La gracia de les faltes d’ortografia ... no fa cap gracia !

Cada vegada més, amb molta impunitat, assistim al penós espectacle que a llocs públics, hi hagi errades ortogràfiques, que perduren en el temps; jo personalment intento raonar amb el depenent o el responsable de l’espai, però moltes vegades et trobes amb la incomprensió.

Faig referència a tres errades en un forn de pa a Lliçà d’Amunt, prou concorregut : “Pastis de Sant Març” ... es de Sant Marc; “Pastis de Fruites del Bocs” ... es de Fruites del Bosc; “Oferta de Dilluns a Diumenge, Dissabte i Diumenge inclòs” ... sense comentaris.

En altres àmbits hem assistit a la missa de Nadal, amb paraules com “Decembre”, o “Massies”, al programa de seguiment del acte, especialment quan l’acte era adreçat a nens.

Igualment una reconeguda farmacèutica alemanya, porta a la capsa i al tub de la pomada dues errades gramaticals ...

Tots tenim l’obligació de fer be les coses, sobretot quan aquestes errades les visualitzen gent mes jove que estudia, i a qui li exigim el mínim d’errades.

100 i + : Santa Perpetua, a punt

Avui fa cent anys, un grup de persones signava el manifest fundacional del que, ara, és la Societat de Carreters de Santa Perpetua; era un dimarts, i el dilluns següent, la primera diada de Sant Antoni, fa 10x anys.

Un fet que va mes enllà de les persones que ho varen signar i varen veure, en la festa, un motiu de fer pinya, de fer festivitat, la diada del Sant però, també, de fer homenatge als animals que compartien el dia a dia a pagès, o al poble. Animals que mantenien una vinculació molt estreta amb el seu propietari : cavalls per a llaurar el camp, transportar la família, els estris, o la collita, o per fer recorregut a altres indrets.

Cal destacar la voluntat que si reconeix de fer : “solo objeto recreativo...”. “fiesta popular...” en els estatuts inicials, i la necessitat de deixar per escrit quelcom que devien esser unes trobades informals de feia mes temps. Crec que es important de ressaltar-ho perquè, al darrera, no hi havia una voluntat gremial, de compartir estris, o de fer-hi transaccions.

Cavalls, carros, carretes, estris, guarniments ... tot un intangible vist des de l’òptica actual, que es rememora cada 17 de gener a la festivitat i, al carrer, amb un calendari de poblacions, on la festa es reparteix al llarg de la primera meitat de l’any.

Una historia viva que cal mantenir, preservant el caràcter identitari de la tradició i del que va ésser com a forma de vida, de la vessant actual més lúdica i moderna.

Jo no tinc aquesta vivència : ho he comentat en altres ocasions, els meus quatre avis havien treballat al mon del tèxtil. Fa tres anys, amb motiu de ser la Concepció, abanderada 2013 de la Societat a Santa Perpètua, ens hi varem vincular com a socis i, hem intentat participar-hi en la majoria d’actes programats. Aquest any hi serem, compartint com sempre, amb veïns, familiars i coneguts, la vitalitat d’aquesta festa commemorativa.

A gaudir-la ...

En especial recordança, a les persones que ho feu possible, a les que han transmès aquests valors, i a aquelles que en moments difícils mai ens han fallat ...

Que fem amb els mags d’Orient ? : Tots hi tenim responsabilitat

Aquest any, les cavalcades dels Reis Mags, han estat enfrontades mediàticament; la irrupció dels nous ajuntaments -gestionats amb pactes de partits, i coalicions, menys implicats amb l’església e intentant marcar aquest punt equidistant, entre totes les opinions- ha fet que, les cavalcades, no hagin generat una opinió unànime.

Ja vaig manifestar en un anterior post : http://feliumones.blogspot.com.es/2015/11/el-recorregut-de-la-cavalcada-de-reis.html, la poca implicació de l’església, i de les entitats relacionades, en la preservació d’aquesta tradició.

Davant  l’ostentació de carrosses, i altres elements que envolten aquest esdeveniment, no hi ha el tacte de ser solidari, d’afavorir la proximitat dels mags d’Orient, i del missatge que ofereixen; ens cal

a)      Des de l’església, afavorir la convergència de la festa, més propera a la resta de dates nadalenques, amb la finalitat de poder competir amb altres elements incorporats de la cultura nord-americana, i que no estan arrelats però que estan fent forat.

b)      Cal liderar des de l’església novament l’organització, i/o implicació, en els elements mes definidors, del missatge.

c)       S’ha de limitar la parafernàlia suplementària : els mags d’Orient, eren savis, potser poderosos, intel·lectuals ... però aquesta identificació reial -distant a dalt de les carrosses- no afavoreix la proximitat.

d)      Aquest mags serien de països com Síria, Iran, Albània, Sudan, Jordània, Egipte ... països per els quals, si haguessin vingut en aquest 2016, segur que haguessin fet servir els presents per ajudar a moltes famílies i, oferir el nen Jesús, el més important la presencia, l’adoració, i el fet del naixement.

e)      No te cap sentit que passem setmanes demanant ajuda als ciutadans, per ajudar als altres i que, l’Ajuntament, assigni recursos a fer un “mapping” a la façana de l’Ajuntament, o fer un castell de focs...

f)       Fa mesos varem omplir diaris, i noticiaris, sobre els refugiats sirians; a data d’avui, encara estant perduts en alguna frontera, i poc ho hem recordat en aquestes diades.

g)      Cal avançar en fer cavalcades conjuntes entre pobles, per afavorir la limitació de despeses, i tornar a cavalcades més austeres.

h)      Es cert que no hi ha una iconografia pròpia dels mags d’Orient, mes enllà de retrats, fets molts segles desprès; caldria identificar aquells elements que li son propis, per afavorir la coherència. Per exemple : ningú es planteja que, el Pare Noel, tingui un vestuari diferent al que té, ni una imatge diferent de la que coneixem ...

Quin missatge volem donar als nostres fills, i nets ... ?

Tornem a la casella de sortida !!

Com en el joc de l’oca, ara retornem a la casella de sortida; han estat setmanes, i mesos, on hem avançat per escales, i altres dreceres, fins a una casella sense sortida ...

En aquest acte col·lectiu, un grup de persones i grups, han capitalitzat el resultat de les eleccions del setembre passat, fins a fer interpretacions tàctiques, i defensant posicions limitades  enfront del que el país ,i la gent, que el formem estàvem desitjant : retornar a l’energia que ens és pròpia, a la capacitat de resoldre i avançar socialment, i generar la confiança per a assolir nous espais de treball, de creativitat, i d’empenta.

Ha estat la sotragada menys esperada, la de la manca d’acord, la del tancament de posicions, envers de persones/ciutadans que havien participat, il·lusionadament, en les darreres convocatòries massives.

Una paralització de la vida cultural, econòmica, social i de país, que ja dura massa temps; un any perdut monotematicament, mentre la resta del mon continuava avançant agreujant, d’aquesta manera, la distancia. Aquesta paralització encara durarà uns mesos més ...

No crec que tot aquest període els puguem anomenar, amb la boca ample : segur que el superarem, però molts anhels s’hauran perdut.

Més preocupant és l’exemple, a les noves generacions, a les quals hauríem d’il·lusionar i acompanyar en aquest procés de responsabilitat col·lectiva.

Només ens en sortirem, si som capaços de treure’ns aquest llast de sobre ...

Objectiu : 0 víctimes; ens en sortirem ?

En alguns rètols digitals a les carreteres hi surt, de vegades, el nombre de víctimes mortals de circulació; aquesta xifra no inclou els accidentats greus o, aquells que, per traumatismes i/o minusvàlides cròniques que els acompanyaran la resta de la seva vida.

Igualment el nombre de víctimes de la violència “domèstica” o de gènere, en aquest darrer 2015, ha estat de 57 dones, apart de la destrossa familiar que suposa per a parents propers, i persones, que no donen crèdit als fets.

Una, i altra situació, s’han incrementat respecte de l’any anterior; ambdós casos (totalment diferents) ens aboquen a recercar noves formules per a limitar, controlar i reduir aquest impacte.

No podem quedar-nos sense resposta : la vulnerabilitat de la vida humana es evident, i hem de ser curosos amb aquelles persones més vulnerables (de no afavorir la conducció a persones que no tinguin els reflexos ni la capacitat de fer-ho amb seguretat, de mantenir els vehicles amb les millors condicions -amb independència del cost que tingui-, i de fer costat individual i col·lectivament a aquelles persones que, en situacions febles, es conformen pensant que a ells no els hi passarà mai).

Ajudem, entre tots, a alleugerir aquestes estadístiques ...

Una hora mundial, per el cap d’any ?

El temps que és quelcom que no podem guardar, ni controlar, i que marca les nostres vides amb unes fites irreals, com si poguéssim compartimentar cada període, o tram, de la nostra vida personal, familiar o col·lectiva. Fa temps que, el rellotge de ma, aquell que compta les hores i els quarts, ha estat substituït per d’altres aparells que ens indiquen aquesta mesura : no tenim ara aquell despertador que ens avisava cap a les 8 del matí, sinó que tenim un aparell que connectat a l’hora internacional ens avisa puntualment, al segon.

Faig aquesta reflexió perquè el temps, minutat i al segon, esta entrant amb força com un dels nostres referents : el tenim permanentment a l’ordinador, al telèfon mòbil, a cada missatge que enviem ... essent notari de la nostra existència.

La meva pregunta és, si estem tant globalitzats : com es que no trobem una hora determinada per posar-nos d’acord i celebrar-ho entre tots, amb independència de la festa mes tradicional depenent de l’horari local ?.

Una qüestió que permetria fer coincidir en l’esdeveniment a famílies repartides per arreu del mon, inclús podria esser una nova excusa per cohesionar aquest mon tan insolidari, o aquesta sensació de que uns ja estan de festa del nou any, i d’altres encara estem amb les darreres compres del cap d’any.

Potser tant senzill, com que el nostre telèfon mòbil, a l’hora acordada fes un festival de colors i sons, que es reproduirien a tots els telèfons ...

De vegades somiar costa poc, però els grans canvis els tenim a l’abast ...

El solatge de l’Escola Pia ... Gràcies per recordar-ho, Just

Fa unes setmanes, en Joan Llobet company de l’Escola Pia i, desprès, de l’Escola de Comerç durant els sis anys posteriors, hem va trucar; feia, potser, deu anys que no ens havíem vist o parlat, i hem va comentar la proposta d’en Just Cases.

El cert es que, amb el ritme atrafegat d’avui en dia (una mica menys, ara amb la prejubilació) aquesta trucada hem va obligar a fer un 180 graus i recuperar aquell arxiu del cervell que diu “Escola Pia”. He de reconèixer que, han estat dies de molt de tràfec, intentant recomposar i situar-me al grup classe.

Tinc el handicap de que vaig repetir tercer de Batxillerat i, per tant, al grup que va acabar el 68, jo m’hi vaig incorporar a tercer i a quart, ja que no vaig continuar a Batxillerat Superior.

El 68 es un any, que a Paris, ja es manifesten noves tendències (maig del 68) i, a l’Escola Pia, gent com en Pastallé i en Conrad Izquierdo entre d’altres, els recordo com a persones que intentaven avançar, en una època, molt tancada.

El Sabadell,  dels 60 als 68, era molt grisós : carrers al voltant de l’Escola Pia encara sense asfaltar, espais fabrils i naus intercalades entre vivendes molt a prop, la Riereta encara visible, i tota la zona del Parc Catalunya pendent de definir ...; al 53, l’any que vaig néixer jo, encara no feia un any que s’havien eliminat les cartilles de racionament.

En aquest entorn, l’Escola Pia tenia un espai definit : viu i vital per la tenacitat tant d’en Ventura (que dominava totes les especialitats : tant et venia un llibre, et curava una ferida, o sabia el curs que anava qualsevol alumne ... un home que s’ha dedicat, amb escreix, a fer que tot funcionés), i un equip de “pares escolapis” vocacionals, vivint dins el mateix edifici, implicats amb la nostra educació i formació; noms com, el Pare Dordal, el Pare Joan, el Pare Picanyol ... i molts d’altres que la meva memòria obvia per a no deixar-me’n cap, i dels professors Aragonés, Germán, Pastallé, Barba, Colmenero, Santafe ... als quals recordo, amb afecte.

Però sobre tot era vitalitat; de l’edifici ample, auster, i amb passadissos alts ... hi sorgia la cridòria d’uns nois emergents, amb l’empenta d’aprendre, la capacitat de fer pinya, i en un ambient  sa.

Ara al recordar-ho he d’anar recomposant aquest trencaclosques d’imatges, sensacions, noms, aules, professors i companys, i el dia 20 tinc ganes de ser-hi.

Perquè d’aquell solatge en va sorgir, i créixer, la meva persona i la meva personalitat.

Per això i per tots els que vareu compartir aquestes estones, jo hi seré...

PD. La referència al solatge o “pòsit” es adient : és el que ens queda assentat de la nostra formació, es tot allò que varem rebre a l’Escola Pia, i que ha quedat impregnat en nosaltres, i ha estat un dels pilars d’aquesta formació bàsica, de fons ja que, la més especialitzada, l’hem anat assolint en altres estudis formatius, o a la universitat. La definició mes formal es : la substancia que es diposita al fons d’un recipient, per sedimentació de les partícules que porta en suspensió.