Estem d’acord Sr. Naim : Europa no pot esdevenir un museu ...

El vell continent, que ha estat el gresol de les cultures clàssiques, esta patint una massificació turística, i migratòria tal com veiem, de vegades, a Barcelona.

Aquesta massificació, i les conseqüents molèsties allunyen ,al ciutadà que hi viu, a altres indrets amb mes facilitats, comoditats i serveis  per a viure.

Aquest desplaçament dels residents habituals es aprofitat, per a nous comerços i establiments, per a anar progressivament avançant cap a un canvi substancial dels barris antics.

No cal dir que casos, com el de la Barceloneta un barri amb personalitat pròpia, ham anat esdevenint un feu d’empreses de lloguer d’apartaments turístics i, els residents mes antics, s’han vist perjudicats per el soroll i molèsties de turistes que hi estan uns dies, i que no valoren el descans dels veïns més propers.

D’altra part sembla que tampoc hi ha una imatge pròpia de cada indret : estem globalitzant-nos en tots els sentits, i botigues i marques d’arreu s’instal·len a diferents països, i cuines de diferents indrets guanyen terreny, a la cuina autòctona.

Cada vegada hi ha més un tipus d’establiment enfocat al turista, com si aquest fos un element més del nostre paisatge (souvenirs, marques de luxe, creueristes...); cal mantenir els valors afegits que tenim, perquè puguem continuar gaudint del seu favor.

Catalunya i Balears també han esdevingut, a més, com a indrets de disbauxa (Magalluf, Lloret de Mar, Salou ...) on sembla que tot estigui permès.

Sinó som capaços d’incentivar la pervivència d’establiments, i edificis, propis de cada indret, de valorar la nostra cuina, tradicions i formes de fer, i de formar professionals amb vàlua, podem perdre part de la nostra identitat mes autèntica.

Per això caldria ajustar el nombre de turistes als que realment poden atendre les nostres ciutats i carrers, als serveis que oferim, fer-les mes habitables i sostenibles, i compaginant-ho tot amb la vida diària dels ciutadans locals.

Estratègies comercials no recomanables : quan la liquidació és un negoci ...

Just, en aquests darrers mesos, han tancat dos establiments propers; comerços oberts, des de feia temps, que han anat trampejant aquests darrers anys fins que, la manca d’iniciativa i de renovació comercial, han fet que tanquessin, o es traspassessin.

Fins aquí podria ser normal que, la voluntat d’un propietari, la finalització de la vida laboral, o algun contratemps fes adoptar aquesta decisió. Un dels primers símptomes d’aquesta etapa, és l’aparició dels clàssics rètols “En Liquidació”, “Proper tancament” ... i els aparadors s’emplenen de tota classe de productes, a preus reduïts, com si tot es donés a un preu de “saldo”.

Es lògic que, amb el tancament de la botiga, es volguí liquidar al màxim l’estucatge i fer liquiditat per afrontar els darrers pagaments.

El que si és legal però potser, èticament reprovable, es que aquests productes estiguin a un preu més elevat que abans de la promoció i que, els productes en liquidació, vagin sortint durant mesos com si, en aquest període ,les vendes s’incrementessin amb nous productes.

Aquesta acció que a més afecta la credibilitat del comerç local, no ajuda a que el client es fidelitzi...

Superar els límits municipals...

En aquests darrers mesos s’han anat sumant iniciatives, que cerquen la complicitat Intermunicipal, per aportar solucions als reptes socials, i econòmics, a que moltes de les ciutats del voltant de Barcelona, s’enfronten, lluny del boom immobiliari, residencial i de construcció de naus que s’han menjat espais naturals i, ara, deixen un seguit de construccions, moltes d’elles en desús.

Han estat moments de bogeria constructora, i de descontrol urbanístic, alternant industria i habitatges amb un desordre que, en pocs anys, ha canviat la fisonomia de segles de pobles i viles, per el ciment.

Dins d’aquest nou marc sorgit, i reflexionat, amb aquests anys de crisi, es poden enmarcar aquestes iniciatives : l’excusa sempre es el riu o la carretera que els fa veïnatge. L’exemple mes recent, el de l’eix del Besos, agrupant poblacions com Barcelona, Badalona, Santa Coloma de Gramenet o Sant Adrià del Besos, i que es la continuïtat d’altres iniciatives com  l’eix de la C-17 (Mollet, Granollers i Vic), o de l’eix Riera de Caldes (Caldes de Montbui, Santa Perpetua i La Llagosta), citant nomes aquelles poblacions que ho lideren.

Continua essent aliè, a aquesta tendència, el sector del comerç poc obert a innovacions i endarrerit en la seva lluita amb el comerç electrònic, i les grans marques

Però apart dels “eixos” citats hi ha altres iniciatives, entre d’altres, com els triangles CIT (Rubí, Cerdanyola del Vallès i Sant Cugat del Vallès). En l’etapa al front de la Seu local de la Fumh a Lliçà d’Amunt, vàrem defensar l’opció del triangle : Lliçà, Caldes, La Garriga, com a eix innovador i de creixement però, en aquells moments, no va tenir la resposta i suports adients.

Joc de Trons a Girona ...

No voldria caure en la similitud gramatical entre la sèrie, que s’estrenarà a nivell mundial a voltants d’aquest Sant Jordi i que ha tingut com a escenaris d’aquesta ciutat i, els darrers esdeveniments  a l’alcaldia de Girona

Hem assistit amb molta decepció a la que, en principi, havia de ser una substitució de persones a l‘Alcaldia, amb motiu de la designació d’en Carles Puigdemont com a candidat a la Presidència de la Generalitat ratificat per el Parlament.

Crec que hi ha qüestions que analitzades, amb la perspectiva que dona el temps, no deixen de ser sorprenents.

a)       Una interferència -a distancia- respecte dels mecanismes propis de relleu i que, s’haurien d’haver resolt d’una forma més intel·ligent i no tant forçada.

b)       La designació, d’una persona en concret, amb descrèdit dels altres integrants ja reflexa un grau de pressió i de desgast que, de principi, no semblava un bon començament.

c)       L’ordre de les persones a la llista, no obeïa pas a capacitat o confiança dels partits i es un engany respecte de les persones que varen votar aquests candidats i el seu ordre dins la llista.

d)       Un menyspreu evident per totes les persones que varen haver de renunciar a una posició a la llista, guanyada, i validada per la militància local i responsables dels partits; persones que si varen implicar i ho sentien, però que de sobte no els hi reconeixen la seva vàlua.

e)       Mes disgust perquè la renuncia d’aquestes persones no ha valgut per res ja que, amb la renuncia del Sr. Ballesta, queden apartats de possibles noves opcions.

f)        Absurd també per la manca de preparació de la presa de possessió i de l’equivocació que va determinar la convocatòria d’un nou Ple.

g)       Manca de gestió, en no haver consensuat d’inici els suports necessaris per a afrontar una etapa amb nous reptes, i el model que Girona cerca, com a ciutat.

h)       Negociacions, i renuncies, que han motivat acords i desacords amb diferents grups i que necessitaran d’un període de relaxació. També ho estem veien a altres indrets : els partits polítics estan per atendre i representar al ciutadà, i fer possible la gestió de l’acció publica.

Hem tingut ocasió personalment de conèixer Girona en diferents èpoques de l’any;  Girona no pot dependre de la seva historia, i del seu nucli històric : s’ha de vestir d’una ciutat viva, amb capacitat d’atreure visitants, i de sentir-se que estat en una ciutat amb prestigi, empenta i que es capital representativa d’una terra, paisatgísticament diversa, culturalment molt potent, i que reuneix mar i muntanya, platja i neu ...

Però aquesta Girona que hem conegut, als darrers anys, també esta transformant-se en una ciutat sense rumb : molts comerços del centre, han estat tancant, especialment aquells que identifiquen l’indret i son reflex del que es fa i representa, envers un comerç de franquícia, molt concentrat en un indret determinat, i que li resta frescor a les nits gironines. Una entrada a la ciutat, venint de Barcelona, que no afavoreix el quedar-s’hi.

Tampoc pot quedar com una ciutat de persones que agafin cada dia l’Ave per anar a Barcelona, sinó que ha de tenir una vitalitat pròpia, i això requereix de moltes complicitats : polítiques i ciutadanes.

Espero que no fem tard ...

El mes fàcil es tancar ...

La situació del comerç a Lliçà d’Amunt  s’ha anat estancant; crec que tots els que vivim, i comprem, al mateix centre urbà, en som conscients.

No faré una anàlisi de les motivacions, ni del perquè ha succeït : en aquest bloc, he anat desgranant alguns dels motius que afecten al comerç local; hi ha hagut, també, una manca d’una estratègia, en el temps, tant per part de l’Associació de Comerciants, com des de l’Ajuntament.

Ara aquesta, la Acll, ha entrat en un període  de reflexió final que podria conduir a la seva liquidació. Gestionar una entitat, preveure’n les seves accions i el finançament de les mateixes, es una tasca que requereix de la suma conjunta, de les potencialitats dels seus membres, amb independència de que, a la mateixa, o a la Junta, hi pugi seure la nostra competència.

Ningú podrà negar que s’han fet accions aïllades (des de la Acll) : en cap d’elles hi ha hagut una reflexió posterior de la seva validesa, o dels objectius que s’han assolit, ni d’una continuïtat en el projecte, ni de propostes innovadores o ajustades a la realitat Local

Si no entenem que quan, un client, s’apropa a la nostra botiga, també pot comprar en un altra.  que aquest client es vital per a la supervivència, no del comerç, sinó del poble, ... Que aquest comerç es important per la seva capacitat de generar recursos i llocs de treball i, també, per la seva implicació en la vida local (facilitant la viabilitat d’actes de moltes entitats esportives i culturals), no ens en sortirem.

A aquestes debilitats hi hem d’ajuntar que, dins el casc urbà, no hi ha llibreries, un sol lloc on comprar el diari (al Condis), no hi ha un forn de pa (no del congelat), ni una sabateria, ni una botiga de roba interior, ni de vestir, ni una de roba esportiva, ni una papereria ...

El comerç local te una avantatge que mai tindran els centres comercials : el client es el veí, continua essent el lloc on trobar l’assessorament, el lloc que cohesiona, al botiguer amb qui pots compartir el cafè o parlar del que ens preocupa, o d’interessar-nos per el que passa al nostre antorn.

Encara hi ha moltes persones que aposten per un comerç honest, de qualitat; aquesta setmana “El Retratista de la Vall del Tenes”, i fa poc  la “Pizzeria 1900”, “Kan Ros”, “Pista Cero” ... han obert :son emprenedors, o empresaris, que aposten per garantir un comerç a l’alçada del poble. Tots mereixen el nostre suport, i que els utilitzem amb preferència.

Però Lliçà requereix de molts altres professionals i botiguers, amb empenta, valents i atrevits, capaços de captar aquest  client que ho esta cercant mes enllà dels límits municipals.

El futur del comerç local pot ser una oportunitat, però hem de garantir que els reptes dels propers anys els podem encarar, il·lusionant als nostres veïns a que ens vegin i confiïn en el que els hi oferim.
En aquest sentit una entitat que aixequi els ulls aglutini, i promogui, un comerç cohesionat ens ha de convidar a tots a fer-ho possible.

Propostes que miren lluny : reobertura dels cinemes a Mollet

Aquesta setmana el Ple, de l’Ajuntament de Mollet del Vallès, ha valorat la proposta de “Camviem Mollet” de reobrir els cinemes de la Illa de Can Mula; el tema ofereix diferents vessants, i opinions : alguna d’elles prioritza la viabilitat del projecte i/o la incorporació d’un gestor privat.

En aquesta deslocalització, del comerç tradicional cap als centres multiopcions, aquests darrers han guanyat per la seva iniciativa, per la ubicació (en els mateixos) de serveis llaminers que ajudin a complementar l’oferta lúdica i comercial, i per la facilitat d’aparcament al mateix edifici.

Un d’aquests efectes llaminers (apart de les grans superfícies, i les franquícies) son els cinemes arreplegant un nombre important d’espectadors que, més enllà d’aquesta activitat, nodreixen de clientela a molts dels establiments, de menjar ràpid, que si apleguen al seu voltant i son, també, una part substancial del públic que pot entrar, i comprar, als diferents establiments (roba, roba interior, complements, joieria ...).

Per tant no es pot valorar una activitat, en particular, sense incloure-ho amb una visió més global; inclús m’atreviria a dir que es podria subvencionar el cinema, per part dels restaurants que estan al voltant, ja que una activitat es la que mou a la gent; per exemple es possible que es vulgui veure una pel·lícula, però al entrar (o fer estona) o al sortir consumim en una botiga de menjar preparat, o restaurant, generalment.

Desplaçar un possible comprador es cada vegada més complexa : la comoditat dels mitjans i del oci que arriba a casa, fa que l’atractiu d’una bona pel·lícula, es converteixi en una experiencia d’oci, amb ganes de tornar-hi, i això s’afavoreix si hi ha aquests elements complementaris.

Des de l’Ajuntament de Mollet es pot ratificar que el projecte obeeixi, i ofereixi, a Mollet i rodalia un nou servei, una comoditat, i un element mes que en faciliti la cohesió i la vida social.

Aquesta iniciativa es evident que pot sortir de la col·laboració publico privada, amb una forma jurídica de Consorci o de Cooperativa on hi participin, i s’integrin, els establiments i locals de la zona d’influència, afavorint la implantació de noves botigues i serveis.

Tampoc poden quedar fora, entitats com Emfo, les Associacions de Comerciants i Veïns ... per aportar opinió i suggeriments que permetessin arrodonir el projecte.

Al meu entendre, es una molt bona idea ...

Lliçà Centre II : Quan l’important es el “qui”

Ahir, al capvespre, a la primera planta de l’Ajuntament de Lliçà d’Amunt, hi va haver una trobada oberta amb empresaris locals per a valorar, i fer aportacions, a la nova centralitat que es preveu amb el trasllat, de les instal·lacions de Biokit,al nou polígon Logistic de Mango.

La recollida de dades, i d’informació de camp prèvia a les conclusions que es puguin aportar, s’està realitzant a traves de “Arquitectura de la UPC”; en la presentació es va fer una reflexió de la situació actual que, evidentment, coincideix amb la que com a veïns veiem, detectem, patim, i en som conscients d’aquesta realitat, moltes vegades fruit d’una manca de visió, a mig termini, per part dels responsables locals (persones, entitats, empreses i administració).

Al llarg d’aquests disset anys que portem al poble, hi ha hagut propostes diverses : des de l’Agenda 21, fins al projecte Lliçà Centre (del 2002), que va estar exposat en un local davant mateix de l’Ajuntament, tots ells guardats en l’oblit.

Al sortir de la reunió, hem va quedar la sensació de que tindrem un nou exemplar a la biblioteca dels impossibles, darrera mateix del pla de dinamització comercial local, que mai mes ningú ha esmentat, malgrat el cost de l’oportuna subvenció.

No descarto que el espai, instal·lacions i ubicació de l’actual Biokit, es una eina que pot ajudar a endreçar determinades mancances, amb un “centre” on no hi ha una agrupació de serveis (Cap, Biblioteca, Instituts, botigues ...) on tot està separat i cal agafar el cotxe sempre. Inclús a la divisió administrativa l’espai mes “originari” de l’actual Lliçà, es denomina “El Pla”.

Però el problema no es el que hi puguem fer : el que cal es, seduir novament a la població local, a tornar-se a identificar amb el que el poble ofereix amb el handicap de que, en aquest sentit, anem uns anys endarrerits i l’oferta, en tots els sentits, propera és més llaminera.

Durant la xerrada, a la qual hi varen assistir representants de sis comerços, cap empresa, llevat del Sr. Salavert, alt directiu de Biokit, es va fer pales que el problema no és tant puntual d’aquest nou espai disponible, sinó que afecta igualment, al centre històric, molt degradat actualment, a la manca d’espais urbanitzats d’esbarjo, de la difícil circulació peatonal a l’espai de la carretera, amen del tema aparcaments, i que com un trencaclosques no es pot solucionar una cosa sense valorar el seu encaix local.

Però anant al tema de la capçalera : si no definim qui ha de tirar endavant aquesta proposta/projecte que, amb valentia, replantegi la resolució de espais conflictius (en el sentit de poc accessibles, o distribuïts incorrectament), que tingui la previsió de definir la identificació de Lliçà com a  referent de quelcom engrescador i, d’anticipar-nos, al que la societat del segle XXI ens demandarà com a poble, en la seva vessant de satisfer unes necessitats reals d’esbarjo, de desenvolupament personal, de proximitat en les compres, i de realitat generadora d’activitat econòmica i de llocs de treball

Aquest qui, no és una persona, ha de ser un àmbit col·lectiu que hauria de liderar-ho; o en tot cas continuarem apedaçant com hem fet fins ara

Per cohesionar, hem de sentir que estem al mateix poble ...

“Black Friday” : Una excusa rendible ?

Aquests dies, desprès del d’acció de gràcies, son diades de compres compulsives, per als americans consumistes : tenen un seguit d’ofertes i, moltes d’elles, atractives. Tot, amb una campanya mediàtica a la qual, difícilment, t’hi pots resistir : des de les compres a establiments tradicionals fins a les grans companyies a la xarxa.

Si fossin previsors, fins i tot, tindria sentit que, a partir d’uns descomptes puntuals, poguéssim anticipar algunes compres nadalenques i, gaudir d’uns estalvis. Aquest any el impacte en els comerços ha esta generalitzat : fins hi tot alguns comerços que escapen a les puntes de temporada, no han evitat de penjar-hi el cartell; per qualsevol persona aliena, a la campanya, pensaria que es una tradició de fa temps o que, inclús, és una cosa pròpia d’aquets indrets.

Hi ha al meu entendre quatre qüestions latents :

a)      Cal tenir unes bones eines de gestió que ens permetin garantir que, els descomptes que fem, no limiten la nostra rendibilitat; hi ha alguns establiments que limiten el nombre d’unitats, en aquestes ofertes.

b)      Estem generant, novament, un moviment de veure com podem saltar les limitacions legals, de les rebaixes i dels períodes concrets en que estan autoritzades i, amb aquesta excusa, fem una “cosa” encoberta.

c)       Es evident que si jo, com a establiment, puc fer una venda la meva competència es quedarà sense fer-la ja que els recursos, dels clients, son limitats i, per tant, si ja he comprat el producte, ja no faré una ullada per Nadal i, a lo millor, tampoc entro en un establiment de la competència.

d)      El gros guanya al petit : la botiga, franquícia o l’establiment a la xarxa, té un potencial, una previsió, i una capacitat de compra, que el petit no pot gestionar.

Hauríem de fer, entre tots, la reflexió del que cal, i es pot fer : el moviment de compres i transaccions ens ha de fer reflexionar, a quin tipus de client estem adreçant-nos i que esperem que es mogui per quelcom més que el preu ...

Tornar a l’esperit del “Viena” …

Fa anys que he estat un client, en alguns moments habitual, del Viena inicial d’aquell que, va obrir a la Plaça de Sant , de Sabadell on era el lloc de trobada del jovent inquiet dels 80. Un lloc, sense cadires i on, a la barra, t’hi feies un lloc per a degustar uns entrepans innovadors amb aquell “oiiiiido”, i amb una estètica, una rapidesa i un saber fer que s’ha anat diluint amb els temps.

Ahir, vaig estar al “Viena”, el lloc pot ser el de menys (factura T003 /1129782) i vaig demanar una amanida verda; la noia que hem va atendre, hem va recomanar una que, ni diuen de “sarda” : una mica minsa, amb un complement de oli i vinagre que just serveix per remullar les primeres fulles i, una pasta, seca i sosa; res a veure amb la amanida de la fotografia de la seva publicitat del web. Poca ajuda li fem a la gastronomia sarda.

El preu d’aquesta amanida es de 4,25 euros (707 pessetes de les antigues);  a més vaig demanar una aigua de 0,50 litres (1,65 euros o 274 pessetes de les d’abans), i una flauta de llom a 3,85 euros (o sigui 641 unitats de l’antiga moneda): en total un “dinar” per 9,75 euros, que m’ajuda a allunyar-me d’aquest indret.

Per mes “inri” posant, en lletra gran, que tenen l’entrepà recomanat per el “New York Times”, encara que, atenent el tipus de menjar d’aquell país, desconec si es una bona referència.

Hi ha un programa a TV que es diu “El Jefe Infiltrado”; jo recomanaria que algun dels alts executius de l’empresa hi fes estada a diferents locals i, copses el que veuen els clients, i el que hi diuen els empleats.

Moltes vegades ens empoltronem amb els números i els despatxos, i l’empresa ha de ser quelcom mes … i l’estada al Viena hauria d’esser allò que molts enyoraríem …