La frontera del “Polonia” (I)

No soc un seguidor habitual d’aquest programa; n’he vist bastants : alguns de més encertats, d’altres més crítics, però sempre amb uns gags estudiats, amb aquest tipus d’humor català, curt, centrat, intel·ligent, oportú, amb segones ...

Al llarg dels anys hi han passat politics de relleu i d’alçada, amb altres de molta mediocritat. Uns, i altres, han format aquesta societat política, en que el “Polonia” es va centrar : la sàtira política.

Però, personalment, m’hagués agradat veure-hi també reflexada la societat nostra : aquella que pateix les decisions politiques, mes enllà de les baralles de despatx .

Ens manca veure-hi, al bisbe de torn amb les seves declaracions, a l’empresari que pateix el dia a dia, al ciutadà que perd els nervis davant la burocràcia, a l’aturat a qui tothom li dona l’esquena, o a l’avi solitari que tenim arraconat en un banc d’un parc d’una gran ciutat, dels patiments del professor a l’escola, del metge que lluita amb enginy enfront d’unes retallades de recursos, a qui va al caixer automàtic i ha de lluitar amb totes les preguntes, o de qui s’enfronta a un telèfon robotitzat ...

Perquè si veiéssim reflectides, i caricaturitzades, aquestes situacions ens quan més ens podria incomodar, e impactar, i ajudaríem a moure’ns envers les solucions.

A Polonia hi hem de ser-hi tots ...

Creu Roja : ells hi son ...

Ahir, a la tarda, al centre “Mataró Parc”, en el festiu obert més proper a la festa nadalenca, amb un bullici i moviment de gent com en els millor dies... la majoria de gent somrient i carregats amb bosses i altres regals ... tota una observació que ho feia, assegut, en una cadira del bar. Un passadís de botigues on, si apleguen el més reconegut de les marques franquiciades : totes amb temptacions i objectes reclamant la nostra atenció, i compra ...

Al mig de tot destacava, una persona, en Joan B.; un senzill mostrador portàtil, amb l’anagrama vermell de la Creu Roja i, enfundat en una hermilla vermella, reclamava la nostra atenció; el cert es que, durant el temps que ho vaig observar, ningú es va aturar ...

És una historia, la de la Creu Roja, de més de 150 anys de ser hi, d’un projecte humanitari reconegut arreu, que desenvolupa projectes i atencions a molt diversos col·lectius.

Hem feia recordar als milers de persones, refugiats sirians, que romanen en algun lloc i que, ara, ja no son punt d’atenció informatiu : com podem passar davant d’una persona com al Joan, i al menys, no donar gracies.

Vaig aixecar-me de la cadira, vaig anar cap a ell, i li vaig dir, gracies per ser-hi ... moltes vegades amb això n’hi ha prou ... i ,si podem, col·laborem-hi

Paris : l’endemà del malson

Primer, va ésser un avançament -inconnex encara- al programa “8 al dia” , de divendres passat; desprès, les noticies es van anar succeint, amb mes informacions ... Va estar l’endemà quan ens varem despertar, amb l’abast real del horror, que havia colpejar la capital francesa : tots ens sentim abatuts i desconcertats.

Paris sempre ha estat, i és, la referència de la llibertat,  la del maig del 68, de l’elegància, de la cultura, del coneixement, i de la innovació i recerca en molts àmbits ... un centre de la vella Europa que no entén aquest impacte sagnant.

Podem esser avançats, tecnològicament, però l’esser humà es feble i vulnerable : la mort violenta se’ns emporta d’aquest mon persones que, senzillament, havien sortit a gaudir d’un capvespre, al restaurant, a la sala de festes, o a l’estadi de futbol. Aquesta mateixa impotència es tradueix en unes vivències, dels familiars i amics propers, que s’han truncat i, difícilment, es recuperaran d’aquests fets, i menys de poder-los entendre.

No els hi ha importat, als terroristes, quines han estat les víctimes : és una manera de fer, i de fer un mal incontrolat a la nostra societat, minant allò que ens uneix i ens cohesiona. El nombre de missatges intercanviats, a les xarxes, manifesta el meu suport i el de molts altres ciutadans, vers als amics i poble veí, al qual ens hi sentim propers, en aquest moments.

Tots hem de fer confiança a les persones que tenen, a les seves mans, la nostra seguretat ...