Amb 1 emprenedor no fem res ...

D’un amb un, no fem res; cal que siguem com un moviment, com quelcom mes que petites iniciatives aquí i allà ...

Quan es veu el camp del Barça, o de l’Espanyol, ple de gent, de socis, de seguidors ... té un efecte potencial, es com un afegitó als jugadors, es la força de la unitat. Si veiéssim aquest camp mig ple, o buit, la sensació d’empenta seria menys engrescadora.

Per això no cal etiquetar-nos, o sentir-nos que portem una etiqueta : cal que sentim que el que fem té mes força que una petjada individual.

El moviment del 15-M ens ho ha fet veure : no calen grans actes, ni organitzacions, ni càrrecs, ni funcions ... cal l’empenta de sentir-nos útils a nosaltres mateixos, i a la societat.

Però si que cal, es sentir l’agraïment de la societat que t’envolta que es materialitza, moltes vegades, en la visita a la nostra empresa/botiga/servei, en la utilització o compra dels nostres productes, o serveis, i en rebre el reconeixement que mereix la iniciativa.

L’emprenedoria com a matèria educativa te poc sentit : es un neguit, una habilitat, o una capacitat de risc ...

Si nosaltres ens sentim orgullosos d’emprendre, en vindran més al darrera, i esperem que l’administració també tingui una estratègia sincera per a promoure-la. 

La llista que ens avergonyeix ...

Fa uns dies, el ministre Montoro, ha publicat la llista dels morosos amb la hisenda espanyola, amb imports elevats; d’entrada aquesta publicació podria ser una bona noticia però, al meu entendre, es poc encertada per els següents raonaments :

a)      Per el moment; el ministeri ja sap que el PP ha perdut la majoria del Congres de Diputats i, per tant, la continuïtat de la política del ministre i, de aquesta llista, queda en entredit.

b)      Es cert que la llista es un bon termòmetre però, també, hi mancaria incorporar-hi les deutes amb la seguretat social i amb altres organismes de l’administració, per a arribar a una xifra certa del que no s’ha ingressat.

c)       A la vegada que es fa publica aquesta llista s’hauria de salvaguardar l’honor d’aquelles persones físiques i/o jurídiques que hi figuren tant si es demostrés que aquesta xifra esta en procés judicial d’impugnació, com d’aquelles persones que han fet o liquidat, amb posterioritat, aquests imports.

Ens avergonyeix la llista en el sentit de que és la suma de diferents impagaments, i de situacions, on l’administració tributaria ha anat donant llargues, fins a fer que la situació fos irreversible, amb el perjudici col·lectiu que això representa. Si s’hagués actuat amb cautela, i en seu moment, la situació s’hagués pogut abordar amb possibilitats de redreçament, i el seu cobrament més factible.

Quan el tamany no importa, però el ser-hi SI… “20 i + Coop Iniciativa Social”

Fa quinze dies, la sectorial que ens agrupa, a 122 de les cooperatives d’iniciativa social, va organitzar una trobada que, desprès d’una primera part més interna -amb l’assemblea i dues ponències especialitzades-, es va complementar amb un esmorzar dinamitzat, que obria la part mes institucional.

Vint anys és un recorregut curt en el temps però, l’evolució de la pròpia societat, de les atencions que la mateixa ens demana envers les persones, dels serveis concertats amb l’administració i, la forma en que les pròpies cooperatives ho han afrontat fa que, aquest període, hagi estat intens, i canviant.

Per als companys/es que ens varem incorporar a la Comissió de Gestió, fa 18 mesos, ha estat tot un honor i un plaer participar d’aquest esdeveniment. Som conscients de que, aquesta, és una fita en el camí; un recorregut que és la suma de molts esforços, i de persones que, plegats, han(hem) fet de la sectorial la realitat que és avui en dia i que, el futur, podem intuir l’hem de continuar fent, de forma col·lectiva.

El tamany no importa … aquesta es una frase que va pronunciar en Tomás, de Suara, i es cert : a la sectorial hi convivim cooperatives grans, i petites, però amb la voluntat d’esser representatives, de créixer i compartir nous projectes.

Però el que ens dona la força es el ser-hi, és el quelcom que ens fa ser i viure. Aquesta voluntat es la que porta, en aquests moments, a estar a la Presidència de la Confederació i  a la Taula del Tercer Sector entitats, aquestes, que representen i lideren la representació col·lectiva d’un sector molt més ample, que el cooperatiu. Però, a més, moltes de les cooperatives a títol personal, estan implicades amb d’altres federacions i entitats intermèdies, que en garanteixen una implicació més especialitzada.

No seria de justícia, que no fes referència a en Joan Segarra, Director de Comissió de Gestió, impulsor, coordinador i representant de la Sectorial a la Confederació i a la Taula. El seu coneixement del sector i el seu tarannà fa que les reunions mensuals esdevinguin participatives, efectives, i plantejant tot allò on, les cooperatives, hi puguem aportar.

Però la sectorial es la suma, en primera instancia, de tots els que hi participem, en Joan, l’Adela, en Tomás, la Sara, la Raquel, el Miquel Angel, la Pepa, el Lluis, el Francesc, i el Jordi; i, al costat d’ells, un seguit de cooperatives amb les quals compartim principis, coincidim a les assemblees, o en altres actes i, quan es possible  ens interrelacionem o cooperem.

Ara, hem iniciat les passes d’un nou període obert, un nou camí, incert com la societat que ens envolta; estem en un moment en que la sectorial ha sabut guanyar-se el respecte, i una identitat de col·lectiu, amb empenta. Cal respondre, a aquest nou període, amb la mateixa vitalitat, amb la suma de tot el col·lectiu -que la sectorial representa-, i amb la mirada posada “en les persones” que es l’essència del que ens identifica ...

Si no hi ha classe mitja, no hi ha empresa mitjana ...

No voldria fer una descripció teòrica, dels molts autors, que han segmentat la població en diferents nivells i, arribar a la conclusió, de que hi poden haver nivells de persones amb ingressos determinats. La dinàmica del darrer segle va fer que una part de la població pogués viure del seu treball, amb independència i/o complementant l’industria; les professions liberals, artístiques, mèdiques, del transport, del comerç ... han fet que es poguessin cobrir necessitats des d’una vessant especialitzada, el que seria la, mal anomenada, classe mitjana.

Aquest nivell mitjà de riquesa, no es un concepte tancat, ni varemable, ni permanent en el temps. En els darrers 25 anys la classe mitjana ha sofert una pressió impositiva, de modificació de mercats, i de la irrupció de franquícies i marques amb molts mitjans i recursos, que han deixat fora, del mercat, molts d’aquests oficis, professionals i botiguers.

Molta, d’aquesta classe mitjana, estava sustentada per una empresa familiar i, els recursos generats en anys bons, havien anat a eixugar pèrdues, i moltes vegades minvant també el patrimoni familiar. La manca d’ajuda publica de les administracions ha fet que, moltes d’elles, hagin baixat la persiana i d’altres, amb entrebancs, tirin endavant.

En una economia pujant, aquesta classe mitjana, hauria anat reinvertint els seus recursos per assegurar la continuïtat de l’activitat productiva; ara amb la incertesa global, la manca de continuïtat familiar i la burocràcia, e impostos, que recauen sobre ells fa que cedeixin i, aquest valor afegit d’anys, es perdi.

Però també l’industria mitjana, aquella que va més enllà del talleret, o del empresari individual, ha estat durant anys el motor generador de llocs de treball, de formació, d’especialització i d’experiència; davant d’aquestes empreses, sempre hi ha estat un membre de la classe mitjana. L’empresari mitjà sempre ha estat al costat de la cultura, dels esdeveniments socials de l’entorn que li es propi, i ha donat empenta a moltes iniciatives associatives, i col·lectives.

Un directiu, no es un empresari; som bons en el primer cas i tenim molt bones escoles de negocis que ho acrediten; del segon, anem molt mancats.

Potser com passa a l’economia, ens quedaran els grans (els “rics”, els que tenen molts recursos, o han crescut amb establiments) de la distribució, i els petits (que son, i seran l’espai,on els grans no els interessa entrar).

Catalunya s’ha fet amb la suma de petites iniciatives, colze a colze, i hem de mantenir aquesta singularitat : ens cal enfortir i donar suport als petits, ajudar en la seva transmissió quan així ho aconselli, i  mantenir l’orgull dels establiments que superen els anys, adaptant-se ...

Per això hem sembla molt adient fer referència al post que, el sabadellenc, Jordi Mercadé ha inserit al seu bloc : “Com ha de ser la industria dels segle XXI”, i on fa una reflexió sobre les gran quantitats de producte que es fan, i que n’hem de forçar la seva venda i promoció quan,a lo millor, no les necessitem però hi esmercem, en aquest esforç, molts recursos dels que el planeta va escàs. Potser, aquesta industria del futur, hauria de ser mes personalitzada, més de produccions mes ajustades al que la societat demanda ...

L’exemple mes clar, es la proliferació dels “outlets”...

Tornar a l’esperit del “Viena” …

Fa anys que he estat un client, en alguns moments habitual, del Viena inicial d’aquell que, va obrir a la Plaça de Sant , de Sabadell on era el lloc de trobada del jovent inquiet dels 80. Un lloc, sense cadires i on, a la barra, t’hi feies un lloc per a degustar uns entrepans innovadors amb aquell “oiiiiido”, i amb una estètica, una rapidesa i un saber fer que s’ha anat diluint amb els temps.

Ahir, vaig estar al “Viena”, el lloc pot ser el de menys (factura T003 /1129782) i vaig demanar una amanida verda; la noia que hem va atendre, hem va recomanar una que, ni diuen de “sarda” : una mica minsa, amb un complement de oli i vinagre que just serveix per remullar les primeres fulles i, una pasta, seca i sosa; res a veure amb la amanida de la fotografia de la seva publicitat del web. Poca ajuda li fem a la gastronomia sarda.

El preu d’aquesta amanida es de 4,25 euros (707 pessetes de les antigues);  a més vaig demanar una aigua de 0,50 litres (1,65 euros o 274 pessetes de les d’abans), i una flauta de llom a 3,85 euros (o sigui 641 unitats de l’antiga moneda): en total un “dinar” per 9,75 euros, que m’ajuda a allunyar-me d’aquest indret.

Per mes “inri” posant, en lletra gran, que tenen l’entrepà recomanat per el “New York Times”, encara que, atenent el tipus de menjar d’aquell país, desconec si es una bona referència.

Hi ha un programa a TV que es diu “El Jefe Infiltrado”; jo recomanaria que algun dels alts executius de l’empresa hi fes estada a diferents locals i, copses el que veuen els clients, i el que hi diuen els empleats.

Moltes vegades ens empoltronem amb els números i els despatxos, i l’empresa ha de ser quelcom mes … i l’estada al Viena hauria d’esser allò que molts enyoraríem …

Sacyr : Quan falla el compromís de les paraules ...

No soc partidari d’expressar noms propis (ni de persones, ni entitats), però crec que el fet mereix diferents reflexions.
D’una part el fet de que hi surtin implicats persones i equips (que fan el seu treball correctament), especialment en empreses amb ramificacions i activitats independents les unes de les altres; però el fet es, que tot lo referent a aquesta empresa, es qüestionarà.
D’altra, els responsables del mercat de valors, haurien d’haver fet sortir del Ibex 35 aquesta entitat, ja que aquest índex hauria de puntuar i valorar tant, el volum de transaccions, com el comportament i, reputació, de les entitats que hi intervenen. Hi ha un col·lectiu de persones, e inversors, que tenen accions d’aquesta companyia i que s’han vist afectats, per una pèrdua del valors dels títols.
Una altra consideració es l’efecte negatiu que representarà, per a altres empreses, que vulguin optar a concursos a l’exterior.
Tampoc ajuda que a dia d’avui no hi hagi a la web corporativa un comunicat a l’opinió, respecte del que ha passat i de com afronta la societat aquest repte.
No voldria deixar de mencionar que els valors d’empresa, i la responsabilitat social que profusament estant a la web, difícilment son sustentables, quan es produeixen aquestes situacions.
Mes enllà també s’obre un interrogant respecte a les condicions del concurs per a l’ampliació del Canal i si, el procés, ha estat suficientment transparent o hi ha hagut interferències en la seva designació.
També cal demanar als responsables d’aquest projecte una responsabilitat, via d’errada dels càlculs dels costos inherents, que s’han vist poc treballats, o per una decisió política de la pròpia empresa que ho ha vist com una sortida endavant.
Si  la “Marca Espanya”, ja estava en moments baixos, això no ajuda a resoldre-ho : perquè sota aquesta marca estem incloent-hi empreses, treballadors, emprenedors, ... molta gent que fa de la internacionalització, una eina de supervivència.
Els esdeveniments dels propers dies ens donaran idea de la capacitat, empenta, i realitat de l’empresa en la resolució d’aquest afer.