“Black Friday” : Una excusa rendible ?

Aquests dies, desprès del d’acció de gràcies, son diades de compres compulsives, per als americans consumistes : tenen un seguit d’ofertes i, moltes d’elles, atractives. Tot, amb una campanya mediàtica a la qual, difícilment, t’hi pots resistir : des de les compres a establiments tradicionals fins a les grans companyies a la xarxa.

Si fossin previsors, fins i tot, tindria sentit que, a partir d’uns descomptes puntuals, poguéssim anticipar algunes compres nadalenques i, gaudir d’uns estalvis. Aquest any el impacte en els comerços ha esta generalitzat : fins hi tot alguns comerços que escapen a les puntes de temporada, no han evitat de penjar-hi el cartell; per qualsevol persona aliena, a la campanya, pensaria que es una tradició de fa temps o que, inclús, és una cosa pròpia d’aquets indrets.

Hi ha al meu entendre quatre qüestions latents :

a)      Cal tenir unes bones eines de gestió que ens permetin garantir que, els descomptes que fem, no limiten la nostra rendibilitat; hi ha alguns establiments que limiten el nombre d’unitats, en aquestes ofertes.

b)      Estem generant, novament, un moviment de veure com podem saltar les limitacions legals, de les rebaixes i dels períodes concrets en que estan autoritzades i, amb aquesta excusa, fem una “cosa” encoberta.

c)       Es evident que si jo, com a establiment, puc fer una venda la meva competència es quedarà sense fer-la ja que els recursos, dels clients, son limitats i, per tant, si ja he comprat el producte, ja no faré una ullada per Nadal i, a lo millor, tampoc entro en un establiment de la competència.

d)      El gros guanya al petit : la botiga, franquícia o l’establiment a la xarxa, té un potencial, una previsió, i una capacitat de compra, que el petit no pot gestionar.

Hauríem de fer, entre tots, la reflexió del que cal, i es pot fer : el moviment de compres i transaccions ens ha de fer reflexionar, a quin tipus de client estem adreçant-nos i que esperem que es mogui per quelcom més que el preu ...

Ara : 5 anys i endavant

Tinc l’exemplar d’ahir, el de l’aniversari, al igual que guardo els 50 primers exemplars, de quan va sortir aquest diari ... i ja han passat cinc anys. Penso que, a molta gent, ens va sobtar l’aparició d’una nova capçalera, amb un estil i contingut propi, que analitzava la noticia més enllà de la ressenya informativa : hi havia quelcom més que ajuda a entendre els,  amb la opinió de periodistes i col·laboradors de la comunicació però, amb una visió personal, que és la que ens aporta la reflexió, i l’anàlisi en profunditat.

Una lluita diària, i una complicitat, perquè el diari tingues el seu lloc entre els grans : un diari que cada vegada esta disponible a mes indrets, a la cafeteria on prens l’esmorcar matiner ... ; una lluita que va començar, amb moltes persones, que varem confiar en els seus protagonistes : direcció, periodistes, equip tècnic, col·laboradors ... L’edició d’un diari es de les poques industries en que has de guanyar el client cada dia, i això requereix de tenir els millors al millor lloc.

Gracies a tot l’equip i, per ser, el meu diari referent ...

Com diuen els americans, un dia per donar gracies ...

Avui es el dia d’acció de gràcies, festa arrelada principalment als Estats Units; una diada que no arrelat entre nosaltres, però que té connotacions, i arrels profundes. Una festa que recorda l’arribada dels primers colons, dels primers immigrants anglosaxons  a Amèrica i, la seva relació amb els natius indis compartint coneixements i ajuda perquè, les primeres collites d’aliments, siguin profitoses. Aquest és l’origen, el que diríem l’excusa, d’aquesta festa arrelada i festiva.

Però, sobretot, és una festa intima, familiar; una festa que no es pot perdre, una festa que ajunta i fa retornar, a la llar familiar, als que durant l’any estan lluny o atrafegats i que, per una estona, deixen les preocupacions, telèfons i altres mitjans, per dedicar-se als més propers.

Acció de Gracies es aquell dia que no admet excusa : reunir per un dia, o un sopar, tota la família al complert, amb un ritual i una gastronomia pròpia.

Des d’un punt de vista més material, aquest dia marca, d’una part, el inici de la temporada pre-nadalenca i com que, el divendres, es pont hi ha el “Black Friday” unes super-rebaixes per començar a fer les primeres compres nadalenques.

Els que pugueu, ajunteu-vos i gaudiu : cal donar gracies, sobretot, als més propers ...

25 de novembre : sense solucions ?

Un any mes en aquesta diada recordem la indignitat d’un fet que ens afecta a tots : El Dia Internacional  contra la violència envers les dones. Una ullada que ens ha de fer solidaris amb les persones que ho pateixen, esperonar a les persones que ho coneixen i no intervenen, i limitar les possibilitats de la societat per acceptar actituds que si no ho fomenten, almenys toleren símptomes que ens haurien de preocupar.

L’estadística dels darrers anys en colpidora : 56 persones el 2012, 63 i 57 en els dos anys següents i 56, en aquest 2015, encara sense finalitzar. D’aquest 2015, si no he errat en el seu anàlisi, hi ha 9 persones amb edats entre els 20 i els 29 anys, període en el qual la persona està en formació, i amb una vida per davant.

Es evident que hi ha una manca d’encert en afrontar les línies d’acció, però hi ha dos fronts que en son prioritaris :

a)      La massificació dels mitjans, TV i cinema, on la violència, s’entrellaça sense un fil argumental, i on el cinema americà n’ha fet una al·legoria. L’influencia en aquest sentit es perjudicial, ja que provoca la sensació de que un arma es un estri normal, i de que la justícia i els conflictes es solucions d’aquest camí. Hi ha igualment un cinema britànic i nòrdic, gens menyspreable que hauríem de promocionar.

b)      Treballar la proximitat : cal millorar els horaris i fer-los compatibles, amb ocis creatius i desenvolupadors de la persona (per grans i petits), el foment de l’associacionisme com a eina social de conviure, i el treball de la vessant emocional de la persona.

Tots hi som cridats en aquesta tasca ...

Ferrer i Palau : Mes enllà d’una lletra de canvi …

Fa uns dies,vaig cedir, a l’Associació Cultural de la Baixa Segarra, l’original d’una lletra de canvi, que, desprès de tot un recorregut, ha retornat a la ciutat d’origen, Santa Coloma de Queralt. Aquest document, al igual que la majoria de l’època, ens parla d’una transacció, d’una venda a “Sobrinos de Castillo Hermanos” de Tudela (Navarra).

Al marge esquerra de la lletra i, dins del segell de goma amb el nom de “Juan Ferrer y Palau – Stª Coloma de Queralt”, hi ha el numero 432; de forma aïllada, no ens dona molta informació però, si en tinguéssim d’altres, ens donaria al menys el nombre de facturacions per aquest sistema, o una mitjana. La data d’emissió es del 14 de noviembre de 1889, un dijous. El que sobta es que, malgrat que el timbre del document (l’escala que es liquida en funció del import del document), s’expressa en Pessetes, el import al document está expressat en “reales de vellón”, l’antiga moneda; cal dir que l’equivalència era de, 4 reals igual a 1 pesseta.

Entrant en el contingut del document, el venciment és girat a 8 dies vista; uns dies de cortesia perquè la lletra arribes a arreu i que s’emmarca en les tradicions, i costums. De la resta del document no vull destacar res, en especial, ja que son les formes típiques d’emplenar-ho.

Si que mereix especial observació, el tema dels endossaments : inicialment l’emissor que hem dit era en Ferrer i Palau, ho endossa a Bonaventura Catarineu (amb numero registre 86.341), comerciant, i banquer d’Igualada, i signa l’endós amb data 16 de noviembre (dissabte); el mateix dia ho endossa a Juan Serra y Dalmases (es estrany que aquest no hi incorpori un segell de goma propi). El nou endós es a Hilario Baraza, que, aquest, podria ser el “recader”, o el correu que facilita que, la lletra, arribi a Zaragoza concretament a la casa de canvi de Clemente Soteras (amb numero de registre 410992 entitat que s’integrarà en el Banco de Aragón), en data 20 de novembre; el mateix dia 20, hi ha un endós a nom de Vicente Miquel que, en el segell, ens diu que es de Tudela, i qui signa al final de la part del darrera del document, conforme ha rebut el pagament. Del dia 21 de novembre hi ha la signatura del lliurat conforme accepta el pagament.

D’aquest lliurat de Tudela, tinc un altra document originat a Valls; en aquest cas les persones que hi intervenen, no tenen res a veure amb el que hem descrit.

Espero que pugui servir per ajudar a recuperar aquesta petita història local …

Anecdotari : Vigilar amb Renfe

Fa unes setmanes volia anar a Barcelona amb la Renfe; m’ho vaig agafar amb calma. Ara que tinc la tarja daurada, si puc, m’han aprofito ... alguna avantatja tindrà l’edat. Feia temps que volia anar a Papercat, una fira per col·leccionistes de paper en general,  que es feia al Casinet d’Hostafrancs, just a tocar de l’estació de Sants (Barcelona). Vaig a anar a l’Estació de Mollet-Sant Fost, per la facilitat d’aparcament, al igual que en altres ocasions.

Pocs minuts després de comprar el bitllet, d’anada i tornada anuncien, per els altaveus, que hi ha una retard tècnic d’uns 45 minuts; en principi, no hem preocupa el tema, ja que podria agafar el primer que vingués. Però, el temps, anava passant i calculant que ja no tindria temps suficient per a veure i tafanejar la fira, vaig sortir de l’estació –segellant novament el bitllet- i fent cua a la guixeta per a demanar la devolució. Hem van donar un nou bitllet amb la possibilitat d’utilitzar-lo en els trenta dies següents i que, ja m’anava bé, perquè el dimecres següent havia de tornar a Barcelona.

El dimecres, faig el mateix camí : aparco a Mollet i vaig a Barcelona sense indecències però, a la tornada, i al validar el bitllet hem diu “Títol esgotat” i m’adono de que hem van retornar només un bitllet, per un sol viatge, dels dos que havia comprat : es a dir, sense sortir de l’estació, només hem van retornar la meitat. Sort que encara tenia temps, i vaig tenir de comprar un altra bitllet. No és el import, és l’enrenou que t’ocasiona; en el meu cas no es més que una anècdota però, a altres persones, poden perdre el tren i,el import si ser important.

En fi, una anècdota mes ...

Que fèiem fa 40 anys ...

El dia en que va morir el General Franco,estava fent el servei militar a Sabiñanigo (al Pirineu d’Osca). Era un acuartelament del Regiment Galicia 64, Batalló Gravenilas 25, i jo estava a la Companyia d’Esquiadors i Escaladors, fent funció de despatx. Cal dir que en aquells moments l’equipament tenia una quadra de “mulos”, i tot el necessari per al seu funcionament. El poble també vivia dels nois que estàvem fent el servei militar, des dels bars, fins al cinema dels diumenges, com d’altres petites necessitats que podies tenir

No tinc present de fer un seguiment de la malaltia que tenia i quan arribava algú de fora, es feia algun comentari. Recordo que a primera hora del dia 20 arribaven, uns minuts abans, els companys que tenien el que se’n deia el “pas pernocta”, es a dir, tenien la possibilitat d’anar a dormir fora, perquè tenien els pares o família propers. No recordo pas cap cosa especial, llevat de la sensació de neguit que comporta una situació com aquella, tant per la incertesa, com per la situació en que ens trobàvem.

Desprès del toc de diana, la noticia ja estava en boca de tots : al baixar al menjador, per al esmorzar diari, el que era el Tinent Coronel de l’acuartelament, un home gran, prim,que tothom respectava, i que devia haver estat a la guerra civil, va agafar el micròfon i amb gran silenci va comunicar la noticia : es va emocionar al dir-ho, va esser quelcom impactant.

Jo crec que el mateix dia varem estar en alerta però, a l’endemà, ens varen donar uns dies de permís suposo que, molt encertadament, per evitar problemes.

Desprès la reincorporació al cuartel, i va continuar la resta del període militar, amb tranquil·litat.

No acostumo a parlar del període del servei militar però, personalment, agraeixo haver tingut aquesta oportunitat : seria la primera vegada, fora de la família, per un període llarg i la possibilitat de conèixer altres realitats ...