Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SABADELL. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SABADELL. Mostrar tots els missatges

dilluns, 7 de març del 2016

1971: 45 anys del començament de la darrera Promoció Professors Mercantils ...

Els propers mesos s’acomplirà l’ aniversari, d’uns estudis que varen finalitzar, amb aquesta Promoció, a Sabadell a l’antic edifici del carrer de Narcís Giralt.
L’any passat també va tenir un altra fet prou rellevant : el Col·legí de Titulars Mercantils, que recollia als professionals d’aquestes especialitats (Perits Mercantils, Professors Mercantils, Diplomats en Empresarials e Intendents Mercantils) va quedar englobat en el d’Economistes; una visió encertada dels seus gestors ja que, les darreres promocions d’aquestes especialitats, estaven assolint la jubilació i per tant la viabilitat i supervivència del Col·legi quedava en entredit.
Quan nosaltres varem estudiar, primer com a alumnes de Peritatge Mercantil, les Escoles de Comerç (des de mitjans segle XIX) venien formant als professionals del mon de l’empresa en la seva vessant financera i de gestió comptable. Anys en que les Escoles de Negocis ni s’intuïen.
Amb poca visió de futur aquests estudis, adaptats al nou entorn, podien oferir una especialització comptable, financera i fiscal d’alt nivell; l’existència d’un cos professional potents ens hagués evitat alguna de les sorpreses i absurds d’empreses que han fet fallida posteriorment.
No voldria obviar el fet de que aquest cos de professionals hagués estat dinamitzador de les administracions publiques, establint i mantenint controls mes estrictes; també hagués estat la base de professionals on nodrir el registre d’auditors, activitat que es va regular 15 anys desprès de la desaparició d’aquests estudis.
Però un dels fets que al meu entendre va ser també decisiu en aquesta desmembració dels estudis, va esser la publicació, al 1973, de la primera edició del PGC pla comptable que, en el seu moment, va esser un salt qualitatiu molt important, en la visió de normalitzar les diferents formes de registrar i de presentar els estats financers, sense deixar de banda el component fiscal i de control que s’amagava al darrera.
Aquesta normativa es va agafar com si fos la bíblia comptable i l’estudi de la comptabilitat,com a ciència, va passar a un segon terme.
No voldria deixar d’esmentar a persones referents com el Sr. Antoni Goxens Duch, que va ser primer director de l’Escola de Comerç de Sabadell, i que amb els seus llibres varem descobrir la comptabilitat, d’en Roberto Garcia Cairó, o d’en Abelardo de Unzueta Yuste amb la seva Geografia Econòmica, i que va esser el Director en l’època en que varem estudiar.
Professors que recordarem amb estima ... Carro, Rallo, Mossen Casajoana, Sra. Muro, Sra. Planell, Sra. Buira, Sra. Ribelles, Unzueta fill, Burgos, Huidobro ...

diumenge, 21 de febrer del 2016

La trobada de la nostra vida ...

Ahir un grup de prop de 50 companys, del curs de quart de batxillerat (de l’Escola Pia de Sabadell que havien finalitzat estudis el curs 1967- 1968), ens varem aplegar al mateix centre, per a fer-hi una visita i, desprès, un dinar plegats; varem poder comptar amb l’assistència del Pare Conrad (en aquells moments escolapi), del Pare Balcells, que havia estat Director i del Senyor Ventura (que des de Secretaria de l’Escola, gestionava el dia a dia).
El cert es que, a mida que s’apropava el dia, sorgia un cert neguit respecte de veure’ns, al mateix lloc, amb la perspectiva temporal que dona el temps transcorregut; ara, quasi tots, estem entre les pre-jubilacions, o les jubilacions, en aquests propers anys. Per tant, la distancia temporal que ens separa entre la darrera vegada que vam sortir com a alumnes i ahir, es una part molt important de la nostra vida laboral, familiar, personal, professional ...
El primer moment de la trobada va ser força engrescador i, la tasca magnifica d’en Just transmetent-nos el seguiment, la localització de nous companys, i l’engrescament previ va fer que, ens hi trobéssim molt be.
Tinc poques fotografies de la meva estada a l’Escola Pia, llevat de dues o tres de la meva Primera Comunió; crec que devia ésser un, d’aquests nois, dels que ara hem posaríem una etiqueta, o una disfunció educativa, i aniria de psicòleg ... Amb el temps he reconegut algunes mancances emocionals que han influït en la meva vida posterior, però de, i a, l’Escola Pia hi vaig trobar aquells elements sobre els quals he forjat la meva personalitat i el meu caràcter; recordo que, quan vaig finalitzar el batxillerat, no tenia clar el que volia fer o on encaminar els estudis; els meus pares, amb la millor intenció, hem van fer un test (a un metge de Barcelona, que el conservo al igual que un altra de l’Escola Pia), i el resultar era que tenia habilitats numèriques i, amb aquest criteri, vaig continuar a l’Escola de Comerç de Sabadell, sis anys més la meva formació acadèmica..
De la visita a l’Escola Pia, remarcar que l’edifici conserva la carcassa -el skyline-, igual que fa 50 anys; per dintre i, aprofitant que era el dia de portes obertes, un sorprenent bullici, classe a classe, amb docents joves, en cada un dels racons de l’edifici. Desprès de la visita a l’església, lloc que formava part de la nostra jornada a l’Escola, ens varem anar repartint fins a retrobar elements i llocs que connectessin amb aquells anys (les escales, amb el mateix perfil i baranes, la cuina i menjador, els llocs que havien estat habitacions quan els pares escolapis hi vivien, o on hi havia al internat ...). Recorregut emotiu, pausat, compartit amb anècdotes ...
Si que vull remarcar que els nois i noies, alumnes actuals del centre, ens miraven perplexos però, a traves de la seva mirada, intuïa que estaven contents i orgullosos don estan estudiant, anant de classe en classe, amb la naturalitat de qui fa seu, el centre.
Del dinar, especialment les paraules d’en Conrad, una persona a qui mai agrairem la sort d’haver-lo compartit com a tutor, i dient “... cal formar-nos per a cada nova etapa de la vida ...” i, ara en el millor moment, i ens tocarà compartir-ho amb les limitacions pròpies de l’edat.
A tots ens ha quedat un regust de continuïtat i segur que hi hauran noves retrobades ...
Crec que el llenguatge de les emocions i de les percepcions no te paraules ... per això l’abraçada emocionada amb en Just al finalitzar l’acte, diu moltes coses ...
Gracies Just per fer-ho possible.

dilluns, 15 de febrer del 2016

Na Muriel Casals : en el record...

No havia tingut mai una coneixença amb ella, més enllà del seguiment, als mitjans de comunicació, propi de les responsabilitats que ha tingut; avui amb més calma, per a la reflexió, els propis mitjans fan un seguit de reculls envers la seva activitat professional, política i de país.
La trajectòria vital de la Muriel ha estat un conjunt de vivències professionals que li van permetre, des del mon universitari, compartir, fer aportacions i confrontar idees, amb un jovent inquiet, en ple creixement personal a la vegada que, les publicacions i treballs, ens refermen les seves inquietuds.
La Muriel dels darrers anys -aquesta persona que ha anat fent forat als informatius, sense grans enrenous-, es la que ha permès a una entitat, de llarga trajectòria catalanista, que esdevingués un element clau en aquest procés de la nova realitat catalana empenyent, i donant un salt, a les finalitats i expectatives d’aquell Òmnium creat fa més de 50 anys. El meu pare va ésser, durant bastants, soci d’Òmnium i, encara, guardem al prestatge les “Nadales” que, anyalment, es repartien; socis que, al llarg del territori, donaven suport a les tasques culturals, de suport, i divulgatives del fet català i de les seves manifestacions i trobades.
La Muriel no va fugir d’aquest sabadellenquisme (si hem permeteu l’expressió, tarannà i empenta propis dels arrelats a Sabadell) però, a la vegada, sempre que podia, li agradava passejar, escoltar i compartir amb la gent del territori les inquietuds de cada indret.
Però, també, hi ha una Muriel compromesa, vital; aquella que, malgrat l’edat, reivindica la serenor que aporten els anys, el compartir amb el jovent inquietuds, divergències i, sobretot, diàleg i coincidències i, es aquí, quan potser, molts a la seva edat, pensarien que ja cal deixar pas o que el jovent s’impliqui, en que ella pensava que podia aportar la seva opinió, amb molt de fons, i amb moltes vivències d’una vida molt activa.
Amb el meu record i agraïment ...

dissabte, 2 de gener del 2016

El solatge de l’Escola Pia ... Gràcies per recordar-ho, Just

Fa unes setmanes, en Joan Llobet company de l’Escola Pia i, desprès, de l’Escola de Comerç durant els sis anys posteriors, hem va trucar; feia, potser, deu anys que no ens havíem vist o parlat, i hem va comentar la proposta d’en Just Cases.
El cert es que, amb el ritme atrafegat d’avui en dia (una mica menys, ara amb la prejubilació) aquesta trucada hem va obligar a fer un 180 graus i recuperar aquell arxiu del cervell que diu “Escola Pia”. He de reconèixer que, han estat dies de molt de tràfec, intentant recomposar i situar-me al grup classe.
Tinc el handicap de que vaig repetir tercer de Batxillerat i, per tant, al grup que va acabar el 68, jo m’hi vaig incorporar a tercer i a quart, ja que no vaig continuar a Batxillerat Superior.
El 68 es un any, que a Paris, ja es manifesten noves tendències (maig del 68) i, a l’Escola Pia, gent com en Pastallé i en Conrad Izquierdo entre d’altres, els recordo com a persones que intentaven avançar, en una època, molt tancada.
El Sabadell,  dels 60 als 68, era molt grisós : carrers al voltant de l’Escola Pia encara sense asfaltar, espais fabrils i naus intercalades entre vivendes molt a prop, la Riereta encara visible, i tota la zona del Parc Catalunya pendent de definir ...; al 53, l’any que vaig néixer jo, encara no feia un any que s’havien eliminat les cartilles de racionament.
En aquest entorn, l’Escola Pia tenia un espai definit : viu i vital per la tenacitat tant d’en Ventura (que dominava totes les especialitats : tant et venia un llibre, et curava una ferida, o sabia el curs que anava qualsevol alumne ... un home que s’ha dedicat, amb escreix, a fer que tot funcionés), i un equip de “pares escolapis” vocacionals, vivint dins el mateix edifici, implicats amb la nostra educació i formació; noms com, el Pare Dordal, el Pare Joan, el Pare Picanyol ... i molts d’altres que la meva memòria obvia per a no deixar-me’n cap, i dels professors Aragonés, Germán, Pastallé, Barba, Colmenero, Santafe ... als quals recordo, amb afecte.
Però sobre tot era vitalitat; de l’edifici ample, auster, i amb passadissos alts ... hi sorgia la cridòria d’uns nois emergents, amb l’empenta d’aprendre, la capacitat de fer pinya, i en un ambient  sa.
Ara al recordar-ho he d’anar recomposant aquest trencaclosques d’imatges, sensacions, noms, aules, professors i companys, i el dia 20 tinc ganes de ser-hi.
Perquè d’aquell solatge en va sorgir, i créixer, la meva persona i la meva personalitat.
Per això i per tots els que vareu compartir aquestes estones, jo hi seré...

PD. La referència al solatge o “pòsit” es adient : és el que ens queda assentat de la nostra formació, es tot allò que varem rebre a l’Escola Pia, i que ha quedat impregnat en nosaltres, i ha estat un dels pilars d’aquesta formació bàsica, de fons ja que, la més especialitzada, l’hem anat assolint en altres estudis formatius, o a la universitat. La definició mes formal es : la substancia que es diposita al fons d’un recipient, per sedimentació de les partícules que porta en suspensió.

dimecres, 28 d’octubre del 2015

Tornar a l’esperit del “Viena” …

Fa anys que he estat un client, en alguns moments habitual, del Viena inicial d’aquell que, va obrir a la Plaça de Sant , de Sabadell on era el lloc de trobada del jovent inquiet dels 80. Un lloc, sense cadires i on, a la barra, t’hi feies un lloc per a degustar uns entrepans innovadors amb aquell “oiiiiido”, i amb una estètica, una rapidesa i un saber fer que s’ha anat diluint amb els temps.
Ahir, vaig estar al “Viena”, el lloc pot ser el de menys (factura T003 /1129782) i vaig demanar una amanida verda; la noia que hem va atendre, hem va recomanar una que, ni diuen de “sarda” : una mica minsa, amb un complement de oli i vinagre que just serveix per remullar les primeres fulles i, una pasta, seca i sosa; res a veure amb la amanida de la fotografia de la seva publicitat del web. Poca ajuda li fem a la gastronomia sarda.
El preu d’aquesta amanida es de 4,25 euros (707 pessetes de les antigues);  a més vaig demanar una aigua de 0,50 litres (1,65 euros o 274 pessetes de les d’abans), i una flauta de llom a 3,85 euros (o sigui 641 unitats de l’antiga moneda): en total un “dinar” per 9,75 euros, que m’ajuda a allunyar-me d’aquest indret.
Per mes “inri” posant, en lletra gran, que tenen l’entrepà recomanat per el “New York Times”, encara que, atenent el tipus de menjar d’aquell país, desconec si es una bona referència.
Hi ha un programa a TV que es diu “El Jefe Infiltrado”; jo recomanaria que algun dels alts executius de l’empresa hi fes estada a diferents locals i, copses el que veuen els clients, i el que hi diuen els empleats.

Moltes vegades ens empoltronem amb els números i els despatxos, i l’empresa ha de ser quelcom mes … i l’estada al Viena hauria d’esser allò que molts enyoraríem …