Cal comprar sis milions de roses?...

 Si, a Catalunya, som set milions i escaig de ciutadans com es possible que, hi hagi una disponibilitat de, fins a sis milions de roses per a la venda ? ...

Ja ho vaig comentar : als encreuaments, a les cantonades, amb les roses amunt i avall ... gent del comerç, al súper, els estudiants, als que no demanen ni permís, i als que en venen tot l’any.

Però potser el mes curiós es que veus autoritzades pensen que, aproximadament, un 15 per cent no s’haurien venut; per tant, estem parlant de prop de 900.000 roses que, al dia següent, ja no tenen sortida.

Aquestes roses suposen una pèrdua important per als venedors : per a molts, tot el guany, s’haurà perdut amb les vendes no realitzades.

Cal regular els llocs de venda, una autorització municipal i una taxa.

Si hi ha una oferta excessiva de flors estem devaluant el preu ...i el seu sentit

Les roses al supermercat...

El passat dimecres vaig estar al supermercat  “Condis” al igual que fem, habitualment, en les compres d’alimentació i subministraments per a la llar. Ja, des d’aquell dia, tenien les roses guarnides amb la bossa, i l’acompanyament d’una branca de blat, per la diada.

Com passa amb la fruita fresca, les flors estaven mig tancades esperant que, en els dies que restaven fins el dissabte, s’obrissin i estiguessin amb la millor presència.

Ben col·locades, amb el seu preu i codi de barres, i en un lloc preferent ... estaven ubicades per a ser agafades, al igual que estires del lineal, una llauna de sardines o, el pot de detergent.

No crec que aquest sigui l’objectiu de la festa, situant-la en l’àmbit merament comercial; penso que darrera de cada rosa regalada hi ha d’haver un sentiment sincer, un reconeixement a la tasca d’estimació a la dona, germana, mare o sogre ... i cuidem molt aquest afecte, especialment, si les tenim a prop.

La meva diada de Sant Jordi esta vinculada a fets relacionats amb els meus pares : la de 1986 quan el meu pare va caure, en aquest dia, al carrer primer símptoma del cor que, mesos després, va esdevenir en la seva mort; la de 2007 coincideix amb la data de la mort de la meva mare uns minuts després de que li deixes una rosa.

Per això m’agradaria que demà fos una ocasió de retrobar aquest ambient col·lectiu i de compartir, aquesta diada tant especial, amb una rosa virtual, imaginativa, cap als meus pares.

Sant Jordi i el llibre signat

Dins de poques hores els carrers, i llibreries d’arreu de Catalunya, s’emplenaran de milers de llibres esperant la seva adquisició per els ciutadans que fan, d’aquest diada, un exemple de reconeixement als autors i al seu talent creatiu.

Aquest caire festiu es veu arrodonit per la possibilitat de contactar, amb l’escriptor(a) de l’obra i, per uns segons mantenir aquesta proximitat física amb l’inspirador de l’argument que ens captivarà amb la seva lectura. En aquests segons, l’autor, ens signarà i dedicarà el llibre com un lligam complementari entre autor i lector.

Però la meva pregunta és : quin valor li aporta, al llibre, aquesta signatura ?.

Segurament si li preguntéssim, a l’autor, alguna anècdota d’aquell moment de la signatura, no ho recordaria : al llarg del dia, els escriptors(es) es desplacen a diferents indrets, on s’han anat generant cues de lectors entusiasmats amb aquest ritual; la compra anticipada del llibre, una estona de fer cua comentant amb el veí anècdotes, o noticies del llibre, i/o de l’escriptor, una aproximació nerviosa fins que arribem davant seu, una breu salutació i ens demanarà el nom de a qui volem dedicar-li el llibre, potser inclús un comentari afalagador en aquests breus segons i, una fotografia per immortalitzar l’acte.

Crec que hi ha un efecte comercial, al darrera, ja que un llibre signat, no admet retorn; moltes vegades la portada ens ha sorprès, potser el resum de la contraportada ha influït en la nostra compra o, també, hauran estat els missatges de “44ª edició”, o “Finalista al Premi xx” reclams efectius, però de vegades la qualitat literària es fluixa;  altres vegades la imatge mediàtica de l’autor ens fa comprar, més per qui es l’escriptor, que per el contingut del seu llibre.

Molts d’aquests llibres acabaran engrossint l’estanteria de moltes llars; altres seran llegits, amb dedicació i, agrairem, el detall de qui ens ha tingut aquesta gentilesa.

Al final del dia més enllà de la participació massiva, i festiva, dels catalans haurà estat noticiable el “ranking” de llibres mes venuts quan, aquest, no hauria d’esser l’objectiu.

El comprador ha de fer confiança a l’escriptor(a) : que bo seria que els llibres es poguessin retornar, si no ens han convençut : potser així podríem analitzar als autors, mes reconeguts per els lectors o, inclús, la obligació posterior de validar, amb una nota, el que ens ha semblat ....

Setmana Santa :Tradició, espectacle, i quelcom mes ...

La part lúdica, de la setmana santa, ha anat agafant força a partir de les vacances escolars i dels, tres o quatre, dies festius a nivell laboral, o de setmana sencera que algunes empreses permeten fer. El caire estricte de fa uns anys, s’ha anat relaxant i poques televisions fan programacions especifiques, mes enlla de les repeticions de produccions cinematogràfiques (Ben Hur, Quo Vadis, els 10 Manaments ...), i alguna retransmissió de processons.

Les pastisseries, a partir del diumenge de rams, ja llueixen amb les seves creacions de les mones, tot esperant seduir, als mes joves, amb alguna disseny amb xocolata que serà demanada, als padrins, com a detall i referencia de la diada.

Mes enllà, d’aquest entorn, hi ha la percepció de que participa en la litúrgia d’aquests dies : des de la tradició de qui sent l’orgull de participar-hi, fins qui ho veu com un espectacle.

A Catalunya, tenim representacions pròpies arrelades : les Processons del Silenci, els Armats, les representacions de la Passió, la Processo de Verges, els Monuments de Divendres Sant a Olesa de Montserrat ... manifestacions que superen l’àmbit religiós per esdevenir, actes col·lectius.

Per posar un exemple : les representacions de la Passió requereixen la participació, i complicitat, d’un nombre de persones que pot rondar el miler (entre actors en escena, l’equip tècnic, el de maquillatge o de vestuari que requereix una obra d’aquesta complexitat). Actuacions en les quals hi intervenen, moltes vegades, diferents generacions d’una mateixa família. Segur que, a partir de l’espectacle, de la participació, de sentir i escoltar aquest relat, també s’interioritza i, segur que, mes d’algun passatge els farà qüestionar i veure la transcendència del que es descriu.

Traslladant-nos al sud de la península o a Castella, les processons de Setmana Santa, congreguen gent devota del país, amb turistes bocabadats però, davant de les imatges, del seu ritual, de les particularitats de cada confraria, de la musica (o el silenci)que les acompanya, de la devoció dels que hi participen, i amb esforç treuen cada any els passos, també es pot endevinar aquest relat intern que traspua de nosaltres i ens fa compartir moments molt sentits ...

“Hay muchas cosas por las que levantarse cada mañana “... Anunci Campofrio Nadal 2.015

Aquesta es la darrera inserció, al bloc, de l’any 2015 i volia aprofitar l’anunci “Despertar” (de “Campofrio”) d’aquest Nadal per agafar aquesta frase : “Hay demasiadas cosas cada dia por las que merece la pena abrir los ojos, levantarse y salir a vivir. Esto es la vida.”

Recordo que quan vaig estar treballant a Madrid, quan jo hem llevava ja hi havia milers de persones que havien matinejat perquè tot estigues a punt : el diari al quiosc, els xurros al Bar, la persona de recepció que alguns dies hem trucava a l’hora, ... tot perquè una ciutat com Madrid, Lliçà o qualsevol altra funcioni, i sigui vital.

Crec que tots som importants; per això el darrer brindis d’aquest any, al igual que en altres finals d’any, ho serà per a totes les persones que fan possible la nostra identitat : de les que ho fan possible, i d’aquelles que ens demostren que encara hi ha espai per a millorar ...

Per totes elles, serà el meu record i el meu brindis ...

L’estrella de Nadal : apropar-nos a la seva exclusivitat

El Nadal gràfic ens aporta imatges de tot tipus : de les més idíl·liques amb la neu i les muntanyes d’hivern, les que representen el naixement, les del Pare Noel i els mags de l’Orient, la llum de les cases americanes, engalanades amb tota mena de lluminàries, la dels elements decoratius per a la llar , els avets adornats i, sobretot, les nadales virtuals que aquests dies inunden els correus electrònics.

Davant d’aquesta diversitat de imatges i missatges nadalencs (alguns directes, i d’altres que apel·len el sentiment emocional), cal que des de la comunitat religiosa s’identifiqui clarament el missatge mes contundent del que aquestes festes representen. Crec que l’estrella de Nadal, hauria d’esser el signe inequívoc, que identifiques l’esperit i sentiment de la mateixa, que continues essent aquella guia, que no ens acompanyes un dia sinó, de forma continuada, ens ajudes a cerca el camí correcte ...

Al menys aquesta es la meva opinió...

El miracle de la diada de Sant Esteve ...

Ahir, Sant Esteve, a l’endemà de la festa de Nadal, és especial; és per a gaudir-lo : la tranquil·litat de la gent al carrer, amb les botigues tancades (llevat d’algun establiment que en fa l’excepció). Un dia per passejar, com si el temps s’hagués relaxat, per caminar i retrobar la natura, per aprofitar el bon temps climatològic, o per endinsar-nos en el bosc sense rumb ni temps, per compartir una xerrada distesa amb el veí ...

El nostre ha estat a Sant Esteve de Palaudaries, un indret on la festa patronal convida a fer la trobada anyal de les persones que apreciem el lloc; missa i aperitiu compartit al voltant del campanar i del comunidor, restaurats fa pocs anys.

Un dia que parla d’uns canelons a la taula, fruit d’una cuina, com la catalana, que reaprofita el rostit del dia abans, per a composar uns canelons gratinats, que son tradicionals; una sobretaula somiada en que el temps i la xerrada s’alleugereixen i retroben la conversa familiar i propera amb els qui l’any no ens ha donat ocasió de compartir-la.

Però Sant Esteve continua sent d’aquells que ens agrada celebrar-ho; la vida, les problemàtiques  familiars o la solitud ens allunyen d’aquestes celebracions; cal tornar a trobar-hi el sentit : per als que estiguin sols, cal només trucar a la porta del veí, o d’aquella persona coneguda, o familiar, amb qui fa temps no ens hem trobat :  segur que hi ha contesta, i podem compartir aquesta sobretaula ...

Per això la diada de Sant Esteve és tant especial ...

Pre-nadal : El Nadal proper

Aquest diumenge passat, 20 de sembre, ens varem reunir amb el meu germà, cunyada, neboda i parella, amb el meu fill, i nets, i amb la Concepció i jo; aquest haurà estat el primer Nadal de l’Oriol entre nosaltres ...; una estona abans havíem anat a visitar als meus tiets, plegats, com a signe i felicitació nadalenca.

Recuperar el contacte personal, de visita o al voltant d’una taula, és un d’aquells requisits nadalencs, que he recuperat amb el temps; recomposar ponts, amb la família, sorgits a partir de la voluntat personal de fer-ho.

Des de fa alguns anys celebrem el Nadal, el cap de setmana abans : compromisos familiars i viatges no sempre ajuden a coordinar agendes i voluntats.

El Nadal és una data, amb majúscules : un ritual de cuina, esdeveniment religiós i de quelcom que surt de l’interior per a ajudar a obrir-nos. Moltes vegades la manca de parents propers, amb els quals hem compartit de joves aquestes diades ens fa ser curosos i, de vegades, aïllar-nos i evitar la celebració.

Cada vegada a la tarda de Nadal, es veu mes gent al carrer, pul·lulant d’un lloc a l’altre, cinemes, bars, teatres ... tot allò que no ens recorda la festivitat. Sobta que en un dia, especial com el Nadal, no trobem elements com per mantenir una sobretaula sense preses.

Fa uns anys vaig comentar en aquest bloc que el brou de Nadal, es quelcom més que un menjar, és la simbiosi de molts productes que s’uneixen per fer quelcom d’únic, singular, que té un sabor únic i familiar i que, la seva olor, va traspasant estades i habitacions, per entrar dins nostre, i fer-nos sentir i emocionar.

Que passeu aquestes diades de la millor forma possible, amb la voluntat de que siguin realment properes, i fruit del consens de tots... que les gaudiu.

La missa del pollet ?

Aquest terme s’ha popularitzat,  i arrelat, com molts d’altres per identificar la missa que es fa la vigília de Nadal, a mitja tarda o al capvespre, anticipant la celebració de la Missa del Gall.

Crec que hi ha molts mes noms adients per a identificar-la que la d’aquest animalet de granja : potser dir-li, Missa Avançada/Anticipada de Nadal, Missa del Naixement o Missa Familiar de Nadal ... Les coses importants no les podem embolcallar de noms, que els hi facin treure la seva importància.

Jo vaig descobrir la Missa de la Vigília de Nadal, a la residencia on estava la meva mare, ja fa uns quants anys ... ; a mitja tarda, ens arreplegàvem residents, familiars, treballadors, direcció, tothom que voluntàriament hi volia participar, en una improvisada eucaristia a la sala principal. El compartir,aquests moments tant emotius, amb la meva mare -ja amb unes seqüeles avançades de l’Alzheimer-, amb qui ja no hi teníem comunicació ni hi podíem parlar, feia transcendir el moment; desprès compartíem l’estona amb familiars d’altres residents, amb similars problemàtiques. Uns moments de serenor, de records dels Nadals, del brou que acostumava a preparar, de l’estima que hi posava ... serenor que, es trencava, just al sortir al carrer amb les preses de la gent cercant les darreres compres per a la Nit Bona propera.

Per respecte, per el que significa, per la gent que no pot assistir-hi en horaris tardans, la missa avançada de Nadal, no pot quedar-se identificada amb quelcom que no li es propi ...

“Black Friday” : Una excusa rendible ?

Aquests dies, desprès del d’acció de gràcies, son diades de compres compulsives, per als americans consumistes : tenen un seguit d’ofertes i, moltes d’elles, atractives. Tot, amb una campanya mediàtica a la qual, difícilment, t’hi pots resistir : des de les compres a establiments tradicionals fins a les grans companyies a la xarxa.

Si fossin previsors, fins i tot, tindria sentit que, a partir d’uns descomptes puntuals, poguéssim anticipar algunes compres nadalenques i, gaudir d’uns estalvis. Aquest any el impacte en els comerços ha esta generalitzat : fins hi tot alguns comerços que escapen a les puntes de temporada, no han evitat de penjar-hi el cartell; per qualsevol persona aliena, a la campanya, pensaria que es una tradició de fa temps o que, inclús, és una cosa pròpia d’aquets indrets.

Hi ha al meu entendre quatre qüestions latents :

a)      Cal tenir unes bones eines de gestió que ens permetin garantir que, els descomptes que fem, no limiten la nostra rendibilitat; hi ha alguns establiments que limiten el nombre d’unitats, en aquestes ofertes.

b)      Estem generant, novament, un moviment de veure com podem saltar les limitacions legals, de les rebaixes i dels períodes concrets en que estan autoritzades i, amb aquesta excusa, fem una “cosa” encoberta.

c)       Es evident que si jo, com a establiment, puc fer una venda la meva competència es quedarà sense fer-la ja que els recursos, dels clients, son limitats i, per tant, si ja he comprat el producte, ja no faré una ullada per Nadal i, a lo millor, tampoc entro en un establiment de la competència.

d)      El gros guanya al petit : la botiga, franquícia o l’establiment a la xarxa, té un potencial, una previsió, i una capacitat de compra, que el petit no pot gestionar.

Hauríem de fer, entre tots, la reflexió del que cal, i es pot fer : el moviment de compres i transaccions ens ha de fer reflexionar, a quin tipus de client estem adreçant-nos i que esperem que es mogui per quelcom més que el preu ...

Com diuen els americans, un dia per donar gracies ...

Avui es el dia d’acció de gràcies, festa arrelada principalment als Estats Units; una diada que no arrelat entre nosaltres, però que té connotacions, i arrels profundes. Una festa que recorda l’arribada dels primers colons, dels primers immigrants anglosaxons  a Amèrica i, la seva relació amb els natius indis compartint coneixements i ajuda perquè, les primeres collites d’aliments, siguin profitoses. Aquest és l’origen, el que diríem l’excusa, d’aquesta festa arrelada i festiva.

Però, sobretot, és una festa intima, familiar; una festa que no es pot perdre, una festa que ajunta i fa retornar, a la llar familiar, als que durant l’any estan lluny o atrafegats i que, per una estona, deixen les preocupacions, telèfons i altres mitjans, per dedicar-se als més propers.

Acció de Gracies es aquell dia que no admet excusa : reunir per un dia, o un sopar, tota la família al complert, amb un ritual i una gastronomia pròpia.

Des d’un punt de vista més material, aquest dia marca, d’una part, el inici de la temporada pre-nadalenca i com que, el divendres, es pont hi ha el “Black Friday” unes super-rebaixes per començar a fer les primeres compres nadalenques.

Els que pugueu, ajunteu-vos i gaudiu : cal donar gracies, sobretot, als més propers ...

Davallada als cementiris ?

No soc d’anar al cementiri més enllà de les dates de primers de novembre o, d’ocasions que ho requereixen quan acompanyes a fer el darrer recorregut a algun familiar, o amic. Son visites on el temps és el que menys importa i, cal deixar-se portar, per la sensació de tranquil·litat i respecte generalitzats. Això no obsta perquè hi trobem aquelles reflexions que ens apropen al record, i vivències, amb els éssers a qui vas a retre aquest homenatge : més per a nosaltres i, per el respecte que ens han merescut.

D’entrada, aquest any, hi he percebut una baixada en el nombre de persones assistents, tant per la facilitat d’aparcament com per el fet de, demanar als empleats del cementiri, que ens ajudessin a accedir a un dels nínxols superiors, on hi fa falta un camió articulat, i que varen venir molt ràpid. Hi ha un altra sensació, bastant desagradable, amb el nombre d’adhesius (de colors diferents, segons l’any) en que es demana als titulars, dels nínxols, de contactar amb la gestora de la funerària, per a, suposem, liquidar deutes pendents, i que posa en qüestió la vulnerabilitat de les restes ja que, si no hi ha contacte, els nínxols poden quedar rescindits i disponibles i, les restes, passar a un lloc comú.

Hi pot haver un ventall ample de situacions que ho provoquin : la manca de descendents, la deixadesa d’aquests, o les baralles entre familiars, la residencia en altres indrets, la mort sobtada de la persona que ho gestionava, o la manca de recursos ... Això també provoca que, molts nínxols, restin oberts i sense propietari, que reforça l’idea de que les costums. estan canviant.

El cementiri es el lloc on ens enfronta al nostre origen, ens ajuda a vincular la nostra historia i a donar sentit a la vida, en la mida que també serà el nostre destí. No es estrany que, cada vegada mes, a la que tenim una mort propera s’hagi de recórrer a professionals que ajudin a mitigar el dol, i a afrontar-lo.

Ens cal temps per afrontar els revessos de la vida, a gaudir dels bons moments, i fer homenatge als que ho han fet possible ...

El recorregut de la cavalcada de Reis ...

Hi ha una qüestió que sempre m’ha intrigat i és el perquè, durant la vigília de la festa de l’Epifania, la cavalcada dels Reis de l’Orient no fa una visita a l’església local; pot semblar una pregunta sense sentit, però m’agradaria fer-hi un raonament, al plantejar-la.

D’una part unes administracions publiques, que es manifesten laiques i, que han de ser curosos amb la llibertat religiosa de cada un dels ciutadans, son les primeres que organitzen aquest esdeveniment –la cavalcada- com un acte mes i, per tant, sense traslladar als participants i espectadors el sentit religiós del que es fa. Igualment l’afegitó del Patge Reial una desena de dies abans, també sol ésser organitzada per els mateixos ajuntaments, o per entitats alienes a l’església, per exemple centres comercials ...

Hi han altres manifestacions en la vida de Jesús en que és la societat civil, i mes concretament les confraries, les que s’encarreguen de mantenir la festivitat i el sentir del fet religiós : es el cas de la Setmana Santa, on les imatges (que generalment estan a les esglésies), i les processons, estan organitzades per aquestes entitats, tant en els recorreguts com en la logística pròpia de l’esdeveniment.

Mes a prop tenim en cas de les representacions de la Passió, històricament centrades en quatre poblacions, i que son organitzades per entitats pròpies, a mig camí entre una organització religiosa i una entitat cultural, i les representacions dels Pastorets, amb la celebració properament del centenari del text d’en Folch i Torres, també vinculades a col·lectius o entitats properes a l’entorn de l’església.

En un i altra cas, la participació en aquets actes, reforça la vinculació envers el fet religiós i, en la majoria de casos, les activitats socials s’allarguen durant la resta de l’any. No entenc com, l’església, no té un paper més actiu en el disseny, estètica, objectius de la festa, i en la transmissió dels motius de la mateixa ...

En un moment en que hi ha una major incidència dels”personatges” com el Pare Noel, i altres aliats, que pressionen a nivell de carrer,  de mobiliari, de complements i de “merchandising”, s’hauria de replantejar aquesta festa, ja que pot caure, en una festa consumista, fet que desvirtua l’origen. El regal de Reis és, i ha de ser, un petit detall, com aquell que varen deixar al cobert de Betlem, personalitzat, pensat, reflex de l’estimació que li tenim a la persona a qui va adreçat; el somni, la il·lusió, el regal ostentós, no pot esser moneda de canvi de l’estimació dels mes petits ...

La castanyada : un segon carnaval ?

Aquesta festa entronca amb la tradició, amb allò que perdura i, ens recorda, les formes de fer transmeses al llarg dels anys; la història ens la situa la vigília de Tots Sants i, ve lligada, a aquesta com un àpat  gastronòmic, relacionat amb els productes propis de la tardor (panellets, castanyes, moniatos ...).

El temps meteorològic no ajuda a situar-nos;  a finals d’octubre és una època, en anys no tan llunyans, que sol ésser de fredors considerables i, per tant, aquesta menja –consistent - ajudava a suportar els rigors de les nits de tardor. Tampoc  ajuda l’aïllament del fet de la mort, com a element inseparable de la vida, i enterrem als nostres morts amb rapidesa.

D’altra part, la manca de continuïtat en la visita als cementiris fa que, molts d’ells, quedin sense responsables titulars dels mateixos, les concessions es liquidin, i les restes passin a llocs comuns, així com el nombre d’incineracions que van en augment.

Encara mes preocupant es l’imparable presència dels personatges Halloween, arribats dels Estats Units, amb tota la parafernàlia i “merchandising”, que té cada vegada més adeptes.

Aquest any, el preu dels pinyons, ha fet que el preu per kg. del panellet elaborat sigui quasi prohibitiu , s’hagi de recórrer, a substituts de igual preséncia i menys contingut saludable, llevat dels fets a casa.

Si també hi afegim que a les escoles, el fet de la castanyada, es tracti com a aïllat del fet del record, i del sentit  d’homenatge als nostres morts, mes enllà del fet religiós, ens queda una festa que s’està derivant, cap a un segon carnaval, on el que més es prioritza és la disfressa.

Però per contra, la diada d’acció de gracies dels nord-americans, es una tradició que aquí no ha arrelat, i que hauria d’esser la diada perfecte de la família i del record i agraïment als nostres orígens.

Si nomes volem fer el fantasma ... i fer por, es que estem perdent quelcom de nosaltres mateixos.