L’adéu del President Oro ... (II)

Hem quedo amb els darrers moments de la seva intervenció, quan despullat de la caracterització, apareix la persona que ha donat vida al personatge en uns anys intensos i variats. Les seves interpretacions han estat des de l’àmbit musical, de coreografies, crisis i critiques politiques, les mil i una cares del que es cou als despatxos ...

Crec que ha estat una caracterització impecable, amb una freqüència setmanal, que inclou també als guionistes que han sabut donar a la noticia, aquell perfil mes satíric.

Com l’autèntic President Mas, en Bruno també ha fet un pas al costat : hi hauran nous projectes, nous reptes professionals, i noves fites, allunyat de la pressió del dia a dia ...

Estarem encantats de retrobar el nou Bruno; de moment el meu reconeixement al seu treball.

La frontera del “Polonia” (I)

No soc un seguidor habitual d’aquest programa; n’he vist bastants : alguns de més encertats, d’altres més crítics, però sempre amb uns gags estudiats, amb aquest tipus d’humor català, curt, centrat, intel·ligent, oportú, amb segones ...

Al llarg dels anys hi han passat politics de relleu i d’alçada, amb altres de molta mediocritat. Uns, i altres, han format aquesta societat política, en que el “Polonia” es va centrar : la sàtira política.

Però, personalment, m’hagués agradat veure-hi també reflexada la societat nostra : aquella que pateix les decisions politiques, mes enllà de les baralles de despatx .

Ens manca veure-hi, al bisbe de torn amb les seves declaracions, a l’empresari que pateix el dia a dia, al ciutadà que perd els nervis davant la burocràcia, a l’aturat a qui tothom li dona l’esquena, o a l’avi solitari que tenim arraconat en un banc d’un parc d’una gran ciutat, dels patiments del professor a l’escola, del metge que lluita amb enginy enfront d’unes retallades de recursos, a qui va al caixer automàtic i ha de lluitar amb totes les preguntes, o de qui s’enfronta a un telèfon robotitzat ...

Perquè si veiéssim reflectides, i caricaturitzades, aquestes situacions ens quan més ens podria incomodar, e impactar, i ajudaríem a moure’ns envers les solucions.

A Polonia hi hem de ser-hi tots ...

Petra de “Seis Hermanas” ...

No acostumo a comentar al bloc, series, ni debats televisius, o altres programes però, el cert, es que aquests capítols diaris tenen l’encert d’oferir la imatge del Madrid encasellat, i caduc però, a la vegada, d’una societat i persones que lluiten per trobar un nou futur. D’aquests personatges, el de “Petra”, es el que representa la lluita diària, senzilla, encoratjadora, de la voluntat d’aprendre a llegir, o de la lluita interna envers els seus sentiments.

Els meus quatre avis, van estar treballant en el sector tèxtil, del cotó i la llana, en els moments de la Catalunya mes fabril, d’aquella que emplenava les ciutats de xemeneies altes però que, també, en altres racons de Catalunya i d’Espanya també formava part del ADN familiar. Encara avui, el sector tèxtil de distribució, continua essent un dels puntals del comerç i de les franquícies.

La sèrie ens ajuda a situar-nos i es una veritable lliçó d’història, d’apropar-se a moments i situacions de la vida quotidiana, del moviment i dels sentiments, del tràfec i de la suor, dels neguits i les rialles; aquesta vida que , difícilment, podem imaginar visitant alguna de les colònies tèxtil,s o habitatges que hi havia, avui buits i museïtzats al llarg dels rius catalans.

Però “Petra” no seria creïble, si darrera d’aquest personatge no hi hagués la Cristina Olcina, actriu que té la vivesa de donar-li aquella vitalitat per afrontar les vivències d’una Petra anònima, treballadora, que no defalleix, i que es el pal de paller de casa seva.

Gracies a totes les “Petra” ...

D’opinadors i tertulians : debat o generar implicació ?

Les cadenes de TV, han trobat un nou element d’entreteniment: els debats tant politics, econòmics, socials, esportius o de les xafarderies vers determinats personatges.

Cada noticia, rumor o, senzillament, la contrarèplica, son analitzades fins a extrems insospitats, aflorant comentaris i anàlisis, que s’allunyen del motiu inicial. Tot això genera repeticions en altres programes que se’n fan ressò. Per endavant que la llibertat d’expressió, i el respecte a totes les posicions, haurien d’esser fites de referència, però moltes vegades, l’apassionament del debat, i el moment, poden fer males pesades a qualsevol persona.

Si a això hi unim el poder, mediàtic, de la TV i la seva capacitat d’arribar a un nombre important de llars i persones, com cap altre mitja té en aquest moments, tenim un bon raonament del perquè, molts del implicats, acaben apareixen als mateixos programes, o en similars.

L’opinador emet el seu comentari, sense opció a replica : el cas més usual son les columnes a la premsa; el tertulià debat amb altres persones plantejaments, i opinions i, a partir del mateix, es genera una capacitat de poder contrastar pros i contres, amb l’ajuda d’un moderador, que en diversifica les intervencions.

Uns i altres generen debat, capacitat critica enfront de determinades situacions, una porta oberta a denunciar determinades formes de fer que, avui en dia, haurien d’estar superades.

Moltes vegades, els tertulians, tenen l’opinió més formada : veuen situacions, i solucions, ja que no es troben atrapats per altres condicionants. Llavors haurien d’oferir estratègies i situacions que permetessin desbloquejar o aportar nous elements que afavorissin la seva resolució.

Potser haurien de generar la capacitat d’engrescament de la societat civil, de persones, de col·lectius o entitats que permetessin, entre tots, sortir o al menys alleugerir la pressió mediàtica de determinades noticies que s’enquisten en el temps.

Cal afrontar els debats amb valentia, totes les vessants polièdriques que pot aportar, i oferir a l’espectador una informació clara i transparent, perquè pugui tenir opinió. Si en temes d’emprenedoria, hi han mentors, potser hauríem d’esbrinar una possible nova ocupació : Mentor de problemàtiques col·lectives …