Estem d’acord Sr. Naim : Europa no pot esdevenir un museu ...

El vell continent, que ha estat el gresol de les cultures clàssiques, esta patint una massificació turística, i migratòria tal com veiem, de vegades, a Barcelona.

Aquesta massificació, i les conseqüents molèsties allunyen ,al ciutadà que hi viu, a altres indrets amb mes facilitats, comoditats i serveis  per a viure.

Aquest desplaçament dels residents habituals es aprofitat, per a nous comerços i establiments, per a anar progressivament avançant cap a un canvi substancial dels barris antics.

No cal dir que casos, com el de la Barceloneta un barri amb personalitat pròpia, ham anat esdevenint un feu d’empreses de lloguer d’apartaments turístics i, els residents mes antics, s’han vist perjudicats per el soroll i molèsties de turistes que hi estan uns dies, i que no valoren el descans dels veïns més propers.

D’altra part sembla que tampoc hi ha una imatge pròpia de cada indret : estem globalitzant-nos en tots els sentits, i botigues i marques d’arreu s’instal·len a diferents països, i cuines de diferents indrets guanyen terreny, a la cuina autòctona.

Cada vegada hi ha més un tipus d’establiment enfocat al turista, com si aquest fos un element més del nostre paisatge (souvenirs, marques de luxe, creueristes...); cal mantenir els valors afegits que tenim, perquè puguem continuar gaudint del seu favor.

Catalunya i Balears també han esdevingut, a més, com a indrets de disbauxa (Magalluf, Lloret de Mar, Salou ...) on sembla que tot estigui permès.

Sinó som capaços d’incentivar la pervivència d’establiments, i edificis, propis de cada indret, de valorar la nostra cuina, tradicions i formes de fer, i de formar professionals amb vàlua, podem perdre part de la nostra identitat mes autèntica.

Per això caldria ajustar el nombre de turistes als que realment poden atendre les nostres ciutats i carrers, als serveis que oferim, fer-les mes habitables i sostenibles, i compaginant-ho tot amb la vida diària dels ciutadans locals.

Madurar a l’arbre ...

Dedicat a la Mireia Nieto, a la seva web “Tataranietos”, i al seu treball divulgatiu vers la genealogia i el  coneixement de la mateixa.

Cada vegada més, la natura i els cultius, hem permeten apropar-me a reflexions de la vida diària i volia comentar, en aquest post, el de la fruita madura.

És molt habitual trobar al súper, fruites i verdures, que tenen una bona aparença externa però, han estat arrancats de l’arbre, o de la terra, anticipant-se al seu període òptim de recollida i, aprofitant, aquests dies de transport logístic perquè madurin, autònomament.

La fruita, a l’arbre, rep tots aquells elements necessaris, per al seu creixement i la seva maduració, en el temps que li correspon però, també manté aquesta vinculació amb les branques, el tronc i les arrels, un conjunt viu que forma una unitat. Desprès, quan la fruita estigui madura, el mateix arbre mantindrà aquests elements per a oferir-los en la propera collita.

Però, també, aquest fruit rep l’influencia externa del sol, la pluja, el fred o les tempestes ... aquells elements externs que també van forjant la nostra vida, i la de la fruita

Quan tallem un arbre, hi apareixen els signes de cada any, una anella concèntrica, una anyada que hi deixat el seu rastre ...

Moltes vegades ens trobem amb persones que es creuen madures, que s’allunyen de l’arbre familiar, i fan una vida aliena; segur que, per fora, tenen una aparença de persones formades però, en el seu interior, els hi manca la maduració, el quelcom que ens fa coneixedors de la nostra seguretat i del nostre camí.

Agafo de la xarxa aquesta reflexió : “quan no tinc dubtes de mi, quan passo per la vida amb seguretat de qui soc, quan les meves passes hem porten al lloc que vull, quan ja no ploro per petites coses, quan la meva vida comença a tenir sentit, quan ja no dubto del que soc capaç, llavors se que he madurat ...” de l’enllaç http://www.shoshan.cl/reflexiones/cuando_se_que_comienzo_a_madurar.html

Créixer no vol dir madurar; en el primer cas es un augment físic, de volum, del nostre coneixement, inclus dels nostres recursos. Madurar es quelcom més, es posar tot el que tenim en una sola direcció : aquella que ens permet avançar, realitzar-nos, i viure-ho amb plenitud.

Moltes vegades veiem persones, joves, que rebutgen o es revelen respecte de tot allò que ve de la pròpia família, de la pròpia branca de l’arbre ... i no arriben a la maduresa, a aquell punt òptim; de vegades ens forcem a trobar-lo, o ens revelem amb nosaltres mateixos.

D’aquest arbre, de la nostra branca rebem la vida i tenim, a partir de la mateixa, una capacitat vital de donar vida, d’avançar i fer que la branca esdevingui amb vitalitat i amb seguretat, un nou referent i un nou exemple ...

L’estil Cuní ... el reconeixement a 1000 programes.

Ja he manifestat, en altres post’s d’aquest bloc, el meu reconeixement i preferència al programa de ”8 al dia” que, cada tarda, lidera en Josep Cuní i un nombrós grup de periodistes, i professionals, que fan possible aquesta franja de tres hores.

Cal destacar el tarannà, l’estil i la vitalitat a aquest programa que analitza l’actualitat i, a la vegada, en dona opinió, fet que s’agraeix, lluny d’altres programes on, l’entrevistador, es limita a donar torn als entrevistats.

S’ha rodejat d’un equip, al qual li dona el protagonisme, segons la noticia i que manifesta el grau de complementarietat i complicitat que es genera.

Menció apart, mereix el cas de la Pilar Rahola, contrapunt destacat de la noticia actual que ajuda a aportar una opinió qualificada.

No menys important es la presencia dels tertulians, amb criteri propi, que aporten al debat diferents opinions, que complementen la noticia.

El programa manté un grau de correcció, de conversa informal, però amb coneixement alt i pedagògic del que es diu; la participació de la majoria dels protagonistes de l’actualitat o, de persones que tenen molt a dir, amb el que passa a aquest mon, confirma el grau d’acceptació i de respecte que mereix aquest programa.

Ningú pot negar, a en Josep Cuní, una professionalitat, un domini de les càmeres, de la facilitat de comunicació, de la complicitat amb l’espectador, i la seva proximitat, allà on hi ha un tema que pot interessar.

En Josep Cuní es un dels referents professionals, amb influencia dels grans mitjans e informatius nord-americans, i de les persones que els condueixen; noms com els de Jesús Hermida (mort el darrer any) o els de en José Maria Carrascal, son exemples de periodistes que han innovat i aportat al mon televisiu, aquest punt de vista que va mes enllà de la noticia estricta, forjats amb una vida professionals als Estats units.

Amb tots ells hem après a conèixer més, a confrontar i debatre les noticies, i a ajudar a formar-nos una idea del que hi ha darrera l’actualitat.

Gracies a tots ells i, al programa d’en Josep Cuni, molt d’èxit i encert ...

La mirada llunyana d’en Santi ...

En aquest mes de febrer recordarem, els aniversaris d’en Santi Cucurella, de qui vaig inserir -en aquest bloc- dos post : l’un, amb motiu de la seva jubilació, a la direcció de la Fumh i, l’altre tristament, al moment del seu comiat. Amb la distància que el temps ens aporta, voldria reflexionar-hi.

Crec que en Santi va fer allò, tant especial, de fer senzill quelcom que era difícil : gestionar la Fundació des de la proximitat, i transmetent la seguretat de que, el projecte, valia la pena.

A la vegada, els seus coneixements humanístics e històrics li facilitaven fer una divulgació planera d’aquestes matèries, al mateix temps que les seves conviccions envers el futur de Catalunya, permetien que gent, mes escèptica, les valorés. Amb el seu tarannà ens va fer entendre aquesta Catalunya multicolor i apreciar aquest projecte nou, que l’il·lusionava.

Tota aquesta vinculació forjada amb la confiança en un projecte vestit a partir d’una mínima estructura però, amb capacitat de crear sinergies, i flexibilitat, amb tothom. La Fundació la va entendre com una entitat amb vitalitat, amb capacitat d’aportar quelcom que a la comarca ens mancava, una visió i un espai on debatre, crear, experimentar, formar-se, innovar, fer xarxa personal,  identitat, projectes, idees, consolidació, promoció ... tot allò que dones unes vibracions positives per fer aquesta realitat. El caràcter captivador, i el seu tarannà, van fer que la Fumh esdevingués una peça formativa de nivell, molt necessària, en moments com els presents, incerts en el mon del treballi de l’empresa, especialment al Vallès Oriental.

Ell hi va veure, amb el símil de la Sagrada Família, aquelles fites a assolir i les va anant construint com l’arquitecte que té clar, el planell i el projecte; com acostuma a passar, potser, d’altres nomes hi van(vàrem) veure pedres i totxanes.

Va mantenir la flama del projecte des de la responsabilitat que es va imposar una flama que, amb el temps, s’ha anat esvaint.

Crec que en Santi no va crear escola : no calia; qui el substituís (persones i equip) havien d’entendre el càrrec i la responsabilitat del quelcom a fer i, a descobrir cada dia nous reptes i oportunitats. Cal nomes transmetre aquesta il·lusió, aquesta empenta a tot l’equip per a mantenir la flama, per a una nova etapa.

Es cert que son moments difícils i que cal generar recursos per mantenir una mínima estructura operativa però, aquest, no pot ser l’únic referent de l’existència de la Fundació

Personalment no he estat a l’acte del Memorial que va tenir lloc a La Garriga; crec que el millor homenatge que li podem fer es mantenir aquests valors que ell defensava en el dia a dia i fer que, la Fundació, esdevingui allò que ell havia somiat.

100 i + : Santa Perpetua, a punt

Avui fa cent anys, un grup de persones signava el manifest fundacional del que, ara, és la Societat de Carreters de Santa Perpetua; era un dimarts, i el dilluns següent, la primera diada de Sant Antoni, fa 10x anys.

Un fet que va mes enllà de les persones que ho varen signar i varen veure, en la festa, un motiu de fer pinya, de fer festivitat, la diada del Sant però, també, de fer homenatge als animals que compartien el dia a dia a pagès, o al poble. Animals que mantenien una vinculació molt estreta amb el seu propietari : cavalls per a llaurar el camp, transportar la família, els estris, o la collita, o per fer recorregut a altres indrets.

Cal destacar la voluntat que si reconeix de fer : “solo objeto recreativo...”. “fiesta popular...” en els estatuts inicials, i la necessitat de deixar per escrit quelcom que devien esser unes trobades informals de feia mes temps. Crec que es important de ressaltar-ho perquè, al darrera, no hi havia una voluntat gremial, de compartir estris, o de fer-hi transaccions.

Cavalls, carros, carretes, estris, guarniments ... tot un intangible vist des de l’òptica actual, que es rememora cada 17 de gener a la festivitat i, al carrer, amb un calendari de poblacions, on la festa es reparteix al llarg de la primera meitat de l’any.

Una historia viva que cal mantenir, preservant el caràcter identitari de la tradició i del que va ésser com a forma de vida, de la vessant actual més lúdica i moderna.

Jo no tinc aquesta vivència : ho he comentat en altres ocasions, els meus quatre avis havien treballat al mon del tèxtil. Fa tres anys, amb motiu de ser la Concepció, abanderada 2013 de la Societat a Santa Perpètua, ens hi varem vincular com a socis i, hem intentat participar-hi en la majoria d’actes programats. Aquest any hi serem, compartint com sempre, amb veïns, familiars i coneguts, la vitalitat d’aquesta festa commemorativa.

A gaudir-la ...

En especial recordança, a les persones que ho feu possible, a les que han transmès aquests valors, i a aquelles que en moments difícils mai ens han fallat ...

Ara : 5 anys i endavant

Tinc l’exemplar d’ahir, el de l’aniversari, al igual que guardo els 50 primers exemplars, de quan va sortir aquest diari ... i ja han passat cinc anys. Penso que, a molta gent, ens va sobtar l’aparició d’una nova capçalera, amb un estil i contingut propi, que analitzava la noticia més enllà de la ressenya informativa : hi havia quelcom més que ajuda a entendre els,  amb la opinió de periodistes i col·laboradors de la comunicació però, amb una visió personal, que és la que ens aporta la reflexió, i l’anàlisi en profunditat.

Una lluita diària, i una complicitat, perquè el diari tingues el seu lloc entre els grans : un diari que cada vegada esta disponible a mes indrets, a la cafeteria on prens l’esmorcar matiner ... ; una lluita que va començar, amb moltes persones, que varem confiar en els seus protagonistes : direcció, periodistes, equip tècnic, col·laboradors ... L’edició d’un diari es de les poques industries en que has de guanyar el client cada dia, i això requereix de tenir els millors al millor lloc.

Gracies a tot l’equip i, per ser, el meu diari referent ...