Sumant esforços per multiplicar la nostra resposta ...

Recullo, aquestes paraules, de l’anunci de Catalunya Caixa que es pot veure a TV; segurament podria haver encapçalat aquesta reflexió amb la paraula  “Fracàs”  com molts mitjans de comunicació han assenyalat, aquests dies, respecte de la situació política espanyola.

Sumar esforços vol dir entrar en un nivell de relació i treball en el qual aportem el millor de nosaltres amb la seguretat de que, serà valorat, argumentat i ajudarà a avançar.

La vida diària personal, d’empresa, esportiva o col·lectiva esta plena de caigudes, d’errades, de desencerts ... però també hi ajuda.

Si posem, com exemple, un equip esportiu, veuríem que les individualitats no condueixen a enlloc : cal que facilitem, a la persona que estigui mes ben situada, la pilota perquè l’encerti; si volem estar a tots els llocs no guanyarem.

Podem treballar de forma continuada, avançant respecte d’ahir : el que no podem es tornar al punt de sortida, perquè hauríem malgastat un temps, que és limitat.

Per això la convocatòria de noves eleccions ens fa retornar al punt de sortida, perquè entenem que, amb les mateixes actituds, no ens en sortirem.

Hi ha molta gent, veïns, gent que pateix, que demana solucions efectives en un país que ha perdut el respecte a les institucions i als polítics...

Aplaudir al Congres de Diputats : El “Polònia” original i el preu d’espectador

Des de que es van constituir les Corts (Congres i Senat), han estat moltes les ocasions en que s’ha visualitzat un canvi de formes de fer (tant en el fons, com en la forma) totes respectables però, algunes d’elles, potser ens farien replantejar el nostre vot.

D’una part hi ha una gesticulació, més en la línia de afavorir un fet noticiable (quelcom a veure en sortir del que ha estat habitual); d’altra part una reiteració de cada esdeveniment, amb entrevistes, reportatges, tertulians, equips desplaçats ... que donen una transcendència que potser no té el fet.

Tota aquest retardament en trobar la composició d’un espai polític que permeti assegurar la investidura d’un President i, desbloquejar, la composició d’un nou govern fa que una part important dels país resti a l’espera : uns, els funcionaris per no tenir clares les directrius; altres, els inversors, per veure el nou marc d’estabilitat i de tranquil·litat per materialitzar inversions i projectes; per a la ciutadania, en general, una esperança per a veure que els seus problemes mereixin alguna prioritat.

En aquest període, els diputats al Congres i al Senat han anat cobrant les seves nomines i dietes, sense poder activar projectes i propostes. També s’ha iniciat el període de Declaració de la Renda 2015 obligació que hem acomplert el primer dia hàbil. Sabem el que ens costa cada vegada que un polític ens avergonyeix amb les seves declaracions, amb la seva falta de respecte envers la població a la que ha de servir i per la qual ha estat escollit, per la seva habilitat en bordejar la llei per amagar fets i situacions.

Si que m’agradaria que, amb la mateixa insistència, amb que Hisenda ens reclama les nostres obligacions, els nostres polítics s’esforcessin a solucionar el que esta en les seves mans ...

Any de traspàs : any de mala estrugança …

^{Sembla que aquest any 2016, esta esdevenint un any de fets, d’accidents d’actes terroristes, de morts de persones conegudes i de succesos en major mida que, en la resta d’anys.}

^{Aquets anys, que tenen un dia mes, motivat per la suma de quasi sis hores de desfas anyal, han estat senyalats, a nivel popular,com a anys de mala sor, i al llargs dels anys ha fet que es desenvolupin  supersticions.}

^{He trobat poques dites relacionades, però en voldria reproduir-ne tres : “A l’any de traspàs, de faves no en plantis pas”, i “Any de traspàs, no t’en fiïs pas”, o “Any de traspàs, guarda’t d’ell i del que ve  detrás”. Totes tres ens alerten de fer poques activitats, de sembrar poc i d’estar alerta.}

Estem mancats d’una etapa en que, des d’una opció mes assossegada, es puguin afrontar molts del resptes actuals ja que abans que es resolgui l’un, ja hi han d’altres situacions que requereixen l’atenció mes actual.

Mossèn Ballarín : la pèrdua d’una referència ...

S’han a anat sense fer soroll; només els mes íntims, els que el seguien en el dia a dia, coneixien aquest darrer viatge i ha anat rebent, i acomiadant-se, dels seus amics.

Personalment  se’m fa difícil fer una reflexió, única, de la seva personalitat : crec que hi ha molts Mossens Ballarín, dels que podríem parlar.

L’un, potser, el de la proximitat : el d’aquesta persona propera, com si fos aquell avi que ens hagués agradat tenir a tots, el de la conversa irònica, el d’acompanyar i escoltar, el que et trobes fent camí en la plana berguedana, el que sempre té la paraula que soluciona ...

Un altra, el del llenguatge políticament poc correcte, envalentonat o avançat per l’època, però correcte en la seva forma; pedagògic, clar i directe.

Un home d’església, però de la que es fa caminant, amb la saviesa que donen els moments viscuts; amb un missatge planer, del parlar sincer...

Arrodonit tot per un tarannà carismàtic, engrandit per la televisió i, arribant a molta gent, amb algunes de les seves obres literàries o, en les col·laboracions, a diferents mitjans.

El seu personatge de Mossèn Tronxo, es aquest reconeixement a la figura del capella de poble, que viu i conviu amb la gent, que els coneix, i basteix el seu discurs de la quotidianitat, de compartir moments, i d’acompanyar-ne d’altres on la paraula, i l’esperança, donen consol i tranquil·litat.

Recordo a Osona, un territori semblant, que hi ha una dita que diu sobre els Mossens : ... “De sermó curt i de taula llarga...” perquè, moltes vegades, la sobretaula desferma la conversa directa, per parlar de moltes coses que no estan escrites...

Ha estat fidel a una terra berguedana : al Santuari de Queralt i Gósol; indrets de muntanya, gent forta en climes durs. Petites comunitats on hi ha trobat la seva essència.

Políticament defensor d’un nou futur a Catalunya, ha tingut la coneixença de Presidents de la Generalitat, i de destacats membres de la societat civil catalana, amb qui ha fet amistat durant tots aquest anys.

Per l’església penso que és una pèrdua important, encara que la seva paraula ocasionés rebuig en la jerarquia i al bisbat; penso que hi ha hagut un deixar fer...

Però el recordarem amb l’empenta de fa anys, amb la seva fisonomia que invitava al diàleg i a la conversa fina, de contingut, als seus espais televisius amb la Mari Pau Huguet ...

Novament marcant camí, Mossèn Tronxo ...

El suspens europeu : desplaçats a la porta d’Europa

Novament estem assistint a enèsimes reunions, dels representants europeus, per donar sortida a aquesta cisi humanitària -fins a cert punt previsible- però que, el pas del temps i la manca d’una resposta comuna, esta posant en entredit l’eficàcia de la Unió Europea i esperona a les organitzacions que hi trafiquen a continuar amb aquest problema.

Una manca inacceptable de resposta dels representants europeus que sempre s’omplen de l’idea d’Europa (com a unitat) però que, quan podrien demostrar la seva vessant més efectiva, deceben.

Perquè la construcció europea, més política que de carrer, ha estat sempre molt forçada : el cas de l’euro va esser una campanya mediàtica on, alguns països, van entrar-hi sense una mínima -i solida- estructura econòmica i els resultats, a hores d’ara, son una part de les moltes velocitats en que, aquesta Europa, s’està formant.

Manca, també, d’abordar els problemes nacionals per a esdevenir una Confederació d’Estats amb les singularitats que ens han modelat al llarg dels segles i que, ara, es troba en un carreró de difícil sortida; a això també hi cal afegir l’entrada de països, amb les seves discrepàncies i models de govern, algunes vegades difícilment compatibles i d‘altres fruit de situacions històriques, no resoltes.

Però el cas dels desplaçats es mes punyent :

a)       No hi ha hagut una acció directa europea que vehicules i dones pautes clares, a la resta de ciutadans sirians i d’altres nacionalitats properes del que es trobarien, i de desincentivar aquest èxode.

b)       No hi ha una organització europea que atengui situacions d’emergència, amb equipaments i personal amb capacitat d’organitzar-se en pocs dies, i atendre possibles urgències que es poguessin donar (personal mèdic, logístic, de transport ...)

c)        No hi ha hagut una política consensuada de repartiment del nombre de persones entre els diferents països de la Unió ni del nombre adient per poder-los atendre.

d)       No hi ha cap iniciativa a curt per resoldre i donar resposta als milers de persones que es troben vagant de frontera en frontera.

e)       No hi ha una previsió a mig termini, per mantenir aquests grups integrats i relacionats, amb plans de vida temporals, ja que faríem un mal favor a aquests països si no tornessin a recuperar i a mantenir aquest país que els va formar, i del qual son part. En el punt de mira europeu caldria esmerçar esforços per a poder encarrilar la situació envers una pau que permetés el retorn voluntari dels desplaçats.

No ens ajuda la inexistència de polítics de mirar lluny i veure a quina Europa, ens estan adreçant.

Joc de Trons a Girona ...

No voldria caure en la similitud gramatical entre la sèrie, que s’estrenarà a nivell mundial a voltants d’aquest Sant Jordi i que ha tingut com a escenaris d’aquesta ciutat i, els darrers esdeveniments  a l’alcaldia de Girona

Hem assistit amb molta decepció a la que, en principi, havia de ser una substitució de persones a l‘Alcaldia, amb motiu de la designació d’en Carles Puigdemont com a candidat a la Presidència de la Generalitat ratificat per el Parlament.

Crec que hi ha qüestions que analitzades, amb la perspectiva que dona el temps, no deixen de ser sorprenents.

a)       Una interferència -a distancia- respecte dels mecanismes propis de relleu i que, s’haurien d’haver resolt d’una forma més intel·ligent i no tant forçada.

b)       La designació, d’una persona en concret, amb descrèdit dels altres integrants ja reflexa un grau de pressió i de desgast que, de principi, no semblava un bon començament.

c)       L’ordre de les persones a la llista, no obeïa pas a capacitat o confiança dels partits i es un engany respecte de les persones que varen votar aquests candidats i el seu ordre dins la llista.

d)       Un menyspreu evident per totes les persones que varen haver de renunciar a una posició a la llista, guanyada, i validada per la militància local i responsables dels partits; persones que si varen implicar i ho sentien, però que de sobte no els hi reconeixen la seva vàlua.

e)       Mes disgust perquè la renuncia d’aquestes persones no ha valgut per res ja que, amb la renuncia del Sr. Ballesta, queden apartats de possibles noves opcions.

f)        Absurd també per la manca de preparació de la presa de possessió i de l’equivocació que va determinar la convocatòria d’un nou Ple.

g)       Manca de gestió, en no haver consensuat d’inici els suports necessaris per a afrontar una etapa amb nous reptes, i el model que Girona cerca, com a ciutat.

h)       Negociacions, i renuncies, que han motivat acords i desacords amb diferents grups i que necessitaran d’un període de relaxació. També ho estem veien a altres indrets : els partits polítics estan per atendre i representar al ciutadà, i fer possible la gestió de l’acció publica.

Hem tingut ocasió personalment de conèixer Girona en diferents èpoques de l’any;  Girona no pot dependre de la seva historia, i del seu nucli històric : s’ha de vestir d’una ciutat viva, amb capacitat d’atreure visitants, i de sentir-se que estat en una ciutat amb prestigi, empenta i que es capital representativa d’una terra, paisatgísticament diversa, culturalment molt potent, i que reuneix mar i muntanya, platja i neu ...

Però aquesta Girona que hem conegut, als darrers anys, també esta transformant-se en una ciutat sense rumb : molts comerços del centre, han estat tancant, especialment aquells que identifiquen l’indret i son reflex del que es fa i representa, envers un comerç de franquícia, molt concentrat en un indret determinat, i que li resta frescor a les nits gironines. Una entrada a la ciutat, venint de Barcelona, que no afavoreix el quedar-s’hi.

Tampoc pot quedar com una ciutat de persones que agafin cada dia l’Ave per anar a Barcelona, sinó que ha de tenir una vitalitat pròpia, i això requereix de moltes complicitats : polítiques i ciutadanes.

Espero que no fem tard ...

Rodrigo i Colom : Veure-hi lluny

Fa més de cinc cents anys, els europeus, varem arribar a Amèrica; d’aquest fet, de les seves conseqüències, dels encerts i del que ens pot avergonyir, no es pas motiu d’aquesta reflexió.

Colom va preveure en el seu viatge moltes possibilitats però,el cert es que, desprès de tants dies de veure nomes aigua per els quatre costats, de la desmotivació de la tripulació per el neguit, del patiment per els aprovisionaments, per els dubtes ... Colom esta capficat apagant el que ara en diríem “focs”, aldarulls, en una petita embarcació.

Però és en Rodrigo de Triana, en la seva posició de cerca, de guaita, segurament en una situació mes enlairada que veu, intueix, dubta ... fins que esclata el crit de “Terra”...

Moltes vegades estem capficats en el dia a dia, bloquejats en els problemes propers, i cal mirar una mica mes lluny, amb perspectiva, i donar importància al nostre objectiu, al que realment ens mou.

Potser de tant capficats, haguéssim passat per davant de l’illa, i no l’haver-la vist ...

Na Muriel Casals : en el record...

No havia tingut mai una coneixença amb ella, més enllà del seguiment, als mitjans de comunicació, propi de les responsabilitats que ha tingut; avui amb més calma, per a la reflexió, els propis mitjans fan un seguit de reculls envers la seva activitat professional, política i de país.

La trajectòria vital de la Muriel ha estat un conjunt de vivències professionals que li van permetre, des del mon universitari, compartir, fer aportacions i confrontar idees, amb un jovent inquiet, en ple creixement personal a la vegada que, les publicacions i treballs, ens refermen les seves inquietuds.

La Muriel dels darrers anys -aquesta persona que ha anat fent forat als informatius, sense grans enrenous-, es la que ha permès a una entitat, de llarga trajectòria catalanista, que esdevingués un element clau en aquest procés de la nova realitat catalana empenyent, i donant un salt, a les finalitats i expectatives d’aquell Òmnium creat fa més de 50 anys. El meu pare va ésser, durant bastants, soci d’Òmnium i, encara, guardem al prestatge les “Nadales” que, anyalment, es repartien; socis que, al llarg del territori, donaven suport a les tasques culturals, de suport, i divulgatives del fet català i de les seves manifestacions i trobades.

La Muriel no va fugir d’aquest sabadellenquisme (si hem permeteu l’expressió, tarannà i empenta propis dels arrelats a Sabadell) però, a la vegada, sempre que podia, li agradava passejar, escoltar i compartir amb la gent del territori les inquietuds de cada indret.

Però, també, hi ha una Muriel compromesa, vital; aquella que, malgrat l’edat, reivindica la serenor que aporten els anys, el compartir amb el jovent inquietuds, divergències i, sobretot, diàleg i coincidències i, es aquí, quan potser, molts a la seva edat, pensarien que ja cal deixar pas o que el jovent s’impliqui, en que ella pensava que podia aportar la seva opinió, amb molt de fons, i amb moltes vivències d’una vida molt activa.

Amb el meu record i agraïment ...

100 i + : Santa Perpetua, a punt

Avui fa cent anys, un grup de persones signava el manifest fundacional del que, ara, és la Societat de Carreters de Santa Perpetua; era un dimarts, i el dilluns següent, la primera diada de Sant Antoni, fa 10x anys.

Un fet que va mes enllà de les persones que ho varen signar i varen veure, en la festa, un motiu de fer pinya, de fer festivitat, la diada del Sant però, també, de fer homenatge als animals que compartien el dia a dia a pagès, o al poble. Animals que mantenien una vinculació molt estreta amb el seu propietari : cavalls per a llaurar el camp, transportar la família, els estris, o la collita, o per fer recorregut a altres indrets.

Cal destacar la voluntat que si reconeix de fer : “solo objeto recreativo...”. “fiesta popular...” en els estatuts inicials, i la necessitat de deixar per escrit quelcom que devien esser unes trobades informals de feia mes temps. Crec que es important de ressaltar-ho perquè, al darrera, no hi havia una voluntat gremial, de compartir estris, o de fer-hi transaccions.

Cavalls, carros, carretes, estris, guarniments ... tot un intangible vist des de l’òptica actual, que es rememora cada 17 de gener a la festivitat i, al carrer, amb un calendari de poblacions, on la festa es reparteix al llarg de la primera meitat de l’any.

Una historia viva que cal mantenir, preservant el caràcter identitari de la tradició i del que va ésser com a forma de vida, de la vessant actual més lúdica i moderna.

Jo no tinc aquesta vivència : ho he comentat en altres ocasions, els meus quatre avis havien treballat al mon del tèxtil. Fa tres anys, amb motiu de ser la Concepció, abanderada 2013 de la Societat a Santa Perpètua, ens hi varem vincular com a socis i, hem intentat participar-hi en la majoria d’actes programats. Aquest any hi serem, compartint com sempre, amb veïns, familiars i coneguts, la vitalitat d’aquesta festa commemorativa.

A gaudir-la ...

En especial recordança, a les persones que ho feu possible, a les que han transmès aquests valors, i a aquelles que en moments difícils mai ens han fallat ...

Tornem a la casella de sortida !!

Com en el joc de l’oca, ara retornem a la casella de sortida; han estat setmanes, i mesos, on hem avançat per escales, i altres dreceres, fins a una casella sense sortida ...

En aquest acte col·lectiu, un grup de persones i grups, han capitalitzat el resultat de les eleccions del setembre passat, fins a fer interpretacions tàctiques, i defensant posicions limitades  enfront del que el país ,i la gent, que el formem estàvem desitjant : retornar a l’energia que ens és pròpia, a la capacitat de resoldre i avançar socialment, i generar la confiança per a assolir nous espais de treball, de creativitat, i d’empenta.

Ha estat la sotragada menys esperada, la de la manca d’acord, la del tancament de posicions, envers de persones/ciutadans que havien participat, il·lusionadament, en les darreres convocatòries massives.

Una paralització de la vida cultural, econòmica, social i de país, que ja dura massa temps; un any perdut monotematicament, mentre la resta del mon continuava avançant agreujant, d’aquesta manera, la distancia. Aquesta paralització encara durarà uns mesos més ...

No crec que tot aquest període els puguem anomenar, amb la boca ample : segur que el superarem, però molts anhels s’hauran perdut.

Més preocupant és l’exemple, a les noves generacions, a les quals hauríem d’il·lusionar i acompanyar en aquest procés de responsabilitat col·lectiva.

Només ens en sortirem, si som capaços de treure’ns aquest llast de sobre ...

Una hora mundial, per el cap d’any ?

El temps que és quelcom que no podem guardar, ni controlar, i que marca les nostres vides amb unes fites irreals, com si poguéssim compartimentar cada període, o tram, de la nostra vida personal, familiar o col·lectiva. Fa temps que, el rellotge de ma, aquell que compta les hores i els quarts, ha estat substituït per d’altres aparells que ens indiquen aquesta mesura : no tenim ara aquell despertador que ens avisava cap a les 8 del matí, sinó que tenim un aparell que connectat a l’hora internacional ens avisa puntualment, al segon.

Faig aquesta reflexió perquè el temps, minutat i al segon, esta entrant amb força com un dels nostres referents : el tenim permanentment a l’ordinador, al telèfon mòbil, a cada missatge que enviem ... essent notari de la nostra existència.

La meva pregunta és, si estem tant globalitzats : com es que no trobem una hora determinada per posar-nos d’acord i celebrar-ho entre tots, amb independència de la festa mes tradicional depenent de l’horari local ?.

Una qüestió que permetria fer coincidir en l’esdeveniment a famílies repartides per arreu del mon, inclús podria esser una nova excusa per cohesionar aquest mon tan insolidari, o aquesta sensació de que uns ja estan de festa del nou any, i d’altres encara estem amb les darreres compres del cap d’any.

Potser tant senzill, com que el nostre telèfon mòbil, a l’hora acordada fes un festival de colors i sons, que es reproduirien a tots els telèfons ...

De vegades somiar costa poc, però els grans canvis els tenim a l’abast ...

Nucli Històric de Lliçà d’Amunt : solucions i propostes

Fa poques setmanes, els veïns del barri on tenim llogada una part del casal parroquial, van fer una petita trobada, amb l’excusa de la castanyada : quatre moniatos, castanyes, i vi ranci, van acompanyar una xerrada informal dels veïns que, potser, no s’havia fet mai, o feia anys.

Un veí, en representació de tots, va escriure un manifest que feia un repàs a : l’abandonament i a les mancances d’un barri (nascut al voltant de l’església)  que no ha generat l‘interès de l’Ajuntament en el seva rehabilitació, cases abandonades,  l’edat dels veïns, establiments tancats per manca d’aparcament, dificultat d’accedir-hi i poc coneixement de l’entorn, s’uneixen perquè no arrenqui. Es evident que, la solució, no es un llistat entregat al regidor que ens volguí escoltar ni resoldre, puntualment, una deficiència.

A diferencia del cas de Lliçà comentat fa dies, l’anàlisi d’un barri, ha de comportar la valoració, des de moltes vessants col·lectives, del interès general, dels elements que cal preservar, de l’obertura de nous vials i direccionalment del transit ... però, també, ha de deixar espai a l’oci, a la cohesió interna i generar una vida col·lectiva que doni sentit i vitalitat al indret.

Una de les possibilitats més viable, es la constitució d’un Consorci, que amb la participació e implicació de l’administració local, dels propietaris, de l’església i d’altres agents afectats, adopti aquelles decisions coherents perquè de forma successiva es vagin produint les modificacions esglaonades per a esdevenir tal com s’hagi definit.

No es pot solucionar, el que s’ha deixat de fer durant anys, però cal ajudar a endreçar i fer coherent el Barri de la Sagrera del futur ...

Documentació segle XXI, i col•leccionisme (II)

Al darrer post feia una reflexió de la documentació, i rastre, que han deixat les diferents entitats bancàries, ara ja desaparegudes; però si fem, aquesta translació, a l’àmbit personal veurem que encara, és més restringit.

Avui en dia, és molt difícil trobar un extracte bancari, una factura de serveis, una carta personal, o un rebut d’impostos ... quasi tot ho tenim de forma digital i amb poca informació; format que té els seus beneficis, però també la possibilitat de perdre la informació, ja que tot es virtual. Igualment hi ha altres suports, tant d’imatge (vídeos Beta, cintes en Super 8, o CD de fotografies, disquettes ...), o en temes de so (“cassette”, o vinils ...) en que, cada vegada, es més difícil trobar aparells reproductors i si, no som capaços d’actualitzar el suport, podem tenir dificultats per la seva reproducció, en un futur.

No menys important és el cas de les fotografies on hi ha, una preeminència, de la fotografia digital; en un moment en que, el nombre de fotografies, s’incrementa exponencialment les que en quedaran dintre d’uns anys seran ben poques i, menys, les que tinguin un interès informatiu, o familiar.

També es important recalcar un cert ordre en aquesta documentació que anem recollim o que, vulguem guardar : cal fer anotacions a les fotografies i fer, alguna referència, als documents; si tota aquesta documentació no té un cert element argumental, i arriba a mans d’una tercera persona, aquesta no ho valorarà, ni s’entretindrà a esbrinar-ho, i moltes possibilitats de que acabin perdent-se.

Un altra tema a valorar es el manteniment del col·leccionisme, d’aquest recull de peces d’una determinada unitat o motiu, feta al llarg del temps, i que possibilita el coneixement de tradicions, fets,curiositats, publicacions ... o qualsevol altra element que sigui susceptible de reunir un nombre de peces diferenciades.

El col·leccionisme és un fet personal, quasi intransferible : un plaer solitari on, el col·leccionista, veu en cada objecte una història, un procés de recerca, de desplaçament a fires, o d’intercanvis, de la troballa d’aquella peça especial, o del descobriment de nous elements que enriqueixen el total i, moltes vegades, el compartir amb altres col·leccionistes les vivències, que son enriquidores. Aquest fet, fa que sigui molt difícil transmetre aquesta percepció, aquest intangible.

També perquè moltes vegades no hi ha “catàlegs” de peces (casos apart son el tema dels segells, i de les plaques de cava entre d’altres) i, això, comporta que la col·lecció no estigui mai complerta. Per exemple, hi ha un col·leccionisme, de sobres de sucre (glucofilia) on el propi interessat hi veu diversitat, cultura, coneixement, oci, esforç, recerca, satisfacció ... termes que no podem transmetre si no fem viure, a altres persones, aquesta passió ...

Col•leccionisme bancari ... : Mantenir la documentació, de les entitats perdudes (I)

Fa uns 25 anys vaig començar, un recull de diferents documents habituals, principalment de finals del segle XIX, i primeres dècades del XX en part perquè, el nombre d’aquests “papers”, era més habitual. Les primeres adquisicions varen ser al Mercat dominical de Sant Antoni, a Barcelona, espai on curiosos, col·leccionistes o simplement amants de trobar aquell llibre o el darrer cromo que ens mancava, acudíem a cercar quelcom que ens sorprengués.  A aquelles primeres lletres de finals del 19, es van anar sumant d’altres documents, rebuts, impostos, paper segellat, cartilles de racionament, cartilles bancàries, xecs ... tot un seguit de documents que, avui en dia, fan un resum de la història del nostre dia a dia.

Però, les lletres de canvi, han i son el gruix d’aquesta col·lecció; totes elles ens parlem de dates, persones i sobretot, d’un seguit de bancs, entitats i, banquers locals, que han estat la base de la moderna banca; molts d’ells han anat desapareixent, amb les successives fusions i /o adquisicions, i en d’altres casos el tancament de petites entitats que no han pogut superar etapes adverses.

Ho dic això per que, en diferents “foros”, he reivindicat la pervivència d’una sèrie de documentació i publicacions d’aquestes entitats bancàries pròpies de Catalunya, especialment les caixes d’estalvis, que han generat un nombre de petits documents, i una historia propera més que remarcable. Cal d’una part que puguem guardar, evitar la seva destrucció, i resguardar de l’oblit, aquests documents i, a la vegada, obrir espais d’intercanvi, perquè aquesta historia no es perdi.

Recordem les entitats que hi havia fa uns anys ? ... i les que veiem ara.

La castanyada : un segon carnaval ?

Aquesta festa entronca amb la tradició, amb allò que perdura i, ens recorda, les formes de fer transmeses al llarg dels anys; la història ens la situa la vigília de Tots Sants i, ve lligada, a aquesta com un àpat  gastronòmic, relacionat amb els productes propis de la tardor (panellets, castanyes, moniatos ...).

El temps meteorològic no ajuda a situar-nos;  a finals d’octubre és una època, en anys no tan llunyans, que sol ésser de fredors considerables i, per tant, aquesta menja –consistent - ajudava a suportar els rigors de les nits de tardor. Tampoc  ajuda l’aïllament del fet de la mort, com a element inseparable de la vida, i enterrem als nostres morts amb rapidesa.

D’altra part, la manca de continuïtat en la visita als cementiris fa que, molts d’ells, quedin sense responsables titulars dels mateixos, les concessions es liquidin, i les restes passin a llocs comuns, així com el nombre d’incineracions que van en augment.

Encara mes preocupant es l’imparable presència dels personatges Halloween, arribats dels Estats Units, amb tota la parafernàlia i “merchandising”, que té cada vegada més adeptes.

Aquest any, el preu dels pinyons, ha fet que el preu per kg. del panellet elaborat sigui quasi prohibitiu , s’hagi de recórrer, a substituts de igual preséncia i menys contingut saludable, llevat dels fets a casa.

Si també hi afegim que a les escoles, el fet de la castanyada, es tracti com a aïllat del fet del record, i del sentit  d’homenatge als nostres morts, mes enllà del fet religiós, ens queda una festa que s’està derivant, cap a un segon carnaval, on el que més es prioritza és la disfressa.

Però per contra, la diada d’acció de gracies dels nord-americans, es una tradició que aquí no ha arrelat, i que hauria d’esser la diada perfecte de la família i del record i agraïment als nostres orígens.

Si nomes volem fer el fantasma ... i fer por, es que estem perdent quelcom de nosaltres mateixos.