Catalunya, amb el pilot automàtic ?

Recordo que,  al 2003, es va començar a parlar de la reforma de l’estatut vigent, fins llavors. A partir d’aquest moment ha estat un seguit de fets, eleccions ... que, de forma continuada, ens han portat fins als moments actuals. En tot aquest procés, hi han hagut moltes fites, objectius, declaracions, rumors, apropaments, líders i partits que ens han sotraguejat, han passat a la història o, inclús, ens han deixat veure la seva cara mes amarga. Però d’aquests moments, bàsicament politics, hem tingut poca ocasió de disfrutar-los, com si cada pas, o cada rumb agafat, es quedes curt de seguida.

La mobilització ciutadana de cada 11 de setembre, ha estat la manifestació lúdica i festiva, d’un sentiment que renovava forces per tirar endavant. Però realment, i més enlla d’aquesta dialèctica política, quin ha estat el tarannà de la gent del carrer, del ciutadà anònim, d’aquell a qui -tot això- hauria d’orientar-se ?

Estem en un moment en que estic detectant un “bajón” desprès de tanta pressió monotemàtica ; de les converses, a tots els mitjans de comunicació, tant escrits com a TV, als llocs de preferència en qualsevol entrevista ...; això relega, com a menys importants, noticies que hauríem de valorar amb més intensitat.

Catalunya esta funcionant, en aquests moments, per inèrcia amb una societat i administracions publiques, que ho fan sense un rumb i horitzó definits i que haurem d’esperar, encara uns mesos, per entendre l’orientació que agafarà.

No ens ho podem permetre : si nosaltres anem divagant, més enllà de les nostres fronteres, el mon continua, i anem perdent la cursa d’una societat que aspira a liderar i/o a esser pionera en molts camps, on ara anem reculant. Uns perquè troben en altres països un present mes engrescador, altres perquè han de relegar les seves inversions per a cercar moments mes estables, altres que cerquen una feina o el recolzament en situacions difícils

Aquest impasse també es aprofitat per empreses, persones i projectes per a replantejar-los o fer-los viables en altres indrets, on les circumstàncies siguin mes estables i valorades.

No crec que ens ho puguem permetre per molt temps mes ...

De quan els grans també s’equivoquen, i els petits hem d’estar amb les mateixes obligacions ...

Sempre he dit que, els petits (empreses, botigues, associacions o fundacions), sempre hem de jugar a la Lliga d’Honor amb els grans perquè estem sotmesos, a la mateixa normativa i obligacions; la diferencia es que, els “grans”, tenen departaments, persones, i recursos per atendre-ho.

Ho dic perquè un reconegut, o al menys publicitat, medicament (ja que es ven a les farmàcies), de nom “Voltadol Forte”, amb una forta campanya publicitària a TV, i amb l’anagrama de Novartis com a fabricant, té a la part frontal del tub té el text que diu “... y de la inflamación leves y ocasionales”. D’entrada sembla que hi haurien tres errades gramaticals i, el més normal, seria que digues : “y de las inflamaciones leves y ocasionales”.

El que no puc entendre és com una empresa que té tant de personal, ningú d’ells, ni de cap departament publicitari, d’impressió dels tubs, de disseny del producte, ni un comercial, ni cap departament de millora, ni cap directiu, ni cap empleat, ningú fes cap comentari al respecte ...

Segur que amb als petits no hagués passat pas ...

Tornar a l’esperit del “Viena” …

Fa anys que he estat un client, en alguns moments habitual, del Viena inicial d’aquell que, va obrir a la Plaça de Sant , de Sabadell on era el lloc de trobada del jovent inquiet dels 80. Un lloc, sense cadires i on, a la barra, t’hi feies un lloc per a degustar uns entrepans innovadors amb aquell “oiiiiido”, i amb una estètica, una rapidesa i un saber fer que s’ha anat diluint amb els temps.

Ahir, vaig estar al “Viena”, el lloc pot ser el de menys (factura T003 /1129782) i vaig demanar una amanida verda; la noia que hem va atendre, hem va recomanar una que, ni diuen de “sarda” : una mica minsa, amb un complement de oli i vinagre que just serveix per remullar les primeres fulles i, una pasta, seca i sosa; res a veure amb la amanida de la fotografia de la seva publicitat del web. Poca ajuda li fem a la gastronomia sarda.

El preu d’aquesta amanida es de 4,25 euros (707 pessetes de les antigues);  a més vaig demanar una aigua de 0,50 litres (1,65 euros o 274 pessetes de les d’abans), i una flauta de llom a 3,85 euros (o sigui 641 unitats de l’antiga moneda): en total un “dinar” per 9,75 euros, que m’ajuda a allunyar-me d’aquest indret.

Per mes “inri” posant, en lletra gran, que tenen l’entrepà recomanat per el “New York Times”, encara que, atenent el tipus de menjar d’aquell país, desconec si es una bona referència.

Hi ha un programa a TV que es diu “El Jefe Infiltrado”; jo recomanaria que algun dels alts executius de l’empresa hi fes estada a diferents locals i, copses el que veuen els clients, i el que hi diuen els empleats.

Moltes vegades ens empoltronem amb els números i els despatxos, i l’empresa ha de ser quelcom mes … i l’estada al Viena hauria d’esser allò que molts enyoraríem …

La responsabilitat en la vida dels animals : llibertat o …

Voldria traslladar-vos una vivència d’aquest cap de setmana, respecte de gats i gossos.A la Conca de Barbera hi tenim una vivenda, petita, que ens permet trencar la rutina diària, i apropar-nos a la natura i al camp. En aquest indret hi ha dos gossos que son del poble, el “Rex” que vigila però, a la vegada, es un gos compartit i, fa dos anys, una gosa la “Roseta”, també hi fa estada i es una gossa amb un passat suposem caçadora. Per altra banda hi tenim una veïna que té gats, que han anat fent camada i, segons el tamany, sabem de quina fornada son. Fa poques setmanes n’ha tingut sis gatons, espavilats, moguts, i socials. En aquest equilibri feble, es fàcil trobar, de tant en tant, alguna baixa de gats.

Quan varem arribar aquest dissabte, un d’aquesta gatons petits se’ns va apropar i el varem acollir la resta del dissabte i diumenge a casa : es va recuperar, es va mantenir prop del radiador, va menjar, i tota l’estona anava darrera nostre. El diumenge, a mig mati, parlant amb altres veïnes del poble, i entrant en un tros de terreny dins la part edificada, varem detectar un d’aquets gatons, tricolor, molt maco i d’una mida semblant al que teníem acollit. Sense donar temps a reaccionar la Roseta el va agafar amb la boca i amb un moviment brusc el va matar, i se’ls va emportar mort, ja que en aquesta època, els seus ossos son febles (els del gat).

El Josep Maria, un altra veí, sempre ha mantingut la reflexió de que els gossos, com aquests, han de viure lliures tot l’any, i que si es la seva hora, haurà viscut com ell ha volgut : crec que la reflexió es correcta.

El que hem fa reflexionar es que el gat que varem acollir, l’hem portat, i ha estat adoptat. Per mantenir la seva vida l’hem de deixar tancat a un pis, on la major part del dia estarà sol. Els animals de companyia ens en fan, però també a ells els hi hem de dedicar part del nostre temps.

Fem be ?…

De quantes esglésies parlem ?...

Decepcionant ha estat, per a moltes persones, el resultat final del Sínode dels Bisbes, que ha tingut lloc a Roma. Poca empenta, i poc risc, d’apropament a la realitat social de les comunitats a que es deuen. Semblaria que, quan es celebra una trobada d’aquesta envergadura, els temes haurien d’estar treballats, amb la participació consensuada de tots els col·lectius que formen els diferents bisbats.

Soc conscient que, la pròpia globalització de l’església, fa que tingui particularitats, que son ateses per els diferents bisbats repartits per arreu però, els temes prioritaris haurien d’enfrontar-se amb fermesa, i valentia: els homosexuals, els divorciats … son col·lectius que cal apropar a l’església, amb una actitud oberta.

Hi ha una distancia de pensament de la realitat entre el que manifesta el Papa Francesc i el que es la vida quotidiana de les diferents comunitats locals. Ens cal obrir portes, fer un salt qualitatiu per apropar la realitat de les Escriptures, a un discurs del segle XXI.

Esglésies conservadores, progressistes … crec que son més postures personals. Una església oberta hauria d’adaptar la seva estructura a un nou segle XXI, més propera, i menys estructurada (Nunciatures ...) o, al menys, no es l’església que es desprèn dels evangelis.

Cal afrontar temes amb fermesa : la condemna ala abusos a persones i nens, el plantejament d’un discurs religiós coherent amb els temps actuals, una catequesi i una formació continuada del catòlic, una avaluació del patrimoni religiós vs històric, i el seu manteniment, un discurs ràpid i coherent amb temes com els refugiats sirians, una redefinició dels responsables locals, davant la manca de noves vocacions, o el ventall d’ordres i congregacions  que podrien sumar edificis i esforços als objectius generals...

Cal treballar des de les comunitat locals, fomentant la participació als actes, i en activitats que s’organitzin, de que l’església esdevingui novament un espai de trobada activa. Crec que l’església s’ha de continuar fent portes enfora arrelada amb la gent, i amb l’exemple de tots plegats.

La cinquena generació …

Dissabte, al matí, vaig estar veient a TV un reportatge on, a partir de fer un llit en una barcassa, s’oferien diferents visites a llocs emblemàtics on es feien, artesanalment, diferents productes a l’Anglaterra actual, però amb mitjans de fa un segle. Del fil a la tela, del matalàs i els seus components i  guarniments, dels rellotges manuals … tot un seguit d’explicacions de treballadors, i propietaris, amb un coneixement ampla de la matèria.

Alguns d’aquests operaris parlaven de cinquenes generacions d’un mateix negoci, com a referència del saber fer; generacions que no vol dir, necessariament, d’una mateixa família, sinó que han sabut mantenir l’esperit fundacional, i la majoria porten encara els noms dels fundadors.

Aquí ens hem apuntat a la darrera moda amb rapidesa, i hem deixat per dir quelcom tancar un establiment emblemàtic, i posar-hi un Mc Donalds per exemple, i hem derruït decoracions i botigues, per fer-hi edificis singulars d’una estètica poc nostra. Per tant. ens hem venut part de la nostra historia : una part per fer caixa, una altra per deixadesa, i un altra per no valorar el que, a molts indrets, voldrien.

Quants establiments, o empreses, podem dir o coneixem que siguin de una cinquena generació ? …

200 entrades : un bloc personal i un resum de pensaments i reflexions

Aquest recull vol ser una sèrie continuada de pensaments, i reflexions, al voltant de temes personals, d’altres relacionats amb la meva vida professional, de l’entorn en que vivim, i d’altres diversos que poden oferir una imatge complerta del meu tarannà.

Va adreçat,prioritàriament, a les persones del meu entorn, a les que estimo, i que sempre s’han interessat per a mi. Gracies a tots

RESUM D’AQUESTES 200 ENTRADES

Primera entrada : 9 agost 2007

Dos anys de mes entrades  : 2014 amb 90 entrades; 2015 amb 53 fins a data d’avui

Mesos de més entrades : 19 entrades al març 2014; 17 entrades al febrer 2014

Numero total de visites : 4519

Dues entrades mes visualitzades : 57 visites – In memoriam : Santiago Cucurella -, data 25 febrer 2015; 44 visites – Guardem o compartim … Digitalització Fons Rauric - , data 16 febrer 2014