Guardem o compartim – Digitalització Fons Rauric

Aquesta setmana ha finalitzat la digitalització dels llibres, parroquials, disponibles del indret de Rauric (terme de Llorac), que he subvencionat de forma particular. Això permetrà que, aquesta documentació, estigui consultable des de qualsevol indret.
Aquest procediment es complementari al que, altres institucions, havien desenvolupat i que, ara, amb aquesta nova opció particulars, investigadors i persones interessades hi podem col·laborar.
Rauric es un petit indret, sortint de Santa Coloma de Queralt, en direcció a Llorac, Vallfogona o Guimerà, en els límits entre les províncies de Tarragona i Lleida; la seva proximitat a Santa Coloma (uns tres quilometres), ha fet que la majoria de la població s’hagués anat desplaçant a Santa Coloma amb majors serveis i comoditats.
No tindria cap sentit, guardar uns llibres sagramentals, alguns d’ells amb quatre o cinc segles d’antiguitat, sinó son capaços, amb les noves tecnologies, de preservar-ne la seva integritat; d’una part, digitalitzant la imatge (que no patirà noves agressions), tot resguardant els originals i evitant la seva consulta reiterada, i l’acostament d’aquesta informació, evitant temes com el desplaçament a l’arxiu, els horaris, i les limitacions físiques i de reproducció dels documents.
Segurament, a partir d’aquest fet, no aconseguiríem encuriosir mes persones en el coneixement del passat recent del indret però si que, ajudarem a veure que, unes cases, ara pedres sense sostre en una majoria, poden esser valorades com espais en que unes generacions, enrere, n’havien fet un espai vital. Per les persones que ens hi hem acostat una ocasió de conèixer la realitat d’una historia que ens ho recorda i,una ocasió, o excusa per iniciar un recull històric d’allò que ha estat.
De moment, una satisfacció personal, que tindrà continuïtat ... el futur, ens dirà si ha estat la pedra de quelcom mes positiu ...

La condició de soci o membre … i els mitjans de comunicació

Avui, aquest mati, estàvem parlant dels límits en la capacitat del soci (o membre d’una entitat) de signar un article o una comunicació amb el seu nom, i la qualitat de soci d’una entitat. Jo personalment tinc una idea oberta, malgrat que hi pot haver-hi discrepàncies.

Quan un es soci, d’una entitat, accepta els estatuts de la mateixa i, per tant, esta a favor de les seves finalitats, de les normes que la regeixen, i de les accions dels òrgans directius, amb independència de que es pugui mostrar el desacord amb els instruments normatius que. la mateixa entitat, s’ha dotat.

Per tant hi ha un principi de coherència : si soc soci d’un equip esportiu, no faré elogis d’un altre en contra del que hi estic associat. Per tant, quan estic parlant o hem pregunten i dic que soc soci estic, indirectament, actuant com un membre mes, no de la Junta, però si de l’entitat i, per tant, hi ha d’haver una certa sintonia entre entitat i soci.

També hi ha altra tipus d’entitat mes identificada, en que aquesta implicació i coincidència de parers, ha d’esser total, per exemple en entitats ecologistes, entitats d’ajuda... La condició de soci te inherent un fet d’implicació i de capacitat de gaudir i esser escollit representant; la condició de simpatitzant, aficionat, seguidor … es menys compromesa. Per tant la condició de soci, i d’esmentar-ho de forma publica no hauria d’esser obstacle.

En un cas molt extrem de discrepància, les pròpies entitats tenen mitjans per resoldre situacions conflictives, i hauríem de veure l’expressió en un mitjà de comunicació, com un element favorable i potenciador de l’entitat.

Si jo fas esment de la meva condició de soci, es perquè soc conscient del que dic, i de quina forma ho dic, perquè aquesta implicació genera responsabilitat respecte de la resta de socis i membres de la Junta.

Això també es pot donar a nivell professional, quan apart del nostre nom hi posem el nombre de col·legiat, o de l’òrgan corporatiu al que pertanyem : això reforça el nostre discurs, sense que això impliqui una  representació d’aquesta entitat professional.

Crec que hauríem d’estar satisfets de poder ser membres d’entitats i de la societat civil que contribuïm i contribueix a fer i a integrar : podem estar globalitzats, però necessitem tenir uns elements referencials, ja siguin per vinculacions històriques, locals, familiars, o d’afinitat.

Una altra situació es que les entitats en general, malgrat els avenços tecnològics son cada vegada menys comunicadors de la vida associativa; els butlletins i circulars que fa uns anys eren habituals ara escassegen, i de vegades arriben a les Assemblees de Socis preguntes i qüestions que no son del cas.

La nit de Reis que no ha estat possible ...

Nuria, 43 anys, Vilanova i la Geltrú ... tres referències que ens parlen de l’enèsima vegada en que, la violència (suposadament de gènere), esquitxa l’actualitat per a apropar-nos una realitat silenciosa que, amargament, salta a primera plana.

Segurament, aquest degoteig continuat, durant els darrers anys denota quelcom, amagat, en la societat que no esta ben plantejat, encarat, ni resolt : les emocions, els sentiments d’odi neixen i es cultiven durant molt de temps i exploten amb resultats d’agressions i, malauradament, en la majoris de casos de mort.

Potser, aquest fet, també ens vol dir que no tenim una forma efectiva d’abordar-ho i, segurament, ens trobem amb una varietat de casuístiques personals, que fan difícil la seva generalització.

Hi ha veus que demanen penes i condemnes mes contundents però, això, nomes resoldria el moment posterior : cal actuar amb anticipació i dotar a la societat d’elements preventius que ajudin a detectar aquestes situacions.

D’una part una implicació mes efectiva de l’entorn (familiars, veïns, escola ...), d’altra protocols efectius que ajudin a pensar a les persones implicades que hi ha recolzament real i efectiu, i com a darrer una vigilància al jovent perquè ho vegin com una actitud a desterrar.

La pèrdua d’una persona per causes naturals forma part del nostre entorn; la pèrdua violenta d’una vida humana no hauria de ser-ho.

Sacyr : Quan falla el compromís de les paraules ...

No soc partidari d’expressar noms propis (ni de persones, ni entitats), però crec que el fet mereix diferents reflexions.
D’una part el fet de que hi surtin implicats persones i equips (que fan el seu treball correctament), especialment en empreses amb ramificacions i activitats independents les unes de les altres; però el fet es, que tot lo referent a aquesta empresa, es qüestionarà.
D’altra, els responsables del mercat de valors, haurien d’haver fet sortir del Ibex 35 aquesta entitat, ja que aquest índex hauria de puntuar i valorar tant, el volum de transaccions, com el comportament i, reputació, de les entitats que hi intervenen. Hi ha un col·lectiu de persones, e inversors, que tenen accions d’aquesta companyia i que s’han vist afectats, per una pèrdua del valors dels títols.
Una altra consideració es l’efecte negatiu que representarà, per a altres empreses, que vulguin optar a concursos a l’exterior.
Tampoc ajuda que a dia d’avui no hi hagi a la web corporativa un comunicat a l’opinió, respecte del que ha passat i de com afronta la societat aquest repte.
No voldria deixar de mencionar que els valors d’empresa, i la responsabilitat social que profusament estant a la web, difícilment son sustentables, quan es produeixen aquestes situacions.
Mes enllà també s’obre un interrogant respecte a les condicions del concurs per a l’ampliació del Canal i si, el procés, ha estat suficientment transparent o hi ha hagut interferències en la seva designació.
També cal demanar als responsables d’aquest projecte una responsabilitat, via d’errada dels càlculs dels costos inherents, que s’han vist poc treballats, o per una decisió política de la pròpia empresa que ho ha vist com una sortida endavant.
Si  la “Marca Espanya”, ja estava en moments baixos, això no ajuda a resoldre-ho : perquè sota aquesta marca estem incloent-hi empreses, treballadors, emprenedors, ... molta gent que fa de la internacionalització, una eina de supervivència.
Els esdeveniments dels propers dies ens donaran idea de la capacitat, empenta, i realitat de l’empresa en la resolució d’aquest afer.

Tenim la nostra partitura ?

Un dels primers plaers de l’any es, escoltar, el concert de Cap d’Any, que ha esdevingut una tradició, i que es la televisió ens apropa des de Viena encara que, en els darrers anys, es va consolidant una opció alternativa, a Figueres, en el mateix horari televisiu.

Una posada en escena impecable, unes obres musicals a l’entorn de la prolífica família Strauss, la sala d’audicions al Musikverein (amb una de les millors acústiques), la Filharmònica de Viena (amb mes d’un segle i mig de trajectòria), una ornamentació floral molt cuidada, la direcció orquestral d’en Daniel Barenboim amb molta seguretat, un cuidat grup de dansa que acompanya alguna de les peces i que ho fa des d’indrets i espais que evoquen l’època daurada en que varen esser escrites les obres, i un estudiat disseny del vestuari de la coreografia dels ballarins, tot combinant modernitat amb l’elegància dels moviments.

I a la vegada un públic entregat, expectant, atent a l’evolució de cada instrument, en un espai i moments únics ...; la televisió ens permet gaudir dels detalls, d’aproximacions de càmera, dels racons ornamentals i decoratius del propi edifici...

Però, mes enllà de tot això, hi ha un missatge, hi ha un treball d’assajos, de complicitats, d’un valor afegit, de treball compacte perquè surti tot be.

Com en la nostra vida, hi ha un moment per la formació, i un temps per a aplicar-ho; temps per implicar-nos i temps per omplir la nostra vida d’allò que ens agradi. Nosaltres hem de saber trobar el nostre instrument.

La nostra partitura es veure de quina forma nosaltres aportem a aquest engranatge comú : el poble es una orquestra, en la qual uns anem cap a la compra, d’altres al treball o al estudi, d’altres a passejar o a fer la xerrada, d’altres a casa per motius diversos, i d’altres cercant noves oportunitats laborals ...tota una petita orquestra perquè el poble rutlli i bategi.

Permeteu-me que centri el meu comentari en el Director : en aquest concert té un protagonisme basat en la seguretat amb que imposa el ritme, amb un llenguatge i gestos planers i,com si es tractes d’una feina senzilla, deixa que l’Orquestra flueixi harmoniosament.

En un moment determinat va deixar la posició prioritària de Director i va recorre tot l’escenari saludant a tots els components de l’orquestra mentre, aquests, continuaven tocant la peça; aquestes sortides de guió (si es permet l’expressió), no serien acceptades, sinó s’entenguessin que no desvirtuen l’essència de l’acte, ni la solemnitat del mateix.

Ens ve a demostrar que si cadascú coneix el nostre paper, la nostra situació dins la societat, el nostre instrument i les capacitats que tenim, poden fer grans coses; ens calen directors que ens facin sentir, però que no es fessin sentir i que, a la vegada, ens sàpiguen transmetre els valors del que anem a fer.

Hem de començar l’any amb aquesta predisposició.

El perquè d’un bloc ...

Aquest serà el vuitè any en que vaig començar a escriure aquest bloc; primer, d'una forma més esporàdica, i en aquest darrer any, amb 41 comentaris, he mantingut una continuitat.

Quan entres en l’hàbit d’incorporar noves entrades veus que, l’entorn en el que vius i participes, dona moltes opcions de manifestar punts de vista personals, sobre aspectes professionals, visites i llocs on vas, fets i actes en que has participat o noticies que son actualitat.

No es un bloc que pretengui incrementar el nombre se seguidors, ni que el seu contingut sigui polèmic, poc respectuós, o amb criteris predefinits : res mes enllà de la realitat.

Ha estat pensat perquè les persones mes properes, coneguin la meva opinió envers els temes que es comenten, i també a traves dels mateixos, un coneixement mes íntim.

En un proper article parlaré dels mòbils i ordinadors : de la capacitat de emmagatzemar informació e imatges i, que els fem servir com a complements del nostre cervell; però, el nostre cervell esta fet per guardar, apart d’informació, d’altres intangibles, emocionals, percepcions, olors, sensacions, tristeses, gustos ... que no es poden guardar i comprimir en un fitxer.

Gracies a tots els que hem llegiu : el meu desig de que l’any ens porti per bons camins ...

Tornem a estar al mapa...

 Dies abans de que, dilluns, la selecció catalana de futbol jugues el seu partit amb Cap Verd, vaig haver de recórrer al “google” per a localitza,r amb seguretat, on estava aquest petit estat africà; si que en tenia una referència aproximada, però la curiositat hem va fer interessar-me en altres detalls.

Ho comento perquè, ahir, al sortir el numero de la grossa de Nadal suposo que, molta gent, va a tornar a posar a Lliçà d’Amunt dins del mapa ubicant-ho, prop de Granollers. Fa anys el municipi va esser, també, a les primeres portades per les “vaques boges” (encefalopatia espongiforme bovina, en el seu nom mes tècnic), aproximadament uns dotze anys.

La sort en els jocs, i rifes mes tradicionals, no ha afavorit Lliçà amb premis que puguin merèixer ser destacats encara que l’afició, i la diversitat d’opcions, fan que els veïns hi tinguin els seus partidaris.

Aquesta vegada no havia comprat cap numero d’aquesta grossa; però en general i fixant-me en la tradicional de Nadal, si que he detectat un menor nombre de participacions (entitats que reparteixen els dècims en porcions mes petites). Suposo que caldrà valorar la incidència que hi pot tenir d’una banda el increment de l’oferta de sortejos, la varietat i freqüència dels mateixos així com la implicació fiscal, que podria representar en cas de sortir agraciats.

Solem dir : “ha tocat a ...”, quan en realitat es “ha estat venut a ...”, ja que la mobilitat actual, fa que la gent es desplaci amb molta facilitat i, més encara, en el segon premi que ha esta venut en una gasolinera

Per endavant els meus millors desitjos, per les persones afortunades : la sort te aquestes coses, d’un moment a l’altra pots veure com des d’una vessant econòmica hi ha una millora de recursos; però com diu el refranyer : el diner ràpid se’n va ràpid, i per tant el meu desig de que el import que puguin rebre el gaudeixin amb tranquil·litat i aplicant-ho amb perspectiva.

Comencem el primer dia de l’any; avui descans, concerts, i dinar : l’any pot ser llarg i cal afrontar-lo amb ànims.