“Hay muchas cosas por las que levantarse cada mañana “... Anunci Campofrio Nadal 2.015

Aquesta es la darrera inserció, al bloc, de l’any 2015 i volia aprofitar l’anunci “Despertar” (de “Campofrio”) d’aquest Nadal per agafar aquesta frase : “Hay demasiadas cosas cada dia por las que merece la pena abrir los ojos, levantarse y salir a vivir. Esto es la vida.”

Recordo que quan vaig estar treballant a Madrid, quan jo hem llevava ja hi havia milers de persones que havien matinejat perquè tot estigues a punt : el diari al quiosc, els xurros al Bar, la persona de recepció que alguns dies hem trucava a l’hora, ... tot perquè una ciutat com Madrid, Lliçà o qualsevol altra funcioni, i sigui vital.

Crec que tots som importants; per això el darrer brindis d’aquest any, al igual que en altres finals d’any, ho serà per a totes les persones que fan possible la nostra identitat : de les que ho fan possible, i d’aquelles que ens demostren que encara hi ha espai per a millorar ...

Per totes elles, serà el meu record i el meu brindis ...

Accedir-hi i demostrar-ho ... : Del sentit individual al sentit col•lectiu

Sempre he tingut clar que quan una persona accedeix a algun òrgan col·lectiu, sigui polític, associatiu, o empresa, ho fa en virtut d’un currículum, d’uns estudis, d’un coneixement, o de la pertinència a un determinat grup polític.

Mes enllà d’això cal demostrar l’aportació individual a uns objectius que son comuns i, per tant, els “mèrits” que han ajudat a aconseguir-ho, han de quedar en un segon terme, i aplicar les potencialitats pròpies al fi conjunt.

Ho comento perquè, moltes vegades, aquest origen ens fa còmplices i ens limita la nostra disponibilitat, com si fóssim presoners d’unes idees concretes. Es molt fàcil trobar als mitjans, que, darrera el nom d’una persona hi apareguin les sigles de l’entitat (especialment el món polític) com si aquesta persona nomes representes a un determinat col·lectiu de persones, que pensen com ell.

Si ens centrem en l’àmbit polític, cada regidor, alcalde, ... ho es de tot el col·lectiu ciutadà, amb independència de la llista, o partit, per el qual hagués obtingut aquesta responsabilitat. En la mida de que ens alliberem d’aquesta limitació d’origen, podrem avançar col·lectivament.

Ho dic, també, per la situació a Catalunya; intentar que, una opció política, per majoritària o minoritaria que sigui, pugui representar una posició determinada (essent respectables totes elles), sense comptar amb l’aportació d’altres representants, no és la millor opció per avançar col·lectivament.

Tots hem de fer governable, i gestionable, el nostre entorn : la suma de totes les voluntats obertes han de facilitar els acords : encara que tinguem majories, i poder, cal tenir presents a tots els demes, que ens envolten.

Però tenim d’altres entitats més properes que també hauríem de fer aquesta reflexió ...

L’estrella de Nadal : apropar-nos a la seva exclusivitat

El Nadal gràfic ens aporta imatges de tot tipus : de les més idíl·liques amb la neu i les muntanyes d’hivern, les que representen el naixement, les del Pare Noel i els mags de l’Orient, la llum de les cases americanes, engalanades amb tota mena de lluminàries, la dels elements decoratius per a la llar , els avets adornats i, sobretot, les nadales virtuals que aquests dies inunden els correus electrònics.

Davant d’aquesta diversitat de imatges i missatges nadalencs (alguns directes, i d’altres que apel·len el sentiment emocional), cal que des de la comunitat religiosa s’identifiqui clarament el missatge mes contundent del que aquestes festes representen. Crec que l’estrella de Nadal, hauria d’esser el signe inequívoc, que identifiques l’esperit i sentiment de la mateixa, que continues essent aquella guia, que no ens acompanyes un dia sinó, de forma continuada, ens ajudes a cerca el camí correcte ...

Al menys aquesta es la meva opinió...

Per Nadal, a la botiga no hi ha el millor regal …

Aquestes setmanes són intenses : hi ha les festes més familiars, més acollidores, i més inter-generacionals de tot l’any.

Però, també, son les dates en que els establiments, els productes i els serveis més sofisticats, son oferts com a part de la festa : uns dimonis visuals, i virtuals, que ens acompanyaran i ens insistiran en els plaers i avantatges dels mateixos, perquè hi caiguem en la seva adquisició.

No soc contrari al regal, ofert com a gentilesa, com a deferència envers el familiar, l’amic, o el conegut, un detall, un present ... quelcom de nosaltres que oferim, tal com varen fer els mags d’Orient, al portal de Betlem.

Mes enllà d’això hi ha el regal que, publicitàriament, instiga la nostra part egoista i ens proposa, objectes, perfums, vehicles... que ens mostrin, davant dels altres, amb una imatge superior, per haver adquirit tal o qual marca.

Però el millor regal som nosaltres mateixos : tal com som, com ens llevem cada matí, amb els nostres encerts i mancances, fruit i resultat del recull de les nostres vivències, que ens han forjat al llarg de la vida. És un regal que, ens dura 365 dies l’any. No el podem embolcallar, ni posar-hi llacets ... es la realitat mateixa que ens ho fa mirar, amb bons ulls.

Agraïm-ho cada dia, per poder acompanyar a qui tenim al costat ...

La llista que ens avergonyeix ...

Fa uns dies, el ministre Montoro, ha publicat la llista dels morosos amb la hisenda espanyola, amb imports elevats; d’entrada aquesta publicació podria ser una bona noticia però, al meu entendre, es poc encertada per els següents raonaments :

a)      Per el moment; el ministeri ja sap que el PP ha perdut la majoria del Congres de Diputats i, per tant, la continuïtat de la política del ministre i, de aquesta llista, queda en entredit.

b)      Es cert que la llista es un bon termòmetre però, també, hi mancaria incorporar-hi les deutes amb la seguretat social i amb altres organismes de l’administració, per a arribar a una xifra certa del que no s’ha ingressat.

c)       A la vegada que es fa publica aquesta llista s’hauria de salvaguardar l’honor d’aquelles persones físiques i/o jurídiques que hi figuren tant si es demostrés que aquesta xifra esta en procés judicial d’impugnació, com d’aquelles persones que han fet o liquidat, amb posterioritat, aquests imports.

Ens avergonyeix la llista en el sentit de que és la suma de diferents impagaments, i de situacions, on l’administració tributaria ha anat donant llargues, fins a fer que la situació fos irreversible, amb el perjudici col·lectiu que això representa. Si s’hagués actuat amb cautela, i en seu moment, la situació s’hagués pogut abordar amb possibilitats de redreçament, i el seu cobrament més factible.

El miracle de la diada de Sant Esteve ...

Ahir, Sant Esteve, a l’endemà de la festa de Nadal, és especial; és per a gaudir-lo : la tranquil·litat de la gent al carrer, amb les botigues tancades (llevat d’algun establiment que en fa l’excepció). Un dia per passejar, com si el temps s’hagués relaxat, per caminar i retrobar la natura, per aprofitar el bon temps climatològic, o per endinsar-nos en el bosc sense rumb ni temps, per compartir una xerrada distesa amb el veí ...

El nostre ha estat a Sant Esteve de Palaudaries, un indret on la festa patronal convida a fer la trobada anyal de les persones que apreciem el lloc; missa i aperitiu compartit al voltant del campanar i del comunidor, restaurats fa pocs anys.

Un dia que parla d’uns canelons a la taula, fruit d’una cuina, com la catalana, que reaprofita el rostit del dia abans, per a composar uns canelons gratinats, que son tradicionals; una sobretaula somiada en que el temps i la xerrada s’alleugereixen i retroben la conversa familiar i propera amb els qui l’any no ens ha donat ocasió de compartir-la.

Però Sant Esteve continua sent d’aquells que ens agrada celebrar-ho; la vida, les problemàtiques  familiars o la solitud ens allunyen d’aquestes celebracions; cal tornar a trobar-hi el sentit : per als que estiguin sols, cal només trucar a la porta del veí, o d’aquella persona coneguda, o familiar, amb qui fa temps no ens hem trobat :  segur que hi ha contesta, i podem compartir aquesta sobretaula ...

Per això la diada de Sant Esteve és tant especial ...

Pre-nadal : El Nadal proper

Aquest diumenge passat, 20 de sembre, ens varem reunir amb el meu germà, cunyada, neboda i parella, amb el meu fill, i nets, i amb la Concepció i jo; aquest haurà estat el primer Nadal de l’Oriol entre nosaltres ...; una estona abans havíem anat a visitar als meus tiets, plegats, com a signe i felicitació nadalenca.

Recuperar el contacte personal, de visita o al voltant d’una taula, és un d’aquells requisits nadalencs, que he recuperat amb el temps; recomposar ponts, amb la família, sorgits a partir de la voluntat personal de fer-ho.

Des de fa alguns anys celebrem el Nadal, el cap de setmana abans : compromisos familiars i viatges no sempre ajuden a coordinar agendes i voluntats.

El Nadal és una data, amb majúscules : un ritual de cuina, esdeveniment religiós i de quelcom que surt de l’interior per a ajudar a obrir-nos. Moltes vegades la manca de parents propers, amb els quals hem compartit de joves aquestes diades ens fa ser curosos i, de vegades, aïllar-nos i evitar la celebració.

Cada vegada a la tarda de Nadal, es veu mes gent al carrer, pul·lulant d’un lloc a l’altre, cinemes, bars, teatres ... tot allò que no ens recorda la festivitat. Sobta que en un dia, especial com el Nadal, no trobem elements com per mantenir una sobretaula sense preses.

Fa uns anys vaig comentar en aquest bloc que el brou de Nadal, es quelcom més que un menjar, és la simbiosi de molts productes que s’uneixen per fer quelcom d’únic, singular, que té un sabor únic i familiar i que, la seva olor, va traspasant estades i habitacions, per entrar dins nostre, i fer-nos sentir i emocionar.

Que passeu aquestes diades de la millor forma possible, amb la voluntat de que siguin realment properes, i fruit del consens de tots... que les gaudiu.