Viure els TN : Prenguem distancia ...

Molta gent hem estat enganxats als informatius, d’aquests darrers mesos, tot esperant alguna noticia diferent, per a sortir del bucle, i on les noticies s’anaven succeint, diàriament, sense modificacions importants.

Han estat tres mesos, on el temps polític, s’ha ralentitzat, tot esperant en alguna reunió, alguna nova proposta; el temps social, de la vida diària, de la gent ha continuat al mateix ritme amb les problemàtiques, pròpies de cada situació : laboral, de salut, desmoralitzacions, incomprensions ...

Tot això, salpicat d’alguna referència i/o èxit futbolístic, ens ha permès conèixer el dia a dia de molts politics, de les seves reunions, anades i vingudes, de les aficions o de la seva forma de vestir ...

M’ha recordat l’etapa del “Hola”, de fa uns 40 anys, on la tristor de l’època, es veia alleugerida amb la vida buida de molts personatges que venien les seves exclusives, i entrevistes, moltes vegades sense contingut, però tot amanit amb fotografies de vestits, vivendes i salons luxosos. Gent de l’anomenada “jet set”, toreros, folklòriques, gent del teatre o cinema, locutors, la vida reial i familiar de les diferents monarquies europees, models o “misses”, ducs i noblesa que emplenaven setmanalment, i encara ho fan- una revista reflex d’una època.

Aquesta espera de l’exemplar setmanal de la revista, tot esperant el dia de sortida, m’ha fet recordar com hem estant cercant la noticia diferent, esperançadora ...

Dependre de la noticia ens converteix en esser passius : cal prendre l’iniciativa, i cercar que la noticia en siguem nosaltres, els nostres èxits, encerts, el nostre treball, o la nostra aportació a la societat...

Paris : l’endemà del malson

Primer, va ésser un avançament -inconnex encara- al programa “8 al dia” , de divendres passat; desprès, les noticies es van anar succeint, amb mes informacions ... Va estar l’endemà quan ens varem despertar, amb l’abast real del horror, que havia colpejar la capital francesa : tots ens sentim abatuts i desconcertats.

Paris sempre ha estat, i és, la referència de la llibertat,  la del maig del 68, de l’elegància, de la cultura, del coneixement, i de la innovació i recerca en molts àmbits ... un centre de la vella Europa que no entén aquest impacte sagnant.

Podem esser avançats, tecnològicament, però l’esser humà es feble i vulnerable : la mort violenta se’ns emporta d’aquest mon persones que, senzillament, havien sortit a gaudir d’un capvespre, al restaurant, a la sala de festes, o a l’estadi de futbol. Aquesta mateixa impotència es tradueix en unes vivències, dels familiars i amics propers, que s’han truncat i, difícilment, es recuperaran d’aquests fets, i menys de poder-los entendre.

No els hi ha importat, als terroristes, quines han estat les víctimes : és una manera de fer, i de fer un mal incontrolat a la nostra societat, minant allò que ens uneix i ens cohesiona. El nombre de missatges intercanviats, a les xarxes, manifesta el meu suport i el de molts altres ciutadans, vers als amics i poble veí, al qual ens hi sentim propers, en aquest moments.

Tots hem de fer confiança a les persones que tenen, a les seves mans, la nostra seguretat ...

D’opinadors i tertulians : debat o generar implicació ?

Les cadenes de TV, han trobat un nou element d’entreteniment: els debats tant politics, econòmics, socials, esportius o de les xafarderies vers determinats personatges.

Cada noticia, rumor o, senzillament, la contrarèplica, son analitzades fins a extrems insospitats, aflorant comentaris i anàlisis, que s’allunyen del motiu inicial. Tot això genera repeticions en altres programes que se’n fan ressò. Per endavant que la llibertat d’expressió, i el respecte a totes les posicions, haurien d’esser fites de referència, però moltes vegades, l’apassionament del debat, i el moment, poden fer males pesades a qualsevol persona.

Si a això hi unim el poder, mediàtic, de la TV i la seva capacitat d’arribar a un nombre important de llars i persones, com cap altre mitja té en aquest moments, tenim un bon raonament del perquè, molts del implicats, acaben apareixen als mateixos programes, o en similars.

L’opinador emet el seu comentari, sense opció a replica : el cas més usual son les columnes a la premsa; el tertulià debat amb altres persones plantejaments, i opinions i, a partir del mateix, es genera una capacitat de poder contrastar pros i contres, amb l’ajuda d’un moderador, que en diversifica les intervencions.

Uns i altres generen debat, capacitat critica enfront de determinades situacions, una porta oberta a denunciar determinades formes de fer que, avui en dia, haurien d’estar superades.

Moltes vegades, els tertulians, tenen l’opinió més formada : veuen situacions, i solucions, ja que no es troben atrapats per altres condicionants. Llavors haurien d’oferir estratègies i situacions que permetessin desbloquejar o aportar nous elements que afavorissin la seva resolució.

Potser haurien de generar la capacitat d’engrescament de la societat civil, de persones, de col·lectius o entitats que permetessin, entre tots, sortir o al menys alleugerir la pressió mediàtica de determinades noticies que s’enquisten en el temps.

Cal afrontar els debats amb valentia, totes les vessants polièdriques que pot aportar, i oferir a l’espectador una informació clara i transparent, perquè pugui tenir opinió. Si en temes d’emprenedoria, hi han mentors, potser hauríem d’esbrinar una possible nova ocupació : Mentor de problemàtiques col·lectives …

Catalunya, amb el pilot automàtic ?

Recordo que,  al 2003, es va començar a parlar de la reforma de l’estatut vigent, fins llavors. A partir d’aquest moment ha estat un seguit de fets, eleccions ... que, de forma continuada, ens han portat fins als moments actuals. En tot aquest procés, hi han hagut moltes fites, objectius, declaracions, rumors, apropaments, líders i partits que ens han sotraguejat, han passat a la història o, inclús, ens han deixat veure la seva cara mes amarga. Però d’aquests moments, bàsicament politics, hem tingut poca ocasió de disfrutar-los, com si cada pas, o cada rumb agafat, es quedes curt de seguida.

La mobilització ciutadana de cada 11 de setembre, ha estat la manifestació lúdica i festiva, d’un sentiment que renovava forces per tirar endavant. Però realment, i més enlla d’aquesta dialèctica política, quin ha estat el tarannà de la gent del carrer, del ciutadà anònim, d’aquell a qui -tot això- hauria d’orientar-se ?

Estem en un moment en que estic detectant un “bajón” desprès de tanta pressió monotemàtica ; de les converses, a tots els mitjans de comunicació, tant escrits com a TV, als llocs de preferència en qualsevol entrevista ...; això relega, com a menys importants, noticies que hauríem de valorar amb més intensitat.

Catalunya esta funcionant, en aquests moments, per inèrcia amb una societat i administracions publiques, que ho fan sense un rumb i horitzó definits i que haurem d’esperar, encara uns mesos, per entendre l’orientació que agafarà.

No ens ho podem permetre : si nosaltres anem divagant, més enllà de les nostres fronteres, el mon continua, i anem perdent la cursa d’una societat que aspira a liderar i/o a esser pionera en molts camps, on ara anem reculant. Uns perquè troben en altres països un present mes engrescador, altres perquè han de relegar les seves inversions per a cercar moments mes estables, altres que cerquen una feina o el recolzament en situacions difícils

Aquest impasse també es aprofitat per empreses, persones i projectes per a replantejar-los o fer-los viables en altres indrets, on les circumstàncies siguin mes estables i valorades.

No crec que ens ho puguem permetre per molt temps mes ...