al meu reconeixement a cosins de les branques Giner (Fidel, Antoni i Joan), dels Pla (Francina) i dels Carreras (Jaume), amb els també mantinc contactes sovint.