Mossèn Ballarín : la pèrdua d’una referència ...

S’han a anat sense fer soroll; només els mes íntims, els que el seguien en el dia a dia, coneixien aquest darrer viatge i ha anat rebent, i acomiadant-se, dels seus amics.

Personalment  se’m fa difícil fer una reflexió, única, de la seva personalitat : crec que hi ha molts Mossens Ballarín, dels que podríem parlar.

L’un, potser, el de la proximitat : el d’aquesta persona propera, com si fos aquell avi que ens hagués agradat tenir a tots, el de la conversa irònica, el d’acompanyar i escoltar, el que et trobes fent camí en la plana berguedana, el que sempre té la paraula que soluciona ...

Un altra, el del llenguatge políticament poc correcte, envalentonat o avançat per l’època, però correcte en la seva forma; pedagògic, clar i directe.

Un home d’església, però de la que es fa caminant, amb la saviesa que donen els moments viscuts; amb un missatge planer, del parlar sincer...

Arrodonit tot per un tarannà carismàtic, engrandit per la televisió i, arribant a molta gent, amb algunes de les seves obres literàries o, en les col·laboracions, a diferents mitjans.

El seu personatge de Mossèn Tronxo, es aquest reconeixement a la figura del capella de poble, que viu i conviu amb la gent, que els coneix, i basteix el seu discurs de la quotidianitat, de compartir moments, i d’acompanyar-ne d’altres on la paraula, i l’esperança, donen consol i tranquil·litat.

Recordo a Osona, un territori semblant, que hi ha una dita que diu sobre els Mossens : ... “De sermó curt i de taula llarga...” perquè, moltes vegades, la sobretaula desferma la conversa directa, per parlar de moltes coses que no estan escrites...

Ha estat fidel a una terra berguedana : al Santuari de Queralt i Gósol; indrets de muntanya, gent forta en climes durs. Petites comunitats on hi ha trobat la seva essència.

Políticament defensor d’un nou futur a Catalunya, ha tingut la coneixença de Presidents de la Generalitat, i de destacats membres de la societat civil catalana, amb qui ha fet amistat durant tots aquest anys.

Per l’església penso que és una pèrdua important, encara que la seva paraula ocasionés rebuig en la jerarquia i al bisbat; penso que hi ha hagut un deixar fer...

Però el recordarem amb l’empenta de fa anys, amb la seva fisonomia que invitava al diàleg i a la conversa fina, de contingut, als seus espais televisius amb la Mari Pau Huguet ...

Novament marcant camí, Mossèn Tronxo ...

Que fem amb els mags d’Orient ? : Tots hi tenim responsabilitat

Aquest any, les cavalcades dels Reis Mags, han estat enfrontades mediàticament; la irrupció dels nous ajuntaments -gestionats amb pactes de partits, i coalicions, menys implicats amb l’església e intentant marcar aquest punt equidistant, entre totes les opinions- ha fet que, les cavalcades, no hagin generat una opinió unànime.

Ja vaig manifestar en un anterior post : http://feliumones.blogspot.com.es/2015/11/el-recorregut-de-la-cavalcada-de-reis.html, la poca implicació de l’església, i de les entitats relacionades, en la preservació d’aquesta tradició.

Davant  l’ostentació de carrosses, i altres elements que envolten aquest esdeveniment, no hi ha el tacte de ser solidari, d’afavorir la proximitat dels mags d’Orient, i del missatge que ofereixen; ens cal

a)      Des de l’església, afavorir la convergència de la festa, més propera a la resta de dates nadalenques, amb la finalitat de poder competir amb altres elements incorporats de la cultura nord-americana, i que no estan arrelats però que estan fent forat.

b)      Cal liderar des de l’església novament l’organització, i/o implicació, en els elements mes definidors, del missatge.

c)       S’ha de limitar la parafernàlia suplementària : els mags d’Orient, eren savis, potser poderosos, intel·lectuals ... però aquesta identificació reial -distant a dalt de les carrosses- no afavoreix la proximitat.

d)      Aquest mags serien de països com Síria, Iran, Albània, Sudan, Jordània, Egipte ... països per els quals, si haguessin vingut en aquest 2016, segur que haguessin fet servir els presents per ajudar a moltes famílies i, oferir el nen Jesús, el més important la presencia, l’adoració, i el fet del naixement.

e)      No te cap sentit que passem setmanes demanant ajuda als ciutadans, per ajudar als altres i que, l’Ajuntament, assigni recursos a fer un “mapping” a la façana de l’Ajuntament, o fer un castell de focs...

f)       Fa mesos varem omplir diaris, i noticiaris, sobre els refugiats sirians; a data d’avui, encara estant perduts en alguna frontera, i poc ho hem recordat en aquestes diades.

g)      Cal avançar en fer cavalcades conjuntes entre pobles, per afavorir la limitació de despeses, i tornar a cavalcades més austeres.

h)      Es cert que no hi ha una iconografia pròpia dels mags d’Orient, mes enllà de retrats, fets molts segles desprès; caldria identificar aquells elements que li son propis, per afavorir la coherència. Per exemple : ningú es planteja que, el Pare Noel, tingui un vestuari diferent al que té, ni una imatge diferent de la que coneixem ...

Quin missatge volem donar als nostres fills, i nets ... ?

La missa del pollet ?

Aquest terme s’ha popularitzat,  i arrelat, com molts d’altres per identificar la missa que es fa la vigília de Nadal, a mitja tarda o al capvespre, anticipant la celebració de la Missa del Gall.

Crec que hi ha molts mes noms adients per a identificar-la que la d’aquest animalet de granja : potser dir-li, Missa Avançada/Anticipada de Nadal, Missa del Naixement o Missa Familiar de Nadal ... Les coses importants no les podem embolcallar de noms, que els hi facin treure la seva importància.

Jo vaig descobrir la Missa de la Vigília de Nadal, a la residencia on estava la meva mare, ja fa uns quants anys ... ; a mitja tarda, ens arreplegàvem residents, familiars, treballadors, direcció, tothom que voluntàriament hi volia participar, en una improvisada eucaristia a la sala principal. El compartir,aquests moments tant emotius, amb la meva mare -ja amb unes seqüeles avançades de l’Alzheimer-, amb qui ja no hi teníem comunicació ni hi podíem parlar, feia transcendir el moment; desprès compartíem l’estona amb familiars d’altres residents, amb similars problemàtiques. Uns moments de serenor, de records dels Nadals, del brou que acostumava a preparar, de l’estima que hi posava ... serenor que, es trencava, just al sortir al carrer amb les preses de la gent cercant les darreres compres per a la Nit Bona propera.

Per respecte, per el que significa, per la gent que no pot assistir-hi en horaris tardans, la missa avançada de Nadal, no pot quedar-se identificada amb quelcom que no li es propi ...

Nucli Històric de Lliçà d’Amunt : solucions i propostes

Fa poques setmanes, els veïns del barri on tenim llogada una part del casal parroquial, van fer una petita trobada, amb l’excusa de la castanyada : quatre moniatos, castanyes, i vi ranci, van acompanyar una xerrada informal dels veïns que, potser, no s’havia fet mai, o feia anys.

Un veí, en representació de tots, va escriure un manifest que feia un repàs a : l’abandonament i a les mancances d’un barri (nascut al voltant de l’església)  que no ha generat l‘interès de l’Ajuntament en el seva rehabilitació, cases abandonades,  l’edat dels veïns, establiments tancats per manca d’aparcament, dificultat d’accedir-hi i poc coneixement de l’entorn, s’uneixen perquè no arrenqui. Es evident que, la solució, no es un llistat entregat al regidor que ens volguí escoltar ni resoldre, puntualment, una deficiència.

A diferencia del cas de Lliçà comentat fa dies, l’anàlisi d’un barri, ha de comportar la valoració, des de moltes vessants col·lectives, del interès general, dels elements que cal preservar, de l’obertura de nous vials i direccionalment del transit ... però, també, ha de deixar espai a l’oci, a la cohesió interna i generar una vida col·lectiva que doni sentit i vitalitat al indret.

Una de les possibilitats més viable, es la constitució d’un Consorci, que amb la participació e implicació de l’administració local, dels propietaris, de l’església i d’altres agents afectats, adopti aquelles decisions coherents perquè de forma successiva es vagin produint les modificacions esglaonades per a esdevenir tal com s’hagi definit.

No es pot solucionar, el que s’ha deixat de fer durant anys, però cal ajudar a endreçar i fer coherent el Barri de la Sagrera del futur ...

Davallada als cementiris ?

No soc d’anar al cementiri més enllà de les dates de primers de novembre o, d’ocasions que ho requereixen quan acompanyes a fer el darrer recorregut a algun familiar, o amic. Son visites on el temps és el que menys importa i, cal deixar-se portar, per la sensació de tranquil·litat i respecte generalitzats. Això no obsta perquè hi trobem aquelles reflexions que ens apropen al record, i vivències, amb els éssers a qui vas a retre aquest homenatge : més per a nosaltres i, per el respecte que ens han merescut.

D’entrada, aquest any, hi he percebut una baixada en el nombre de persones assistents, tant per la facilitat d’aparcament com per el fet de, demanar als empleats del cementiri, que ens ajudessin a accedir a un dels nínxols superiors, on hi fa falta un camió articulat, i que varen venir molt ràpid. Hi ha un altra sensació, bastant desagradable, amb el nombre d’adhesius (de colors diferents, segons l’any) en que es demana als titulars, dels nínxols, de contactar amb la gestora de la funerària, per a, suposem, liquidar deutes pendents, i que posa en qüestió la vulnerabilitat de les restes ja que, si no hi ha contacte, els nínxols poden quedar rescindits i disponibles i, les restes, passar a un lloc comú.

Hi pot haver un ventall ample de situacions que ho provoquin : la manca de descendents, la deixadesa d’aquests, o les baralles entre familiars, la residencia en altres indrets, la mort sobtada de la persona que ho gestionava, o la manca de recursos ... Això també provoca que, molts nínxols, restin oberts i sense propietari, que reforça l’idea de que les costums. estan canviant.

El cementiri es el lloc on ens enfronta al nostre origen, ens ajuda a vincular la nostra historia i a donar sentit a la vida, en la mida que també serà el nostre destí. No es estrany que, cada vegada mes, a la que tenim una mort propera s’hagi de recórrer a professionals que ajudin a mitigar el dol, i a afrontar-lo.

Ens cal temps per afrontar els revessos de la vida, a gaudir dels bons moments, i fer homenatge als que ho han fet possible ...

El recorregut de la cavalcada de Reis ...

Hi ha una qüestió que sempre m’ha intrigat i és el perquè, durant la vigília de la festa de l’Epifania, la cavalcada dels Reis de l’Orient no fa una visita a l’església local; pot semblar una pregunta sense sentit, però m’agradaria fer-hi un raonament, al plantejar-la.

D’una part unes administracions publiques, que es manifesten laiques i, que han de ser curosos amb la llibertat religiosa de cada un dels ciutadans, son les primeres que organitzen aquest esdeveniment –la cavalcada- com un acte mes i, per tant, sense traslladar als participants i espectadors el sentit religiós del que es fa. Igualment l’afegitó del Patge Reial una desena de dies abans, també sol ésser organitzada per els mateixos ajuntaments, o per entitats alienes a l’església, per exemple centres comercials ...

Hi han altres manifestacions en la vida de Jesús en que és la societat civil, i mes concretament les confraries, les que s’encarreguen de mantenir la festivitat i el sentir del fet religiós : es el cas de la Setmana Santa, on les imatges (que generalment estan a les esglésies), i les processons, estan organitzades per aquestes entitats, tant en els recorreguts com en la logística pròpia de l’esdeveniment.

Mes a prop tenim en cas de les representacions de la Passió, històricament centrades en quatre poblacions, i que son organitzades per entitats pròpies, a mig camí entre una organització religiosa i una entitat cultural, i les representacions dels Pastorets, amb la celebració properament del centenari del text d’en Folch i Torres, també vinculades a col·lectius o entitats properes a l’entorn de l’església.

En un i altra cas, la participació en aquets actes, reforça la vinculació envers el fet religiós i, en la majoria de casos, les activitats socials s’allarguen durant la resta de l’any. No entenc com, l’església, no té un paper més actiu en el disseny, estètica, objectius de la festa, i en la transmissió dels motius de la mateixa ...

En un moment en que hi ha una major incidència dels”personatges” com el Pare Noel, i altres aliats, que pressionen a nivell de carrer,  de mobiliari, de complements i de “merchandising”, s’hauria de replantejar aquesta festa, ja que pot caure, en una festa consumista, fet que desvirtua l’origen. El regal de Reis és, i ha de ser, un petit detall, com aquell que varen deixar al cobert de Betlem, personalitzat, pensat, reflex de l’estimació que li tenim a la persona a qui va adreçat; el somni, la il·lusió, el regal ostentós, no pot esser moneda de canvi de l’estimació dels mes petits ...